106 “Don’t Give Up on Me”

(Bucky Hoy Lindsey /Carson Whitsett /Dan Penn)

Solomon burke

“Don’t Give Up on Me”

2002

 

Pedres i fustes

 

Todo necio confunde valor con precio.

Antonio Machado

Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.

Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.

Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.

ATENCIÓ cansongsmaníacs.

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

“No perdis la fe en mi“

Si no dono la talla, si no estic a l’alçada
Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui
Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit
Aguanta, nena, més tard o més d’hora
Se que ho faré bé.

Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, no perdis la fe en mi
Se que és tard,
Que el joc està acabant
Però els meus sentiments, els de veritat
No han canviat
Al meu cor.

Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat.
M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat.
Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.

T’ho donaré tot,
Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor.
Simplement no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.

No vull que la perdis
Sé que és tard, però espera,
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.
Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs?
Si us plau, no perdis la fe en mi.

Ho podem aconseguir si ho intentem
No em rendiré, resisteix amb mi,
I no perdis la fe en mi, nena.
Oh, nena, nena, si us plau,
Facis el que facis,
Ho aconseguirem, ho aconseguirem
Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Promet-m’ho,
No perdis la fe en mi.

Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.

105 “Farmer in The City”

(Noel Scott Engel)

SCOTT WALKER

“TILT”

1995

 

 

Melodia encadenada

 

Aquesta és la història de qui ha tastat les mels de l’èxit i en fuig, espavorit i embascat, com qui fuig de la pesta. No entraré en dades biogràfiques doncs la cosa s’allargaria massa i, a més, tot es trobar a la xarxa. Em centraré, això sí, en els detalls necessaris per entendre la metamorfosi musical i vital de Noel Scott Engel (Hamilton, Ohio, 1943), conegut artísticament amb el nom d’Scott Walker. Bé, potser només hauríem de dir musical ja que en lo vital el jove Scott ja era un noi tímid i esquerp, portant doncs a dins el germen lo que més tard esdevindria. A principis dels anys 60, i després de varis flirtejos, junt amb John Maus i Gary Leeds forment el grup The Walker Brothers. No deixa de ser curiós que ni són germans ni cap dels tres es diu Walker (coses del marxandatge…) Aviat emigren dels Estats Units per emprendre una exitossa  carrera al Regne Unit, aprofitant l’enorme efervescència musical que s’hi viu en aquell moment. De les seves cançons destaquen les harmonies vocals, i sobretot la veu de baríton de l’Scott. Amb el tema The sun ain’t gonna shine anymore aconsegueixen el número 1 de les llistes (aquest cop els seguidors del Cansongs estaran de sort doncs amb l’excusa de l’evolució artística seran 3 i no 1 els temes exposats)

L’èxit és aclaparador. Els “germans Walkers” fan furor entre les hiperventilades i histèriques adolescent anglesses (als Estats Units eren uns desconeguts). La cosa arriba al paroxisme de que als pocs minuts d’haver començat els concerts l’allau de seguidores fan que l’actuació es doni per finalitzada (lo mateix que passa amb els Sonotone, per citar un cas recent…) En una ocasió, els tres en discòrdia han de fugir de la multitud i es refugien dins una furgoneta. Les enfervorides fans acabaran bolcant-la amb els tres Walkers dins. Em fa l’efecte que aquest va ser un fet clau en la vida de l’Scott Walker. Un fet que el faria meditar sobre el sentit de tot allò i que marcaria definitivament el seu destí.

Però, ai, els tentacles de la industria són molt llargs. La discogràfica de torn ja havia llançat els seus tentacles sobre l’Scott i no deixarien escapar així com així una diamant com aquest. Sembla ser que les discogràfiques, com Déu, estrenyen però no ofeguen, no fos cas que se’ns quedés als dits… Així ho sembla si tenim en compte els propers treballs que, ja amb el nom d’Scott Walker empren en solitari. Malgrat aquesta pressió, o gràcies a ella, l’Scott edita quatre discos magnífics on, al marge de la seva prodigiosa veu hi trobem una gran capacitat compositiva, tant en la música com en les lletres. Combina temes propis amb els d’altres autors, com Jasques Brel, que l’influirà d’una manera decisiva. En aquestes peces, tot hi ser cançons bàsicament melòdiques, ja destilen una pàtina de romanticisme tenebrós i pertorbador, presagi de l’abisme que hauria de venir. L’escassa repercussió del seu quart disc i la davallada en les vendes afecten l’ànim de l’Scott, i em sembla que també en el plantejament de les discogràfiques. Sense fer massa soroll enregistra els treballs que li pertoca per contracte. Després vindria el silenci (Big Louise, tema de Scott 3, el tercer disc en solitari. Sense paraules…)

A partir la carrera de l’Scott anirà marcada per llargs silencis (alguns de 10 anys de durada) sols trencats per un tro ensordidor que es genera a cada nou treball, que cuida amb fins a l’ultim detall amb meticulositat d’orfebre. El fet de ser un autor inquebrantable, el seu bagatge i el beneplàcit de disfrutar del reconeixement d’artistes de primer ordre (David Bowie, Radiohead, Brian Eno…) han fet que les discogràfiques afluixin el seu abraç. El mateix Scott es pren el seu temps per realitzar cada nou lliurament. Endinsar-se de veritat en aquests discos és una experiència de la què no en pots sortir indemne. És com ser encadenat dins una caixa cuirassada i ser llançats amb estrèpit al mig del oceà. Clau i combinació s’han quedat a la superfície. No hem rebut cap lliçó del Houdini. Les atmosferes s’han tornat més opressives, més fosques. Les harmonies molts cops són d’una densitat opressiva, irrespirable. Sons i sorolls se sumen a aquest garbuix sònic. De tot això emergeix, encara, la veu poderosa de l’Scott Walker, encara que ara tot indici, tot suggeriment de melodia sembla voler ser ofegat, esborrada per complert. Un cantant melòdic que intenta destruïda la melodia. Sens dubte una lluita titànica. Una lluita interior que no té fi ni repòs. La melodia és amb nosaltres dins la caixa cuirassada.

104 “Hallogallo”

(Michael Rother/Klaus Dinger)

Neu!

“Neu!”

1972

 

 

Del Rock alemany i la guerra dels cent anys

 

Ja fa uns quants dies que em remeno per aquest projecte d’entrada. Per trencar amb les anteriors i demostrar el caràcter eclèctic i atemporal d’aquest blog m’he disposat a col·locar una peça de l’anomenat Rock alemany (també anomenat Krautrock), moviment musical sorgit a l’Alemanya Federal a finals dels anys 60. L’afany de simplificar, unificar, d’etiquetar tota una fornada de grups i col·locar-los a tots és un sol sac resulta ser sempre simplista, i segurament injust afegiria jo. Tot i així, no em salvo de la crema d’utilitzar aquestes classificacions alhora de parlar-ne o canviar impressions i tirar pel dret sense cap mania. En aquest blog ja han aparegut artistes del ram, doncs servidor n’era (n’és) un gran aficionat. Fervent i militant en el seu temps. D’una forma més esporàdica i nostàlgica en l’actualitat. He intentat documentar-me sobre el tema per mirar de ser didàctic però no se si és la calor, la mandra, o que la inspiració és a estiuejar  a Salou, o tot alhora, que la cosa costa lo seu. Igual és que l’estiu i el pensament alemany estan renyits, més habituat aquest a brumes i climatologia menys benèvola.

Ja que fa uns quants dies que estic encallat en lo que podríem anomenar el cas alemany, i no hi ha manera de d’avançar, miraré de tirar endavant aquesta entrada com sigui. És embla com si aquest blog, un cop ha superar els cent, li hagi entrat una mena de depressió post jubilació. I com que sembla que no vulgui passar per la porta, l’haurem de fer sortir la finestra, com l’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de la novel·la. I ara que parlem d’això, em ve al cap una anècdota que em va passar l’altre dia tornant de Sant Martí. Va ser quan estava arribant a Bellpuig que davant del Monestir de Sant Bartomeu, just davant de la residència un home molt gran (potser de cent anys) amb la mangala aixecada em feia senyes ostensibles per a que m’atures. Des seguit, és clar, em va vindre al cap l’avi centenari. Em vaig aturar i vaig baixar el vidre da la finestra del cotxe a veure amb quin una em sortiria aquell home. El paio, sense miraments obre la porta i em dia si li vull fer el favor d’acompanyar-lo al bar La Roda, uns tres-cents o quatre-cents metres més avall. Jo li sortia amb evasives, de si no ens renyarien a tots dos, mirant-lo de fer entrar en raó, més que res per fer temps doncs estava convençut que d’un moment a l’altre sortirien de la residència dues infermeres amb bata blanca i s’endurien, ja resignat, a l’avi escapista. Que va, home, em va contestar. Sempre hi vaig a passar una estona, mentre es trossava el cinturó de seguretat. L’aplom i determinació d’aquell home em van tombar. Quan vaig arrencar però, encara mirava de reüll pel retrovisor amb el temor de veure, aquest cop invertides, a les dues infermeres amb bata blanca, aquest cop sortien amb més pressa i més emprenyades que abans. Que carall, m’he dit. Aquest home, a la seva edat per que s’ha d’estar si vol anar una estona al bar? Per que ha d’estar sotmès a privacions? El trajecte, tot i ser curt, encara ha donat per que l’home em demanés de on era i per parlar del Barça i els nous fitxatges. Quan semblava que anàvem a abandonar la èpica del futbol per adentrar-nos en l’interessant terreny de la filosofia (alemanya?) ja havíem arribat. La visió del bar La Roda i la de dos col·legues, semblava que habituals, ha insuflant en aquell avi energies renovades i ha sortit disparat del cotxe, lleuger com un xaval de 16 anys. Gràcies, m’ha dit fervorosament mentre enfilava cap al bar tot entusiasmat. La naturalitat amb que l’han rebut els dos companys ha descartat definitivament la teoria de la fugida. Llàstima… de totes maneres si en aquell moment m’hagués trobat amb les dues infermeres, baixant desesperades i desencaixades pel mig de la carretera i m’hagessin demanat per l’home, els hi hauria indicat que l’havia deixat a l’Avenç, a l’altra punta de Bellpuig.

On érem…? ah, sí. Al Rock alemany. Voldria afegir alguna dada rellevant. Aprofitar que m’he llegit de cap a peus el dossier que apareix sobre el Deutsch Rock a la revista Vibraciones (número 9. Juny, 1975) El Rock alemany neix en àmbits universitaris. Dels hereus d’aquella Alemanya vençuda, humiliada i avergonyida pel seu passat més pròxim. “El germen (i tradueixo directament del castellà de l’article de Ramón Gotor) s’incuba en la sentada que té lloc al Juny de 1966 davant l’Universitat Lliure de Berlín. D’aquesta actitud pre-revolucionaria sortiran les idees que donaran origen a les Comunes 1 i 2 de Berlín i per extenció al pensament predominant en la nova tendència musical (…) Serà a partir del Festival de Essen de 1969, on aquest moviment comença a agafar cos”. És el crític, productor i publicista alemany Rolf-Ulrich Kaiser qui assenta les bases del Rock-alemany, endreça el moviment, el seu ideari i en difon la música.

Faig un esforç mental però és en va. És com si la ment fos una cavitat blanca on hi vaig ordenant les paraules, afilerant-les de manera que formin alguna frase amb sentit. Però aviat les paraules comencen a trontollar. A descompondres en lletres inconnexes que xoquen entre si mentre fugen per obertures laterals i fosques fins a deixar la cavitat totalment buida. En blanc. Suposo que és lo que té la incompatibil·litat de l’estiu amb el pensament alemany.

Hi ha qui manté que els grups de Rock alemany estaven dispersos per la geografia (Berlín, Colonia, Hamburgo, Munich o Düsseldorf) i que no tenien gran cosa en comú… Només faltava això per embolicar-ho més… El que sí els uneix, al menys a un gran número d’ells, és l’experimentació amb el so, sobretot amb sintetitzadors, cintes magnètiques i altres aparells i andròmines dins els avanços en electroacústica del moment.

Neu! el formen Klaus Dinger i Michael Rother, dos membres sorgits d’una de les primers formacions de Kraftwerk (autèntic laboratori sonor), molt abans que el grup es dediques a les seves interessants i exitoses experiències cibernètiques. Finalment, malgrat tot (l’estiu, el pensament alemany…) sembla que alguna cosa s’ha dit del Rock alemany.