Tag Archives: Rockdelux

207 “Canción de Amor de San Sebastián”

(Niño de Elche)Exquirla

Exquirla (Niño de Elche & Toundra)

“Pájaro”

2016

 

Niño de Elche. El nou Morente?

Vostè va d’eclèctic però en realitat li va un sol pal. Té raó, com gairebé sempre, Mr Raons. El pal de la passió. Em deixo endur. No hi puc fer més. El Niño de Elche, un valor segur i en alça dins el camp musical. Recull el testimoni de l’Enrique Morente. Però no és limita ha seguir-ne l’estela sinó que mira d’obrir-se camí propi. Estic segur que farà grans coses. En aquest terreny la veu autoritzada és la seva. No es pensi. Responc als impulsos. No em mou el coneixement sinó la intuïció, l’instrument de mesura del cor. Ui, el veig molt tou… És que tinc uns dilemes… El 2015 Niño de Elche va publicar un disc trencador, Voces del extremo, millor àlbum nacional segons Rockdelux (346) A la crítica, signada per David Saavedra, diu (cito textualment) “Como Voces del Extremo se conoce a un movimiento relacionado con la denominada Poesía de la Conciencia (comprometida y crítica con la inercia capitalista, ejercida desde el materialismo dialéctico libertario) y que da nombre a un encuentro anual que se celebra desde 1999 en Palos de Moguer (Huelva)” Interessant… I com ho lliga tot això? És el que li deia. Lo més adient hagués estat triat algun tema d’aquest àlbum, on hi trobem al Niño de Elche més personal i transgressor. Lletres crítiques, punyents, plenes de sarcasme i mala baba, adobades amb pop electrònic, krautrock i altres estils alternatius. I un deix flamenc que ben segur que ha mamat de petit però que defugeix (com Morente) de l’ortodòxia. Temes com El comunista, o Que os follen són molt catxondos.

I doncs…? Doncs que enlloc d’això he ficat un tema en que el Niño de Elche ens recorda més que mai a Enrique Morente. Sobretot al de Omega, disc memorable on Morente compartia autoria amb Lagartija Nick, un grup de rock. Com en aquell Omega, aquí Francisco Contreras (veritable nom del Niño de Elche) uneix forces amb un altre grup de rock (Toundra) per signar plegats com Exquirla, un dels molts projectes de l’artista alicantí. Sí que sona a Morente, sí. Un tema molt místic… Ja li deia. La passió…

185″Marquee Moon”

(Tom Verlaine)marquee_moon_album_cover

Television

“Marquee Moon”

1977

 

Cap, cor i entranyes.

Recullo l’anècdota de “Los 2o0 mejores discos del siglo XX”, número 200 de Rockdelux (octubre, 2002), exemplar que guardo com un tresor i que acostumo a fullejar tot sovint. Encara que l’anèctota pertany a l’època en que Television preparaven Adventure (1978), el disc immediatament posterior a Marquee Moon, és força representativa de la idiosincràsia de la banda. Es veu que Tom Verlaine estava escoltant Mr Tambourine Man, de Bob Dylan, quan va descobrir que l’arpegi de guitarra d’aquesta cançó encara seria millor si es toqués al revés, els acords ordenats a la inversa i les notes tocades de la última a la primera. Verlaine ho va provar però no se’n sortia. No tenia la tècnica suficient. Així que va encomanar-li a Richard Lloyd, un altre membre de la banda amb més destresa amb la guitarra. D’aquí en va sortir el tema Days.

Tal com diu Joan Pons, autor de la ressenya, que els dits de Tom Verlaine fossin incapaços de moures a la mateixa velocitat i desimboltura que la seva ment era lo de menys. Dins el seu cap ja podia anticipar com sonaria la música que imaginava. Era posseïdor d’un talent innat. És curiós com el crític remata la descripció d’aquest episodi: “És una qüestió de talent (…) igual que un bon escriptor no té perquè ser un bon mecanògraf, un músic té que tocar amb el cap, amb el cor, alguns cop inclús amb les entranyes, mai amb els dits. Lo altre, la perícia amb l’instrument, és sols pràctica. Pràctica pura i dura”. Tal com deia aquell, “reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi…”

Quan Television va enregistrar Marquee Moon, el seu primer treball, la banda feia mesos que tocava i polia els temes i estaven més que rodats. Un cop a l’estudi de gravació algunes cançons van sortir a la primera. Television ha estat una rara avis, difícil de classificar, dins el panorama musical novaiorquès de l’època.

La versió en estudi. Una en directe, a “La edad de oro”, el programa que TVE emitia la nit dels dijous entre els anys 1983 i 1985, i presentat per l’entranyable Paloma Chamorro. Finalment un tutorial que de ben segur farà les delícies dels guitarreros.

144 “Condolence”

(Benjamin Clementine)Clementine

Benjamin Clementine

At Least of Now

2015

 

Revelacions estiuenques.

Aquest lànguid i sufocant cap de setmana, defugint del sol, com a temple un lloc ombrívol, la quietud com a religió. Estirat al sofà, embadalit davant la televisió, vaig tindre dues revelacions. La primera va ser el descobriment de l’existència de Vida, http://www.vidafestival.com/ un festival de música internacional que es celebra a Vilanova i la Geltrú. Compta amb un molt bon cartell d’artistes. Enguany ha estat la 2a edició. Vida vindria a recollir el llegat de Faraday, festival de música independent, ja extingit, que es va celebrar també a la capital del Garraf des de l’any 2004 fins al 2013.

Del cartell de Vida 2015 reclama poderosament l’atenció (aquí la segona revelació) Benjamin Clementine, un jove artista londinenc, amb una biografia potent (als 16 anys va deixar l’escola i va fugir de casa convertint-se durant un temps en un homeless [sense sostre]) i una proposta musical molt interessant. Amb una magnífica veu, que ell mateix acompanya al piano, i pocs elements més, a primers d’aquest any va enregistrar un disc que albira una carrera prometedora. Artista autodidàcta, té un estil força personal. Els experts el situen en un lloc entre Nina Simone i Léo Ferré. Com podreu veure a Condolence, el tema escollit del seu àlbum, és també un bon escriptor de lletres. Aquesta en concret també sembla tindre un caire de revelació. Deu ser cosa de la calor…

Sens dubte els anys en que va viure al carrer van forjar el seu caràcter. Això és reflexa en aquesta frase recollida en una entrevista concedida a la revista Rockdeluxe. Una frase lapidària d’aquesta mena de messies que ens redimeix amb la música:

Puc viure sense gairebé res. I pots tindre fe, encara que no tingui res. Al final sempre hi haurà un demà. No és res que li desitgi a ningú, però és una de les raons per les que la meva música és com és.

133 “I’m A Fool To Want You”

(Frank Sinatra / Joel Herron / Jack Wolf)Lady in satin

Billie Holiday

“Lady in Satin”

1958

Lady Day

Justament avui, 7 d’abril de 2015 es compleixen 100 anys del naixement d’una de les veus més prodigioses del Jazz de tots els temps. No pas tècnicament, doncs segurament que ha estat superada per moltes, però sí quan parlem de deixar-se l’ànima en cada nota. S’ha escrit i dit molt sobre aquesta dona marcada per la fatalitat. He triat un extracte de la ressenya que Roger Roca fa del disc Lady in satin, inclòs en la llista Els 200 millors discos del segle XX (Rockdelux) i que resumeixen molt bé qui va ser Lady Day, sobrenom amb el que es coneixia a la gran Billie Holiday.

Als anys trenta la jove Billie Holiday era la reina del jazz. No feia proeses com l’scat (1), però la seva veu, flexible com un gat, jugava amb cada síl·laba com si les hagués escrit del seu puny i lletra. Per assolir l’èxit , Billie va haver d’aguantar tota mena d’humiliacions per la seva doble condició de dona i negra. Obligada a entrar per la porta de servei al locals on actuava, estafada per empresaris i discogràfiques, Billie Holiday es va ficar a fons en l’heroïna i l’alcohol, en una carrera cap una mort accelerada per l’assetjament de la policia antidroga i per la seva tendència a les relacions sentimentals destructives.

Roger Roca  (Los 200 mejores discos del siglo XX. Rockdelux, 2002)

I’m a fool to want you és un tema composat per Frank Sinatra (junt amb Joel Herron i Jack Wolf) i que va enregistrar per primer cop amb The Ray Charles Singers el 27 de març de 1951. Al Amb el pas del temps questa cançó s’ha convertit en tot un clàssic i ha estat versionada per un llarg llistat d’artistes.

(1) L’scat consisteix a vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit tal com empleen els cantants de jazz que creen l’equivalent a un solo instrumental utilitzant únicament la veu. (Vikipèdia dixit)

110 “Tomorrow Never Knows”

(John Lennon)Revolver

The Beatles

“Revolver”

1966

 

 

Revolver vs Pet Sounds (1a part)

 

Per primer cop en aquest blog fem un lliurament doble. Probablement no serà l’únic ni el darrer cop que els aficionats disfrutem d’una sessió doble com aquesta. Avui, com els petit suisse, a mi me’n donaven dos.

I aquest doble Cansongs ve donat per dos discos que van coincidir en el temps (l’any 1966) i les controvèrsies, disputes, asseveracions al voltant d’aquests dos discos per esbrinar quin dels dos és el millor. Estem parlant de Revolver, de The Beatles, i Pet Sounds, de The Beach Boys. Estem parlant ni més ni menys de dos grups pioners del que comunament anomenem pop o música popular. L’any 1966, el grup de Liverpool, que es troba en plena maduresa creativa, edita l’àlbum Revolver. Al mateix any, a 8.000 kg de distància, a Hawthorne, sota el sol de Califòrnia i banyada per les aigües del Pacífic, The Beach Boys, grup menys conegut allí però que arrel de la publicació de Pet Sounds assoleix un gran èxit precisament en camp contrari, a Anglaterra, on sembla que això de la música s’ho prenen més seriosament. Després cada grup seguirà trajectòries diverses i que quedaran escrites en lletres d’or en la història de la música. El que perdurarà en el temps és aquesta batalla aferrissada entre defensors i detractors d’un i altre bàndol per establir la hegemonia d’un disc sobre l’altre. Per saber, en definitiva, quin dels dos discos és el millor.

A banda del vociferi dels aficionats, que cadascú tira cap a casa, anem a escoltar les veus doctes dels entesos. A veure com està la classificació, si em permeteu utilitzar termes esportius (les llistes acostumen a ser subjectives, fins i tot arbitràries, i sobretot doloroses. Amb aquesta mania que tenim d’ordenar, de classificar, d’etiquetar-ho tot, molts cops ens obliguen a establir un rànquing que no té res a veure amb la realitat. És allò de triar entre el pare o la mare. O a quin fill estimes més. Aquest Cansongs, en aquest sentit, crec que queda clar que és un llistat del tot subjectiu i personal però que l’ordre no respon a cap preferència, i que ve determinat per la forçosa metodologia de que les cançons han d’anar sortint d’una en una, en fila de a un, sense que això suposi cap preferència, ordre ni barem. Aquí, tret d’alguna que altra debilitat, pel que fa a l’essencial, totes les cançons del Cansongs són igual de valuoses) De llistes en hi han millers. Fins i tot milions segurament. Anem-ne a triar sols algunes, les que en principi les que gaudeixen de més prestigi, disposen de veus autoritzades i no semblen dubtoses (caldria analitzar-ho en profunditat. De moment ens els creurem…) L’afamada Rolling Stone (Estats Units), en un llistat que anomena 500 Greatest Albums of All Time, de l’any 2012, hi trobem aquests resultats:

1- Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (The Beatles)

2- Revolver (The Beatles)

3- Pet Sounds (The Beach Boys)

Anem a veure que hi diu la prestigiosa Melody Maker (Regne Unit) All Time Top 100 Albums publicada l’any 2000 Melody Maker (100)

1- The Queen is Dead (The Smiths)

6- Revolver (The Beatles)

11- Pets Sounds (The Beach Boys)

Fixem-nos ara en un llistat fet aquí per la revista Rockdelux, on mostra segons els seu criteri, els 200 millors àlbums de la història

1- The Velvet Underground & Nico (The Velvet Underground & Nico)

3- Pet Sounds (The Beach Boys)

7- Revolver (The Beatles)

Bé, suposo que aquestes dades no determinen res, però sí que en podem treure conclusions pel fet que els dos àlbums en discòrdia apareguin a les llistes més representatives i també a la majoria de la resta. I aquestes conclussions seria que realment estem davant de dos obres mestres. Dos àlbums realment importants i molts influents dins el panorama de la música popular. I el que més sorprèn és la vigència de les cançons i, una de dos, o els pop ha evolucionat ben poc o aquests grups, tant The Beatles com The Beach Boys, van fer uns treballs del tot visionaris. Una tercera opció seria que després de donar molts tombs el pop ha fet cap al mateix lloc. De lo qual se’n deriva una qüestió: és la del pop una formula esgotada? Però això ja seria un tema per un altre Cansongs…

És aclaparador la quantitat de versions que hi han tant d’una cançó com de l’altra. M’he ficat a l’Spotify, que no hi són totes ni de bon tros, i no he sigut capaç de trobar-hi la cua. He trobat interessants les de Jai Uttal (músic americà influenciat per la música hindú). I una, més jazzística, del canadenc Michael Occhipinti.