238 “Sing, sing, sing (with a Swing)”

(Louis Prima)

Benny Goodman                 

“Sing, sing, sing (with a Swing)”

1937

 

Presències reals

El vampir abandona la penombra del bar. Venint d’on ve, quan empeny les altes vidrieres i entra al gran saló és com un esclat de llum, so i color.

El local és ple de gom a gom. La festa es troba en el seu punt àlgid. Els convidats, entregats a la causa. Tot just l’orquestra acaba de començar a tocar els primers compassos de “sing, sing, sing” un swing frenètic. Esclata la bogeria. El Ramon i l’escultural nòrdica més que ballar, volen desaforats per tota la pista. És l’hora de la disbauxa i els amics dels nuvis estan disposats a fer que aquest dia sigui inoblidable. La núvia, que del vestit només conserva el vel, no es pot desempallegar de les amigues més íntimes i és objecte de jocs i bromes d’allò més innocents. El nuvi, que no duu ni tant sols la corbata, corre perseguit per la Maite i quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos decidides a sotmetre al novici a un ardent ritus iniciàtic. Una corrua, encapçalada per l’Alfons i tot de capgrossos, seguits per tota la mainada, que esvalotats travessen de forma temerària el bosc d’enardits ballarins. Endarrerit, tanca la filera un altre Alfons, un tal López, que porta al cap unes enormes banyes de cérvol que el fan decantar ficant en seriós perill la integritat física del personal (encara traurà algun ull…) En una vora, el Dr. Soares, alt, prim, al voltant dels setanta, molt atractiu, delecta a una rotllana de públic exclusivament femení, entre elles la Imma Costa, totes embadalides per la mirada blava i entremaliada del doctor i el seu càlid accent argentí. Sherlock Holmes i la Margarida sostenen un apassionant debat sobre les similituds i diferències de les boires de Londres i l’Urgell. El Jordi li explica a Tarek “el viatger” que ell sort n’ha tingut d’un GPS anomenat Miquel per poder arribar al convit. A la zona dels refrigeris el Josep s’enfarfega de mousse de mango. Va amb camisa florida sense mànigues, pantaló curt i ulleres de sol. Un abillament més propi del Carib. El Josep Anton, que ha ensumat l’ambient tropical s’ha deixat caure per allí. L’envolta tot un seguici que es mostra interessat en el seu darrer invent. Un enginy per guardar coses que et faria cabre un armari mirall dins la butxaca (riu-te’n de la butxaca màgica del Doraemon) I al seu costat, la jove Alba, que presumeix de padrí. Un home s’entesta a prendre mides a totes les obertures argumentant que ho fa per comprovar si hi passa un tanc. L’Imma Raluy s’ho passa d’allò més bé asseguda al costat del mestre, al piano, tocant a quatre mans. En un racó, la vídua Camps i parentela, que configuren una estampa de voltors, ho critiquen tot. El domador de lleons decapitat s’excusa dient que té el cap en un altre lloc. El sotsinspector Garcia, que arrossega un avet Douglas, s’ha entestat a convèncer la Daisy-Grace a que se n’emporti un exemplar d’aquesta conífera a casa per guarnir-la. Ella però no està d’arbres. És més de pessebre i prefereix la molsa. Manel, el fuster, i la Gata and Cristi posen junts per una foto que els fa el Josep Anton. Aquest, que si una cosa li sobra és temps (potser el treu del seu enginy prodigiós), entre invent i invent aprofita per fer un reportatge fotogràfic. I ves que no el tingui acabat, imprès i enquadernat abans no s’hagi acabat la festa! El Ramon i l’escultural nòrdica passen com una exhalació emportant-se pel davant la mèdium que era al mig com els dijous.Un lleó, enjogassat, amb la pota fa rodar el cap del domador mentre aquest li diu que avui no es nota el cos massa a puesto. Passa corrents la núvia, ja sense vel, decorada com un pastís. La música retrona a tot drap. Les amigues enriolades. El Josep Anton inventor. El Dr Soares i l’Imma Costa ballant. La Margarida i Sherlock Holmes emboirats, també ballant. El Josep Anton fotògraf. L’altra Imma ballant amb el mestre sobre el piano. Al nuvi no se’l veu. El Josep menjant mousse.  El Ramon. La nòrdica. El domador. L’Alfons. El vampir…

La Montse abaixa els interruptors. Tot l’edifici queda a les fosques i en silenci. La Montse surt al carrer, just a la plaça Sant Antoni, de Tàrrega. Després de fer una última ullada a la foscor de dins tanca la porta com qui tanca un llibre. Fa fred i no volta una ànima. És tard i té ganes d’arribar a casa.

Els personatges d’aquest relat:

el vampir, el Ramon i la nòrdica, la Maite i les quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos. Els dos Alfons, el Dr Soares, les Immes i el mestre al piano. Sherlock Holmes i la Margarida. El Jordi, Tarek “el viatger” i el GPS Miquel. El Josep enfargegat de mousse de mango. El Josep Antoni viatger, el Josep Antoni inventor, l’Alba. L’home que mesura els tancs. La vídua Camps i parentela. El domador decapitat, el lleó, el sotsinspector Garcia i la Daisy-Grace. L’avet Douglas i la molsa. Manel, el fuster, la Gata and Cristi. El Josep Antoni fotògraf, la mèdium i la Montse. Tots ells presències reals. Que mentre perduri la memòria conformaran un record plaent i entranyable.

La versió radiofònica…

Sing, sing, sing (with a Swing) és un tema escrit i enregistrat en disc originariament per Louis Prima l’any 1936. Un any més tard Benny Goodman enregistraria una versió de 9 minuts! Insòlit en aquella època en un disc de 12 polsades a 78 rpm ocupant el tema les dues cares. (l’estàndard eren 3 minuts en discs de 10 polsades)

Hem inclòs una versió de 2013 amb un solo de bateria a càrrec de Daniel Glass realment espectacular pel seu treball dedicat a la història de la música americana recollit en el DVD The Century Project.

 

237 “Chasing Sheep Is Best Left to Shepherds”

(Michael Nyman)

Michael Nyman                 

“The Draughtsman’s Contract”

1982

 

Joc de miralls-2

Vaig sortir dels lavabos fugint de la bavejant obstinació d’aquell borratxo. Vaig recórrer el passadís que donava al bar. Un espai enorme, de sostres alts, i decoració carregada i ostentosa. Com d’una altra època. La il·luminació era esmorteïda. Del fons, de darrera les vidrieres arribaven les ombres projectades dels convidats en dansa i el rumor de l’orquestra. Només trepitjar el bar vaig quedar paralitzat. Un calfred em travessar el cos. El local era buit. Només el cambrer, d’edat avançada i cara xuclada endreçava copes darrera la barra. I davant, un home que, tot i estar d’esquena, vaig reconèixer. És curiós com la genètica s’arrossega generació rere generació. Coneixia aquell posat de feia mil anys. Aquella espatlla, el gest, el deix tant característics dels Van Singhel de tota la vida. Una nissaga de caça-vampirs obstinats en esborrar-nos de la faç de la terra. Em trobava entre l’espasa i la paret. Al darrera, l’home borratxo pesat com un plom. Davant, un paio que es delia per travessar-me el cor amb una estaca de fusta. Fent una fugida cap endavant m’he col·locar al costat del caça-vampirs. Em passava ben bé dos pams. Sabia que apropar-m’hi tant era com ficar-me dins la gola del llop. Si m’atrapava amb les seves poderoses mans em trencaria l’espinada. Però també era la manera que podria tirar-me-li al coll abans que se n’adonés. “Voldrà alguna cosa el senyor?”, em va demanar el cambrer. “Prendré el mateix que aquest senyor”. El cambrer em va servir un whisky amb gel. Només la remor de la sala adjacent i el dringar dels glaçons trencava un silenci tens. “Vostè de part de qui ve?”, vaig preguntar, per trencar el gel. Parlàvem sense mirar-nos. “De la núvia. Vostè…?”. “Sí. Del nuvi”, vaig dir. “Ves per on encara resultarà que serem família…” vaig afegir sense saber si el caça-vampirs m’havia reconegut. També deuria ser conscient del perill. En tot cas no era dia per enfrontaments. Van Singhel va alçar el got.“Pels nuvis!”. “Pels nuvis!” Van xocar les copes. Del darrera va aparèixer l’home borratxo balbucejant “aquesta ronda la pago jo!” mentre es desplomava al terra.

236 “Bela Lugosi’s Dead”

(David Haskins / Kevin Haskins / Peter Murphy / Daniel Ash)

Bauhaus                 

“Bela Lugosi’s Dead”

1979

 

Joc de miralls

El vampir va entrar amb urgències al lavabos del restaurant. Alguna cosa se li havia ficat malament. Quan va empènyer la porta va topar amb un home que en sortia. “Disculpi”, va dir el vampir sense mira’l, mentre pensava, “surt del mig, imbècil”. “Tranquil, no ha estat res” va contestar l’home sense aturàs, murmurant “mira per on vas, tros d’ase”. De fet era un caçavampirs, però no es van reconèixer.

El vampir, un cop alleujat, va sortir del compartiment. Va ser llavors que es va adonar que a la paret del davant hi havia tot de piques. I un gran mirall de cap a cap. I la presència d’un home que en entrar, amb les presses, n’havia passat de llarg. El tenia d’esquena. Al vampir li entra una esglai. El lloc que ocupava, dins el mirall estava buit. Es va ficar al seu costat a rentar-se les mans. L’home intentava rentar-se la cara. Anava borratxo com una cep. Es girar cap al vampir amb la cara humida i va dibuixar un somriure, convençut que la frescor de l’aigua l’havia refet. Ara hi veia correctament. Al que tenia davant i el seu reflex. No com l’altre amb qui havia coincidit just un moment abans, a qui davant del mirall veia per quadruplicat. “Company. Jo puc llegir els teus pensaments”, li va dir tot seriós al vampir mirant-lo als ulls. “Sé exactament el que hi ha dins aquest cap”. Va haver-hi un silenci tens. El hematòfag va estar temptat de clavar-li els seus ullals a la jugular. L’home va continuar “Tu necessites una trago. Et convido a una copa”, va sentenciar trontollant, mentre pensava “tu necessites un trago. Et convido a una copa”. “No, gràcies. Jo no bec…”, es va escapolir convençut que les barreges no eren bones.

Aquesta vegada el tema tractat i l’elecció musical van de la mà. Hem triat Bela Lugosi’s Dead de Bauhaus per acompanyar aquest vampir que poca cosa conserva dels bons modals propis de la seva condició.

Una versió en directe, subtitulada, amb un Peter Murphy ficat totalment en el paper. La versió d’estudi del EP original.

235 “Round About Midnight”

(Thelonious Monk)

Thelonious Monk                 

“Genius of Modern Music. Volume One”

1947/1951

 

En silenci i a les fosques

Són les sis de la matinada. Un dia més em disposo a sortir de casa per anar a treballar. En silenci i a les fosques. La Maria sempre em diu que faig una sorollada de por.

El nostre pis, un primer segona, és acollidor i lluminós. Segons entres et trobes amb el rebedor. El menjador i la cuina a banda i banda. Al front, el passadís, que duu a la resta d’estances. A l’esquerra l’habitació de les nenes i el lavabo. A la dreta, el despatx. I al fons, la nostra habitació. A la nit, la Maria és de tenir totes les persianes abaixades. Tot tancat hermètic. Perquè aquestes finestres no ajusten bé, diu. Que hi passa aire i gastem molta calefacció. I les nenes es constipen. La Maria és bona i té bon caràcter, però quan s’enfada, s’enfada. I si li trenques el son es fica d’una mala llet… i ui, si li despertes les nenes. Llavors es converteix en una fera. A la nit la nostra habitació i la de les nenes són obertes. Hem de poder sentir-les, és clar. Doncs bé, aquell pis confortable i lluminós, a les sis de la matinada, si has de sortir-ne en silenci i a les fosques, es converteix en un lloc inhòspit i fosc. Un panteó, amb una reina i dos princeses adormides per algun encanteri. Un regne de silenci i foscor. I un borinot, que sóc jo, que dóna tombs, a les palpentes, maldestre i encara mig endormiscat. Per sort sé que a l’alba despertaran totes tres com un miracle que es repeteix cada dia.

Però jo he de creuar aquella casa sense trencar-ne l’ordre. Per aquesta travessia compto amb l’únic l’ajut de la claror del mòbil. Aprofito el petits intervals de llum que el dispositiu dispensa entre pitjada i pitjada. No faix anar la llanterna perquè consumeix molt i tinc la bateria fotuda. Me l’hauria de canviar però la Maria ja m’ha ficat la mala consciència al cos dient que per fabricar-les extreuen no sé quin mineral de no sé quin país aprofitant l’explotació infantil.

Mòbil en mà començo el meu periple. Entro al lavabo. Aquí és l’únic punt on puc gaudir de l’enllumenat. L’interruptor però és a la part de fora. Això m’obliga a realitzar una maniobra de veritable precisió. Entrar al lavabo i, amb la porta ajustada, deixar l’espai just per treure el braç, prémer l’interruptor per acte seguit, arronsant-lo cap a dins,  tancar la porta sense fer soroll i vèncer la velocitat de la llum que, entremaliada, intenta propagar-se per tot el passadís i colar-se dins les habitacions. Un cop enllestit i endreçat he de repetir l’operació però de manera inversa. Surto a la foscor de nou. Ara entro al despatx on ja tinc disposada la roba que m’he de ficar. No puc donar la llum perquè la porta s’ha despenjat i, per tancar-la del tot cal una empenta que, en aquestes cinscumstàncies causaria un terrabastall de proporcions descomunals. En aquest punt recordo que he de trucar al fuster. Un cop vestit entro a la cuina. Tres quarts del mateix. La porta rasca al terra i el frec produeix grima. Primer la llum de la nevera. Després la intermitència del mòbil m’ajuden a escalfar i beure’m el cafè amb llet. El microones fa un soroll esgarrifós.

Ja gairebé ho he aconseguit. Sols queda salvar l’últim escull. El més perillós. A aquella mateixa hora el veí del davant treu el seu gos a passejar. I mira que a mi m’agraden els animals. Però no sé perquè aquell gos no em pot ni veure. Em quedo al rebedor, a les fosques i en silenci escoltant com veí i gos surten de casa i es perdent escales avall. Altres vegades, després d’una estona sense resposta, intuint que ja han marxat o encara tardaran a fer-ho, agafo aire, obro la porta i m’aventuro a sortir sigilós i sense ser vist ni sentit. Alguns cops però, hem coincidit. El veí ja fa prou de contenir aquella bèstia que s’abraona amb els ulls fora de si i traient escuma pels queixals. Es provoca un escàndol monumental que travessa el passadís i s’escampa per tot casa. S’encén la llum, i de l’habitació del fons en surt veloç una mare que va a apaivagar els plors de les filles. Abans de desapareixer em dispensa una fugaç però intensa mirada de ràbia. Sé que més tard hauré de rendir comptes.

Reproduïnt les paraules que Gerardo Sanz dedica a Thelonious Monk  descriu la música al pianista de Rocky Mount, Carolina del Nord com “Demiurgo de un universo que jamás obedeció a otra lógica que la propia, Thelonious Monk (1917-1982) consagró su carrera a la conquista del espacio. Mientras sus coetáneos confundian la expresión con la acumulación de notas, el perfilaba estructuras a partir de lo estrictamente necesario descubriendo para el jazz la conmovedora belleza de la simplicidad y convirtiendose, involuntariamente, en el primer minimalista de la historia de la música popular”. (Rockdelux. Los 200 mejores discos del siglo XX. 2002)

Round About Midnight és ideal per il·lustrar el pelegrinatge del personatge del nostre personatge, encara que la “ronda nocturna” a la que fa referència la cançó faci referència a un altre tipus de ronda, molt més etílica.

Convertit en un standard, es troben infinitat de versions. N’he escollit un parell del propi Thelonious Monk, per quartet i piano sol. La Sara Vaughan fica veu a una versió que posterior s’hi va afegir lletra.

234 “The Sad Song”

(Fredo Viola)

Fredo Viola                 

“The Turn”

2008

 

De sol a sol

El Marc és pagès de de tota la vida. Fill d’un llogaret de la Segarra, de ben jovenet va deixar l’escola per anar al poble a viure amb el tiet i la tieta, dos concos que ja s’havien fet grans. Els aniria bé algú com el Marc per treballar les terres i no estar tant sols. El Marc no és ni prim ni gras. Ni baix ni alt. És de la mida que n’hi ha més, com diria la tieta. Encara que duu rellotge, les jornades no les marca pas les hores sinó el sol. De sol a sol, junt amb el tiet, entre sembrats, oliveres i ametllers, segons la temporada. A migdia i a la nit, puntual, la tieta ja els hi té el plat a taula. L’escena, mal il·luminada, suggereix un cenacle, versió reduïda d’aquell Sant Sopar que penja de la paret.

De caràcter apocat, el Marc sempre ha dut una vida abnegada, consagrada al treball i als preceptes de bon veí inculcats per la família i les Sagrades Escriptures. No ha faltat mai a missa de dotze ni a les festes de guardar. De casa sempre surt clenxat, afaitat,  encoloniat, net i polit. Modest i clàssic en el vestir, sempre sembla dur una peça de més de la que pertoca per l’època que som. I no ha abandonat mai l’advertència maternal d’anar cordat fins dalt.

Reservat i poc donat a la tertúlia, els diumenges a la tarda acostuma a anar al cafè  (una tallat a l’hivern, una sense alcohol a l’estiu) Seu sol a fullejar el diari. És el mirón a les partides de cartes. El figurant en els debats. El prudent en els partits de futbol. El que assenteix a les reunions. El convidat de pedra en els convits.

Amb qui més confiança té el Marc és amb el Pau, el seu veí, també pagès, encara que aquest d’un tarannà diferent. Ell, diguéssim, està més al dia. L’església ni la trepitja. I freqüenta altra mena de temples nocturns.

Han passat els anys. El Marc és a un pas de la jubilació. Els tiets són morts. Els pares són morts. El Pau també. S’ha quedat sol en una casa buida, només plena de records. I del Sant Sopar. Ara els seus sopars són un cenacle d’un sol membre. Una versió mínima. Abstracta. Com una reducció d’aquesta cuina moderna que tant es porta avui en dia. Un plat ben gran amb un petit escatxic al mig.

Vaig escoltar una frase que podria definir la música de Fred Viola. Vindria a dir més o menys que “lo més modern és una cosa tant antiga que ja se’ns havia oblidat”.

233 “I Put a Spell on You”

(Jay Hawkins / Herb Slotkin)

Jay Hawkins                 

“At Home with Screamin’ Jay Hawkins”

1958

 

Tenim el Ramon ingressat

A trenc d’alba deixo l’hospital. Surto a la fresca del carrer destemperat, mal dormit i sense haver aclucat l’ull. Em fan mal tots els ossos. He passat la nit com he pogut, en una d’aquelles butaques infames que, a mesura que van passant les hores es va convertint en un veritable poltre de tortura. Només tinc ganes d’arribar a casa, fer-me una dutxar i dormir una estona. Tenim el Ramon, el meu cunyat, ingressat de fa tres dies. Per sort està fora de perill. Però vam tindre un bon ensurt. Pensàvem que s’hi quedava. Al pobre li va agafar un patatús en un curs d’alemany. “Insuficiència respiratòria” segons els metges. Es veu que va ser intentant conjugar algun verb. Segur que enrevessat, afegeixo jo. I ves a saber de quin temps. I sort que el curs era presencial, que sinó, si arriba a ser on-line, com ha fet altres vegades, i l’enganxa sol a casa, llavors si que no se’n surt. Un cop en va fer un de llengües mortes. Ja m’explicareu… El meu cunyat fa anys que no treballa. Era un oficial de primera dels bons. Un manetes. Però amb lo de la bombolla se’n va anar tot a noris. Ja fa anys i panys que se li va acabar l’atur, les prestacions i els ajuts. Sort de la meva germana, la Cristina, que està ben col·locada i ha pogut pujar la canalla.

El Ramon, com a aportació més notòria, treu el gos a passejar. Ara mateix, que ja sóc dins del cotxe, camí de casa, en vaig trobant algun que també el passeja. Quan veus a segons quin i de segons quina edat, que surt al matí a passejar el gos, meu. Mala senyal. Al meu cunyat li ha donat per això dels idiomes. Mira que la meva germana i jo li hem mirat de treure del cap. Que es busqui algun “remiendo”. Segur que tindria feina i guanyaria algun duro. L’altre dia mateix, la veïna del tercer li va dir per canviar les rajoles del lavabo. Va dir que no. Que ara el que cal és formar-se. I que és millor estudiar que no estar-se tot lo sant dia al bar. Que saber idiomes obre moltes portes. Les llengües mortes…? No sé com a la Cristina no li agafa alguna cosa. Sempre ha estat de paciència ella. I enamorada, suposo. Mira que el Ramon està fet un bon “saldo”. Però ens l’estimem.

Demà ja s’hi quedarà la Cristina a l’hospital. Ha pogut col·locar la canalla amb els padrins. A la canalla no els hi hem dit res. Jo m’hi he pogut quedar aquesta nit perquè avui és dissabte i no he d’anar a treballar.

Entro a casa a les fosques. No vull fer soroll per no despertar ningú. M’he assegut al sofà. He donat la tele sense veu. Un xicot i una xicota ben plantats fan demostracions de les bondats d’un aparell per aprimar. L’he apagat. Ajagut al sofà recordava la nit d’hospital al costat del Ramon. Estirats, un al costat de l’altre, insomnes tots dos, no badàvem boca. Ell, per ordre facultativa, ha de guardar silenci absolut uns dies. Jo tampoc deia res per no incitar-lo a la conversa. Pobre Ramon, tant xerraire com és. Tant partidari del diàleg i de la comunicació. Només, de tant en tant, ens miràvem als ulls, petits punts foscos que brillaven en la penombra sota el dèbil fulgor de màquines i aparells hospitalaris. M’he embaltit. Per les escletxes d’una persiana que no acabava d’ajustar es colaven les primeres clarors del dia. Començaven a revelar el món.

Jay Hawkins és un personatge esperpèntic i pintoresc. Una barreja de Salvador Dalí i Jerry Lewis. La cançó proposada avui, tot i la gresca que hi fica el Hawkins, és un autèntic temàs. Per lluir-se de valent. Així ho demostren la infinitat de versions que se’n han fet. N’he triat dues de potents. Amb veus femenines totes dues. L’Annie Lennox la resolt amb classe, mentre la Joss Stone (podeu anar directament al minut 1:00 i saltar-vos la llarga introducció de xarrameca) es marca una versió rhythm & blues de lo més arrabassada.

231 “Blue Monday”

(Fats Domino / Dave Bartholomew)

Fats Domino               

“This Is Fats”

1957

 

Qui pro quo

La sala era a les fosques. Només la pàl·lida llum d’unes espelmes rebel·lava les sis figures de negre assegudes en cercle al voltant d’una taula agafades de les mans congregades allí per connectar amb el més enllà. Puc descriure l’escena perquè jo era allí. Però ells a mi no em veien.

Més concretament el que volien era invocar un difunt, que no era altre que Josep Camps, reputat empresari del sector càrnic, mort vint anys enrere, en estranyes circumstàncies, mai aclarides. Un modest negoci familiar l’havia elevat a la categoria d’imperi. Home poc donat a la vida social, es dedicava en cos i ànima al negoci. Tot i no tenir grans estudis, no se li escapava ni un cèntim. I no tenia família directa. Fins que una dona el va engatussat. Era molt més jove que ell i exuberant. I dic engatussar perquè tot i que ell li veia totes les gràcies, en realitat ella era una harpia. Una veritable  femme fatale d’origens humils però d’altes ambicions. Es van casar. Ell va deixar de dur la vida abnegada i senzilla per alternar amb la jet-set i les revistes del cor. Cansat de tot aquest enrrenou, el senyor Camps aviat es centrà en les seves obligacions i deixà que ella sola satisfés les seves ínfules i capricis. Naturalment la senyora va col·locar tota la seva família dins el negoci. En llocs de privilegi. Un bon sou a canvi de no fer gran cosa. Era una dona sense escrúpols ni manies alhora d’aconseguir el que fos. Advocats, banquers, proveïdors, comptables… els tenia a tots agafats pels ous. El senyor Camps va ser l’últim en saber-ho, és clar.

Tots anaven mudats i de negre rigorós, com en un enterrament. Ara la vídua tenia vint anys més i unes quantes cirurgies de massa. Anava amb un vestit jaqueta negre per l’ocasió. Esgarrava el conjunt un escot que ressuscitaria un mort, potser pensava que ajudaria. El grup el completava la parentela. Els seus germans. Dos playboys de baixa estofa, amb poc cervell i molt nas. L’esposa del germà gran. Molts ossos i poques llums. Tancava el cercle la tieta. Feia ferum d’alcohol i també havia tastat el bisturí. Tot un conjunt pictòric i pintoresc, vaja.

Sembla ser que el senyor Camps, a esquenes de la seva dona, fart dels seus excessos, planificava divorciàs. Males llengües diuen que ell havia conegut una altra dona. Llavors va vindre aquella mort sobtada, aparentment natural, però que ningú es va empassar. Tret del jutge, és clar, que duia una vena als ulls, i algun favor de l’afligida vídua. Va córrer el rumor que el senyor Camps, temorós de perdreu tot, amassava la seva fortuna en secret lluny de l’abast dels voltors.

Però txit! Silenci, que a la sala en penombres hi passa alguna cosa. Sembla que el finat s’ha manifestat. Quatre espasmes. El semblant mudat. La mèdium ha començat a parlar. Era la veu del mateix Josep Camps la que ressonava per tota la sala davant l’esglai dels presents. L’espectre semblava voler guardar les bones formes quan la vídua l’ha tallat dient-li que es deixés de collonades i interpel·lant-lo a dir on eren els diners. Ara, amb el negoci enfonsat i una fortuna dilapidada venien a reclamar al senyor Camps el que dret a llei era seu doncs, de manera infame, havia sostret aquells diners de l’entorn familiar. Van arrancar dels llavis de la mèdium una adreça. La negra comitiva va abandonar la sala tant bon punt tenien els que havien vingut a buscar. Van deixar la mèdium i l’esperit amb la paraula a la boca i un pam de nas. Se´n van anar sense dir ni bona nit i deixant-se la porta oberta.

Era una antiga casa de tres plantes entre mitgeres, alta i estreta. Ara s’alçava esquelètica en mig d’un solar desbalandrat. No els hi va costar res forçar la porta, ara parlo d’oïdes, i enfilar-se per la fosca i estreta escala il·luminant-la amb la claror dels mòbils. Tot just havien arribat al primer replà. No van veure els fils que activaren el ressort que va fer detonar les càrregues explosives estratègicament disposades. L’edifici va caure a plom convertint-se en un munt de runa, i en un panteó.

El senyor Camps, des de la tomba, s’havia revenjat d’aquells que li havien pres tot. Així es feia justícia. L’altre dia vaig sentir dir que dies abans algú havia vist la mèdium freqüentar aquella casa, ara en runes. Però es diuen tantes coses que ves a saber quines són veritat. Nosaltres, els espectres, no ho sabem tot. Què més voldríem!

La versió radiofònica…

Aquest passat dimarts va morir Fast Domino, cantant, pianista i compositor de Nova Orleans. Va estar un dels pioners del rock & roll, sent molt influent per a molts artistes del gènere.

230 “Hurt”

(Trent Reznor)

Nine Inch Nails               

“The Downward Spiral”

1994

 

Es va armar un Cristo

Quant de temps duren els presagis que els grans dipositen en els nens? Aquest nen serà inventor, diuen. Aquesta nena serà actriu. Més que el designi és el desig que els mou. Com el buf que empeny un petit veler. Fins quan es manté aquest buf? Quan aquest vaixell s’abandona a la seva sort, molts cops, per acabar estavellant a les roques? De petit el meu germà havia de ser artista. Jo enginyer.

Una vegada els pares ens van dur al circ. Estàvem asseguts esperant que comencés la funció. Jo ja havia comptat, enumerat i classificat les franges. Els colors. Totes les formes i figures geomètriques escampades dins la carpa. Havia establer paral·lelismes. Simetries. Va començar l’espectacle. Contorsionistes, forçuts, equilibristes feien les delícies de petits i grans. El meu germà disfrutava com un beneit. Jo en canvi escrutava cada actuació. Les diseccionava amb el rigor d’un cirurgià. El que per un era màgia per l’altre era pura tècnica.

Van arribar els lleons. El domador, de constitució normal, duia malles ajustades i una petita armilla. A pit descobert, fent-se el xulo, va obrir la boca del lleó i va introduir-hi el cap. Ja demostrat el seu valor, el domador prolongava el suspens demorant-ne la sortida. I va passar. El lleó va tancar la boca i… xas! El cap es va quedar dins mentre el cos, perplex i titubejant, va recular dues passes abans de caure com un sac. Esglai general. Jo havia fixat la meva mirada en els ulls del lleó. Aquest no havia tancat pas la boca per dolenteria o revenja. Tampoc per un trastorn transitori. Ni molt menys per gana. Més aviat havia estat per desgana. Segur que a l’animal, avorrit per la reiteració, li va venir un badall involuntari que, tot  i ser inofensiu, en aquell cas va resultar fatal. Tot i que la mare intentava tapar-me els ulls, entre la confusió general vaig poder veure que el lleó era el primer confós. Encara duia el cap dins la boca i no sabia què fer-ne. Semblava aquell nen que no vol menjar i se li fa una bola a la boca. Davant la mirada inquisitiva de la seva mare, aquella bola no sap si fer-la anar cap amunt o cap avall.

Van ser hàbils. Tot d’un plegat la pista es va omplir. Acrobates, mags, pallasos, empasafocs… tot l’arsenal. Tot plegat una maniobra de distracció. Disimuladament van retirar el lleó i el cos del domador. Enmig de la disbauxa, a bombo i platerets, va aparèixer el domador. Sa i estalvi, i amb el cap a puesto. El públic aplaudia a rabiar. Un truc realment aconseguit. Però a mi no em van enganyar. Aquell no era el domador de debò. Potser era un germà bessó. O un que se li assemblava molt. L’armilla la duia del revés. Potser per amagar taques de sang? I les malles no eren ben bé les mateixes. Entre ovacions el domador i jo ens vam creuar les mirades. Sols va ser un instant, però el suficient per percebre la falsedat de la seva rialla. I tots dos vam saber que jo sabia que ell no era ell, sinó un altre. Un impostor. Va dispensar un darrer somriure al públic abans de desapareixer darreres les cortines.

El meu germà tragina pesos al port. Jo faig de vigilant nocturn. Deu ser perquè m’hi fixo. Algun cop em pregunto què se’n va fer d’aquell lleó. Suposo que el van sacrificar. I quina expressió deuria tindre el domador. Ves a saber si dins la foscor d’aquella gola, absort per records d’infantesa, rememorava què li havien dit que seria quan fos gran.

The Downward Spiral és el segon àlbum d’estudi de Nine In Nails, la banda de Cleveland liderada per Trent Reznor. A Hurt, tema que tanca el disc, s’hi combina inquietud i una estranya bellesa. Ens parla una veu que pren autoconciència de que és una persona “diferent”.

La versió en estudi amb subtítols amb espanyol. La cançó en directe. Per acabar, una versió de 2002 d’un Johnny Cash crepuscular.

 

229 “21st Century Schizoid Man”

(Robert Fripp / Ian McDonald / Greg Lake / Michael Giles / Peter Sinfield)

King Crimson                

“In The Court of The Crimson King”

1969

 

Els tancs

Anava bé de temps.  Quan un té massa temps pensa. I qui pensa, es capfica. I a vegades això no és bo. M’havia apuntat al Curs d’iniciació a la Narrativa que feien a la Biblioteca. Al bar del davant m’esperava que fos l’hora entre cafès i notícies inquietants. Auguris  de repressió. I en aquest context penses: té sentit apuntar-se a un Curs d’iniciació a la Narrativa, de dos mesos de durada si d’un moment a un altre ens poden enviar els tancs? Trobar la porta del super tancada? No poder sortir ni de casa i que pels carrers només transiti la por? I em vaig ficar a pensar de quina manera aquesta amenaça podria alterar la meva vida. Com podria, concretament, impedir que fes el curs. Vaig passar de la idea a la hipòtesi. A valorar que de sobte, realment un tanc irrompés dins la plaça Sant Antoni, davant mateix de la Biblioteca. De seguida em vaig ficar a buscar pel mòbil mesures de tancs (de 3,60 a 3,75, segons model) A confrontar-les amb l’amplada dels carrers. I sí, passaria justet, però passaria. Podria fugir carrer Major amunt, on aquest s’estreny. Potser alguns balcons o balustrades no donarien. Però tant és. No hi havia res salvat. Aquesta gent no mira prim i segur que res aturaria la marxa del blindat, escapçant al seu pas les façanes que calgui, deixant tot el carrer Major amb les vides domèstiques a l’aire. Una 13 Rue del Percebe allargassada. Llavors he recordat que la tieta Nuri viu en aquell carrer. Segur que l’enrenou la sorprendria fent cafè, o asseguda al balancí trucant la senyora Maruja.

Immers en aquestes disquisicions m’he adonat que el curs ja deuria estar a misses dites. He acabat de perdre el temps debaten-me entre la vergonya de fer tard i el pensament, poc decorós, de que aquell curs potser tenia les hores contades. En tot cas, el llegir m’ha fet perdre l’escriure.

Però en un acte de valor i dignitat, i per poder assegurar la meva assistència el segon dia de curs, he ordit un pla. Es tractaria, bàsicament, de parar un parany. D’amagat, bordejaria la ciutat per la perifèria. Travessaria l’Ondara amb la llibreta entre les dents. Un cop fora de l’aigua, atrauria l’atenció del tanc i, amb flegma taurina, esperaria fins l’últim moment per endinsar-me al casc antic. Triaria un carrer prou ample pel que el tanc es veiés amb cor de perseguir-me. El carrer Estudi sembla un bon presagi. Aniria corrent per carrers cada cop més estrets amb aquella mole d’acer xafant-me els talons, enderrocant murs, enduent-se tot al seu pas en mig d’un núvol de pols, espurnes i gemecs esgarrifosos.

Finalment els carrers vencerien la bèstia, que a l’emblemàtic carrer de les Piques quedaria estrebada i sepultada de runa a l’alçada de la taverna El Bola. Jo seguiria corrent, i deixaria cada cop més endarrere als tripulants sortint del tanc, ara un munt de ferralla, atordits i emblanquinats, entre pols i estossegs, davant la mirada atònita dels parroquians, dels gegants i caps grossos que hi han al davant la taverna, i dels Pubill, que sempre seuen a la fresca. Ja fora de perill i minorant el pas enfilaria per Lluís Folquet, que dona just al costat de la Biblioteca. Travessaria el porxo amb pas sigilós però segur per entrar a l’edifici i, ara sí, començar el Curs d’introducció a la Narrativa.

King Crimsom emprenia el seu regnat amb un disc realment contundent, que obria amb aquest 21st Century Schizoid Man demolidor. Un regne on Robert Fripp exercia de veritable monarca. Peter Sinfield, de trobador. I la resta, de vassalls, amb tota la força i destresa al seu servei per erigir tot un imperi.

A la xarxa no he trobat el tema original del disc (suposo per una qüestió de drets) El que sí hi han són múltiples versions en directe enregistrades pel grup en diferents etapes, condicions i qualitats de so. També es troben infinitat de versions de lo més variat. Com a exemple n’he triat una que m’ha semblat exòtica.

https://youtu.be/5q_Yo13XD7o