Tag Archives: Club

200 “Child in Time”

(Ritchie Blackmore / Ian Gillan / Roger Glover / Jon Lord / Ian Paice)deep_purple_in_rock

Deep Purple

“Deep Purple In Rock”

1970

 

La música i el nostre temps

200

Aquests darrers dies he estat donant tombs al fet de realitzar una enquesta entre els lectors habituals d’aquest Cansongs per tal que fessin una llista amb les seves cançons preferides. De quantes cançons ha de ser aquesta llista? Quantes cançons calen per definir-nos musicalment? Durant 200 lliuraments han anat desfilant per aquest bloc una llista amb voluntat de ser eclèctic i obert. A la pràctica potser no ho és tant. Ni d’eclèctica ni d’oberta. Una tria de música no fa més que dibuixar una mena de mapa del gust del qui les ha escollit. Hom pot pensar que 200 cançons són poques i falten més dades per acabar de dibuixar aquest ampli espectre del que un presumeix. I potser resulta que és al contrari. Que com més dades, com més informació s’hi aporta més definits queden les seves preferències, essent cada cop menys variades. Segurament queda palès que tots som presoners de la nostra època. I que poca cosa s’hi pot fer. Per molt que ens anem a rebuscar algun incunable de l’any de la picassó, o descobrim l’extravagància de més rabiosa actualitat. Com més ens volem ocultar darrera la capa de la diversitat més quedem al descobert en la nostra concreció. Més mostrem de quina música estem fets.

Les altres

En aquesta llista hi figuren, naturalment, les nostres adorades i admirades cançons. Les que mostrem ufanosos. Tant impecables i formals elles. Però hi falten les altres. Les que estimem a deshores i d’amagat. Les que desperten passions. Els objectes del desig. Brutes i pervertides. Les querides a qui fiquem un pis per cites secretes. Les que mai traurem de passeig ni durem als convits. Amors inconfessables, que mai figuraran en un Cansongs. Com no hi figurarà, per exemple, aquelles melodies que als llunyans anys d’infantessa m’atrapaven davant el televisor a l’hora de berenar. Lo Locomotoro, el Capitán Tan, el Tio Aquiles i la Valentina… i los hermanos Malasombra…

Com tampoc hi serà el Nearer, My God, to Thee que tants cops sentia, quan encara hi havia cel i infern, aquell nen temorós de Déu dins els freds murs de l’església a missa de dotze, en versió pot ajustada però entregada, de fervoroses feligreses allargant les notes en llarguíssims calderons fins a perdre el món de vista vorejant l’èxtasi rotllo dervix giratori.

Vós souuuuuu, Senyooooor, la llum del meuuuuu cooooooor,
vós souuuu la meva forçaaaaaa.
En vós, Senyoooooor, jo trobo el meu bééééééé,
vós m’ompliu de jooooooiaaaaa.

Ni parlar-ne d’El jardín prohibido. Dies d’inseguretat, acne i hormones esvalotades. Ens ficàvem a resguard del món dins la penombra del Club, una mena de pseudodiscoteca que ens feia de refugi.

Les altres podríen ser moltes més però ens allargaríem massa i no cal.

Deep Purple

Quan un pensa en Deep Purple li ve al cap la magnífica Smoke in the water, amb el riff de guitarra més famós de la història (potser junt amb (I can’t get no) Satisfaction, del The Rolling Stones). Com a tema jo prefereixo Child in Time. Veritable peça de Heavy metal de cambra en que la banda de  Hertford (Anglaterra) desplega tots els seus recursos tècnics i estilístics. Des de la formació clàssica d’alguns dels seus membres fins a la descomunal força del rock dur més potent. Va ser Deep Purple precisament el grup que em va permetre fer el salt de la música més popular a la més alternativa (per dir-ne d’alguna manera). Aquest In Rock va ser un dels primers elepés que vaig comprar de manera individual i conscient. El vaig demanar a Discoplay. El sistema avui en dia sembla rudimentari. T’arribava a casa un catàleg amb les “novetats”. Per fer la comanda omplies una butlleta que enviaves per correu ordinari. Discoplay t’enviava el paquet també per correu, contra reemborsament. Tot plegat uns quinze dies si fa o no fa. Quan la cosa estava al caure passava per davant de correus o em feia el trobadís amb el carter (una de les meves especialitats) per veure si l’home em deia les paraules màgiques “t’ha arribat un paquet…”. En aquest punt creuar-me amb el carter, interpel·lar-lo amb la mirada i obtenir una simple salutació de cortesia era un moment realment decebedors. Quan pronunciava les paraules, allò era festa major. No me’n veia l’hora de trucar al timbre. Esperar neguitós a l’entrada, envoltat de caixes de litines, gasoses i sifons. Només entrar al petit despatx tancat amb clau jo ja el veia allà, emergent d’entre sobres blancs de diferents mides, un paquet marró d’uns 30 x 30 cm embalatjat amb cinta adhesiva amb el distintius de la casa. Després de formular els tràmits burocràtics sortir espitat amb el gènero a les mans. En aquell moment era feliç. Crec que inclús més que quan finalment podia escoltar el disc. De com i on els escoltava ja en vaig parlar en uns dels primers Cansongs. Les meves peregrinacions amunt i avall del poble amb els elapés sota el braç pertanyen a una altra història.

Anuncis

163 “Hotel California”

(Don Felder / Don Henley / Glenn Frey)HOTEL-CALIFORNIA

Eagles

“Hotel California”

1976

 

Els discos del Seco

El passat 18 de gener ens va deixar Glenn Frey, un dels membres fundadors de Eagles. El grup californià va conrear una discografia que combinava amb mà mestra la música country, el bluegrass i el rock. Tot i ser un grup amb força acceptació, sobretot als Estats Units, no va ser fins l’any 1976, arran de la publicació del seu cinquè àlbum d’estudi, Hotel California, que assoleix l’èxit i la fama internacionals.

Durant els anys 70’, ja s’ha dit altres cops al blog, l’Antoni Macià (lo Seco pels amics) vivia a Barcelona. De tant en tant venia al poble, on vivien els padrins. Quan ho feia acostumava a portar-nos de la capital alguna que altra novetat discogràfica. Deuria ser a finals d’aquell mateix 1976, o a principis del 1977 que va aparèixer pel Club amb aquest Hotel California sota el braç. La seva font d’informació musical i de la qual es nodria l’Antoni era Radio Joventut, de Barcelona, emissora que aquí no s’escoltava o que s’escoltava malament.

Però, de què va Hotel California? Sembla que la lletra no ens parla pas de les bondats d’un agradable i luxós complex turístic. Més aviat sembla que la cosa és menys innocent del què sembla. En una entrevista, Don Henley va afirmar que “és una cançó sobre el costat fosc del somni americà, i sobre l’excés als Estats Units, cosa que coneixíem molt bé”. Naturalment la cosa anava de drogues dures.

Altres rumors amb més mala baba indiquen que el títol Hotel Califòrnia al·ludia al culte al diable, ja que suposadament era l’adreça on el famós satanista Anton Szandor La Vey, que es va autoproclamar com el Papa negre o Papa fosc, va fundar a l’abril de 1966 l’Església de Satàn (Califòrnia Avenue, a San Francisco).

Està clar que totes les notícies que ens arriben sobre aquest peculiar Hotel no són gens afalagadores. Un lloc malsà on, tal com diu l’última estrofa de la cançó, un cop hi has entrat “pots cancel·lar la teva reserva quan vulguis, però no pots anar-te’n mai”.

Nosaltres, adolescents aleshores, ens vam instal·lar en aquell hotel durant molt de temps ignorants dels perills que poblaven aquell edifici.

A Hotel California hi trobem guitarres enfurismades, balades encisadores, mitjos temps penetrants. Un disc realment inspirat, sobretot el tema homònim que obre l’àlbum i que encara es conserva fresca i fascinant (fruit potser d’un pacte amb el diable…?)

86 “Love won’t be leaving”

(Anna Calvi)anna-calvi-album-cover-600x600

Anna Calvi

“Anna Calvi”

2011

Mr Pesquises i el cas de la taula voladora. 2a part

Per fi em vaig poder dirigir cap a Cal Real per poder avançar en l’assumpte que tant em tenia capficat, no ja per l’assumpte en si, sinó per la quantitat d’entrebancs i contratemps que havien sorgit al voltant d’aquella investigació, en principi rutinària i de pa sucat amb oli, i que tot plegat el convertien en un affaire kafkià. La tossuderia pot arribar a ser un mal aliat per un investigador. Un obrir-se el front contra la paret per no donar el tomb a la cantonada i trobar-hi una porta oberta. Però hi han cops, i aquest n’era un, que allò es converteix en qüestió d’amor propi, i aquí poca cosa hi té a fer l’intel·lecte. Saber la veritat sobre aquella ditxosa taula voladora era una mena de prova iniciàtica, que de no superar-la, no seria digne de dedicar-me a la noble professió d’investigador, ni de mirar-me up a up a la gent del ram.

Vet aquí que em trobava davant de Cal Real. Era tot just a finals d’estiu però un canvi sobtat de temps, amb una lleugera baixada de les temperatures, però suficient per que la gavardina no fes nosa. Em va permetre recobrar, junt amb el barret, l’aspecte més genuí que ha de tenir un veritable detectiu privat. A la butxaca hi duia l’estilogràfica que s’havia deixat el Salvador a casa meva. Era a mig matí. Ja me’n havia cuidat aquells darrers dies, de controlar els horaris del Salvador. Les seves anades i vingudes al taller de fusteria. La vigília, el Salvador i el seu germà, el Guiu, havien carregat la furgoneta de valent i tot donava a entendre que treballarien fora vila tot el dia. Tal com estava previst, se’n van anar a primera hora. Jo vaig esperar a mig matí, una hora prou intempestiva per que la Sra. Mercè fos a casa mentre els seus fills Salvador  i Guiu estiguessin ben lluny, embrancats al mig de la feina. Ja ho havia quadrat per a que la Neus i el Bartomeu, els altres dos germans que viuen a la casa, tampoc hi fossin. Vaig trucar a la porta i la senyora Mercè em va obrir per l’intèrfon i em va demanar que pugés. Vaig notar quelcom familiar pujant aquelles escales. A baix, al costat de l’entrada deixava la porta que donava al taller i als habitacles dels baixos, allí on teníem el Club i on havíem passat tantes estones, enmig d’aquelles parets fosques i llum encelofanada de colors. Entre fum, incertesa i música estrident. La Sra Mercè em rep amb gran cordialitat i em fa passar a la gran sala d’estar que dona a la part de davant. Aquell espai em resultava estrany i familiar alhora. Com si ho veiés per primer cop i per contra, aquell espai formés part d’un lloc molt íntim del meu passat. La Sra Mercè em convida a seure al sofà. Mentre em parla vaig donar una reullada de reconeixament. Em van anar venint al cap tot de imatges. En èpoques remotes aquella casa havia estat un local social on s’hi feia ball. Després, una casa deshabitada i vedada a la gent. Amb l’arribada de la família Tubella de Barcelona es va obrir per nosaltres un espai nou, com si fos tot un món. En aquella mateixa sala on ara estava assegut les pel·lícules del dissabte a la tarda es seguien amb devoció, com si d’una cerimònia es tractés. Més valia arribar al hora doncs ningú xistava seguint la trama de la pel·lícula sense perdre’s detall. Crec recordar que hi havia palometes, pipes, blat de moro o alguna cosa per rosegar. Per acabàs d’assemblar a un cinema de veritat sols hagés calgut que, davant algun comentari fet amb un to de veu més alt del que tocava, hagés aparegut el Miquel Mo amb la pila amenaçant de fer-nos fora.

La sra Mercè em demana si vull prendre alguna cosa. Aquesta opció estava just dins les 64 variants que m’havia preparat a conciència aquelles darreres setmanes. Un cafè, gràcies, dic amb decisió. A la que la sra Mercè s’encara cap a la cuina, afegeixo:  llarg, sisplau. A la que enfila el passadís, m’aixeco i rectifico: o millor un tallat, si no li fa res? La sra Mercè assenteix i reprèn el trajecte. A mesura que avança el temps es van dibuixant en la memòria els espais d’aquella casa. Aquella habitació de taules voladores, ara reconvertida en rebost, segons les paraules del Salvador, era al mig d’aquell passadís, a la dreta, just abans d’arribar a la cuina. Quan ja està girant per entrar a la cuina li crido: sap que? Millor un cafè amb llet. La senyora Mercè em mira treu el cap pel muntant de la porta. Ah, sí. Amb la llet calenta… merci. Allà al fonts de tot endevino el caparró de la sra Mercè, que es queda uns moments immòbil, per després desaparèixer cuina endins. Aquest és un truc que vaig aprendre en una pel·lícula d’espies. Necessitava guanyar temps per poder fer el següent moviment. De puntetes, sense fer soroll, travesso el passadís mentre que de la cuina em ve un lleuger enrenou de pots i olles. Em planto davant la porta d’aquella habitació i em trec el meu mòbil d’ultimíssima generació. Miro de triar l’aplicació càmera” metre amb veu forçada, simulant llunyania, com si fos encara assegut al sofà de la sala, dic: a mi m’agrada la llet ben calenta…! Entre els dits grossos i els nervis em costa activar la càmera. Però que molt calenta… si pot ser. Per fi tinc la pantalla activada en una mà. Agafo el pany de la porta amb l’altra. Més enrenou de culleres i caçons… Agafo aire a fons, entreobro la porta lo just per que m’hi passi la mà amb el mòbil, que l’endinso tant com em dona el braç, dins l’habitació i premo el disparador de la càmera a discreció, variant d’angle a cada tret per captar el màxim d’informació possible. Mantinc la porta ajustada procurant que els llampecs del flash no desvetllin l’operació. Tot amb això, jo no apartava la vista de la cuina. Aquella habitació es converteix en una autèntica festa de jocs artificials. La por aguditza l’oïda. He sentit com la llet s’abocava dins la tassa. Aquell avís sonor va fer precipitar i vaig voler avançar-ne tant que vaig ajustar la porta abans de treure el braç enlloc de fer-ho al revés. Vaig fer om aquells que porten tanta pressa que es freguen el cul abans de cagar. Aquesta dislèxia motriu va provocar que m’enganxés el canell amb la porta i deixés anar el mòbil, que va caure al terra dins l’habitació. Em vaig agenollar, amb la porta mig oberta i amb la mà vaig buscar el mòbil a les palpentes. Vaig sentir un refrec de sabates que venia de la cuina. Dues cullerades de sucre. Ja les pot ficar vostè mateixa. Vaig tornar a entonar dissimulant la distància que em separava d’aquell lloc. Pensant-hi ara, segurament n’hauría avançat més obrint el llum i entrant a l’habitació a buscar l’aparell, però en situacions extremes mai no saps per quins mecanismes es regeix el raonament. O sigui, que vaig optar per mantindrem agenollat i anar palpant el terra. Vaig arreplegar, per aquests ordre, una pastanaga, una garrafa d’oli verge extra, un rallador. Fiqui-n’hi quatre! vaig suplicar allí rebolcat.

La sra Mercè va entrar a la sala amb una safata amb la tassa de cafè amb llet. Jo era assegut al sofà, al mateix lloc on m’havia deixat, simulant tranquil·litat i dissimulant les palpitacions accelerades del meu espantat cor. Per sort, al darrer moment vaig ensopegar amb el mòbil i el vaig poder guardar a la butxaca de la gavardina. La sra. Mercè va deixar la safata sobre una tauleta i va seure davant meu en senyal inequívoc d’iniciar una conversa. Jo ja tenia les proves que havia vingut i tenia més aviat pressa per marxar, però per deferència a la sra Mercè i cap aquella casa no podia marxar així com així. També calia tenir en compte el remostrer que li havia causat en aquella hora tant poc usual per anar a les cases, mal m’està dir-ho. A més, la sra Mercè havia encetat una narració en la que rememorava temps passats. Com a mínim he d’acabar-me el cafè amb llet, vaig pensar, tot escoltant les evocacions. I en un gest reflex i temerari vaig dur-me la tassa a la boca. Aquell líquid bullent va causar estralls allà on passava. La llengua em va quedar morta, i la gola escaldada de d’alt a baix. Les cremades deurien ser de primer grau. Vaig tornar la tassa a la safata simulant naturalitat mentre una llàgrima espiava de cada ull. La sra Mercè va interpretar com una reacció emocionada envers les seves paraules. Això la va engrescar a continuar amb el seu relat. Jo vaig aguantar estoicament, allí assegut, tot remenant, bufant, trabucant aquella poció que no hi havia manera de refredar.

Vaig sortir a mig dia. La sra Mercè es va acomiadar tot dient lo contenta que estava de la visita i que tornés quan volgués. Jo tenia la boca cremada i el cul xafat. Tornant cap al despatx no vaig tindre espera i un cop passades un parell de cantonades, aprofitant un racó a l’ombradiu per visionar les fotografies. No se quantes vegades vaig revisar aquella mateixa tarda les fotografies, del dret i del revés. Res no vaig poder-ne treure de net. Catorze en total. Vuit entre desenfocades o villugades. Imatges d’ombres i formes inconnexes, indefinides. Quatre de ben nítides. D’aquestes quatre, en dues es veia el sostre amb una làmpara al mig. Per cert, en una es podia apreciar, si un es prou observador, que en un racó del sostre ha saltat una mica la pintura, un lleuger despreniment i que designa que, més a la curta que a la llarga, requerirà d’una intervenció. Les altres dues, les més ben exposades i millors a nivell compositiu, tot val a dir-ho, si pot apreciar nítidament, en l’una, un menat de cebes (jo diria que de Figueres), i a l’altra, un pot de Cola-Cao (de 5 Kg, per ser més precisos)

Encara que tot sembli indicar un fracàs en aquesta operació, l’experiència en diu que cal obrar amb prudència i no desesperar. Com a mínim, he aconseguit més fotos que el Jaume Solé en les seves incursions en les sessions d’espiritisme. Qui sap si d’aquí un temps, aquestes imatges, en principi poc eloqüents, no revelaran alguna dada oculta fins al moment. Em vaig adonar que encara conservava la pluma estilogràfica del Salvador. Qui sap si encara em podria servir en un futur. Sigui com sigui el cas continuava obert. Que les ombres persistien. Estava convençut que ben aviat es faria la llum sobre aquest assumpte.

                                                     to be continued…

Anna Calvi va irrompre al món musical amb força amb aquest primer disc arrebatador. Fa un parell de mesos va publicar un segon disc, One Breath, que segons els crítics és encara millor. He pogut escoltar-lo i de moment em quedo amb l’impacte del primer, sobretot aquest Love won’t be leaving, tema que tanca l’àlbum. Val a dir que practicament tots els temes guanyen en directe, sobretot aquest, on queda palesa l’empenta i l’agosarament de l’Anna Calvi, pura passió. Estic segur que donarà molt que parlar aquests propers anys.

“L’amor no se n’anirà”

Espero que aquesta cara et trobi bé
Al desert des de fa tant temps
A vegades veig cares
Que venen de la foscor

Però l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera
No, l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera

Dibuixo el meu nom a la sorra
amb l’esperança que et trobarà

Perquè l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera

El meu desig és tan fort
El meu desig és tan fort
A vegades veig cares
Quan estic tan sol

Dibuixo el meu nom a la sorra
amb l’esperança que et trobarà
Dibuixo el meu nom a la sorra
amb l’esperança que et trobarà

Però l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera
No, l’amor no se n’anirà
No haurà marxat fins que trobi una manera

(Traducció: Daniel Giribet)

15 "Strange kind of woman"

(Ian Gillan / Ritchie Blakcmore / Robert Glover / Jon Lord / Ian Paice)

Deep Purple

“Made in Japan”

1972

Al principi de la década dels 70 hi havia la falera dels “clubs”. Ja hi era anys endarrere i també va continuant-hi sent uns quant anys més tard. Actualment penso que aquesta pràctica ja s’ha extinguit i sustituit per altres aficions i costums. Ara el jovent és més de trobar-se al carrer. Els “clubs” consistien en uns antros, a imatge i semblança de les discoteques de l’època, i que eren lloc de reunió i diversió del seu restringit grup de socis. Allí basicament s’hi realitzaven les activitats pròpies del lloc: reunir-se, xerrar, escoltar música, ballar, fumar i ingerir begudes alcohòliques (el Giró amb Coca-Cola era el cubalibre de moda). Una característica d’aquests “garitos” era l’autoconstrucció, concepte tant de moda actualment. Tots els components ajudàvem en la rehabilitació per tal de deixar-ho en condicions. Desembrassar, picar, enguixar, pintar, conectar cables, penjar focos, i un llarg seguit de tasques que enriutent dels manuals de bricolatge. La meva colla vam tindre tota una evolució en aquest sentit. Vam començar reocupant un antic galliner, que ja havia fet les funcions de club de la colla del meu germà, i vam acabar en uns baixos tipus celler.  La similitud amb una discoteca era evident. No hi faltava cap dels elements essencials: la pista, amb la bola de miralls penjada al mig, era la part central i més gran i era on es ballava. La cabina, habitacle tancat on hi havia l’equip de música i els comandaments de les llums, amb el “psicodèlic” al capdavant, aparell que sincronitzava les llums amb el ritme de la música. La barra, molt important per la degustació dels destil·lats. Els sofàs, imprescindibles per jeure. Si el lloc donava per fer-ho també hi havia el reservat, basicament una zona amb sofas però mal il·luminada, que no si veia gens, vaja. La seva funció era la de tocar calent. La resta de les parts estaven acribillades per focos de colors (bé bombetes pintades o recobertes amb celofanes de colors, i que tot sovint fumejaven) i que tampoc s’hi veia gran cosa, com deia aquell, “no s’hi veia ni per renegar”.

En aquest context, deuria córrer l’any 1974 quan vam prendre la decisió de comprar el nostre primer tocadiscos. Vam anar al Phillips de Tàrrega a veure que ens podia oferir. El senyor Phillips (així el recordo sempre que el veig. Al nostre poble també n’hi havia un…) ens va treure un flamant tocadiscos que s’ajustava a les nostres necessitats i pressupost. 7.500 de les antigues ptes. Era una inversió important i calia meditar-ho amb calma. Al sortir de la botiga algú (ho recordo com si fos ara) va preguntar “suposo que deu ser estèreo, no?”. Vam tornar a entrar per verificar-ho, i sí, era estèreo. Això va sembla que d’alguna manera ja justificava el preu que se’ns demanava. No se com va anar que per poder aconseguir els diners, uns quants, al sortir de classe a les tardes (jo llavors feia 7e d’EGB) anàvem a cal Puigfel a fer roquilles. Així doncs, durant una temporada vam compaginar els llibres d’estudi amb la rebosteria.

Va ser una bona experiència que es va veure recompensada amb la compra del preuat tocadiscos. Naturalment va presidir el lloc d’honor de la cabina. Quina inversió més bona. A fe que el vam amortitzar aquell tocadiscos! Per la seva agulla van sonar els més diversos hits de l’època. The Sweet, Slade, Gary Glitter, Status Quo, Chicago, The Silver Convention, The Rubettes, … fins i tot “el jardín prohibido”, del Sandro Giacobbe (aquesta era pels que anaven calents i volien fer cap al reservat…) Recordo que l’Antoni Macià (lo “Seco”, que ens estarà lleguint. Salutacions!) ens portava delicatessens de Barcelona com ara ELO, Boston, Steve Millers Band, Eagles i Queen. De tota aquesta tropa però, el meu disc preferit era aquest “Made in Japan”, de Deep Purple. El vaig escoltar tants cops que conto que el tocadiscos el tocava sense ficar-hi el disc. Quin talent aquests paios. Tot el disc és un portent d’energia i virtuosisme. Hi ha la famosa “Smoke on the water”, provablement la tonada de guitarra elèctrica més famosa de la història. La meravellosa “Child in time”. Finalment m’he decidit  per aquesta “Strange kind of woman” pel virtuosisme que demostraven. El Richie Blackmore, quina soltura tocant la guitarra! I l’Ian Gillan, quin xorro de veu aquest paio! (això que acabava de superar una bronquitis…). Res, que amb aquest terrabastall i aquests crits en deuria destrempar més d’un que deuria ser al reservat…

Un cop més us col·loco dues versions. L’una és l’original del disc i que em conec els gemecs “al dedillo”. L’altra és una versió reduïda, també en directe, i que també està molt bé.