Mes: Octubre de 2015

156 “Fairy Paradise”

(CocoRosie/ Dave Sitek)cocorosie

CocoRosie

“Grey Oceans”

2010

 

Agendes atapeïdes

Los minutos que median desde que se oculta el sol hasta que las sombras de la noche empiezan a expandirse por el aire son los que aprovecho para disipar las imágenes de lo que ha ocurrido a lo largo de la jornada, que siempre transcurre en el universo de papel en el que escribo por encargo de otros. Sólo cuando salgo de él y accedo al mundo real cobro conciencia de la profunda soledad en la que vivo.

       Siempre supe que volvería a verte, Aurora Lee

                                    Eduardo Lago

L’altre dia un seguidor del blog, com aquell que no vol, va i em diu: fa dies que al blog no surten ni Mr Cansongs i Mr Raons. I tampoc el Pesquises. Els trobo a faltar. Naturalment aquesta afirmació, gairebé una declaració d’amor, em va commoure. Només arribar a casa vam confrontar agendes amb els misters. Res a fer. Estaven massa atapeïdes com per fer-hi un forat. Em va doldre no poder-lo complaure al fidel seguidor. Caldria fer alguna cosa. Vaig pensar que al menys estaria bé treure el cap allà on fos que estiguessin enfeinejant els nostres ocupadíssims personatges i, a manera de primícia, oferir informació de primera mà al nostres soferts lectors.

A través de les vidrieres guaito l’interior del Foment. Observo a Mr Raons com pren cafè sol tot sol. Fa dies que no coincideixen amb Mr Cansongs i s’ha de donar les raons tot sol. Apura el cafè per marxar tot seguit escopetejat. Abans però li ha donat temps de fer un cop d’ull a La contra. Marxa carregat de raó complagut amb alguna frase que deixarà pòsit.

A Mr Cansongs el trobem atabalat a les graus del celler amunt i avall carregat de traves, claus, cadenes i candaus. Les tasques de contenció es veuen interrompudes per cartes certificades amb requeriments i citacions. Els advocats dels músics del celler no paren de turmentar-lo. Va de cul, el pobre. I és que no en hi ha per menys. Té mala peça al teler. Està per construir una mena de caixa gran per ficar-se ell a dins. Aprofitar traves i claus per segellar-la. I cadenes i candaus per fer un símil de Houdini però a la inversa (a veure qui té collons de treure’m?) El pla contempla la immersió de la caixa dins el pantano de La Plana. Nota: durant les nits d’insomni redactar instruccions detallades al respecte.

En quan a Mr Pesquises costa més de localitzar. Pel carrer del Calvari no se’l veu ni en pampa ni pols. Assumptes tèrbols l’han dut a la part sud del poble. De lo poc que ha transcendit hem pogut saber que es tracta d’un affaire de creus i torrons. A més, s’ha de desempallegar del Prims i el vil xantatge al que el té sotmès. Cada dia que passa l’apreta més. Pobre detectiu, ja és de plànyer. Buits i nous i cartes que no lliguen. No podem donar més detalls per respecte al secret de sumari.

Bé, les coses estan així(i així us les hem explicat…) Esperem haver parat el cop.

CocoRosie està format per aquestes dues germanes que van créixer per separat, cadascuna en un lloc diferent dels Estats Units. Va ser de més grans quan es van trobar a París per crear aquest singular duet multiinstrumentistes que barreja diferents músiques d’una manera entremaliada. Dues versions en directe de Fairy Paradise. La primera, amb subtítols de la lletra en castellà. La segona, especiada amb guarnició hindú.

155 “Sol d’octubre”

(Marc Miralta)Marc Miralta

Marc Miralta

“Jazz a l’estudi”

2011

 

Sol nocturn

Ja fa nits que a altes hores de la matinada, sense poder agafar el son, m’alço del llit i, com un somnàmbul impostat, rodo per una casa sense llum, ni foc, ni cendra calenta. M’arrauleixo a la butaca davant de la televisió buscant amb el seu afecte narcòtic, recobrar el son perdut. A aquella hora gairebé a tots els canals et volen vendre coberteries o hi fan música. Ja em vam parlar d’aquest tema i sembla que no es tracta de cap rampell melòman sinó més aviat d’una raó purament crematística. Amb tot aquest enrenou, el d’aixecar-me per les nit vull dir, m’he xupat un grapat de jazz a l’estudi. La veritat és que hi ha gent molt bona i a més a més molt preparada. Amb el volum baixíssim, bressat per la música, debilitat pel poc descans, la foscor de la casa i el silenci, tot just trencat per un lleu fil musical, d’uns músics que van a la seva sense atendre a oients solitaris. Per que els músics de jazz són onanistes de mena. En solitari, per parelles, trios o quartets. En grans big bands fins i tot (valgui la redundància) S’escolten i complauen entre ells. Es donen bo a ells mateixos. La resta a callar, trempar i riure. Són jutge i part. En un concert de jazz l’auditori acaba just al llindar de l’escenari. Més enllà no compta.

Habitualment, tot i que aquell enrenou de la televisió desperta el meu interès, el son m’acaba vencent. L’altra nit però, va sortir al programa un paio amb una baluerna. Es tractava d’un xilofon que tocava amb sorprenent desimboltura. El tarannà campexano d’aquell xicot va acabar d’ajudar a desvetlla’m. Escoltant-lo ja vaig empalmar amb el Telenotícies, la dutxa, la tassa de llet i així amb tota la resta del dia.

Aquell mateix matí, ja despert del tot, vaig córrer a comprovar si aquella música era tant bona com m’havia semblat des d’un bon inici o, si aquell encanteri inicial era fruit a l’estat de somieig del moment. Amb tots els sentits en ordre i amb tot el coneixement vaig corroborar que, efectivament, aquella música era molt bona. Com a mostra us deixo aquí aquest Sol d’octubre (preste en aquest temps), lluminosa peça de Marc Miralta que a mi em va enlluernar en plena nit.

Nota: en l’enllaç hi ha tot l’àlbum sencer. Veig però que es pot navegar dins la finestra. A dalt, a l’esquerra hi ha un desplegable. Escolliu el número 6-Sol d’octubre. Si voleu escoltar tot el disc també és una bona opció. Vosaltres mateixos…)

En aquest enllaç podeu veure el programa en qüestió emès a TV3
http://www.ccma.cat/video/embed/3379950

154 “Ulaani”

(Kimmo Pohjonen)Kimmo+Pohjonen_Kluster_4249

Kimmo Pohjonen

“Kluster”

2002

 

Kimmo Pohjonen

En anteriors comentaris realitzats en aquest blog vaig reiterar al Vicent Loscos que li tenia reservada una sorpresa musical. Per fi la tenim aquí. Es tracta, a més, d’un artista no anglosaxó, detall que sé que el Vicent també agrairàs. Sent com és un enamorat de la música d’acordió aquesta és una entrada que no es pot deixar perdre. Es tracta de Kimmo Pohjonen, músic finlandès. Als vuit anys el seu pare li va regalar el seu primer acordió, aprenent a tocar-lo amb l’orquestra de ball de la família. Va créixer tocant música popular finlandesa. Va estudiar folk i música clàssica a l’Acadèmia Sibelius. Més tard es va interessar per maneres altres maneres de tocar l’instrument en diversos indrets. A Texas i Cajun, de Lousiana, amb Flaco Jimenez i Queen Ida, i a Buenos Aires amb el bandoneonista Astor Piazzolla  com a referents. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb diverses formacions i grups de diferents àmbits musicals. Tan el poden escoltar acompanyat del quartet de corda Kronos Quartet, com desmelenant-se amb Trey Gunn i Pat Mastelotto, dos músics vinculats a King Crimson i que segueixen els postulats de Sant Robert Fripp. Com podem veure, tots gent de nivell més que contrastat.

Està clar que estem davant d’un virtuós. Més que tocar l’acordió, el que fa Pohjonen és torturar-lo. Una mena de Jimi Hendrix de l’acordió. Resulta prodigiós els sons que n’extreu. Espero les consideracions del Vicent, home que coneix l’instrument, per constatar-ho. Pohjonen és com una esponja. Ho absorbeix tot sense renunciar a res. Des de aires folklòrics a harmonies de la música contemporània. Tradició i modernitat es donen la mà.

L’acordió sempre ha estat un instrument relegat a tavernes i xerinoles. A taulells llantiats i serrells onejats per la marinada. A conviure entre feres i acròbates sota carpes eventuals. Kimmo Pohjonen l’ha rescatat de la clandestinitat dels antros per dur-lo a l’exhibicionisme dels auditoris. No sabem si per quedar-se, naturalment gràcies al mestratge de Kimmo Pohjonen.Kimmo Pohjonen

Ulaani és el tema que obre el seu disc Kluster, editat d’any 2002. És un tema que a la seva època va sonar moltíssims cops a Diálogos 3, l’entranyable programa que presentava Ramon Trecet a Radio 3. Al segón enllaç podem disfrutar del concert sencer que Kimmo Pohjonen va realitzar l’any 2001 al festival Jazz Baltica. Realment val la pena.