Tag Archives: rock simfònic

287 “Shadow of the Hierophant”

(Steve Hackett / Mike Rutherford)Steve Hackett-Voyage

 

Steve Hackett

“Voyage of the Acolyte”

1975

Posat d’estiuejant

Aquest cap de setmana vam anar a la platja. A la platja és on un agafa l’autèntic posat d’estiuejant. Bany, menjar, passeig, gelat… vida contemplativa. És una rutina que, per poc que un s’hi esforci, aviat se li agafa el fil. A la nit vaig somiar que treballava. I amb unes ganes que em van sorprendre a mi i tot. És com si en lloc de fer vacances anés a torn canviat: reposar de dia i treballar de nit. Em vaig aixecar rebentat.

La visió del mar, la seva mera presència, sempre imposa. Ens fa humils. Ens empetiteix. El mar sempre em transporta als anys d’infantesa, a aquell nen malaltís que portaven a la platja buscant un canvi d’aires per prescripció mèdica. Em remet a l’aigua salada, a la sorra enganxada per tot el cos. Al port, als pescadors i a les subhastes de peix. Als gelats i als tebeos de la Marvel. Al cinema a la fresca. A “Rio Bravo”, de Howard Hawks. Això ho sé ara. Llavors era “Rio Bravo”, del John Wayne, amb la seva presència poderosa i la seva veu imponent. Bé, en realitat era la veu del seu doblador al castellà, però això també ho sé ara. Llavors era la veu del Jon Vaine la que retronava en la nit calorosa. La que baixava pels carrers fins a arribar amansida a les tranquil·les aigües del port. D’aquí a unes hores les barques dels pescadors salparan mar endins. Els peixos, ara confiats, poc esperen trobar-se l’endemà damunt unes balances, amb els ulls oberts, atònits.

Steve Hackett és probablement el membre de Genesis que més ha conservat l’esperit original de la banda. Hi han un grapat d’actuacions enregistrades en directe penjades a la xarxa en la qual Steve Hackett, segurament mogut per la nostàlgia, reprodueix nombrosos temes de Genesis, principalment de la primera època. Les interpretacions són impecables. I el so, molt cuidat, recorda moltíssim les versions originals. Fins i tot s’ha buscat un cantant amb un registre de veu i timbre molt similars al de Peter Gabriel. Això i el pentinat denoten que el bo de l’Steve és un paio meticulós i polit. I un guitarrista excel·lent.

L’any 1975 es va desmarcar amb un àlbum en solitari on donava volada a les seves idees. Un bon disc. “Shadow of the Hierophant”, tema colossal que tanca l’àlbum n’és una bona mostra. Una versió del 2016 enregistrada en viu. I la gravació original, on cantava la Sally Oldfield.

279 “God If I Saw Her Now”

(Anthony Phillips)ANTHONY-PHILLIPS-Geese

 

Anthony Phillips

“The Geese & The Ghost”

1977

D’oques amb mantega i fades escaldufades

Ara feia temps que no treia a la palestra un d’aquells discos adquirits a Andorra. Tresors preuats transportats en llargues, inacabables travessies en autocar. Jornades d’hivern, marcades pel calendari futbolístic. Al matí, assalt a les botigues. A la tarda un partit anodí, ple d’insults, poca història. Sempre perdíem. A la tornada, ja fosc, anxovats dins l’autocar com a sardines, amb el botí al sarró. Calia però travessar la frontera, l’últim escull fins a assolir la llibertat. Barreres, uniformes, llanternes. “¿Algo que declarar…? Tots quiets al seu seient. Muts i a la gàbia tenallats per la por. Ambient carregat. Una calefacció excessiva. Barreja de suor freda, liniment Sloan i formatge escaldufat. Hi ha una edat en què la por no té mesurador. Tampoc la culpa. Després, de més gran, ja depenent de l’amplària d’espatlles. Però en aquell moment, no. Tant era ser un pròfug de la llei com dur un paquet de més. No és fins ara però, que caic en el compte que en aquell silenci s’hi ocultaven interessos diversos. Els meus, a banda d’alguns encàrrecs làctics, bàsicament eren els discos. Potser no tot eren formatges de bola, barres de mantega, paquets de sucre o cartons de tabac. Igual duien revistes porno, pamflets subversius, consignes secretes, fàrmacs, substàncies prohibides o maletins buits.

Ja negra nit, els discos arribaven a casa llefiscosos de mantega. Però sans i estalvi. Es veu que els Pirineus sempre s’han travessen millor untats. De mantega o del que sigui.

Anthony Phillips va ser un dels membres fundadors del grup britànic Genesis. L’any 1970 va deixar la banda després de la gravació del segon disc Trespass per prescripció facultativa (por escènica i una pneumònia). The Geese & The Ghost va ser el seu primer treball en solitari on aprofundeix en els sons bucòlics i reminiscències medievals. Trets característics amb els quals ja van deixar petjada als primers treballs de Genesis.

 

265 “A Plague of Lighthouse Keepers”

(Peter Hammill, Hugh Banton, Guy Evans, David Jackson)VDGG.Pawn Hearts.jpeg

Van Der Graaf Generator                

“Pawn Hearts”

1971

 

Fars

Aquesta entrada vol ser la resposta al magnífic comentari que va fer l’Enric Valls a l’entrada anterior. Veure la finestra des d’on escric el Cansongs com un far em va commoure. Em sembla una idea lluminosa. Inspiradora. Em va fer pensar també en aquest “A Plague of Linghthouse Keepers”, de Van der Graaf Generator, que feia temps reposava en les profunditats del celler. Aprofitaré l’avinentesa per argumentar que per aquella època en que es va publicar el disc (estem parlant dels primers anys 70’) la majoria de grups inscrits en l’anomenat rock simfònic o progressiu, amb ínfules creatives, van caure en la temptació de compondre temes de llarga durada. Les seves suites o simfonies particulars on esmersaven tots els recursos tècnics i creatius a l’abast, eren temes ambiciosos, extensos, excessius a vegades, que anaven molt més enllà de les típiques cansonetes de 3 minuts, o inclús dels temes més llargs que ja eren habituals en els discos d’aquells anys. Aquestes composicions ocupaven tota una cara d’un elepé. La meva percepció és que la durada d’aquestes petites-grans simfonies venia marcada per la capacitat dels vinils. Totes ronden els 20 minuts i escaig, que era la durada màxima d’una cara d’un llarga durada. Estic convençut que si la capacitat dels vinils hagués estat més gran (mitja hora, per exemple), el temes s’haurien adaptat a aquesta durada, esdevenint diferents a com són ara. Els Beatles, per exemple, no van trepitjar aquest terreny bàsicament perquè al 1970 ja s’havien separat i ja havien dit tot el que havien de dir (això realment espanta i no fa més que engrandir la seva llegenda) D’haver estat en actiu segurament s’haurien sumat a la festa. I per demostrar la meva teoria aquí va un petit llistat d’exemples.

L’any 1970 Pink Floyd publica “Atom Heart Mother”. La peça, del mateix títol, ocupa tota la cara A (23’ 44”). El mateix any King Crimson omple la cara B de l’àlbum “Lizard”amb la peça homònima (23’ 25”). Emerson, Lake & Palmer, tot un paradigma dels excesos, fan lo propi amb “Tarkus” (20’ 40”), per plasmar les aventures d’una mena d’engendre tanc-armadillo.

1971. El grup parisenc Magma inclou al seu segon àlbum, “Rïah Sahïltaahk” (21’ 45”) “Alpha Centauri”, un dels habituals viatges cosmics de Tangerine Dream (l’electrònica al poder). També del 71 el tema que ens ocupa, aquesta epopeia místico-existencialista que és “A Plague of Linghthouse Keepers” (23’ 21”), de Van der Graaf Generator amb un visionari Peter Hammill al capdavant.

Si saltem al 1972 aquest tipus d’obres ja proliferen. Genesis, amb la èpica “Supper’s Ready” (22’57”). Yes, amb la mística “Close to the Edge” (18’ 12”) del disc homònim. El grup repetiria aquesta fórmula d’ocupar tota la primera cara amb un sol tema en els treballs immediatament posteriors. Jethro Tull a “Thick as a Brick” ampliaria l’oferta omplint tot lp amb un sol tema dividit en dos parts (22’ 40” i 21’ 06” respectivament) obligat, és clar, per la barrera física que impliquen les dues cares d’un vinil.

La llista podria ser molt llarga. Si comprovem les durades, veurem que s’adeqüen i venen marcades pels límits del format.

Avui en dia, habituats a veure les coses a través de la pantalla del mòbil i amb continguts d’un minut com a màxim (i encara molts cops no arribem ni al final) és possible que una masterpiece com la que se’ns presenta en aquesta entrada  pugui resultar empatxadora, excesiva, passada de voltes. Demano paciència i determini i qui pugui superar els primers moments de crisi i endinsar-se en aquesta travessia de caire homèric que és “A Plague of Linghthouse Keepers”en poden sortir reeixits. Sempre he pensat que Peter Hammill és qui lliga millor el contingut dels textos amb la música que els envolta. Tot un tour de force creatiu. No és fàcil però val la pena. Una versió per la televisió belga (subtitulada al català per un servidor (disculpeu les errades). La versió en estudi. 

167 “The Barbarian”

(Béla Bartók / arranjaments: Keith Emerson /Greg Lake / Carl Palmer)44e32-elp

Emerson, Lake & Palmer

“Emerson, Lake & Palmer”

1970

 

Keith Emerson

Aquests darrers dies han estat especialment luctuosos pel que fa al món musical. S’han produït diverses pèrdues rellevants. Una d’elles va ser la de George Martin, productor musical i figura cabdal en la trajectoria de The Beatles. Per això se’l coneixia amb el sobrenom de “el cinquè beatle”. També ens va deixar Naná Vasconcelos, extraordinari percusionista brasiler que va col·laborar amb innumerables músics de la talla de Caetano Veloso, Gilberto Gil, Milton Nascimento, David Byrne, Jack DeJohnette, B. B. King o Pat Metheny per citar-ne només alguns.

Però avui una pèrdua més propera a la meva, diguem-ne, discografia personal, ha fet que no pugués deixar-la passar per alt sense donar-ne constància en aquest blog. Es tracta de Keith Emerson, el famós teclista de Emerson, Lake & Palmer, un dels grups més influents de la dècada dels 70 i un dels grans dinosaures del rock simfònic. Teclista de formació clàssica, va formar part de diverses bandes però va ser amb el trio Emerson, Lake & Palmer (tres autèntics virtuosos) que va assolir el seu màxim esplendor i reconeixament unànime internacional. Avui Keith Emerson s’ha llevat la vida (tothom és lliure i té dret a anar-se’n quan vulgui) i ens hem quedat orfes d’un teclista excepcional.

El meu germà presumeix orgullós d’haver-los vist. Emerson, Lake & Palmer en concert, a Bèlgica, durant aquells convulsos anys 70’. Explica, encara fascinat, com Keith Emerson, en ple show, es contorsionava embolcallat amb el teclat com si aquest fos una gran serp amb la que mantenia un combat mortal, i a la que acabava assestant diverses punyalades, extraient aterradors gemecs mortals. La seva relació amb la música era així. Excessiva, convulsa, apassionada.

39 “Take a pebble”

Take a pebble”                     
(Greg Lake)
Emerson, Lake & Palmer
Emerson, Lake & Palmer
1970


És veu que a les primeres hores de nàixer, no se que em va passar que gairebé no ho explico. Tret d’aquest episodi vaig créixer sent un nen fort i sa. Recordo haver pres durant una bona temporada unes pastilles de vitamina C. Eren rodones, planes i de color taronja i anaven dins un tub allargassat. Crec que no era pas per cap causa greu, doncs em fa l’efecte que d’aquelles pastilles al poble els nens en preníem arreu arreu. Vaig heretar del meu pare uns estranys episodis de febre amb uns atacs terribles.  El meu pare els va patir durant l’infantesa i van desaparèixer així que es va fer gran. El seu cas el solventaven ficant-lo dins l’abeurador dels animals. El meu cas, amb un mètode similar però menys “animal”. El senyor Salvador era el farmacèutic de l’època, gran amant de la vitamina C. Tenia tant o més prestigi que el senyor metge i comptava amb la confiança dels de casa. Ens va aconsellar:
– El que li convé a aquest nen és un canvi d’aigües.
El senyor Salvador, potser ficat en antecedents i coneixedor dels mètodes emprats amb el meu pare, ho deia en sentit literal i el que volia dir era:
– Fiqueu-lo dins de l’aigua però que no sigui la de l’abeurador…
Dit i fet. Els meus pares, agafant-se la metàfora al peu de la lletra, em van portar a la platja. Quan anaven a la platja, el lloc escollit per la gent de l’entorn era Cambrils. Suposo perquè era un lloc tranquil (llavors ho eren gairebé tots de tranquils), avinent i, suposo, la zona de la costa més propera en línia recta. Era una bona elecció doncs d’aigua ja n’hi havia, ja.

Ens instal·làvem en una caseta d’una família de pescadors que aprofitaven l’estiu per llogar-la mentre anaven a viure amb els pares. Passats dos o tres dies, explorat el terreny, valorades les possibil·litats, doncs fins llavors tot encara era nou i incert, establíem una rutina que repetíem amb solemnitat. Per a molts la rutina és sinònim d’aborriment. En canvi per mi, disfrutar de la cotidianitat em transmet seguretat i serenor. Aixecar-nos al matí, esmorzar i endreçar la casa. Anar al mercat a comprar per fer el dinar. Deixàvem el gènero a la casa i cap a platja. Durant el trajecte sempre acostumava a caure algun “Spiderman” o “Dan Defensor”. A la platja discorria la resta del matí entre aigua salada, castells de sorra i ganyotes al sol. Sols l’anar i venir de les onades marcava el ritme d’un temps que passava plàcidament. Quan la panxa començava a fer soroll, cap a dinar. Peix, amanides i paelles eren els àpats habituals. Hi ha una anècdota al respecte en que abans d’anar a comprar, la meva mare diu:
– No ens descuidem de comprar el pebrot verd, que és lo que dona gust a la paella.
Tornant del mercat i revisant la compra, se’n adonen que se l’han descuidat:
– Ara ens hem deixat el pebrot. A la paella no n’hi pot faltar.
I venga, cap al mercat a buscar el pebrot verd. Quan vam acabar de dinar, algun va dir:
– Oh, t’has descuidat de ficar-hi el pebrot verd.


A lo que la meva mare va contestar:
– És que mi el pebrot verd no m’hi agrada.

Coses que passen…

A la tarda, gelat, passeig i orxata. Anàvem al pòsit de pescadors. Era tot un espectacle. Allí es subhastava el peix fresc recent pescat aquell mateix dia. Un senyor començava a mormolar paraules inintel·ligibles a tot drap i que sols els interessats entenien, mentre la resta de mortals no plegàvem res. Sols veiem com de tant en tant, el millor postor anava retirant les caixes plenes de peix. A la nit, després de sopar, anàvem al port a veure sortir les barquetes dels pescadors. Era molt bonic veure aquelles cuquetes de llum endinsar-se dins del mar. Algun vespre hi havia sessió de cinema a la fresca. La pel·lícula que més recordo és “Rio Bravo” (Howard Hawks, 1959), amb el John Wayne com a principal protagonista. Feia respecte veure al bo del John Wayne, amb aquella catxassa, plantar cara a les adversitats.
– Ward Bond: Amb quants homes compte?
– John Wayne: Amb un vell coix, un nen i un borratxo.

Després van haver-hi altres anys, amb dinars a cal Macarrilla, sardanes i ball de nit quan ensopegàvem amb la Festa Major, estades a tota pensió a cal Garrofa. En definitiva, uns estius dels que guardo molts bons records.

De nit, després de tant tràfec, anava al llit rendit. Abans d’adormir-me segur que feia una última repassada al Dan Defensor, que sortia per la finestra i s’enfilava cap a les teulades de Manhattan.

Mai he estat un gran fan d’Emerson, Lake & Palmer. La seva música em sembla pretensiosa, presonera, probablement, del virtuosisme dels seus components, prodigiosos tots tres, cadascú en el seu instrument. Comparteixen també tots tres que van a la mateixa perruqueria. És tal la facilitat que tenen, que sovint fa que se’n vaguin per les branques. És el que passa en molts casos amb els concerts clàssics per a violí o piano, posem pel cas, i orquestra. Aquesta queda relegada a ser mera comparsa, mentre la partitura va destinada al lluïment personal del solista, desgranant notes i notes, deixant de banda la coherència i profunditat de l’obra. Clar que davant d’aquesta afirmació molts s’esquinçaran les vestidures. Ho sento però no els hi quedarà més remei que comprar-se un vestit nou o enfilar l’agulla.
S’ha de reconèixer però, que quan apareix la deessa inspiració i tot el talen dels músics es fica al seu servei, poden sorgir perles com aquesta que tenim el plaer d’escoltar avui. “Take a pebble” és un tresor d’incalculable valor. Tot hi ser un tema partit per la meitat, i on s’hi han inserit fragments d’altres temes acústics varis, la música no deixa de discórrer amb una naturalitat pasmosa. Sense cap dubte, un clàssic, ja que a cada nova escolta el tema no deixa de créixer i créixer.
La portada del disc que surt aquí no és l’oficial. Es tracta d’una edició especial que es va editada aquí pel Círculo de Lectores. He escollit aquesta portada (la foto és del LP original, malmés i ratllat, que va comprar el meu germà en aquell temps) perquè és amb la que associo la cançó i mantinc una relació afectiva.

“Agafa un còdol”
Sols agafa un còdol i llença’l al mar,
després observa veure el que les ones em descobreixen,
el meu rostre es revela tan gentilment sobre els teus ulls,
pertorbant les aigües de les nostres vides.

Les tires dels nostres records estan esteses sobre la gespa;
Les paraules mortals del riure, són les tombes del passat,
les fotografies estan grises i esquinçades, disperses pels teus camps
les cartes dels teus records no són reals.

La tristesa a les teves espatlles, com un impermeable desgastat
de les butxaques arrugades i esparracades pengen els parracs de la nostra esperança
La matinada és la teva mitjanit; tots els colors han mort
pertorbant les aigües de les nostres vides
vides,
vides, vides…
De les nostres vides.


Al primer enllaç s’hi pot escoltar la versió de l’àlbum en estudi. Al segon, podreu disfrutar d’una versió en directe en un concert enregistrat l’any següent a Bèlgica. S’hi pot apreciar el domini escènic que tenien aquest tres monstres.


https://youtu.be/SrYbfQRlfwQ

https://youtu.be/CBPbG1a6EP8