231 “Blue Monday”

(Fats Domino / Dave Bartholomew)MI0001866283

Fats Domino               

“This Is Fats”

1957

 

Qui pro quo

La sala era a les fosques. Només la pàl·lida llum d’unes espelmes rebel·lava les sis figures de negre assegudes en cercle al voltant d’una taula agafades de les mans congregades allí per connectar amb el més enllà. Puc descriure l’escena perquè jo era allí. Però ells a mi no em veien.

Més concretament el que volien era invocar un difunt, que no era altre que Josep Camps, reputat empresari del sector càrnic, mort vint anys enrere, en estranyes circumstàncies, mai aclarides. Un modest negoci familiar l’havia elevat a la categoria d’imperi. Home poc donat a la vida social, es dedicava en cos i ànima al negoci. Tot i no tenir grans estudis, no se li escapava ni un cèntim. I no tenia família directa. Fins que una dona el va engatussat. Era molt més jove que ell i exuberant. I dic engatussar perquè tot i que ell li veia totes les gràcies, en realitat ella era una harpia. Una veritable  femme fatale d’origens humils però d’altes ambicions. Es van casar. Ell va deixar de dur la vida abnegada i senzilla per alternar amb la jet-set i les revistes del cor. Cansat de tot aquest enrrenou, el senyor Camps aviat es centrà en les seves obligacions i deixà que ella sola satisfés les seves ínfules i capricis. Naturalment la senyora va col·locar tota la seva família dins el negoci. En llocs de privilegi. Un bon sou a canvi de no fer gran cosa. Era una dona sense escrúpols ni manies alhora d’aconseguir el que fos. Advocats, banquers, proveïdors, comptables… els tenia a tots agafats pels ous. El senyor Camps va ser l’últim en saber-ho, és clar.

Tots anaven mudats i de negre rigorós, com en un enterrament. Ara la vídua tenia vint anys més i unes quantes cirurgies de massa. Anava amb un vestit jaqueta negre per l’ocasió. Esgarrava el conjunt un escot que ressuscitaria un mort, potser pensava que ajudaria. El grup el completava la parentela. Els seus germans. Dos playboys de baixa estofa, amb poc cervell i molt nas. L’esposa del germà gran. Molts ossos i poques llums. Tancava el cercle la tieta. Feia ferum d’alcohol i també havia tastat el bisturí. Tot un conjunt pictòric i pintoresc, vaja.

Sembla ser que el senyor Camps, a esquenes de la seva dona, fart dels seus excessos, planificava divorciàs. Males llengües diuen que ell havia conegut una altra dona. Llavors va vindre aquella mort sobtada, aparentment natural, però que ningú es va empassar. Tret del jutge, és clar, que duia una vena als ulls, i algun favor de l’afligida vídua. Va córrer el rumor que el senyor Camps, temorós de perdreu tot, amassava la seva fortuna en secret lluny de l’abast dels voltors.

Però txit! Silenci, que a la sala en penombres hi passa alguna cosa. Sembla que el finat s’ha manifestat. Quatre espasmes. El semblant mudat. La mèdium ha començat a parlar. Era la veu del mateix Josep Camps la que ressonava per tota la sala davant l’esglai dels presents. L’espectre semblava voler guardar les bones formes quan la vídua l’ha tallat dient-li que es deixés de collonades i interpel·lant-lo a dir on eren els diners. Ara, amb el negoci enfonsat i una fortuna dilapidada venien a reclamar al senyor Camps el que dret a llei era seu doncs, de manera infame, havia sostret aquells diners de l’entorn familiar. Van arrancar dels llavis de la mèdium una adreça. La negra comitiva va abandonar la sala tant bon punt tenien els que havien vingut a buscar. Van deixar la mèdium i l’esperit amb la paraula a la boca i un pam de nas. Se´n van anar sense dir ni bona nit i deixant-se la porta oberta.

Era una antiga casa de tres plantes entre mitgeres, alta i estreta. Ara s’alçava esquelètica en mig d’un solar desbalandrat. No els hi va costar res forçar la porta, ara parlo d’oïdes, i enfilar-se per la fosca i estreta escala il·luminant-la amb la claror dels mòbils. Tot just havien arribat al primer replà. No van veure els fils que activaren el ressort que va fer detonar les càrregues explosives estratègicament disposades. L’edifici va caure a plom convertint-se en un munt de runa, i en un panteó.

El senyor Camps, des de la tomba, s’havia revenjat d’aquells que li havien pres tot. Així es feia justícia. L’altre dia vaig sentir dir que dies abans algú havia vist la mèdium freqüentar aquella casa, ara en runes. Però es diuen tantes coses que ves a saber quines són veritat. Nosaltres, els espectres, no ho sabem tot. Què més voldríem!

La versió radiofònica…

Aquest passat dimarts va morir Fast Domino, cantant, pianista i compositor de Nova Orleans. Va estar un dels pioners del rock & roll, sent molt influent per a molts artistes del gènere.

230 “Hurt”

(Trent Reznor)The_Downward_Spiral

Nine Inch Nails               

“The Downward Spiral”

1994

 

Es va armar un Cristo

Quant de temps duren els presagis que els grans dipositen en els nens? Aquest nen serà inventor, diuen. Aquesta nena serà actriu. Més que el designi és el desig que els mou. Com el buf que empeny un petit veler. Fins quan es manté aquest buf? Quan aquest vaixell s’abandona a la seva sort, molts cops, per acabar estavellant a les roques? De petit el meu germà havia de ser artista. Jo enginyer.

Una vegada els pares ens van dur al circ. Estàvem asseguts esperant que comencés la funció. Jo ja havia comptat, enumerat i classificat les franges. Els colors. Totes les formes i figures geomètriques escampades dins la carpa. Havia establer paral·lelismes. Simetries. Va començar l’espectacle. Contorsionistes, forçuts, equilibristes feien les delícies de petits i grans. El meu germà disfrutava com un beneit. Jo en canvi escrutava cada actuació. Les diseccionava amb el rigor d’un cirurgià. El que per un era màgia per l’altre era pura tècnica.

Van arribar els lleons. El domador, de constitució normal, duia malles ajustades i una petita armilla. A pit descobert, fent-se el xulo, va obrir la boca del lleó i va introduir-hi el cap. Ja demostrat el seu valor, el domador prolongava el suspens demorant-ne la sortida. I va passar. El lleó va tancar la boca i… xas! El cap es va quedar dins mentre el cos, perplex i titubejant, va recular dues passes abans de caure com un sac. Esglai general. Jo havia fixat la meva mirada en els ulls del lleó. Aquest no havia tancat pas la boca per dolenteria o revenja. Tampoc per un trastorn transitori. Ni molt menys per gana. Més aviat havia estat per desgana. Segur que a l’animal, avorrit per la reiteració, li va venir un badall involuntari que, tot  i ser inofensiu, en aquell cas va resultar fatal. Tot i que la mare intentava tapar-me els ulls, entre la confusió general vaig poder veure que el lleó era el primer confós. Encara duia el cap dins la boca i no sabia què fer-ne. Semblava aquell nen que no vol menjar i se li fa una bola a la boca. Davant la mirada inquisitiva de la seva mare, aquella bola no sap si fer-la anar cap amunt o cap avall.

Van ser hàbils. Tot d’un plegat la pista es va omplir. Acrobates, mags, pallasos, empasafocs… tot l’arsenal. Tot plegat una maniobra de distracció. Disimuladament van retirar el lleó i el cos del domador. Enmig de la disbauxa, a bombo i platerets, va aparèixer el domador. Sa i estalvi, i amb el cap a puesto. El públic aplaudia a rabiar. Un truc realment aconseguit. Però a mi no em van enganyar. Aquell no era el domador de debò. Potser era un germà bessó. O un que se li assemblava molt. L’armilla la duia del revés. Potser per amagar taques de sang? I les malles no eren ben bé les mateixes. Entre ovacions el domador i jo ens vam creuar les mirades. Sols va ser un instant, però el suficient per percebre la falsedat de la seva rialla. I tots dos vam saber que jo sabia que ell no era ell, sinó un altre. Un impostor. Va dispensar un darrer somriure al públic abans de desapareixer darreres les cortines.

El meu germà tragina pesos al port. Jo faig de vigilant nocturn. Deu ser perquè m’hi fixo. Algun cop em pregunto què se’n va fer d’aquell lleó. Suposo que el van sacrificar. I quina expressió deuria tindre el domador. Ves a saber si dins la foscor d’aquella gola, absort per records d’infantesa, rememorava què li havien dit que seria quan fos gran.

The Downward Spiral és el segon àlbum d’estudi de Nine In Nails, la banda de Cleveland liderada per Trent Reznor. A Hurt, tema que tanca el disc, s’hi combina inquietud i una estranya bellesa. Ens parla una veu que pren autoconciència de que és una persona “diferent”.

La versió en estudi amb subtítols amb espanyol. La cançó en directe. Per acabar, una versió de 2002 d’un Johnny Cash crepuscular.

 

229 “21st Century Schizoid Man”

(Robert Fripp / Ian McDonald / Greg Lake / Michael Giles / Peter Sinfield)In_the_Court_of_the_Crimson_King_-_40th_Anniversary_Box_Set_-_Front_cover

King Crimson                

“In The Court of The Crimson King”

1969

 

Els tancs

Anava bé de temps.  Quan un té massa temps pensa. I qui pensa, es capfica. I a vegades això no és bo. M’havia apuntat al Curs d’iniciació a la Narrativa que feien a la Biblioteca. Al bar del davant m’esperava que fos l’hora entre cafès i notícies inquietants. Auguris  de repressió. I en aquest context penses: té sentit apuntar-se a un Curs d’iniciació a la Narrativa, de dos mesos de durada si d’un moment a un altre ens poden enviar els tancs? Trobar la porta del super tancada? No poder sortir ni de casa i que pels carrers només transiti la por? I em vaig ficar a pensar de quina manera aquesta amenaça podria alterar la meva vida. Com podria, concretament, impedir que fes el curs. Vaig passar de la idea a la hipòtesi. A valorar que de sobte, realment un tanc irrompés dins la plaça Sant Antoni, davant mateix de la Biblioteca. De seguida em vaig ficar a buscar pel mòbil mesures de tancs (de 3,60 a 3,75, segons model) A confrontar-les amb l’amplada dels carrers. I sí, passaria justet, però passaria. Podria fugir carrer Major amunt, on aquest s’estreny. Potser alguns balcons o balustrades no donarien. Però tant és. No hi havia res salvat. Aquesta gent no mira prim i segur que res aturaria la marxa del blindat, escapçant al seu pas les façanes que calgui, deixant tot el carrer Major amb les vides domèstiques a l’aire. Una 13 Rue del Percebe allargassada. Llavors he recordat que la tieta Nuri viu en aquell carrer. Segur que l’enrenou la sorprendria fent cafè, o asseguda al balancí trucant la senyora Maruja.

Immers en aquestes disquisicions m’he adonat que el curs ja deuria estar a misses dites. He acabat de perdre el temps debaten-me entre la vergonya de fer tard i el pensament, poc decorós, de que aquell curs potser tenia les hores contades. En tot cas, el llegir m’ha fet perdre l’escriure.

Però en un acte de valor i dignitat, i per poder assegurar la meva assistència el segon dia de curs, he ordit un pla. Es tractaria, bàsicament, de parar un parany. D’amagat, bordejaria la ciutat per la perifèria. Travessaria l’Ondara amb la llibreta entre les dents. Un cop fora de l’aigua, atrauria l’atenció del tanc i, amb flegma taurina, esperaria fins l’últim moment per endinsar-me al casc antic. Triaria un carrer prou ample pel que el tanc es veiés amb cor de perseguir-me. El carrer Estudi sembla un bon presagi. Aniria corrent per carrers cada cop més estrets amb aquella mole d’acer xafant-me els talons, enderrocant murs, enduent-se tot al seu pas en mig d’un núvol de pols, espurnes i gemecs esgarrifosos.

Finalment els carrers vencerien la bèstia, que a l’emblemàtic carrer de les Piques quedaria estrebada i sepultada de runa a l’alçada de la taverna El Bola. Jo seguiria corrent, i deixaria cada cop més endarrere als tripulants sortint del tanc, ara un munt de ferralla, atordits i emblanquinats, entre pols i estossegs, davant la mirada atònita dels parroquians, dels gegants i caps grossos que hi han al davant la taverna, i dels Pubill, que sempre seuen a la fresca. Ja fora de perill i minorant el pas enfilaria per Lluís Folquet, que dona just al costat de la Biblioteca. Travessaria el porxo amb pas sigilós però segur per entrar a l’edifici i, ara sí, començar el Curs d’introducció a la Narrativa.

King Crimsom emprenia el seu regnat amb un disc realment contundent, que obria amb aquest 21st Century Schizoid Man demolidor. Un regne on Robert Fripp exercia de veritable monarca. Peter Sinfield, de trobador. I la resta, de vassalls, amb tota la força i destresa al seu servei per erigir tot un imperi.

A la xarxa no he trobat el tema original del disc (suposo per una qüestió de drets) El que sí hi han són múltiples versions en directe enregistrades pel grup en diferents etapes, condicions i qualitats de so. També es troben infinitat de versions de lo més variat. Com a exemple n’he triat una que m’ha semblat exòtica.

https://youtu.be/5q_Yo13XD7o

228 “Forgotten Man”

(Tom Petty)Tom_Petty_Hypnotic_Eye

Tom Petty & The Heartbreakers                 

“Hypnotic Eye”

2014

 

Remembered man

Un altre que se’ns va. Al contrari del Home oblidat que resa al títol de la cançó, Tom Petty sempre serà un home recordat. Un dels grans de la música popular nord-americana de la nostra època. Adéu i fins sempre.