Tag Archives: 70′

182″La Fiesta”

(Chick Corea)Return-to-Forever

Chick Corea

“Return to Forever”

1972

 

ECM

La publicació a Espanya dels discos del prestigiós segell discogràfic alemany ECM (Edition of Contemporany Music) allà cap als anys 70, va suposar un gran esdeveniment pels aficionats de la música enllaunada. Als discos de bandes i músics que seguíem en aquell temps, en el meu cas preferentment, de psicodèlica, rock simfònic i música electrònica, s’hi van afegir tot un seguit d’artistes desconeguts fins llavors i que ampliaven l’espectre musical. ECM podríem dir que s’ocupa del Jazz d’avanguarda, però com sempre en aquests casos, aquesta etiqueta es queda curta per definir l’extens espectre que avarca el catàleg de la casa. En una altra línea però barrejada amb aquesta, sense fer-ne distincions (tot és música…) enregistra música clàssica, que va de versions de música antiga fins a obres originals de compositors contemporanis.

Tot estava summament cuidat, des de l’enregistrament fins al disseny. Destacava l’elegància de les caràtules. Res a veure amb les oníriques i impactants imatges d’Hipgnosis, que en aquella època tallava el bacallà, o les nyonyes imatges dels grup posant davant càmera. Aquí era tot més diàfan, net i polit.

La nòmina d’artistes és espectacular. Keith Jarrett, Jan Garbarek, Gary Burdon, PatMetheny, Miroslav Vitous, Stanley Clack, Jack Dejohnette, Egberto Gismonti són alguns dels més coneguts. Una llarga nòmina d’artistes nòrdics engreixen la nòmina del segell. Noms poc o gens coneguts fora del circuit d’erudits, però músics tècnicament impecables, tots de primeríssima fila.

Chick Corea era un dels artistes amb els que disfrutava de valent. Després de passar per la banda de Miles Davis i aportar-hi el seu talent amb el piano elèctric, Chick Corea es va forjar una extensa carrera en solitari que encara dura avui en dia (als estius és habitual trobar-lo sent cap de cartell dels festivals de jazz més reputats de l’estat i d’arreu del món durant tot l’any)

La Fiesta és habitual en el repertori de Chick Corea i ja s’ha convertit en un standard. El tema, de reminiscències espanyoles, apareix per primer cop al disc Return to Forever, de 1972 (títol que donaria nom a la banda que acompanyaria al pianista de Massachusetts del 1972 al 1977 (el 2009 van tornar a reunir-se per realitzar alguns concerts i enregistrar-los en viu) Per raons de drets aquesta primera versió no es troba a YouTube. De les diverses versions disponibles destacaria aquesta, relativament recent (2011), de Chick Corea i Gary Burdon en directe. Ja havien enregistrat junts el tema a Duets (1978), àlbum en estudi, també per ECM. Un plaer pels sentits. Una autèntica Fiesta.

D’alguna manera aquest Cansongs va dedicat al Toni Serés, seguidor habitual del blog. Persona de basta cultura i bon amic. Per algun comentari tinc la certesa que, en un moment o altre, cadascú des del seu auditori particular, durant aquells llunyans 70, vam coincidir escoltant Return to Forever.

121 “Maroubra Bay”

(Edgar Froese)Edgar Froese-Epsilon

EDGAR FROESE

“Epsilon in Malaysian Pale”

1975

 

 

El somni del iogurt grec de mandarina

 

Avui, com qui no vol, m’he trobat amb la disjuntiva d’escollir entre retre homenatge a dos personatges il·lustres. Tots dos músics ben dispars. Al matí m’assabento per la radio que el bo del Demis Roussos havia mort aquest cap de setmana. A la tarda, via Wassap em fan saber que dimarts passat també ens havia deixat l’Edgar Froese. Si a migdia tenia coll avall dedicar-li aquest Cansongs al voluminós cantant grec, a la tarda els plans s’hem desmunten. És veritat que el Demis és l’abanderat d’alguns temes que intentava emular a la dutxa. Forever and Ever (coneguda aquí com Siempre y para siempre), My Reason (Mi Razón) i sobretot la tremenda Morir al lado de mi amor. Per refilar de valent. Em cauen les llàgrimes només de pensar-hi… Era tal la repercussió a Espanya que era d’aquells artistes que gravaven versions dels seus temes expresament en castellà.

Si alguna cosa tenen en comú l’Edgar Froese i el Demis Roussos és que aquest també va flirtejar amb la música electrònica de la mà del seu compatriota Vangelis. Però el que sempre recordarem d’ell serà la seva poderosa veu operística.

L’Edgar Froese és conegut bàsicament per ser el membre fundador de Tangerine Dream, grup longeu i prolífic, un dels pilars del Rock alemany i de la música electrònica en general, amb un so peculiar i inconfusible i que va viure la seva època daurada a la dècada dels 70 amb treballs tant rotunds com Phaedra (1974), Rubycon (1975) o Stratosfear (1976). Després el grup va patí canvis constants en la formació. Va enregistrar multitud de bandes sonores i molts àlbums però mai més va assolir l’impacte que van suposar aquells primers discos trencadors. Per la seva banda Edgar Froese alternava les gravacions de Tangerine Dream amb una carrera en solitari poc coneguda, sobretot eclipsada per l’ombra allargada del grup alemany.

Així doncs sempre que evoquem al Edgar Froese el veurem envoltat de teclats, sintetitzadors i tota classe d’artefactes i andròmines electròniques amb que va crear tot un univers sonor.

frosse

Els dos temes que conformen l’àlbum Epsilon in Malaysian Pale van ser inspirats per alguns dels llocs que Tangerine Dream van visitar durant la gira que el grup va realitzar per Australia l’any 1974.

108 “Stone Cold”

(Jimmy Barnes)Jimmy Barnes

JIMMY BARNES

“30:30 Hindsight

2014

 

 

 

100 cansongs-cartell-2Celebració dels 100 Cansongs

Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.

Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.

El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical  anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.

Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.

Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.

Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.

I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p
http://youtu.be/aAzR40U9SY0

15 "Strange kind of woman"

(Ian Gillan / Ritchie Blakcmore / Robert Glover / Jon Lord / Ian Paice)

Deep Purple

“Made in Japan”

1972

Al principi de la década dels 70 hi havia la falera dels “clubs”. Ja hi era anys endarrere i també va continuant-hi sent uns quant anys més tard. Actualment penso que aquesta pràctica ja s’ha extinguit i sustituit per altres aficions i costums. Ara el jovent és més de trobar-se al carrer. Els “clubs” consistien en uns antros, a imatge i semblança de les discoteques de l’època, i que eren lloc de reunió i diversió del seu restringit grup de socis. Allí basicament s’hi realitzaven les activitats pròpies del lloc: reunir-se, xerrar, escoltar música, ballar, fumar i ingerir begudes alcohòliques (el Giró amb Coca-Cola era el cubalibre de moda). Una característica d’aquests “garitos” era l’autoconstrucció, concepte tant de moda actualment. Tots els components ajudàvem en la rehabilitació per tal de deixar-ho en condicions. Desembrassar, picar, enguixar, pintar, conectar cables, penjar focos, i un llarg seguit de tasques que enriutent dels manuals de bricolatge. La meva colla vam tindre tota una evolució en aquest sentit. Vam començar reocupant un antic galliner, que ja havia fet les funcions de club de la colla del meu germà, i vam acabar en uns baixos tipus celler.  La similitud amb una discoteca era evident. No hi faltava cap dels elements essencials: la pista, amb la bola de miralls penjada al mig, era la part central i més gran i era on es ballava. La cabina, habitacle tancat on hi havia l’equip de música i els comandaments de les llums, amb el “psicodèlic” al capdavant, aparell que sincronitzava les llums amb el ritme de la música. La barra, molt important per la degustació dels destil·lats. Els sofàs, imprescindibles per jeure. Si el lloc donava per fer-ho també hi havia el reservat, basicament una zona amb sofas però mal il·luminada, que no si veia gens, vaja. La seva funció era la de tocar calent. La resta de les parts estaven acribillades per focos de colors (bé bombetes pintades o recobertes amb celofanes de colors, i que tot sovint fumejaven) i que tampoc s’hi veia gran cosa, com deia aquell, “no s’hi veia ni per renegar”.

En aquest context, deuria córrer l’any 1974 quan vam prendre la decisió de comprar el nostre primer tocadiscos. Vam anar al Phillips de Tàrrega a veure que ens podia oferir. El senyor Phillips (així el recordo sempre que el veig. Al nostre poble també n’hi havia un…) ens va treure un flamant tocadiscos que s’ajustava a les nostres necessitats i pressupost. 7.500 de les antigues ptes. Era una inversió important i calia meditar-ho amb calma. Al sortir de la botiga algú (ho recordo com si fos ara) va preguntar “suposo que deu ser estèreo, no?”. Vam tornar a entrar per verificar-ho, i sí, era estèreo. Això va sembla que d’alguna manera ja justificava el preu que se’ns demanava. No se com va anar que per poder aconseguir els diners, uns quants, al sortir de classe a les tardes (jo llavors feia 7e d’EGB) anàvem a cal Puigfel a fer roquilles. Així doncs, durant una temporada vam compaginar els llibres d’estudi amb la rebosteria.

Va ser una bona experiència que es va veure recompensada amb la compra del preuat tocadiscos. Naturalment va presidir el lloc d’honor de la cabina. Quina inversió més bona. A fe que el vam amortitzar aquell tocadiscos! Per la seva agulla van sonar els més diversos hits de l’època. The Sweet, Slade, Gary Glitter, Status Quo, Chicago, The Silver Convention, The Rubettes, … fins i tot “el jardín prohibido”, del Sandro Giacobbe (aquesta era pels que anaven calents i volien fer cap al reservat…) Recordo que l’Antoni Macià (lo “Seco”, que ens estarà lleguint. Salutacions!) ens portava delicatessens de Barcelona com ara ELO, Boston, Steve Millers Band, Eagles i Queen. De tota aquesta tropa però, el meu disc preferit era aquest “Made in Japan”, de Deep Purple. El vaig escoltar tants cops que conto que el tocadiscos el tocava sense ficar-hi el disc. Quin talent aquests paios. Tot el disc és un portent d’energia i virtuosisme. Hi ha la famosa “Smoke on the water”, provablement la tonada de guitarra elèctrica més famosa de la història. La meravellosa “Child in time”. Finalment m’he decidit  per aquesta “Strange kind of woman” pel virtuosisme que demostraven. El Richie Blackmore, quina soltura tocant la guitarra! I l’Ian Gillan, quin xorro de veu aquest paio! (això que acabava de superar una bronquitis…). Res, que amb aquest terrabastall i aquests crits en deuria destrempar més d’un que deuria ser al reservat…

Un cop més us col·loco dues versions. L’una és l’original del disc i que em conec els gemecs “al dedillo”. L’altra és una versió reduïda, també en directe, i que també està molt bé.