88 “Bring a little lovin´”

(Harry Vanda / George Young)Los Bravos

Los Bravos

“Bring a little lovin´”

1968

Peces

En aquesta ocasió torno a recuperar un apartat d’aquest blog que feia temps  no visitàvem. Es tracta d’aquell pis “al poble” on vam viure fins que vaig tenir 9 o 10 anys, fins que el vam deixar i ens vam quedar de forma definitiva a cal Torrelles, la casa dels padrins. Tot això va ser uns anys després de la recomanació del senyor Salvador, el farmacèutic del poble, de fer un canvi d’aires, cosa que ens va dur cada estiu a endinsar-nos en les aigües balsàmiques del Mediterrani, a l’alçada de Cambrils. La relació d’aquell pis amb aquest blog (els més incondicionals ja ho sabran…) és que allí vaig estar envoltat d’una petita però sucosa discografía amb la que vaig començar a aprendre a estimar la música. Els discos suposo que eren una tria feta a mitges entre el meu pare i el meu germà. Elepés i singles de lo més variat, i que anaven de la 5a Sinfonia de Beethoven al darrer hit de rabiosa actualitat, com ara el Black is black de Los Bravos, l’Opening jam, del Jimi Hendrix, o La fera ferotge, de l’Ovili Montllor.

Intento fer memòria del context i l’entorn. Em venen al cap imatges inconnexes, moments, breus escenes, sensacions. Algunes de molt nítides, d’altres en prou feines un esbós. És una casa entre mitgeres, de dues plantes d’alçària. Nosaltres estàvem al segon pis. Hi havia una sala d’estar on hi fèiem vida. En una vora hi havia el tocadiscos i  un parell de fluorescents de colors a cada punta, un de groc i un de vermell. Les nits d’estiu, quan la gent sortia a la fresca i no retirava fins molt tard, a través de les finestres obertes, de la plaça arribaven clarament els diàlegs de la pel·lícula que fan a la televisió del bar. Escales amunt hi ha un terrat que permet gaudir d’una vista esplèndida del passeig. És diumenge al matí. És Diumenge de Rams. La Primavera de Praga és aprop. El meu germà i jo som al terrat. Jo servo la palma. Encara fa fresca però el sol és calent. Ho noto a les cuixes que deixen al descobert els pantalons curts que duc. Vaig portar pantalons curts molts anys. La meva mare ens fa una foto amb una càmera de la xocolata. La instantània rau barrejada amb moltes altres dins una capsa de camises. Un altre dia, la meva mare trafiqueja per la cuina. Mentre al tocadiscos sona el primer moviment Allegro con brio de la 5a Sinfonia de Beethoven jo m’encaro a una orquestra imaginària i m’erigeixo en el millor director del món. Sóc en Herbert von Karajan.

Una tarda, el Josep, el meu germà (que té 9 anys més que jo) fa quadres de dibuixos geomètrics complicadíssims de tinta negra sobre fons blanc. Em fa anar a cal Sastre, la merceria de baix, a buscar-li una cartolina blanca. Baixo les escales i passo per davant de la porta del primer pis. Allí hi viuen el Ramon i la Maria el Torra, els propietaris de l’edifici. El Ramon, banquer, persona educada i discreta. La Maria el Torra, xerraire i extravertida. Despatxa en una botiga de queviures, també de la seva propietat. Té una biografia digna dels millors melodrames de Hollywood. Llueix tot l’any un moreno espectacular. Aparenta menys anys dels que té, i entre els que s’amaga i els que dissimula, aneu comptant. De riure fàcil i escandalós, que fa tremolar els vidres. La meva mare explica una anècdota digna de ser recordada. En un sopar de Cap d’Any, hi havia tot de parelles, entre elles el Ramon i la Maria el Torra. També hi eren els meus pares. Després de sopar, la meva mare, que sempre ha estat xocant de mena, surt i es fica a imitar, un per un, a tots els comensals. Es veu que les paròdies van ser memorables. I el personal, venga a riure. I la Maria el Torra, no cal dir-ho, amb el sistema límbic desbocat fent trontollar tot els vidres, finestrals i la vaixella sencera. I la meva mare, que com més reien més s’engrescava. Va amunt i avall d’aquella sala fent tots els plans. Les riallasades van arribar a tal punt que en un moment donat la Maria el Torra va quedar fulminada, com morta, blanca afinada, amb els ulls ben oberts i els cabells de punta i de color blanc. Curiosament és com si la Maria el Torra hagués recobrar l’aspecte de la seva verdadera edat. Com el vampir al clavar-li l’estaca, que es queda en els ossos deixant al descobert tots els anys que ha viscut de propina xupant del bote. L’ha van haver de treure, allò que es diu. L’ensurt va ser de por doncs es pensaven que s’hi havia quedat. Que s’havia mort d’un tip de riure. Mal m’està dir-ho però això és un punt a favor de la meva mare i les seves dots  interpretatives.

Arribo a baix i surto al carrer. A la planta baixa hi ha el Peret del Baster, posseïdor d’un ofici ancestral. Ara és al carrer amb un munt de llana estesa que desembulla fent brunzir dos bastons amb una maestria inigualable creant una cadència hipnòtica. Una música primitiva i penetrant.

Veig el voltant de manera fragmentada, com peces d’un puzzle a mig fer i on, curiosament, sols el cel està complert. A l’esquerra hi ha la plaça, amb Ca la Maria, la Creu i la font. Carrer avall hi ha el passeig, allà on petits i grans es passejaven amunt i avall les tardes de diumenge esperant l’hora del cine a Cal Marina, que és al capdavall. A la dreta, just al costat del nostre pis, hi ha la pastisseria de cal Puigfel. A l’hora del recreo hi compro les coques, els Bony’s, Bucanero’s i Tigreton’s. Al darrera el forn i l’obrador. Algun estiu la Montse de cal Puigfel em dona classes de repàs. Serà aquí mateix on anys més tard una colla d’amics, al sortir d’estudi anirem a fer magdalenes per poder pagar les 7.500 ptes. que ens costarà el nostre flamant tocadiscos Phillips stereo. Miro al voltant i veig peces separades, indesxifrable, de colors plans, insuficients per lligar cap història. Entro a cal Sastre. La germana del Joan de Sastre (no recordo el seu nom) em dona la cartolina que caragola parant compte de no fer-hi un sec. Surto de la botiga. Amb la cartolina a les mans enfilo escales a munt. A dalt espera la tinta xina amb infinitat de formes. A Praga ja ha arribat la Primavera (sembla l’anunci de El Corte Inglés…)

cibernètica-3

Originariament un tema de la banda australiana The Easybeats, Bring a little lovin´ m’agrada molt més en la versió de Los Bravos. Té més marxa. Més trempera. Quan he buscat la caràtula del disc no he tingut cap dubte que és la mateixa que encapçala aquesta entrada. M’ha deixat però, un dubte, doncs donava per fet que a la cara A del single hi havia el famós Black is black, i que Bring a little lovin´ocupava la cara B. No és el que diu a la portada del disc. Han passat molts anys i potser estava equivocat. En realitat deuríen ser dos singles diferents. El que és segur és que Los Bravos, amb els dos temes, em van donar moltes estones agradables.

Anuncis

5 comentaris

  1. enric valls

    L’endemà de reis al matí. La meva pilota de cuiro nova, plantada immòbil a sis metres davant la portalada de Cal Ferro. Una portalada també de ferro, que fa de porteria, amb dues fulles practicables, d’uns tres metres d’alçada, que formen un dibuix exacte al d’una teulada amb dos pendents. Rematant aquestes pendents i per fer més difícil el poder saltar-les, hi ha uns barrots verticals, acabats amb burxes afilades -a manera de llança samurai- i que marquen la forma descendent des de la part central fins a les puntes dels pilars. A modus d’estrena, només he fet votar la pilota damunt el paviment amb la ma, comprovant que no hi hagi cap pedra de canto viu a l’espera per ratllar el nou i flamant cuiro de peces hexagonals negres i blanques. A consciència del meu primer xut, retrocedint unes passes endarrere, concentrant-me en el punt franc escollit amb precisió i sota la portalada-porteria hi ha qualsevol veí investit Artola de matí. És un xut amb l’empenya lateral dreta, dur, potent, fent una paràbola d’exterior a interior i de dalt a baix, un obús de cuiro, un xut èpic: de falta directe a l’últim minut d’un partit empatat sota la pluja, amb la barrera infestada de Trolls enfangats que escopeixen bilis muscular i un porter semblant un octopusi fargat de guants. Un xut de compte endarrere cap a la Lluna, als controls de Houston. Un primer xut memorable, si no fos per què a part de tenir de saltar la portalada-porteria, com moltes altres vegades havíem fer abans i faríem desprès, però amb l’afegit d’un altre adjectiu calificatiu: merda. Un xut de merda que va fer lliscar una peça de cuir hexagonal de color blanc de la pilota, just per damunt d’una d’aquelles llances samurais, fotent-li un estrip que deixava a la vista la càmera d’aire, una budellada de color negre, semblant una hèrnia inguinal. Per sort, va ser un xut tant precís que només va estripar el cuir deixant la càmera d’aire intacta i amb la mateixa pressió.
    Després de xutar ortigues velles i punxes, a desenes de metres de la portalada-porteria per trobar la pilota herniada, vam anar directes a veure que hi podia fer el Peret del baster. S’assemblava, per no dir que era clavat a Manuel de Falla, l’home que sortia als bitllets de cent pessetes. Però vestit amb un mono blau i servant un parell de bastons prims de lledoner, com dos palillos xinesos gegants, que eren el seu instrument. Igual que Manuel de Falla, ell també era compositor, un virtuós de la percussió esquitllant la llana dels matalassos, que damunt de somiers de motlles, esdevenien matalassos musicals. Amb una pausa entre bastonada i bastonada, i una mirada per damunt les ulleres. “Passeu a la tarda” ens va dir. Vam deixar la pilota damunt el banc de treball, entre fils d’empalomar, agulles amb mànec de fusta, tatxes, tisores i pega de greix de cavall.
    La mateixa tarda, la meva pilota de cuiro semi nova, d’un sol xut, plantada a sis metres de la portalada de Cal Ferro, no hi ha manera que quedi quieta, ha quedat boteruda. La peça hexagonal de cuir blanc, esbudellada, no ha pogut ser substituïda, ara al damunt hi te enganxada, amb una pega per sabates, una altra peça hexagonal que li fa gruix i decanta el pes de la pilota, sense que pugui parar quieta. I si la fas botar amb la ma, ara bota cap allà i desprès torna a botar cap allà, coses del Peret del Baster, compositor virtuós de matalassos musicals de llana i pilotes de cuir amb peces hexagonals blanques, negres i boterudes.
    A part del primer xut, tots els altres… milers de xuts, van ser imprecisos, esventats com un globus al desinflàs de cop, uns xuts amb burxa impossibles de predir la seva trajectòria…una pilota convertida en una mala peça de joc pels Artoles de torn.

    1. Enric.
      Magnífic episodi que complementa a la perfecció la descripció del Peret del Baster. Un personatge emblemàtic i entranyable d¡aquells anys d’infantesa. Persona discreta, humil, constant. Jo també recordo algun cop haver-li portat alguna pilota “herniada” per reparar. Realment és un plaer compartir aquests records.

      Gràcies per aquest comentari tant ben embastat.

      una abraçada

      Jordi

  2. antoni seres

    Ei, jove! Sempre és un plaer llegir les teves històrietes les quals salvant les distàncies també em recorden els meus anys d’infantesa i adolescència a Tàrrega. Som de la mateixa quinta, nano!! Expliques unes aventures entranyables i properes. Moltes gràcies. Ah, gràcies també per afegir avui un quadre del teu germà del qual el recordo en una exposició a la Sala Marsà on, com alumne de l’Escola d’Arts i Oficis, va exposar uns quadres d’aquesta etapa que mostres. Per cert, en aquella època ell portava una bona melela i ulleres rodones que em recordava al John Lennon!! (un dia amb el temps li vaig dir. va riure molt)
    Ep, com sempre, bona la proposta musical! Queda clar que és d’aquella època que il·lustres en el text.

    Una abraçada Jordi i… fins a la propera!

    1. Sí noi. El meu germà lluïa aquest look a lo Lennon que dius. I va fer unes quantes exposicions amb aquests quadres extraordinaris. Quan li vaig demanar si tenia digitalitzat algun quadre d’aquella època el Josep em va comentar que actualment, amb els ordinadors és molt fàcil crear imatges d’aquest estil, però llavors, que s’havia de fer a mà alçada, al la feinada que suposava i el perill en qualsevol d’espifiar-la amb algun error o taca, doncs tenia molt de mèrit.
      Sent de la mateixa quinta que jo no m’estranya que el caire de les històries et sigui familiar.
      Parlant del tema musical, impressionant l’ambient discotequero del vídeo.

      Gràcies pel comentari.

      Una abraçada

      Jordi

  3. Pilar Rovira

    Dolors, així es deia la noia de la merceria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s