Realment és una llàstima que hagem de fer-nos ressò d’un artista just quan ens ha deixat, i més de manera prematura i inesperada com ha estat la mort de Paco de Lucía, doncs als seus 66 anys encara tenia corda per a rato, al menys com a intèrpret ja que com a creador ja ho havia donat tot. Amb Paco de Lucía se’ns en va un “monstre”, un autèntic virtuós de la guitarra. D’arrels fermament flamenques, que renova el gènere, que fins i tot el traspassar per convertir-se en músic universal.
Vaig tenir la sort de poder escoltar en directe a Barcelona al The Guitar Trio, on tocava el mateix Paco de Lucía junt amb dos afamats guitarristes, el John McLaughlin i el Larry Coryell (anglès el primer, americà el segon), també dos “monstres” com el Paco, però provinents del món del Jazz i la Fusió. Deuria ser l’any 1979 (no recordo la data exacta. Si algú pot aportar més dades al respecte li estaria molt agraït) Guardo un record força viu d’aquell concert. Encara se m’arrufa el nas al recordar aquella flairada de “xocolata” només sonar les primeres notes. Com a fumador passiu vaig quedar servit. Més que imatges nítides en ve al cap una sensació de benestar. De tindre el privilegi d’assistir a una funció de màgia on tres prestidigitadors extreuen dels seus instruments tot un munt de sensacions. I ho feien amb aquella facilitat… Van tocar de tota manera. ara tocava l’un, ara l’altre. Per parelles, fent un trio… practicant totes les postures, vaja.
Un any més tard Larry Coryell va ser reemplaçat per l’Al Di Meola, també americà. Personalment és un guitarrista que m’agrada moltíssim. Aquesta nova formació va publicar aquest Friday Night in San Francisco, àlbum enregistrat en viu el 5 de desembre de 1980 al Warfield Theatre, de San Francisco i que recull les proeses d’aquests tres mestres de la guitarra.
Fa pocs mesos, deixant-me endur pel flux aleatori de la xarxa, vaig descobrir KEXP-FM, una emissora de ràdio pública amb seu a Seattle (Washington), especialitzada bàsicament, en rock alternatiu i música indie. A més d’una programació regular, l’emissora emet programes especials setmanals dedicats a gèneres musicals diversos, com ara rockabilly, blues, world music, electrònica, hip hop, punk, country alternatiu, etc. Molts artistes enregistren concerts en directe amb força regularitat.
KEXP està recolçada per la Universitat de Washington, que es fa càrrec dels costos i aporta tota la tecnologia necessària. L’emissòra sols ser un camp de proves i l’experimentació pel Departament de Comunicacions de l’Universitat.
Les actuacions en directe també s’enregistren en vídeo (molt ben fets, per cert) i que en podem gaudir a la web de la pròpia emissora o, molts d’ells penjats a altres llocs com YouTube. El tema d’avui en serà una mostra.
Darrerament sembla haver-hi una fornada de grups que fan una música força apaivagada i tranquil·la, que potser podríem classificar com a trip hop (The xx, Daugther, etc) Els pioners d’aquest estil musical, nascut a Bristol cap els anys 80, acompanyaven la línia melòdica amb aclaparadores hamoníes electròniques i seccions de corda (al més pur estil dels adagios de les simfonies clàssiques). En canvi, aquesta nova generació, molt jove, aposta per un minimalisme instrumental, despullant les peces per reduir-les a la seva mínima expressió, a la seva essència.
London Grammar és un trío anglès que ens ofereix una música intimista, plena de matisos, de silencis (que, recordem, també són música) I una Hannah Reid amb una veu preciosa. Els que van “patir” la setmana passada amb el Robert Fripp trobaran en aquesta “Strong” un recés de pau. Tornaré a insistir però amb el Robert Fripp (i no és una amenaça) i altres peces “contundents” del panorama musical de nostre temps. De moment disfrutem d’aquest instant de calma. Això sí, amb el tema del desamor sempre present. Perquè serà?
“Fort”
Perdona’m un moment Mentre em quedo amb els ulls oberts I estic tant fet pols i atrapat T’he excusat una estona Mentre estic amb els ulls oberts I estic tant fet pols i atrapat al mig
I un lleó, un lleó rugeix, com no el pots escoltar? Si un nen plora, un nen plora, com no el podries perdonar?
Sí, puc semblar tant fort Sí, puc parlar tanta estona No he estat mai tant equivocat Sí, puc semblar tant fort Sí, puc parlar tanta estona No he estat mai tant equivocat
Perdona’m un moment, mira cap a un altre costat Mirant fixament atrapat T’has preguntat algun moment Que tinc sentiments aquí a dins? Estàs atrapat al mig
I un lleó, un lleó rugeix, com no el pots escoltar? Si un nen plora, un nen plora, com no el podries perdonar?
Sí, puc semblar tant fort Sí, puc parlar tanta estona No he estat mai tant equivocat Sí, puc semblar tant fort Sí, puc parlar tanta estona No he estat mai tant equivocat
Perdona’m un moment, mira cap a un altre costat Mirant fixament atrapat T’has preguntat algun moment Que tinc sentiments aquí a dins? Estàs atrapat al mig A vegades veig cares Quan estic tan sol
Sí, puc semblar tant fort Sí, puc parlar tanta estona No he estat mai tant equivocat Sí, puc semblar tant fort Sí, puc parlar tanta estona No he estat mai tant equivocat
Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic del Marcel Bonet on em demanava de dedicar una entrada d’aquest blog a alguna peça musical que estigués relacionada amb el noble joc dels escacs. Del Marcel guardo amistat de quan vam jugar a bàsquet plegats els darrers anys de la meva accidentada carrera basquetbolística. Em consta que la seva també ho ha estat, d’accidentada, o al menys intermitent, doncs ha alternat, en diferents etapes, el bàsquet amb els escacs. Ha combinat, un home llarguerut com ell, estirar els braços per arreplegar els rebots amb arronsar les cames per encabir-les sota les sempre diminutes taules on s’allotgen els taulers d’escacs, parant compte de que en aixecar-se, en un acte involuntari, no fotre totes les peces enlaire. Actualment el Marcel es troba en aquesta fase, la de les cames arronsades, i em consta que és un bon jugador d’escacs. De tant en tant publica un article sobre aquest noble joc a La Mañana, i d’aquí la seva petició de l’entrada al Cansongs, doncs voldria fer-ne referència en un proper article i aprofitar la possibilitat que ofereix un blog de poder escoltar una de les peces musicals que ell citaria en l’esmentat article.
D’entrada la proposta del Marcel em va sorprendre, però aviat vaig contestar el seu correu electrònic amb una resposta afirmativa. En un blog d’aquestes característiques la relació entre número de destinataris que reben la notificació de cada entrada i el número de lectors registrats és d’una asimetria descoratjadora. És per això que es valora tant rebre un comentari. Un lector és un tresor. Per això quan reps una petició del Marcel penses: ah, has estat tu…? Has estat tu qui ha llegit la darrera entrada. I clar, un no pot negar el pa ni la sal a qui ens dóna menjar, bloggísticament parlant, cada setmana.
Un cop compromès calia trobar la cançó i el tema de l’escrit, que naturalment, haurien d’estar relacionats amb els escacs. Referent a la cançó ja en aquell primer mail el Marcel em proposava de ficar-hi “Mind Games”, un tema del John Lennon que no coneixia. La veritat és que no està gens malament.
Pel que fa a l’escrit, aviat vaig buscar i rebuscar un argument potent que tingués com a protagonista algun gran mestre dels escacs o que guardés alguna relació amb aquest joc mental. Realment els escacs és un camp minat de històries, anècdotes i proeses de lo més inversemblants. L’allau de idees era de lo més variat. Podria convertir en protagonista del meu relat a José Raul Capablanca, el gran mestre cubà, campió del món els anys 1921-1927, famós per la seva intuïció en el joc, i que sols la seva despreocupació i un excés de confiança van apartar del títol davant un Alexander Alekhine ultrapreparat. La xarxa està trufada de solucions i aportacions enginyoses que li són atribuïdes, segurament moltes inventades, però que donen fe de l’admiració que se li guarda al gran mestre. M’ha agradat especialment aquesta de La llegenda de Capablanca i el marciano
Podria parlar, està clar, del gran enfrontament de la història. L’anomenada Partida del segle. El que va enfrontar a Fischer Spassky amb el campionat del món en joc. Allò era més que un simple campionat d’escacs. La càrrega simbòlica d’aquell duel traspassava lo purament esportiu. Érem al 1972, en plena Guerra freda i aquell títol era un EEUU contra la URSS. Cada moviment de les peces semblava activar una onada de míssils disparats cap a un i altre bàndol. El capitalisme contra el comunisme. El Bé contra el Mal.
Un episodi inversemblant dins la història dels escacs és la partida que van disputar l’any 1982 Víktor Korchnoi amb Géza Maróczy, Gran Mestre hongarès mort l’any 1951, o sigui, 31 anys abans. Per poder dur a terme aquesta partida es va comptar amb la col·laboració d’un medium. És desternillant coneixer els detalls que envolten aquest fet sense precedents. Els podeu llegir en aquest enllaç
La voluntat d’aquesta partida era aconseguir l’enfrontament (improvable per raons obvies) de dos grans jugadors de diferents èpoques. Sembla que Maróczy no era la única opció. Sels hi va proposar als també desapareguts José Raúl Capablanca i Paul Keres, però es veu que ni l’un ni l’altre estaven disponibles.
Un bon tema també seria parlar del Test de Turing, aquesta mètode que consisteix en ficar una computadora i un humà en una habitació, i un jutge en una altra habitació aïllada. Aquest, mitjançant una sèrie de preguntes, ha de discernir quin dels dos és l’humà i quin és la màquina.
i ja que entrem en el terreny de la intel·ligència artificial, com no recordar l’apasionant enfrontament entre el gran mestre Garri Kaspàrov i la supercomputadora d’IBM Deep Blue. L’home contra la màquina. El representant del gènere humà contra els monstre de silici. El temps de HAL 9000 s’apropa…
I mentre meditava per quin tema em decidiria, el Marcel em va enviar el seu magnífic article. Em va sorprendre que alhora d’analitzar un partida, en lloc de triar-ne una de famosa de tantes que hi han, n’ha escollit una de seva. Això em va fer veure que lo més adient per la meva part era explicar la meva relació personal amb els escacs.
I aquesta relació passa inexorablement per la figura d’Aurélio Chesa. Deuria ser l’any 1972, si no em fallen els càlculs. El Sr. Chesa, com li dèiem llavors, va arribar al poble en condició de mestre per impartir a l’escola del poble els cursos de 5è i 6è d’EGB. Procedia d’un poble d’Osca anomenat Ballobar. Al costat de l’encarcarament de senyoretes Natólies i Companys senyors Ricardos era una bocanada d’aire fresc per l’escola. Quan s’apropaven festes o en dates senyalades duia la guitarra i ens cantava cançons del José Feliciano. Era jove i campatxano. I una dada important i definitiva: va arribar amb el títol de campió d’escacs de la província de Lleida sota el braç. Penso que com a mentre d’escola era un bon mentre. Ara, com a mestre d’escacs era superlatiu. Era un apassionat dels escacs, i això es notava. Es notava i ho transmetia a la resta. En poc temps tots els nens de l’escola vam aprendre a jugar a escacs. Es va organitzar un torneig escolar a la comarca. Anglesola era l’únic poble que tenia dos equips, l’A i el B. Jo vaig tindre el privilegi de formar part del primer equip. No cal dir que varem guanyar el campionat. Realment l’Aurèlio Chesa era un mag del tauler. Jugava simultànies com aquell que res. Era capaç de jugar a cegues, d’esquena al tauler. I a sobre, et guanyava. Era com si disposes de superpoders que el dotaven d’una capacitat superlativa per memoritzar la situació de les peces. Allò era paranormal. Ben aviat aquell interès i entusiasme pels escacs es va transmetre i escampar pel poble forjant grans jugadors. Encara avui en dia, després de tants anys, es conserva un cert nivell fruit d’aquells anys d’aprenentatge assolit gràcies a l’empenta i dedicació de l’Aurèlio Chesa. Es van organitzar més tornejos i els campionats federats, que es disputaven normalment els diumenges al matí a ca la Maria, el bar de la plaça. El dilluns ja ens trobàvem per analitzar les partides d’aquell cap de setmana. Entre setmana no hi havia dia que no hi hagués algun que altre aficionat jugant a escacs, habitualment envoltats d’altres aficionats que seguien la partida amb verdader interès.
L’Aurèlio Chesa era un home respectat i estimat al poble. Un cop es va organitzar una sortida a Ballobar amb autocar, per disputar un partit de futbol entre els equips de les dues poblacions. Jo em vaig ficar malalt i no vaig poder anar-hi. Crec que aquell dia va ploure a bots i barrals i no se si aquell partit es va arribar a jugar. L’Aurèlio Chesa encara va ser-hi uns quants anys a Anglesola, impartint classes a l’escola i jugant amb l’equip local. Finalment va marxar, crec que a Fraga, per poder ser a prop de casa. Un dia, després d’uns anys que hagués marxat, el meu pare, el meu germà i jo vam aprofitar que van anar a collir regalèssia vora del riu Cinca per anar a visitar a l’Aurèlio a casa seva, al poble de Ballobar. Allí vam conèixer la seva família.
Pel que fa a la meva relació amb els escacs, vaig deixar de jugar-hi, fins i tot quan encara l’Aurèlio era a Anglesola. És un joc fascinant, on no s’amaga res. Tot està a la vista i les jugades per venir són dins la ment del jugador. Va arribar un moment però, que m’absorbia massa. Vaig arribar a tenir somnis arlequinats, amb vertiginoses columnes i diagonals. Combinacions, estratègies, posicions angoixants, rellotges. A més, era un jugador mandrós, poc donat a memoritzar obertures o estudiar jugades. Sempre havia confiat (d’aquí la meva admiració per Capablanca) amb la meva intuïció. A mesura que passava el temps però, me’n adonava de l’importància d’aquests coneixements teòrics i vaig abandonar.
Definitivament reservaré al Lennon per una millor ocasió. Aprofito l’oportunitat per introduir un tema del Robert Fripp, que prepara els seus temes amb el rigor i la disciplina d’un veritables Gran Mestre d’escacs. Igual com aquest, la seva música combina intel·lecte i genialitat a parts iguals. En nous lliuraments espero fer justícia a la seva prolífica i magnífica obra. Un dels grans creadors de la música del nostre temps.
(nota: un detall important. Aquesta música no prové d’instruments electrònics. No està feta amb sintetitzadors, seqüènciadors ni res per l’estil. Es tracta de guitarres acústiques!).
La versió original i una altra que es va publicar uns anys més tard, aquest cop amb el Robert Fripp tocant la guitarra elèctrica.
(Pete Seeger) Pete Seeger “The Rainbow Quest” 1960 Pete Seeger (3 de maig de 1919 – 27 de gener de 2014) “Què se n’ha fet d’aquelles flors” Què se n’ha fet d’aquelles flors, fa tants dies? Què se n’ha fet d’aquelles flors, fa tant de temps? Què se n’ha fet d’aquelles flors, les noies […]
Mr Cansongs 