Tag Archives: Peter Gabriel

165 “The Carpet Crawlers”

(Peter Gabriel / Steve Hackett / Tony Banks / Phil Collins / Mike Rutherford)The_Lamb_Lies_Down_on_Broadway

Genesis

“The Lamb Lies Down on Broadway

1975

 

Tenim que entrar per poder sortir

Avui he tirat de repertori. Genesis va ser un grup que al seu día vaig escoltar fins a la sacietat. Ara, després de molts anys al fons de l’armari, els hi trec la pols i torno a reviure aquells moments. Lluny d’apassionaments juvenils, i amb la perspectiva que dona el temps, miro de fer-ne una avaluació serena i ponderada. La valoració no difereix de la que ja tenia llavors. La trajectòria de Genesis està partida en dos etapes: amb Peter Gabriel i sense Peter Gabriel. Aquest doble àlbum conceptual exerceix de frontissa, de punt d’inflexió que separa clarament les dues etapes. La segona etapa de Genesis, tot i contindre temes realment meritoris, en conjunt (i em dol dir-ho perquè discos com Wind & Wuthering (1976) els vaig escoltar fins a l’extenuació) és menor si la comparem a la primera etapa, amb Gabriel com a cantant i flautista i exercint com a líder del grup, molt més creativa i meritòria. Ja sabem que creativament parlant els èxits d’un grup es mesuren no sols per la qualitat i el valor artístic dels seus treballs i propostes, sinó que també compta, i molt, el moment i el context en què aquests treballs i propostes es fan. Els passos decisius, realment importants, Genesis els fa amb Gabriel. Amb la marxa d’aquest la banda es limita a repetir fórmules i esquemes, molt ben fetes, això sí, però estancats en més de lo mateix. En aquest senti, The lamb lies… sembla ser un disc amb voluntat de trencar amb tot lo anterior. El mateix disseny de la portada ja ho designa. La gravació va ser complexa, creant tensions entre els membres del grup. Va ser el punt d’inflexió que fa que Peter Gabriel deixi el grup, abandonant-lo a la seva sort, mentre ell vola cap a nous horitzons.

Si hagués de triar (això sempre és dolorós) el meu disc (doble) ideal de Genesis el conformarien la totalitat dels temes de Selling England by the pound (1973), la superba Supper’s Ready (Foxtrot, 1972) i aquest maravillós The Carpet Crawlers (1975), una mena de canon que creix i creix en espiral i que t’atrapa sense remissió.

Al primer enllaç  podem gaudir de Peter Hackett, membre de Genesis i un grapat de bons músics que reprodueixen en directe i de manera impecable els vells temes de Genesis. Fins i tot el cantant imita de manera respectuosa, gairebé reverencial, les inflexions de veu del Peter Gabriel. El segon conté la versió original d’estudi, amb subtítols en castellà.

140 “Opera”

(Alex Krispin / Daniel Lanois)Daniel Lanois

Daniel Lanois

Flesh & Machine

2014

 

Daniel Lanois.

El passat 22 d’abril, al Blues & Ritmes 2015 de Badalona, va actuar (per primer cop a les nostres terres) Daniel Lanois, presentant Flesh & Machine, el seu darrer treball. Daniel Lanois és un músic i productor canadenc amb una llarga i prolífera trajectòria a les seves  espatlles. Al seu currículum figuren nom amb solera. Entre les seves produccions hi han àlbums històrics com ara The Joshua Tree i Achtung Baby, de U2, Oh Mercy, de Bob Dylan, o So, de Peter Gabriel. És un explorador, un malabarista del so. Tot i ser un mestre en el terreny de l’electrònica, és també un molt bon guitarrista (es desenvolupa força bé en el maneig de la steel guitar). Al tema Opera, Daniel Lanois toca un aparell que no sé identificar. Potser els més aficionats als instruments electrònics ens en sabran donar raó de l’andròmina que maneja el senyor Lanois. L’anterior bateria, Bryan Blade, ha estat substituït per un joveníssim Kyle Crane, que defensa amb més que dignitat el seu lloc. En aquest tema sosté la tensió fins a límits extenuants. Brutal! Una bona combinació.

50 “Moribund the Burgermeister ”

50
“Moribund the Burgermeister”                    
(Peter Gabriel)
Peter Gabriel
“Peter Gabriel”
1977

He tornat al despatx. A la bústia… cap “sobre”. Al telefon… cap trucada. Sí, bé, n’hi havia vint-i-tres. L’una d’algú que s’havia equivocat i les altres vint-i-dues d’Enciclopèdia Catalana (fan uns volums molt pesats…) Amb meticulositat i parsimònia he anat recollint les guirnaldes, les llums i el pessebre. El nen Jesús, Sant Josep i la Verge Maria, el bou i la mula, l’àngel i l’estrella, els Reis amb els camells, el foc i les olles, pastors, ovelles, el caganer, palmeres i casetes enfarinades, d’un en un tots a dins la capsa i cap a les esgolfes.
Del gat malparit, siamès, lleig i guenyo, ni rastre. Ni tant sols un “llámamequenotengosaldo”. Les esperances de tornar-lo a veure gairebé s’han esvaït. De cara al mes de febrer i en un últim intent per atreure al meu arxienemic felí he reconvertit el meu despatx de detectiu en un verdader taller de confecció. He arreplegat els vestits de les nines de la Núria (la meva reneboda) que ja no fa anar i els estic ajustant a les mides i xures de les meves gates. Caram noi, quins modelets que llueixen. Amb aquestes “picardies” i “saltos de cama” fan goig de veure. No hi haurà gat que es resisteixi. Per evitar conflictes consanguinis he tancat als meus gats mascles a les esgolfes a pany i forrellat. Com a maniobra de distracció els hi he muntat el pessebre, amb llums i tot, per veure si així es desorienten i es confonent de mes. Els més desorientats de tots han estat els Reis. Davant aquest desfase, la veritat és que no se quins fan més cara d’estupefactes, els gats o les figures del pessebre. El caganer s’ha quedat “cagat”.

Així doncs, ja em veus a les meves gates passejant-se pintades i extremades passejant-se amunt i avall de pati. Qui li havia de dir a la meva gata blanca, que ja cobra i tot, que a les seves velleses tindria tant d’èxit? La mesura ha causat estralls. Tots els gats del barri, de les rodalies i de més lluny i tot m’han omplert casa. Un remostré de por. Sort que ens hem cuidat de prendre precaucions. Això és un no parar. Molts, per les fesomies adivino de quina casa són. D’altres, els més joves, no els reconec. I ja no diguem al que vénen de fora vila. Ara, del gat en concret… res de res. Donem temps al temps. Aquest febrer pot ser el mes més llarg de l’any…

Està clar que el negoci de les investigacions no rutlla. Suposo que lo de la crisis també hi ajuda. La feina d’enfilar el fil a l’agulla no és el meu fort i sols es pot fer per un cas escepcional com aquest. Davant aquest panorama tant sols resta tancar portes o fer una fugida andavant. La revelació que se’n va fer fa uns dies no pot ser obviada. Les meves dots per afrontar affaires en mons paral·lels no poden caure en sac trencat. Abans d’afrontar empreses de màxima responsabil·litat he de resoldre una qüestió que des de la més llunyana joventut havia quedat pendent. En aquells anys d’iniciació i aprenentatge, durant una temporada la nostra colla (suposo que com totes en aquells temps) va tindre l’inquietut d’experimentar i de buscar respostes amb el més enllà.
La casa dels Tubella (antigament a can Real) era el nostre centre neuràlgic d’operacions. Allí hi practicavem el que en dèiem “sessions d’espiritisme”. Ens tancàvem dins d’una habitació a les fosques i al voltant d’una taula. Tots ficàvem les mans sobre la taula i ens concentravem de tal manera que amb el pensament aconseguíem que aquella taula, contradient la llei de la gravetat, es s’enlairés del terra i levités per l’habitació. Després hi havia una pràctica més sofisticada que consistia dibuixar sobre la taula un alfabet o respostes concretes, com “sí” o “no”. Al mig es ficava un vas boca avall i tots hi ficàvem un dit a sobre (això de fer anar el dit es propi d’aquestes edats. Avui en dia més que res es fa anar per manejar pantalles tàctils) Aquesta pràctica teòricament es feia per contactar amb un esperit o ànima en pena, que anava responent les preguntes que se li feien mitjançant el vas, segons aquest anava cap a una banda o altra de la taula. Recordo que un dia, a causa d’alguna pregunta inoportuna, l’esperit es deuria emprenyar i el vas va sortir volant i es va partir a l’aire. D’aquella feta ens vam espantar i les sessions es van acabar per sempre.

Ara, amb la perspectiva que dona el pas del temps, ho recordo amb cert escepticisme. Penso que algú més espavilat que la majoria manipulava les sessions. Ara que ja és intrascendent, voldria saber qui coi aixecava la taula o movia el vas? M’ha vingut a l’esment que en algunes d’aquestes sessions venia a fer fotografies d’espectres i enregistrar sons (psicofonies) el Jaume Solé, que venia de Tàrrega a Anglesola amb moto. Quina millor manera d’analitzar el tema que amb proves gràfiques de l’event? Em fico gavardina i barret i em dirigeixo cap a la botiga del Jaume Solé. Durant el trajecte van cavil·lant de quina manera puc plantejar el tema i si el Jaume se’n recordarà d’aquests fets. Ves a saber que se’n han fet de les fotos. Només arribar i apuntar-li la qüestió, el Jaume fa “sí home! Això deu ser cap a l’any 77. Un moment…”, i desapareix cap al rerefons de la botiga per sortir al cap d’un minut amb una caixa d’arxivadors plens de negatius. Remena els arxivadors fins que en treu un i el desplega mirant els negatius a contrallum. “Aquí està…” Curiosament de totes les sessions sols hi ha una sola foto. Amb una càmara digital fa una foto del negatiu i el positivat en revel·la el contingut. “Mirate’l…però si és el meu consogre…recordo que vaig fer la foto just quan va entrar a l’habitació i va obrir el llum”.
El Jaume em va explicar que ell també va deixar aquella especialitat una nit, després d’una sessió i quan tornava cap a casa amb moto. En un moment donat va mirar pel retrovisor i va veure “algú” que era al seient del darrera. De l’ensurt va perdre el control i es va fotre de cap a la cuneta. “Em vaig salvar de miracle”. De cop es van acabar els esperits i els sorolls.

la foto en questió



És de matinada. Estic assegut al despatx-cosidor repassant en uns gruixuts volums l’inventariat del gats de la comarca. Defallit, mentre a l’horitzó apareixen les primeres clarors del dia faig una pausa i un cafè per refer-me de tant esgotadora tasca. Obro el calaix de la taula i trec la foto de la “sessió”. És l’únic testimoni gràfic i que enlloc d’aportar llum al cas sols ha fet que afegir-hi foscor. Si vull avançar en aquest cas no tinc cap més remei que anar a veure als protagonistes de d’aquelles sessions. Però de moment haurà d’esperar. Deso un altre cop la foto al calaix mentre d’un altre en trec el cosidor. Aquesta nit ha estat especialment mogudeta i tinc moltes peces de roba per refer. Encara hauré de buscar una Tricotosa de segona mà. De les esgarrinxades, a la pobra gata blanca li han deixat les mitges plenes de carreres.

                                                     (to be continued…)



Quan Peter Gabriel va deixar Genesis va ser tota una commoció doncs el grups es trobava en el zenit de la seva carrera i moltes van ser les elucubracions sobre el futur de la banda i del propi Peter Gabriel. Aquest primer disc en solitari musicalment parlant és un impàs entre l’aportació que feia al grup i la seva exitosa carrera en solitari. Moribund the Burgermeister” reflecteix més que cap altre tema aquestes reminiscències del grup britànic, sobretot en l’aspecte teatral que tant li agradava subratllar al Peter durant les actuacions en directe, ajudant-se de màscares i disfresses vàries. Podria haver-ne triat qualsevol altre de tema, com ara la famosa “Salsbury Hill”, o embriagadora “Humdrum” o l’emotiva “Here Comes the Flood”. L’important en aquest cas és aquest àlbum valent i necessari. Valent per haver renunciat a acomodar-se i viure de les rentes d’un grup en plena fama. Necessari per obrir-nos la porta als magnífics discos del Peter Gabriel i amb els que hem pogut disfrutar molt.

Agraïments:
Al Jaume Solé, per la foto.
Al Daniel Giribet, per la traducció.

Moribund el Burgermeister

Atrapat en el caos del mercat
No sé el que, no sé perquè, però hi ha algo malament per allí
Els seus cossos es remouen i giravolten de mil maneres
Els ulls girant i girant mirant a l’horitzó
Ah, mira a la multitud!

Alguns salten ben amunt – dient “Ens ofeguem en un torrent de sang!”
Altres s’agenollen, han vist un salvador sortit del fang
Oh Mare! Se m’està menjant l’ànima

Què puc fer per aturar aquesta plaga, s’escampa per la vista
Només una fugaç mirada, un calfred i llavors tremolen fins al moll de l’os
Ah, mira com s’en van!

Bunderschaft, estàs boig? Tanca l’accés al castell
“Sóc Moribund, el Burgermeister, aturaré aquest monstre,
Algú va enviar l’elemeny subversiu, el faré fora d’aquí.”
Ningú dirà de què va tot això.
Però jo ho esbrinaré.
(Ho esbrinaré. Ho esbrinaré.)

Això és un escàndol, deixa’m que et digui
És tant contagiós que deu ser cosa del diable
Més val que t’en vagis, recull els gaiters, digue’ls que toquin
Sembla que la música els calma, no hi ha altra manera.
Ah, tanca les portes!

Hem triat pocions i figures de cera, però cap hem sabut trobar cap cura,
Mare siusplau, només és una malaltia, que els fa trencar les meves lleis,
Mira si pots desconnectar l’efecte que jo aniré per la causa
Ningú dirà de què va tot això
Però jo ho esbrinaré.
Ho sabré.

 

16 "The cinema show"

                   

(Tony Banks / Phil Collins / Peter Gabriel /
Steve Hackett / Mike Rutherford)

Genesis

“Selling England by the pound”

1973

Al David Casamitjana, mag del so.

Aquesta setmana, per trencar una mica i marxar dels 70’, volia incloure algun tema més actual. Parlant amb el David Casamitjana, i sabent que ha passat pel mal tràngol de la pèrdua del seu pare, he volgut tindre una petita deferència cap a ell.
Aquest disc és un dels que més m’estimo. És un petit tresor. Recordo que el vaig comprar a Andorra, en un d’aquells viatges homèrics (vegeu l’entrada número 6 d’aquest blog) Només arribar, ja negra nit, pujo a les esgolfes, on havia reconvertit una habitació feta de nou, en el meu centre d’operacions. Tota una taula feta amb aquells angles i caragols metàl·lics arramblada a tot el voltant de la paret en forma de “u”, plena de discos, còmics, cartolines i estris per dibuixar (en aquell temps hi estava molt aficionat a dibuixar. Algun dia potser reprengui aquesta afició que ja ens ve de família…) A la part central, el plat i l’amplificador, amb els dos altaveus a cada extrem. i al mig de l’habitació, una cadira de bova, on em sentava exclusivament a escoltar música. Aquella habitació era un autèntic auditori. Malauradament aquesta activitat ja no la practico, i és estrany no escoltar música mentre faig altres coses, com ara escriure aquest article a l’ordinador. Alló sí que era escoltar de veritat, posant-hi els cinc sentits. Tal com deia, aquella nit, esgotat del viatge, no me’n vaig poder estar d’anar cap dalt a l’habitació i ficar un fragment d’aquest disc. Renoi quan sento els primers compassos, amb el Peter Gabriel cantant a cappella

“Can you tell me where my country lies?
said the unifaun to his true love’s eyes.”

(“Em pot dir on es troba el meu país?
va dir el unifaun als ulls del seu gran amor”)

… a veure, una miqueta com sona el segon tema… s’havia de tenir punteria per col·locar l’agulla al solc més fosc, que era on hi havia la pausa entre cançó i cançó…
Ostres noi, aquella introducció de piano era demolidora. Crec que ja en vaig tindre prou. Vaig anar a dormir amb la tranquil·litat que donava saber que havia fet una gran adquisició. I així va ser. És lo que sent diu un disc redó (valgui la redundància) Sobre bases de fórmules rítmiques canviants, unes harmonies i arpegis fastuosos i imaginatius, s’hi van creuant melodies que van i venen. Ple de detalls i matisos. Al tema final tot conflueix amb una naturalitat sorprenent, tot lliga. És d’aquells punts en què un grup aconsegueix el seu estat de màxima maduresa. Reconec que ha estat difícil escollir un sol tema, tots són molt bons! Però clar, no puc pas col·locar tot el disc… en tot cas espero engrescar al personal perquè l’escolti pel seu conte.

Després va vindre “The lamb lies down Broadway”, un doble Lp irregular, on ja es denoten les tensions entre els membres del grup i que van desembocar amb la sortida del grup del Peter Gabriel, que ja tenia el cap en altres coses. Malgrat haver fet algun treball de mèrit, sense ell, Genesis ja no va ser mai el mateix. Peter Gabriel era l’autèntic líder i engrescador del grup. Les regnes les va agafar el Phil Collins, que ja em perdonareu, tot i tenir un gran talent, al Peter Gabriel no li arriba ni a la sola de la sabata (algú ho havia de dir…)

Alguna vegada hem comentat amb el David que cada cop que tornes a escoltar aquestos discos tenen absoluta vigència, i és perquè grups com Genesis estaven formats per músics de veritat.