Mes: Agost de 2019

291 “Message in a Bottle”

(Sting)

The Police

Reggatta de Blanc

1979

La dictadura de la llum

Em fa vergonya dir-ho: darrerament tinc descuidat l’apartat dels comentaris. I no hauria de ser així. Cada comentari que arriba al Cansongs és un bàlsam. Una llum reparadora. Un acte de psicomàgia. Aigua de maig. La paraula sanadora del profeta. El tresor més preuat. Una resposta als missatges dins d’ampolles llançats al mar. La constatació que hi ha vida allà fora.

Les grans corporacions tenen els seus protocols per tal atendre les peticions, demandes o consultes dels seus clients. No és el cas. Al Cansongs el podem qualificar de “blog familiar”. Perquè som pocs i tots som de casa. És com estar en família. Per corroborar aquesta afirmació vagi aquí un exemple pràctic. Imaginem-nos que de cop un dia marxa la llum. No una estona, sinó per molt de temps i sense intenció de tornar. Que no hi ha Internet. Que cau tot el sistema. En aquest hipotètic cas, en un món distòpic sense llum elèctrica, el departament d’atenció al client de Coca Cola, o de Perfumeries Puig ho tenen fotut. En canvi el Cansongs pot subsistir com si res. Tinc memoritzats tots i cadascun dels noms dels seguidors (i sé on viuen…). Seria qüestió d’anar casa per casa. Faríem cafè al menjador, o la cuina estant, que hi ha confiança, envoltats d’aparells inútils. Cara a cara, recitaria de memòria l’entrada del blog que pertoca. I cantaria la cançó. Tot seguit, amb el text calent i el cafè fred, faríem els comentaris i rèpliques pertinents. Així, sense adonar-nos, se’ns n’aniria la tarda sumint la casa en un clarobscur. Les sessions es podrien allargar fins al capvespre. Llums d’oli. Més cafè. Un veí vagarós s’afegiria a la tertúlia amb l’excusa que a la tele no fan res. Algú portaria una guitarra. Més veïns amb un pa sota el braç. Es proposaria sucar-lo amb tomata. Apareixerien pastes seques i ratafia. La nit acabaria en una festa improvisada. A la manera antiga. Com quan la llum encara no s’havia inventat.

Tornaríem a casa pels carrers foscos guiats pels estels.

Una vegada més el Cansongs té el privilegi de comptar amb la col·laboració del Joan Francesc Dalmau. Aquest cop amb una versió acústica en català de Message in a Bottle, el famós tema de The Police. També cal esmentar el suport que ens dóna l´Anna Casteràs, que sempre ens té les portes obertes. El vell cinema de cal Marina continua sent una fàbrica de somnis.

També es pot veure a Vimeo en aquell enllaç https://vimeo.com/356977702

290 “Record Infinit”

(David Esterri)

Lo Pardal Roquer

Vol. 2. Ruc-a-billy & Cat Music

2007

Lo Pardal Roquer

Cal Prim, una casa pairal al bell mig de Verdú, que deu el nom a què hi visqueren avantpassats del general Prim. Cada estiu, des de fa vuit anys, acull un cicle de concerts. L’impulsor i alma mater n’és el músic local Eduard Boleda. L’organització del cicle de concerts compta amb el suport de l’Associació Cultural Xercavins. L’entrada és a taquilla inversa, cadascú paga el que considera oportú. I com no podria ser d’una altra manera en un poble on hi ha cinc cellers, al final del concert s’obsequia als espectadors amb un vas de vi de la terra gentilesa dels productors locals”. Aquest dissabte 10 d’agost es va cloure aquesta 8a edició amb el concert “Pardal enviolat”, una proposta força atractiva. David Esterri (Lo Pardal Roquer) a la guitarra i veu interpretant temes propis amb l’acompanyament de quatre violes (Paula Roca, Jordi Roure, Marc Boleda i Eduard Boleda). Els arranjaments són tots també del mateix David Esterri.

És clar que va sonar “Sóc de l’oest”, el seu gran èxit. Un molt bon tema que s’ha convertit en tot un himne de les Terres de Ponent. Un punt a favor seu, però penso que també al seu pesar. Un hit com aquest et fa conegut a arreu, però també pot ser un destorb, una barrera que impedeixi conèixer la resta de la teva obra. Ha estat el meu cas, que “gràcies” a “Sóc de l’oest”, tenia a Lo Pardal Roquer com un autor enginyós amb un cop de sort. Al concert de dissabte vaig poder descobrir la veritable dimensió com a músic i l’abast de la seva obra. Va ser una delícia de concert. L’acompanyament de les cordes conferien als temes una pàtina de lirisme. Al llarg de la vetllada, i en ordre cronològic, van fer un repàs per tota la seva discografia. Dos temes per disc. Van obrir el concert la nostàlgia de “Reietons i ninetes” i la conscienciació de “Negra”, del primerenc “Lo Pardal Roquer, vol. 1” (2006). De l’àlbum “Ruc-a-Billy & Cat Music” (2007) una versió més solemne de lo habitual de la celebèrrima “Sóc de l’oest”, i la passional “Record infinit”. Les explicacions que precedeixen cada tema demostren que lo Pardal Roquer no era un simple addicte al rockabilly, que també, sinó que els seus referents són molt més profunds i diversos. El folk, la música popular, l’Ska, The Clash, Stray Cats, Wagner o el cinema de Buñuel per citar-ne alguns. Han seguit les iròniques “Quan et moris” i “Simó del desert” de “Vol. 3. Rocksterri” (2008). Va tancar la seva tetralogia particular amb “Sonet -1” i “Muntanyes i valls”, dos temes de l’àlbum “Röckerdämmerung” (2009), de ressons wagnerians. De “Danses primitives”(2010), amb les divertides “Dansa fàl·lica” i “Pa sec” va sortir el vessant més lúdic. Es va tancar el concert amb “Forever nyap”, una recreació del famós tema d’Alphaville inclòs al seu darrer disc “Nyapolis” (2019), editat en vinil, dedicat a la tercera edat amb molta mala bava però ple d’honestedat.

David Esterri és un paio afable i proper. Acaba l’actuació amb una versió més marxosa del “Sóc de l’oest” amb el públic entregat. Està satisfet però em sembla percebre un cert entrenyorament. Al marge del seu hit segur que li agradaria que la resta de la seva obra fos més coneguda.

“Record Infinit” a la versió del disc manté una tensió melodramàfica. Adquireix aires de western crepuscular. 

289 “Soledad y el Mar”

(Natalia Lafourcade / David Aguilar)

Natalia Lafourcade

Musas (un homenaje al folclore latinoamericano en manos de Los Macorinos, vol. 1)

2017

Teoria de la relativitat

S’han acabat les vacances i amb elles l’allau esbojarrat, inconnex de lliuraments estiuencs. L’estiu però, continua, i també la calor. La calor fica a prova, més que cap més altra cosa, la famosa teoria de la relativitat. El temps transcorre de diverses maneres. Totes relatives a les circumstàncies com ara, la principal, si treballes o no. A si pots prendre la matinada o has de ser matiner. Si estàs estirat a la platja sota un para-sol o picant com un desgraciat al mig del bat de sol. A si estan refugiat en un xiringuito badant amb els regalims en la copa de cervesa o capficat en traginar embalums i baluernes. A si fas migdiada o hi has de tornar. Al beure fresc o calent. Si bufa la marinada o no es mou ni una fulla. A si funciona l’aire o has de tirar de vano. I així fins a l’infinit. O fins als confins de l’Univers, que segons les darreres teories es veu que sí que n’hi ha (de confins vull dir) Sembla que més enllà de l’Univers en començaria un altre. No hi acabo de veure massa l’entrellat, llevat que el problema es redueixi a una qüestió de fites. Em pregunto sí, arribat a aquest punt, a l’univers veí el temps també es mesura amb els barems treball-vacances. En fi, crec que se m’ha ficat el sol al cap. Queda clar en quin espai-temps estic.