300 “Supper’s Ready”

300.

Tres-centes entrades del Cansongs ja comencen a ser entrades (res a fer amb les quatre-centes quaranta-quatre de l’Àlbum de cançons del Josep M. Oliva, en el que aquest blog s’emmiralla) Tot i que no som de números rodons, ja que tots els números mereixen tindre el seu valor, sí que el tres-cents, com a fita, requereix ser farcit amb una cançó prou significativa o prou important dins aquest àlbum sonor personal i amb voluntat de ser transferible. Durant l’època heroica, quan els elapés els esperàvem amb candeletes. De quan no ens veiem l’hora d’anar-lo a comprar. De córrer cap a casa per seguir una veritable litúrgia. El ritual de la consagració d’aquella hòstia negra. Aquell pa d’àngel de vinil. Treure’l de la caràtula. Netejar-lo. Col·locar-lo al plat del tocadiscs. Accionar el braç activant un mantra circular. Encertar l’agulla sobre la trajectòria del solc. Sempre la mateixa il·lusionada sorpresa del primer cop. La transsubstanciació de la matèria en música. Aliment per l’ànima.

Genesis forma part d’aquell imaginari. Apareixia l’arcàngel Gabriel per anunciar-nos que “el sopar està a punt”. Supper’s Ready, obra mestra del rock simfònic. M’imagino l’estranyesa que poden sentir les noves generacions davant un tema com aquest, àvides de brevetat i urgències. Fa uns mesos, en una conferència sobre cinema es va dir que a les escoles de cinema “ja no s’estudia als Fellini, Coppola o Godard. Ja queden molt lluny. Formen part del passat”. Afirmació que em va doldre en l’ànima. Suposo que tots tenim els nostres referents. Tots hem trepitjat, conreat la terra on ha germinat el nostre cultiu cultural. La música no s’escapa d’aquest paradigma. És per això que si Supper’s Ready em sona a música celestial, per un altre pot resultar un artefacte soporífer. És el què hi ha.

En un altre ordre de coses, anunciar que Mr Pesquises, el nostre detectiu preferit de casos prescrits se’ns ha independitzat. Ara té casa pròpia. Podeu seguir les seves desventures i tribulacions en aquest enllaç:

https://pesquises.home.blog/

Cada nou lliurament també el tindrem al Cansongs, així com conservarem els anteriors tal com van ser publicats originàriament. Al blog de Mr Pesquises, en canvi, els lliuraments poden ser revisats, corregits i augmentats. Fins i tot, negats o contradits. Aquestes coses estranyes pròpies d’una ment capaç de desdoblar-se com la de Mr Pesquises. Vés que hi farem.

Aquí va un manat de versions. Steve Hackett ha anat desenvolupant la seva pròpia carrera en solitari, i al mateix temps, en un acte o bé purament nostàlgic o purament crematístic (o les dues coses a l’hora) ha anat recuperant els vells temes del seu antic grup. I ho fa reproduint fil per randa la peça original. Fins i tot el cantant guarda el timbre de veu i les ínfules teatrals del mateix Peter Gabriel. A la part final Steve Hackett es marca un solo magistral. En segon lloc una gravació històrica de l’època on podem veure al Peter Gabriel amb tot el seu repertori de disfresses. Una curiosa tercera versió, un còmic musical obra de l’il·lustrador Nathaniel Barlam, amb la traducció de les lletres. Finalment la versió que apareix al Seconds Out, doble disc en directe publicat l’any 1977. Peter Gabriel havia deixat el grup i és Phil Collins qui s’encarrega de la veu solista.

273 “Lips Like Sugar”

(Will Sergeant / Ian McCulloch / Les Pattinson / Pete de Freitas)

Echo & The Bunnymen               

“Echo & The Bunnymen”

1987

 

400 Àlbum de cançons

Divendres passat, com sempre, al voltant de les sis de la tarda, ha arribat el número 400 de l’Àlbum de cançons, col·lecció de cançons que setmana darrera setmana el Josep M Oliva (Manresa, 1958) Com tots els incondicionals d’aquest blog saben, és l’inspirador del Cansongs. Llicenciat en periodisme, el Josep M ha estat i és un activista musical incansable i perseverant. És programador, entre altres, del Club de la cançó de Manresa. La seva estima i entusiasme per la música traspua en tots i cadascun dels lliuraments del seu Àlbum de cançons. I com totes les coses autèntiques i fetes de cor, s’encomana.

Fa uns dies vaig proposar-li de fer-li una entrevista telemàtica per deixar constància d’aquests 400 números i celebrar xifra tan rodona, a la qual cosa va accepta de bon grat. Aquí en podeu veure el resultat. La seva llarga experiència en aquest terreny l’ha dut a conèixer una ristra de grans artistes que realment fan enveja. Afegim un parell d’imatges com a mostra.

Tinc molt present però que en un futur pròxim, aprofitarem qualsevol excusa per reprendre la conversa, aquest cop però, de cos present i amb unes braves pel mig.

Moltes gràcies Josep M, i per molts anys!

El Josep M. amb el disc de la Janis Joplin, el primer lliurament del seu Àlbum de cançons

 

1- Com neix la idea de fer l’Àlbum de cançons?

Durant més de vint anys vaig fer un programa de ràdio, a Manresa, que es deia «Carregat de romanços ». Saps quina sensació tan maca és la de poder programar les cançons que t’agraden, llençar-les a l’aire i pensar que les comparteixes amb desenes o potser centenars de persones que mai coneixeràs però que vibraran a l’uníson amb tu amb aquella música? Doncs l’àlbum de cançons té una mica d’això, va néixer com un intent de compartir les cançons però també de revestir-les amb la importància que es mereixen, explicant una mica la seva història o altres històries paral·leles que es mouen al seu voltant i que els donen el reconeixement (a la cançó però també al cantant i als seus autors) que ni els youtubes ni els spotifys ni aquests aparells on n’hi caben milers no els dóna. És això: les ganes de compartir o de donar a conèixer les cançons que m’agraden i també el desig de fer justícia als artistes i als creadors.

2- Una pregunta que m’he plantejat sovint és si les cançons i autors que tries els tens acotats, i en deixes altres al marge perquè l’Àlbum tingui una coherència estilística, o senzillament fiques la música que t’agrada i punt?

Les cançons que trio van sortint a la babalà, perquè em venen al cap en aquell moment o per una qüestió d’oportunitat (l’època de l’any, un fet que ha passat, una noticia relativa a la cançó o al cantant…). La tria no té ni una intenció antològica ni hi ha cap prioritat per qüestions de qualitat. En aquest sentit no hi ha cap mena d’acotació. Hi ha artistes que m’agraden moltíssim de sempre i que encara no han aparegut a l’àlbum (ara em ve el cap l’Alberto Cortez, per dir-ne algun) o d’altres que han sortit potser només un cop o dos després de quatre-cents àlbums (l’Ovidi o el Sisa, que tant m’agraden i que tant m’estimo) sense que tingui una explicació lògica. L’única cosa que sí que controlo una mica és que no surtin tres àlbums seguits en italià, posem per cas, o tres cançons d’estils o artistes molt semblants una darrere l’altra. Això és l’únic que sí que s’escapa a l’atzar, la resta no té cap criteri d’unitat, és totalment eclèctic i fet sobre la marxa.

3- L’altre dia em parlaves d’un tema que et neguiteja: la desaparició del disc com a format físic. Ens ho pots explicar?

La gent que m’estima saben que si m’han de fer un regal i volen encertar segur, amb un disc no fallaran mai. Diria que és amb el que m’he gastat més diners (bé, en això i en convidar a sopar noies a les que després els acabo perdent la pista). M’agrada el disc (tant en vinil com ara en CD) pel que té d’objecte però també per aquella sensació de tenir una cosa sòlida, un arxiu musical fet al meu gust amb cançons que podré fer sonar tota la vida i amb tota la informació que no es troba en aquells mitjans amb els que ara la gent escolta música i que ni tan sols esmenten els autors. En un disc hi pots trobar les lletres, el nom dels que l’han fet, la data d’edició, el nom de la gent que hi ha participat, els arranjadors, els músics, les dedicatòries, les fotos… D’uns anys ençà els dissenyadors, que tantes vegades -dissortadament- es creuen per damunt dels altres creadors, han imposat el seu criteri estètic -molts cops força discutible- i han fet que alguns llibrets dels que acompanyen els cedés no serveixin absolutament de res: amb les lletres i tota la informació pràcticament il·legible degut al tamany de la lletra o bé a les tintes escollides, fan que no hi hagi a penes contrast i no es pugui llegir res. És una llàstima que ningú els cridi a l’ordre i que els faci entendre que la seva feina és secundària i mai pot anular la finalitat per a la qual els discos s’acompanyen amb un llibret i que és perquè el puguem llegir.

Dit tot això, em dol veure com cada cop es venen menys discos perquè si continua així els anomenats suports digitals els acabaran reemplaçant i els gustos (si es pot dir que en tenen algun) dels que no donen cap importància a tots aquells valors afegits que comentava abans i que trobem als discos, acabaran imposant el seu criteri (si es pot dir que en tenen cap) i els que valorem totes aquelles altres coses ja no tindrem l’opció de triar. Com passa amb tants altres camps, la dictadura del públic menys exigent s’imposa i els que preferim altres coses ja no tenim opció d’escollir. Passa el mateix amb les pel·lícules en dvd, amb la crisi de la premsa escrita davant dels que deixen de comprar diaris perquè creuen que troben el mateix de franc a internet, etcètera, etcètera. De tot plegat crec que l’únic que té un futur clar és el llibre. L’amenaça de ser reemplaçat pel “llibre electrònic” sembla ser que s’ha quedat en un malson.

4- Un dels vessants que més admiro del teu treball és que la teva cultura musical s’alimenta de discos, però sobretot, d’actuacions en directe que tu tens la sort d’haver-hi assistit. En aquest aspecte em guanyes per golejada. Els pocs concerts als quals jo he assistit són memorables. Memorables bàsicament per això, perquè són pocs…

Avui mateix, en una entrevista a Radio 3, parlàvem d’aquest tema. Diuen que una gravació, un disc, és el testimoni d’un moment passat. Un record, una fotografia. En canvi la música en viu pertany a l’aquí i a l’ara. És el present. M’ha semblat una idea bonica.

Sí, és així, però també és veritat que gràcies als discos he disfrutat molt i m’he enriquit molt amb artistes que per un motiu o altre  no vaig poder veure mai: Janis Joplin, Édith Piaf, Gilbert Becaud, els Beatles, Alfredo Zitarrosa, Mari Trini, Camilo Sesto… Quina sort poder-los tenir en disc. Canten per mi quan vull i moltes vegades em transmeten coses noves i m’emocionen tant com si els veiés a l’escenari. I de vegades, sortint de concerts d’artistes molt més modestos, també m’he comprat el disc, que no trobaria a cap botiga i potser tampoc a internet, amb la il·lusió de seguir-los disfrutant a casa, una cosa impagable.

5- Com veus el futur de la música?

Suposo que amb èpoques de tot -igual com ha estat sempre- però bé. El que no veig amb tant optimisme és allò que dèiem dels discos, ni la possibilitat d’escoltar a les ràdios o a les teles algunes coses que valen molt i queden sepultades per la comercialitat… En fi, deixant el tema dels discos, la resta no ho veig ni millor ni pitjor que en temps passats.

6- Ja sé que és una putada però si haguessis de triar només 3 autors, amb quins et quedaries?

Ostres, és complicat. I és que en la música, a diferència de la pintura, per exemple, no  només valoro els autors sinó també els intèrprets. Així de cop i sense donar-hi massa voltes penso en la força del Tom Jones, la sensualitat de la María Jiménez, la veu preciosa de la Marina Rossell o de la Soledad Bravo, la grandiositat escènica del Raphael, la genialitat musical del Lluís Llach…  Purament com a autors, apart que m’agradin també com a cantants, Serrat per a mi és el primer, sense pensar-m’ho ni un segon. El Serrat sempre: per la varietat temàtica, per la riquesa de les seves lletres, per l’emoció que em transmet… El Sabina indiscutiblement en seria un altre. No té la varietat temàtica del Serrat però la seva habilitat mai vista per fer versos enginyosos, xocants, paradoxals i brillants com un castell de focs lingüístic, no té parangó. Però ja no és el mateix, alerta, no és el mateix. I encara hi ha una altra cosa: el Serrat em sembla entranyable, el Sabina tot el contrari. També el Víctor Manuel em sembla un gran autor de cançons, i a  un nivell més minoritari i més proper, el Joan Isaac, tan poc valorat comparat amb el que es mereixeria. N’he dit quatre, en podria dir més.

7- Ara potser et ficaré en un compromís: t’atreveixes a escollir 3 temes del Cansongs que t’hagin agradat? (pot dir-ne, si es dóna el cas, 3, 2, 1 o cap…) Amb 3 però gosaria a fer de malabarista i incloure al lliurament que pertoqui del Cansongs una cançó que suposadament et podria agradar…

Mira… els teus gustos musicals i els meus, Jordi, van per camins força diferents, però evidentment que amb les entregues que portes ja fetes i que van camí de les tres-centes, en trobaria tres, sis, nou i bastantes més. Citaré una cançó que vam escollir els dos en dies diferents: “Qualsevol nit pot sortir el sol”, l’obra immortal del Jaume Sisa, que està també a l’Olimp dels meus artistes estimats. L’altra seria la “Suzanne” del Leonard Cohen, un artista que vaig descobrir tard i a qui com més conec més m’agrada. I una tercera seria una raresa que em va fer moltíssima gràcia. La cançó “Que seas feliz”, cantada per un desconegut per a mi, un cantant local segons explicaves, de nom artístic -i m’imagino que real-  Domingo Sardà, lo Mingo el Carlets, per als teus amics. No pensessis ni per un moment que li poso com una cosa estrafolària o per fer una concessió a una aportació local del teu àlbum; t’ho dic ben seriosament. Jo només coneixia aquesta cançó -i la coneixia des que deuria tenir tretze o catorze anys, cantada per la Mari Trini-. La versió que vas mostrar tu em va semblar una descoberta, té l’encant dels artistes marginals però autèntics. Si en lloc de tres cançons només en pogués triar una, t’hagués dit aquesta.

 

El Josep M en una imatge recent

 

 

 

 

 

 

 

262 “L’arbre que vol ser humà”

(Ernest Crusats / Jordi Casadesús / Jordi Torrents)

La Iaia                 

“On és la màgia?”

2014

 

D’aquesta se’n sortirà

A batzegades. A batzegades és com funciona aquest blog sense cap seguida, que no guarda cap disciplina ni mètode ni compromís ni res de tot això. I dins tantes mancances a vegades un es pregunta si potser no té ni solta ni volta.

Tota publicació o esdeveniment que es preui ve marcada per una periodicitat ben definida. Diari (el diari), setmanal (suplements, revistes del cor, la quiniela), mensual (revistes del cervell, la nòmina), trimestral (dossiers, publicacions per cervells retorçuts), semestral (per cervells obsessius), anual (almanacs, catàlegs, el calendari del pagès, la felicitació de Nadal), bianual (la felicitació de Nadal del desmemoriat), i així fins a l’infinit. El Cansongs, en aquest sentit fora de categoria, en qüestions de cadència temporal guardaria més afinitat, per incert i sobtat, amb esqueles, partides de naixement o pamflets electorals.

La falta de temps sembla no servir d’excusa quan hi ha qui afirma que el temps és un concepte que ens hem inventat. Altres en canvi, menys categòrics, admetent la seva existència, asseguren que sempre hi ha temps per tot. Del que es dedueix que si no el trobem (el temps) és que no en tenim proutes ganes (de fer allò que hem de fer). Del desajunt i l’arítmia ja me’n fa prouta memòria el lliurament setmanal del Josep M Oliva que, amb puntualitat britànica, amb un degoteig implacable com una gota malaia, cada divendres cau puntualment a l’hora convinguda.

Descartat el factor temporal, una altra raó podria ser no tenir-hi el cap, traslladant el problema a una qüestió espacial. Molts cops ens passa que a la feina, al cotxe, o enmig d’una conversa familiar tinguem el cap en un altre lloc. A mi em passa sovint. Conscient d’aquesta circumstància, m’aferro al bon criteri dels qui m’envolten i segueixo, sense xistar ni fer preguntes, el pas que toca amb estricta disciplina militar.

Per postres aquests darrers dies el Cansongs ha rebut un altre cop mortal. La proclamada autoficció, de la que aquest blog tant en presumia i vantava, ara resulta que no existeix. La mà executora ha estat la del Sergi Pàmies que, arran de la publicació del seu darrer llibre, en una entrevista molt didàctica a l’Ara, afirmava sense embuts que “l’autoficció no existeix”. Ho argumenta dient que “l’autoficció és una impostura basada en la ignorància. Determinats alquimistes de les etiquetes van decidir que a una cosa que tota la vida havia existit li posarien un altre nom (…) hi ha una mirada cap a un mateix des de la ficció i prou”. I ho il·lustra d’una manera molt gràfica “La masturbació està inclosa dins el sexe, no és una categoria a part!”. Afirmació que, afegeixo jo, farà feliç a molta gent que resulta que tenen més sexe del que es pensaven.

Em pregunto com seria un encontre fortuït entre el Pàmies i Vila-Matas (paladí de l’autoficció) per parlar d’aquest tema (ignoro si es coneixen…) Clar que coneixen el caràcter esquiu del Vila-Matas, fugiria d’estudi al·ludint que dels seus llibres, el text de la contracoberta i les ressenyes no són de la seva incumbència.

Per cert, “L’art de portar gavardina”, del Sergi Pàmies el trobo magnífic. Tant de forma com de contingut. He pensat que de gran jo vull saber escriure així. El volum, petit però sucós, és un recull de contes en què l’autor fa autèntic striptease emocional. Un valent i arriscat exercici d’exhibicionisme que per cert, la gavardina és la peça que més escaient per aquesta mena de pràctiques. Em pregunto si el Sergi Pàmies guarda alguna mena de parentel·la amb cal Pàmies. Ho haurem d’esbrinar…

Fet aquest incís tornem a la consulta mèdica per analitzar l’estat al malalt. És a dir, el Cansongs.

Els símptomes. Ens mostren un blog sense continuïtat i arítmies. Amb disfuncions temporals i temàtiques. Que tendeix a la desídia i la narcolèpsia.

El diagnòstic. El pacient presenta un quadre clarament tipificat. Agrafia aguda, acompanyada de ciclotímia de grau tres, amb desplaçament del seu marc teòric a causa de la pèrdua d’autoficció, afectant-li l’autoestima.

Tractament. L’equip facultatiu ha optat per una via conservadora. No saltàs cap menjada, exercici físic i mental i dormir les hores que toquen. Llegir, conversar, escoltar. Fer noves amistats i conservar les velles. Practicar força sexe, ni que sigui a base d’autoficció. I nodrir-se dels tres ingredients bàsics per recobrar les ganes d’escriure (el mateix Pàmies reconeix aplicar-se-les…) La realitat, la imaginació i la memòria.

Sembla que d’aquesta el Cansongs se’n sortirà. Almenys li hauran fet un pedaç per aguantar una temporada.

Aprofitant que aquests dies s’ha celebrat el 30è Mercat de Música Viva de Vic, incloem a la basta llista del Cansongs a La Iaia, un grup de casa. Psicodèlia autòctona amb trempera.

 

 

 

241 “El Problemático Winston Smith”

(Víctor Cabezuelo / Carlos Campos / Julia Martín-Maestro / Alberto Rey / Sara Oliveira)

Rufus T. Firefly                

“Nueve”

2014

Documentar-se

Si fem memòria i repassem els propòsits d’aquest blog, el principal i originari era el ja sabut d’emular l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva, on, via correu electrònic, ell comparteix amb amics i coneguts les cançons que més l’han marcat al llarg de la seva vida. Per cert, el Josep M ja va pel 344. Al ritme actual, només igualar aquesta xifra (un dels altres propòsits d’aquest blog), em comportarà més de dos anys de feina. Això suposant que un cop prejubilat (crec que està a punt de fer-ho) fent un cop de cap, no se’n vagui a les Bahames, amb sol, platja i noies exuberants, tombat en una gandula bevent pinya colada, vivint a cos de rei. I en un rampell àgraf, enviar el seu Àlbum de cançons a pastar fang. Em temo però, amb l’entusiasme i el compromís amb que continua escrivint i enviant els seus lliuraments, que tenim corda per estona, i que jo, si no vull empassar-me l’amor propi, hauré de fer mans i manigues, treure temps d’on no n’hi ha, condemnat a escriure com un posés, a engreixar la nòmina del Cansongs. Un destí nocturn, fosc i solitari. Si no fóssim amics enviaria algú a trencar-li els dits. Com que sí que ho som d’amics potser li faré arribar prospectes de les Bahames…

Seguint amb els propòsit (és molt de fi d’any això), no acompanyaria les cançons amb saberudes i analítiques ressenyes. La xanxa en va plena i qui hi estigui interessat les pot trobar amb facilitat. Tot plegar tampoc sóc cap expert en la matèria. La tria dels temes musicals és purament subjectiva i emocional. Si algun cop goso ha fer alguna valoració és perquè són molts anys i molts discos. Això ja ens dona un bagatge que permet certes llicències.

El que faria doncs, seria il·lustrar les cançons amb anècdotes relacionades amb la meva afició a la música. Els meus pelegrinatges, elapés de vinil sota el braç, buscant tocadiscs per reproduir. El hàbits d’escolta de l’època. El context. Discoteques, pubs, clubs, etc.

Un dels temes recurrents també ha estat l’autoficció, estil, gènere o tècnica mal vista per alguns ja que la relacionen amb qui realment no té res a dir. Jo tinc la meva pròpia teoria al respecte. Sigui quin sigui el tema del que vulguem escriure, per estrafolari que sigui, ens caldrà documentar (sobretot per que sigui versemblant. Per estrany que sembli, fins i tot la ciència-ficció requereix de les seves lleis i normes) Els que fem servir l’autoficció (ja m’hi auto incloc…) no és per falta de coses a dir sinó per mandra. De les coses que volem parlar en posposem el documentar-nos per més endavant. I clar, quan ens trobem amb l’obligació de fer un escrit en un mitjà amb periodicitat (un blog, un diari, una revista…) doncs tirem de lo que tenim a mà. De l’aquí i l’ara, de lo que tenim davant. Per això resulta tant autoreferencial.

Ho il·lustraré amb un cas recent. Fa temps que voldria parlar de l’ambient que havia a les discoteques dels anys 70. Un fet habitual eren les baralles, un dia sí, un altre també, entre diferents bandes, grups o grupuscles (a vegades format per una sola persona) Normalment aquestes bandes, grups o grupuscles els conformaven paios del mateix poble (els d’Anglesola, els de Bellpuig, etc) o, en molts casos, membres d’una mateixa família (nombroses, és clar) Famílies que, com en un drama shakesperià, es tenien jurat odi etern. Amb l’honor sempre en joc, suposo, o un excés de testosterona, s’organitzaven veritables batalles campals. Els caps de setmana acabaven a hòsties. Hi ha molt a escriure sobre el tema i (ara arribem allà on anàvem) voldria documentar-me al respecte. Tinc un company de feina que pertany a una d’aquestes famílies “pegadores”. Segons diu, ell no era mai de ficar-se en merdés, i no repartia si no el buscaven (en aquest cas, el trobaven…) Un dels que realment repartia de valent era el seu germà gran. Li he explicat la meva intenció d’escriure sobre aquest fenomen sociològic i que m’agradaria parlar amb el seu germà per documentar-me. Tot plegat ja ha passat molt de temps i les baralles i rancúnies són cosa del passat. El company m’adverteix que el seu germà és un paio agressiu, poc donat al diàleg i d’idees fixes. Jo continuo obstinat amb aquest tema i voldria exposar-lo en aquest blog. De moment però el deixo per més endavant. Ara mateix em fa mandra documentar-me i que em trenquin la cara.

215 “Veles e Vents”

(Ausias March / Raimon)

Raimon

“Veles e Vents”

1970

 

Altars

Com ja s’ha dit moltes vegades l’intenció d’aquest blog era d’anar per lliure, mantenint-se al marge de l’actualitat, allunyat del soroll mundà. Voldria ser ocell de bosc. Seguir un ritme propi, sota els dictats de la intuïció, del cor o del pur caprici. Molts cops però el Cansongs s’ha doblegat davant efemèrides, esdeveniments o obituaris. Assumit això, deixarem que aquest blog flueixi pel seu curs natural. Ara per una tria de ves a saber quina conjunció astral, ara complint rigurosament amb les imposicions del moment. Aquest passat diumenge, 28 de maig, Raimon va fer al Palau de la Música un darrer concert de comiat amb el que el cantautor de Xàtiva posa fi a una trajectòria de 55 anys.

Dos dies abans, com cada divendres, rebia per correu electrònic el rigorós i puntual lliurament setmanal de “l’Àlbum de cançons” del Josep M Oliva. Ell, que com a bon periodista que és, sí que és molt d’atendre les urgències de l’actualitat, va tractar del comiat de Raimon. I ho feia justament amb Veles e Vents, cosa que em va complaure enormement perquè és una cançó que tinc en gran estima i és una de les més belles de totes les que Raimon ha composat mai. De les moltes versions que hi ha a YouTube he trobat una del senzill original i que inclou també la cara B. De nit, a casa, un tema realment misteriós i pertorbador que malgrat els anys que fa que no l’escolto, sempre he recordat.

A Raimon el vaig descobrir al pis del tiet Pere i la tieta Nuri. Deuria tindre 8 o 9 anys. El moble, amb l’equip de música i els discos del tiet, era com una mena d’altar al que m’apropava amb devoció. Les col·leccions de discos d‘una persona sempre m’han causat molt de respecte. Cal entrar-hi amb cura. Respectant-ne l’ordre i el contingut. Tota discografia està feta disc a disc, amb paciència, i al llarg de molt temps. Poca cosa n’esbrinarem de les motivacions i emocions que s’hi amaguen al darrera.

Perquè encara que no ho sembli la música empeny projectes, aixeca ànims, cura ferides. Després diran que la música no serveix per res.

199 “Qualsevol nit pot sortir el sol”

(Jaume Sisa)

Jaume Sisa

“Qualsevol nit pot sortir el sol”

1975

Reunions nadalenques

Aquests dies de festa estava valorant dedicar el lliurament que pertoca a Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, quan m’ha arribat aquesta mateixa cançó per mail dins l’Àlbum de cançons, el magnífic, modest, puntual i fundacional recull setmanal del Josep M Oliva. No he volgut deixar passar aquesta feliç coincidència. Per una vegada, i sense que això serveixi de precedent, les dues col·leccions de cançons, tant allunyades en gustos i criteris, han coincidit en el contingut i en el temps. Que ho facin per aquestes dates és lògic doncs Qualsevol nit pot sortir el sol té el regust d’aquests dies en que les famílies, tenim el costum d’arraulir-nos al resguard de la llar, al voltant del foc, les tradicions i els bons desitjos.

D’aquesta cançó del Jaume Sisa, tot un clàssic ja, poca cosa queda per dir. El Josep M en fa una bona síntesi al seu Àlbum. Esmenta també, que com tot clàssic se’n ha fet mil i una versions i que segur se’n continuaran fent moltes més. El seu contingut és universal i atemporal, i per lo tant no s’esgota. També, com tot clàssic, té múltiples lectures. Ens distreu, però també ens fa pensar.

Per aquella època jo mirava els tebeos de Ventura i Nieto. Recordo que anava ben d’hora a l’escola per poder delectar-me en amb les històries i dibuixos de Es que van como locos! (1970), recopilació de les historietes publicades a la revista Trinca. Ventura i Nieto, dibuixant i guionista respectivament, han estat uns dels grans de l’humor gràfic espanyol. No sé fins a quin punt van poder influir o no en la lletra de Qualsevol nit pot sortir el sol però la veritat és que les seves vinyetes d’aquest parell d’humoristes gràfics tenien el mateix esperit que la famosa cançó de Jaume Sisa. Una munió de personatges, tant de ficció com reals. Herois de còmic, personatges de sèries americanes (llavors totes eren americanes…), persones famoses, coneguts presentadors i periodistes televisius, etc. tots pul·lulant per allí en divertides i esbojarrades històries.

http://humoristan.org/es/autores/ventura-nieto/imagenes/

Clar que ja al 1967, la caràtula del Sgt. Pepper’s, dels Beatles, estava farcida de celebritats i altres personatges de ficció, inclús éssers imaginaris creant una reunió de lo més variopinta i sense cap mena de relació aparent. Un any més tard la imatge va ser parodiada al disc de Frank Zappa i les seves Mothers of Invention, We’re only in it for the money. Després ja va ser una disbauxa: quadres, il·lustracions, posters i altres caràtules imitarien la famosa portada de la banda del club dels cors solitaris. Amb això no vull treure mèrit a la composició de Jaume Sisa, ans al contrari. Sols vull reflexionar amb que potser la idea de Qualsevol nit ja rondava l’esperit de l’època. Que sortís una cançó així era inevitable. Una idea molt hippie, per cert. Un somni ple de bones intencions fallides.  

Com cada any les festes de Nadal en tornen carregades amb missatges de bona fe. Tot i les coses positives que ens aporten sempre desprenen cert tuf d’impostura i fraternitat prefabricada. Cada cop  el món sembla pitjor. Actualment milers de refugiats, famílies senceres amb nens, com les nostres, van a la deriva demanant ajut. Ignorem els trucs a la porta mentre mirem el pessembre recreant-nos amb l´anècdota, oblidant el veritable significat.

D’alguna manera és com si l’Àlbum de Cançons i el Cansongs haguessin passat el Nadal junts. Per la Candelera desmuntaran el pessebre. I cadascú seguirà el seu propi camí. El Josep M amb casa plena de cantautors carregats de raó. Jo, amb el celler ple de peluts i pelats que criden més que canten, sense solta ni volta, en estranger i que no se’ls entén de res. “Petit, negre i en anglès”, que deia el meu pare dels noms que hi han als equips de música.
https://youtu.be/pdlvAvC4Tw4
https://youtu.be/lEvPuCxyEhg

187 “Inner City Blues”

(Marvin Gaye / Nyx)

Marvin Gaye

“What’s Going On”

1971

 

Excuses

Nois, no dono a l’abast. No sé si és la síndrome postvacacional o que cony ho fa que quan me’n adono ja ha passat una setmana llarga del darrer lliurament del Cansongs i apa, el més calent és a l’aigüera, en puc donar fe doncs tinc un munt de temes encetats però la feina no surt, deu ser això, que al portar-ho a l’ample se m’escapa el fato per tot arreu, no voldria pas transmetre un missatge pessimista, Déu nos en guard, ni buscar excuses o justificacions, tot el contrari, però el que valen són els fets i aquestos no em donen pas la raó. Mentres, a l’altra riba de riu (per dir-ho d’una manera metafòrica) el Josep M. Oliva (autor del veritable i primogènit Àlbum de cançons i inspirador d’aquest blog) segueix impertèrrit amb el seu lliurament setmanal, erre que erre ell, sense destrictar gens ni mica del seu propòsit que com una gota malaia, es mostra implacable. Per si el personal no ho recorda, els hi faré memòria que el Cansongs va nàixer sent una mera i burda còpia d’aquell i, tot i portar prop d’un centenar de cançons d’avantatge, i fent-me un el xulo, com aquell que dona peixet em vaig proposar d’atrapar-lo en número de lliuraments, això sí, sent del tot respectuós amb l’adversari aplicant aquell proverbi xinés que diu “sols quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”, ficar-me a la seva alçada i donant a entendre que en cap cas gosaria a rebasar-lo doncs l’elegància no s’ha de perdre mai. Per quin vas Josep M? pel 280…? ufffff… en fi no em vull deprimir. I tranquil Josep M, tu ves fent que un dia o altre et pot passar lo que a mi, que se’t giri feina i llavors sentiràs el meu alè al clatell (de bon rotllo, eh?), la moral és lo últim que s’ha de perdre. Revisant el text d’aquesta entrada me’n adono que aquest és compulsiu, de tall enriquià (referent a l’Enric Valls, autor que practica la tècnica de l’escriptura automàtica molt estimat per aquí i que ha sovintejat amb els seus comentaris causant estralls i lesions de consideració en algun que altre hemisferi dret) un text en el que un ha d’agafar aire a fons abans no capbussar-s’hi doncs és com bussejar dins d’una cova submergida on no saps si hi trobaràs cap cavitat on treure el cap per respirar.

Com és sabut els artistes “allotjats” al celler són moltíssims i de molt variat estat,  condició i llinatge. El mecanisme de tria per cada lliurament pot semblar metòdic i reflexiu però ans al contrari, jo el qualificaria de capritxós, fins i tot d’obsessiu. Aquest cop mateix per exemple, lluny de barallar diferents possibilitats m’he encaparrat en un sol autor. El malastruc i malaurat Marvin Gaye. Havia de ser ell i no pas cap altre qui encapçalés aquesta entrada i tota la setmana l’he passat escoltant temes seus. Soul del bo, sensual, carnal i sumptuós. So Motown en estat pur. Com sempre es fa difícil triar-ne una de sola de cançó, però ens queda el consol que els temes que apareixen al Cansongs més que destins són fars. Petits punts de llum en la foscor, que ens han de guiar, a cadascú per la seva ruta, per les procel·loses i abruptes aigües de la música.

La versió d’estudi i una altra enregistrada en directe. Clou la sèrie una versió còsmica dels danesos The Asteroids Galaxy Tour.

157 “White Rabbit”

(Grace Slick)

Jefferson Airplane

“Surrealistic Pillow”

1967

 

El despertar del 380

Estimats i soferts lectors del Cansongs. Ens adrecem a vosaltres per trencar aquest llarg i imperdonable temps de silenci. Creiem que no hi res més desconcertant que aquests lapsus, aquesta mena de coitus interruptus que pateix de tant en tant aquest blog (assemblees de la CUP a part) Com que intentar de justificar-ho seria del tot inútil ja ni ho provarem. Mirarem de salvar l’expedient fotent-li canya a l’assumpte i tirant pel dret.

Com cada any, quan aquest s’acaba i en comença un altre de nou ens marquem grans propòsits (deixar de fumar, aprimàs, anar al gimnàs, baixar el colesterol, veure totes les temporades de Joc de trons…) Aquí també ho podríem fer (lo dels propòsits) No prometre’m res (això d’utilitzar el plural muda molt. Sembla que hi hagi tot una corporació al darrera confeccionant entrades a dojo per aquest blog…) Garantir un lliurament setmanal sembla un mal acudit. La gran fita inicial d’aconsigar en número de cançons a les del Josep M. Oliva, hores d’ara és una utopia (ell va pel 242 i se’l veu fresc com una rosa) De temes musicals no en falten. De idees sembla que tampoc (i menys si els de la CUP van fent…) Sols cal una bona dosi de voluntat i temps, molt temps (que els clons es fiquin a treballar. La corporació de la què parlàvem…)

Els de Star Wars (i ara me’n vaig d’una punta de galàxia a l’altra) es veu que també tenen plans. Sembla ser que d’aquí al 2020 ens avasallarán cada any amb episodi nou d’aquesta franquícia galàctica. De moment enguany ja han irromput de valent (anava a dir amb força) amb El despertar de la força (vindria a ser l’episodi VII de la saga) Trepidant! J.J. Abrams sap el que es fa. El futur de la galàxia està en bones mans. En aquest blog en prendrem exemple i a veure si se’ns empega alguna cosa de l’esperit dels cavallers jedi. Que la força ens acompanyi! (que ens farà falta tot…)

I com a tema musical, un plat fort. Com gairebé sempre l’escrit i la música no tenen res en comú. Això sí que ho anem complint fil per randa) White rabbit, tema psicodèlic per excel·lència dels Jefferson Airplane. A banda del tema original comptem a una versió feta expressament per l’ocasió. Està magnificament versionada pels Walkin’ Roots, grup format per dos joves intèrprets de les nostres contrades i que ho fan d’allò més bé, i als que agraïm la seva col·laboració i els hi desitgem un futur esplendorós.

Walkin’ Roots – White Rabbit from Jordi Giribet on Vimeo.

 

146 “Las antípodas”

(Javier Krahe)

Javier Krahe

“Dolor de garganta”

1999

 

Javier Krahe.

N’ha caigut un altre. Ja ho dèiem aquí mateix fa un parell de lliuraments. I l’altre dia també ho comentàvem amb el David Casamitjana. Que ens trobem en un moment que els músics que van ser els nostres referents de joventut han arribat a una edat i, (és llei de vida, diuen) un dia per l’altre ens aniran deixant, ara l’un ara l’altre. Què hi farem… El Cansongs no es voldria convertir en un recull d’efemèrides, ni molt menys un obituari. Malgrat així, darrerament ho sembla. Hi han fets, luctuosos com el que ens ocupa, que no es poden obviar.

D’entrada admetre que servidor no era un gran seguidor del Javier Krahe. No n’havia seguit la seva música ni la seva trajectòria. El què sí feia era escoltar amb atenció les seves enginyoses lletres en alguna aparició televisiva o el ficaven a la radio. També recordo haver-lo escoltat amb interès en alguna que altra entrevista. Res constant. Més aviat de forma esporàdica i si s’esqueia.

Krahe doncs, no sembla el més adequat per pertànyer a l’univers estètic d’aquest blog. Estaria més proper a les propostes ètiques de l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva. Musicalment Krahe es fa difícil d’encaixar, encara que molts cops s’envolti de bons músics que intenten, sovint sense èxit, guarnir i arreglar el seu despreocupat i malgirbat fraseig.

Tot i així la figura de Krahe es manté en peu. La forma es retira cap a les ombres per deixar al descobert l’home compromès amb si mateix. Irreverent, iconoclasta, satíric, ocurrent, sagaç, ingeniós. Una mena de savi d’un altre temps.

Jo, que ja he dit que no el tenia molt tractat, m’he trobat aquesta tarda amb el Joan Francesc Dalmau per parlar de Krahe. M’ha passat alguns apunts biogràfics, referències, fets transcendents. Crec que no cal reconstruir res aquí. Trobareu suficient informació arreu. Jo el que volia era parlar amb algú que sí que el coneixia i admirava. Precisament empapar-me d’aquesta admiració. Per acabar de convencem que dedicar-li una entrada a Javier Krahe valia la pena.

Per il·lustrar aquesta entrada, Las antípodas, una ingeniosa cançó escrita només amb paraules esdrúixoles.