271 “Por Una Cabeza”

(Carlos Gardel / Alfredo Le Pera)Carlos Gardel-Por una cabeza

Carlos Gardel                

1935

 

Por una cabeza

Avui va de tango. Un estil musical molt melodramàtic, arravatat i passional. No sé per quin motiu, potser per la melodia, sempre m’ha agradat aquest tango de Carlos Gardel. Por una cabeza, a més de tindre les qualitats ja esmentades, també compleix amb una altra premissa molt pròpia del tango: la fatalitat.

La versió original de Carlos Gardel de 1935. Una versió interessant que Andrés Calamaro va incloure al seu disc Tinta roja. Finalment, adaptació instrumental per la banda sonora de la pel·lícula Scent of A Woman (Perfume de Mujer, 1992) del compositor i director d’orquestra Thomas Newman.

 

 

 

 

 

270 “Mil i Un Possibles Finals”

(Raül Fernández Miró Refree)refree-matilda-portada

Refree                

“Matilda”

2010

 

Refree

Aquest passat cap de setmana es van lliurar els premis Gaudí que concedeix l’Acadèmia del Cinema català. A l’edició d’enguany la pel·lícula Entre dos aguas de Isaki Lacuesta s’ha endut un grapat de guardons. Entre ells, també, la de millor música original, obra de Kiko Veneno i Refree. Raül Fernández Refree (Barcelona, 1976), músic i compositor, és tot un veterà de l’escena musical. Ha protagonitzat multiples aventures musicals, tant en diferents formacions com en solitari. Darrerament s’ha bolcat en la producció i promoció de nous talents, terreny on mostra bon nas. Sílvia Pérez Cruz, Maria Rodés, Fernando Alfaro o l’emergent Rosalia han rebut el suport de Refree. I si bé en alguns treballs hi ha molts recursos i màrqueting al darrera, cas de la mateixa Rosalia (flamenc hipster s’anomenen alguns…) sí que cal reconèixer que Refree ha sabut donar a tots un cert toc personal.

Per aquesta entrada hem deixat al marge de fulgurants urgències presents per mostrar un tast més anyenc i reposat. Mil i un possibles finals va rebre el Premi cerverí a la millor lletra de cançó 2011. A La Confiteria la interpreta en el que seria el model del concert perfecte: un ambient íntim. Músics barrejats entre un grup reduït, que propicia que literalment et cantin a cau d’orella. Un  privilegi. També una versió en estudi i, finalment, la versió original de l’àlbum.

Raül Fernández Miró Refree ja va aparèixer al Cansongs 97 amb Mercè, tema que pertany al disc Granada, enregistrat junt amb Sílvia Pérez Cruz.

 

 

 

 

 

269 “Don’t Stop ‘Til You Get Enough”

(Michael Jackson)off_the_wall

Michael Jackson                

“Off  The Wall”

1979

 

Un Jackson

Michael Jackson mai havia estat sant de la meva devoció, potser pel meu afany de contradicció, o per l’aversió que em produeix pujar-me al carro de lo comercial (la música disco estava un esglaó per sota) Sempre m’he rendit a l’evidència però, que l’artista d’Indiana era un autèntic portent. Cada cop que escoltem un tema de Michael Jackson se’ns remou alguna cosa, ni que només siguin les cames. I és que aquell marrec (revellit n’hagués dit la meva mare) que destacava entre els seus germans a Jackson Five ja es veia que arribaria lluny. Que allí hi havia geni. Una vida polèmica, plena de llums i ombres ha acabat de forjar la llegenda.  

Una versió a cappella del grup vocal Duwende. Una interpretació amb geni del multiinstrumentista Jacob Collier (un altre jove talent). Finalment dues versions del Michael, en estudi i en directe.

 

 

268 “Soirée de Poche #25”

(Nails Frahm)nilsfrahm-creditdavidharris

Nails Frahm                

2011

 

Tradició i modernitat

Nils Frahm (Hamburg, 1982) recull la rica tradició de música electrònica alemanya dels anys 70’ per fer-ne una relectura afegint-hi elements de molts diverses fonts: minimalisme, ambient, música clàssica contemporània, techno… De tot això en surt una proposta interessant.

Nils Frahm, que és capaç de reproduir amb extrema exactitud les seves composicions, també es mostra alhora com un gran improvisador. Prova d’això és aquesta interpretació,  totalment improvisada, enregistrada a París el 16 de setembre del 2011, on ens transporta a espais molt llunyans. Sembla emular aquests aquell The Köln Concert de Keith Jarrett (Cansongs 31) que de ben segur ha influït aquest jove talent, amb molta carrera a l’esquena i molt futur per davant.

 

 

 

267 “The Power of Love”

(Holly Johnson / Peter Gill / Mark O’Toole / Brian Nash)welcome_to_the_pleasuredome

Frankie Goes to Hollywood                

“Welcome to the Pleasuredome”

1984

 

Innocents i sensiblers

Any rere any, per aquestes dates tinc present de ficar The Power of Love en aquest blog. Per un motiu o altre sempre l’he acabat descartant per alguna altra opció menys innocent o sensiblera. He pensat que una vegada més el poder de l’amor quedaria arraconat sense remissió amb la vana esperança, això sí, que ja la ficaria l’any que ve. I de cop m’he dit, que coi! Perquè esperar un any? Potser encara hi som a temps… L’estable és buit. Un cartell hi anuncia la construcció imminent d’una gran superfície. A la Maria ja li han donat l’alta. La família sobreviu en un pis de mala mort. El bou i la mula han consanginat dins un caneló. L’àngel ha aixecat el vol rumb a un país exòtic, a passar el Cap d’Any. Els pastors han tancat el negoci, poc productiu. Glaçada pel fred, la merda del caganer la xuta la canalla pels carrers sense perill d’envescàs. Un panorama realment desolador. Aquest matí però, mentre escampàvem tanques per Tàrrega davant la imminent arribada dels reixos, he albirat un punt d’esperança. I més quan ens han dit “davant del Fabio deixeu-hi quatre tanques”. “Són perquè els Reis venen aquí a arreglar-se” ha asseverat el company. La idea m’ha commogut. Ja veia als tres reis sortir del Fabio, pelucats, pentinats i clenxats. Amb el cabell tallat a navalla, com sortits de la capsa, tal com nosaltres fèiem a la nostra joventut, allà als anys 70, quan tallar-se el cabell al Fabio era l’últim crit. Encara hi érem a temps a col·locar The Power of Love. A ser innocents i sensiblers. A emocionar-nos un cop més amb aquesta preciosa cançó.

La gravació de l’àlbum en estudi. Una altra, en directe, amb Holly Johnson proclamant el poder de l’amor al davant de l’orquestra. Per últim, Gabrielle Apli en una lectura més intimista.

266 “Your Song”

(Elton John / Bernie Taupin)elton-john-album-cover

Elton John                

“Elton John”

1970

 

Bon Nadal

Fa pocs dies vaig rebre per Whatsapp aquesta petita joia. El comentari, a peu de vídeo, més o menys, ve a dir així…

Aquesta història va sobre el poder d’un regal. I com aquest do inspirat, va canviar i va influir en el curs de la vida d’un nen petit. Aquest nen passa a ser ni més ni menys Elton John. El vídeo comença en l’actualitat i va cap enrere de forma cronològica a través de la vida d’Elton fins al moment del matí del Nadal, quan va rebre el regal especial que va canviar la seva vida.

Alguns regals són més que un simple regal…

Gràcies Jaume…

265 “A Plague of Lighthouse Keepers”

(Peter Hammill, Hugh Banton, Guy Evans, David Jackson)VDGG.Pawn Hearts.jpeg

Van Der Graaf Generator                

“Pawn Hearts”

1971

 

Fars

Aquesta entrada vol ser la resposta al magnífic comentari que va fer l’Enric Valls a l’entrada anterior. Veure la finestra des d’on escric el Cansongs com un far em va commoure. Em sembla una idea lluminosa. Inspiradora. Em va fer pensar també en aquest “A Plague of Linghthouse Keepers”, de Van der Graaf Generator, que feia temps reposava en les profunditats del celler. Aprofitaré l’avinentesa per argumentar que per aquella època en que es va publicar el disc (estem parlant dels primers anys 70’) la majoria de grups inscrits en l’anomenat rock simfònic o progressiu, amb ínfules creatives, van caure en la temptació de compondre temes de llarga durada. Les seves suites o simfonies particulars on esmersaven tots els recursos tècnics i creatius a l’abast, eren temes ambiciosos, extensos, excessius a vegades, que anaven molt més enllà de les típiques cansonetes de 3 minuts, o inclús dels temes més llargs que ja eren habituals en els discos d’aquells anys. Aquestes composicions ocupaven tota una cara d’un elepé. La meva percepció és que la durada d’aquestes petites-grans simfonies venia marcada per la capacitat dels vinils. Totes ronden els 20 minuts i escaig, que era la durada màxima d’una cara d’un llarga durada. Estic convençut que si la capacitat dels vinils hagués estat més gran (mitja hora, per exemple), el temes s’haurien adaptat a aquesta durada, esdevenint diferents a com són ara. Els Beatles, per exemple, no van trepitjar aquest terreny bàsicament perquè al 1970 ja s’havien separat i ja havien dit tot el que havien de dir (això realment espanta i no fa més que engrandir la seva llegenda) D’haver estat en actiu segurament s’haurien sumat a la festa. I per demostrar la meva teoria aquí va un petit llistat d’exemples.

L’any 1970 Pink Floyd publica “Atom Heart Mother”. La peça, del mateix títol, ocupa tota la cara A (23’ 44”). El mateix any King Crimson omple la cara B de l’àlbum “Lizard”amb la peça homònima (23’ 25”). Emerson, Lake & Palmer, tot un paradigma dels excesos, fan lo propi amb “Tarkus” (20’ 40”), per plasmar les aventures d’una mena d’engendre tanc-armadillo.

1971. El grup parisenc Magma inclou al seu segon àlbum, “Rïah Sahïltaahk” (21’ 45”) “Alpha Centauri”, un dels habituals viatges cosmics de Tangerine Dream (l’electrònica al poder). També del 71 el tema que ens ocupa, aquesta epopeia místico-existencialista que és “A Plague of Linghthouse Keepers” (23’ 21”), de Van der Graaf Generator amb un visionari Peter Hammill al capdavant.

Si saltem al 1972 aquest tipus d’obres ja proliferen. Genesis, amb la èpica “Supper’s Ready” (22’57”). Yes, amb la mística “Close to the Edge” (18’ 12”) del disc homònim. El grup repetiria aquesta fórmula d’ocupar tota la primera cara amb un sol tema en els treballs immediatament posteriors. Jethro Tull a “Thick as a Brick” ampliaria l’oferta omplint tot lp amb un sol tema dividit en dos parts (22’ 40” i 21’ 06” respectivament) obligat, és clar, per la barrera física que impliquen les dues cares d’un vinil.

La llista podria ser molt llarga. Si comprovem les durades, veurem que s’adeqüen i venen marcades pels límits del format.

Avui en dia, habituats a veure les coses a través de la pantalla del mòbil i amb continguts d’un minut com a màxim (i encara molts cops no arribem ni al final) és possible que una masterpiece com la que se’ns presenta en aquesta entrada  pugui resultar empatxadora, excesiva, passada de voltes. Demano paciència i determini i qui pugui superar els primers moments de crisi i endinsar-se en aquesta travessia de caire homèric que és “A Plague of Linghthouse Keepers”en poden sortir reeixits. Sempre he pensat que Peter Hammill és qui lliga millor el contingut dels textos amb la música que els envolta. Tot un tour de force creatiu. No és fàcil però val la pena. Una versió per la televisió belga (subtitulada al català per un servidor (disculpeu les errades). La versió en estudi.