306 “Season of the Witch”

Donovan

Sunshine Superman

1966

AMOR ETERN.

Inspirat en el relat “Finals feliços”, de Magaret Atwood.

A

El Pere i la Berta s’enamoren i es casen. Viuen en un 4t, en un extrem de la ciutat. El Joan i la Laia també s’enamoren i es casen. Viuen en un 4t, a l’altre extrem de la ciutat. Els quatre són amics des que anaven a la universitat. Passa el temps i l’amor canvia de niu. El Pere i la Laia s’enamoren. Es fan amants. Enganyen al Joan i la Berta, que també s’enamoren, i es veuen en secret. Quan cadascú està a punt de confessar a la seva parella els seus veritables sentiments, apareix una plaga de zombis. Es declara l’estat de setge. El Pere i la Berta estan aïllats. El Joan i la Laia també estan aïllats. Res de telèfons. Res d’Internet. Sols tenen contacte amb l’exterior via televisió, que només dona males notícies, anuncis d’aparells de gimnàs i prediccions meteorològiques. Un cop al mes passen els assistents socials. En realitat ho gestiona Fraternity Associats, una empresa concertada pel govern. Corrupta, és clar. Els subministren cigrons i armament. Dreta llei pertoca a cadascú pistola i capsa de munició detonadora de fogueig. Pagant un “petit suplement” els hi poden oferir un fusell d’assalt AK-47 automàtic i tres carregadors. Mal que mal, sabates grosses.

Passa el temps. Una setmana. Tres mesos. Set anys. Cada parella viu el seu desencís a la seva manera. Els tiroteigs es fan més freqüents. Primer dijous de mes: Fraternity Associats al seu servei. Cigrons i munició. Ja fa temps que la munició assignada és del tot insuficient. Els carregadors extres es cobren de la peça. Tant el Pere com la Berta passen pel tub. Els funcionaris fan anar els cartutxos amb el mateix despreniment que els Reis mags els caramels. El veritable negoci el fan amb els cigrons.

Passen un parell d’anys més. Un dia el Pere i la Berta, mirant per la finestra (cosa poc aconsellable) veuen un grup de zombis passant pel carrer. Tot i el seu mal aspecte, reconeixen la Laia. El Pere surt escales avall, embogit darrere la Laia i es perd. No sabem si ha pres la decisió empès per l’amor o la desesperació. En tot cas un amor desesperat.

Fa dies que la Berta està sola. La visió de la Laia li fa pensar que potser el Joan és sol al seu pis. Primer dijous de mes. Els dos funcionaris de Fraternity Associats arriben il·lusionats per repartir la felicitat a aquella casa. Al primer, tal com entra a l’habitació, la Berta el rep AK-47 en mà, i li estampa el cervell al sostre. El segon  cervell surt per la finestra i va a parar a la teulada del davant. El tercer queda escampat per la cabina del furgó blindat. El vehicle duu un veritable arsenal. Bombes de mà, llançamíssils, etc. La Berta prem l’accelerador fins al fons. Creua la ciutat deixant un rastre de zombis extraplans. Arriba fins al pis amb l’esperança que hi trobarà el Joan. Puja les escales. La porta del pis és oberta. Merda! Al pis el Joan es desempallega d’un zombi a trets. De manera instintiva, quan la Berta entra per la porta, el Joan li envia una ràfega que la deixa seca. Quan el Joan s’adona que ha mort a Berta, es llança per la finestra.

Aquí s’acaba la història.

Hi ha altres finals.

B

Quan la Berta baixa al carrer es retroba amb el Joan. A part de tenir l’esquena partida i anar polsegós, està intacte. Ella va feta un colador, però no serà res. S’abracen. Pugen a la furgoneta i surten de la ciutat. Van a la recerca de nous horitzons, on compartir el seu amor etern.

C

Estem més enllà de l’eternitat. Malgrats totes les hecatombes el Mon segueix en peu. L’espècie humana trepitjat la mateixa pedra. El Joan i la Berta viuen en un llar confortable.  Han tingut dos criatures amb uns rínxols preciosos (quines coses què té la genètica!) Ell treballa. Ella s’ocupa dels nens i la casa. Al vespre miren Supervivientes asseguts al sofà.

D

Quan ha tornat del lavabo la Berta sorprèn al Joan canviant de canal. No havia passat mai. La Berta està preocupada. A TV3 el Molina anuncia mal temps. 

E

Un dia en un centre comercial la Berta troba la Laia. Aquesta li explica que ella i el Pere són molt feliços. Tenen un apartament a Cambrils. Aquesta revelació serà el detonant perquè la vida de la Berta i el Joan acabi sent un infern.

“Season of The Witch” és un tema força versionat. Junt amb la gravació original de 1966, compartim dues revisions més: la misteriosa i rhythm and blues de Dr. John, i la sinuosa i sofisticada de Lana del Rey (amb subtítols amb español).

293 “Back To Black”

(Amy Winehouse / Ronson)

Amy Winehouse

“Back To Black”

2006

Negre sobre blanc

Fa uns quants dies que em barallo amb l’escrit d’aquesta entrada. Després de diversos intents fallits i uns quants esborranys encapçalats amb el títol “memòria” he acabat oblidant de què volia escriure. El preocupant del cas, a banda dels lapsus neuronals, és no poder donar continuïtat al flux musical. I és que n’hi ha tanta de música per escoltar! Un altre perill és que algun dia repeteixi algun tema que ja hagi sortit publicat al blog. Repetir-se també és un tret característic de desmemoria.

Per guanyar temps un es qüestiona si cal dedicar tant d’esforç a l’escrit en detriment de la música. Una vegada em van aconsellar que tampoc era necessari elaborar tots els textos de cada lliurament. Potser algun cop seria millor enllestir-lo amb un parell de frases. O si l’ocasió ho requereix, no escriure absolutament res. Deixar-ho en blanc. Quedar-se en blanc. Així és com es diu quan un es queda sense memòria. En fi. Ja veurem cap a on deriva la cosa: si anem cap al blanc o tornem al negre…

Back To Black, el magnífic tema de la malaurada Amy Winehouse. El “negre” del títol i el del blog guarden en comú el valor simbòlic, però de signe ben diferent.

288 “Safari Song ”

(Joshua Kiszka / Jacob Kiszka / Samuel Kiszka / Daniel Wagner)

Greta Van Fleet

“Black Smoke Rising”

2017

Dirigible en flames

Un diriglible en flames. Greta Van Fleet. Quatre marrecs (tres són germans) irrumpint com un huracà al panorama del rock. Els anomenen els nous Led Zeppelin. Les raons són obvies. El grup està integrat pels tres germans Kiszka. Joshua té una veu prodigiosa. Planta cara i brama com Robert Plant. Jacob s’atreveix amb Jimmy Page, descarregant riffs que són pura energia. Samuel es mostra ferm i segur al baix. El Daniel Wagner, el quart en discòrdia, es mostra contundent. Té nassos d’abordar solos a lo John Bonham, cosa que per aquests temps que corrent semblava desnonat. En suma, una banda ben engreixada que funciona de conya. Aquí els podem escoltar amb un tema de títol també molt ledzepelià. “Safari Song”.

En un futur veurem on són capaços d’arribar. Si es mantenen en vol rasant, com un dirigible, o s’atreveixen a travessar la barrera del so. Veurem fins on són capaços d’arribar. Joventut, dots i atreviment no els hi falten.

272 “Cat el Gat”

(Joan Francesc Dalmau)

Joan Francesc Dalmau

“Cat el gat”

2019

 

Cat el gat

Avui tenim la sort de comptar amb un tema de proximitat que, com hem dit moltes vegades, junt amb les traduccions lliures del Daniel Giribet són el sucós i creatiu que pot oferir aquest blog. I a més també tenim el privilegi que la cançó d’avui és un tema inèdit del Joan Francesc Dalmau, fet que ens honra i li agraïm moltíssim.

Cat el gat és un tema que beu de les fonts dels antics cantautors d’aquest país, que se les enginyaven per dir les coses quan no es podien dir. Quan no hi havia democràcia. Cosa que no passa ara, és clar. I sobretot beu de l’essència del Quico Pi de la Serra, amb aquest gust pel Rhythm and blues i aquestes lletres tan innocents i entenedores. Ho deixo al vostre judici…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

252 “I’m In I’m Out And I’m Gone”

(Ben Harper / Jason Mozersky)

 

Ben Harper, Charlie Musselwhite

“Get Up!”

2013

El Blues i el Diable

Ben Harper, segons paraules seves diu que “als vint anys ja buscava el blues. Però no el vaig trobar”. N’hi ha que per per aconseguir-ho han venut la seva ànima al diable. Es diu que Robert Johnson va fer un pacte amb Lucífer en una cruïlla de camins de Clarksdale, un poble de Mississipí. La llegenda es fonamenta en el fet que Robert era un guitarrista mediocre. Cap a l’any 1930 es retira. Un any més tard reapareix tocant la guitarra com un mestre. En aquest fet molts s’hi van ensumar fortor de sofre.

Amb els pas dels anys Ben Harper ha acabat trobant el blues. No sabem si entregant la seva ànima al diable. O en el seu cas però potser ha optat per altres vies. Una és freqüentar les males companyies. Un grup que s’autoanomeni The Innocent Criminals no poden ser de fiar. Segur que hi ha el bo i millor de cada casa. I sobretot la companyia de Charlie Musselwhite, un vell diable que toca l’harmònica de manera endimoniada. Hi ha qui diu que “no et fiïs d’un home que duu segell i anells al dit petit…”

Ens veiem a l’Infern!

 

 

 

 

 

 

233 “I Put a Spell on You”

(Jay Hawkins / Herb Slotkin)

Jay Hawkins                 

“At Home with Screamin’ Jay Hawkins”

1958

 

Tenim el Ramon ingressat

A trenc d’alba deixo l’hospital. Surto a la fresca del carrer destemperat, mal dormit i sense haver aclucat l’ull. Em fan mal tots els ossos. He passat la nit com he pogut, en una d’aquelles butaques infames que, a mesura que van passant les hores es va convertint en un veritable poltre de tortura. Només tinc ganes d’arribar a casa, fer-me una dutxar i dormir una estona. Tenim el Ramon, el meu cunyat, ingressat de fa tres dies. Per sort està fora de perill. Però vam tindre un bon ensurt. Pensàvem que s’hi quedava. Al pobre li va agafar un patatús en un curs d’alemany. “Insuficiència respiratòria” segons els metges. Es veu que va ser intentant conjugar algun verb. Segur que enrevessat, afegeixo jo. I ves a saber de quin temps. I sort que el curs era presencial, que sinó, si arriba a ser on-line, com ha fet altres vegades, i l’enganxa sol a casa, llavors si que no se’n surt. Un cop en va fer un de llengües mortes. Ja m’explicareu… El meu cunyat fa anys que no treballa. Era un oficial de primera dels bons. Un manetes. Però amb lo de la bombolla se’n va anar tot a noris. Ja fa anys i panys que se li va acabar l’atur, les prestacions i els ajuts. Sort de la meva germana, la Cristina, que està ben col·locada i ha pogut pujar la canalla.

El Ramon, com a aportació més notòria, treu el gos a passejar. Ara mateix, que ja sóc dins del cotxe, camí de casa, en vaig trobant algun que també el passeja. Quan veus a segons quin i de segons quina edat, que surt al matí a passejar el gos, meu. Mala senyal. Al meu cunyat li ha donat per això dels idiomes. Mira que la meva germana i jo li hem mirat de treure del cap. Que es busqui algun “remiendo”. Segur que tindria feina i guanyaria algun duro. L’altre dia mateix, la veïna del tercer li va dir per canviar les rajoles del lavabo. Va dir que no. Que ara el que cal és formar-se. I que és millor estudiar que no estar-se tot lo sant dia al bar. Que saber idiomes obre moltes portes. Les llengües mortes…? No sé com a la Cristina no li agafa alguna cosa. Sempre ha estat de paciència ella. I enamorada, suposo. Mira que el Ramon està fet un bon “saldo”. Però ens l’estimem.

Demà ja s’hi quedarà la Cristina a l’hospital. Ha pogut col·locar la canalla amb els padrins. A la canalla no els hi hem dit res. Jo m’hi he pogut quedar aquesta nit perquè avui és dissabte i no he d’anar a treballar.

Entro a casa a les fosques. No vull fer soroll per no despertar ningú. M’he assegut al sofà. He donat la tele sense veu. Un xicot i una xicota ben plantats fan demostracions de les bondats d’un aparell per aprimar. L’he apagat. Ajagut al sofà recordava la nit d’hospital al costat del Ramon. Estirats, un al costat de l’altre, insomnes tots dos, no badàvem boca. Ell, per ordre facultativa, ha de guardar silenci absolut uns dies. Jo tampoc deia res per no incitar-lo a la conversa. Pobre Ramon, tant xerraire com és. Tant partidari del diàleg i de la comunicació. Només, de tant en tant, ens miràvem als ulls, petits punts foscos que brillaven en la penombra sota el dèbil fulgor de màquines i aparells hospitalaris. M’he embaltit. Per les escletxes d’una persiana que no acabava d’ajustar es colaven les primeres clarors del dia. Començaven a revelar el món.

Jay Hawkins és un personatge esperpèntic i pintoresc. Una barreja de Salvador Dalí i Jerry Lewis. La cançó proposada avui, tot i la gresca que hi fica el Hawkins, és un autèntic temàs. Per lluir-se de valent. Així ho demostren la infinitat de versions que se’n han fet. N’he triat dues de potents. Amb veus femenines totes dues. L’Annie Lennox la resolt amb classe, mentre la Joss Stone (podeu anar directament al minut 1:00 i saltar-vos la llarga introducció de xarrameca) es marca una versió rhythm & blues de lo més arrabassada.

151 “Let It Grow”

(Eric Clapton)

Eric Clapton

“461 Ocean Boulevard”

1974

 

Clapton reings

Eric Clapton és un valor segur. és com aquell parent o amic incondicional, que no fan soroll però saps que sempre hi pots confiar en cas de necessitat. Aquesta confiança el pot dur, sense voler, a l’ostracisme. Com que el tenim segur, no cal amoïnar-se’n. I no esperarem pas a que es mori! Una mica passa amb l’Eric Clapton. Un mestre a la guitarrista. Ha mamat dels clàssics del blues i els ha dut al seu terreny, un àmbit més roquer, però sense perdre’n l’essència. Aquí, en aquest blog s’ha fet al·lució a slowhand (mà lenta), sobrenom amb que es conegut l’Eric Clapton i als motius que van dur a guanyar-se aquest mot. Han estat Mr Raons i Mr Cansongs durant les seves llargues i reflexives converses qui han fet broma del tema. Sembla que no era pas per la seva manera de tocar la guitarra, sinó per l’extremada lentitud amb que es ficava la mà a la butxaca alhora de pagar les rondes. Que igual resulta que el xicot té arrels catalanes, ve-t’ho aquí.

La vida d’Eric Clapton sembla extreta d’una novel·la de l’època victoriana. Secrets familiars (va viure tota la infantesa creient que els seus padrins eren els pares i la seva jove i veritable mare passava com la seva germana). Carrera fulgurant (durant els anys 60’ i 70’ Clapton va formar part de nombroses formacions integrades per grans músics de rhythm and blues, The Yardbirds, John Mayall & The Bluesbreakers, Cream, Derek & The Dominos, la qual cosa li va suposar un important bagatge per la seva futura carrera en solitari) Amors no correspostos (es va enamorar perdudament de Pattie Boyd, llavors la dona de George Harrison, just el millor amic de Clapton). Addiccions a drogues i alcohol (producte de la vida turbulenta de les actuacions i, diuen, per superar les històries de desamor. Sembla ser que 1971 Clapton es va passar tot l’any a la seva casa de Surrey, venent les seves preuades guitarres per poder mantenir els seus hàbits additius) Reconciliacions i ruptures (amb els anys la Patti Boyd es separaria de l’ex guitarrista de The Beatles i es casaria amb Eric Clapton. Amb el temps aquests també s’acabarien separant) Morts tràgiques (el seu germà va morir d’accident de moto als 26 anys. El seu fill va caure d’un gratacels quan només en tenia 4) Col·laboracions estel·lars (The Beatles, Elton John, J. J. Cale, Luciano Pavaroti, Mark Knopfler, B. B. King  i un llarguíssim etc.)

I ja que hem començat amb un sobrenom, acabem-ho amb un altre. Quan John Mayall’s & The Blues Breakers with Eric Clapton va ser publicat, el 1966, un graffiti es van començar a escampar per Londres. Clapton is God (Clapton és Déu). Poderosa setència. Per les seves resonàncies bíbliques em fa vindre a l’esment aquella frase que surt a Rumble Fish (1983), la meravellosa pel·lícula de Francis Ford Coppola, amb el noi de la moto, un personatge inoblidable. I la frase resa: The motorcycle boy reigns (el noi de la moto regna). Eric Clapton. Una vida de novel·la. Un guitarrista de cine.

21 “Gimme Shelter”

“Gimme Shelter”                     
(Jagger / Richards)
The Rolling Stones
“Let it bleed”
1969

A la quinta del 62

Enguany els del 62 hem fet 50 anys. A raó d’això i per organitzar un event per celebrar l’efemèrides l’altre dia ens vam retrobar amb alguns amics i amigues de l’infantesa amb qui feia anys i panys que no ens veiem. Vaig aprofitar l’ocasió per aconseguir l’adreça electrònica d’alguns i fer-los sabedors de l’existència d’aquest blog. L’altre dia, un d’aquests amics d’infantesa, el Ramon Cuñé, em va recordar que els Rollings Stones també feien 50 anys i per lo tant eren de la nostra quinta. Em va suggerir, amb molt bon criteri, de dedica’ls-hi una entrada en aquest àlbum. Em va recordar, i això sí que em va sorprendre, que els Rollings no eren sant de la meva devoció. I és cert. De fet, en aquells anys (estic parlant dels principis del 70) ni Rollings ni Beatles em feien el pes. El rock simfònic em va saber captivar més aviat. En vers aquelles exhibicions musicals lo dels Beatles i Rollings em semblaven peces menors. Ha estat al cap dels anys que tant als uns com als altres he aprés a valorar en la seva justa mesura, otorgan-los-hi el paper que es mereixen en l’evolució de la música popular. Tot i això, si fa uns anys m’haguessin fet la típica pregunta: Beatles o Rollings?, de ben segur hauria apostat per Lennon, McCarntey i companya. Avui en dia no sabria pas qui triar. I és que són dos exponents importants i necessaris. Els Beatles feien pop, mentre que els Stones feien rock. Mentres els pares d’un Beatle es dedicaven a les finances (ell) i a l’ensenyament (ella), un Stone tenia el pare a l’atur i borratxo i a la mare fregant escales.

Tots els membres dels Rolling són lletjos. Això és un fet constatable. Clar que ben mirat ja tenen edat de portar camisa ben planxada, cinturó i pantalons de tergal i estar-se al cafè fent lo dòmino. Però si vas i busques fotos de quan eren joves ja eren igual de lletjos. L’únic Stone guapo es va morir ofegat. Per mi que van ser ells mateixos, que el veien estrany i desentonava… A més, tots s’assemblen, com si al llarg del temps, com aquell gos que a base de conviure s’assembla a l’amo, s’hagi produït una simbiosi i tots tenen la mateixa fisonomia i xura.

La música dels Rollings Stones destil·la suor, fum i molt d’alcohol. És la versió més “macarra” del rock and roll. Un rock and roll però que va beure de les arrels, del rhythm and blues dels pioners nord-americans i el va saber assimilar i renovar donant-li un toc personal. En aquest sentit m’agrada recordar una anècdota de quan al principi de la seva carrera, els Stones aprofiten la seva primera gira per Estats Units per conèixer de primera mà aquells músics llegendaris del blues i rhythm and blues. Van directament a Chicago, seu de Chess Records, la prestigiosa casa discogràfica que compta entre les seves files a les grans figures del gènere. Un cop arriben a l’edifici de la companya lo primer que fan és preguntar pel Muddy Waters (els Rollings Stones es van anomenar d’aquesta manera per la cançó de Waters “Rollin’ Stone”, 1950) Van estar de sort per que el Muddy hi era. Estava pintant les parets a “rodillo”. Suposo que el deurien tindre en nòmina i li feien fer alguna feina per poder menjar calent.

És difícil escollir una sola cançó. Tenen molts i molts bons temes. Un cop més ens hem de basar en criteris i gustos personals. He descartat, per obvi, el “(I can’t get no) Satisfaction”, que no per popular deixar de ser un tema magnífic. M’he centrat en els discos que van del 1968 al 1972, en els que consoliden el seu estil i forgen la seva llegenda.
“Gimme shelter” transmet tot aquest ambient sòrdid de barri marginat en que la violència i el perill estan a flor de pell. 


“Dona’m refugi”

Oh, una tempesta està amenaçant avui la meva vida
si no aconsegueixo un refugi, oh si
duraré poc.
La guerra, nois, està sols a una bala de distància
està sols a una bala de distància

Veig que el foc està escombrant avui el nostre carrer
crema com una catifa roja de carbó
aquell brau rabiós va perdre la direcció
La guerra, nois, està sols a una bala de distància
està sols a una bala de distància

El saqueig, l’assessinat, està sols a una bala d’aquí
sols a una bala de distància

hmnmn el diluvi està amenaçant avui la meva vida
dona’m refugi
duraré poc
et dic
que l’amor, germana, està sols a un petó de distància
Sols a un petó de distància
sols a un petó de distància…
La versió d’estudi i la del concert celebrat a l’estadi Twickenham de Londres en motiu del 40è aniversari de la banda, ja veterana, amb un Mick Jagger dominant (com sempre) la situació. Haurà de bregar amb una lleona que provarà de menjar-se’l…