(Harry Vanda / George Young)
Los Bravos
“Bring a little lovin´”
1968
Peces
En aquesta ocasió torno a recuperar un apartat d’aquest blog que feia temps no visitàvem. Es tracta d’aquell pis “al poble” on vam viure fins que vaig tenir 9 o 10 anys, fins que el vam deixar i ens vam quedar de forma definitiva a cal Torrelles, la casa dels padrins. Tot això va ser uns anys després de la recomanació del senyor Salvador, el farmacèutic del poble, de fer un canvi d’aires, cosa que ens va dur cada estiu a endinsar-nos en les aigües balsàmiques del Mediterrani, a l’alçada de Cambrils. La relació d’aquell pis amb aquest blog (els més incondicionals ja ho sabran…) és que allí vaig estar envoltat d’una petita però sucosa discografía amb la que vaig començar a aprendre a estimar la música. Els discos suposo que eren una tria feta a mitges entre el meu pare i el meu germà. Elepés i singles de lo més variat, i que anaven de la 5a Sinfonia de Beethoven al darrer hit de rabiosa actualitat, com ara el Black is black de Los Bravos, l’Opening jam, del Jimi Hendrix, o La fera ferotge, de l’Ovili Montllor.
Intento fer memòria del context i l’entorn. Em venen al cap imatges inconnexes, moments, breus escenes, sensacions. Algunes de molt nítides, d’altres en prou feines un esbós. És una casa entre mitgeres, de dues plantes d’alçària. Nosaltres estàvem al segon pis. Hi havia una sala d’estar on hi fèiem vida. En una vora hi havia el tocadiscos i un parell de fluorescents de colors a cada punta, un de groc i un de vermell. Les nits d’estiu, quan la gent sortia a la fresca i no retirava fins molt tard, a través de les finestres obertes, de la plaça arribaven clarament els diàlegs de la pel·lícula que fan a la televisió del bar. Escales amunt hi ha un terrat que permet gaudir d’una vista esplèndida del passeig. És diumenge al matí. És Diumenge de Rams. La Primavera de Praga és aprop. El meu germà i jo som al terrat. Jo servo la palma. Encara fa fresca però el sol és calent. Ho noto a les cuixes que deixen al descobert els pantalons curts que duc. Vaig portar pantalons curts molts anys. La meva mare ens fa una foto amb una càmera de la xocolata. La instantània rau barrejada amb moltes altres dins una capsa de camises. Un altre dia, la meva mare trafiqueja per la cuina. Mentre al tocadiscos sona el primer moviment Allegro con brio de la 5a Sinfonia de Beethoven jo m’encaro a una orquestra imaginària i m’erigeixo en el millor director del món. Sóc en Herbert von Karajan.
Una tarda, el Josep, el meu germà (que té 9 anys més que jo) fa quadres de dibuixos geomètrics complicadíssims de tinta negra sobre fons blanc. Em fa anar a cal Sastre, la merceria de baix, a buscar-li una cartolina blanca. Baixo les escales i passo per davant de la porta del primer pis. Allí hi viuen el Ramon i la Maria el Torra, els propietaris de l’edifici. El Ramon, banquer, persona educada i discreta. La Maria el Torra, xerraire i extravertida. Despatxa en una botiga de queviures, també de la seva propietat. Té una biografia digna dels millors melodrames de Hollywood. Llueix tot l’any un moreno espectacular. Aparenta menys anys dels que té, i entre els que s’amaga i els que dissimula, aneu comptant. De riure fàcil i escandalós, que fa tremolar els vidres. La meva mare explica una anècdota digna de ser recordada. En un sopar de Cap d’Any, hi havia tot de parelles, entre elles el Ramon i la Maria el Torra. També hi eren els meus pares. Després de sopar, la meva mare, que sempre ha estat xocant de mena, surt i es fica a imitar, un per un, a tots els comensals. Es veu que les paròdies van ser memorables. I el personal, venga a riure. I la Maria el Torra, no cal dir-ho, amb el sistema límbic desbocat fent trontollar tot els vidres, finestrals i la vaixella sencera. I la meva mare, que com més reien més s’engrescava. Va amunt i avall d’aquella sala fent tots els plans. Les riallasades van arribar a tal punt que en un moment donat la Maria el Torra va quedar fulminada, com morta, blanca afinada, amb els ulls ben oberts i els cabells de punta i de color blanc. Curiosament és com si la Maria el Torra hagués recobrar l’aspecte de la seva verdadera edat. Com el vampir al clavar-li l’estaca, que es queda en els ossos deixant al descobert tots els anys que ha viscut de propina xupant del bote. L’ha van haver de treure, allò que es diu. L’ensurt va ser de por doncs es pensaven que s’hi havia quedat. Que s’havia mort d’un tip de riure. Mal m’està dir-ho però això és un punt a favor de la meva mare i les seves dots interpretatives.
Arribo a baix i surto al carrer. A la planta baixa hi ha el Peret del Baster, posseïdor d’un ofici ancestral. Ara és al carrer amb un munt de llana estesa que desembulla fent brunzir dos bastons amb una maestria inigualable creant una cadència hipnòtica. Una música primitiva i penetrant.
Veig el voltant de manera fragmentada, com peces d’un puzzle a mig fer i on, curiosament, sols el cel està complert. A l’esquerra hi ha la plaça, amb Ca la Maria, la Creu i la font. Carrer avall hi ha el passeig, allà on petits i grans es passejaven amunt i avall les tardes de diumenge esperant l’hora del cine a Cal Marina, que és al capdavall. A la dreta, just al costat del nostre pis, hi ha la pastisseria de cal Puigfel. A l’hora del recreo hi compro les coques, els Bony’s, Bucanero’s i Tigreton’s. Al darrera el forn i l’obrador. Algun estiu la Montse de cal Puigfel em dona classes de repàs. Serà aquí mateix on anys més tard una colla d’amics, al sortir d’estudi anirem a fer magdalenes per poder pagar les 7.500 ptes. que ens costarà el nostre flamant tocadiscos Phillips stereo. Miro al voltant i veig peces separades, indesxifrable, de colors plans, insuficients per lligar cap història. Entro a cal Sastre. La germana del Joan de Sastre (no recordo el seu nom) em dona la cartolina que caragola parant compte de no fer-hi un sec. Surto de la botiga. Amb la cartolina a les mans enfilo escales a munt. A dalt espera la tinta xina amb infinitat de formes. A Praga ja ha arribat la Primavera (sembla l’anunci de El Corte Inglés…)
Originariament un tema de la banda australiana The Easybeats, Bring a little lovin´ m’agrada molt més en la versió de Los Bravos. Té més marxa. Més trempera. Quan he buscat la caràtula del disc no he tingut cap dubte que és la mateixa que encapçala aquesta entrada. M’ha deixat però, un dubte, doncs donava per fet que a la cara A del single hi havia el famós Black is black, i que Bring a little lovin´ocupava la cara B. No és el que diu a la portada del disc. Han passat molts anys i potser estava equivocat. En realitat deuríen ser dos singles diferents. El que és segur és que Los Bravos, amb els dos temes, em van donar moltes estones agradables.
Mr Cansongs 