Michael Jackson mai havia estat sant de la meva devoció, potser pel meu afany de contradicció, o per l’aversió que em produeix pujar-me al carro de lo comercial (la música disco estava un esglaó per sota) Sempre m’he rendit a l’evidència però, que l’artista d’Indiana era un autèntic portent. Cada cop que escoltem un tema de Michael Jackson se’ns remou alguna cosa, ni que només siguin les cames. I és que aquell marrec (revellit n’hagués dit la meva mare) que destacava entre els seus germans a Jackson Five ja es veia que arribaria lluny. Que allí hi havia geni. Una vida polèmica, plena de llums i ombres ha acabat de forjar la llegenda.
Una versió a cappella del grup vocal Duwende. Una interpretació amb geni del multiinstrumentista Jacob Collier (un altre jove talent). Finalment dues versions del Michael, en estudi i en directe.
“No podem tocar pop, els Beatles ja ho van fer tot”
Kurt Cobain
Dins la tessitura en que ens trobem darrerament de celebrar esdeveniments no podem deixar passar per alt els 50 anys de la publicació de Sgt. Peppers…, disc fonamental dins la trajectòria de The Beatles i de la història de la música popular.
Un any abans, amb la publicació del seu magnífic àlbum Revolver, The Beatles ja estava consolidant com a grup de referència del pop. Les següents gravacions vindrien marcades per les lluites internes d’egos (McCartney-Lenon bàsicament), les pressions discogràfiques (allò de la gallina d’ous d’or…) i l’autoexigència marcada per la pròpia grandesa del grup, i algunes anades d’olla.
La concepte del disc s’ha d’atribuir a Paul McCartney , que planteja la idea d’enregistrar un àlbum amb cançons interpretades per una banda fictícia, però que sembles real, capitanejada per aquest tal Sgt Pepper. Això els va permetre, si cap, donar ales a l’experimentació. Les lletres de Stg. Pepper’s està plenes de referències, jocs intel·lectuals i dobles sentits (sobretot referents al consum de drogues)
La portada, obra de Peter Blake i Jann Haworth, la més imitada de la història, és un reflex del torrent creatiu, excessiu, incontrolable de The Beatles.
Els dos treballs tenen bastantes coses en comú. Una, potser la més rellevant és el caràcter experimental de les obres (pensem que estem a 1966…) L’altra, també obvia, i que vindria a ser un tret característic de les dues formacions, és que les cançons es sustentaven en gran mesura, en un acurat treball de les harmonies vocals. És per això que hem demanat al Narcís Cercós, actual director de la coral Joia de Maig, i tot un expert en músical vocal que ens analitzés les diferències i similituds entre aquest dos grans grups de la música popular. Tot i declarar-se no ser especialista en aquest estil musical crec que ens presenta un treball rigorós i força revelador, que barreja la part tècnica amb la part més emocional. Crec que l’harmonia vocal té un paper important dins aquest tipus de música i valdrà la pena dedicar propers lliuraments al tema. Aprofito l’avinentesa per agrair al Narcís s’hagi brindat a dedicar-nos part del seu valuós temps. Moltes gràcies. Us deixo amb les seves paraules…
THE BEACH BOYS vs THE BEATLES
QUI ÉS MILLOR?
En primer lloc, deixar molt però molt clar que no sóc cap persona especialista en el camp de la música moderna. Per tant, les meves paraules seran una mera opinió sorgida a través de l’escolta d’aquests dos grups musicals.
Les comparacions, tal i com diu la saviesa popular, sempre són odioses. Com tot en la vida, trobarem partidaris d’un grup i partidaris de l’altre, i més en aquest cas quan estem tocant dos dels grups més emblemàtics de la seva època i els quals tenen i tindran sempre un dels principals capítols de la història de la música moderna i de la música del segle XX.
Sumat a això apareix encara una altra problemàtica summament important des de l’apartat político-geogràfic. Aquí es presenta l’enfrontament entre dues de les principals potències del nostre món: els Estats Units representat per The Beach Boys contra Anglaterra (Regne Unit) representat per The Beatles.
Per tant, resoldre la pregunta “Qui és millor?” es fa realment difícil. No només cal fer una valoració musical, sinó també tenir en compte el context que envolta les dues formacions.
Musicalment parlant són dos grups realment molt semblants. Els dos grups van donar una importància cabdal a la veu. Les seves peces, són ja des dels seus inicis molt riques a nivell vocal.
Fins aquest moment la música moderna seguia sempre un mateix estil i un mateix patró. Les seves estructures perduren fins a l’actualitat ESTROFA – TORNADA – ESTROFA – TORNADA – Improvisació amb solos – TORNADA …. i harmònicament seguint les seqüències basades en els graus I – IV – V o graus semblants I – II – VI – V,… jugant amb les dominants secundàries i incloent modulacions a tonalitats veïnes. Aquests patrons es repeteixen al 90% dels temes d’aquests grups i dels de la seva època, però també als grups actuals.
Però com dèiem, els dos grups presenten un tret fonamental: la seva qualitat a nivell vocal. Els dos grups inclouen als seus temes unes riques harmonies vocals, fet que aporta un plus de qualitat als seus discs. Fins aleshores la resta de grups no presentaven aquesta característica, d’un manera tan brillant o tan marcada, fet que els dota d’un segell de qualitat.
Els dos grups presenten aquestes veus prodigioses. Particularment, i deixant de banda el meu treball com a director de cors, crec que els grups que aporten unes riques harmonies vocals fan que la seva música sigui molt més atractiva per als oïents i per tant, genera un magnetisme molt més gran a l’hora de captar nous adeptes, qua al fi i al cap, seran els futurs compradors de discs.
Crec que a partir d’aquí i d’aquest anàlisi refermo i confirmo que per mi el millor grup de la història, i fins ara sense cap mena de rival que els faci ombra ha estat QUEEN (l’altre gran grup britànic).
Tornant al tema que ens ocupa (i perdó per anar-me desviant per les rames… però d’aquesta manera em refermo en els meus raonaments), apareix un moment clau en aquests dos grups. The Beach Boys, pràcticament era un grup vocal familiar, germans i cosins sota la severa tutela de Murry Wilson, onejant com a bandera l’esperit de la Califòrnia, el surf, la platja, els cotxes i les noies…. Tant ells com The Beatles van ser els més llestos de la classe, i segurament han passat a la història ja que van fer de les seves sales d’assaig i dels seus estudis de gravació uns excel·lents laboratoris. Amb això vull dir que van ser els pioners de la seva època i van experimentar molt els diferents registres, estils, instrumentació, harmonització instrumental i vocal, sonoritats, ritmes, … i el més important: van saber importar els resultats d’aquesta experimentació als seus temes.
Entrant a la seva obra discogràfica, arriba un moment clau. The Beach Boys, capitanejats per Brian Wilson, aconsegueixen crear l’”obra d’art”, la millor de les seves obres, el disc Pet Sounds. Un disc que va recoliar el bo i millor dels seus experiments, de les melodies i harmonies vocals i instrumentals, del ritmes…, en definitiva, una obra mestra. Obra que en el seu moment no va a ser tant valorada com ho hauria d’haver estat. Només va assolir el número 10 a les llistes de vendes dels Estats Units. Però en canvi, a Europa on els Beatles semblaven no tenir cap mena de rivalitat el Pet Sounds va arribar al número 2, fet que va fer posar les piles als de Liverpool, els quals van contraatacar amb una altra obra mestra Sgt. Pepper’s. El més probable és que el grup de Liverpool mai haguessin creat aquest excel·lent disc si no hagués estat per la pressió que els va generar l’èxit dels Beach Boys.
Després, ja sigui per tema econòmic, tècnic, o a nivell de creativitat els camins dels dos grups es va tornar a distanciar de manera definitiva. Tots els grups van tenir les seves problemàtiques a nivell intern, però el que sí que va afectar molt els americans va ser el distanciament de la seva ànima mater Brian Wilson. Wilson, a nivell individual, va seguir experimentant i treballant amb noves instrumentacions però la seva implantació als temes potser no va obtenir el rendiment que tots esperàvem.
Sabem que en el món de la música, per obtenir la fama i mantenir-se en un alt nivell, és essencial disposar d’un bon calaix econòmic. Poder gravar als millors estudis, amb els millors especialistes, els millors tècnics de so, els millors mescladors, tocar amb els millors músics, i un llarg etcètera implica invertir molts diners. I potser això va ser el que finalment va fer distanciar més els dos grups. The Beatles van poder continuar experimentant a més alt nivell i va acabar assolint més èxit que els seus homòlegs americans, els quals es van quedar més estancats en el seu estil. Però això, ja són suposicions meves…
En fi, cada persona és un món, i cada oient té la seva opinió i la seva predilecció a nivell musical. Em de ser conscients i tenir molt clar que la música (sigui de l’estil que sigui, i de l’època que sigui) és una font de coneixement, és un element transmissor de sensacions que cadascú les rep i les viu de manera diferent a l’altre. Per tant, cada persona escoltant The Beach Boys o The Beatles rebrà un bombardeig d’informació a través de les notes, dels acords, de les veus, dels instruments… que assimilarà d’una determinada manera i, segurament, el farà emocionar-se de manera diferent a la persona que tindrà al costat.
Per aquest motiu, respondre a la pregunta que ens plantejàvem a l’inici Qui és millor?, no sóc capaç de respondre. Només us aconsello un exercici. Que cadascú escolti els grups, i es deixi endur… que s’emocioni. I el grup que més l’haurà emocionat o que més de punta li haurà sabut posar tots els pèls: aquell serà el millor (però per a ell).
En conclusió, la resposta a la pregunta no existeix perquè la música és emoció.
Jo només us puc dir, i em refermo amb l’inici d’aquest humil article d’opinió, que a mi qui m’emociona és QUEEN. Per tant, ni The Beach Boys ni The Beatles.
Narcís Cercós
A banda del tema original podem gaudir d’una versió a cappella dels propis The Beach Boys. L’altra és la que va enregistrar David Bowie l’any 1984 i que forma part del seu àlbum Tonight. A lo crooner Bowie mostra en aquest tema les seves dots vocals i la seva prodigiosa veu. Aquesta és una de les versions que més m’agraden i que intento, precariament, cantar sota la dutxa.
Per primer cop en aquest blog fem un lliurament doble. Probablement no serà l’únic ni el darrer cop que els aficionats disfrutem d’una sessió doble com aquesta. Avui, com els petit suisse, a mi me’n donaven dos.
I aquest doble Cansongs ve donat per dos discos que van coincidir en el temps (l’any 1966) i les controvèrsies, disputes, asseveracions al voltant d’aquests dos discos per esbrinar quin dels dos és el millor. Estem parlant de Revolver, de The Beatles, i Pet Sounds, de The Beach Boys. Estem parlant ni més ni menys de dos grups pioners del que comunament anomenem pop o música popular. L’any 1966, el grup de Liverpool, que es troba en plena maduresa creativa, edita l’àlbum Revolver. Al mateix any, a 8.000 kg de distància, a Hawthorne, sota el sol de Califòrnia i banyada per les aigües del Pacífic, The Beach Boys, grup menys conegut allí però que arrel de la publicació de Pet Sounds assoleix un gran èxit precisament en camp contrari, a Anglaterra, on sembla que això de la música s’ho prenen més seriosament. Després cada grup seguirà trajectòries diverses i que quedaran escrites en lletres d’or en la història de la música. El que perdurarà en el temps és aquesta batalla aferrissada entre defensors i detractors d’un i altre bàndol per establir la hegemonia d’un disc sobre l’altre. Per saber, en definitiva, quin dels dos discos és el millor.
A banda del vociferi dels aficionats, que cadascú tira cap a casa, anem a escoltar les veus doctes dels entesos. A veure com està la classificació, si em permeteu utilitzar termes esportius (les llistes acostumen a ser subjectives, fins i tot arbitràries, i sobretot doloroses. Amb aquesta mania que tenim d’ordenar, de classificar, d’etiquetar-ho tot, molts cops ens obliguen a establir un rànquing que no té res a veure amb la realitat. És allò de triar entre el pare o la mare. O a quin fill estimes més. Aquest Cansongs, en aquest sentit, crec que queda clar que és un llistat del tot subjectiu i personal però que l’ordre no respon a cap preferència, i que ve determinat per la forçosa metodologia de que les cançons han d’anar sortint d’una en una, en fila de a un, sense que això suposi cap preferència, ordre ni barem. Aquí, tret d’alguna que altra debilitat, pel que fa a l’essencial, totes les cançons del Cansongs són igual de valuoses) De llistes en hi han millers. Fins i tot milions segurament. Anem-ne a triar sols algunes, les que en principi les que gaudeixen de més prestigi, disposen de veus autoritzades i no semblen dubtoses (caldria analitzar-ho en profunditat. De moment ens els creurem…) L’afamada Rolling Stone (Estats Units), en un llistat que anomena 500 Greatest Albums of All Time, de l’any 2012, hi trobem aquests resultats:
1- Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (The Beatles)
2- Revolver (The Beatles)
3- Pet Sounds (The Beach Boys)
Anem a veure que hi diu la prestigiosa Melody Maker (Regne Unit) All Time Top 100 Albums publicada l’any 2000 Melody Maker (100)
1- The Queen is Dead (The Smiths)
6- Revolver (The Beatles)
11- Pets Sounds (The Beach Boys)
Fixem-nos ara en un llistat fet aquí per la revista Rockdelux, on mostra segons els seu criteri, els 200 millors àlbums de la història
1- The Velvet Underground & Nico (The Velvet Underground & Nico)
3- Pet Sounds (The Beach Boys)
7- Revolver (The Beatles)
Bé, suposo que aquestes dades no determinen res, però sí que en podem treure conclusions pel fet que els dos àlbums en discòrdia apareguin a les llistes més representatives i també a la majoria de la resta. I aquestes conclussions seria que realment estem davant de dos obres mestres. Dos àlbums realment importants i molts influents dins el panorama de la música popular. I el que més sorprèn és la vigència de les cançons i, una de dos, o els pop ha evolucionat ben poc o aquests grups, tant The Beatles com The Beach Boys, van fer uns treballs del tot visionaris. Una tercera opció seria que després de donar molts tombs el pop ha fet cap al mateix lloc. De lo qual se’n deriva una qüestió: és la del pop una formula esgotada? Però això ja seria un tema per un altre Cansongs…
És aclaparador la quantitat de versions que hi han tant d’una cançó com de l’altra. M’he ficat a l’Spotify, que no hi són totes ni de bon tros, i no he sigut capaç de trobar-hi la cua. He trobat interessants les de Jai Uttal (músic americà influenciat per la música hindú). I una, més jazzística, del canadenc Michael Occhipinti.
Mr Cansongs 