Tag Archives: Mr. Pesquises

250 “D Is For Dangerous”

(Alex Turner / Matt Helders / Jamie Cook / Nick O’Malley)Favourite_Worst_Nightmare

Arctic Monkeys

“Favourite Worst Nightmare”

2007

 La conxorxa oriental (i 3)

Estic dins el restaurant xinés, ocult dins una entitat femenina. Dins aquest vestit de dona, que em manté immobilitzat justament perquè no aguanta el pas del temps ni la meva amplada d’espatlles. He vingut fins aquí a la recerca del gatet perdut, segrestat per una banda de malfactors orientals. Tot i estar fermat, des d’aquesta cadira puc observar, analitzar, escodrinyar l’enemic. Treure’n conclusions concloents. Aquests galifardeus poc s’imaginen que mentre em serveixen l’àpat jo, amb les meves dots d’investigador, els hi vaig desmantellant el “tinglado”.

2n plat: alóz tles delícias

Al paio jubilat li han retirat el plat sense haver-ne tastat ni un mos. No m’ha tret la vista de sobre en tota l’estona, i el seu rictus foteta m’està treien de polleguera. Em vénen ganes d’alçar-me i trencar-li la cara. En un acte de serenor caic en el compte de què ara sóc una dona i que potser l’home, amb estil matusser, el que vol és seduir-me. L’he impressionat tant que fins i tot ha perdut la gana. Els que no han perdut la gana són la parella, que rosten els plats fins a endur-se el vernís. Ara que també s’esperen com jo, ella li fa algun comentari a l’home en veu baixa mentre em mira de reüll. Està clar que li parla de mi. L’home dissimula i no gosa a giràs, però noto que em mira a través dels ulls d’ella. Segur que em veu com una possible rival (estic totalment ficada en el paper…) i l’intoxica amb comentaris maliciosos i falses afirmacions. Se li veu de lluny l’enveja als ulls. És una serp verinosa de llengua bífida. Mentre amb una punta llepa el plat amb l’altra entra dins l’orella i se li menja el cervell. Val més tenir que desitjar, nena… I tu? Estàs perdut, desgraciat…

3r plat: telnera aglidulce

Tots els plats tenen el mateix gust, amb aquesta textura llefiscosa. I pensar que pot haver-hi el meu gat esmicolat no ajuda. Però he de fer el cor fort, empassar-me les manies i menjar-m’ho tot, com si res passés. Per no aixecar sospites. Sóc presoner de la meva malmesa disfressa que m’impedeix belluga’m de lloc si no vull ser descobert. A la paret del fons, a l’esquerra, hi ha una barra. I a la dreta una porta de doble full que dóna a la cuina (d’allí surten els plats) Entremig, un passadís. Duu als lavabos segons el cartell. Des de la meva posició no puc veure com és aquest passadís. Si no estigués presoner i pugés alçar-me simularia anar al lavabo. Entraria un moment per fer un riu (només cal pensar-hi perquè te’n vinguin ganes…) Esperaria un moment dins, calibrant la situació. Sortiria un altre cop al passadís assegurant-me que no em veu ningú. En algun lloc segur que havia una porta que hi ficava privat. Sense fer soroll obriria la porta, i la tancaria darrere meu per encarar un altre passadís, aquest molt més llarg i estret, mal il·luminat. Aquí el fil musical estaria callat. Tant sols silenci. Hi hauria portes a banda i banda. M’endinsaria al ventre de la bèstia. Obriria una de les portes. Hi hauria una mena de rebedor. Darrera unes vidrieres translúcides palpitaria una claror ataronjada. Feria olor a encens i cera cremada. S’escoltaria una música oriental, sumptuosa i delicada. Lentament aniria obrint la vidriera corredora i espiaria a l’interior. Seria un habitacle decorat amb catifes i tapissos de tons vius. Rengs de ciris escampats pel terra farien tremolar l’espai. Vetes de fum d’encens s’enfilarien amunt fins a esvair-se en una subtil boirina que gravitaria per tota l’estança. Hi haurien tres noies. Serien molt joves. Dues anirien pulcrament mudades amb vestits i ornaments orientals. El pentinat i l’excessiu maquillatge les faria més grans del que són. A la vegada totes dues maquillarien a la tercera noia que la tenia d’esquena. Duria un quimono de seda de colors llampants que li arribaria fins als peus. La llum ataronjada dels ciris i la pàtina d’encens donarien a l’escena un aspecte pictòric. Tot i estar molt concentrades en la seva tasca les dues noies s’adonarien de la meva presència. Paralitzades primer en una barreja de sorpresa i vergonya, es taparien la boca mig enriolades. L’altra noia es giraria amb parsimònia. Em miraria als ulls. El seu rostre, bellíssim, a mig maquillar, semblaria un quadre inacabat. Els seus ulls, foscos com la nit, es fixarien als meus. Sense deixar-me de mirar, amb les dues mans obriria el quimono i el deixaria lliscar espatlles avall fins plegar-se als seus peus. M’oferiria el seu cos com una fruita madura a punt de collir. Estaria totalment nua. De pell blanquíssima. Un cos menut i proporcionat. Pits breus i delicats. El sexe, pulcrament rasurat, dibuixaria una escletxa que convidaria a endinsar-s’hi i anar fins als confins de l’univers.

 –Aquí té les postles…       

Les postles: colnetto de nata

 –Aquí té les postles… Senyola! Peldoni. Que voldlà de postles?

La veu del cambrer m’ha retornat a la taula del restaurant. Esbosso un tímid somriure i, de mala gana escullo el primer que veig. El jubilat i el seu estúpid somriure continuen fixats en mi. L’home de l’altra taula ha demanat el compte mentre ella es fa la distreta i de reüll m’envia dards enverinats. Han arribat les postres. Cornetto de nata, marca no-t’hi-fixis. Unes postres molt vulgars per un sopar suposadament exòtic. Tenia presa per tornar a les meves indagacions. Del fons de l’habitació s’hauria obert una porta. Entraria una dona. El semblant de les tres adolescents canviaria. Xisclarien com a bogues. Fugiria pel passadís entrant al primer compartiment que trobaria, quedant-me quiet darrera la porta en silenci.

Foscor. S’ensumaria una fortor que tirava endarrere. No estaria sol a l’habitació. Percebria alguna presència aliena. A les palpentes buscaria algun interruptor. Encendria la llum. Un magatzem immens. Fileres de gàbies apilades. Gats, gossos, conills i altres animals domèstics que, amb la claror sobtada, començarien a gemegar de forma histèrica i desfermada. Ternals, cadenes i ganxos penjant del sostre. Al centre un piló de fusta amb ganivets de diferents mides i altres estris de dissecció. Un escorxador. Vísceres i fragments d’animals esbocinats. Escatxics i regalims. Tolls de sang. Fortor a por i a mort.     

Fugir. Del costat del restaurant arribaven crits i enrenou. Correria en direcció contraria, passadís avall. Al final de tot, creuaria una porta. Sortiria a la nit. S’encendrien varis focus il·luminant el pati exterior. Segurament seria el de la part posterior del restaurant. Alliberaria tots aquells animalons, però tenia clar que primer m’hauria d’enfrontar amb els seus captors. Començarien a sortit una munió de xinesos armats amb paelles, girapeixos i cullerots. Una trentena, mal comptats. Quedaria encerclat al mig del pati. De la meva disfressa, ara ja inútil, me’n desfaria d’una estrebada. Em quedaria literalment en calces. Aquest gest seria un primer cop d’efecte que sorprendria i desorientaria l’adversari (és una doble victòria desorientar un oriental…) En la batalla és bo dur la iniciativa psicològica. Conservaria les mitges i les sabates de taló alt. Els meus peus unflats havien quedat soldats dins les petites cavitats i ni amb l’ajut d’aquell exercit xinés n’hauríem sortit de treure-me-les. També duria els complements (rellotge, polseres, arracades, collarets…) que conferirien a la meva figura un aspecte més estrafolari. A un carallot se li escaparia el riure, que encomanaria a la resta, que començaria a enriolar-se sense esma. Una vegada desfogats (algun encara haurien de reprimir alguna riallada. Altres s’eixugarien les llàgrimes…) un babau, el més fort i alt, un gegant al costat dels altres, una anomalia de l’espècie, evidenciant poc sentit de l’humor, desfaria el cercle i va avançaria cap a mi amb cara de mala baba amb la intenció d’enllestir aquella comèdia. Tal com vindria li engaltaria una puntada als ous. L’espetec de clasca trencada ressonaria per tot el pati provocant un esglai general que fins i tot em sobtaria a mi. Aquella mole s’encongiria com un cuc. Em miraria amb expressió llastimosa. Una llàgrima relliscaria per la galta abans de caure al terra com un sac. Amb esportivitat deixaria que els seus sequaços retiressin aquella despulla humana.   

Licol d’alós

 –Espelo que el sopar hagi estat del seu aglat. Per la senyola… gentilesa de La glan mulalla…

El paio amb pinta de ser l’amo del local em serveix una copa fent tota una cerimònia. M’aclareix que es tracta de baijiu, un licor molt apreciat al seu país. Es queda palplantat esperant que degusti aquell beuratge. Perquè em deixi en pau me’l bec d’un glop. Per l’aspecte semblava inofensiu, però un cop dins crema com una mala cosa. És com si m’hagués empassat una palla borratja que baixa pel garganxó i acaba esclatant a l’estómac. El xinés, que primer s’ha sobtat, somriu complagut. Amb un gest li he demano el compte. Per un moment m’he tret de sobre aquell paio mentre la munió de xinesos empaellats s’hem tirarien al damunt. Canviarien de tàctica i ara atacarien en massa. En una perfecta coreografia els aniria eliminant amb un perfecte Kung-fu que em sortiria de dins amb una fluïdesa sorprenent. Aquella saviesa ancestral, retingut als meus gens ves a saber des de quantes generacions, ara s’expressaria de forma natural. Fent un salt, descrivint un gir de tres-cents seixanta graus, d’una sola puntada tombaria tota la primera filada. Mandíbules, nassos, pòmuls. Tot desencaixat. Una pluja de petits queixals dringarien i escamparien pel paviment. Amb suma agilitat esquivaria els cops infructuosos dels malfactors. El meu cos aniria i vindria. Desactivaria l’atac l’enemic amb precisió quirúrgica. Ossos trencats. Luxats. Tòrax enfonsats. Pulmons negats. Espinades dislocades. Cranis esberlats. Òrgans fora de servei. Sistemes nerviosos en col·lapse. El pati ple de xinesos adolorits escampats pel terra. L’últim esbirro que quedaria sa ni tant sols s’aproparia. Em llançaria la paella, amb tant mala traça que l’embarcaria al pati de veí. Acte seguit fugiria. Estaria tant atemorit que ensopegaria i es fotria de lloros contra el muntant de la porta. Em quedaria sol dempeus enmig d’aquell sacramental. Una veu esgarrifosa m’interpel·laria. Vindria de dalt la balconada:

 –Místel Pesquises! Aquest cop has alibat massa lluny! Pagalàs cal el teu atleviment!

Enmig d’un núvol de fum i espurnes va apareixeria una figura enigmàtica que em desafiaria. Alt com un sant Pau. Duria una túnica fins als peus, de color morat brillant, decorada amb símbols orientals daurats. De trets asiàtics. Ossut i esprimassat. Amb un bigoti allargassat. De fesomia era clavat al Fu-manxú. Hom diria que era ell. O el seu germà bessó. Seria la seva viva imatge. Sens dubte aquell personatge lucifèric era el jefe de la banda. D’aquella conxorxa oriental. Estava clar que aquest no empraria estris de cuina. Invocaria la màgia. El Kung-fu no seria suficient per aquest combat singular. Em clavaria la seva mirada diabòlica, vermella com la sang. Estendria els braços cap a mi amb gest enèrgic. De sobte he sentit un relligament a l’estómac. Estic marejat. Que em dispensi l’oponent. Un altre dia serà. Surto disparat cap a la porta. Creuo el passadís i torno al restaurant. El sopar no se m’ha ficat bé. El licor d’arròs ha causat un rebombori. Després de pagar emprenc la retirada. Desfaig la trajectòria d’entrada, i amb la mateixa encaració. Culs endarrere (el vestit aguantava a dures penes), arramblat a la paret i sense donar l’esquena a l’amo del local, que m’acomiada tot complagut fent reverències. Jo, servant-me el barret, corresponc a la seva cortesia amb simètrics gestos i expressions, tot i què en el meu cas són de ventre regirat i records pels seus avantpassats.

Digestió

El trajecte amb cotxe s’ha fet llarguíssim, amb ventositats incloses, que han caldejat l’ambient i embogonat els vidres. Quan he arribat a casa he esprintat fins al lavabo. Si d’allò se’n podia dir esprintar. Ho he fet com he pogut, a dures penes. El vestit s’ha esquinçat en mil bocins. Les sabates em crucificaven els peus. Els talons han acabat cedint fent-me anar un parell de cop pel terra. Com aquell que diu he acabat entrant a casa a marrameus. I amb els fets consumats. En mig de la munió de gats, que em miraven entre estorats i encuriosits, hi he vist el gatet petit que faltava.

Arctic Monkeys va ser un dels primers grups en difondre la seva música per Internet. D Is for Dangerous pertany al seu segon àlbum en estudi publicat d’any 2007.

246 “A Love Supreme”

(John Coltrane)John_Coltrane_-_A_Love_Supreme

John Coltrane

“A Love Supreme”

1965

 

Nota introductòria

Els seguidors més aferrats al Cansongs saben que Mr Pesquises és un dels personatge assidus més estimats del blog. Potser cap d’ells recorda amb quines circumstàncies el vam deixar. Els nouvinguts al blog no tenen ni idea del que va passar el darrer episodi (entrada 179. Ja deu fer un any d’això) Una nit, una furgoneta amb caràcters orientals s’aturava davant de cal Pesquises i s’enduia un dels seus gatets petits. Mr Pesquises no es va aturar fins a trobar la furgoneta dels segrestadors de felins. La furgoneta pertanyia al restaurant La Gran Muralla. Calia rescatar el gat. O en el pitjor dels casos, venjar-lo. Així doncs, tenim a Mr Pesquises dins el restaurant xinès, disfressat de dona, amb un vestit de la tia Pepa. I disposat a tot. Calia aquesta nota introductòria. Mr Pesquises ha tornat!

La conxorxa oriental (2a part)

¿No se estarán burlando de nosotros?, pregunta Sancho. ¿Y qué? responde don Quijote, allá ellos con sus burlas, que a nosotros no podrán arrebatarnos la gloria del intento

Cita que Luis Landero atribueix a “Don Quijote de la Mancha”, de Miguel de Cervantes. Fragment que he buscat a la novel·la però no he trobat per enlloc. Jo crec que Landero se l’ha inventat. Ha traït la lletra per conservar-ne l’esperit.

 

Per lluir s’ha de patir

Sóc dins el restaurant xinés. El procés per accedir-hi sense aixecar sospites no ha estat fàcil. Mitjançant la tècnica de la disfressa, engatusar als xinesos, i en el seu propi terreny, ja té el seu mèrit. Precisament a ells, als xinesos, que són uns mestres en el subtil art de la disfressa. Per adoptar una nova identitat, femenina en aquest cas, i no aixecar sospites, es necessita molt d’estoïcisme. Per enfundar-se dins aquest vestit de dona, que em va petit unes quantes talles, cal tenir-los ben posats. Però lo més dur de tot han estat les sabates. Introduint els meus enormes peus dins aquelles diminutes cavitats em vaig endinsar de ple en la mil·lenària tradició xinesa dels peus embenats. Tradició refinada i cruel alhora, instaurada durant la Dinastia Song.

La Gran Mulalla

Només obrir la porta i travessar el llindar del restaurant La Gran Muralla he esbarriat la vista per tindre una visió clara de la situació. Havia vist per la tele que a hores d’ara, a la Xina, eren a punt de celebrar l’arribada de l’Any Nou xinés. L’any del pollastre, concretament. Per aquest motiu m’esperava una sala immensa, plena de gom a gom. Tot de gent menuda, esgrogueïts i d’ull aclucats, amb les galtes enrojolades, enriolats i embriagats per la ingesta de destil·lats d’arròs i d’altres herbàcies que corren a dojo. Que fan gresca. Salten, canten i ballen al compàs de tambors, trompes i címbals. Entre la munió un enorme drag de fusta i roba va serpentejant amb ritme desenfrenat. Al fons, d’amunt un escenari, músics, acròbates i ballarines engresquen al personal. Les parets, amb formes i ornaments de fusta, convinent, amb elegància, els daurats, vermells i blau-verds. Sobre els caps, una constel·lació de fanalets ingràvids centellegen il·luminant els sostres alts, altíssims. Dins la penombra s’hi endevina un entramat de cavalls i bigues de fusta policromada d’on pengen fastuoses cortines de paper minuciosament ornamentades amb sumptuoses cal·ligrafies a tinta xina. La pólvora entra a escena. Als xinesos ningú els hi ha d’ensenyar res en matèria de pirotècnia. La cosa comença de forma modesta. Piules, cebetes, bruixes i correcames arran del terra. L’ambient es va escalfant. La munició pesada passa a l’acció, i en un perfecte in crescendo, aquelles petites escaramusses amb quatre petards de no res deixen pas a una veritable batalla de castells de focs d’artifici. Tota la sala retrona i queda inundada de fum, foc i espurnes. El drag treu flames pels queixals. Palles borratxes a discreció solquen l’espai. Coets que encerten fanalets i esclaten en clarors de colors. Traques ensordidores. Bengales que reboten entre cavalls i bigues. L’estructura trontolla. No s’hi veu de fum. Fa fortor a sofre. Allò és un autèntic infern. Per cert, arribat aquest punt seria un bon moment per demanar el compte. Així ens traiem de sobre la culpa de voler fugir sense pagar. La multitud, inconscient del perill, van a lo seu. Lluny de ficar-hi seny, aquella munió de xinesos, frenètics, posseïts, s’entrega a la seva comesa amb fruïció diabòlica. Arriba lo inevitable. Les espurnes encenen les cortines que cremen com el paper (del que són…) Ràpidament les flames s’enfilen fins al sostre i en qüestió de minuts tot l’edifici queda reduït a un munt de cendres fumejants.      

Doncs de tot això res de res. Ni any del pollastre, ni drag, ni ruc ni ase. Quan vaig obrir la porta i travessar el llindar, dins el restaurant La Gran Muralla només hi havia quatre gats (i algun més escampat pels plats, per desgràcia…) En pic vaig trepitjar el rajol un xinés se’m va encara i va vindre cap a mi a rebrem amb una teatralitat fora de mida. Pas ferm, braços oberts i una rialla d’orella a orella. Per l’entusiasme que hi va ficar queda clar que era l’amo. De mitjana edat. De talla mitjana (o sigui, baixet…) Duia indumentària clàssica. Camisa blanca i pantaló negre de tota la vida. Amb disciplina marcial es va aturar davant meu, es ficà firmes i doblegant l’esquena cap endavant em dispensà una reverencia. Jo, endut per l’emoció del moment, oblidant les estretors a les que estava sotmès, vaig respondre a la salutació amb gest simètric. Cosa que resultarà fatal. Les costures van cedir. La part del darrera del vestit esclatà. L’espetec va ressonar per tota la sala. Alertà tota la clientela. Per sort, al coincidir amb que la porta s’havia tancat de cop sembla que l’incident havia quedat dissimulat. Vaig estar hàbil i en un ràpid moviment de braços, els vaig creuar per l’esquena evitant quedar amb el cul a l’aire. El xinés em va voler dur al lloc més tranquil i adient, que correspondria a una dama de la meva categoria. Jo, fent cas omís, vaig anar a la meva, caminant de costat, amb passes curtes, de cul a la paret i evitant donar l’esquena al personal. Em vaig asseure a la primera cadira que em sortí al rescat. Donades les circumstàncies el meu comportament encara haurà resultat ser d’una educació extrema. Respecte (sempre de cara) i humilitat (rebutjar privilegis).

De la carta tot em sonava a xino. No estic avesat a aquests àpats. Assenyalo el menú número 1, el que em resulta més familiar. Sense complicacions. Mentre m’espero puc centrar-me en l’entorn. El local no té cap tret oriental ni res que se li assembli. L’estètica és la típica de la bombolla del totxo. Parets llises, enguixades i pintades. Terra de gres serigrafiat. Fals sostre practicable de plaques amb ulls de bou. El mobiliari és impersonal i cutre, sembla tret d’Ikea (o directament dels xinos…). Fil musical (el so molt baix) amb música d’orquestral retro (*)

(*) Es tracta de música de Paul Mauriat (Nota de d’editor)

Ara també puc precisar quants clients hi han. Tres. Un home jubilat. I una parella de mitjana edat. El jubilat no sembla tenir gaire gana doncs no fa cap cas al plat ple que té al davant. Em mira tota l’estona fixament amb mitja rialla foteta, com si conegués el meu secret i que no sortiré indemne d’aquesta. Ben bé podria ser un agent infiltrat que em vigila. La parella de l’altra taula, en canvi, devora amb delit tot el que els hi porten. L’home em queda d’esquena i no em veu, mentre que la dona, entre mossegada i mossegada m’escorcolla amb la mirada. Provoca un efecte estrany veure una senyora tant pimpollada menjar d’aquesta manera tant poc refinada. Arriba el primer plat…

1r plat: lollitos de plimavela

Una cambrera xinesa atén les altres taules. És jove i baixeta. Maquillada en excés, amb els llavis d’un vermells encès. D’arracades, unes anelles tant grosses que hom s’hi podria penjar practicant gimnàstica artística.  A mi en canvi és l’amo qui em serveix personalment.

–Senyola, si em pelmet… Bon plofit!

Em deixa el primer plat i se’m queda mirant una bona estona embadalit abans no se’n va cap a la barra. No em treu la vista de sobre. Està clar que li deix resultar atractiva i exuberant. El seu cap li fa imaginar moments de luxúria. Sí li trec dos pams! Al pobre el faria anar com una baldufa. Li deu anar aquest pal. La veritat és que m’hi començo a trobar bé en aquest paper de seductora. En els terrenys del desig no hi ha res escrit. Però deixem-nos de romanços. No caiguem en les debilitats de la carn i centrem-nos en el propòsit que realment ens ha dut fins aquí. Buscar el meu gat o qualsevol altre entre els plats cuinats em fa l’efecte que és missió impossible i alhora, inútil. Analitzem la situació. Els fets semblen irrefutables. Aquesta gent es van endur el meu gat. La pregunta clau és, perquè se’l van endur? Saber-ne el motiu ajudaria a estirar del fil. Tenim tres hipòtesis:

A- Per una qüestió purament crematística.
B- Per un motiu purament circumstancial (l’ocasió fa al lladre…)
C- Altres…

Valorem-ne les opcions. En el fons A i B són practicament el mateix. Dues variants de la mateixa índole. C és més dispers. Intentar seguir els diferents camins que ens presenta seria complex. Ens duria setmanes. Potser mesos. I ens faria perdre un temps preciós. Així que ens arriscarem i abandonarem C per centrar-nos en A i B. Totes dues, malifetes amb nocturnitat, l’una amb més traïdoria que l’altra, però totes dues accions deplorables al cap i a la fi. Pensar que s’han pres tantes molèsties per obtenir un simple àpat resulta ridícul. I sí que un gat jove fa la carn tendra, però no surt a compte. Avui la gent no és de rostar. Mal que mal jo al seu lloc trio la gata gran. Gallina vella fa bon caldo. I allarga més. No sé com van de números aquests xinesos però això són faves contades. A veure si resultarà que a més a més de curts de mida també són curts de gambals. Però bé, suposem que és així. Llavors lo correcte hagués estat denunciar els fets als mossos. Però que sigui lo correcte no vol dir que sigui lo més assenyat. Resultaria infructuós. La meva paraula contra la seva. I sense cadàver no hi ha delicte. Una inspecció visual està vist que no és suficient. I aconseguir una intervenció més escrupolosa i analítica per part de la científica és impensable. Ha d’haver-hi tall gros perquè moguin el cul. I a més, si fos el cas, per quan vinguessin a regirar el pobre gat ja estaria paït i re-paït. I ja entraríem en terreny escatològic. Avisar els mossos només faria que alertar aquesta gentussa, donar-los temps a desmantellar tot el tinglado i desaparèixer sense deixar rastre. Està clar que estic sol en això. Hauré de trepitjar el fang sense cap ajut.

 

Pt. 1- Acknowledgement, el primer moviment dels quatre que composen A Love Supreme, en la versió del disc original. Una versió “moderna” de Robert Glasper.

245 “5:06 am (Every Stranger’s Eyes)”

(Roger Waters)

Roger_Waters_Pros_Cons_HH

Roger Waters

“The Pros and Cons of Hitch Hiking”

1984

La vida a peu

A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta (nom lúgubre, sens dubte heretat d’algun funest succés) S’hi troba la plantació de xops del Benjamí de cal Vaquero. Sobresurten en mig de correus més baixos i modestos. S’enlairen esvelts, nobles i majestuosos.
A fe que en la nostra vida rutinària es compleix allò de que sempre portem el cotxe “empegat al cul”. És per això que aquella tarda, apressat per l’imminent revisió de l’ITV vaig haver de deixar-lo al taller perquè hi donessin una ullada general i així estalviar-me posteriors ensurts. Val ha dir que malgrat les meves precaucions, o per culpa d’aquestes, aquest cop sí que en vaig tindre d’ensurt. Lleu, això sí, però que va suposar una doble visita. Al taller i a l’ITV. Està clar que si no vols que et diguin que no, no preguntis. En alguns casos lo millor és no donar idees. N’hi ha que s’hi agafen com un ferro roent, encara que només sigui per emprenyar. En fi, aquest tràmit ja està passat. Tornem a aquella solejada tarda de febrer. Com deia, vaig sortir del taller amb el cul alliberat, amb un parell d’hores per endavant per a que els mecànics fessin els arreglos pertinents (després va resultar ser un sabotatge…). Quan et veus privat del vehicle, de cop descobreixes que tens dues extremitats inferiors i que, malgrat tot, se’n recorden de caminar. Per part nostra només cal ficar-hi una mica de voluntat que elles ja van soles. Un prodigi. Que hi siguin les dues cames. I que caminin! Així doncs me les vaig emprendre per tornar a casa caminant, creuant tot Tàrrega de punta a punta. Feia una mica de fresca, però ben abrigat i amb l’ajut del sol, que ja es feia sentir, un cop activat, feia un bon oratge. A quatre passes vaig entrar en un bar a fer un cafè. Era una hora fluixa. La voràgine dels dinar ja havia passat. A fora, a la terrassa, sols hi havia un parell de fumadors empedreïts passant fred. Dins no hi havia ningú. Només els treballadors del local que, distesos, la feien petar. No sé quin comentari em va fer recordar al Benjamí, que ens havia deixat feia pocs dies de manera sobtada. En aquests casos sempre massa aviat. En concret em va vindre al cap aquella anècdota de les noies Testimonis de Jehovà i que ell mateix m’havia explicar. Resulta que dues noies empolistrades van trucar a la porta. El Benjamí va obrir i elles van començar a predicar les bondats de la seva fe. A provar de fer-lo combregar amb rodes de molí. El Benjamí les va tallar i amb cara de mala llet els hi va aviar: “No cal que us escarrasseu. Jo només sé robar, violar i matar!” (justament ell, que mai hauria fet res dolent…) Naturalment aquelles xicotes van fugir atemorides escales avall, cames ajudeu-me. Em feia gràcia com ho explicava el Benjamí, intentant reproduir el to i la cara seriosa, per acte seguit, fer-se un tip de riure.
Ja caferat vaig sortir del bar per reprendre el trajecte. A peu tot passa més poc a poc i els detalls són més considerats. Amb aquestes vaig arribar al Pati on aquests dies hi estàvem treballant. Era curiós trepitjar-lo amb el tarannà i el posat dels jubilats (que curiosament tots són arquitectes) que cada dia ens passen revista d’obra. Et permet mirar-te les coses des d’una altra perspectiva. Més relaxada. Com aquell que guita com juguen a la botifarra i sap quina carta s’ha de tirar, lliurats del pes de la responsabilitat.
A la plaça dels Escolapis hi havia el Fermí i la Cruz, també amb posat de jubilat. Aquests ho eren de debò. Ella, ja gairebé recuperada d’una operació. Feien cura de repòs asseguts al sol a l’empara d’un banc arrecerat. Segons diu el Joan Francesc, el Fermí és el meu actor fetitxe. El meu Marcello Mastroianni. El meu Vittorio Gassman. I és que el Fermí és un actor que sembla tret directament del neorealisme italià. Només faltava que l’escena fos en blanc i negre. La conversa va ser entranyable. Vam recordar la meva mare. Els anys de teatre compartits. M’agrada escoltar la gent gran com el Fermí. Gent que n’han passat mil i una i continuen aferrant-se a la vida amb aplom i serenor.
Al Majèstic encara fan 50 sombras liberadas. La setmana passada, fent cua (no recordo per quina pel·lícula) ens va sobtar una veu potent: “algú més per les sombres…?”. Era l’amo que treia el cap demanant si quedava algú per poder començar la projecció. D’això se’n diu cinema al detall. Està bé aquest tracte personalitzat. Com si fos l’antic colmado de la cantonada. Aquell moment em va recordar Ed Wood, de Tim Burton, en que Martin Landau es fica en el paper d’un Bela Lugosi embogit creient ser el mateix comte Dracula. “Pull the string! Pull the string!”. “Algú més per les sombres…?”

Als anys 70 molts pagesos i ramaders de la comarca escollien fer la mili de voluntaris a Lleida. Encara que suposés allargar-la en el temps era una bona opció per estar prop de casa i poder ajudar en el negoci familiar. Aquest va ser el cas del Benjamí. Tenien vaques. Recordo que de ben petit agafava la lletera i fent drecera anava a buscar la llet a cal Vaquero. De la mili el Benjamí no crec que en guardés massa bon record. Això sí, a través dels seus relats ens va donar a conèixer al Teniente Castillo. Un paio barroer i rabassut. Arquetip d’oficial castrense caspós. Un personatge que ens va deixar frases memorables. Frases que encara avui faig anar de forma recurrent. Era d’artilleria, però per lo que deia dedueixo que no en tenia ni puta idea. “Madrazo! ¿Ya has puesto bien las coordenadas? Mira que un milímetro en el plano es un kilómetro en la realidad…”. “Muchacho, vas a acabar con mi carrera…”. Tenia, això sí, dots de mando. Encara que fos a base de disbarats i d’improperis. “Donde están los tios? Sus voy a pisar los guevos”. I la frase més cèlebre de totes: “Muchacho. Sus voy a pegar una patá en los guevos que se los voy a poner en las amígdalas!”.
Em vaig creuar amb l’Agent 007 que, blog en mà, sobrevola la zona blava en busca de noves preses.
Davant del restaurant xinés recordava que a Mr Pesquises encara el tenim dins d’un xino. Ja deu fer un any d’això. Disfressat amb un malmès vestit de la tia Pepa. Fins i tot els més optimistes dubten que se’n surti…
Tot el carrer va trontolla al pas d’un cotxe sorollós. Cridaner tot ell, des del color fins al bram del motor.
Per fi vaig arribar a casa. Un parell d’hores més tard em van acompanyar al taller. Un cop dins al meu cotxe tot torna a ser com sempre.
A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta. Els xops del Benjamí segueixen dempeus.

IMG_20180315_175721

226 “Mearcstapa”

(Robin Pecknold)Crack-Up_-_Fleet_Foxes

Fleet Foxes                 

“Crack-Up”

2017

 

Hiat

Darrerament passen coses molt estranyes. Tan estranyes que un pondria començar a sospitar. No sé ben bé que, però a sospitar. L’altre dia, per exemple. Al diari hi venien dues entrevistes que ben bé sembraren destinades a quebrantar la meva moral. Venien les dues dins una mateixa pàgina, quan, lo lògic i habitual fora que haguessin dedicat una pàgina per cadascuna, amb abundants destacats, espaiats generosos, i fotografia que llueixi.

Doncs no. Totes dues en una pàgina, compartint estretor. Era com qui s’ho juga tot a una carta. Tot o res. Acumulant tota la dinamita en un sol lloc, enlloc d’escampar-la, per fer tot el mal possible si l’enxampo. Al fullejar el diari potser passa de llarg, però si s’atura en aquesta pàgina, està llest. La casella del pou.

Les dues entrevistes eren breus, com fetes a desgana, pròpies de l’estiu, i poc dignes del que els personatges haguessin merescut. La primera entrevista, la de la dreta, era al Javier Marias a raó de l’imminent publicació de la seva darrera novel·la, Verta Isla. Entre altres consideracions, l’escriptor madrileny assegurava, amb sorna i un clar despreci que “ara tothom es creia escriptor”, amb una concreció cap alguns personatges mediàtics que acabaven publicant la seva novel·la o les seves memòries de torn. Tot i aquesta aclaració, la frase ja estava dita, i com que jo escric (aquest blog n’és una evidència, el mal ja estava fet.

Passo a l’altra entrevista, aquesta dedicada a Jordi Puntí. Allí afirma que “l’autoficció era una mostra de poca imaginació”. Tocat com estava pel Marias, trontollant, va el Pun tí amb aquesta frase i em fica la traveta. Perquè, vaig pensar, de què es nodreix aquest blog sinó d’autoficció? Serà veritat això que diu? O és que l’autoficció, que durant un temps va estar tant de moda, ara ja no es porta?

Als senyors Marias i Puntí, dos escriptors que respecto i pels qui sento veritable admiració (sobretot pel primer) els dispenso de totes totes. Tinc per segur que no hi ha cap connexió entre ells respecte a aquesta conxorxa ni amb els autors de la mateixa per soscavar el Cansongs. Aclarir que jo no sóc pas escriptor sinó una persona que escriu. En el sentit del qui canvia una bombilla no ha de ser pas forçosament electricista. En quan a l’autoficció, els límits de la literatura són difusos. Crec que tot escriptor s’alimenta de la seva realitat. Encara que només sigui en els detalls més minsos. En molts casos, segurament l’escriptor ha re recorrer a la ficció per arreglar un fet verídic. Per fer-lo versemblant. Fent un símil, no sé si encertat, i salvant les distàncies, l’agent George Smiley de John Le Carré es mou en un món d’espies heretat de les pròpies vivències de l’autor. El Pesquises juga a moures en un món, també d’espies, del que només en té referència per pel·lícules i novel·les, o sigui, que és mou en un món del què no en té ni idea.

Han passat els dies i, ja estic refet dels retrets col·locats estratègica i maliciosament per tal de demolir les estructures d’aquest blog. Reemprenc doncs l’activitat habitual. Això sí, enviant complida còpia d’aquest text, per correu ordinari, i directament al despatx de Mr Pesquises, per que aquest obri diligències i investigacions sobre aquest cas. De ben segur que ell sabrà estirar del fil que el porti fins la mà que ha ordit aquest pla malèfic i acabar d’una vegada per totes amb els malfactors que l’han perpetrat.

Fleet Foxes em va sorprendre gratament amb el llançament del seu primer àlbum homònim, allà l’any 2008. Un disc amb molt bona acollida per part de la crítica que destacava pel un folk rock lluminós i unes harmonies vocals amb un cert aire a lo Crosby, Stills, Nash & Young ficats al dia. Aclaparats per la repercussió d’aquest treball la banda de Seattle es va trencar les banyes per aconseguir un disc a l’alçada de les expectatives. La gravació de Helplessness Blues (2011) va suposar un esforç tant descomunal que es va convertir en un malson i va esgotar al grup, sumint-lo en un hiat de silenci. Ara apareix aquest Crack-Up, amb uns Fleet Foxes refets i amb plena forma. La cosa promet.
https://youtu.be/j5WFpUVY61U

205 “Journey’s End”

(Mark Tranmer / Roger Quigley)AllMyBadThoughtsMontgolfier

The Montgolfier Brothers

“All My Bad Thoughts”

2005

 

La Marlon i l’Elviro (un conte per a nens… grans)

Els anomenarem pel seu nom artístic ja que ni el nostre alfabet ni els muscles facials donen per esmentar els seus veritables noms. La Marlon i l’Elviro són dos tenebriònids. Dos petits escarabats, vaja. Vivien placidament i en el silenci en la foscor d’una antiga sitja de cal Mònic. En aquell paradís obscur i florit sols arribaven, de tant en tant, apagats murmuris i lleus indicis de claror. Un bon dia però, de sobte, un estrany brunzit va pertorbar aquella pau que semblava eterna. L’aspiradora va xuclar les dues cuques, que es desplaçaven per dins del  llarguíssim tub ingràvides i a tomballons, com si d’un trajecte per muntanyes russes es tractés (Yujuuuu…!!!!) s’han capbussat en un mar de pols (puff…) Les cuirasses dels dos coleòpters, negres i enllustrades, ara semblaven dues croquetes enfarinades. El sostre es va obrir de cop i els dos petits escarabats es van quedar enlluernats. El Jaume els va col·locar en un pot de vidre que feia a la vegada d’habitacle i nau espacial. De cop tot era llum. En un tres i no res havien passat de la foscor d’una casa adossada a la lluminossitat d’un xalet amb vistes, de finestrals immensos, alts de dalt a baix i de 360 graus d’amplària. Per sort el Jaume els hi va suministrar unes ulleres de sol (tot un detall) que ha fet més agradable el trajecte. No han estat gaire més d’una dotzena de quilòmetres, però pels petits escarabats va ser com viatjar a anys llum. Van fer escala a cal Torrelles, on van fer nit. Varem ficat el pot habitacle/nau de vidre en un racó del cobert, entre unes caixes que el protegien i garantien la penombra. El Jaume, que està en tot, els hi va moblar l’estança amb uns quant terrossos per tal que es sentissin com a casa.

L’endemà ha arribat el gran dia. Després d’un matí llarg i incert, a la tarda el pot ha volat fins a cal Trepat. Un immens complex de naus que arriben més enllà d’on afigura la vista. Uns estudis cinematogràfics tant grans que enriu-te’n de la Metro, o la Paramunt… A la nau 18 concretament, els esperava tot l’equip amb el set de gravació. Tot era apunt. L’atrezzo, els focus, les càmeres, els tècnics… No hi havia temps a perdre. Al món del cinema el temps és or, i tant aviat han ficat les potes dins la nau (corre, corre…) que s’han hagut de ficar en marxa, com aquell que diu, sense temps ni per espolsar-se. El director els hi ha donat instruccions. La Marlon seria qui actuaria. L’Elviro es quedaria a la banqueta per si de cas algun contratemps. Tots dos eren un sac de nervis i a la pobra Marlon li tremolaven totes sis cames. Però en un tres i no res, que el director ha cridat “acció!”, que la Marlon, amb pas ferm i decidit ha fet tot el trajecte sense parpellejar. Mentre, l’Elviro s’ho mirava des de la penombra amb el dilema del cantant d’òpera suplent (que es sap tots els papers) que espera entre bambolines, neguitós (vol i dol) tan de bo si el titular no té cap percans, veiam si es torça un turmell. La Marlon ha fet un paperàs. Ha fet tot el recorregut amb tanta desenvoltura que semblava que ho hagués fet tota la vida. Rebia les felicitacions de tothom, i l’abraçada emocionada i sincera de l’Elviro. Aquella magnífica interpretació donaria la volta al món i quedaria immortalitzada per sempre.

La Marlon i l’Elviro s’han quedat a viure a cal Trepat. Amb el semblant encara emocionat, s’han endinsat sota el moll (negre sobre negre) dins el fossar fosc i confortable. Allà construiran la seva nova llar. Esperaran que la fama truqui a la porta. I passats els anys viuran feliços rememorant els dies de glòria. També enyoraran casa seva, l’antiga sitja. Hi faran arribar fotos i postals a la família (imatges d’ells dos sota les llums dels flaixos) perquè orgullosos, puguin presumir d’artistes. Els diumenges trauran dues cadires i s’asseuran a la fresca. Miraran els cotxes passar plens de gent atrafegada, ignorant que allí hi viuen dos veritables estrelles.

A partir d’aquell dia, quan passo per davant de cal Trepat, a l’alçada del fossar, aixeco el braç i saludo.

Mr Pesquises. Gina Sylton affaire és un fragment del vídeo que s’està gestant per celebrar els 200 Cansongs i en el que apareixeran els personatges més emblemàtics del blogs. Per raons mediàtiques i perquè sembla que aquest sense sentit té certa coherència per si sol, s’ha cregut adient penjar aquest avançament per calmar els espasmes dels seguidors.

Mr Pesquises – Gina Sylton affaire from Jordi Giribet on Vimeo.

També podeu veure la notícia de la gravació que Tàrrega Televisió ha publicat en aquest enllaç…

http://www.tarrega.tv/el-museu-trepat-professionalitzara-el-lloguer-despais-per-al-rodatge-de-produccions-audiovisuals/

184″Love Shack”

(Kate Pierson / Fred Schneider / Keith Strickland / Cindy Wilson)The_B-52's_-_Cosmic_Thing

B-52’s

“Cosmic Thing”

1989

 

Activitat soterrada

Encara estem (alguns…) de vacances i enguany la sequera i la calor apreten. És més època de banyar-se a la platja que de tesis doctorals. Preste més empinar els colzes que clavar-los. Les activitats disteses a l’aire lliure són més agraïdes que no pas l’entotsolament en un despatx. La mandra, les migdiades i l’embaltiment són pròpies de l’estiu, més que no pas grans travessies pel desert.

Doncs malgrat tot això. Que la quietud i el silenci semblen regnar al blog. Que tots els indicis ens van en contra. Que les circumstàncies no convidin a l’optimisme, puc donar fe que a la redacció del Cansongs hi ha una activitat desenfrenada, on es treballa en varis fronts, a tota màquina i amb l’entusiasme que caracteritza tota la plantilla. Mr Pesquises s’ha endinsat en l’exòtica gastronomia oriental. Dominika N, la nostra seductora agent triple, no deixa d’utilitzar els seus encants innats per desentranyar misteris. El Joan Francesc fa adaptacions musicals impossibles, i se’n surt. Mr Raons es carrega de raons per aparèixer en qualsevol moment, això sí, d’una manera raonable. Mr Cansongs mira de ficar ordre a l’atapeït celler, que malgrat ser infinit aviat es quedarà petit. L’Enric Valls s’està refent del seu darrer comentari en que es va quedar sense aire.

Abnegats, anant d’aquí cap allà, com formiguetes, tots treballen sense repòs en un cubicle soterrat i secret. Es resguarden de la calor i les adversitats de la nostra Època amb un enginyós sistema de ventilació sostenible, que bombeja optimisme i il·lusió diluïdes a parts iguales, mentre que per l’altre extrem expulsa les contrarietats i els mals rotllos. A la zona d’expulsió, a l’exterior, degudament senyalitzada, hi ha un cartell que adverteix del perill d’apropar-s’hi a petits i grans.

179 “The Pursuit of the Woman with the Feathered Hat”

(Joe Zawinul)Weather Report

Weather Report

“Mr. Gone”

1978

 

La conxorxa oriental (1a part)

El curiós de ca la bacona

No ens enganyem. No hi ha com fer les necessitats a casa. Són d’admirar aquells que són capaços de defecar a qualsevol lloc, lliurats de tota afecció, mania o recel. Fins i tot hom diria que sembla lo més natural i saludable. Les deixalles, com més lluny de casa, millor. Tal com deien aquells parents, que lo seu era mocar-se amb mocadors de paper. Fer-ho amb mocador de roba era poc higiènic doncs era com guardar-se el constipat a la butxaca. En canvi, amb els de paper es llença, i fora. Jo, que voleu què us digui, sóc de mocador de roba de tota la vida. I sempre dos, per si de cas. Tot hi admetre la lògica aclaparadora de la teoria dels meus consanguinis, reconec que no hi puc. Ni amb lo dels mocadors ni amb lo de cagar fora de casa. I tant una cosa com l’altra, els mocadors i… les dejeccions, m’han esgarrat algun que altre cas. Més d’un cop, en plena missió, he hagut de marxar cap a casa a fer de ventre. Després, tornar al lloc en qüestió i arribar ja a misses dites. És per això que sempre procuro sortir de casa pentinat, menjat, pixat i cagat. Ah, i amb dos mocadors nets a la butxaca. Però tot això me’n guardaré prou de dir-ho. Sens dubte són uns dels meus punts flacs i, si aquesta informació, que ara em rebel·lo a mi mateix, a la manera de monòleg interior, caigués en mans de l’enemic, podria ser utilitzada en contra meva i esdevindria un greu inconvenient pel bon esdevindre de futures missions. I tampoc pot caure en mans amigues. Per molt que se’n valorés el meu valor i dots innates, això ben segur seria una taca al meu expedient, una rèmora que truncaria el meu ingrés a l’elit dels investigadors, que la seva comesa no és altra que la de resoldre qüestions d’abast interestel·lar, ve-t’ho aquí.

 

Pla de desafecció

El cas que tinc ara mateix sobre la taula, el que he anomenat, de manera provisional i fins que no s’aclareixin els fets, “la trama oriental”, va començar de la següent manera. Per la seva total compressió ens hem de remuntar temps endarrere, ab ovo de quan em trobava en ple pla de desafecció cap als gats. La meva bona relació amb aquests petits mamífers és del tot coneguda. Les meves actuals obligacions com a detectiu però priven de dedicar-hi el temps necessari. Les gates, astutes elles, ja es cuiden d’amagar les cries lluny de qualsevol presència humana. Un cop esquerats, començen a aparèixer de tot arreu bèsties menudes, escardalenques, esquerpes, famèliques, esfereïdes… i lletges! Fins i tot alguna de guenya. M’aclaparo davant la gran profusió de petits felins sense domesticar. Un gatet amansit pot ser un àngel. Un de feréstec és el dimoni. El mètode estava funcionant (el de desafecció vull dir…) fins que un dia, la meva gata emprenedora (sí, aquella que busca a fora el que no li donen a casa), en un gest d’excessiva confiança, va sortir del cau on tenia els petits tant campante i sense prendre cap mena de precaució. Jo, en un acte de debilitat, vaig buscar, fins a trobar-la, aquella petita llar. Tres petits i afables gatets es van deixar acaronar per les meves mans repetint un ritual que es remunta a la infantesa. I per si això fos poc, quan després la mare va ensumar la profanació, no es va dignar ni tant sols a canviar-los de lloc. Ja eren meus. O jo seu (ja m’havien robat el cor). Els tres gatets ja han sortit del cau. Ara són tres gatets jovenets, blanquets, eixorivits i enjogassats. Cada matí, quan escampo el menjar pel terra, s’hi aboca un estol indefinit de gats de totes classes, mides, xures i colors. Un, dos i… tres. Hi són tots tres! (faig alleujat). Pla de desafecció enlaire. Hauré de augmentar la dosi d’alcohol.

 

L’art de la disfressa

L’art de la disfressa és inherent a l’ofici de detectiu. Ocultar-se, dissimular, simular ser un altre sota una aparença aliena. Forma part de la seva essència. Disfressar-se bé però, no és tant senzill com sembla. Com ja és sabut, un futur agent de l’ordre sideral ha de preparar-se assidue modum. Així que em trobava practicant el subtil art de la disfressa per quan fos menester. Havia fet algunes provatures amb roba i alguns complements trobats als armaris de casa, davant del mirall. Els resultats eren realment pasmosos. Me’n feia creus de com amb un simple canvi de vestuari podem semblar un altre. En un acte de sinceritat però, i mirant-me fixament als ulls em deia que aquell era jo, per molt que les aparences enganyessin. Era necessari exposar-me a la vista i al judici dels altres. Algú que no fos jo. Com tot experiment que es preï primer calia provar-ho amb animals. I això és el que feia. Em ficava diferents atuendos i complements i sortia a fora a sotmetrem al judici dels gats. Abrics, jaquetes, barrets, perruques, bigotis, barbes, ulleres. Diferents combinacions i complements. Calia impostar la veu també, detall important i que sovint (ho podem veure a les pel·lícules d’espies…) no s’ha cuidat prou. Veu ronca, de pito, falset, gangós, tartamut. Com a primer banc de proves recorria a clixés, només aptes per assajos, no pas per a casos de debò: Chiquito, Eugénio, Jesús Hermida… Com a resultat obtenia una espantada general. Només aguantaven el tipus, la gata emprenedora, que es mostrava indiferent (és de món i està curada d’espants) i els tres gatets (santa innocència…) que se’m quedaven mirant, perplexos (bé, quan vaig sortir decidit fent de Chiquito es van endur un bon ensurt…) Amb els gats i el seu bon olfacte vaig comprovar que també caldria una bona untada de perfum, ungüent, bàlsam o qualsevol altra substància que camuflés l’olor corporal. Amb aquest conjunts de coses s’obtenia una cuirassa, una pell externa. Ara només calia insuflar-hi ànima. Interpretar un personatge.  

Van ser dies de treball intens. Havia arribat l’hora de provar l’experiment amb éssers humanes, assumint el risc que això comporta. Va ser assenyat triar una hora prudent. A primeríssima hora del matí volta poca gent i en cas de que l’assaig sortís malament, minimitzar els danys i evitar mals majors. Americana, pantalons de pana, faixa i boina (del meu difunt padrí)  i barba prominent (d’un joc d’articles de broma) van ser la combinació escollida. Estossegava de tant en tant i parava una mica encorbat. El Prims podria ser una bona pedra de toc. Exposar-me a l’ull clínic d’un home sagaç i observador com ell era una veritable proba de foc. Al poc de sortir de casa em vaig creuar amb un parell de matiners sense aixecar sospites. Tot just arribar al Calvari ja vaig veure al Prims a l’altra punta de carrer. De seguida que va detecta la meva presència va enfilar carrer amunt i va vindre cap a mi amb pas decidit. “Melà…! Escolta Melà…!” feia el miserable. Per sort, amb una maniobra digna d’un atleta, vaig poder fer un canvi de sentit i fugir d’allí a la carrera. Vaig esmunyir-me per dreceres poc practicables però que jo em vaig empenyar a practicar, resant de no trobar-me a ningú doncs la vestimenta i el posat ara si que no lligaven gens, amb el perill que això suposava no tant sols cap a la meva persona sinó també pel l’esdevindre de futures missions.

Un cop a casa, suat amerat i esbufegant, vaig veure com la disfressa havia quedat feta un llum, tota estampada de card, arç, cua de rata, milloca i esbarzer. Practicament inservible. Més tard, un cop assossegat, vaig trobant-li una nova utilitat a la disfressa, que no era altra que la de camuflatge, molt adient en segons quines situacions al de fora. El vaig penjar a l’armari tal qual.

Em preguntava com el Prims havia sigut capaç de reconeixem amb aquell aspecte i de tant lluny. Manejava dues possibles hipòtesis:

Opció A – El Prims era realment bo i posseïa dots extraordariament eficaços per disseccionar identitats.

Opció B – A tothom anomenava Melà. El nom de Melà era un Mcguffin. Tothom donava per entès que el confonien. Era una tàctica que amb tothom funcionava. Tret que ensopegués amb el mateix Melà, que llavors ho clavava.

Realment una estratègia d’una ment prodigiosa.

 

L’estrany cas del gat a mitjanit

Pocs dies després, al matí, no em van sortir els comptes. Un… dos… i… merda!  En falta un! Vaig resseguir racons i jaços habituals. Res. Ni rastre del tercer gatet.

La nit anterior havia estat tranquil·la. Era al meu despatx apurant un cul de bossa de patates fregides destorrades i encenent l’últim cigarret del dia quan vaig espiar a través de la persiana de la finestra. A fora era fosc. La farola del carrer parpellejava. Vaig observar moviments estranys. Un vehicle que circulava molt lentament es va aturar just davant de casa. La llum dels pilots de frens van tenyir de vermell la façana del davant. La porta del vehicle, la del costat de l’acompanyant, es va obrir. La disfunció de la farola conferia a l’escena un efecte estroboscòpic. Algú va baixar. Amb l’esvaïda llum de l’interior del cubicle em va semblar distingir la silueta del conductor. Al que havia baixat es va desplaçar fins a perdre’l de vista. L’altre esperava dins del vehicle amb el motor en marxa. Al cap d’uns segons el que havia baixat va tornar a entrar dins el meu camp de visió. Semblava que duia alguna cosa als dits. Ara amb pas nerviós s’afanyava per deixar-ho al darrera la furgoneta (vaig deduir que era una furgoneta) Gairebé no li va donar temps a pujar que el conductor ja havia arrancat desapareixen carrer avall en la foscor de la nit. Just abans de perdre’l de vista vaig poder endevinar al lateral del vehicle traços que semblaven ser signes orientals. Després, silenci. La farola va defallir definitivament.

En qualsevol cas a totes aquestes il·lacions no hi vaig arribar fins l’endemà al matí. Un cop assabentat de la desaparició del gat vaig lligar caps. Aquesta escena nocturna la vaig haver de reconstruir a posteriori, no sense fer un gran esforç mental i tirant de dots innates, vet aquí, dels indicis treure’n deduccions.

 

La descoberta

Els següents dies vaig vagar per la comarca resseguint tots els locals xinesos. La profussió d’aquests garitos i la impossibilitat de vigilar-los tots amb la dedicació que el cas requeria em va colpir el cor i enfonsar en el més absolut desànim. Una tarda, cap cot, a punt de llançar la tovallola, va passar davant meu, com una aparició, la furgoneta en qüestió. Els traços precisos i nítids que se’m revelaven a la llum del sol eren ben bé nous, però el signes orientals esgrafiats al lateral del vehicle encaixaven perfectament amb els que havia entrevist aquella nit fatídica. No hi havia dubte. Era el mateix vehicle. Va trencar per una travessia. Per sort vaig ser a temps de veure com la furgoneta s’introduïa dins del què semblava un pati interior. Un cop dins la portalada es va tancar darrere seu flanquejada per un mur alt i inflanquejable. Vaig donar el tomb a la mansana. Efectivament, per alçada, el pati coincidia amb el local xinés. El pati deuria fer les funcions de magatzem del restaurant.

Em vaig ficar mans a l’obra. Aquella mateixa nit accediria a l’interior del local per esbrinar què se’n havia fet del meu petit gatet blanc desaparegut. Aquest cop però la disfressa escollida seria de molt més nivell. Havia remenat pel mundo de les esgolfes. Hi havia trobat tota una combinació de la tia Pepa. Un vestit de nit de mudar de color negre. Originariament de màniga llarga i llarg fins als peus. Al ser més alt, el vestit em quedava més axurat, les mànigues fins als colzes i curt just per sota dels genolls. I naturalment, els complements: sabates de taló alt, collarets, anells, arracades, rellotge, braçalets… enjoiat fins dalt. Una mica de farciment als pits i un bon toc de maquillatge acabarien de fer la resta. Ah, i tot això tocat amb un barret (emplomallat i tot!) que causaria sensació.

Espero que sigui l’hora de sopar per baixar del cotxe. Amb pas elegant i impertèrrit creuo el carrer fins arribar a la vorera. La repicadissa dels talons sobre les llambordes ressona en la nit. Amb gest decidit entro al restaurant xinès.

Continuarà…