263 “Crazy Days”

(Brian Caffrey)Brian Caffrey

Brian Caffrey                

“Feed The Flame”

2003

 

El robatori de les rodes a la rotonda

El robatori de rodes de cotxe sembla ser un cas anacrònic. Doncs a mi en el decurs d’un mes me les han robat no una, sinó dues vegades, dins la rotonda que acostumo a aparcar, just davant de casa. El primer cop, era ben d’hora i encara era no s’hi veia. Després de pujar la Nica i jo al cotxe i ficar la marxa endarrere per fer maniobra el cotxe es va decantar sobtadament quedant tots dos, la Nica i jo, mirant al cel encara fosc. M’havien pres la roda del cantó dret del darrere. Els malfactors havien substituït la roda per quatre totxos. Havien tingut el detall de deixar els caragols a terra. La guàrdia urbana i els mossos en fer la pertinent denuncia van qualificar el fet d’insòlit i poc freqüent. Els mateixos arguments van donar uns i altres davant el segon robatori. Al mateix lloc i amb les mateixes circumstàncies. Aquesta vegada van ser dues rodes, i la descoberta a mig matí, a plena llum del dia. Un presagi del desvergonyiment de l’acte. Si allò era insòlit i poc freqüent, tant la urbana com els mossos no van trobar paraules per descriure que passés dos cops i al mateix cotxe.

És cap de setmana, i amb els tallers tancats i faltant dues rodes no es podrà traslladar el vehicle fins dilluns. A la comissaria el mosso que m’ha atès, en comprovar la coincidència dels dos fets m’ha preguntat si tenia problemes amb algú. Amb una frase, m’ha rebaixat de víctima a sospitós. Quan he intentat justificar que el possible culpable tenia el mateix cotxe que el meu ha matisat que en tot cas les mateixes rodes. Ho he deixat estar. He vist que qualsevol cosa que digui pot ser utilitzat en la meva contra i confirmar les seves sospites. Era la mena de persones que sempre han de dir l’última paraula. M’he adonat que en un moment com aquest, si jo fos de sang calenta, que no és el cas, potser hauria acabat passat la nit a la garjola. Per injúries a l’autoritat. Vet aquí si n’és de fina la línia que separa l’agressor de la víctima.

Des de la meva finestra veig el cotxe abandonat dins la rotonda. Més que un cotxe sembla el cadàver desmembrat d’un animal, reclam d’alimanyes i rapinyaires, enfosquit per un revol de voltors. No puc parar de donar-hi tombs. Si pels professionals del ram és insòlit i poc freqüent, qui em diu que això no pot passar una tercera vegada. Tot plegat encara els i falta una roda per completar el joc. Dues si volen la de recanvi. Considero diferents possibilitats per afrontar les dues nits que el vehicle hi ha de passat a la intempèrie, dins la rotonda. Les opcions passen per enviar el Pesquises a muntar guàrdia, armat amb gavardina, barret i mig cartó de tabac. O guarnir el cotxe amb les llums del pessebre i penjar una una fletxa ben gran amb un rètol que digui “les rodes són aquí”. Al final opto per no fer res. Que triï el destí.

De produir-se aquest tercer robatori el cas es convertiria en extraordinari. Ficats a imaginar faig un paral·lelisme amb Jack l’esbudellador. Amb tots els respectes per les víctimes, no recordem cap dels seus noms. En canvi el de l’assassí el coneix tothom. En el meu cas, seria el mateix però a la inversa. Com si Jack l’esbudellador s’hagués acarnissat amb una sola víctima. Que en lloc de compartir els cops de ganivet, els hagués tingut en exclusiva. Qui hauria estat recordat a les hores? Qui hauria passat a la història? Penses que et faries famós. Pel carrer, a l’entrar als llocs darrere teu aniries deixant un rastre de vísceres i sang, junt amb un reguitzell de comentaris en veu baixa, a saber si de pena, befa o admiració. Mira-te’l! És ell… el que li prenen les rodes a la rotonda…! La víctima de la rotonda. El robat de la rotonda… Ja hi hauria algú o que trauria algun nom ingeniós. Pobre…, dirien uns. Sí, sí, però vés-li al darrere exclamarien uns altres.

El lladre de les rodes, veient usurpat el seu protagonisme, relegat a un mer paper secundari, potser confessaria per reclamar el paper que li toca. El seu moment de glòria. En aquest supòsit ja faríem per manera que fos el mosso que em va atendre qui passes com qui descobreix i deté al malfactor. Per arrodonir la història (rodes, rotondes…) Tot plegat sempre n’hi ha que es pengen medalles sense merèixer-les.

Brian Caffrey ha actuat a les dues darreres edicions del McTrepat, al Museu Trepat de Tàrrega. Ho ha fet en format de trio, amb uns Txabi Ábrego (guitarres) i Àlex Gaspa (bateria) magnífics. Van anar desgranant clàssics de la música americana, i també algun tastet de collita pròpia. Com l’any passat vaig quedar prendat de la qualitat del concert i del bon rotllo que desprèn el Brian, afable i proper. Un excel·lent comunicador. Un veritable plaer.

262 “L’arbre que vol ser humà”

(Ernest Crusats / Jordi Casadesús / Jordi Torrents)La Iaia

La Iaia                 

“On és la màgia?”

2014

 

D’aquesta se’n sortirà

A batzegades. A batzegades és com funciona aquest blog sense cap seguida, que no guarda cap disciplina ni mètode ni compromís ni res de tot això. I dins tantes mancances a vegades un es pregunta si potser no té ni solta ni volta.

Tota publicació o esdeveniment que es preui ve marcada per una periodicitat ben definida. Diari (el diari), setmanal (suplements, revistes del cor, la quiniela), mensual (revistes del cervell, la nòmina), trimestral (dossiers, publicacions per cervells retorçuts), semestral (per cervells obsessius), anual (almanacs, catàlegs, el calendari del pagès, la felicitació de Nadal), bianual (la felicitació de Nadal del desmemoriat), i així fins a l’infinit. El Cansongs, en aquest sentit fora de categoria, en qüestions de cadència temporal guardaria més afinitat, per incert i sobtat, amb esqueles, partides de naixement o pamflets electorals.

La falta de temps sembla no servir d’excusa quan hi ha qui afirma que el temps és un concepte que ens hem inventat. Altres en canvi, menys categòrics, admetent la seva existència, asseguren que sempre hi ha temps per tot. Del que es dedueix que si no el trobem (el temps) és que no en tenim proutes ganes (de fer allò que hem de fer). Del desajunt i l’arítmia ja me’n fa prouta memòria el lliurament setmanal del Josep M Oliva que, amb puntualitat britànica, amb un degoteig implacable com una gota malaia, cada divendres cau puntualment a l’hora convinguda.

Descartat el factor temporal, una altra raó podria ser no tenir-hi el cap, traslladant el problema a una qüestió espacial. Molts cops ens passa que a la feina, al cotxe, o enmig d’una conversa familiar tinguem el cap en un altre lloc. A mi em passa sovint. Conscient d’aquesta circumstància, m’aferro al bon criteri dels qui m’envolten i segueixo, sense xistar ni fer preguntes, el pas que toca amb estricta disciplina militar.

Per postres aquests darrers dies el Cansongs ha rebut un altre cop mortal. La proclamada autoficció, de la que aquest blog tant en presumia i vantava, ara resulta que no existeix. La mà executora ha estat la del Sergi Pàmies que, arran de la publicació del seu darrer llibre, en una entrevista molt didàctica a l’Ara, afirmava sense embuts que “l’autoficció no existeix”. Ho argumenta dient que “l’autoficció és una impostura basada en la ignorància. Determinats alquimistes de les etiquetes van decidir que a una cosa que tota la vida havia existit li posarien un altre nom (…) hi ha una mirada cap a un mateix des de la ficció i prou”. I ho il·lustra d’una manera molt gràfica “La masturbació està inclosa dins el sexe, no és una categoria a part!”. Afirmació que, afegeixo jo, farà feliç a molta gent que resulta que tenen més sexe del que es pensaven.

Em pregunto com seria un encontre fortuït entre el Pàmies i Vila-Matas (paladí de l’autoficció) per parlar d’aquest tema (ignoro si es coneixen…) Clar que coneixen el caràcter esquiu del Vila-Matas, fugiria d’estudi al·ludint que dels seus llibres, el text de la contracoberta i les ressenyes no són de la seva incumbència.

Per cert, “L’art de portar gavardina”, del Sergi Pàmies el trobo magnífic. Tant de forma com de contingut. He pensat que de gran jo vull saber escriure així. El volum, petit però sucós, és un recull de contes en què l’autor fa autèntic striptease emocional. Un valent i arriscat exercici d’exhibicionisme que per cert, la gavardina és la peça que més escaient per aquesta mena de pràctiques. Em pregunto si el Sergi Pàmies guarda alguna mena de parentel·la amb cal Pàmies. Ho haurem d’esbrinar…

Fet aquest incís tornem a la consulta mèdica per analitzar l’estat al malalt. És a dir, el Cansongs.

Els símptomes. Ens mostren un blog sense continuïtat i arítmies. Amb disfuncions temporals i temàtiques. Que tendeix a la desídia i la narcolèpsia.

El diagnòstic. El pacient presenta un quadre clarament tipificat. Agrafia aguda, acompanyada de ciclotímia de grau tres, amb desplaçament del seu marc teòric a causa de la pèrdua d’autoficció, afectant-li l’autoestima.

Tractament. L’equip facultatiu ha optat per una via conservadora. No saltàs cap menjada, exercici físic i mental i dormir les hores que toquen. Llegir, conversar, escoltar. Fer noves amistats i conservar les velles. Practicar força sexe, ni que sigui a base d’autoficció. I nodrir-se dels tres ingredients bàsics per recobrar les ganes d’escriure (el mateix Pàmies reconeix aplicar-se-les…) La realitat, la imaginació i la memòria.

Sembla que d’aquesta el Cansongs se’n sortirà. Almenys li hauran fet un pedaç per aguantar una temporada.

Aprofitant que aquests dies s’ha celebrat el 30è Mercat de Música Viva de Vic, incloem a la basta llista del Cansongs a La Iaia, un grup de casa. Psicodèlia autòctona amb trempera.

 

 

 

261 “I Say a Little Prayer”

(Burt Bacharach / Hal David)Aretha_Franklin_-_Aretha_Now

Aretha Franklin                  

“Aretha Now”

1968

 

Adéu Lady Soul

Estava cantat que no passaríem per alt el traspàs d’Aretha Franklin al Cansongs. Ja va deixar testimoni (Cansongs 124) demanant una mica de “respecte” en aquell magnífic Restect, el tema d’Otis Redding al que Aretha va saber-li donar la volta, com un mitjó. Allà on hi havia un missatge amb clars tons masclistes, va esdevenir tota una proclama feminista.

Per dir adéu a la reina del soul un tema força conegut dels seus inicis. Una petita oració a manera de comiat.

 

260 “The Great Gig in the Sky”

(Richard Wright / Clare Torry)Dark Side of The Moon

Pink Floyd

“The Dark Side Of The Moon”

1973

App

L’aplicació prometia ser una bicoca. Amb uns petits i senzills passos en la configuració, de manera aleatòria, seguint els paràmetres dels meus gustos musicals, l’aplicació aniria seleccionant la cançó i enviant periòdicament el Cansongs mentre jo, tant panxo, estaria fent cura de repòs. Estirat a la platja gaudint de les vistes. Cruspint paella en algun local climatitzat. Degustant gelat de torró tot passejant pel port al capvespre. Veien declinar el dia gronxat per les aigües del mar. L’estiu perfecte, vaja. L’aplicació era una versió free, de prova. En pròximes versions, de pagament, el programa seria capaç de redactar l’escrit, ajustat a l’estil de l’usuari, afegint-hi, al gust, percentatges d’autors consagrats. Un 20% de Calders. Un 10% de Moncada, fiquem pel cas. De moment sols tria la cançó i l’envia. Les dues primeres setmanes la cosa va anar perfecta. Quin plaer, sota aquella calma estiuenca, rebre el Cansongs com un seguidor més. La tercera setmana la cosa no rutllava. El següent lliurament no arribava. Primer vaig atribuir-ho a alguna errada tècnica. O que l’opció “aleatori” ho era tant que potser imitava la cadència irregular i inestable de l’usuari en qüestió. A la quarta setmana em vaig començar a ficar nerviós. Vaig intentar resoldre-ho pel mòbil però no hi va haver manera.

El dia es va despertar fosc, amb el cel tapat. Núvols amenaçants i el vent presagiaven tempesta. No prestava anar enlloc. A l’alternativa de quedar-me tot el dia a l’apartament vaig decidir agafar el cotxe i arribar-me a casa a solucionar el problema de la maleïda aplicació. El trajecte va ser un via crucis a pas de tortuga, gairebé a les palpentes sota un aiguat que negava el parabrisa. Llamps i trons i calamarsa que retronaven sobre la carrosseria. Per postres la nit abans no havia carregat el mòbil i em vaig quedar sense bateria. Cada cop estava més atabalat i tenia por d’estimbar-me sense poder demanar auxili.

En obrir la porta de casa la coincidència amb un llamp proper va dotar l’escena de dramatisme. Allò era una disbauxa. L’aplicació i era estirada al sofà, amb la tele a tot drap, i esgotant les existències de cervesa. La Rumba i la Fitfiu feien carreres pel passadís. Al despatx hi havia una sessió de house groove. L’ordinador feia de dj. Les llums anaven bogues fent pampallugues. Agafant-lo pel fil, el ventilador feia donar tombs al secador com un possés. El rentaplats i la rentadora movien l’esquelet amb desespero. El microones mirava de ficar calenta la nevera. L’escalfador restava a l’aguait, en plan cràpula. La torradora anava torrada, trontollant d’aquí cap allà, víctima dels licors pesats. A l’habitació la planxa i el túrmix tenien una relació obscena.

Després vaig saber que els havia enganxat gràcies a tenir el mòbil fora de servei. Sens dubte el seu aliat. Tots van tornar al seu lloc habitual amb la cua entre cames. Em vaig encarar a l’aplicació, que no sabia on ficar-se. Sens dubte, la promotora d’aquest motí amb la casa panxa enlaire. Vaig procedir a desinstal·lar-la. De res servien les seves excuses que, acte seguit, van esdevenir súpliques. Amb el dit sobre el botó d'”eliminar” va mirar d’estova’m. Em va cantar, fil per randa (sabia els meus gustos la punyetera…) The Carpet Crawlers, de Genesis, amb una impecable imperfecció gairebé humana…

There is lambs wool under my naked feet
The wool is soft and warm
Gives off some kind of heat…

I seguia, i seguia…

The carpet crawlers heed their callers
We’ve got to get in to get out…

Fins que em va tombar. Vam arribar a un acord.
Tot i que la tempesta no va remetre el viatge de tornada va estar d’allò més plàcid.  Jo anava estirat al seient del darrera. L’aplicació va conduir fins la platja. Durant el trajecte em va cantar tot un repertori de lo més personalitzat. Tot just arribavem va deixar de ploure i els núvols van escampar. Vam albirar el mar i un cel estrellat quan tot just refilava els primers compassos de The Great Gig in the Sky. 

257 “Building Steam with a Grain of Salt”

(DJ Shadow)DJ Shadow

DJ Shadow

“Endtroducing…..”

1996

Cut’n’paste

Es parla que DJ Shadow compta amb una col·lecció de 60.000 discos. En el soterrani d’una tenda de discos Josh Davis (el seu nom real) va trobar una veritable mina en forma de vinils de multitud d’estils. La majoria música pràcticament desconeguda. Aquests discs més altres fons i textures sonores, diàlegs de velles pel·lícules (molt cinema de terror underground), entrevistes, etc. van ser la base amb la qual es va construir Endtroducing……, una veritable obra mestra del sampling (tècnica que consisteix a reutilitzar sons per crear-ne de nous) Aquest material, que en mans menys expertes podria haver estat un pastitx, DJ Shadow les sap encaixar i dotar d’ànima. Tota una lliçó d’un mestre del tallar/enganxar.