218 “La Femme d’Argent”

(Nicolas Godin / Jean-Benoît Dunckel)

Air                  

“Moon Safari”

1998

 

Electrònica sumptuosa

Amb que em surt vostè ara, Mr Cansongs? Electrònica sumptuosa… Mr Raons. Molt apalancat, no li sembla? Això és en plan chill-out. Estirat sobre una catifa i quatre coixins en un antro d’Eivissa… No va mal encaminat. Jo és que si no és a certes hores i amb un refrigeri als dits segons quines músiques no m’he les empasso. Ja sé que vostè és més de Pets Shop Boys… Per exemple. No pateixi, que qualsevol dia el sorprenc amb un estirabot.  A veure… S’hi ha fixat que la música d’Air té un aire modern i retro al mateix temps? Crec que és una de les característiques d’aquest duo francès. Ara que ho diu… Clar que ha plogut molt. És curiós com tota aquesta fornada de músics/alquimistes beuen de moltes fons. Per exemple, en La Femme d’Argent hi han elements més que evidents de Runnin, d’Edwin Starr

https://youtu.be/C-LjPfVv-eQ

No se’n diria plagi d’això? La cosa va més de cameo, ja m’entén. No deixa de ser un joc. De moment deixis encisar per aquesta Femme d’Agent. Relaxis… Això, Relax… Ja sé per on va. Tot arribarà…

 

217 “Dream Baby Dream”

(Martin Rev / Alan Vega)

Neneh Cherry & The Thing

“The Cherry Thing”

2012

 

Somnis

La cosa va de versions.  Suicide, grup nord-americà integrat pel duet Martin Rev i Alan Vega. Se’ls considera els creadors del moviment musical No Wave, essent molt influent als entorns artístics durant la dècada dels 70. També han estat inspiradors de bandes posteriors de synthpop de principis dels anys 80 (com Soft Cell) i l’onada electroclash. El tema Dream Baby Dream el van publicar l’any 1986, i ha estat força versionat. Se’n troben moltes a la xarxa però jo he triat aquestes tres versions perquè són suficients per fer-se una idea com amb un mateix tema podem aconseguir resultats força diferents.

El tema original ens mostra una atmosfera obsessiva i opressiva, on sembla desitjar que la nena/noia que dorm no abandoni el seu somni, i no desperti per retornar a un món ingrat, malsà i ple de perills.

Durant una temporada Bruce Springsteen tancava els seus concerts amb aquest tema. A la seva versió, sota una base d’orgue, li dona un to d’oració, gairebé d’elegia, interpretada, igual que la original, des d’un món convuls.

A la seva versió, Neneh Cherry li dona el tomb a la cançó. Sembla cantar-nos des de dins del propi somni. Ens convida a endinsar-nos-hi, anant de la mà de la nena, donant saltirons dins un univers oníric i del que tampoc voldríem tornar mai.

Les quatre versions, i de propina una més del Boss subtitulada al castellà, i la versió original del disc de la Neneh Cherry, més jazzera i suggerent.

216 “Lucy in the Sky with Diamonds”

(Lennon)

The Beatles

“Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”

1967

 

Sgt Pepper

“No podem tocar pop, els Beatles ja ho van fer tot”

Kurt Cobain

Dins la tessitura en que ens trobem darrerament de celebrar esdeveniments no podem deixar passar per alt els 50 anys de la publicació de Sgt. Peppers…, disc fonamental dins la trajectòria de The Beatles i de la història de la música popular.

Un any abans, amb la publicació del seu magnífic àlbum Revolver, The Beatles ja estava consolidant com a grup de referència del pop. Les següents gravacions vindrien marcades per les lluites internes d’egos (McCartney-Lenon bàsicament), les pressions discogràfiques (allò de la gallina d’ous d’or…) i l’autoexigència marcada per la pròpia grandesa del grup, i algunes anades d’olla.

La concepte del disc s’ha d’atribuir a Paul McCartney , que planteja la idea d’enregistrar un àlbum amb cançons interpretades per una banda fictícia, però que sembles real, capitanejada per aquest tal Sgt Pepper. Això els va permetre, si cap, donar ales a l’experimentació. Les lletres de Stg. Pepper’s està plenes de referències, jocs intel·lectuals i dobles sentits (sobretot referents al consum de drogues)

La portada, obra de Peter Blake i Jann Haworth, la més imitada de la història, és un reflex del torrent creatiu, excessiu, incontrolable de The Beatles.

215 “Veles e Vents”

(Ausias March / Raimon)

Raimon

“Veles e Vents”

1970

 

Altars

Com ja s’ha dit moltes vegades l’intenció d’aquest blog era d’anar per lliure, mantenint-se al marge de l’actualitat, allunyat del soroll mundà. Voldria ser ocell de bosc. Seguir un ritme propi, sota els dictats de la intuïció, del cor o del pur caprici. Molts cops però el Cansongs s’ha doblegat davant efemèrides, esdeveniments o obituaris. Assumit això, deixarem que aquest blog flueixi pel seu curs natural. Ara per una tria de ves a saber quina conjunció astral, ara complint rigurosament amb les imposicions del moment. Aquest passat diumenge, 28 de maig, Raimon va fer al Palau de la Música un darrer concert de comiat amb el que el cantautor de Xàtiva posa fi a una trajectòria de 55 anys.

Dos dies abans, com cada divendres, rebia per correu electrònic el rigorós i puntual lliurament setmanal de “l’Àlbum de cançons” del Josep M Oliva. Ell, que com a bon periodista que és, sí que és molt d’atendre les urgències de l’actualitat, va tractar del comiat de Raimon. I ho feia justament amb Veles e Vents, cosa que em va complaure enormement perquè és una cançó que tinc en gran estima i és una de les més belles de totes les que Raimon ha composat mai. De les moltes versions que hi ha a YouTube he trobat una del senzill original i que inclou també la cara B. De nit, a casa, un tema realment misteriós i pertorbador que malgrat els anys que fa que no l’escolto, sempre he recordat.

A Raimon el vaig descobrir al pis del tiet Pere i la tieta Nuri. Deuria tindre 8 o 9 anys. El moble, amb l’equip de música i els discos del tiet, era com una mena d’altar al que m’apropava amb devoció. Les col·leccions de discos d‘una persona sempre m’han causat molt de respecte. Cal entrar-hi amb cura. Respectant-ne l’ordre i el contingut. Tota discografia està feta disc a disc, amb paciència, i al llarg de molt temps. Poca cosa n’esbrinarem de les motivacions i emocions que s’hi amaguen al darrera.

Perquè encara que no ho sembli la música empeny projectes, aixeca ànims, cura ferides. Després diran que la música no serveix per res.