Tag Archives: The Beatles

216 “Lucy in the Sky with Diamonds”

(Lennon)Sgt._Pepper's_Lonely_Hearts_Club_Band

The Beatles

“Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”

1967

 

Sgt Pepper

“No podem tocar pop, els Beatles ja ho van fer tot”

Kurt Cobain

Dins la tessitura en que ens trobem darrerament de celebrar esdeveniments no podem deixar passar per alt els 50 anys de la publicació de Sgt. Peppers…, disc fonamental dins la trajectòria de The Beatles i de la història de la música popular.

Un any abans, amb la publicació del seu magnífic àlbum Revolver, The Beatles ja estava consolidant com a grup de referència del pop. Les següents gravacions vindrien marcades per les lluites internes d’egos (McCartney-Lenon bàsicament), les pressions discogràfiques (allò de la gallina d’ous d’or…) i l’autoexigència marcada per la pròpia grandesa del grup, i algunes anades d’olla.

La concepte del disc s’ha d’atribuir a Paul McCartney , que planteja la idea d’enregistrar un àlbum amb cançons interpretades per una banda fictícia, però que sembles real, capitanejada per aquest tal Sgt Pepper. Això els va permetre, si cap, donar ales a l’experimentació. Les lletres de Stg. Pepper’s està plenes de referències, jocs intel·lectuals i dobles sentits (sobretot referents al consum de drogues)

La portada, obra de Peter Blake i Jann Haworth, la més imitada de la història, és un reflex del torrent creatiu, excessiu, incontrolable de The Beatles.

199 “Qualsevol nit pot sortir el sol”

(Jaume Sisa)qualsevolnitpotsortirelsolo142250

Jaume Sisa

“Qualsevol nit pot sortir el sol”

1975

 

Reunions nadalenques

Aquests dies de festa estava valorant dedicar el lliurament que pertoca a Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, quan m’ha arribat aquesta mateixa cançó per mail dins l’Àlbum de cançons, el magnífic, modest, puntual i fundacional recull setmanal del Josep M Oliva. No he volgut deixar passar aquesta feliç coincidència. Per una vegada, i sense que això serveixi de precedent, les dues col·leccions de cançons, tant allunyades en gustos i criteris, han coincidit en el contingut i en el temps. Que ho facin per aquestes dates és lògic doncs Qualsevol nit pot sortir el sol té el regust d’aquests dies en que les famílies, tenim el costum d’arraulir-nos al resguard de la llar, al voltant del foc, les tradicions i els bons desitjos.

D’aquesta cançó del Jaume Sisa, tot un clàssic ja, poca cosa queda per dir. El Josep M en fa una bona síntesi al seu Àlbum. Esmenta també, que com tot clàssic se’n ha fet mil i una versions i que segur se’n continuaran fent moltes més. El seu contingut és universal i atemporal, i per lo tant no s’esgota. També, com tot clàssic, té múltiples lectures. Ens distreu, però també ens fa pensar.

Per aquella època jo mirava els tebeos de Ventura i Nieto. Recordo que anava ben d’hora a l’escola per poder delectar-me en amb les històries i dibuixos de Es que van como locos! (1970), recopilació de les historietes publicades a la revista Trinca. Ventura i Nieto, dibuixant i guionista respectivament, han estat uns dels grans de l’humor gràfic espanyol. No sé fins a quin punt van poder influir o no en la lletra de Qualsevol nit pot sortir el sol però la veritat és que les seves vinyetes d’aquest parell d’humoristes gràfics tenien el mateix esperit que la famosa cançó de Jaume Sisa. Una munió de personatges, tant de ficció com reals. Herois de còmic, personatges de sèries americanes (llavors totes eren americanes…), persones famoses, coneguts presentadors i periodistes televisius, etc. tots pul·lulant per allí en divertides i esbojarrades històries.

http://humoristan.org/es/autores/ventura-nieto/imagenes/

Clar que ja al 1967, la caràtula del Sgt. Pepper’s, dels Beatles, estava farcida de celebritats i altres personatges de ficció, inclús éssers imaginaris creant una reunió de lo més variopinta i sense cap mena de relació aparent. Un any més tard la imatge va ser parodiada al disc de Frank Zappa i les seves Mothers of Invention, We’re only in it for the money. Després ja va ser una disbauxa: quadres, il·lustracions, posters i altres caràtules imitarien la famosa portada de la banda del club dels cors solitaris. Amb això no vull treure mèrit a la composició de Jaume Sisa, ans al contrari. Sols vull reflexionar amb que potser la idea de Qualsevol nit ja rondava l’esperit de l’època. Que sortís una cançó així era inevitable. Una idea molt hippie, per cert. Un somni ple de bones intencions fallides.  

Com cada any les festes de Nadal en tornen carregades amb missatges de bona fe. Tot i les coses positives que ens aporten sempre desprenen cert tuf d’impostura i fraternitat prefabricada. Cada cop  el món sembla pitjor. Actualment milers de refugiats, famílies senceres amb nens, com les nostres, van a la deriva demanant ajut. Ignorem els trucs a la porta mentre mirem el pessembre recreant-nos amb l´anècdota, oblidant el veritable significat.

D’alguna manera és com si l’Àlbum de Cançons i el Cansongs haguessin passat el Nadal junts. Per la Candelera desmuntaran el pessebre. I cadascú seguirà el seu propi camí. El Josep M amb casa plena de cantautors carregats de raó. Jo, amb el celler ple de peluts i pelats que criden més que canten, sense solta ni volta, en estranger i que no se’ls entén de res. “Petit, negre i en anglès”, que deia el meu pare dels noms que hi han als equips de música.

167 “The Barbarian”

(Béla Bartók / arranjaments: Keith Emerson /Greg Lake / Carl Palmer)44e32-elp

Emerson, Lake & Palmer

“Emerson, Lake & Palmer”

1970

 

Keith Emerson

Aquests darrers dies han estat especialment luctuosos pel que fa al món musical. S’han produït diverses pèrdues rellevants. Una d’elles va ser la de George Martin, productor musical i figura cabdal en la trajectoria de The Beatles. Per això se’l coneixia amb el sobrenom de “el cinquè beatle”. També ens va deixar Naná Vasconcelos, extraordinari percusionista brasiler que va col·laborar amb innumerables músics de la talla de Caetano Veloso, Gilberto Gil, Milton Nascimento, David Byrne, Jack DeJohnette, B. B. King o Pat Metheny per citar-ne només alguns.

Però avui una pèrdua més propera a la meva, diguem-ne, discografia personal, ha fet que no pugués deixar-la passar per alt sense donar-ne constància en aquest blog. Es tracta de Keith Emerson, el famós teclista de Emerson, Lake & Palmer, un dels grups més influents de la dècada dels 70 i un dels grans dinosaures del rock simfònic. Teclista de formació clàssica, va formar part de diverses bandes però va ser amb el trio Emerson, Lake & Palmer (tres autèntics virtuosos) que va assolir el seu màxim esplendor i reconeixament unànime internacional. Avui Keith Emerson s’ha llevat la vida (tothom és lliure i té dret a anar-se’n quan vulgui) i ens hem quedat orfes d’un teclista excepcional.

El meu germà presumeix orgullós d’haver-los vist. Emerson, Lake & Palmer en concert, a Bèlgica, durant aquells convulsos anys 70’. Explica, encara fascinat, com Keith Emerson, en ple show, es contorsionava embolcallat amb el teclat com si aquest fos una gran serp amb la que mantenia un combat mortal, i a la que acabava assestant diverses punyalades, extraient aterradors gemecs mortals. La seva relació amb la música era així. Excessiva, convulsa, apassionada.

151 “Let It Grow”

(Eric Clapton)EricClapton461OceanBoulevar

Eric Clapton

“461 Ocean Boulevard”

1974

 

Clapton reings

Eric Clapton és un valor segur. és com aquell parent o amic incondicional, que no fan soroll però saps que sempre hi pots confiar en cas de necessitat. Aquesta confiança el pot dur, sense voler, a l’ostracisme. Com que el tenim segur, no cal amoïnar-se’n. I no esperarem pas a que es mori! Una mica passa amb l’Eric Clapton. Un mestre a la guitarrista. Ha mamat dels clàssics del blues i els ha dut al seu terreny, un àmbit més roquer, però sense perdre’n l’essència. Aquí, en aquest blog s’ha fet al·lució a slowhand (mà lenta), sobrenom amb que es conegut l’Eric Clapton i als motius que van dur a guanyar-se aquest mot. Han estat Mr Raons i Mr Cansongs durant les seves llargues i reflexives converses qui han fet broma del tema. Sembla que no era pas per la seva manera de tocar la guitarra, sinó per l’extremada lentitud amb que es ficava la mà a la butxaca alhora de pagar les rondes. Que igual resulta que el xicot té arrels catalanes, ve-t’ho aquí.

La vida d’Eric Clapton sembla extreta d’una novel·la de l’època victoriana. Secrets familiars (va viure tota la infantesa creient que els seus padrins eren els pares i la seva jove i veritable mare passava com la seva germana). Carrera fulgurant (durant els anys 60’ i 70’ Clapton va formar part de nombroses formacions integrades per grans músics de rhythm and blues, The Yardbirds, John Mayall & The Bluesbreakers, Cream, Derek & The Dominos, la qual cosa li va suposar un important bagatge per la seva futura carrera en solitari) Amors no correspostos (es va enamorar perdudament de Pattie Boyd, llavors la dona de George Harrison, just el millor amic de Clapton). Addiccions a drogues i alcohol (producte de la vida turbulenta de les actuacions i, diuen, per superar les històries de desamor. Sembla ser que 1971 Clapton es va passar tot l’any a la seva casa de Surrey, venent les seves preuades guitarres per poder mantenir els seus hàbits additius) Reconciliacions i ruptures (amb els anys la Patti Boyd es separaria de l’ex guitarrista de The Beatles i es casaria amb Eric Clapton. Amb el temps aquests també s’acabarien separant) Morts tràgiques (el seu germà va morir d’accident de moto als 26 anys. El seu fill va caure d’un gratacels quan només en tenia 4) Col·laboracions estel·lars (The Beatles, Elton John, J. J. Cale, Luciano Pavaroti, Mark Knopfler, B. B. King  i un llarguíssim etc.)

Clapton_is_god_by_msneep

I ja que hem començat amb un sobrenom, acabem-ho amb un altre. Quan John Mayall’s & The Blues Breakers with Eric Clapton va ser publicat, el 1966, un graffiti es van començar a escampar per Londres. Clapton is God (Clapton és Déu). Poderosa setència. Per les seves resonàncies bíbliques em fa vindre a l’esment aquella frase que surt a Rumble Fish (1983), la meravellosa pel·lícula de Francis Ford Coppola, amb el noi de la moto, un personatge inoblidable. I la frase resa: The motorcycle boy reigns (el noi de la moto regna). Eric Clapton. Una vida de novel·la. Un guitarrista de cine.

118 “With a Little Help From My Friends”

(John Lennon / Paul McCartney)Joe_Cocker-With_a_Little_Help_from_My_Friends_(album_cover)

joe cocker

“with a little help from my friends”

1969

 

 

Reverend Cocker

 

L’altre dia ens va deixar el gran Joe Cocker. En aquest carall de secció d’urgències sols atenem que defuncions! A veure quan podem celebrar alguna cosa bona, naixement per exemple, d’un nen amb guitarra sota el braç, o un gran esdeveniment tipus Festival de Woodstock, que va ser precisament on el bo de’n Joe va cimentar la seva fama i llegenda de veu negra reclosa en un cos de blanc, possiblement concebut en una nit de trons i llamps, amb invocacions i conjurs pel mig. Per que lo seu no és normal.

És precisament a Woodstock on ens remetem per col·locar un tema que sigui representatiu. Sí que després, al llarg de la seva dilatada carrera hi han hagut grans temes, com ara el sensual You can leave your hat on, però la imatge de la Kim Bassinger i el seu famós strip tease em distreu en excés. També em ve al cap la meravellosa You are so beautiful, impagable. He preferit gra fort i em remeto al Festival de Woodstock, l’any 1969, aquella matinada del 17 d’agost en que Joe Cocker va encendre al nombrós públic amb la seva veu poderosa, i els seus espasmòdics gestos entregat a la causa. donant-ho tot. Curiosament, després de la seva interpretació el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempesta. Capritxos del destí.

A With a little help from my friends, tema de The Beatles que apareixia al Sgt. Pepper’s, els xicots de Liverpool li donaven un toc irònic, al més pur estil d’humor britànic. Joe Cocker li dona el tomb convertint el tema en un crit d’auxili. Una súplica. Una pregària desesperada. La diferència entre les dues versions, si em permeteu una metàfora etílica, és que mentre uns, els de Liverpool, la cantaven brindant entre bromes amb xupitos de licor de poma, l’altre  cridava sol, amb la botella de whisky com a única companya (els puritans m’enviaran a l’infern…)

Aquest cop tenim 3 versions, 3 (aquests dies estem generosos) La mítica interpretació de Woodstock. La versió original de The Beatles. Per últim, una bomba. Una cerimònia en tota regla, oficiada pel reverend Cocker, amb introducció d’orgue inclosa i amb final d’èxtasi total. I és que  amb el reverend Cocker ens creiem el que calgui.

113 “Nights in White Satin”

(Justin Hayward)Moody Blues

THE MOODY BLUES

Days of Futur Passed

1967

 

 

En blanc

 

Pot passar. De fet, passa. Que en un moment donat et quedis en blanc. Hi han escriptors que s’hi han trobat. Ni endavant ni endarrere. Llavors, per desencallar la cosa  acostumen a escriure una història que va d’un escriptor que es queda en blanc. És un bon sistema. Sols han de ficar-se un parell de passes endarrere de si mateix i observar el que fa. A partir d’aquí encarar-se on se li acudeixi. Obrir la nevera, sortir per la porta, o directament per la finestra, i ja està! L’imaginació ja volar. Per altra banda aquest acostuma ha ser el procediment habitual, però enlloc de sortir volant sense més ni més, és com si el motor no acabés d’arrancar i calgués donar-li una empenteta. Com corre prèviament per habitacions i passadís per agafar revolada i, ara sí, travessar la finestra i després d’un parell de sotragades i espetecs (Ai que cau! Quin ensurt!) refer-se i enlairar-se pel cel, amunt que fa baixada, travessant núvols, estratosfera, espai exterior, ull de cuc i tot el que se li presenti.

Això, lo de l’escriptor que no sap què escriure, podria ser un gènere literari en si mateix. O com en aquest blog. Es podria obrir una nova secció on ficar-hi els escrits escrits sota els efectes d’aquest estat àgraf i que es podria anomenar la ment en blanc, o coses escrites quan no sé sap què escriure. O un altre com escrits forçats. O escrits a contrament (per lo de a contracort…) O encara un altre, més eloqüent, com sense solta ni volta. Lo més sensat seria deixar l’entrada en blanc, sense paraules. I de disc col·locar-hi L’Àlbum Blanc (The White Album), dels Beatles. Blanc sobre blanc…

Normalment, a mesura que la setmana va avançant, més d’hora o més tard va aflorant alguna que altra idea per abordar el proper lliurament del Cansongs. Aquest cop s’acostava el cap de setmana i cap indici de musa per enlloc. Dissabte, i res de res. Diumenge, i el més calent era a l’aigüera. Dilluns, i ja em vaig fer l’orni. Estava clar que era víctima d’aquesta mena de síndrome de l’escriptor en blanc.

Qui té mal busca remei. En moments de feblesa creativa un pot recórrer a l’ajut extern. Confidències, verbalitzacions, posades en comú, engrescaments col·lectius a peu de barra. Tot un reguitzell de mètodes pal·liatius, com aquell que va a la farmàcia amb la recepta del metge sota el braç. A negra nit tornant a casa, arrossegant encara els símptomes de l’eufòria de bravates i alcohol, encendre l’ordinador i trobar-se de nou amb aquella claror blanca del document en blanc. Com seria més apropiat dir-ne d’això? Blanc sobre negre…? o negre sobre blanc…?

Obro pestanya nova al navegador i busco a YouTube Noches de blanco satén (Nights in white satin, de The Moody Blues) A través dels altaveus de l’ordinador sona aquella vella cançó (feia mil anys que no l’escoltava) que omple de melancolia l’estança. Quina paradoxa pel meu antic equip de música, aquelles altes torres negres i mudes, en un altre temps centre d’operacions de les meves dèries i deliris musicals i que ara s’ho ha de mirar apartades des d’un racó fosc. I és que quan un té el sentiment de culpa prou desarrollat la simple mirada callada d’un baffle et pot enfonsar la nit.

Sempre m’he preguntat com s’ho feia un escriptor per superar aquest moment de pàgina (o pantalla) en blanc. No és que me les vulga donar d’escriptor ara. Està clar que no tothom que fa una paret de totxos és paleta. O qui fa un ou ferrat és Ferran Adrià, posem pel cas. Jo senzillament sóc un que es fica a escriure. Com si ara sortís per la porta corrent desaforat i no per això em dic Kiliam Jornet. I quan dic escriptor i aquests lapsus creatius, no penso tant en l’escriptura d’una novel·la, que és com una carrera de fons, un procés de llarga durada, sinó en treballs més curts però constants, en el dia a dia de qui ha de lliurar puntualment i sense falta un article o una columna a un diari o revista, fet que no es pot demorar més de lo que la periodicitat del mitjà en qüestió exigeix. Suposo que se’n surten tirant d’ofici. Allò que només l’experiència i les teves pròpies capacitats et poden donar. Queda palès que jo no he tirat pas d’ofici sinó de morro. Jo diria que ratllant l’escriptura automàtica, que automàticament hauria d’anar a la paperera.

M’havia fet tot un llitat de temes ocurrents. Flotadors salvavides per quan arribés l’ocasió. Aquest cop no ha calgut utilitzar el mall (trencar el vidre en cas de naufragui…) La vitrina resta intacta. La reservarem per una propera topada amb la senyora de blanc, punyetera, capritxosa, enjogassada, imprevisible.

111 “God Only Knows”

(Brian Wilson / Tony Asher)The Beach Boys "Pet Sounds" high res cover art 002

The Beach Boys

“Pet sounds”

1966

 

 

Revolver vs Pet Sounds (2a part)

 

Els dos treballs tenen bastantes coses en comú. Una, potser la més rellevant és el caràcter experimental de les obres (pensem que estem a 1966…) L’altra, també obvia, i que vindria a ser un tret característic de les dues formacions, és que les cançons es sustentaven en gran mesura, en un acurat treball de les harmonies vocals. És per això que hem demanat al Narcís Cercós, actual director de la coral Joia de Maig, i tot un expert en músical vocal que ens analitzés les diferències i similituds entre aquest dos grans grups de la música popular. Tot i declarar-se no ser especialista en aquest estil musical crec que ens presenta un treball rigorós i força revelador, que barreja la part tècnica amb la part més emocional. Crec que l’harmonia vocal té un paper important dins aquest tipus de música i valdrà la pena dedicar propers lliuraments al tema. Aprofito l’avinentesa per agrair al Narcís s’hagi brindat a dedicar-nos part del seu valuós temps. Moltes gràcies. Us deixo amb les seves paraules…

 

THE BEACH BOYS vs THE BEATLES

QUI ÉS MILLOR?

En primer lloc, deixar molt però molt clar que no sóc cap persona especialista en el camp de la música moderna. Per tant, les meves paraules seran una mera opinió sorgida a través de l’escolta d’aquests dos grups musicals.

Les comparacions, tal i com diu la saviesa popular, sempre són odioses. Com tot en la vida, trobarem partidaris d’un grup i partidaris de l’altre, i més en aquest cas quan estem tocant dos dels grups més emblemàtics de la seva època i els quals tenen i tindran sempre un dels principals capítols de la història de la música moderna i de la música del segle XX.

Sumat a això apareix encara una altra problemàtica summament important des de l’apartat político-geogràfic. Aquí es presenta l’enfrontament entre dues de les principals potències del nostre món: els Estats Units representat per The Beach Boys contra Anglaterra (Regne Unit) representat per The Beatles.

Per tant, resoldre la pregunta “Qui és millor?” es fa realment difícil. No només cal fer una valoració musical, sinó també tenir en compte el context que envolta les dues formacions.

Musicalment parlant són dos grups realment molt semblants. Els dos grups van donar una importància cabdal a la veu. Les seves peces, són ja des dels seus inicis molt riques a nivell vocal.

Fins aquest moment la música moderna seguia sempre un mateix estil i un mateix patró. Les seves estructures perduren fins a l’actualitat ESTROFA – TORNADA – ESTROFA – TORNADA – Improvisació amb solos – TORNADA …. i harmònicament seguint les seqüències basades en els graus I – IV – V o graus semblants I – II – VI – V,… jugant amb les dominants secundàries i incloent modulacions a tonalitats veïnes. Aquests patrons es repeteixen al 90% dels temes d’aquests grups i dels de la seva època, però també als grups actuals.

Però com dèiem, els dos grups presenten un tret fonamental: la seva qualitat a nivell vocal. Els dos grups inclouen als seus temes unes riques harmonies vocals, fet que aporta un plus de qualitat als seus discs. Fins aleshores la resta de grups no presentaven aquesta característica, d’un manera tan brillant o tan marcada, fet que els dota d’un segell de qualitat.

Els dos grups presenten aquestes veus prodigioses. Particularment, i deixant de banda el meu treball com a director de cors, crec que els grups que aporten unes riques harmonies vocals fan que la seva música sigui molt més atractiva per als oïents i per tant, genera un magnetisme molt més gran a l’hora de captar nous adeptes, qua al fi i al cap, seran els futurs compradors de discs.

Crec que a partir d’aquí i d’aquest anàlisi refermo i confirmo que per mi el millor grup de la història, i fins ara sense cap mena de rival que els faci ombra ha estat QUEEN (l’altre gran grup britànic).

Tornant al tema que ens ocupa (i perdó per anar-me desviant per les rames… però d’aquesta manera em refermo en els meus raonaments), apareix un moment clau en aquests dos grups. The Beach Boys, pràcticament era un grup vocal familiar, germans i cosins sota la severa tutela de Murry Wilson, onejant com a bandera l’esperit de la Califòrnia, el surf, la platja, els cotxes i les noies…. Tant ells com The Beatles van ser els més llestos de la classe, i segurament han passat a la història ja que van fer de les seves sales d’assaig i dels seus estudis de gravació uns excel·lents laboratoris. Amb això vull dir que van ser els pioners de la seva època i van experimentar molt els diferents registres, estils, instrumentació, harmonització instrumental i vocal, sonoritats, ritmes, … i el més important: van saber importar els resultats d’aquesta experimentació als seus temes.

Entrant a la seva obra discogràfica, arriba un moment clau. The Beach Boys, capitanejats per Brian Wilson, aconsegueixen crear l’”obra d’art”, la millor de les seves obres, el disc Pet Sounds. Un disc que va recoliar el bo i millor dels seus experiments, de les melodies i harmonies vocals i instrumentals, del ritmes…, en definitiva, una obra mestra. Obra que en el seu moment no va a ser tant valorada com ho hauria d’haver estat. Només va assolir el número 10 a les llistes de vendes dels Estats Units. Però en canvi, a Europa on els Beatles semblaven no tenir cap mena de rivalitat el Pet Sounds va arribar al número 2, fet que va fer posar les piles als de Liverpool, els quals van contraatacar amb una altra obra mestra Sgt. Pepper’s. El més probable és que el grup de Liverpool mai haguessin creat aquest excel·lent disc si no hagués estat per la pressió que els va generar l’èxit dels Beach Boys.

Després, ja sigui per tema econòmic, tècnic, o a nivell de creativitat els camins dels dos grups es va tornar a distanciar de manera definitiva. Tots els grups van tenir les seves problemàtiques a nivell intern, però el que sí que va afectar molt els americans va ser el distanciament de la seva ànima mater Brian Wilson. Wilson, a nivell individual, va seguir experimentant i treballant amb noves instrumentacions però la seva implantació als temes potser no va obtenir el rendiment que tots esperàvem.

Sabem que en el món de la música, per obtenir la fama i mantenir-se en un alt nivell, és essencial disposar d’un bon calaix econòmic. Poder gravar als millors estudis, amb els millors especialistes, els millors tècnics de so, els millors mescladors, tocar amb els millors músics, i un llarg etcètera implica invertir molts diners. I potser això va ser el que finalment va fer distanciar més els dos grups. The Beatles van poder continuar experimentant a més alt nivell i va acabar assolint més èxit que els seus homòlegs americans, els quals es van quedar més estancats en el seu estil. Però això, ja són suposicions meves…

En fi, cada persona és un món, i cada oient té la seva opinió i la seva predilecció a nivell musical. Em de ser conscients i tenir molt clar que la música (sigui de l’estil que sigui, i de l’època que sigui) és una font de coneixement, és un element transmissor de sensacions que cadascú les rep i les viu de manera diferent a l’altre. Per tant, cada persona escoltant The Beach Boys o The Beatles rebrà un bombardeig d’informació a través de les notes, dels acords, de les veus, dels instruments… que assimilarà d’una determinada manera i, segurament, el farà emocionar-se de manera diferent a la persona que tindrà al costat.

Per aquest motiu, respondre a la pregunta que ens plantejàvem a l’inici Qui és millor?, no sóc capaç de respondre. Només us aconsello un exercici. Que cadascú escolti els grups, i es deixi endur… que s’emocioni. I el grup que més l’haurà emocionat o que més de punta li haurà sabut posar tots els pèls: aquell serà el millor (però per a ell).

En conclusió, la resposta a la pregunta no existeix perquè la música és emoció.

Jo només us puc dir, i em refermo amb l’inici d’aquest humil article d’opinió, que a mi qui m’emociona és QUEEN. Per tant, ni The Beach Boys ni The Beatles.

Narcís Cercós


A banda del tema original podem gaudir d’una versió a cappella dels propis The Beach Boys. L’altra és la que va enregistrar David Bowie l’any 1984 i que forma part del seu àlbum Tonight. A lo crooner Bowie mostra en aquest tema les seves dots vocals i la seva prodigiosa veu. Aquesta és una de les versions que més m’agraden i que intento, precariament, cantar sota la dutxa.