291 “Message in a Bottle”

(Sting)

The Police

Reggatta de Blanc

1979

La dictadura de la llum

Em fa vergonya dir-ho: darrerament tinc descuidat l’apartat dels comentaris. I no hauria de ser així. Cada comentari que arriba al Cansongs és un bàlsam. Una llum reparadora. Un acte de psicomàgia. Aigua de maig. La paraula sanadora del profeta. El tresor més preuat. Una resposta als missatges dins d’ampolles llançats al mar. La constatació que hi ha vida allà fora.

Les grans corporacions tenen els seus protocols per tal atendre les peticions, demandes o consultes dels seus clients. No és el cas. Al Cansongs el podem qualificar de “blog familiar”. Perquè som pocs i tots som de casa. És com estar en família. Per corroborar aquesta afirmació vagi aquí un exemple pràctic. Imaginem-nos que de cop un dia marxa la llum. No una estona, sinó per molt de temps i sense intenció de tornar. Que no hi ha Internet. Que cau tot el sistema. En aquest hipotètic cas, en un món distòpic sense llum elèctrica, el departament d’atenció al client de Coca Cola, o de Perfumeries Puig ho tenen fotut. En canvi el Cansongs pot subsistir com si res. Tinc memoritzats tots i cadascun dels noms dels seguidors (i sé on viuen…). Seria qüestió d’anar casa per casa. Faríem cafè al menjador, o la cuina estant, que hi ha confiança, envoltats d’aparells inútils. Cara a cara, recitaria de memòria l’entrada del blog que pertoca. I cantaria la cançó. Tot seguit, amb el text calent i el cafè fred, faríem els comentaris i rèpliques pertinents. Així, sense adonar-nos, se’ns n’aniria la tarda sumint la casa en un clarobscur. Les sessions es podrien allargar fins al capvespre. Llums d’oli. Més cafè. Un veí vagarós s’afegiria a la tertúlia amb l’excusa que a la tele no fan res. Algú portaria una guitarra. Més veïns amb un pa sota el braç. Es proposaria sucar-lo amb tomata. Apareixerien pastes seques i ratafia. La nit acabaria en una festa improvisada. A la manera antiga. Com quan la llum encara no s’havia inventat.

Tornaríem a casa pels carrers foscos guiats pels estels.

Una vegada més el Cansongs té el privilegi de comptar amb la col·laboració del Joan Francesc Dalmau. Aquest cop amb una versió acústica en català de Message in a Bottle, el famós tema de The Police. També cal esmentar el suport que ens dóna l´Anna Casteràs, que sempre ens té les portes obertes. El vell cinema de cal Marina continua sent una fàbrica de somnis.

També es pot veure a Vimeo en aquell enllaç https://vimeo.com/356977702

290 “Record Infinit”

(David Esterri)

Lo Pardal Roquer

Vol. 2. Ruc-a-billy & Cat Music

2007

Lo Pardal Roquer

Cal Prim, una casa pairal al bell mig de Verdú, que deu el nom a què hi visqueren avantpassats del general Prim. Cada estiu, des de fa vuit anys, acull un cicle de concerts. L’impulsor i alma mater n’és el músic local Eduard Boleda. L’organització del cicle de concerts compta amb el suport de l’Associació Cultural Xercavins. L’entrada és a taquilla inversa, cadascú paga el que considera oportú. I com no podria ser d’una altra manera en un poble on hi ha cinc cellers, al final del concert s’obsequia als espectadors amb un vas de vi de la terra gentilesa dels productors locals”. Aquest dissabte 10 d’agost es va cloure aquesta 8a edició amb el concert “Pardal enviolat”, una proposta força atractiva. David Esterri (Lo Pardal Roquer) a la guitarra i veu interpretant temes propis amb l’acompanyament de quatre violes (Paula Roca, Jordi Roure, Marc Boleda i Eduard Boleda). Els arranjaments són tots també del mateix David Esterri.

És clar que va sonar “Sóc de l’oest”, el seu gran èxit. Un molt bon tema que s’ha convertit en tot un himne de les Terres de Ponent. Un punt a favor seu, però penso que també al seu pesar. Un hit com aquest et fa conegut a arreu, però també pot ser un destorb, una barrera que impedeixi conèixer la resta de la teva obra. Ha estat el meu cas, que “gràcies” a “Sóc de l’oest”, tenia a Lo Pardal Roquer com un autor enginyós amb un cop de sort. Al concert de dissabte vaig poder descobrir la veritable dimensió com a músic i l’abast de la seva obra. Va ser una delícia de concert. L’acompanyament de les cordes conferien als temes una pàtina de lirisme. Al llarg de la vetllada, i en ordre cronològic, van fer un repàs per tota la seva discografia. Dos temes per disc. Van obrir el concert la nostàlgia de “Reietons i ninetes” i la conscienciació de “Negra”, del primerenc “Lo Pardal Roquer, vol. 1” (2006). De l’àlbum “Ruc-a-Billy & Cat Music” (2007) una versió més solemne de lo habitual de la celebèrrima “Sóc de l’oest”, i la passional “Record infinit”. Les explicacions que precedeixen cada tema demostren que lo Pardal Roquer no era un simple addicte al rockabilly, que també, sinó que els seus referents són molt més profunds i diversos. El folk, la música popular, l’Ska, The Clash, Stray Cats, Wagner o el cinema de Buñuel per citar-ne alguns. Han seguit les iròniques “Quan et moris” i “Simó del desert” de “Vol. 3. Rocksterri” (2008). Va tancar la seva tetralogia particular amb “Sonet -1” i “Muntanyes i valls”, dos temes de l’àlbum “Röckerdämmerung” (2009), de ressons wagnerians. De “Danses primitives”(2010), amb les divertides “Dansa fàl·lica” i “Pa sec” va sortir el vessant més lúdic. Es va tancar el concert amb “Forever nyap”, una recreació del famós tema d’Alphaville inclòs al seu darrer disc “Nyapolis” (2019), editat en vinil, dedicat a la tercera edat amb molta mala bava però ple d’honestedat.

David Esterri és un paio afable i proper. Acaba l’actuació amb una versió més marxosa del “Sóc de l’oest” amb el públic entregat. Està satisfet però em sembla percebre un cert entrenyorament. Al marge del seu hit segur que li agradaria que la resta de la seva obra fos més coneguda.

“Record Infinit” a la versió del disc manté una tensió melodramàfica. Adquireix aires de western crepuscular. 

289 “Soledad y el Mar”

(Natalia Lafourcade / David Aguilar)

Natalia Lafourcade

Musas (un homenaje al folclore latinoamericano en manos de Los Macorinos, vol. 1)

2017

Teoria de la relativitat

S’han acabat les vacances i amb elles l’allau esbojarrat, inconnex de lliuraments estiuencs. L’estiu però, continua, i també la calor. La calor fica a prova, més que cap més altra cosa, la famosa teoria de la relativitat. El temps transcorre de diverses maneres. Totes relatives a les circumstàncies com ara, la principal, si treballes o no. A si pots prendre la matinada o has de ser matiner. Si estàs estirat a la platja sota un para-sol o picant com un desgraciat al mig del bat de sol. A si estan refugiat en un xiringuito badant amb els regalims en la copa de cervesa o capficat en traginar embalums i baluernes. A si fas migdiada o hi has de tornar. Al beure fresc o calent. Si bufa la marinada o no es mou ni una fulla. A si funciona l’aire o has de tirar de vano. I així fins a l’infinit. O fins als confins de l’Univers, que segons les darreres teories es veu que sí que n’hi ha (de confins vull dir) Sembla que més enllà de l’Univers en començaria un altre. No hi acabo de veure massa l’entrellat, llevat que el problema es redueixi a una qüestió de fites. Em pregunto sí, arribat a aquest punt, a l’univers veí el temps també es mesura amb els barems treball-vacances. En fi, crec que se m’ha ficat el sol al cap. Queda clar en quin espai-temps estic.

288 “Safari Song ”

(Joshua Kiszka / Jacob Kiszka / Samuel Kiszka / Daniel Wagner)

Greta Van Fleet

Black Smoke Rising

2017

Dirigible en flames

Un diriglible en flames. Greta Van Fleet. Quatre marrecs (tres són germans) irrumpint com un huracà al panorama del rock. Els anomenen els nous Led Zeppelin. Les raons són obvies. El grup està integrat pels tres germans Kiszka. Joshua té una veu prodigiosa. Planta cara i brama com Robert Plant. Jacob s’atreveix amb Jimmy Page, descarregant riffs que són pura energia. Samuel es mostra ferm i segur al baix. El Daniel Wagner, el quart en discòrdia, es mostra contundent. Té nassos d’abordar solos a lo John Bonham, cosa que per aquests temps que corrent semblava desnonat. En suma, una banda ben engreixada que funciona de conya. Aquí els podem escoltar amb un tema de títol també molt ledzepelià. “Safari Song”.

En un futur veurem on són capaços d’arribar. Si es mantenen en vol rasant, com un dirigible, o s’atreveixen a travessar la barrera del so. Veurem fins on són capaços d’arribar. Joventut, dots i atreviment no els hi falten.

287 “Shadow of the Hierophant”

Steve Hackett-Voyage

(Steve Hackett / Mike Rutherford)

Steve Hackett

“Voyage of the Acolyte”

1975

Posat d’estiuejant

Aquest cap de setmana vam anar a la platja. A la platja és on un agafa l’autèntic posat d’estiuejant. Bany, menjar, passeig, gelat… vida contemplativa. És una rutina que, per poc que un s’hi esforci, aviat se li agafa el fil. A la nit vaig somiar que treballava. I amb unes ganes que em van sorprendre a mi i tot. És com si en lloc de fer vacances anés a torn canviat: reposar de dia i treballar de nit. Em vaig aixecar rebentat.

La visió del mar, la seva mera presència, sempre imposa. Ens fa humils. Ens empetiteix. El mar sempre em transporta als anys d’infantesa, a aquell nen malaltís que portaven a la platja buscant un canvi d’aires per prescripció mèdica. Em remet a l’aigua salada, a la sorra enganxada per tot el cos. Al port, als pescadors i a les subhastes de peix. Als gelats i als tebeos de la Marvel. Al cinema a la fresca. A “Rio Bravo”, de Howard Hawks. Això ho sé ara. Llavors era “Rio Bravo”, del John Wayne, amb la seva presència poderosa i la seva veu imponent. Bé, en realitat era la veu del seu doblador al castellà, però això també ho sé ara. Llavors era la veu del Jon Vaine la que retronava en la nit calorosa. La que baixava pels carrers en ombres fins a arribar amansida a les tranquil·les aigües del port. D’aquí a unes hores les barques dels pescadors salparan mar endins. Els peixos, ara confiats, poc esperen trobar-se l’endemà damunt unes balances, amb els ulls oberts, atònits.

Steve Hackett és probablement el membre de Genesis que més ha conservat l’esperit original de la banda. Hi han un grapat d’actuacions enregistrades en directe penjades a la xarxa en la qual Steve Hackett, segurament mogut per la nostàlgia, reprodueix nombrosos temes de Genesis, principalment de la primera època. Les interpretacions són impecables. I el so, molt cuidat, recorda moltíssim les versions originals. Fins i tot s’ha buscat un cantant amb un registre de veu i timbre molt similars als de Peter Gabriel. Això i el pentinat denoten que el bo de l’Steve és un paio meticulós i polit. I un guitarrista excel·lent.

L’any 1975 es va desmarcar amb un àlbum en solitari on donava volada a les seves idees. Un bon disc. “Shadow of the Hierophant”, tema colossal que tanca l’àlbum n’és una bona mostra. Una versió del 2016 enregistrada en viu. I la gravació original, on cantava la Sally Oldfield.

286 “If I Should Lose You”

(Ralph Rainger / Leo Robin)

Chet Baker-Diane

Chet Baker & Paul Bley

“Diane”

1986

Autoficció-2

Els escrits d’aquest blog s’han nodrit bàsicament de temes relacionats amb el seu entorn o directament fan referència, interpel·len la seva pròpia condició. Estaríem parlant doncs d’autoficció. Aquest estil narratiu consisteix en una mena de variant de l’autobiografia. Però mentre en aquesta els fets explicats són verídics, a l’autoficció són versemblants (possibles), però sense compromís amb la veritat. Autor i narrador es confonent, però no es fa explícit que siguin la mateixa persona. Ha de passat per la història per explicar-la. Es crea així una ambigüitat, un joc metaliterari que el lector ha d’acceptar d’antuvi. El fet en si ha permès construir un nou punt de vista novel·lesc i per tant una nova forma de narrar menys subjecta a l’acció, més lliure, fins i tot morosa.
L’autoficció és un neologisme creat per l’escriptor i crític francés Serge Doubrovsky, qui va inaugurar el gènere amb l’obra “Fills” (1977). Després nombrosos autors s’han apuntat a la fórmula: J. M. Coetzee, Paul Auster, Esther Tusquets, Francisco Umbral, W. G. Sebald, Félix de Azúa, Javier Marías, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Soledad Puértolas, per citar-ne alguns.
Aquest estil, aplaudit al seu dia, ara sembla estar passat de moda, inclús mal vist pels erudits. Veiem només alguns a veure què en diuen. Al seu article “Contra la autoficción” Laura Freixas assenyala que “la autobiografía ha ido ganando protagonismo a lo largo del siglo XX está fuera de duda. ¿Por qué? Por varias causas: la ‘imposibilidad de inventar grandes tramas insólitas’ –todas están inventadas ya– que señalaba Ortega en sus Ideas sobre la novela (1925); porque la quiebra de los “grandes relatos” nos empuja a refugiarnos en nuestra propia experiencia como única fuente fiable de verdad y sentido; porque en el siglo XX coinciden experiencias colectivas traumáticas con una masiva alfabetización… Pero ese recurso a lo vivido, que parece una solución, abre a su vez nuevos problemas. El de la memoria, tan vacilante y engañosa. El de la ética: ¿tiene derecho quien escribe a entregar al público esas vidas ajenas inevitablemente trenzadas con la propia? Incluso el judicial: en España (¿todavía?) no ha sucedido, pero sí, por ejemplo, en Francia, donde Camille Laurens le ganó un juicio a su exmarido, que la había denunciado por publicar un relato de su separación…”
Julia Musitano al seu treball “La autoficción: una aproximación teórica. Entre la retórica de la memoria y la escritura de recuerdos” defineix l’autoficció comgénero paradójico por excelencia, que vacila entre dos mundos, el de la autobiografía y el de la novela, y que no nos permite como lectores discernir entre verdad o invención. Viene a registrar una paradoja contemporánea: la espectacularización de la intimidad, la imbricación de los espacios, los límites laxos entre lo público y lo privado, entre la realidad y la ficción”.
Potser l’Anna Caballé, a “¿Cansada del yo?” potser és més benèvola “Al novelista ya no le fue necesario inventarse un mundo imaginario, unos personajes, un paisaje. Con la autoficción no requiere de un andamiaje. Le basta con recrearse a sí mismo (y a sus seres próximos, igualmente gentrificados) instalándose en el eje de la acción como único paisaje posible, halagando al mismo tiempo la inteligencia del lector que se complace en descubrir, o creer que descubre, los elementos no ficcionales depositados en la ficción para crear una ilusión de autenticidad que por supuesto es falsa”.
En fi. Podríem seguir i seguir. Però crec que queda clar en quin atzucac es troba avui en dia l’autoficció i per ende, aquest blog.

285 “Garota de Ipanema”

(Vinicius de Moraes / Antonio Carlos Jobim)Vinicius-Toquinho-Creuza_La_Fusa

Vinicius de Moraes

“En La Fusa con Maria Creuza y Toquinho”

1970

Blog de pisos

Aquests dies, mestres durin les vacances, m’he proposat fer un lliurament cada un o dos dies. Sempre que les circumstàncies ho permetin, és clar. A vegades, un fet inesperat ho pot fer punyetes. El compromís inicial del Cansongs era de fer una entrada setmanal. Fa mesos que això no és possible. Limitar la producció a la meitat, o a un lliurament al mes, encara que sembli una paradoxa, ho empitjora, és més difícil. Fer-ne pocs obliga a ser més rigorós i selectiu. Una entrada diària, per exemple, permet moltes llicències, tant amb la tria de les cançons com els temes. Hi cap tota mena d’arguments, estils i condicions. Un es pot permetre cert llibertinatge. En canvi imagineu-vos un sol Cansongs a l’any. Seria tasca impossible. La responsabilitat d’escollir un sol tema estaria abocat al fracàs. Et paralitza.

Ara, a manera d’experiment faig aquesta sèrie estiuenca per comprovar si, a banda del temps, també es tracta d’una qüestió d’exigència. Quan una gran empresa vol verificar la satisfacció dels seus clients, només cal recórrer al famós big data. L’abast del Cansongs és modest, i en lloc d’una gran corporació, més aviat s’assembla a una comunitat de veïns. Els gustos dels usuaris no es rastregen en fredes estadístiques. Els verifica de primera mà. Els encerts i defectes els hi fan arribar a peu d’escala mirant-li als ulls. El del 1r-2a es queixa que no surten prou autors catalans. El de 4t-1a, que he abandonat els grups anglesos per rendir-me als americans. La del 2n-2a, que perquè no surt cada setmana. Una altra exigeix que surti sempre el mateix dia i a la mateixa hora. Milions en una gràfica no fan pas l’efecte devastador que uns ulls escrutant-te fit a fit. També hi ha els elogis, és clar. Les paraules amables i d’agraïment. O un senzill somriure en creuar-se al replà. De tot això viu aquest blog. De ser algú dins la comunitat. Per això el millor del Cansongs són els comentaris. Bons i dolents. És el que li dóna vida.