Tag Archives: Jazz

275 “Gloria’s Step”

(Scott LaFaro)

Bill Evans

Bill Evans

“Sunday at the Village Vanguard”

1961

El poeta del piano

L’escriptor Gene Less va batejar Bill Evans com el poeta del piano per la bellesa de les seves frases al teclat, amb reminiscències dels impressionistes. Va col·laborar amb músics de renom, com George Russell, Charles Mingus, Jimmy Giuffre i, sobretot, amb Miles Davis a la gravació del mític disc Kind of Blues. Va volar del niu per crear la seva propia formació. Amb el baixista Scott LaFaro i el bateria Paul Motian, dos músics exquisits, va trobar el seu hàbitat natural, on van obrir nous camins en el format de trio (piano, baix, bateria) on el diàleg entre els tres instruments és constant i viu.
Les proeses jazzístiques acostumen a tindre caràcter de concreció en dia, hora i lloc. En el cas de Bill Evans tenim un dels seus testimonis i testament escrit a foc en aquestes sessions enregistrades en directe el 25 de juny de 1961 al Village Vanguard de New York.

256 “Summertime”

(George Gershwin)Porgy_and_Bess_(Armstrong_&_Fitzgerald)

Ella Fitzgerald & Louis Armstrong

“Porgy & Bess”

1958

Estiu

Porgy & Bess és una òpera en tres actes, amb música de George Gershwin i llibret anglès d’Ira Gershwin i DuBose Heyward (autor de la novel·la Porgy, en què es basa l’obra). Porgy & Bess narra la història de Porgy, un home negre invàlid que viu als suburbis de Charleston, Carolina del Sud, i els seus intents de rescatar Bess de les urpes de Crown, el seu proxeneta, i de Sportin’ Life, el seu camell.

L’any 1958 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar una selecció de temes. Sumertime és la cançó més popular de l’òpera i que ha esdevingut tot un estàndard del jazz.

Entre la infinitat de versions n’he triat l’original del disc de Fitzgerald i Armstrong, una altra d’Andrea Motis amb Joan Chamorro Quintet & Scott Hamilton. Per últim, una colpidora i lisèrgica versió marca de la casa de Janis Joplin.

 

 

 

 

 

 

255 “The Rhythm Changes”

(Patrice Quinn / Kamasi Washington)kamasi_mike_park

Kamasi Washington

“The Epic”

2015

Jazz amb majúscules

Kamasi Washington ha inscrit el seu nom a la nòmina de grans intèrprets i compositors del jazz per engrandir la llegenda d’aquesta música de l’instant. Amb 32 anys, aquest saxofonista californià s’ha forjat un sòlid present i un esplendorós futur pel davant. L’any 2015 va publicar el triple àlbum “The Epic”. Un treball en forma de triple àlbum mastodòntic. Èpic, tal com resa el seu títol, i que desborda talent, inspiració i energia a dojo.

 

 

 

 

 

 

 

253 “Lotus Feet”

(John McLaughlin)R-1679637-1236501002.jpeg

 

John McLaughlin & Mahavishnu Orchestra

“Inner Worlds”

1976

Mantra musical

John McLaughlin és tot un mestre tocant la guitarra. Un veritable virtuós. Nascut a Anglaterra, la música índia ha tingut una gran influència en el seu estil. El jazz i la fusió li deuen grans pàgines. Va participar en els primers treballs de Miles Davis i això no deixa de ser un aval. Són celebres els seus encontres amb guitarristes de la talla de Paco de Lucia, Al Dimeola o Carlos Santana, per citar sols alguns exemples. A la dècada dels 70 va liderar la Mahavishnu Orquestra. Lotus Feet, pertany al disc Inner Worlds, publicat l’any 1976. En aquest tema el violó de Jean Luc Ponty s’encarrega de dur la veu cantant. Zakir Hussain domina el temps i l’espai. McLaughlin, guitarrista de dits vertiginosos, es mostra més contingut que mai. Es limita a fer quatre notes, però totes col·locades al seu lloc. En una segona versió, en que McLaughlin i Hussain repeteixen, T.H. Vinayakram al ghatam i Hariprasad Chaurasia, amb el bansuri, en fan una lectura més pausada i reflexiva. Finalment, la versió del disc en estudi. Més elèctrica i colorista. A la xarxa trobareu moltes més versions, pròpies i alienes. Vosaltres mateixos…

Lotus Feet és una mena de mantra musical que ens mostra la vessant més espiritual d’aquest músic singular.

 

 

 

 

 

 

238 “Sing, sing, sing (with a Swing)”

(Louis Prima)sing-sing-sing

Benny Goodman                 

“Sing, sing, sing (with a Swing)”

1937

 

Presències reals

El vampir abandona la penombra del bar. Venint d’on ve, quan empeny les altes vidrieres i entra al gran saló és com un esclat de llum, so i color.

El local és ple de gom a gom. La festa es troba en el seu punt àlgid. Els convidats, entregats a la causa. Tot just l’orquestra acaba de començar a tocar els primers compassos de “sing, sing, sing” un swing frenètic. Esclata la bogeria. El Ramon i l’escultural nòrdica més que ballar, volen desaforats per tota la pista. És l’hora de la disbauxa i els amics dels nuvis estan disposats a fer que aquest dia sigui inoblidable. La núvia, que del vestit només conserva el vel, no es pot desempallegar de les amigues més íntimes i és objecte de jocs i bromes d’allò més innocents. El nuvi, que no duu ni tant sols la corbata, corre perseguit per la Maite i quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos decidides a sotmetre al novici a un ardent ritus iniciàtic. Una corrua, encapçalada per l’Alfons i tot de capgrossos, seguits per tota la mainada, que esvalotats travessen de forma temerària el bosc d’enardits ballarins. Endarrerit, tanca la filera un altre Alfons, un tal López, que porta al cap unes enormes banyes de cérvol que el fan decantar ficant en seriós perill la integritat física del personal (encara traurà algun ull…) En una vora, el Dr. Soares, alt, prim, al voltant dels setanta, molt atractiu, delecta a una rotllana de públic exclusivament femení, entre elles la Imma Costa, totes embadalides per la mirada blava i entremaliada del doctor i el seu càlid accent argentí. Sherlock Holmes i la Margarida sostenen un apassionant debat sobre les similituds i diferències de les boires de Londres i l’Urgell. El Jordi li explica a Tarek “el viatger” que ell sort n’ha tingut d’un GPS anomenat Miquel per poder arribar al convit. A la zona dels refrigeris el Josep s’enfarfega de mousse de mango. Va amb camisa florida sense mànigues, pantaló curt i ulleres de sol. Un abillament més propi del Carib. El Josep Anton, que ha ensumat l’ambient tropical s’ha deixat caure per allí. L’envolta tot un seguici que es mostra interessat en el seu darrer invent. Un enginy per guardar coses que et faria cabre un armari mirall dins la butxaca (riu-te’n de la butxaca màgica del Doraemon) I al seu costat, la jove Alba, que presumeix de padrí. Un home s’entesta a prendre mides a totes les obertures argumentant que ho fa per comprovar si hi passa un tanc. L’Imma Raluy s’ho passa d’allò més bé asseguda al costat del mestre, al piano, tocant a quatre mans. En un racó, la vídua Camps i parentela, que configuren una estampa de voltors, ho critiquen tot. El domador de lleons decapitat s’excusa dient que té el cap en un altre lloc. El sotsinspector Garcia, que arrossega un avet Douglas, s’ha entestat a convèncer la Daisy-Grace a que se n’emporti un exemplar d’aquesta conífera a casa per guarnir-la. Ella però no està d’arbres. És més de pessebre i prefereix la molsa. Manel, el fuster, i la Gata and Cristi posen junts per una foto que els fa el Josep Anton. Aquest, que si una cosa li sobra és temps (potser el treu del seu enginy prodigiós), entre invent i invent aprofita per fer un reportatge fotogràfic. I ves que no el tingui acabat, imprès i enquadernat abans no s’hagi acabat la festa! El Ramon i l’escultural nòrdica passen com una exhalació emportant-se pel davant la mèdium que era al mig com els dijous.Un lleó, enjogassat, amb la pota fa rodar el cap del domador mentre aquest li diu que avui no es nota el cos massa a puesto. Passa corrents la núvia, ja sense vel, decorada com un pastís. La música retrona a tot drap. Les amigues enriolades. El Josep Anton inventor. El Dr Soares i l’Imma Costa ballant. La Margarida i Sherlock Holmes emboirats, també ballant. El Josep Anton fotògraf. L’altra Imma ballant amb el mestre sobre el piano. Al nuvi no se’l veu. El Josep menjant mousse.  El Ramon. La nòrdica. El domador. L’Alfons. El vampir…

La Montse abaixa els interruptors. Tot l’edifici queda a les fosques i en silenci. La Montse surt al carrer, just a la plaça Sant Antoni, de Tàrrega. Després de fer una última ullada a la foscor de dins tanca la porta com qui tanca un llibre. Fa fred i no volta una ànima. És tard i té ganes d’arribar a casa.

Els personatges d’aquest relat:

el vampir, el Ramon i la nòrdica, la Maite i les quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos. Els dos Alfons, el Dr Soares, les Immes i el mestre al piano. Sherlock Holmes i la Margarida. El Jordi, Tarek “el viatger” i el GPS Miquel. El Josep enfargegat de mousse de mango. El Josep Antoni viatger, el Josep Antoni inventor, l’Alba. L’home que mesura els tancs. La vídua Camps i parentela. El domador decapitat, el lleó, el sotsinspector Garcia i la Daisy-Grace. L’avet Douglas i la molsa. Manel, el fuster, la Gata and Cristi. El Josep Antoni fotògraf, la mèdium i la Montse. Tots ells presències reals. Que mentre perduri la memòria conformaran un record plaent i entranyable.

La versió radiofònica…

Sing, sing, sing (with a Swing) és un tema escrit i enregistrat en disc originariament per Louis Prima l’any 1936. Un any més tard Benny Goodman enregistraria una versió de 9 minuts! Insòlit en aquella època en un disc de 12 polsades a 78 rpm ocupant el tema les dues cares. (l’estàndard eren 3 minuts en discs de 10 polsades)

Hem inclòs una versió de 2013 amb un solo de bateria a càrrec de Daniel Glass realment espectacular pel seu treball dedicat a la història de la música americana recollit en el DVD The Century Project.

 

225 “Body & Soul”

(Edward Heyman / Robert Sour / Frank Eyton / Johnny Green)TETE_MONTOLIU_TETE!

Tete Montoliu                  

“Tete!”

1975

 

Tete a la memòria

El passat 24 d’agost es van complir 20 anys de la mort de Tete Montoliu als 64 anys. Al Tete li tenia una consideració especial doncs sembla ser que eren parents amb la Maria el Torra, veïna del meu poble. Algun cop a casa havia sentir algun comentari al respecte. La Maria tenia molta relació amb la meva família (havien compartit tertúlies, sopars, saraus i dies de platja) Ara, que he anat perdent confidents no puc precisar quin grau de parentiu tenien. De la Maria també sé que havia tingut una vida de novel·la però tampoc recordo els detalls. El temps va sepultant histories segurament dignes de ser explicades. Així que si vull recuperar tota aquella informació hauré de recórrer a noves fonts d’informació. Segurament hauré d’acudir als més vells del lloc, i esperar que la memòria no els traeixi com a mi.

Sortosament de la música i del virtuosisme del Tete sí que en tenim constància gràcies a les gravacions que es conserven. Aquest Cansongs tant poc didàctic i eloqüent, tant desmemoriat i poc memorable, el miraré d’apariar amb una anècdota que vaig sentir l’altre dia a la radio. Va anar més o menys així (escric de [mala] memória). L’Ignasi Terraza (un altre gran pianista, també invident) va anar a un concert del Tete Montoliu. Es va quedar absort escoltant tocar al mestre. Quan va acabar el concert l’Ignasi va anar a felicitar-lo i mostrar la seva admiració. El Tete li va dir:

– Seu al piano i toca tu ara.
-No, no. Jo prefereixo escoltar (l’Ignasi va contestar)
A lo que el Tete va replicar:
-Què és tocar música sinó escoltar…