130 “Music for 18 musicians”

(Steve Reich)

Steve Reich

“Music for 18 musicians”

1976

 

-Però, ¿no es muy oscuro el sótano?
-La verdad no penetra en un entendimiento rebelde. Si todos los lugares de la tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz.

El Aleph
(Jorge Luis Borges)

El Celler

El dia s’allarga i encara queda una bona estona de claror. La tarda es freda però el sol que penetra pels finestrals del Foment fa que darrera els vidres es converteixi en un confortable hivernacle de converses. Darrera la barra la mestressa serveix a quatre clients afilerats que entre glop i glop intercanvien sentències. Al fons, com de costum, la partida de botifarra transcorreix amb normalitat tret d’un moment en que un jugador carregat de raó ha esbroncat al company per no anar a bastos. I personal escampat per les taules, entre ells Mr. Raons que apura el cafè mentre llegeix La contra. Al seu costat, en una cadira, la gata fa becaines mentre el seu fillol no deixa d’emprenyar-la jugant amb la cua. De sobte una figura enfosqueix la vidriera de la porta. És Mr. Cansongs que a través de la vidriera ha albirat a Mr. Raons. Aquest, atent, s’aixeca per saludar-lo.

– Cafè…?

Mr. Cansongs assenteix mentre Mr. Raons fa un gest còmplice a la mestressa. Després dels formalismes, asseguts tots dos davant de sengles cafès, han encetat la conversa.

– He vingut bàsicament a parlar del funcionament del celler. Què hi passa.

– Què hi passa? Algun amotinament?

– M’anirà bé vocalitzar-ho en veu alta davant d’algú tant raonable com tu. M’ajudarà a entendre els seus mecanismes. A lligar caps i de passada treure’m un mal de cap de sobre.

– Crec que això ja m’ho has explicat altres vegades…

– Sí… però de manera fragmentària. Inconnexa. Sols he transmès certes sensacions, però no he racionalitzat mai el seu funcionament. Dóna la sensació que no ho he explicat prou bé… que hi ha quelcom del procés que ha quedat poc definit.

– Sóc tot orelles… espera!! …. demanarem un parell de whisky’s.- Que siguin dos Jacs Daniels… sense gel… caldrà calentar l’assumpto!

– Algun cop hi has estat al celler. M’has ajudat a treure algú de dins. Encara que em sembla que en tenim percepcions diferents. Abans de dir-me res però deixem explicar-me i que buidi el pap.

– Ja veig que vens encebat. Enraona…

– Intentaré explicar-me. No és fàcil. L’origen del celler no te’l sabria dir. Sé que sempre ha estat allí. Que el van construir quan van construir la casa i els coberts. Que com a tots els cellers s’hi guardava el vi…

– Sí, és clar… és un nexe existencial…

– En lo que s’ha transformat ara no sé si és un llegat familiar o el canvi respon a alguna cosa relacionada amb mi.

-Sí, és clar… hi ha una vinculació empàtica…

– Que el que s’hi guarda i envelleix no és vi sinó música. Però no música en el sentit de discoteca. No hi han prestatgeries afilerades plenes de vinils, cassettes i Cd’s. No és això. El que hi han en realitat són els músics.

– Sí, és clar… essències vives…

– Presències reals. Músics que reclamen la meva atenció. Encara que no hi sigui noto com em criden. Com es deleixen per sortir a la llum. Fer-se sentir. El que sembla extraordinari a baix és converteix en factible.

– Sí, és clar… com un bucle temporal… on es materialitza l’essència-la presència-i l’existència…

– Un cop baix els veus pul·lular d’aquí i d’allà. No hi ha distinció entre vius i morts. Tots hi són.

– En la casa del Senyor tots i són convidats… pocs els escollits…

– Un altre aspecte difícil de pair és que no sols hi ha un d’artista. No hi ha un sols Dylan, Ian Anderson, o Janis Joplin. Són varis. Hi ha el Dylan imberbe de The Times They Are a-Changin’. Però també hi ha el Dylan barbut i desgrenyat de Infidels.  Hi han els primers U2, militants i reivindicatius. I també els U2 més transgressors d’Achtung baby. Hi ha el Sisa i el Ricardo Solfa. Els germans Gallagher amics i els germans Gallagher enfadats.

 

– Les lleis de la física també es veuen alterades. Ni el temps ni l’espai es regeixen per les lleis racionals del món tangible. L’arquitectura de l’edifici indica clarament els límits constructius. Un cop dins el celler però, aquests límits van més enllà dels murs. L’espai s’expandeix fins a extrems que encara no he sigut capaç d’arribar.

-Sí, és clar… estem parlant d’una nova dimensió…

– Lo mateix passa amb el temps. Un segon a fora es poden percebre com a hores a dins. L’altre dia, per exemple, quan vaig entrar lligat i tu sostenies l’altre extrem de la corda. El que segons tu van ser mitja dotzena de metres mal comptats, per mi van ser un bon grapat de kilòmetres. El que per tu van transcórrer uns pocs segons, jo ho vaig percebre com una jornada sencera.

– La relativitat d’un forat negre… llàstima que Mr. Spock ens hagi deixat… En aquest cas, ens hauria pogut ajudar a esbrinar els imprecisos límits de la realitat… ja saps que era un home de bones orelles… i lògica vulcaniana…

– Vols un altre whisky?

– Sí.

Mr. Raons torna a fer un gest a la mestressa… Que siguin dos més… sense gel…

– Entenc les raons que per tu això resulti poc racional, per no dir impossible. Tu que has excavat necròpolis d’antigues civilitzacions. Que has descolgat esquelets de persones que en temps remots es van preparar per fer un llarg viatge al més enllà. Que has vist com aquestes calaveres resten allà atònites (que deia el Jesús Moncada), a dos metres sota terra esperant el veritable traspàs. Un traspàs que no arriba i que topa amb el sol dur, fred i sec de la fosa. Tu que has vist en les cavitats dels ulls dels cranis els veritables límits de l’Univers. La foscor impenetrable. La buidor del no-res.

-Sí, és clar… tots som el nostre propi univers… i que a l’igual que aquest univers astronòmic… les nostres forces interiors (poc compreses) interactuen amb els nostres gustos-sensacions-anhels- i es fusionen … amb els nostres desitjos en una espiral de creació…

– Collons… quines raons que em dones. Que porta aquest whisky?

– Solera… és un whisky de 50 anys… macerat en un espai tancat i fosc com el Celler…

El sol s’ha anat enfilant per les parets. El Foment en penombra ha fet d’escenari a les darreres paraules de Mr. Raons i Mr. Cansongs. Els dos han sentit una mena d’esglai al percebre tot de presències escampades al seu voltant. Quan la mestressa ha encès les llums han enfosquit les finestres fent fugir la claror del sol definitivament horitzó enllà. La llum ha revelat tot una cort de musics, instruments i faristols disposats en perfecta i harmoniosa geometria al centre de la sala. Els jugadors de botifarra, els bevedors sentenciosos i tota la resta eren quiets al seus llocs, embadalits. La gata ha desaparegut de la cadira. Ara ella i el seu fillol s’enfilen sobre un dels quatre grans pianos de cua aparellats i cap i cuats. Do-re-mi-fa-sol-la…

– Mr. Cansongs… torna-la a tocar…

Aquest glissando felí ha servit per destensionar l’ambient. Tothom s’ha relaxat i mantingut expectant. En mig d’un respectuós silenci han començat a sonar els primers compassos.

– Music for 18 Musicians. És una peça clàssica d’Steve Reich, compositor nord-americà (ha aclarit de baix en baix Mr. Cansongs) Un dels pioners del minimalisme.

– Ah… 19 si comptem al gat…

– L’Steve Reich és el paio més gran que toca un dels pianos. La resta d’instrumentistes són els Ensemble Modern.

– Molt modern em sembla…

– I a les veus membres de Synergy Vocals.

– Unes bones vocalistes callen per tot…

122 “River Man”

(Nick Drake)

Nick Drake

“FIVE LEAVES LEFT”

1969

 

 

Malenconia

 

El sopar

Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.

Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.

Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)

Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.

Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.

 

El ressopó

Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.

Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.

 

La candelera

Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.

A la recerca de la malenconia perduda

Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.

Fred.

Tenebres.

Silenci.

Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.

La malenconia

De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.

L’home del riu

La Betty va passar per aquí
Deia que tenia alguna cosa a dir
Sobre les coses d’avui
I les fulles caigudes

Deia que no sabia les notícies
Que no havia tingut temps de triar
Una manera de perdre
Però ella creu

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre el pla
Del temps violeta

Si m’explica tot el que sap
Sobre com baixa el riu
I les festes tota la nit 
Durant l’estiu

La Betty deia que havia resat avui
Demanant que el cel s’esvaeixi 
O potser es quedi
No n’estava segura

Que quan pensava en la pluja d’estiu
Demanant la seva ment un cop més
Va perdre el dolor
I es va quedar per més

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre la prohibició
De sentir-se lliure

Si em diu tot el que sap
Sobre com baixa el riu
No crec que
Sigui per a mi

Oh, com van i venen

(Traducció: Daniel Giribet)

La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.

108 “Stone Cold”

(Jimmy Barnes)

JIMMY BARNES

“30:30 Hindsight”

2014

 

 

 

Celebració dels 100 Cansongs

Aquest proper dissabte, el 18 d’octubre, al bar Foment de Sant Martí de Maldà, tindrà lloc un acte de celebració dels primers 100 Cansongs. Els seguidors habituals a aquest blog segur que ja n’éreu sabedors d’aquest fet, sobretot els més propers, ja sigui per converses prèvies o bé per que col·laboren directament en els preparatius de l’esdeveniment. Altres s’han assabentat pel cartell que venim publicant fa un parell de setmanes al mateix cos de pàgina del blog. Comentaris assenyats però, han manifestat que el cartell no deixava del tot clar de què anava la cosa i que seria convenient una explicació més clara i consisa. És el que passo a fer, en quatre ratlles, en aquesta entrada d’avui.

Fa uns mesos, davant l’eventual, engrescadora i el més que probable assoliment dels 100 lliuraments del Cansongs, es va contemplar la possibil·litat de celebrar aquesta fita junt amb tota la gent que setmana darrera setmana ha seguit fidelment les evolucions musicals, i els esdevenirs aventurers dels personatges que de tant en tant hi pul·lulen. Finalment, amb l’inestimable ajut de molta gent, i als qui estic profundament agraït, aquest proper dissabte es farà realitat.

El lloc escollir per la celebració és el bar Foment de Sant Martí (local cansongmanià per excel·lència). I el gruix de l’acte serà amb música en directe, com no podia ser d’altra manera. La part musical  anirà a càrrec del grup Sonotone, banda versàtil i de llarg recorregut i que des de fa pocs mesos està vivint una segona joventut. Ens oferiran temes propis i versions de temes del pop, rock, blues, etc. bàsicament dels anys 70. Música per altra banda, que respon molt a l’esperit del Cansongs. Sembla ser que ens oferiran arranjaments d’algunes de les peces aparegudes al blog i que estan preparant expressament per l’ocasió, en estrena mundial absoluta. Fet ben lloable.

Però no sol de música viu l’home. Prèviament al concert hi han previstos una sèrie de parlaments relacionats amb el Cansongs i que els seguidors de tota la vida apreciaran. Per obrir el foc comptarem amb l’inestimable participació del Josep M. Oliva, el veritable inspirador d’aquest blog. Home de ment àgil i llengua afilada. Fins a data d’avui el contingut de la seva intervenció és incert, però de ben segur que ens farà passar una bona estona i ens il·luminarà amb les seves paraules. Seguidament Mr Raons i l’Enric Valls faran una intervenció ad libitum i del tot imprevisible (com es veu fins ara, tot molt ben organitzat…) Per acabar aquest apartat, agafarà la paraula el mateix Mr Cansongs que presentarà el curtmetratge, Mr Raons & Mr Cansongs, també en primícia mundial. Després ja es donarà pas a la música amb els esmentats Sonotone. Cal afegir que l’acte és gratuït i obert a tothom (el vicis van a càrrec de cadascú) Per suposat, hi esteu tots convidats, desitjant que passem plegats una bona vetllada.

Finalment agraïr a tothom la seva col·laboració. Als Sonotone, al Grup de recerques de les Terres de Ponent, al bar Foment, als seguidors, a tots aquells que d’una manera o altra han ajudat a fer-ho possible, sobretot als familiars i amics més propers pel seu recolzament i paciència, per la seva incondicional, discreta, i exemplar tasca humanitària d’aguantar un dia darrere l’altre, a un servidor i les seves neures.

Per ilustrar aquest Cansongs, una descoberta recient: Joe Bonamassa. El tema escollit és del Jimmy Barnes, excel·lent cantant de veu poderosa. Stone Cold és un tema preciós. Ara, l’aportació del Bonamassa és sorprenent. De ben segur farà les delícies de guitarristes, guitarreros, guitar heros, guitar air i altres rareses. La capacitat d’aquest home amb les sis cordes és pasmosa. En aquest tema ja deixa mostres de les seves habilitats. D’una guitarra és capaç extreuren del matís més subtil fins atacar l’instrument amb gran fiereza (al vídeo sembla que hagi de partir el màstil i quedar-se-li als dits…) De ben segur que tornarem a tenir al Joe Bonamassa per aquest blog. De moment disfruteu amb aquest Stone Cold. Per desmelar-se de gust.

I més fato pels amants de la guitarra elèctrica. En aquest enllaç s’hi pot trobar de tot i més www.guitarist.co.uk El bo del Bonamassa hi té penjades lliçons per a iniciats. Tot plegat molt didàctic.</p
http://youtu.be/aAzR40U9SY0

106 “Don’t Give Up on Me”

(Bucky Hoy Lindsey /Carson Whitsett /Dan Penn)

Solomon burke

“Don’t Give Up on Me”

2002

 

Pedres i fustes

 

Todo necio confunde valor con precio.

Antonio Machado

Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.

Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.

Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.

ATENCIÓ cansongsmaníacs.

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

“No perdis la fe en mi“

Si no dono la talla, si no estic a l’alçada
Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui
Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit
Aguanta, nena, més tard o més d’hora
Se que ho faré bé.

Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, no perdis la fe en mi
Se que és tard,
Que el joc està acabant
Però els meus sentiments, els de veritat
No han canviat
Al meu cor.

Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat.
M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat.
Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.

T’ho donaré tot,
Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor.
Simplement no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.

No vull que la perdis
Sé que és tard, però espera,
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.
Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs?
Si us plau, no perdis la fe en mi.

Ho podem aconseguir si ho intentem
No em rendiré, resisteix amb mi,
I no perdis la fe en mi, nena.
Oh, nena, nena, si us plau,
Facis el que facis,
Ho aconseguirem, ho aconseguirem
Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Promet-m’ho,
No perdis la fe en mi.

Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.

31 “Köln, january 24, 1975. Part I”

“Köln, january 24, 1975. Part I”                     
(Keith Jarrett)
Keith Jarrett
“The Köln Concert”
1975


“La realidad puede permitirse el lujo de ser increíble, inexplicable. Lamentablemente una obra de ficción no puede permitirse las mismas libertades”.         
 
 (“Aire de Dylan”, d’Enrique Vila-Matas)

Va caient la tarda al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) ens estem cruspin uns donuts acompanyats d’uns cafès. La gata fa becaines en una cadira del costat. Al fons els habituals de sempre fan la botifarra. Els últims rajos de sol s’esvaeixen quan irromp per la porta Keith Jarrett, l’afamat pianista de Pensilvànnia. Per un moment es fa el silenci i tot s’atura davant aquella figura esquifida però determinada que sense dubtar avança cap al piano que està instal·lat per l’ocasió. Mr. Raons i jo ens hem quedat amb el donuts a mig mastegar. Un jugador s’ha quedat amb el braç alçat, amb la manilla de trumfo als dits, a punt d’arrastrar. Fins i tot la gata, pasota de mena, ha aixecat el cap a veure que passava. El Keith ha fet una breu inspecció al piano i s’ha dirigit al taulell a parlar amb la mestressa.

El temps s’ha tornat a posar en marxa. He pogut desfer la bola que s’he m’havia fet a la boca. Finalment la manilla a rodat pel tapete.
– És en Keith Jarrett. És curiós que amb el piano sempre improvisa (li he dit a Mr Raons “per lo bajini”)
– Clar, així no li cal escriure ni dur partitura…
– Ja ho diuen, el món avança gràcies als ganduls.
– Doncs ja veuràs com a aquest paio la mestressa li treu la son de les orelles…
I hem seguit amb les nostres cabòries.

De sobte un gran remostré ens ha trencat la conversa. El jugadors de botifarra estaven tots agafats al piano portant-lo a pes de braços mirant de traslladar-lo de lloc. La mestressa els anava manant, atenent les instruccions del Keith, que s’ho mirava atentament. A la poca estona, Mr. Raons i jo també hi estàvem agafats (al piano) fent de camàlics. Ens l’ha fet portar de punt a punta de local, el molt cabronàs… es veu que allí on estava no era el lloc adequat… un cop s’ho ha mirat i remirat encara ens ha fet donar un parell de tombs amunt i avall amb el piano al coll fins deixar-lo en el seu lloc d’origen.  Clar, aquell piano s’ha hagut d’afinar. Ha arribat un tècnic amb tot d’estris. A nosaltres ens ha tingut a tots firmes, atents a tot el que l’hi calgués. Ja era negra nit quan finalment semblava que tot estava en ordre. Als oients ens ha fet asseure en unes cadires escrupulosament alineades. Ah, i sense xistar. Amb el local a les fosques, al Keith encara l’hi molestava la claror que venia de l’enllumenat del carrer. Ens hem hagut d’esperar una bona estona a que algú fes les gestions pertinents per deixar tot Sant Martí a les fosques.

Per fi, tret d’un breu incident provocat pel gat, que ha sortit de dins el piano, el Keith s’ha assegut davant l’instrument. Abans de prémer cap tecla però, ha estat ben bé un quart d’hora clavant-nos una mirada inculpadora que adivinàvem a través de la foscor. Moments abans una inoportuna tos havia alertat al Keith ficant-lo de mal humor. Crec que per culpa d’una engruna de donuts que s’hauría encantat darrera d’un queixal.

I el Keith Jarrett s’ha ficat a improvisar. Per sort, capficat com estava en la música, no ha estat fins a trenc d’alba, quant la primera claror del dia il·lumina el local, que se’n adona que tots (gat inclòs) estem adormits. Quina manera més bonica d’agafar el son. I he tingut un somni meravellós.

http://youtube.googleapis.com/v/AxGWyFaVnFc&source=uds

 

26 “Noon song”

“Noon song”                     
(Chick Corea)
Chick Corea
“Piano improvisations, vol. 1”
1971

Mister Raons i jo (Mister Cansongs) estem assentats en una taula del bar Foment, de Sant Martí de Maldà. En una altra taula que hi ha al fons, fan la botifarra. La llum de la tarda se’n ha anat poc a poc, sense adonar-nos-en. Hi hem reparat quan han encès les llums del local, que han acabat d’enfosquir de cop l’exterior. Pel reflex del vidre veig Mr. Raons apropar-se a la barra. Ja hem perdut el conte dels cafès quan Mr. Raons s’ha aixecat a  demanar-ne un parell més, aquest cop acompanyats d’un donuts.
– Així què deies, Mr. Cansongs? Que al blog vols ficar no se què de piano?
– Sí. Cada ics entrades, ficar-hi una peça de piano. A manera d’interludi. Hi han uns quants pianistes que m’agraden molt i seria la manera d’introduir-los, d’una forma argumentada, en el blog. També servirà perquè el personal s’esbargeixi, ja que al no haver-hi lletra per entendre, no cal trencar-se el cap.
– Que vols que et digui. Jo preferiría que hi fesis sortir al Loquillo i los Trogloditas cantant allò de “llevar el pecho tatuado, escupir a los urbanos…”.
– Bona peça deuries ser tu de jove…
– No ho saps prou… (apunta la mestressa, que porta els cafès i els donuts)
A Mr. Raons se li escapa una mitja rialla còmplice. Mentres ens deixa lo fato aixeco la vista i me’n adono que la partida de botifarra s’ha acabat. Deuen ser tots a sopar, penso.  
– Per on anàvem?
– No me’n recordo… ah, sí! Lo del piano. A més puc introduir-hi una conversa entre tu i jo. Que et sembla?
En aquestes entra per la porta de servei el Chick Corea, impecablement vestit amb camisa i pantaló blancs i mocador al coll.  Ens fa una breu salutació amb la mirada i s’asseu al piano de cua que hi ha en un racó.
– És el Chick Corea, l’hi confirmo amb veu baixa a Mr. Raons.
– Ni Chick Corretja ni hòsties amb vinagre. Quan un pobre menja lluç, és que un dels dos està fotut. On hi hagui els Ronaldos ja poden cantar missa.
Amb posat cerimoniós el Chick comença a tocar…
– “Noon song”… és la peça que obre el seu disc “Piano Improvisations, vol. 1”. Aquest i el Vol. 2, tots dos els va gravar en tant sols dos dies, a Oslo.
-En van avançar. Hi deuría fer un fred que pelava.
La gata del local me s’asseu a la falda i comença a ronronejar.
– De la manera que fa anar els dits (l’hi dic), aniria bé per excavar algun jaciment.
– O per gratar l’esquena…
Riem la broma i després ens quedem callats escoltant les notes del piano mentre apurem els cafès. Faig volar l’imaginació i deixo anar:
– En aquesta escena podríem ben bé ser dins d’un quadre de l’Eduard Hopper.
– Lo que a vint anys son pardals, a quaranta son trons (m’espetega Mr. Raons) Ja veig que t’ha abduït l’esperit del Cecil B. DeMille.
Mr. Raons em se queda mirant tot seriós i em diu:
– Cecil, vols dir que aquest escrit s’entendrà?