Variació lliure del conte “El diario a diario”, de Julio Cortázar.
Un senyor arriba a casa amb una barra de pa sota el braç. Al vespre es disposa a preparar l’entrepà de l’endemà. A l’hora de tallar la barra per definir-ne la mida, dubta. Si l’home ja ha sopat, mitja barra li semblarà massa gran. En canvi, si va esvaït, serà petit. L’endemà al matí, mig adormit i desganat, hagi tallat per on hagi tallat, aquell entrepà serà immens. A l’hora d’esmorzar, si la feina ha estat dura, l’entrepà se li farà curt. Si ha fet poca activitat, serà grandiós. A migdia, quan s’apropi l’hora de dinar l’estómac li revelarà si la mida era l’encertada.
El senyor arriba a casa amb una barra de quart sota el braç. Al vespre, amb el ganivet als dits, dubta.
Tres-centes entrades del Cansongs ja comencen a ser entrades (res a fer amb les quatre-centes quaranta-quatre de l’Àlbum de cançons del Josep M. Oliva, en el que aquest blog s’emmiralla) Tot i que no som de números rodons, ja que tots els números mereixen tindre el seu valor, sí que el tres-cents, com a fita, requereix ser farcit amb una cançó prou significativa o prou important dins aquest àlbum sonor personal i amb voluntat de ser transferible. Durant l’època heroica, quan els elapés els esperàvem amb candeletes. De quan no ens veiem l’hora d’anar-lo a comprar. De córrer cap a casa per seguir una veritable litúrgia. El ritual de la consagració d’aquella hòstia negra. Aquell pa d’àngel de vinil. Treure’l de la caràtula. Netejar-lo. Col·locar-lo al plat del tocadiscs. Accionar el braç activant un mantra circular. Encertar l’agulla sobre la trajectòria del solc. Sempre la mateixa il·lusionada sorpresa del primer cop. La transsubstanciació de la matèria en música. Aliment per l’ànima.
Genesis forma part d’aquell imaginari. Apareixia l’arcàngel Gabriel per anunciar-nos que “el sopar està a punt”. Supper’s Ready, obra mestra del rock simfònic. M’imagino l’estranyesa que poden sentir les noves generacions davant un tema com aquest, àvides de brevetat i urgències. Fa uns mesos, en una conferència sobre cinema es va dir que a les escoles de cinema “ja no s’estudia als Fellini, Coppola o Godard. Ja queden molt lluny. Formen part del passat”. Afirmació que em va doldre en l’ànima. Suposo que tots tenim els nostres referents. Tots hem trepitjat, conreat la terra on ha germinat el nostre cultiu cultural. La música no s’escapa d’aquest paradigma. És per això que si Supper’s Ready em sona a música celestial, per un altre pot resultar un artefacte soporífer. És el què hi ha.
En un altre ordre de coses, anunciar que Mr Pesquises, el nostre detectiu preferit de casos prescrits se’ns ha independitzat. Ara té casa pròpia. Podeu seguir les seves desventures i tribulacions en aquest enllaç:
Cada nou lliurament també el tindrem al Cansongs, així com conservarem els anteriors tal com van ser publicats originàriament. Al blog de Mr Pesquises, en canvi, els lliuraments poden ser revisats, corregits i augmentats. Fins i tot, negats o contradits. Aquestes coses estranyes pròpies d’una ment capaç de desdoblar-se com la de Mr Pesquises. Vés que hi farem.
Aquí va un manat de versions. Steve Hackett ha anat desenvolupant la seva pròpia carrera en solitari, i al mateix temps, en un acte o bé purament nostàlgic o purament crematístic (o les dues coses a l’hora) ha anat recuperant els vells temes del seu antic grup. I ho fa reproduint fil per randa la peça original. Fins i tot el cantant guarda el timbre de veu i les ínfules teatrals del mateix Peter Gabriel. A la part final Steve Hackett es marca un solo magistral. En segon lloc una gravació històrica de l’època on podem veure al Peter Gabriel amb tot el seu repertori de disfresses. Una curiosa tercera versió, un còmic musical obra de l’il·lustrador Nathaniel Barlam, amb la traducció de les lletres. Finalment la versió que apareix al Seconds Out, doble disc en directe publicat l’any 1977. Peter Gabriel havia deixat el grup i és Phil Collins qui s’encarrega de la veu solista.
Comencem l’any amb una descoberta ben recent. Calenta, calenta… He quedat encisat per la guitarra d’Estas Tonne. El músic ucraïnès té un particular tècnica per tocar la guitarra. Multitud d’estils, influències i nacionalitats, reflex del seu pelegrinatge. Nascut a Ucraïna (1975), als 6 anys amb la seva família es trasllada a Israel. L’any 2001 arribarà a Nova York buscant fer-se un camí en l’àmbit musical. A partir d’aquí ell i la seva guitarra recorreran mig món. Estas Tonner diu ser posseïdor d’una “nacionalitat del món”:
Segurament hi ha una gran rellevància sobre on cert individu ha nascut i quina cultura es va convertir en l’ambient de la seva primera llet. I jo en veritat amo i estima el país anomenat Ucraïna per alletar les primeres passes de la meva ànima en aquest món. Però ara al mateix temps no li donaré més importància. Nosaltres no som les nostres nacionalitats, la nostra pertinença a determinada cultura o tradició. Cadascú de nosaltres és especial i únic, i tots nosaltres estem inclosos en el desenvolupament de les nostres vides en aquest planeta.
La seva música desprèn una amalgama d’aromes provinents de diferents llocs d’arreu del món. La barreja és molt suggestiva.