Mes: gener de 2014

88 “Bring a little lovin´”

(Harry Vanda / George Young)Los Bravos

Los Bravos

“Bring a little lovin´”

1968

Peces

En aquesta ocasió torno a recuperar un apartat d’aquest blog que feia temps  no visitàvem. Es tracta d’aquell pis “al poble” on vam viure fins que vaig tenir 9 o 10 anys, fins que el vam deixar i ens vam quedar de forma definitiva a cal Torrelles, la casa dels padrins. Tot això va ser uns anys després de la recomanació del senyor Salvador, el farmacèutic del poble, de fer un canvi d’aires, cosa que ens va dur cada estiu a endinsar-nos en les aigües balsàmiques del Mediterrani, a l’alçada de Cambrils. La relació d’aquell pis amb aquest blog (els més incondicionals ja ho sabran…) és que allí vaig estar envoltat d’una petita però sucosa discografía amb la que vaig començar a aprendre a estimar la música. Els discos suposo que eren una tria feta a mitges entre el meu pare i el meu germà. Elepés i singles de lo més variat, i que anaven de la 5a Sinfonia de Beethoven al darrer hit de rabiosa actualitat, com ara el Black is black de Los Bravos, l’Opening jam, del Jimi Hendrix, o La fera ferotge, de l’Ovili Montllor.

Intento fer memòria del context i l’entorn. Em venen al cap imatges inconnexes, moments, breus escenes, sensacions. Algunes de molt nítides, d’altres en prou feines un esbós. És una casa entre mitgeres, de dues plantes d’alçària. Nosaltres estàvem al segon pis. Hi havia una sala d’estar on hi fèiem vida. En una vora hi havia el tocadiscos i  un parell de fluorescents de colors a cada punta, un de groc i un de vermell. Les nits d’estiu, quan la gent sortia a la fresca i no retirava fins molt tard, a través de les finestres obertes, de la plaça arribaven clarament els diàlegs de la pel·lícula que fan a la televisió del bar. Escales amunt hi ha un terrat que permet gaudir d’una vista esplèndida del passeig. És diumenge al matí. És Diumenge de Rams. La Primavera de Praga és aprop. El meu germà i jo som al terrat. Jo servo la palma. Encara fa fresca però el sol és calent. Ho noto a les cuixes que deixen al descobert els pantalons curts que duc. Vaig portar pantalons curts molts anys. La meva mare ens fa una foto amb una càmera de la xocolata. La instantània rau barrejada amb moltes altres dins una capsa de camises. Un altre dia, la meva mare trafiqueja per la cuina. Mentre al tocadiscos sona el primer moviment Allegro con brio de la 5a Sinfonia de Beethoven jo m’encaro a una orquestra imaginària i m’erigeixo en el millor director del món. Sóc en Herbert von Karajan.

Una tarda, el Josep, el meu germà (que té 9 anys més que jo) fa quadres de dibuixos geomètrics complicadíssims de tinta negra sobre fons blanc. Em fa anar a cal Sastre, la merceria de baix, a buscar-li una cartolina blanca. Baixo les escales i passo per davant de la porta del primer pis. Allí hi viuen el Ramon i la Maria el Torra, els propietaris de l’edifici. El Ramon, banquer, persona educada i discreta. La Maria el Torra, xerraire i extravertida. Despatxa en una botiga de queviures, també de la seva propietat. Té una biografia digna dels millors melodrames de Hollywood. Llueix tot l’any un moreno espectacular. Aparenta menys anys dels que té, i entre els que s’amaga i els que dissimula, aneu comptant. De riure fàcil i escandalós, que fa tremolar els vidres. La meva mare explica una anècdota digna de ser recordada. En un sopar de Cap d’Any, hi havia tot de parelles, entre elles el Ramon i la Maria el Torra. També hi eren els meus pares. Després de sopar, la meva mare, que sempre ha estat xocant de mena, surt i es fica a imitar, un per un, a tots els comensals. Es veu que les paròdies van ser memorables. I el personal, venga a riure. I la Maria el Torra, no cal dir-ho, amb el sistema límbic desbocat fent trontollar tot els vidres, finestrals i la vaixella sencera. I la meva mare, que com més reien més s’engrescava. Va amunt i avall d’aquella sala fent tots els plans. Les riallasades van arribar a tal punt que en un moment donat la Maria el Torra va quedar fulminada, com morta, blanca afinada, amb els ulls ben oberts i els cabells de punta i de color blanc. Curiosament és com si la Maria el Torra hagués recobrar l’aspecte de la seva verdadera edat. Com el vampir al clavar-li l’estaca, que es queda en els ossos deixant al descobert tots els anys que ha viscut de propina xupant del bote. L’ha van haver de treure, allò que es diu. L’ensurt va ser de por doncs es pensaven que s’hi havia quedat. Que s’havia mort d’un tip de riure. Mal m’està dir-ho però això és un punt a favor de la meva mare i les seves dots  interpretatives.

Arribo a baix i surto al carrer. A la planta baixa hi ha el Peret del Baster, posseïdor d’un ofici ancestral. Ara és al carrer amb un munt de llana estesa que desembulla fent brunzir dos bastons amb una maestria inigualable creant una cadència hipnòtica. Una música primitiva i penetrant.

Veig el voltant de manera fragmentada, com peces d’un puzzle a mig fer i on, curiosament, sols el cel està complert. A l’esquerra hi ha la plaça, amb Ca la Maria, la Creu i la font. Carrer avall hi ha el passeig, allà on petits i grans es passejaven amunt i avall les tardes de diumenge esperant l’hora del cine a Cal Marina, que és al capdavall. A la dreta, just al costat del nostre pis, hi ha la pastisseria de cal Puigfel. A l’hora del recreo hi compro les coques, els Bony’s, Bucanero’s i Tigreton’s. Al darrera el forn i l’obrador. Algun estiu la Montse de cal Puigfel em dona classes de repàs. Serà aquí mateix on anys més tard una colla d’amics, al sortir d’estudi anirem a fer magdalenes per poder pagar les 7.500 ptes. que ens costarà el nostre flamant tocadiscos Phillips stereo. Miro al voltant i veig peces separades, indesxifrable, de colors plans, insuficients per lligar cap història. Entro a cal Sastre. La germana del Joan de Sastre (no recordo el seu nom) em dona la cartolina que caragola parant compte de no fer-hi un sec. Surto de la botiga. Amb la cartolina a les mans enfilo escales a munt. A dalt espera la tinta xina amb infinitat de formes. A Praga ja ha arribat la Primavera (sembla l’anunci de El Corte Inglés…)

cibernètica-3

Originariament un tema de la banda australiana The Easybeats, Bring a little lovin´ m’agrada molt més en la versió de Los Bravos. Té més marxa. Més trempera. Quan he buscat la caràtula del disc no he tingut cap dubte que és la mateixa que encapçala aquesta entrada. M’ha deixat però, un dubte, doncs donava per fet que a la cara A del single hi havia el famós Black is black, i que Bring a little lovin´ocupava la cara B. No és el que diu a la portada del disc. Han passat molts anys i potser estava equivocat. En realitat deuríen ser dos singles diferents. El que és segur és que Los Bravos, amb els dos temes, em van donar moltes estones agradables.

87 “The times they are a-changin´”

(Bob Dylan)Bob_Dylan_-_The_Times_They_Are_a-Changin'

Bob Dylan

“The times they are a-changin´”

1964

 

Els temps estan canviant

Han passat poc més de tres dies des de la darrera entrada del Cansongs, i a la vegada aquest va sortir a la llum ben bé quinze dies després de l’anterior. I us preguntareu, a què ve aquest desgavell? En aquestes properes i, espero, breus ratlles, intentaré argumentar-ho. Com ja s’ha dit varis cops aquí, aquest blog es mou per pulsions, al compàs dels batecs d’un cor bàsicament, doncs, quines són les parts del cos que fa moure la música? En molts casos, les cames, però en tots, el cor. Intentar controlar, ordenar aquest cor melòman sembla empresa difícil, per no dir impossible. Presoner d’aquesta arrítmia, buscar-hi una seguida i veure’n l’estat vindria a ser com fer-li un electrocardiograma i treure’n un diagnòstic. Recordeu aquells mesuradors de nivell d’àudio analògics amb agulles dels amplificadors? Vu meters es deien. Allò no venia a ser una mena d’electrocardiograma, un mostreig sincronitzat de les palpitacions de la música amb les del cor?

Vumeter

I tot i així, aquest blog intenta establir-ne un d’ordre. El seu propi ordre intern. Com el d’aquell despatx atapeït de fato, a totes llums mal endreçat i caòtic, però on el propietari, i només ell, sap trobar-hi allò que busca. Un ordre desordenat, en diuen. D’aquesta manera doncs, intentaré justificar tant lo dels quinze dies com lo dels tres. Lo dels quinze no té misteri. En els darrers lliuraments haureu comprovat (alguns, patit) la considerable extensió dels escrits. La voràgine i el desenfrè de la vida moderna fa que molts cop la inspiració, que no saps mai quan trucarà a la porta, i el temps per plasmar-ho a la pantalla requereixi més d’una setmana. Com és evident, servidor creu avinent prioritzar els continguts que no pas la puntualitat. En altres paraules, arribar tard a la cita però fer-ho polit i endreçat. Lo dels tres dies també té explicació. Dins la història de la música es van produint esdeveniments, efemèrides, obituaris, aniversaris, en definitiva, fets que marquen aquesta Història i que el Cansongs no pot atendre com caldria. Aquesta tendència als escrits “elaborats” no lliga, xoca frontalment amb aquesta altra idea més periodística, testimonial, d’immediatesa que requereix el recull i record de tots aquests fets dels que parlàvem. Sense anar més lluny aquest mateix any ens han deixat músics importants, Ray Manzarek (The Doors), Josep Fortuny (Elèctrica Dharma) o Germán Coppini  (Siniestro Total, Golpes Bajos) i hauria estat bé al seu dia fer-los un petit homenatge. És per això que a partir d’ara hi haurà sessió a part, una mena de Cansongs de Guàrdia (ja es va fer quan ens va deixar el Lou Reed) que estarà a l’aguait i serà qui s’encarregarà de retre tribut, de fer els honors que corresponguin a tots aquells artistes i fets que el transcurs de la vida ens vagui deparant. Anirem fent allò que bonament puguem i, tal com diu la dita, un o altre enterrarà al darrer.

En el cas d’avui poca cosa es pot afegir a la tinta vessada per lloar la figura amb status de llegenda com és en Robert Allen Zimmerman, conegut per tothom com Bob Dylan. Just aquesta setmana (la setmana dels barbuts), concretament El dia 13 de gener de 1964, just aquesta setmana fa 50 anys, es va publicar un dels discos emblemàtics de la dilatada i fructífera carrera del cantautor de Minnesota.

Aquests dies ha coincidit a les cartelleres Inside Llewyn Davis, magnífica pel·lícula dels germans Cohen que ens explica com el cantautor Llewyn Davis (figura inspirada en la figura real del músic folk Dave van Ronk) malviu, intenta sobreviure de la música en aquella època convulsa dels 60’. En una escena de la pel·lícula, Llewyn fa una prova als estudis de la Columbia (segell en que va enregistrar Dylan el seu Lp). Es mostra al responsable artístic de la companya discogràfica com una persona honesta. I tractant-se dels Cohen, segur que alguna cosa hi deuria haver. Per que si d’alguna cosa poden presumir el Cohen és de tenir una llengua bífida (molt encertat en aquest cas) i viperina, i de fer gala d’un humor negre corrosiu. Si aquest senyor de la Columbia (desconec fins a quin punt està basat en un personatge real) hagués tingut algun indici poc edificant, segur que els germans n’haguessin pres el degut compte. Cap al final de la pel·lícula, on veiem la silueta esquifida de Bob Dylan, se’n fa una breu però significativa referència.

Al margue d’aquesta anècdota, el que cal destacar de la pel·lícula és el retrat detallat i sensible d’una època en que la música vivia uns moments convulsos i que serien decisius pel futur de la música popular.

L’ombra de Dylan és allargada. The times they are a-changin´, tema que obre i dona nom al disc, s’ha convertit en tot un clàssic. Bob Dylan el va escriure per descriure l’esperit d’aquella època en que s’obria pas com artista. Avui en dia encara conserva tota la seva vigència. De fet els temps sempre estan canviat.

“Els temps estan canviant”

Veniu gent, reuniu-vos,
on sigui que estigueu
i admeteu que les aigües
han crescut al vostre voltant
i accepteu que aviat
estareu calats fins als ossos,
si creieu que esteu a temps
de salvar-vos
serà millor que comenceu a nedar
o us enfonsareu com pedres
perquè els temps estan canviant.

Veniu escriptors i crítics
que profetitzeu amb la vostra ploma
i mantingueu els ulls ben oberts,
l’ocasió no es repetirà,
i no parleu massa aviat
ja que la ruleta encara està girant
és l’escollit
perquè el perdedor ara
serà el guanyador més tard
perquè els temps estan canviant.

Veniu senadors, congressistes
si us plau escolteu la crida
i no us quedeu al llindar,
no bloquegeu l’entrada,
perquè resultarà ferit
el que s’oposi,
fora hi ha una batalla
furibunda
aviat copejarà les vostres finestres
i cruixiran els vostres murs
perquè els temps estan canviant.

Veniu pares i mares
voltant de la terra
i no crideu
el que no podeu entendre,
vostres fills i filles
estan fora del vostre control
vostre vell camí
està corcat
si us plau, deixeu pas al nou
si no podeu donar un cop de mà
perquè els temps estan canviant.

La línia està traçada
i marcat el destí
els lents ara,
seran ràpids més tard
com l’ara present
més tard serà passat
l’ordre
s’esvaeix ràpidament
i l’ara primer
més tard serà l’últim
perquè els temps estan canviant.