Tag Archives: Jazz

286 “If I Should Lose You”

(Ralph Rainger / Leo Robin)

Chet Baker-Diane

Chet Baker & Paul Bley

“Diane”

1986

Autoficció-2

Els escrits d’aquest blog s’han nodrit bàsicament de temes relacionats amb el seu entorn o directament fan referència, interpel·len la seva pròpia condició. Estaríem parlant doncs d’autoficció. Aquest estil narratiu consisteix en una mena de variant de l’autobiografia. Però mentre en aquesta els fets explicats són verídics, a l’autoficció són versemblants (possibles), però sense compromís amb la veritat. Autor i narrador es confonent, però no es fa explícit que siguin la mateixa persona. Ha de passat per la història per explicar-la. Es crea així una ambigüitat, un joc metaliterari que el lector ha d’acceptar d’antuvi. El fet en si ha permès construir un nou punt de vista novel·lesc i per tant una nova forma de narrar menys subjecta a l’acció, més lliure, fins i tot morosa.
L’autoficció és un neologisme creat per l’escriptor i crític francés Serge Doubrovsky, qui va inaugurar el gènere amb l’obra “Fills” (1977). Després nombrosos autors s’han apuntat a la fórmula: J. M. Coetzee, Paul Auster, Esther Tusquets, Francisco Umbral, W. G. Sebald, Félix de Azúa, Javier Marías, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Soledad Puértolas, per citar-ne alguns.
Aquest estil, aplaudit al seu dia, ara sembla estar passat de moda, inclús mal vist pels erudits. Veiem només alguns a veure què en diuen. Al seu article “Contra la autoficción” Laura Freixas assenyala que “la autobiografía ha ido ganando protagonismo a lo largo del siglo XX está fuera de duda. ¿Por qué? Por varias causas: la ‘imposibilidad de inventar grandes tramas insólitas’ –todas están inventadas ya– que señalaba Ortega en sus Ideas sobre la novela (1925); porque la quiebra de los “grandes relatos” nos empuja a refugiarnos en nuestra propia experiencia como única fuente fiable de verdad y sentido; porque en el siglo XX coinciden experiencias colectivas traumáticas con una masiva alfabetización… Pero ese recurso a lo vivido, que parece una solución, abre a su vez nuevos problemas. El de la memoria, tan vacilante y engañosa. El de la ética: ¿tiene derecho quien escribe a entregar al público esas vidas ajenas inevitablemente trenzadas con la propia? Incluso el judicial: en España (¿todavía?) no ha sucedido, pero sí, por ejemplo, en Francia, donde Camille Laurens le ganó un juicio a su exmarido, que la había denunciado por publicar un relato de su separación…”
Julia Musitano al seu treball “La autoficción: una aproximación teórica. Entre la retórica de la memoria y la escritura de recuerdos” defineix l’autoficció comgénero paradójico por excelencia, que vacila entre dos mundos, el de la autobiografía y el de la novela, y que no nos permite como lectores discernir entre verdad o invención. Viene a registrar una paradoja contemporánea: la espectacularización de la intimidad, la imbricación de los espacios, los límites laxos entre lo público y lo privado, entre la realidad y la ficción”.
Potser l’Anna Caballé, a “¿Cansada del yo?” potser és més benèvola “Al novelista ya no le fue necesario inventarse un mundo imaginario, unos personajes, un paisaje. Con la autoficción no requiere de un andamiaje. Le basta con recrearse a sí mismo (y a sus seres próximos, igualmente gentrificados) instalándose en el eje de la acción como único paisaje posible, halagando al mismo tiempo la inteligencia del lector que se complace en descubrir, o creer que descubre, los elementos no ficcionales depositados en la ficción para crear una ilusión de autenticidad que por supuesto es falsa”.
En fi. Podríem seguir i seguir. Però crec que queda clar en quin atzucac es troba avui en dia l’autoficció i per ende, aquest blog.

281 “Sumother Song”

(Kenny Wheeler)Deer_Wan

 

Kenny Wheeler

“Deer Wan”

2014

Música enllaunada

Aquesta setmana Apple ha finiquitat iTunes, aplicació que permet descarregar, organitzar i reproduir música. Encara que aquestes tasques es podran continuar fent i estaran assignades a tres programes diferents, d’alguna manera, la desaparició d’iTunes significa un “fi de cicle”. L’adéu a les descàrregues digitals per donar pas a l’era de l’streaming. L’aparició de la famosa aplicació d’Apple, sumada als enginys suministrats per la companyia de la poma van implantar també una manera d’escoltar música. El de les cançons en front dels àlbums.

Els veterans en el sector melòman (els que ens agrada escoltar música vull dir) hem passat per molts mètodes i artilugis. Des de la cinta de cassette fins al CD, passant pel disc de vinil. Dels reproductors a piles als equips stereofonics d’alta fidelitat. Els walmans, els iPods o directament als ordinadors. La ràdio sembla un punt i a part dins el cotarro doncs, adoptant diferents formes i xures diverses, habitant diferents cossos, encara continua subsistint i sent un mitjà vigent (encara que sense l’empenta d’anys remots).

Però no deixem que els arbres no ens deixin veure el bosc. Si no ens deixem aturdir per tant d’aparell, formats i sistema de transmissió, si deixem de banda el mèdium i anem a l’essència, a l’hora de la veritat, si volem escoltar música sols hi som els músics i nosaltres. Per molt complicat que ens ho fiquin si ho desitgem de debò no hi han excuses.

Kenny Wheeler va ser un trompetista, fliscornista i compositor canadenc. En aquest disc va comptar amb col·laboracions de luxe. Va contribuir a engreixar la factoría ECM, que per aquella època no parava de treure vinils meravellosos.

 

275 “Gloria’s Step”

(Scott LaFaro)

Bill Evans

Bill Evans

“Sunday at the Village Vanguard”

1961

El poeta del piano

L’escriptor Gene Less va batejar Bill Evans com el poeta del piano per la bellesa de les seves frases al teclat, amb reminiscències dels impressionistes. Va col·laborar amb músics de renom, com George Russell, Charles Mingus, Jimmy Giuffre i, sobretot, amb Miles Davis a la gravació del mític disc Kind of Blues. Va volar del niu per crear la seva propia formació. Amb el baixista Scott LaFaro i el bateria Paul Motian, dos músics exquisits, va trobar el seu hàbitat natural, on van obrir nous camins en el format de trio (piano, baix, bateria) on el diàleg entre els tres instruments és constant i viu.
Les proeses jazzístiques acostumen a tindre caràcter de concreció en dia, hora i lloc. En el cas de Bill Evans tenim un dels seus testimonis i testament escrit a foc en aquestes sessions enregistrades en directe el 25 de juny de 1961 al Village Vanguard de New York.

256 “Summertime”

(George Gershwin)Porgy_and_Bess_(Armstrong_&_Fitzgerald)

Ella Fitzgerald & Louis Armstrong

“Porgy & Bess”

1958

Estiu

Porgy & Bess és una òpera en tres actes, amb música de George Gershwin i llibret anglès d’Ira Gershwin i DuBose Heyward (autor de la novel·la Porgy, en què es basa l’obra). Porgy & Bess narra la història de Porgy, un home negre invàlid que viu als suburbis de Charleston, Carolina del Sud, i els seus intents de rescatar Bess de les urpes de Crown, el seu proxeneta, i de Sportin’ Life, el seu camell.

L’any 1958 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar una selecció de temes. Sumertime és la cançó més popular de l’òpera i que ha esdevingut tot un estàndard del jazz.

Entre la infinitat de versions n’he triat l’original del disc de Fitzgerald i Armstrong, una altra d’Andrea Motis amb Joan Chamorro Quintet & Scott Hamilton. Per últim, una colpidora i lisèrgica versió marca de la casa de Janis Joplin.

 

 

 

 

 

 

255 “The Rhythm Changes”

(Patrice Quinn / Kamasi Washington)kamasi_mike_park

Kamasi Washington

“The Epic”

2015

Jazz amb majúscules

Kamasi Washington ha inscrit el seu nom a la nòmina de grans intèrprets i compositors del jazz per engrandir la llegenda d’aquesta música de l’instant. Amb 32 anys, aquest saxofonista californià s’ha forjat un sòlid present i un esplendorós futur pel davant. L’any 2015 va publicar el triple àlbum “The Epic”. Un treball en forma de triple àlbum mastodòntic. Èpic, tal com resa el seu títol, i que desborda talent, inspiració i energia a dojo.

 

 

 

 

 

 

 

253 “Lotus Feet”

(John McLaughlin)R-1679637-1236501002.jpeg

 

John McLaughlin & Mahavishnu Orchestra

“Inner Worlds”

1976

Mantra musical

John McLaughlin és tot un mestre tocant la guitarra. Un veritable virtuós. Nascut a Anglaterra, la música índia ha tingut una gran influència en el seu estil. El jazz i la fusió li deuen grans pàgines. Va participar en els primers treballs de Miles Davis i això no deixa de ser un aval. Són celebres els seus encontres amb guitarristes de la talla de Paco de Lucia, Al Dimeola o Carlos Santana, per citar sols alguns exemples. A la dècada dels 70 va liderar la Mahavishnu Orquestra. Lotus Feet, pertany al disc Inner Worlds, publicat l’any 1976. En aquest tema el violó de Jean Luc Ponty s’encarrega de dur la veu cantant. Zakir Hussain domina el temps i l’espai. McLaughlin, guitarrista de dits vertiginosos, es mostra més contingut que mai. Es limita a fer quatre notes, però totes col·locades al seu lloc. En una segona versió, en que McLaughlin i Hussain repeteixen, T.H. Vinayakram al ghatam i Hariprasad Chaurasia, amb el bansuri, en fan una lectura més pausada i reflexiva. Finalment, la versió del disc en estudi. Més elèctrica i colorista. A la xarxa trobareu moltes més versions, pròpies i alienes. Vosaltres mateixos…

Lotus Feet és una mena de mantra musical que ens mostra la vessant més espiritual d’aquest músic singular.