Mes: Desembre de 2018

266 “Your Song”

(Elton John / Bernie Taupin)elton-john-album-cover

Elton John                

“Elton John”

1970

 

Bon Nadal

Fa pocs dies vaig rebre per Whatsapp aquesta petita joia. El comentari, a peu de vídeo, més o menys, ve a dir així…

Aquesta història va sobre el poder d’un regal. I com aquest do inspirat, va canviar i va influir en el curs de la vida d’un nen petit. Aquest nen passa a ser ni més ni menys Elton John. El vídeo comença en l’actualitat i va cap enrere de forma cronològica a través de la vida d’Elton fins al moment del matí del Nadal, quan va rebre el regal especial que va canviar la seva vida.

Alguns regals són més que un simple regal…

Gràcies Jaume…

265 “A Plague of Lighthouse Keepers”

(Peter Hammill, Hugh Banton, Guy Evans, David Jackson)VDGG.Pawn Hearts.jpeg

Van Der Graaf Generator                

“Pawn Hearts”

1971

 

Fars

Aquesta entrada vol ser la resposta al magnífic comentari que va fer l’Enric Valls a l’entrada anterior. Veure la finestra des d’on escric el Cansongs com un far em va commoure. Em sembla una idea lluminosa. Inspiradora. Em va fer pensar també en aquest “A Plague of Linghthouse Keepers”, de Van der Graaf Generator, que feia temps reposava en les profunditats del celler. Aprofitaré l’avinentesa per argumentar que per aquella època en que es va publicar el disc (estem parlant dels primers anys 70’) la majoria de grups inscrits en l’anomenat rock simfònic o progressiu, amb ínfules creatives, van caure en la temptació de compondre temes de llarga durada. Les seves suites o simfonies particulars on esmersaven tots els recursos tècnics i creatius a l’abast, eren temes ambiciosos, extensos, excessius a vegades, que anaven molt més enllà de les típiques cansonetes de 3 minuts, o inclús dels temes més llargs que ja eren habituals en els discos d’aquells anys. Aquestes composicions ocupaven tota una cara d’un elepé. La meva percepció és que la durada d’aquestes petites-grans simfonies venia marcada per la capacitat dels vinils. Totes ronden els 20 minuts i escaig, que era la durada màxima d’una cara d’un llarga durada. Estic convençut que si la capacitat dels vinils hagués estat més gran (mitja hora, per exemple), el temes s’haurien adaptat a aquesta durada, esdevenint diferents a com són ara. Els Beatles, per exemple, no van trepitjar aquest terreny bàsicament perquè al 1970 ja s’havien separat i ja havien dit tot el que havien de dir (això realment espanta i no fa més que engrandir la seva llegenda) D’haver estat en actiu segurament s’haurien sumat a la festa. I per demostrar la meva teoria aquí va un petit llistat d’exemples.

L’any 1970 Pink Floyd publica “Atom Heart Mother”. La peça, del mateix títol, ocupa tota la cara A (23’ 44”). El mateix any King Crimson omple la cara B de l’àlbum “Lizard”amb la peça homònima (23’ 25”). Emerson, Lake & Palmer, tot un paradigma dels excesos, fan lo propi amb “Tarkus” (20’ 40”), per plasmar les aventures d’una mena d’engendre tanc-armadillo.

1971. El grup parisenc Magma inclou al seu segon àlbum, “Rïah Sahïltaahk” (21’ 45”) “Alpha Centauri”, un dels habituals viatges cosmics de Tangerine Dream (l’electrònica al poder). També del 71 el tema que ens ocupa, aquesta epopeia místico-existencialista que és “A Plague of Linghthouse Keepers” (23’ 21”), de Van der Graaf Generator amb un visionari Peter Hammill al capdavant.

Si saltem al 1972 aquest tipus d’obres ja proliferen. Genesis, amb la èpica “Supper’s Ready” (22’57”). Yes, amb la mística “Close to the Edge” (18’ 12”) del disc homònim. El grup repetiria aquesta fórmula d’ocupar tota la primera cara amb un sol tema en els treballs immediatament posteriors. Jethro Tull a “Thick as a Brick” ampliaria l’oferta omplint tot lp amb un sol tema dividit en dos parts (22’ 40” i 21’ 06” respectivament) obligat, és clar, per la barrera física que impliquen les dues cares d’un vinil.

La llista podria ser molt llarga. Si comprovem les durades, veurem que s’adeqüen i venen marcades pels límits del format.

Avui en dia, habituats a veure les coses a través de la pantalla del mòbil i amb continguts d’un minut com a màxim (i encara molts cops no arribem ni al final) és possible que una masterpiece com la que se’ns presenta en aquesta entrada  pugui resultar empatxadora, excesiva, passada de voltes. Demano paciència i determini i qui pugui superar els primers moments de crisi i endinsar-se en aquesta travessia de caire homèric que és “A Plague of Linghthouse Keepers”en poden sortir reeixits. Sempre he pensat que Peter Hammill és qui lliga millor el contingut dels textos amb la música que els envolta. Tot un tour de force creatiu. No és fàcil però val la pena. Una versió per la televisió belga (subtitulada al català per un servidor (disculpeu les errades). La versió en estudi. 

264 “Me dejó Marchar”

(Coque Malla)Coque Malla

Coque Malla                

“El Último Hombre en la Tierra”

2016

 

Fantasmes a per tabac

Aparec com si res, o en faig esment? Dono senyals de vida o em faig el mort? Estranya dicotomia. Aquesta és la qüestió. Suposo que després de dos mesos llargs de silenci n’hauré de dir alguna cosa. Les metàfores broten aquí i allà com bolets. Ella feineja a la cuina. Els nens fan els deures. Ell fa zàping. Se’n va per tabac. Dos anys més tard. Ell entra a casa. Fa zàping. Els nens fan els deures. Ella feineja a la cuina.

Aquests dos mesos llargs han passat coses. Volia fer, a destemps, una mena de falç dietari per explicar-les. Seria massa feixuc i dolorós arrossegar-ho tot sense poder entrar al blog esperant tenir-lo enllestit. Han passat moltes coses però les resumiré en dos, com els manaments.

1- La primera és la mort de Robert Saladrigas, escriptor i crític literari. Tot un referent per mi pel que fa a les lectures literàries. Un autèntic guia en el meu periple com a lector. Igual com ho va ser en el seu dia l’enyorat Ángel Fernández-Santos amb el cinema. Del Robert Saladrigas crec haver llegit la pràctica tota la seva obra crítica sencera, de la que he estat un fervent devorador. Almenys el publicat des de l’any 1981 a La Vanguardia, primer a la secció de Libros, i després al suplement Cultura/s.

Escorcollant en les seves ressenyes, m’ha semblat desxifrar els seus mecanismes. Dividia el text en tres parts. A la primera ens presentava a l’autor i el ficava en context. A la segona ens feia cinc cèntims de l’argument (el Robert era molt d’explicar l’argument, cosa que m’agradava). Finalment en feia una anàlisi, afilat i precís, de què ens volia dir el llibre. Admirable la seva capacitat de síntesis i d’arribar al moll de l’os. També destacaria el caràcter humanista de les seves interpretacions. Als articles que li van dedicar al seu dia els diaris destaquen que el Robert era un bon home, fet que confirma el que jo sospitava i els seus escrits traspuaven.

De la seva obra no he llegit ni una sola línia. Cosa que em dol molt i que, ben aviat, espero esmenar. Llegir un llibre seu serà com un acte d’agraïment per tant coneixement compartit. Un homenatge íntim i sentit. Tan vàlid com dipositar una flor sobre el marbre. Es farà estrany obrir el Cultura/s i no trobar-hi al Robert Saladrigas.

https://www.escriptors.cat/autors/saladrigasr/pagina.php?id_sec=1691

2- L’Anna és seguidora habitual del Cansongs. Després d’esmorzar, envoltats de cafè i converses banals, com de passada, mig excusant-me i buscant complicitats, li dic que “ja fa gairebé dos mesos que no faig el blog”. Ella, com qui no diu res em fa “Vae… doncs la veritat és que no l’he trobat gens a faltar…” apurant el tallat. Més converses banals soterren el comentari. Ella segur que se n’oblida a l’instant. A mi, blogisticament parlant, m’enfonsa en la misèria. Els fonaments del Cansongs trontollen. L’estructura sembla desmoronàs. L’edifici sencer amenaça ruïna. Desolat, deambulo, sota un cel rúfol, recordant aquells versos de Cernuda…

El deseo edifica,
la realidad extingue

De cop em sento com qui fa un discurs per un auditori buit. Com el fantasma que dia rere dia assaja aparicions en una mansió deshabitada, condemnada al desnonament. En realitat busco un sentit que justifiqui reprendre el blog. Probablement no en tingui cap. Fa un parell de dies vam quedar amb el Joan Francesc (no li vaig dir res del blog, per si de cas…) Durant la conversa va sortir el nom de Cioran. El recordo de les meves lectures de joventut amb les seves sentències turmentades. Ara mateix penso que Cioran segur que sabrà respondre a aquesta qüestió del sentit. Vaig al senyor Google. Busco: Cioran, frases… a veure… per exemple, aquesta:

Què seria de les nostres tragèdies si un insecte ens presentés les seves?

Doncs això…

Coque Malla és un personatge que, sense haver-hi sortit mai, sempre ha estat relacionat amb aquest blog. Ja sortia en els comentaris que la Carme Sardà em feia, sempre al migdia, des del cotxe estan. En alguna ocasió, ja fa molts anys, el va conèixer personalment. I com se sap, aquí, al Cansongs, ens agafem a qualsevol cosa, per petita que sigui. Vés per on, ja li tenim afecte al bo del Coque Malla.

Després d’un llarg silenci, l’any 2016, Coque Malla es va marcar un disc força inspirat i emotiu. Aquest “Me dejó marchar” ens ve al pèl pel tema que avui ens ocupa.