193 “Shine”

(Joni Mitchell)

Joni Mitchell

“Shine”

2007

A la Roser. 

Brilla

Oh deixa que la teva petita llum brilli
Que brilli la teva llum
Brilli sobre Wall Street i Vegas
Facin les seves apostes
Brillant sobre els pescadors
Amb les xarxes buides
Brillant en els oceans creixent i mars evaporant
Brillant en les nostres tecnologies Frankenstein
Brillant en la ciència
Amb la seva visió de túnel
Brillant en terres fèrtils
Amagades i dividides

Que brilli la teva llum
Que brilli la teva llum
Brillen la foscor enlluernant
Que ens reconforta en el son profund
Brilla en el que llencem
I el que ens quedem

Que va abandonar
El vell Déu vanitós
i es va quedar Dickens, Rembrandt i Beethoven
I la gespa recent segada
Brilla en la bona terra, l’aire pur i l’aigua clara
I un lloc segur
Perquè juguin els nens
Brilla en les bombes explotant
A mig quilòmetre

Que brilli la teva llum
Que brilli la teva llum
Brillant en els embussos mundials
Tocant el clàxon dia i nit
Brilla en un altre estúpid
Avançant per la dreta!
Brilla en els que es salten els semàfors
Mentre parlen pel mòbil
Brilla en l’Església Catòlica
I les seves presons
Brilla en totes les Esglésies
Totes estimen menys i menys
Brilla en una noia esperançada
Porta un vestit de somni

Que brilli la teva llum
Que brilli la teva llum
Brilla en el bon humor
Brilla en la bona voluntat
Brilla en els mals líders
Amb llicència per matar
En nom d’algun Déu!
Brilla en els pioners
Els que cerquen la salut mental
Necessiten la simplicitat
Han fet un viatge interior
Més enllà d’ells mateixos
Que brillin les seves llums

*Traducció lliure de Daniel Giribet

192 “Suzanne”

(Leonard Cohen)

Leonard Cohen

“Songs of Leonard Cohen”

1957

 

Lletanies

El pas del temps és implacable. Els pioners, que van forjar la música popular a mitjans del segle passat, se’ns han anat envellint i, ves per on, se’n van. Per sort ens queda la música. I les paraules. El meu primer encontre “seriós” amb Leonard Cohen encara el tinc molt viu. I no va ser amb la música sinó amb les seves paraules justament. Ja fa molt d’això, jo deuria tindre 17 o 18 anys, que amb el Ramon Valls, amb dues Pentax noves flamants, ens vam endinsar en el món de la fotografia. Estàvem a les beceroles i va ser a casa del Jaume Benet, que ja n’era un iniciat, on vam trobar una porta per entrar-hi. Allà, al seu laboratori fotogràfic, entre el tuf dels líquids i sota la llum vermella, com si celebréssim un ritual pagà, descobriem, embadalits, el miracle de la imatge revelada. En algun lloc de la casa hi havia un llibre de poemes d’un tal Leonard Cohen. El vaig fullejar. No recordo ni una paraula d’aquell llibre, però el títol no l’he pogut oblidar mai. Flores para Hitler, es deia. De tant en tant la frase em ve al cap, i em fa pensar. Després vindria la música, i aquesta veu greu i penetrant.

La seva manera de cantar “era com resar”, em diu la Roser al saber que Leonard Cohen ens ha deixat. I crec que és veritat. Que això lliga amb aquella primera frase enigmàtica i piadosa. Que lo seu, més que cançons són lletanies. Oracions que ens fan pensar, que ens colpeixen, que ens fan millors.

Una versió en directe de 1988. Una maravillosa adaptació al català amb Joan Manuel Serrat i Josep Mas “Kitflus” al capdavant. Per acabar, la versió d’estudi de 1957. 

191 “One Brown Mouse”

(Ian Andreson)

Jethro Tull

“Heavy Horses”

1978

 

Cavalls pesats

Al Ramon, un cop més, bon amic i “tullià” de mena.

Estic segur que tots els aficionats a la música que hem viscut l’època del  vinil, ens hem comprat més d’un disc tant sols per la fascinació que ens ha produït la portada, sense ni tant sols haver escoltat una sola nota de la música que conté. Aquest disc que avui ens pertoca és un d’ells. Avui en dia aquest fet és impensable. Primer, perquè ha desaparegut gran part del pes específic que suposaven les portades dins lo que era un elapé, no sols com a embolcall merament decoratiu que contenia el disc com a objecte físic, sinó com a treball artístic que el complementava (al disc, a la música) estètica i conceptualment.

Aquest episodi, relatat de forma reiterada en aquest blog, és el d’un xicot de 16 any embadalit davant un aparador farcit de portades de discos, perfectament ordenats, que formen un mosaic d’imatges impactants. Cada cop que passa per davant no pot deixar d’aturar-se i delectar-se amb aquelles imatges i imaginar-se la música que sols se sent al seu cap.

Una de les portades que li va cridar l’atenció va ser aquest Heavy Horses. En aquest Cansongs, recull de cançons entre la nostàlgia i curiositat renovada, un dia o altre havia de sortit aquest disc que per aquell xicot va generar tantes expectatives (ah, i el contingut no va decebre gens…) És hora d’aviar els cavalls. Les circumstàncies així ho demanen. Va ser el meu primer disc de Jethro. Després en vindrien molts més. Però les petjades que van deixar aquests cavalls pesats són inesborrables.

Les amistats de la infantesa creen llaços afectius que perduren en el temps. Si la quotidianitat ens col·loca a distàncies insalvables al menys que puguem fer-nos abraçades telemàtiques. Abraçades tant grans com cavalls pesats.

190″Close to Me”

(Robert Smith)

The Cure

“The Head on the Door”

1985

 

Ombres i llums

Segurament molts dels seguidors d’aquest blog trobaven a faltar a The Cure, un grup emblemàtic dins l’anomenat rock gòtic. Amb Robert Smith al capdavant, ment pensant i líder de la banda, amb una estètica tètrica, negre de dalt a baix i el rostre pàl·lid, suposadament sembla que la seva música hagi de ser fosca, destinada a sumir la nostra habitació en la foscor més absoluta, a omplir-la de presències amenaçadores i malsons tenebrosos. Moltes de les lletres, que desconec, sembla orientades en aquest sentit. Però la música mai m’ha transmès aquesta sensació de foscor ni malestar. Ans al contrari. Malgrat tots aquests elements “enfosquidors” i descartant algun cas puntual, personalment la música de The Cure sempre l’he trobat lluminosa. Traspua un batec vibrant i vital que emergeix del cor de les seves inspirades melodies. Així doncs ens trobem amb una veritable contradicció d’ombres i llums entre lo que el grup aparenta i lo que realment ofereix.

Close to me n’és un bon exemple de tot això. La lletra narra un malson que Robert Smith va tindre de petit mentre la música és pura vitalitat.  

Versió d’estudi (amb subtítols) i una en directe. Per acabar una extended version que va llançar la banda al 1990 amb tocs jazzístics que s’hi escauen la mar de bé.