The death of Jazz
Premature autopsies (sermon)
Oh, but on the third day (happy feet blues)
(Wynton Marsalis / Stanley Crouch)
Wynton Marsalis
“The Majesty of the Blues”
1989
La mort del jaç
Sepelis
Fa un dia gris i plou a bots i barrals. El bar Foment està abarrotat. De fet hi ha gent que s’ha quedat a fora sota la pluja aguantant impassible i estoicament tot el xàfec. Al Foment s’han esgotat tots els licors i destil·lats, començant pel whisky i acabant per la ratafia de nou (en aquest ordre) Amb la que està caient cal escalfar-se per no agafar fred als ossos. Com a cas excepcional s’ha deixat fumar a l’interior, fet que ha convertit tot el local en un gran núvol, en un d’aquells dies de boira tant espesa que no s’hi veu a un pam del nas.
Fa un parell d’hiverns la Núria Armentano (d’Antropòlegs Lab i investigadora de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona) va iniciar un projecte experimental i pioner que consisteix bàsicament i a grans trets, en fer uns enterraments de porcs seguint processos similars als habituals en humans al llarg de la història per després, passat un temps, desenterrar les restes pel seu posterior estudi. El Grup de Recerques de les Terres de Ponent va facilitat els recursos logístics i humans cedint un terreny a Sant Martí de Maldà on ubicar la necròpolis i col·laborant en les tasques dels enterraments i en la construcció i tancament de l’esmentada necròpolis.
En total van ser 26 els porcs enterrats, tots amb diferents formes i condicions. Des de colmatats amb terra, sense colmatar (cambra buida), embolcallats, sense embolcallar, etc. Un fins i tot amb una tomba feta amb peces ceràmiques a la manera de la tégula romana, digna de tot un patrici romà.
El projecte ha anat complint amb tots els requisits burocràtics, tant a nivell legal com sanitari. Tot molt correcte, però calia fer un acte litúrgic, un cerimònia en tota regla per honorar com cal als pobres difunts que han donat, sense ni com va ni com costa, el seu cos a la ciència. Ja que mai els hi podrem agrair prou aquest acte generós i altruista, que menys que dedica’ls-hi un acte d’homenatge.
Molts podran pensar “quin dia més bèstia que han anat a triar” (per lo de bèstia ja quadraria…) Però és que amb l’atapeït que està el calendari d’actes protocol·laris, entre el tricentenari de 1714, l’any Espriu, la Festa major i el 25è centenari de la petanca, no quedaven dates lliures, i donada la urgència per encetar la fase de l’exhumació dels cadàvers, doncs calia afanyar-se per no fer Pasqua abans de Rams. El gruix de la comitiva està format per un grup de músics de color (negre), tots nets i pulcres, impecablement vestits amb tratges i corbates negres sobre camises blanques immaculades. Les sabates negres primorosament enllustrades per l’ocasió. Els instruments de metall lluent amb una pàtina mate (del desgast). En un racó de barra Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) conversem en un fluït anglès amb Wynton Marsalis (el famós trompetista de Nova Orleans) i Stanley Crouch (l’influent escriptor i crític musical de Los Angeles), que mentre apuren els gots de ratafia ens expliquen que l’un portarà la batuta pel que fa al tema musical i que l’altre oficiarà la cerimònia i que s’ha preparat unes paraules.
Avui, allà al celler, no hi ha hagut cap objecció amb la tria. Davant d’un cas luctuós com el que ens ocupa tothom se’n ha fet al càrrec (fins i tot el Robert Plant…) La veritat és que amb la quantitat de nous inquilins, al celler li ha anat bé una aclarida com aquesta.
La resta de congregants està formada per autoritats civils i religioses. Personalitats i alts càrrecs de diverses entitats i estaments. Una gran representació del Grup de Recerques. La Núria Armentano amb la seva família. La Dominika N, agent doble del MI6, però que aquí ve (suposadament) com a col·laboradora de la Núria. Una nodrida delegació de la Universitat, encapçalada per la Doctora Assumpció Malgosa com a avaladora del projecte. També hi ha una petita comitiva formada per uns quants porcs adults i una garrinada en representació dels familiars dels difunts. Completa el grup veïns de la vila i les rodalies.
No para de ploure i no fa pas cara de voler canviar. A sobre s’ha aixecat un aire força fred. Ha arribat l’hora de començar l’acte. La gent resta en un respectuós silenci. Ara ve la maniobra més complicada: treure el piano del bar Foment. El mossèn s’ha enrrollat i ha deixat per l’ocasió la base del pas per ficar-hi el piano a dalt. Varis membres del Grup de Recerques s’han prestat com a voluntaris per fer de portadors. Al Guido l’han fet fora de la fila per que amb la seva alçada els feia anar de tort. Amb penes i treballs han pogut sortejar la llinda de la porta i ja tenim el pas amb el piano encarat. Tot està a punt per començar l’ofici. Els músics, una munió de negres, amb tratges, corbates i sabates negres, obre la comitiva. El redoble dels tambors marca el pas de la cofradia. Els metalls, a manera de gàrgoles, escupen música i aigua. Als músics els segueixen les autoritats. Els familiars i persones properes. Després totes les persones implicades en el projecte. Finalment la munió tanca la comitiva que avança sota la pluja i seguint el compàs de la música. Malgrat les adversitats i el mal temps el trajecte pels carrers asfaltats dins la vila s’ha fet a una bona marxa. Gairebé es podria dir que lleuger. Les cames anaven soles sens dubte insuflades pel ritme obstinat de la percussió. El personal avançava encoratjats pels sentits sons emesos per metalls i fustes. Quan s’ha trepitjat el sol de terra , el pas s’he alentit, fent-se cada cop més farragós. Aquella munió, aquell volum d’homes negres, amb tratges, corbates i sabates negres, que fins llavors la pluja li donava un aspecte afavoridor, han tingut una davallada estètica considerable. Les sabates i la part baixa dels pantalons han deixat de ser negres en detriment d’un color marró fangós. Trompetes, trombons, clarinets han passat ha ser veritables canaleres negades d’aigua. Els portadors han mostrat els primers símptomes de flaquesa. Dalt del pas, el pianista en proutes feines endevinava les notes doncs al difícil seguiment del compàs de la música hi havia de sumar una sobtada vocació pel funambulisme. Al darrera el seguici seguia a dures penes. Ja són al peu del turó on hi ha la necròpolis. Per arribar-hi però ha de superar la forta pujada que els separa del seu destí. Sens dubte queda salvar l’escull més dificultós. És un via crusis. Una veritable pujada al calvari. Tots semblaven que anessin a càmera lenta. Les sabates ja no són sabates sinó unes boles de fang. Els músics van escatxigats de dalt a baix. Tot ells són una defecio. Els portadors van de genolls per terra amb el piano i pianista d’aquí cap allà fent espectaculars ràpels per sobre del teclat. Tres cops ha caigut el piano (i el pianista) al terra. Per culminar l’últim tram de pujada sort n’han tingut del Guido que s’ha ficat a la part del darrera i ha ajudat a mantindre el pas en posició horitzontal.
Autòpsies prematures (sermó)
Per fi han fet el cim. Tothom s’ha disposat en semicercle encarats a les tombes. Tot i la fatiga i el mal aspecte, tothom ha mantingut la compostura dotant de solemnitat a l’acte. Stanley Crouch enfangat fins als ulls ha agafat la paraula i en mig d’un respectuós silenci, sols trencat per l’insistent degoteig i un vent cada cop més fred, ha pronuncia les paraules que s’havia preparat. Un sermó en tota regla, amb el que ha fet una apassionada i encesa exaltació del Jazz i del suposat traspàs a una millor vida. Naturalment el discurs s’ha de llegir en clau metafòrica, sent apte per qualsevol àmbit i context.
Oh, però al tercer dia… (festot del gros)
Acabat la senzilla i sentida cerimònia la pluja semblava que remetia. El vent, cada cop més fort i més fred ha fet que sota la roba xopa i bruta notéssim els nostres pobres ossos. Allò s’ha convertit en un autèntic repicar de dent. Fins i tot els garrinets, que estaven testos el pobres. De sobte hem sentit estrany soroll que venia de l’interior del malmès piano. Algú ha aixecat la tapa i del seu interior ha sortit la gata del Foment, molla com un gat. Aquest fet ha permès descobrir que a l’interior del piano hi havia un autèntic “alijo” d’ampolles de whisky que miraculosament no s’havien trencat. Això ha enfervorit a la gent. Els músics han agafat nous brios i després de fer-se passar el fred amb un bon glop de destil·lat, s’han ficat a tocar amb un entusiasme espectacular. Ha estat un fi de festa memorable. Les autoritats s’han deixat de romanços i s’han saltat el protocol. He vist a la porcada rebolcada, sens dubte engrescada pel fervor popular. I he entès que feien visible la seva aprovació complaguts per l’homenatge.
En mig del fragor de la celebració li he comentat a Mr. Raons:
– És curiós com empastifats de fang tots som iguals davant del Senyor…
A lo que Mr. Raons m’ha contestat:
– És una bona raó per brindar.
I hem fet xocar les dues ampolles.
Wynton Marsalis (Nova Orleans, 1961), prestigiós trompetista i compositor. La seva gran proliferació i inquietut l’ha dut a col·laborar amb artistes de diferents àmbits musicals. Des d’interpretar peces clàssiques del barroc fins a tocar junt amb músics de rock o el blues com l’Eric Clapton. Es tracta d’un verdader renovador del Jazz actual, fent relectures dels estils més clàssics i genuïns del gènere.
“The New Orleans funtion” és un autèntic homenatge a la música de la seva ciutat natal. Està dividida en tres parts. A la part central, l’escriptor i crític musical Stanley Crouch va escriure el text de la segona part per fer una apologia del Jazz i rebatre la famosa frase del Miles Davis “el Jazz ha mort”.
En aquest enllaç hi trobareu el text d’aquest “sermó” tant peculiar
A Internet no he trobat tota la peça sencera. Així doncs, en un exercici de cirurgia he apedaçat i resargit les tres parts (al més pur estil Dr. Frankenstein) El muntatge del sermó, amb les fotos i tal, és d’un servidor…
Mr Cansongs 