200 “Child in Time”

(Ritchie Blackmore / Ian Gillan / Roger Glover / Jon Lord / Ian Paice)

Deep Purple

“Deep Purple In Rock”

1970

 

La música i el nostre temps

200

Aquests darrers dies he estat donant tombs al fet de realitzar una enquesta entre els lectors habituals d’aquest Cansongs per tal que fessin una llista amb les seves cançons preferides. De quantes cançons ha de ser aquesta llista? Quantes cançons calen per definir-nos musicalment? Durant 200 lliuraments han anat desfilant per aquest bloc una llista amb voluntat de ser eclèctic i obert. A la pràctica potser no ho és tant. Ni d’eclèctica ni d’oberta. Una tria de música no fa més que dibuixar una mena de mapa del gust del qui les ha escollit. Hom pot pensar que 200 cançons són poques i falten més dades per acabar de dibuixar aquest ampli espectre del que un presumeix. I potser resulta que és al contrari. Que com més dades, com més informació s’hi aporta més definits queden les seves preferències, essent cada cop menys variades. Segurament queda palès que tots som presoners de la nostra època. I que poca cosa s’hi pot fer. Per molt que ens anem a rebuscar algun incunable de l’any de la picassó, o descobrim l’extravagància de més rabiosa actualitat. Com més ens volem ocultar darrera la capa de la diversitat més quedem al descobert en la nostra concreció. Més mostrem de quina música estem fets.

Les altres

En aquesta llista hi figuren, naturalment, les nostres adorades i admirades cançons. Les que mostrem ufanosos. Tant impecables i formals elles. Però hi falten les altres. Les que estimem a deshores i d’amagat. Les que desperten passions. Els objectes del desig. Brutes i pervertides. Les querides a qui fiquem un pis per cites secretes. Les que mai traurem de passeig ni durem als convits. Amors inconfessables, que mai figuraran en un Cansongs. Com no hi figurarà, per exemple, aquelles melodies que als llunyans anys d’infantessa m’atrapaven davant el televisor a l’hora de berenar. Lo Locomotoro, el Capitán Tan, el Tio Aquiles i la Valentina… i los hermanos Malasombra…

Com tampoc hi serà el Nearer, My God, to Thee que tants cops sentia, quan encara hi havia cel i infern, aquell nen temorós de Déu dins els freds murs de l’església a missa de dotze, en versió pot ajustada però entregada, de fervoroses feligreses allargant les notes en llarguíssims calderons fins a perdre el món de vista vorejant l’èxtasi rotllo dervix giratori.

Vós souuuuuu, Senyooooor, la llum del meuuuuu cooooooor,
vós souuuu la meva forçaaaaaa.
En vós, Senyoooooor, jo trobo el meu bééééééé,
vós m’ompliu de jooooooiaaaaa.

Ni parlar-ne d’El jardín prohibido. Dies d’inseguretat, acne i hormones esvalotades. Ens ficàvem a resguard del món dins la penombra del Club, una mena de pseudodiscoteca que ens feia de refugi.

Les altres podríen ser moltes més però ens allargaríem massa i no cal.

Deep Purple

Quan un pensa en Deep Purple li ve al cap la magnífica Smoke in the water, amb el riff de guitarra més famós de la història (potser junt amb (I can’t get no) Satisfaction, del The Rolling Stones). Com a tema jo prefereixo Child in Time. Veritable peça de Heavy metal de cambra en que la banda de  Hertford (Anglaterra) desplega tots els seus recursos tècnics i estilístics. Des de la formació clàssica d’alguns dels seus membres fins a la descomunal força del rock dur més potent. Va ser Deep Purple precisament el grup que em va permetre fer el salt de la música més popular a la més alternativa (per dir-ne d’alguna manera). Aquest In Rock va ser un dels primers elepés que vaig comprar de manera individual i conscient. El vaig demanar a Discoplay. El sistema avui en dia sembla rudimentari. T’arribava a casa un catàleg amb les “novetats”. Per fer la comanda omplies una butlleta que enviaves per correu ordinari. Discoplay t’enviava el paquet també per correu, contra reemborsament. Tot plegat uns quinze dies si fa o no fa. Quan la cosa estava al caure passava per davant de correus o em feia el trobadís amb el carter (una de les meves especialitats) per veure si l’home em deia les paraules màgiques “t’ha arribat un paquet…”. En aquest punt creuar-me amb el carter, interpel·lar-lo amb la mirada i obtenir una simple salutació de cortesia era un moment realment decebedors. Quan pronunciava les paraules, allò era festa major. No me’n veia l’hora de trucar al timbre. Esperar neguitós a l’entrada, envoltat de caixes de litines, gasoses i sifons. Només entrar al petit despatx tancat amb clau jo ja el veia allà, emergent d’entre sobres blancs de diferents mides, un paquet marró d’uns 30 x 30 cm embalatjat amb cinta adhesiva amb el distintius de la casa. Després de formular els tràmits burocràtics sortir espitat amb el gènero a les mans. En aquell moment era feliç. Crec que inclús més que quan finalment podia escoltar el disc. De com i on els escoltava ja en vaig parlar en uns dels primers Cansongs. Les meves peregrinacions amunt i avall del poble amb els elapés sota el braç pertanyen a una altra història.

163 “Hotel California”

(Don Felder / Don Henley / Glenn Frey)

Eagles

“Hotel California”

1976

 

Els discos del Seco

El passat 18 de gener ens va deixar Glenn Frey, un dels membres fundadors de Eagles. El grup californià va conrear una discografia que combinava amb mà mestra la música country, el bluegrass i el rock. Tot i ser un grup amb força acceptació, sobretot als Estats Units, no va ser fins l’any 1976, arran de la publicació del seu cinquè àlbum d’estudi, Hotel California, que assoleix l’èxit i la fama internacionals.

Durant els anys 70’, ja s’ha dit altres cops al blog, l’Antoni Macià (lo Seco pels amics) vivia a Barcelona. De tant en tant venia al poble, on vivien els padrins. Quan ho feia acostumava a portar-nos de la capital alguna que altra novetat discogràfica. Deuria ser a finals d’aquell mateix 1976, o a principis del 1977 que va aparèixer pel Club amb aquest Hotel California sota el braç. La seva font d’informació musical i de la qual es nodria l’Antoni era Radio Joventut, de Barcelona, emissora que aquí no s’escoltava o que s’escoltava malament.

Però, de què va Hotel California? Sembla que la lletra no ens parla pas de les bondats d’un agradable i luxós complex turístic. Més aviat sembla que la cosa és menys innocent del què sembla. En una entrevista, Don Henley va afirmar que “és una cançó sobre el costat fosc del somni americà, i sobre l’excés als Estats Units, cosa que coneixíem molt bé”. Naturalment la cosa anava de drogues dures.

Altres rumors amb més mala baba indiquen que el títol Hotel Califòrnia al·ludia al culte al diable, ja que suposadament era l’adreça on el famós satanista Anton Szandor La Vey, que es va autoproclamar com el Papa negre o Papa fosc, va fundar a l’abril de 1966 l’Església de Satàn (Califòrnia Avenue, a San Francisco).

Està clar que totes les notícies que ens arriben sobre aquest peculiar Hotel no són gens afalagadores. Un lloc malsà on, tal com diu l’última estrofa de la cançó, un cop hi has entrat “pots cancel·lar la teva reserva quan vulguis, però no pots anar-te’n mai”.

Nosaltres, adolescents aleshores, ens vam instal·lar en aquell hotel durant molt de temps ignorants dels perills que poblaven aquell edifici.

A Hotel California hi trobem guitarres enfurismades, balades encisadores, mitjos temps penetrants. Un disc realment inspirat, sobretot el tema homònim que obre l’àlbum i que encara es conserva fresca i fascinant (fruit potser d’un pacte amb el diable…?)

15 "Strange kind of woman"

(Ian Gillan / Ritchie Blakcmore / Robert Glover / Jon Lord / Ian Paice)

Deep Purple

“Made in Japan”

1972

Al principi de la década dels 70 hi havia la falera dels “clubs”. Ja hi era anys endarrere i també va continuant-hi sent uns quant anys més tard. Actualment penso que aquesta pràctica ja s’ha extinguit i sustituit per altres aficions i costums. Ara el jovent és més de trobar-se al carrer. Els “clubs” consistien en uns antros, a imatge i semblança de les discoteques de l’època, i que eren lloc de reunió i diversió del seu restringit grup de socis. Allí basicament s’hi realitzaven les activitats pròpies del lloc: reunir-se, xerrar, escoltar música, ballar, fumar i ingerir begudes alcohòliques (el Giró amb Coca-Cola era el cubalibre de moda). Una característica d’aquests “garitos” era l’autoconstrucció, concepte tant de moda actualment. Tots els components ajudàvem en la rehabilitació per tal de deixar-ho en condicions. Desembrassar, picar, enguixar, pintar, conectar cables, penjar focos, i un llarg seguit de tasques que enriutent dels manuals de bricolatge. La meva colla vam tindre tota una evolució en aquest sentit. Vam començar reocupant un antic galliner, que ja havia fet les funcions de club de la colla del meu germà, i vam acabar en uns baixos tipus celler.  La similitud amb una discoteca era evident. No hi faltava cap dels elements essencials: la pista, amb la bola de miralls penjada al mig, era la part central i més gran i era on es ballava. La cabina, habitacle tancat on hi havia l’equip de música i els comandaments de les llums, amb el “psicodèlic” al capdavant, aparell que sincronitzava les llums amb el ritme de la música. La barra, molt important per la degustació dels destil·lats. Els sofàs, imprescindibles per jeure. Si el lloc donava per fer-ho també hi havia el reservat, basicament una zona amb sofas però mal il·luminada, que no si veia gens, vaja. La seva funció era la de tocar calent. La resta de les parts estaven acribillades per focos de colors (bé bombetes pintades o recobertes amb celofanes de colors, i que tot sovint fumejaven) i que tampoc s’hi veia gran cosa, com deia aquell, “no s’hi veia ni per renegar”.

En aquest context, deuria córrer l’any 1974 quan vam prendre la decisió de comprar el nostre primer tocadiscos. Vam anar al Phillips de Tàrrega a veure que ens podia oferir. El senyor Phillips (així el recordo sempre que el veig. Al nostre poble també n’hi havia un…) ens va treure un flamant tocadiscos que s’ajustava a les nostres necessitats i pressupost. 7.500 de les antigues ptes. Era una inversió important i calia meditar-ho amb calma. Al sortir de la botiga algú (ho recordo com si fos ara) va preguntar “suposo que deu ser estèreo, no?”. Vam tornar a entrar per verificar-ho, i sí, era estèreo. Això va sembla que d’alguna manera ja justificava el preu que se’ns demanava. No se com va anar que per poder aconseguir els diners, uns quants, al sortir de classe a les tardes (jo llavors feia 7e d’EGB) anàvem a cal Puigfel a fer roquilles. Així doncs, durant una temporada vam compaginar els llibres d’estudi amb la rebosteria.

Va ser una bona experiència que es va veure recompensada amb la compra del preuat tocadiscos. Naturalment va presidir el lloc d’honor de la cabina. Quina inversió més bona. A fe que el vam amortitzar aquell tocadiscos! Per la seva agulla van sonar els més diversos hits de l’època. The Sweet, Slade, Gary Glitter, Status Quo, Chicago, The Silver Convention, The Rubettes, … fins i tot “el jardín prohibido”, del Sandro Giacobbe (aquesta era pels que anaven calents i volien fer cap al reservat…) Recordo que l’Antoni Macià (lo “Seco”, que ens estarà lleguint. Salutacions!) ens portava delicatessens de Barcelona com ara ELO, Boston, Steve Millers Band, Eagles i Queen. De tota aquesta tropa però, el meu disc preferit era aquest “Made in Japan”, de Deep Purple. El vaig escoltar tants cops que conto que el tocadiscos el tocava sense ficar-hi el disc. Quin talent aquests paios. Tot el disc és un portent d’energia i virtuosisme. Hi ha la famosa “Smoke on the water”, provablement la tonada de guitarra elèctrica més famosa de la història. La meravellosa “Child in time”. Finalment m’he decidit  per aquesta “Strange kind of woman” pel virtuosisme que demostraven. El Richie Blackmore, quina soltura tocant la guitarra! I l’Ian Gillan, quin xorro de veu aquest paio! (això que acabava de superar una bronquitis…). Res, que amb aquest terrabastall i aquests crits en deuria destrempar més d’un que deuria ser al reservat…

Un cop més us col·loco dues versions. L’una és l’original del disc i que em conec els gemecs “al dedillo”. L’altra és una versió reduïda, també en directe, i que també està molt bé.