Variació lliure del conte “El diario a diario”, de Julio Cortázar.
Un senyor arriba a casa amb una barra de pa sota el braç. Al vespre es disposa a preparar l’entrepà de l’endemà. A l’hora de tallar la barra per definir-ne la mida, dubta. Si l’home ja ha sopat, mitja barra li semblarà massa gran. En canvi, si va esvaït, serà petit. L’endemà al matí, mig adormit i desganat, hagi tallat per on hagi tallat, aquell entrepà serà immens. A l’hora d’esmorzar, si la feina ha estat dura, l’entrepà se li farà curt. Si ha fet poca activitat, serà grandiós. A migdia, quan s’apropi l’hora de dinar l’estómac li revelarà si la mida era l’encertada.
El senyor arriba a casa amb una barra de quart sota el braç. Al vespre, amb el ganivet als dits, dubta.
“Espero que els meus companys que ja no hi són notin les vibracions del concert i que el públic senti que la música neix de l’amor per ells“
Ron Carter, durant la seva estada a Barcelona.
Aquests dies ha estat actuant a Barcelona Ron Carter, el llegendari contrabaixista nascut a Ferndale, a l’estat de Michigan. Es va iniciar com a violoncel·lista de formació clàssica. Va acabar sent un contrabaixista de jazz amb una tècnica prodigiosa. És un dels contrabaixistes més gravat de la història, junt amb Milt Hinton, Ray Brown i Leroy Vinnegar. La xifra varia força, depenent de quina sigui la font (sembla el recompte de manifestants) Segons TV3, més de 2000 discos. En algun lloc de YouTube es pot llegir més de 2500. Wikipedia puja la xifra fins al 3500. Sigui quina sigui, una autèntica barbaritat. Totes les estimacions van precedides per aquest “més” que dóna a entendre que la cosa no està clara. Una imprecisió que encara fa més gran la llegenda.
Entre tanta música un no sap quina peça triar. Finalment m’he decidit per “All Blues”, un tema de Miles Davis publicat originàriament en l’àlbum “Kind of Blue” (1959) i que Ron Carter va versionar l’any 1974. Com que la producció d’aquest home és tan basta farem un dos per u, i al proper Cansongs, el 297, també apareixerà aquest virtuós del contrabaix.
Un enregistrament en viu a Berna l’any 1986. La versió d’estudi de l’àlbum homònim de 1974. Una versió també enregistrada en viu a Milà l’any 1964, amb la formació que passaria a la història amb el nom del Segon Gran Quintet de Miles Davis: Herbie Hancock al piano, Wayne Shorter al saxo, Miles Davis a la trompeta. Tony Williams i Ron Carter al contrabaix formaven una de les seccions rítmiques més fabuloses del jazz.
Els escrits d’aquest blog s’han nodrit bàsicament de temes relacionats amb el seu entorn o directament fan referència, interpel·len la seva pròpia condició. Estaríem parlant doncs d’autoficció. Aquest estil narratiu consisteix en una mena de variant de l’autobiografia. Però mentre en aquesta els fets explicats són verídics, a l’autoficció són versemblants (possibles), però sense compromís amb la veritat. Autor i narrador es confonent, però no es fa explícit que siguin la mateixa persona. Ha de passat per la història per explicar-la. Es crea així una ambigüitat, un joc metaliterari que el lector ha d’acceptar d’antuvi. El fet en si ha permès construir un nou punt de vista novel·lesc i per tant una nova forma de narrar menys subjecta a l’acció, més lliure, fins i tot morosa. L’autoficció és un neologisme creat per l’escriptor i crític francés Serge Doubrovsky, qui va inaugurar el gènere amb l’obra “Fills” (1977). Després nombrosos autors s’han apuntat a la fórmula: J. M. Coetzee, Paul Auster, Esther Tusquets, Francisco Umbral, W. G. Sebald, Félix de Azúa, Javier Marías, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Soledad Puértolas, per citar-ne alguns. Aquest estil, aplaudit al seu dia, ara sembla estar passat de moda, inclús mal vist pels erudits. Veiem només alguns a veure què en diuen. Al seu article “Contra la autoficción” Laura Freixas assenyala que “la autobiografía ha ido ganando protagonismo a lo largo del siglo XX está fuera de duda. ¿Por qué? Por varias causas: la ‘imposibilidad de inventar grandes tramas insólitas’ –todas están inventadas ya– que señalaba Ortega en sus Ideas sobre la novela (1925); porque la quiebra de los “grandes relatos” nos empuja a refugiarnos en nuestra propia experiencia como única fuente fiable de verdad y sentido; porque en el siglo XX coinciden experiencias colectivas traumáticas con una masiva alfabetización… Pero ese recurso a lo vivido, que parece una solución, abre a su vez nuevos problemas. El de la memoria, tan vacilante y engañosa. El de la ética: ¿tiene derecho quien escribe a entregar al público esas vidas ajenas inevitablemente trenzadas con la propia? Incluso el judicial: en España (¿todavía?) no ha sucedido, pero sí, por ejemplo, en Francia, donde Camille Laurens le ganó un juicio a su exmarido, que la había denunciado por publicar un relato de su separación…” Julia Musitano al seu treball “La autoficción: una aproximación teórica. Entre la retórica de la memoria y la escritura de recuerdos” defineix l’autoficció com “género paradójico por excelencia, que vacila entre dos mundos, el de la autobiografía y el de la novela, y que no nos permite como lectores discernir entre verdad o invención. Viene a registrar una paradoja contemporánea: la espectacularización de la intimidad, la imbricación de los espacios, los límites laxos entre lo público y lo privado, entre la realidad y la ficción”. Potser l’Anna Caballé, a “¿Cansada del yo?” potser és més benèvola “Al novelista ya no le fue necesario inventarse un mundo imaginario, unos personajes, un paisaje. Con la autoficción no requiere de un andamiaje. Le basta con recrearse a sí mismo (y a sus seres próximos, igualmente gentrificados) instalándose en el eje de la acción como único paisaje posible, halagando al mismo tiempo la inteligencia del lector que se complace en descubrir, o creer que descubre, los elementos no ficcionales depositados en la ficción para crear una ilusión de autenticidad que por supuesto es falsa”. En fi. Podríem seguir i seguir. Però crec que queda clar en quin atzucac es troba avui en dia l’autoficció i per ende, aquest blog.
Aquesta setmana Apple ha finiquitat iTunes, aplicació que permet descarregar, organitzar i reproduir música. Encara que aquestes tasques es podran continuar fent i estaran assignades a tres programes diferents, d’alguna manera, la desaparició d’iTunes significa un “fi de cicle”. L’adéu a les descàrregues digitals per donar pas a l’era de l’streaming. L’aparició de la famosa aplicació d’Apple, sumada als enginys suministrats per la companyia de la poma van implantar també una manera d’escoltar música. El de les cançons en front dels àlbums.
Els veterans en el sector melòman (els que ens agrada escoltar música vull dir) hem passat per molts mètodes i artilugis. Des de la cinta de cassette fins al CD, passant pel disc de vinil. Dels reproductors a piles als equips stereofonics d’alta fidelitat. Els walmans, els iPods o directament als ordinadors. La ràdio sembla un punt i a part dins el cotarro doncs, adoptant diferents formes i xures diverses, habitant diferents cossos, encara continua subsistint i sent un mitjà vigent (encara que sense l’empenta d’anys remots).
Però no deixem que els arbres no ens deixin veure el bosc. Si no ens deixem aturdir per tant d’aparell, formats i sistema de transmissió, si deixem de banda el mèdium i anem a l’essència, a l’hora de la veritat, si volem escoltar música sols hi som els músics i nosaltres. Per molt complicat que ens ho fiquin si ho desitgem de debò no hi han excuses.
Kenny Wheeler va ser un trompetista, fliscornista i compositor canadenc. En aquest disc va comptar amb col·laboracions de luxe. Va contribuir a engreixar la factoría ECM, que per aquella època no parava de treure vinils meravellosos.
L’escriptor Gene Less va batejar Bill Evans com el poeta del piano per la bellesa de les seves frases al teclat, amb reminiscències dels impressionistes. Va col·laborar amb músics de renom, com George Russell, Charles Mingus, Jimmy Giuffre i, sobretot, amb Miles Davis a la gravació del mític disc Kind of Blues. Va volar del niu per crear la seva propia formació. Amb el baixista Scott LaFaro i el bateria Paul Motian, dos músics exquisits, va trobar el seu hàbitat natural, on van obrir nous camins en el format de trio (piano, baix, bateria) on el diàleg entre els tres instruments és constant i viu. Les proeses jazzístiques acostumen a tindre caràcter de concreció en dia, hora i lloc. En el cas de Bill Evans tenim un dels seus testimonis i testament escrit a foc en aquestes sessions enregistrades en directe el 25 de juny de 1961 al Village Vanguard de New York.
Porgy & Bess és una òpera en tres actes, amb música de George Gershwin i llibret anglès d’Ira Gershwin i DuBose Heyward (autor de la novel·la Porgy, en què es basa l’obra). Porgy & Bess narra la història de Porgy, un home negre invàlid que viu als suburbis de Charleston, Carolina del Sud, i els seus intents de rescatar Bess de les urpes de Crown, el seu proxeneta, i de Sportin’ Life, el seu camell.
L’any 1958 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar una selecció de temes. Sumertime és la cançó més popular de l’òpera i que ha esdevingut tot un estàndard del jazz.
Entre la infinitat de versions n’he triat l’original del disc de Fitzgerald i Armstrong, una altra d’Andrea Motis amb Joan Chamorro Quintet & Scott Hamilton. Per últim, una colpidora i lisèrgica versió marca de la casa de Janis Joplin.
Kamasi Washington ha inscrit el seu nom a la nòmina de grans intèrprets i compositors del jazz per engrandir la llegenda d’aquesta música de l’instant. Amb 32 anys, aquest saxofonista californià s’ha forjat un sòlid present i un esplendorós futur pel davant. L’any 2015 va publicar el triple àlbum “The Epic”. Un treball en forma de triple àlbum mastodòntic. Èpic, tal com resa el seu títol, i que desborda talent, inspiració i energia a dojo.
John McLaughlin és tot un mestre tocant la guitarra. Un veritable virtuós. Nascut a Anglaterra, la música índia ha tingut una gran influència en el seu estil. El jazz i la fusió li deuen grans pàgines. Va participar en els primers treballs de Miles Davis i això no deixa de ser un aval. Són celebres els seus encontres amb guitarristes de la talla de Paco de Lucia, Al Dimeola o Carlos Santana, per citar sols alguns exemples. A la dècada dels 70 va liderar la Mahavishnu Orquestra. Lotus Feet, pertany al disc Inner Worlds, publicat l’any 1976. En aquest tema el violó de Jean Luc Ponty s’encarrega de dur la veu cantant. Zakir Hussain domina el temps i l’espai. McLaughlin, guitarrista de dits vertiginosos, es mostra més contingut que mai. Es limita a fer quatre notes, però totes col·locades al seu lloc. En una segona versió, en que McLaughlin i Hussain repeteixen, T.H. Vinayakram al ghatam i Hariprasad Chaurasia, amb el bansuri, en fan una lectura més pausada i reflexiva. Finalment, la versió del disc en estudi. Més elèctrica i colorista. A la xarxa trobareu moltes més versions, pròpies i alienes. Vosaltres mateixos…
Lotus Feet és una mena de mantra musical que ens mostra la vessant més espiritual d’aquest músic singular.
El vampir abandona la penombra del bar. Venint d’on ve, quan empeny les altes vidrieres i entra al gran saló és com un esclat de llum, so i color.
El local és ple de gom a gom. La festa es troba en el seu punt àlgid. Els convidats, entregats a la causa. Tot just l’orquestra acaba de començar a tocar els primers compassos de “sing, sing, sing” un swing frenètic. Esclata la bogeria. El Ramon i l’escultural nòrdica més que ballar, volen desaforats per tota la pista. És l’hora de la disbauxa i els amics dels nuvis estan disposats a fer que aquest dia sigui inoblidable. La núvia, que del vestit només conserva el vel, no es pot desempallegar de les amigues més íntimes i és objecte de jocs i bromes d’allò més innocents. El nuvi, que no duu ni tant sols la corbata, corre perseguit per la Maite i quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos decidides a sotmetre al novici a un ardent ritus iniciàtic. Una corrua, encapçalada per l’Alfons i tot de capgrossos, seguits per tota la mainada, que esvalotats travessen de forma temerària el bosc d’enardits ballarins. Endarrerit, tanca la filera un altre Alfons, un tal López, que porta al cap unes enormes banyes de cérvol que el fan decantar ficant en seriós perill la integritat física del personal (encara traurà algun ull…) En una vora, el Dr. Soares, alt, prim, al voltant dels setanta, molt atractiu, delecta a una rotllana de públic exclusivament femení, entre elles la Imma Costa, totes embadalides per la mirada blava i entremaliada del doctor i el seu càlid accent argentí. Sherlock Holmes i la Margarida sostenen un apassionant debat sobre les similituds i diferències de les boires de Londres i l’Urgell. El Jordi li explica a Tarek “el viatger” que ell sort n’ha tingut d’un GPS anomenat Miquel per poder arribar al convit. A la zona dels refrigeris el Josep s’enfarfega de mousse de mango. Va amb camisa florida sense mànigues, pantaló curt i ulleres de sol. Un abillament més propi del Carib. El Josep Anton, que ha ensumat l’ambient tropical s’ha deixat caure per allí. L’envolta tot un seguici que es mostra interessat en el seu darrer invent. Un enginy per guardar coses que et faria cabre un armari mirall dins la butxaca (riu-te’n de la butxaca màgica del Doraemon) I al seu costat, la jove Alba, que presumeix de padrí. Un home s’entesta a prendre mides a totes les obertures argumentant que ho fa per comprovar si hi passa un tanc. L’Imma Raluy s’ho passa d’allò més bé asseguda al costat del mestre, al piano, tocant a quatre mans. En un racó, la vídua Camps i parentela, que configuren una estampa de voltors, ho critiquen tot. El domador de lleons decapitat s’excusa dient que té el cap en un altre lloc. El sotsinspector Garcia, que arrossega un avet Douglas, s’ha entestat a convèncer la Daisy-Grace a que se n’emporti un exemplar d’aquesta conífera a casa per guarnir-la. Ella però no està d’arbres. És més de pessebre i prefereix la molsa. Manel, el fuster, i la Gata and Cristi posen junts per una foto que els fa el Josep Anton. Aquest, que si una cosa li sobra és temps (potser el treu del seu enginy prodigiós), entre invent i invent aprofita per fer un reportatge fotogràfic. I ves que no el tingui acabat, imprès i enquadernat abans no s’hagi acabat la festa! El Ramon i l’escultural nòrdica passen com una exhalació emportant-se pel davant la mèdium que era al mig com els dijous.Un lleó, enjogassat, amb la pota fa rodar el cap del domador mentre aquest li diu que avui no es nota el cos massa a puesto. Passa corrents la núvia, ja sense vel, decorada com un pastís. La música retrona a tot drap. Les amigues enriolades. El Josep Anton inventor. El Dr Soares i l’Imma Costa ballant. La Margarida i Sherlock Holmes emboirats, també ballant. El Josep Anton fotògraf. L’altra Imma ballant amb el mestre sobre el piano. Al nuvi no se’l veu. El Josep menjant mousse. El Ramon. La nòrdica. El domador. L’Alfons. El vampir…
La Montse abaixa els interruptors. Tot l’edifici queda a les fosques i en silenci. La Montse surt al carrer, just a la plaça Sant Antoni, de Tàrrega. Després de fer una última ullada a la foscor de dins tanca la porta com qui tanca un llibre. Fa fred i no volta una ànima. És tard i té ganes d’arribar a casa.
Els personatges d’aquest relat:
el vampir, el Ramon i la nòrdica, la Maite i les quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos. Els dos Alfons, el Dr Soares, les Immes i el mestre al piano. Sherlock Holmes i la Margarida. El Jordi, Tarek “el viatger” i el GPS Miquel. El Josep enfargegat de mousse de mango. El Josep Antoni viatger, el Josep Antoni inventor, l’Alba. L’home que mesura els tancs. La vídua Camps i parentela. El domador decapitat, el lleó, el sotsinspector Garcia i la Daisy-Grace. L’avet Douglas i la molsa. Manel, el fuster, la Gata and Cristi. El Josep Antoni fotògraf, la mèdium i la Montse. Tots ells presències reals. Que mentre perduri la memòria conformaran un record plaent i entranyable.
La versió radiofònica…
Sing, sing, sing (with a Swing) és un tema escrit i enregistrat en disc originariament per Louis Prima l’any 1936. Un any més tard Benny Goodman enregistraria una versió de 9 minuts! Insòlit en aquella època en un disc de 12 polsades a 78 rpm ocupant el tema les dues cares. (l’estàndard eren 3 minuts en discs de 10 polsades)
Hem inclòs una versió de 2013 amb un solo de bateria a càrrec de Daniel Glass realment espectacular pel seu treball dedicat a la història de la música americana recollit en el DVD The Century Project.
Mr Cansongs 