Aquest és un Cansongs de supervivència. De primers auxilis. Per no deixar en silenci als soferts seguidors. Alguna cosa que dur a la dent. Per donar de beure als assedegats en aquesta travessia pel desert que acostuma a ser la vida quotidiana, farcida de disbarats i tragèdies (quant en sabien els grecs…). El mannà que cau del cel, com sempre, en forma de música. Alabama Shakes. Un descobriment recent, amb un flamant disc nou de trinca al mercat. De moment però, a falta d’una escolta més acurada, mentre esperem, aquest revitalitzant i meravellós Hold On, del seu anterior àlbum. Fa de bon esperar. Incontestable.
Grup de nom bel·ligerant i ànima romàntica. Dir The Durutti Column és dir Vini Reilly. Un paio espigat, allargassat sortit d’un quadre del Greco. Sec com un ascla. Amb cara de no haver trencat mai cap plat però amb cops amagats. Un somiador anacrònic. Un Lord Byron amb guitarra elèctrica. L’altre membre del grup que l’acompanya des de sempre és el percusionista Bruce Mitchell. Una mena de Sancho. Escuder fidel. Persona de tarannà extravertit i afable. Podria passar per un personatge d’una pel·lícula de Patrice Leconte (El marit de la perruquera, etc.)
Com molts grups d’aquella època heroica, a The Durutti Column els vaig descobrir a La edad de oro, el mític programa presentat per Paloma Chamorro emès a La 2, de TVE. L’austeritat de recursos era el comú denominador del seus primers discos (guitarra, bateria, caixa de ritmes, algun element de percussió i para de comptar). En treballs posteriors, sobretot a partir de l’àlbum Without Mercy (1984) va incorporar altres instruments de vent i corda. No puc deixar d’incloure, com a mostra, Little Mercy, un tema preciós d’aquest disc
Personalment però, quan parlem de The Durutti Column em ve a la ment aquesta vessant més anarquista, més guerrillera i espartana. La de combatre a pit descobert. Amb el mínim de recursos fer el màxim d’estralls possibles. És per això que com a tema representatiu he escollit aquest Jacqueline. El duet Reilly & Mitchell (yo me lo guiso, yo me lo como) coneixen bé el terreny i no hi ha qui els aturi.
Darrerament els hi he perdut el rastre. Em consta però que Vini Reilly segueix en actiu i en plena forma. Que Bruce Mitchell segueix al seu costat sense defallir. Sols o en companyia d’altres continuen creant aquesta mena de postals sonores que en realitat són les seves cançons. Causes perdudes que pretenen defensar fins a la mor aquests milicians armats guitarra en mà i baqueta entre les dents, des d’una vall remota, lluny de modes, tendències i pensaments únics.
Justament avui, 7 d’abril de 2015 es compleixen 100 anys del naixement d’una de les veus més prodigioses del Jazz de tots els temps. No pas tècnicament, doncs segurament que ha estat superada per moltes, però sí quan parlem de deixar-se l’ànima en cada nota. S’ha escrit i dit molt sobre aquesta dona marcada per la fatalitat. He triat un extracte de la ressenya que Roger Roca fa del disc Lady in satin, inclòs en la llista Els 200 millors discos del segle XX (Rockdelux) i que resumeixen molt bé qui va ser Lady Day, sobrenom amb el que es coneixia a la gran Billie Holiday.
Als anys trenta la jove Billie Holiday era la reina del jazz. No feia proeses com l’scat (1), però la seva veu, flexible com un gat, jugava amb cada síl·laba com si les hagués escrit del seu puny i lletra. Per assolir l’èxit , Billie va haver d’aguantar tota mena d’humiliacions per la seva doble condició de dona i negra. Obligada a entrar per la porta de servei al locals on actuava, estafada per empresaris i discogràfiques, Billie Holiday es va ficar a fons en l’heroïna i l’alcohol, en una carrera cap una mort accelerada per l’assetjament de la policia antidroga i per la seva tendència a les relacions sentimentals destructives.
Roger Roca (Los 200 mejores discos del siglo XX.Rockdelux, 2002)
I’m a fool to want you és un tema composat per Frank Sinatra (junt amb Joel Herron i Jack Wolf) i que va enregistrar per primer cop amb The Ray Charles Singers el 27 de març de 1951. Al Amb el pas del temps questa cançó s’ha convertit en tot un clàssic i ha estat versionada per un llarg llistat d’artistes.
(1) L’scat consisteix a vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit tal com empleen els cantants de jazz que creen l’equivalent a un solo instrumental utilitzant únicament la veu. (Vikipèdia dixit)
(Ian Anderson) Jethro Tull “Aqualung” 1971 L’alè de la locomotora No puc estar-me’n de publicar a corre cuita aquest Cansongs que encara fumeja donada la magnitud de l’esdeveniment. El fet és que un músic del nostre entorn ha accedit molt amablement a tocar una versió d’un dels temes que tenim reservats al celler en aquest […]
Aquest dies distesos de Setmana Santa (sense anar a treballar, sense horaris…) intento aprofitar el temps compaginant esbarjo, tasques domèstiques i enllestir algun vídeo pendent. També em proposo continuar el blog amb els lliuraments que pertoquin. Inclús més si cal, per tal d’avançar feina per compensar els dies que surtin inconvenients. En moments d’eufòria fins hi tot m’arribo a plantejar de fer un lliurament diari insuflat amb l’esperit de la Setmana Santa, a la manera espartana (superant adversitats) o estoica (no hi ha dolor). Ha passat mitja setmana i em trobo que amb prou feines he pogut escriure quatre ratlles que no lliguen per enlloc. També aquestes que llegiu ara em costen. Serà que la penitència és més difícil de suportar del que sembla en un principi.
M’he dit que d’aquí no passa i sigui com sigui el blog ha de tirar endavant. Potser sí que em volia fer el xulo passejant una creu de cartró i que al final ha estat una creu de veritat i de fusta massissa. Aquí va doncs, el lliurament d’avui. Auster i famèlic. Sense floritures. Potser ha de ser així.
Agrair a la Teresa Domingo la traducció de la lletra de la cançó. Les avalanches… Jane Birkin, que més que cantar xiuxiuejava aquella la sensual Je t’aime… moi non plus que de ben segur tots recordareu. Aquí ens ofereix un registre més melancòlic, amb un regust amarg ratllant l’existencialisme.
Les allaus
Les allaus que es desencadenen quan el diumenge un s’avorreix i fins i tot l’avorriment trontolla
veient caure la pluja.
Un, llavors s’arromanga les mànigues
per impregnar-se de gelosia.
On ets, amb qui menges?
Hi ha alguna dona que et somriu? S’inclina cap a tu quan li dius que tens tot el diumenge,
que ets lluny de París, que entre nosaltres tot trontolla i que tu tens necessitat
una mica de la teva vida?
El meu home es manté sempre adolescent i això m’encanta. Sempre veu caure les allaus de la mateixa manera que veu caure la pluja.
Les allaus que es desencadenen quan el diumenge un s’avorreix. Un s’avorreix i s’inclina
sobre dubtes acumulats
que fan desencadenar murmuris disfressats de crits.
El cor està del tot oprimit,
les pitjors sospites són permeses.
És com la set que un satisfà
de detalls i de llapis grisos. Llavors, un gira, gira com un diumenge;
un no pensa més en el dilluns
Un veu caure com una revenja les allaus de pluges.
El meu home es manté sempre adolescent i això m’encanta. Sempre veu caure les allaus de la mateixa manera que veu caure la pluja.
Les allaus que es desencadenen quan el diumenge un s’avorreix. Quan és lluny penso en totes aquestes intuïcions;
imagino que ell avança,
dintre un bar, un local nocturn amb un somriure ple de connivència
igual que el dia que vaig ser seva. Però avui és diumenge
i la pluja no para de caure
com per ofegar les meves esperances. Aquest home forma part de la meva vida
I també a la seva mínima vehemència
tirar-me a la lona. Voldria que mantingués la seva innocència
i no pas la depravació.
El meu home es manté sempre adolescent i això m’encanta. Sempre veu caure les allaus de la mateixa manera que veu caure la pluja.
I quan el diumenge estem junts
no hi ha mai avorriment; i quan de vegades es preocupa per mi
el dubte s’esvaeix.
Mr Cansongs 