L’altre dia ens va deixar el gran Joe Cocker. En aquest carall de secció d’urgències sols atenem que defuncions! A veure quan podem celebrar alguna cosa bona, naixement per exemple, d’un nen amb guitarra sota el braç, o un gran esdeveniment tipus Festival de Woodstock, que va ser precisament on el bo de’n Joe va cimentar la seva fama i llegenda de veu negra reclosa en un cos de blanc, possiblement concebut en una nit de trons i llamps, amb invocacions i conjurs pel mig. Per que lo seu no és normal.
És precisament a Woodstock on ens remetem per col·locar un tema que sigui representatiu. Sí que després, al llarg de la seva dilatada carrera hi han hagut grans temes, com ara el sensual You can leave your hat on, però la imatge de la Kim Bassinger i el seu famós strip tease em distreu en excés. També em ve al cap la meravellosa You are so beautiful, impagable. He preferit gra fort i em remeto al Festival de Woodstock, l’any 1969, aquella matinada del 17 d’agost en que Joe Cocker va encendre al nombrós públic amb la seva veu poderosa, i els seus espasmòdics gestos entregat a la causa. donant-ho tot. Curiosament, després de la seva interpretació el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempesta. Capritxos del destí.
A With a little help from my friends, tema de The Beatles que apareixia al Sgt. Pepper’s, els xicots de Liverpool li donaven un toc irònic, al més pur estil d’humor britànic. Joe Cocker li dona el tomb convertint el tema en un crit d’auxili. Una súplica. Una pregària desesperada. La diferència entre les dues versions, si em permeteu una metàfora etílica, és que mentre uns, els de Liverpool, la cantaven brindant entre bromes amb xupitos de licor de poma, l’altre cridava sol, amb la botella de whisky com a única companya (els puritans m’enviaran a l’infern…)
Aquest cop tenim 3 versions, 3 (aquests dies estem generosos) La mítica interpretació de Woodstock. La versió original de The Beatles. Per últim, una bomba. Una cerimònia en tota regla, oficiada pel reverend Cocker, amb introducció d’orgue inclosa i amb final d’èxtasi total. I és que amb el reverend Cocker ens creiem el que calgui.
Igual que Rayuela, la genial i memorable novel·la de Julio Cortázar, aquest és un lliurament que es pot llegir de diferents maneres. També, com en el llibre de l’escriptor argentí, convidarem a llegir-lo de diverses maneres: l’una, llegint-lo de forma corrent, en l’ordre que està escrit, des del principi fins al final, sense entretindre’s en els interludi musicals que hi ha entre els diferents capítols. La segona, seguint l’ordre fil per randa, escoltant, després de cada capítol, l’interludi musical que pertoca. Encara hi ha una tercera manera, especialment pensada pels mandrosos. Una versió íntegra en àudio. La versió radiofònica del Vull deixar-ho (tenim un pla) que realment promet.
1
Trobaria a la Maga? Li va dir l’octogenària lectora a la Magalí, amb to de complicitat i en senyal inequívoca que ja havia començat Rayuela, tal com aquesta li havia recomanat. Recomanar la lectura és com fer una bona obra. Aquesta tarda la Magalí torna a casa satisfeta. Havia passat a buscar el Nel per la llar d’infants i l’Egon els rep remenant la cua. Just al mig de la porta de casa, a l’alçada dels ull hi ha penjat una nota on hi ha escrita una frase. Va carregada de bosses i amb feines i treballs obre la porta mentre l’Egon llepa el Nel de dalt baix. Encén el llum del rebedor amb el colze mentre amb un joc de cames i d’espatlla tancava la porta lliurant al Nel de la llefiscosa llengua de l’Egon. Hola! Ja som aquííííí! crida la Magalí des del rebedor cap a l’interior de la casa que està a les fosques i aparentment buida. La Magalí creua la sala d’estar-menjador per anar a deixar les bosses a la cuina. És el Nel qui encén el llum de l’estança revelant la presencia del Joan Francesc assegut al sofà, lligat i emmordassat, quiet com un sant i, és clar, en silenci. El Nel corre cap al seu pare, i després de fer-li una abraçada, s’asseu al seu costat tot encenent la tele per veure dibuixos animats. I què? Com ha anat el dia, carinyo? demana la Magalí des de la cuina mentre buida les bosses. A la porta de la nevera hi troba un post-it on hi fica:
La Magalí banya al Nel. Quan ha entrat a la cambra de bany ha trobat enganxat a la part superior del mirall del lavabo un post-it amb aquesta frase:Mentre omplia la banyera i anava rumiant sobre el significat d’aquella frase, li ha vingut com un tret. Ha sortit disparada cap a la cuina, ha omplert un got d’aigua i l’ha dut al Joan Francesc. Ostres, perdona! Que despistada que sóc. Tot abaixant-li el mocador de la boca. Magalí, escolta. Hem de parlar, diu el Joan Francesc en to desesperat. Sota el mocador, enganxat a la galta, hi ha enganxat un post-it que hi diu: Deslligam sispl… li fica el got a la boca. L’aigua fresca sacia la seva sed mentre ofega les paraules. Perdona, sóc un desastre… Després d’un sant Hilari i refent l’alè, ha tornat a la càrrega. Ja m’ho he repensat. De veri… La Magalí l’emmordassa.
En aquella llar la vida familiar transcorre plàcidament. La Magalí prepara el sopar mentre mentre pare i fill miren els dibuixos i juguen plegats. Les cames immòbils del Joan Francesc serveixen d’altes muntanyes per on el Nel fa transitar cotxes, trens i excavadores. Les lligades i nusos de la corda que el tenen fermat al sofà estan molt ben fets, apressos d’un tutorial al YouTube. Al Joan Francesc no se’l havia vist tant quiet des del dia que van exposar-ne un retrat a tamany real, a la biblioteca de Mollerussa. La Magalí ha anat a l’habitació a ficar-se còmoda. A la porta de l’armari ha trobat un post-it: Avui han passat moltes coses! ha dit la Magalí des de la cuina, elevant la veu per sobre el borbolleig de l’olla i els escarafalls dels dibuixos animats. Quan t’ho expliqui no t’ho creuràs…!
Ara la Magalí és al menjador donant-li el sopar al Nel. Des de fora, darrera la vidriera que dona al jardí, l’Egon contempla l’escena impacient esperant el seu torn. Molt bé, Nel. Així m’agrada… que t’ho acabis tot. T’has de fer gran… Ara li explicarem al papa lo que ha dit la senyoreta. Saps què, papa? Es veu que avui al cole, quan tocava relaxació, el Nel i tres nens més s’han ficat a cantar i a saltar… La Magalí gira el cap i per l’expressió dels ulls li sembla que el Joan Francesc vol dir alguna cosa. Ui, que tonta. Ja em semblava a mi que em descuidava alguna cosa… S’aixeca, va cap a el televisor, atura el vídeo dels dibuixos i deixa les notícies. Així millor, oi? I ara el Nel s’acabarà aquestes tres cullerades de no-res. Oi, Nel? Doncs, el que et deia, es veu que han armat un terrabastall… Unaaaa… I saps que m’ha dit la senyoreta? Que els nens fan el que veuen fer a casa… doosss… trobo que s’ha passat un pèl. Diu que vol parlar amb nosaltres. Em sens, Joan Francesc…? … i treesss!!! Molt bé!!!!!
El Nel ja és a dormir. Quan l’anat a portar al llit, al capçal hi havia un post-it. La Magalí ha sentat al Joan Francesc davant la taula parada. Soparan plegats. Té un ingeniós artilugi, una mena de cadira de rodes que va la mar de bé per traslladar al Joan Francesc d’aquí cap allà. Al lavabo, al llit, a taula, sense haver-lo de deslligar. Li treu el mocador de la boca. La nota amb el queda al descobert. Per l’amor de Déu, Magalí. M’has d’escolt… Amb la forquilla li fica un tros de truita a la boca i fa un remenat amb les paraules. No parlis mentre menges Joan Francesc. Ja saps el que et va passar l’altre dia… pensava que havia de trucar al Cap. Mentre mastega proba de desenganxar el post-it amb moviments de galta i ganyotes vàries.
El Joan Francesc torna a ser al sofà (lligat i emmordassat) mirant un documental de La 2 (em sembla que va de foques) La Magalí seu al seu costat. Ah, no hi pensava. Saps la senyora Conxita? Sí… aquella senyora gran que et vaig dir que va vindre un dia a la biblioteca i que em va dir que volia llegir? Doncs resulta que la tia s’ha aficionat tant que no para. Oh, uns totxos… avui m’ha dit que ha començat a llegir “Rayuela”. T’imagines…?
La Magalí s’ha anat a dutxar. Al telefon de la dutxa hi ha un post-it plastificat que hi diu: Quan surt té un ensurt de mort. Merda…! El Joan Francesc no és al sofà. S’ha deslligat i sols hi resten les cordes escampades. A la Magalí li entra un atac de pànic. Va a l’habitació del Nel i tampoc hi és. Déu meu…! Va cap a la cuina i la porta de l’armari de sota la pica és obert. La galleda de la brossa es abocada al terra. No pot ser…! Veu la vidriera que dona al jardí mig oberta. A fora és fosc i fa fred. S’abriga, agafa una llanterna i surt al jardí. Uns metres més enllà, darrera uns matolls hi ha el Joan Francesc és assegut al terra amb les cames creuades. Sobre les cames hi té l’ordinador portàtil on hi escriu compulsivament. La claror de la pantalla li il·lumina la cara. El Nel i l’Egon estan distrets jugant. La Magalí i el Joan Francesc es miren. Ha estat el Nel qui m’ha deslligat. Neeel…!? I l’ordinador? Estava amagat… L’Egon m’ha ajudat.Egooooon…!?No puc deixar-ho, Magalí, diu el Joan Francesc. No tinc prou força de voluntat.Joan Francesc…!? La Magalí s’asseu al seu costat mentre comparteix l’abric i l’abraça. El Nel i l’Egon s’hi arrauleixen guarint-se del fred sota aquella nit estrellada. No tinguis por, diu la Magalí. Entre tots quatre ho superarem. L’Egon, d’una llepada s’ha endut l’etiqueta amb el que encara penjava de la galta.
Aquest cop el Cansongs és un festí. Una bacanal musical. Una borratxera de temes de la inigualable PJ Harvey. Al llarg de la seva dilatada carrera, la intèrpret i compositora anglesa s’ha anat amollant al pas del temps. Ha passat de la cruesa i contundència dels primers treballs al lirisme i sofisticació dels darrers, però sempre mantenint un gran nivell. Això fa que sigui difícil escollir un sol tema. He volgut escollir aquest Dress, del seu àlbum de debut. Tema directe i desgarrat, on es mostra tota la força d’una de les grans dames de la música popular del nostre temps. En la versió en directe podem veure com la vella fórmula de banda de rock & roll, la més austera, en forma de trio, guitarra, baix i bateria, li ve com anell al dit a aquest tema.
No donaré noms però segurament no caldran. El lector que conegui l’indret endevinarà el lloc descrit i lligarà caps. Qualsevol semblança a la realitat no és casual.
Una ciutat o poble està format per barris. El caràcter d’aquesta ciutat o poble el marca la suma de tots aquests barris. I cada barri té la seva pròpia idiosincràsia. De fet el lloc al que ens referirem no arriba a barri però d’idiosincràcia en té molta. És un petit tram de carrer delimitat per dues cruïlles i creuat per dues arcades. Uns pocs metres quadrats que donen molt de si. Una mena de microcosmos amb un hàbitat auto-suficient. Un òrgan viu, que palpita al seu propi ritme, arítmic i a contratemps de la ciutat. Un racó de món amb vida intel·ligent però inintel·ligible. L’estretor d’aquests carrers els confinen a una foscor lúgubre en un món vertical. El terra, les parets, l’aire, tot té una pàtina envellida. Té ben bé de tot. O gairebé. Un bar (vital per l’existència de vida), amb els seus parroquians. Una bruixa, un poeta amb aires de Garcia (Lorca) Un drac, uns gegants, uns caps grossos… l’Angeleta. Després, de passada, hi transiten personatges variopints, gent amb mala pinta, pentinats i que no es pentinen. Músics, pintors (de brotxa gorda i de totes mides), traficants, consumidors, escombriaires, ensuciadors, guitarristes llegendaris, fusters, ex fusters (molts ex fusters), fumadors, lladres, serenos… el Pere Esqué.
Dels quatre xamfrans que hi han, dos són morts. Dues cantonades de pedra que saben molt però que callen. Als altres dos xamfrans, a l’un hi ha el bar. A l’altre un petit magatzem amb una gran vidriera des d’on vigilen, expectants, el drag, els gegants, els caps grossos i l’Angeleta (1). No diuen res però s’hi fixen molt. D’es d’aquest lloc privilegiat l’Angeleta, o la seva encartonada imatge, junt amb la resta de silenciosos acompanyants, palplantats observen dia i nit tot el que passa en aquella cruïlla. Des del fet més transcendent fins al detall més insignificant.
Al vell mig d’aquest curt carrer, dues arcades porticades el travessen de banda a banda. Aquestes arcades daten del segle XXIII i semblen ser la construcció més antiga que es conserva de la ciutat. Sota l’emporticat que formen les arcades, just al costat del bar, hi ha la porta d’entrada a la casa on viu la bruixa. A aquesta casa pertany també el petit terrat que corona la vella construcció.
A l’altre costat de les arcades, just a la cantonada i cloent el petit carrer, hi viuen els Pubills (no pas tots. Sols uns quants, doncs són colla) que, tot i tenir un sostre, conserven el costum, suposo heretat d’antics vestigis transhumants, de fer vida al carrer. Es treuen a si mateixos com aquella senyora que treu els testos amb plantes d’exterior, fins que cau el dia i les torna a entrar a reparo de la nit (ells també s’entren)
Un curs de rehabilitació de murs de pedra per tal de restaurar aquestes arcades malmeses pel temps ens ha dut al vell mig d’aquest món, pujats dalt d’una bastida i amb tot aquest bullici al nostre entorn, sent alhora observadors i observats. Espectadors i protagonistes d’una comèdia. En aquest temps que hem conviscut amb el dia a dia hem pogut descobrir algunes interioritats. Com en un iceberg però, més enllà del que sura a la superfície, és molt més el què s’amaga sota aquestes aigües tèrboles.
La bruixa
El propietari del bar té en la veïna una enemiga mortal. Diu que en realitat és una bruixa que no fa més que emprenyar i posar denuncies. Diuen que té una llengua com un infern. Per la boca escup flamarades de renecs i d’improperis. A l’estiu, al mig del carrer, és capaç de passar pel mig de les taules i clients muntada sobre una moto de gran cilindrada que fa bramar a tot gas. O des de dalt del terrat, fer la guitza llançant bilis i altres efluvis sobre la clientela. Amb aquesta informació els primers dies vaig estar pendent d’aquella porta sempre tancada i barrada. Un dia la porta es va obrir. Om esperava trobar-se amb la visió esgarrifosa d’una vella lletja i deforme. En canvi, en va sortir una noia ben plantada, alta i esvelta. Fins i tot es mostrar amable. Té un aspecte inofensiu. Això és el que fa més por. La senzillesa en el vestir a ningú amaga una figura que amb roba cenyida i una sessió amb traça de maquillatge i perruqueria, en sortiria una autèntica vampiressa. Una femme fatal que faria perdre l’esma a qualsevol mortal. Costava de creure que sota aquella apariència afable podria amagar-se un escurçó, envoltat de foc, calderes, cabres i gripaus. He pensat però, que no hi res més aterrador que el fet que darrera d’aparences quotidianes i tarannàs normals s’hi amagui el mal. Sota aquella aparença de bona noia s’hi ocultava una bruixa, capaç, en la foscor de la nit, amb el seu contorsionat cos nu retallat contra la lluna, d’udolar maleficis i defecar sobre una multitud posseïda i encegada per l’odi (i per la merda)
El bar
El bar presenta un cicle vital que es va repetint periòdicament. A primera hora hi han quatre gats. Cap al migdia però, s’hi arreplega el gruix de la clientela. La majoria s’arrauleixen al carrer, davant la porta, doncs gairebé tots són fumadors. En hi han que també fument tabac. Cara complaent, mig somriure a la boca i mirada perduda. El bas en una mà, les substàncies psicotròpiques a l’altra. Com si fossin tossuts, pivoten sobre els peus gestionant l’equilibri d’una manera eficient, involuntària, fruit d’una habilitat adquirida després de molts anys de pràctica. El flaire impregna tot el carrer. És curiós veure, com en un joc de miralls, la similitud dels personatges del bar amb els gegants i caps grossos que a l’altra banda de carrer, darrera la vitrina, observen perplexos el que sembla ser el seu viu reflex.
Naturalment, col·locar una bastida amb quatre pringats picant al mig d’aquesta escena els hi ha donat molt de joc. Em estat objecte de objeccions, conclusions, sarcasmes. De mofa i de befa. Observacions, consells i amenaces. Un dia, amb el carrer en plena ebullició, això és: els clients arrenglerats, els Pubills fent vida social, gegants i caps grossos fixant-s’hi, un parroquià, cervesa en mà s’acostà a peu de bastida i pretenent fer dissertacions sobre qui freqüentava aquell bar i la seva vinculació amb el món laboral. La seva exposició, pautada i raonada, la va concloure amb aquesta frase, ja cèlebre: en definitiva aquest és bar de treballadors… Va ser un moment gloriós. Per un breu instant el món és va aturar. Els parroquians fent el tossut intentant pillar el concepte. Els Pubills, reflexionat sobre el tema. Inclús els alumnes, dalt de la bastida per un moment van deixar de picar. I els gegants, caps grossos, el drag, van quedar descolocats. Fins i tot l’Angeleta semblava que no se’n sabia avenir, com si se li hagués glaçat la sang. És possible que, escoltant darrera d’aquella porta tancada, la bruixa quedes una estona pensativa buscant el verdader significat d’aquelles paraules.
Mise en scène
En cas de mal temps, si un busca refugi i alguna cosa calenta per escalfar el cos, l’interior del bar presenta un aspecte de santuari. Melenes i calbes apostòliques. Barbes bíbliques. Rostres que presenten rastres de batalles perdudes. Aquí el mètode per servar-se és un altre. Tots es recolzen a la barra o a les taules, reclinats sobre els calzes plens de veritat. Buscant la lucidesa a través de l’ebrietat. Tot una litúrgia. Tant aferrats estan que es produeix un efecte òptic invers, on sembla que ells estan quiets i és el local, com si es tractés d’un vaixell, el que es mou. De tots els personatges en destaca un, alt, prim, ossut, de cabells grisos llargs i recollits en una cua mig dissimulada sota un gorro de llana. Encaixa els envits de l’alcohol amb aplom. Camina i s’atura amb elegància. Té posat d’intel·lectual. Domina un lèxic ric i variat, combinant amb desimboltura paraules poc usuals amb els renecs més vulgars. El que diu va a missa. Té pinta de mariner curtit en mil batalles. Sota la roba s’intueix tatuatges. Algun que altre amor de madre hi deu haver. De traç més o menys precís, segons el tremp del tatuat, la tremolor del tatuador, o l’estabilitat del vaixell. O de totes tres coses alhora, que també pot ser. Una mena de Maqroll el Gaviero de terra endins.
Manuel Maqroll
Feia un dia fosc. Plovisquejava. Cap a migdia vaig arribar-me sol a rascar el morter d’unes juntes de l’arcada i que el dia abans vam haver de deixar per tendres. La bastida ja no hi era i em vaig haver d’emparrar amb una escala que arribava justet a recolçar-se. El terra era moll i l’escala parava més dreta del que caldria. En aquestes del bar va sortir es Maqroll, el nostre mariner, deixava l’escalfor i l’enrenou de dins per sortir a la fredor de fora. Quan em va veure enfilat a l’escala, de seguida va vindre a demanar-me què hi feia allà plovent. Anava força tocat però en cap moment va perdre la compostura ni el seu porte elegant. Em va prevenir del perill i de lo inadequat de treballar en aquelles condicions. Jo argumentava que sols eren quatre juntes i quedava molt poca feina. Tant era. Va insistir fins que em vaig veure obligat a plegar els estris i deixar-ho per un altre dia. Ahora mismo usted no pinta nada aquí… Em va ajudar a recollir i endreçar-ho tot. Guarits sota les arcades, vam tindre una breu xerrada. Em va dir que es deia Manuel no sé que més (per això l’anomeno Manuel Maqroll) Es quedava amb la mirada perduda a l’infinit cercant les paraules exactes. Frases llargament meditades i mesurades amb les que volia transmetre’m el que havia estat la seva vida i donar-me consell. Mi padre, que era maestro de obra, siempre me decia: quando un castillo está hecho no hay que rehacerlo, solo vigilarlo. Va ser poca estona però el missatge va calar. Em va parlar de drogues, precarietat. Un paio que les havia passat putes. Dur però legal. Vaig veure sinceritat. Quan em va fer plegar, li vaig apuntar la possibilitat de que quan girés l’esquena tornés a per l’escala i els estris per acabar la feina. Li vaig donar la meva paraula de que per respecte a ell no ho faria. Ens vam encaixar les mans i cadascú se’n va anar pel seu costat. Hauré de tornar expressament un altre dia, vaig pensar, mirant-me aquelles quatre juntes. Però la paraula és la paraula.
Mentre caminava sota la pluja encara em ressonaven algunes de les seves enigmàtiques frases: todo tiene un orden. Y todo orden tiene un sentido.
(1) Per qui no sàpiga qui és l’Angeleta consulteu aquest enllaç
Estic esperant l’home Vint-i-sis dòlars a la mà Pujant cap a Lexington 1-2-5 Em sento marejat i brut, més mort que viu Estic esperant l’home
Ei noi blanc, què fas a la part alta de la ciutat Ei noi blanc, véns a perseguir les nostres dones Ah, perdoni’m, senyor, és el que tinc més lluny del cap Només busco un bon amic meu Estic esperant el meu home
Aquí ve, vestit tot de negre Sabates Puerto Rico i un gran barret de palla Mai no va d’hora, sempre va tard El primer que aprens és que sempre t’has d’esperar Estic esperant el meu home
Pujant cap a una casa de gres, pujant tres trams d’escales Tothom t’ha acusat però no li importa a ningú Ell ho té tot, t’ho deixa tastar Llavors us heu de separar perquè no pots perdre temps Estic esperant el meu home
Nena, no bramis; no follis ni cridis Em sento bé, saps que me’n sortiré Em sento bé, em sento bé, ah, tant bé Fins demà però això és una altra estona Estic esperant el meu home
Lletra extreta del llibre: Lou Reed. Travessa el foc: recull de lletres
Traducció: Jordi Cussà
Empuries, 2008
Pel tema musical d’aquesta entrada hem aprofitat els perillosos i obscurs barris baixos de Nova York transitats pel Lou Reed per traslladar-los al nostre particular carrer. La gravació d’estudi original i una versió en directe. També una tercera, molt més recent de Richard Hawley., també en directe. Un gran tema d’un àlbum excepcional.
(Ronnie Wood / Rod Stewart) FACES “A Nod Is as Good as a Wink… to a Blind Horse” 1971 Ian McLagan Desgraciadament hem d’acudir al Cansongs de guàrdia. Aquest passat dimecres 3 de desembre Ian McLagan, col·laborador del Rolling Stones i teclista de Small Faces va morir a Austin (Texas) als 69 anys […]
Si en l’entrada anterior em vaig quedar en blanc, en aquesta, ves per on, m’he quedat en negre. I com pot ser això?, un preguntareu. Quina diferència hi ha entre quedar-se en blanc o quedar-se en negre? Doncs senzillament si en el primer cas un es queda amb la mirada perduda, la ment allà al carall, i en posició de badoc davant un document en blanc, ja sigui de paper, físicament, o telemàticament, mirant un document obert de Word, fiquem pel cas, en el segon cas, el de quedar-se en negre, es dona quan un ja ni es digna a encendre l’ordinador i, amb tot el desparpajo del món, i sense un bri de remordiment, es deixa caure al sofà i, comandament en mà, s’abandona a les vulgaritats televisives.
En un rampell de remordiment em dic que no es pot quedar així, abandonant, sense més ni més, als seguidors i deixar-los a les fosques. Per un moment penso amb la Carme, amb el Josep M (el Colom), seguidors confessos i convençuts del Cansongs que, a altes hores de la nit, ja dins el llit, el senyal acústic del mòbil anunciant l’arribada d’un nou lliurament del Cansongs els reconforta i poden, per fi, dormir tranquils. Tot està en ordre. Penso doncs, en que el silenci tens del mòbil els neguiteja i no els deixa descansar en tota la nit. És com quan un es queda adormit al sofà davant del televisor encès i, de sobte, algú (carregat de bones intencions) l’apaga i aquell silenci sobtat ens desperta. Sembla una paradoxa però realment això passa.
Amb la mandra penjada a l’esquena i la son a l’aguait darrera la porta, em un esforç digne de menció, obro l’ordinador i em fico a escriure aquestes línies. Segueixo la mateixa tàctica que a l’anterior entrada. Al YouTube busco temes musicals relacionats amb black. Black Sabbath i el seu Paranoid. No sé per que em ve al cap el Josep M Santesmasses seguint el ritme contundent amb el seu 46 i seu cubata als dits. Black is Black, Naturalment. El Back in Black, dels AC/DC (el Josep M Torna a encendre un altre 46…) El Paint it Black dels Rolling… ( collons! Avui no en tindrem prou amb un paquet…) En fi, la llista podria ser molt llarga.
Tant és. Dona igual que el tema musical i l’escrit no tinguin cap relació. Són tant els Cansongs que això ha passat… No m’hi trencaré el cap. M’afanyaré i col·locaré un tema dels que hi han al celler. La qüestió és complir amb el lliurament setmanal establer. Carme, Josep M, aquí va… enviat! Ja podeu dormir tranquils. Bona nit i bons somnis…utòpics.
Mr Cansongs 
