Ahir no vaig sortir. Ja fa temps que no surto. De fet la meva cançó seria “Ayer no salí”. Així i tot faig vindre a tomb aquest tema de León Benavente, amb qui tenia un petit equívoc. Originàriament pensava que era el nom d’un artista que es deia o es feia dir així (més concretament el paio amb ulleres i barba que canta als vídeos…). Després he descobert que es tracta d’un grup i que els seus membres eren músics provinents de diferents formacions ja veteranes en l’àmbit Indie espanyol com són Tachenko, Nacho Vegas o Schwarz. El nom tampoc correspon a cap persona sinó al tram de carretera entre León i Benavente, força transitat per la banda. Un joc de paraules ben buscat i que m’ha fet entrar en el joc.
(Víctor Cabezuelo / Carlos Campos / Julia Martín-Maestro / Alberto Rey / Sara Oliveira)
Rufus T. Firefly
“Nueve”
2014
Documentar-se
Si fem memòria i repassem els propòsits d’aquest blog, el principal i originari era el ja sabut d’emular l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva, on, via correu electrònic, ell comparteix amb amics i coneguts les cançons que més l’han marcat al llarg de la seva vida. Per cert, el Josep M ja va pel 344. Al ritme actual, només igualar aquesta xifra (un dels altres propòsits d’aquest blog), em comportarà més de dos anys de feina. Això suposant que un cop prejubilat (crec que està a punt de fer-ho) fent un cop de cap, no se’n vagui a les Bahames, amb sol, platja i noies exuberants, tombat en una gandula bevent pinya colada, vivint a cos de rei. I en un rampell àgraf, enviar el seu Àlbum de cançons a pastar fang. Em temo però, amb l’entusiasme i el compromís amb que continua escrivint i enviant els seus lliuraments, que tenim corda per estona, i que jo, si no vull empassar-me l’amor propi, hauré de fer mans i manigues, treure temps d’on no n’hi ha, condemnat a escriure com un posés, a engreixar la nòmina del Cansongs. Un destí nocturn, fosc i solitari. Si no fóssim amics enviaria algú a trencar-li els dits. Com que sí que ho som d’amics potser li faré arribar prospectes de les Bahames…
Seguint amb els propòsit (és molt de fi d’any això), no acompanyaria les cançons amb saberudes i analítiques ressenyes. La xanxa en va plena i qui hi estigui interessat les pot trobar amb facilitat. Tot plegar tampoc sóc cap expert en la matèria. La tria dels temes musicals és purament subjectiva i emocional. Si algun cop goso ha fer alguna valoració és perquè són molts anys i molts discos. Això ja ens dona un bagatge que permet certes llicències.
El que faria doncs, seria il·lustrar les cançons amb anècdotes relacionades amb la meva afició a la música. Els meus pelegrinatges, elapés de vinil sota el braç, buscant tocadiscs per reproduir. El hàbits d’escolta de l’època. El context. Discoteques, pubs, clubs, etc.
Un dels temes recurrents també ha estat l’autoficció, estil, gènere o tècnica mal vista per alguns ja que la relacionen amb qui realment no té res a dir. Jo tinc la meva pròpia teoria al respecte. Sigui quin sigui el tema del que vulguem escriure, per estrafolari que sigui, ens caldrà documentar (sobretot per que sigui versemblant. Per estrany que sembli, fins i tot la ciència-ficció requereix de les seves lleis i normes) Els que fem servir l’autoficció (ja m’hi auto incloc…) no és per falta de coses a dir sinó per mandra. De les coses que volem parlar en posposem el documentar-nos per més endavant. I clar, quan ens trobem amb l’obligació de fer un escrit en un mitjà amb periodicitat (un blog, un diari, una revista…) doncs tirem de lo que tenim a mà. De l’aquí i l’ara, de lo que tenim davant. Per això resulta tant autoreferencial.
Ho il·lustraré amb un cas recent. Fa temps que voldria parlar de l’ambient que havia a les discoteques dels anys 70. Un fet habitual eren les baralles, un dia sí, un altre també, entre diferents bandes, grups o grupuscles (a vegades format per una sola persona) Normalment aquestes bandes, grups o grupuscles els conformaven paios del mateix poble (els d’Anglesola, els de Bellpuig, etc) o, en molts casos, membres d’una mateixa família (nombroses, és clar) Famílies que, com en un drama shakesperià, es tenien jurat odi etern. Amb l’honor sempre en joc, suposo, o un excés de testosterona, s’organitzaven veritables batalles campals. Els caps de setmana acabaven a hòsties. Hi ha molt a escriure sobre el tema i (ara arribem allà on anàvem) voldria documentar-me al respecte. Tinc un company de feina que pertany a una d’aquestes famílies “pegadores”. Segons diu, ell no era mai de ficar-se en merdés, i no repartia si no el buscaven (en aquest cas, el trobaven…) Un dels que realment repartia de valent era el seu germà gran. Li he explicat la meva intenció d’escriure sobre aquest fenomen sociològic i que m’agradaria parlar amb el seu germà per documentar-me. Tot plegat ja ha passat molt de temps i les baralles i rancúnies són cosa del passat. El company m’adverteix que el seu germà és un paio agressiu, poc donat al diàleg i d’idees fixes. Jo continuo obstinat amb aquest tema i voldria exposar-lo en aquest blog. De moment però el deixo per més endavant. Ara mateix em fa mandra documentar-me i que em trenquin la cara.
Vol dir que no s’ha passat? Dos lliuraments de patac. Després de tants dies d’abstinència poden causar mal de ventre. Ho admeto. Ha estat un rampell. Però amb la quantitat de música que hi ha em fa ràbia no poder ser més disciplinat. Això ja ho ha esmentat al lliurament anterior. És just el que em falta. disciplina. Per això aquest blog va a batzegades. Centris en el tema. Sí, té raó. A l’Enric Montefusco l’he descobert avui. Prové dels extingits Standstill, una banda sorgida de l’àmbit del hardcore punk underground de Barcelona. (1995-2015) amb una llarga trajectòria dins l’ambient indie rock (amb autoedició inclosa). Actualment en “parón indefinido” figura a la seva pàgina web. L’any passat Enric Montefusco, va treure Meridiana, el què fins ara és el seu primer i únic disc en solitari. Un disc bonic, amb bones cançons, on Montefusco tira de fantasmes. “Tenemos una vida para deshacernos de los fantasmas”. Per saber-ne més de tot plegat m’ha semblat interessant llegir aquest article ¿Standstill o Enric Montefusco? Aquesta entrevista també és interessant Enric MontefuscoTira d’hemeroteca… Ja ho veu. Tots tenim les nostres pròpies fons d’informació diria el Pesquises…
Mr Cansongs 