Tag Archives: Jazz

256 “Summertime”

(George Gershwin)Porgy_and_Bess_(Armstrong_&_Fitzgerald)

Ella Fitzgerald & Louis Armstrong

“Porgy & Bess”

1958

Estiu

Porgy & Bess és una òpera en tres actes, amb música de George Gershwin i llibret anglès d’Ira Gershwin i DuBose Heyward (autor de la novel·la Porgy, en què es basa l’obra). Porgy & Bess narra la història de Porgy, un home negre invàlid que viu als suburbis de Charleston, Carolina del Sud, i els seus intents de rescatar Bess de les urpes de Crown, el seu proxeneta, i de Sportin’ Life, el seu camell.

L’any 1958 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar una selecció de temes. Sumertime és la cançó més popular de l’òpera i que ha esdevingut tot un estàndard del jazz.

Entre la infinitat de versions n’he triat l’original del disc de Fitzgerald i Armstrong, una altra d’Andrea Motis amb Joan Chamorro Quintet & Scott Hamilton. Per últim, una colpidora i lisèrgica versió marca de la casa de Janis Joplin.

 

 

 

 

 

 

255 “The Rhythm Changes”

(Patrice Quinn / Kamasi Washington)kamasi_mike_park

Kamasi Washington

“The Epic”

2015

Jazz amb majúscules

Kamasi Washington ha inscrit el seu nom a la nòmina de grans intèrprets i compositors del jazz per engrandir la llegenda d’aquesta música de l’instant. Amb 32 anys, aquest saxofonista californià s’ha forjat un sòlid present i un esplendorós futur pel davant. L’any 2015 va publicar el triple àlbum “The Epic”. Un treball en forma de triple àlbum mastodòntic. Èpic, tal com resa el seu títol, i que desborda talent, inspiració i energia a dojo.

 

 

 

 

 

 

 

253 “Lotus Feet”

(John McLaughlin)R-1679637-1236501002.jpeg

 

John McLaughlin & Mahavishnu Orchestra

“Inner Worlds”

1976

Mantra musical

John McLaughlin és tot un mestre tocant la guitarra. Un veritable virtuós. Nascut a Anglaterra, la música índia ha tingut una gran influència en el seu estil. El jazz i la fusió li deuen grans pàgines. Va participar en els primers treballs de Miles Davis i això no deixa de ser un aval. Són celebres els seus encontres amb guitarristes de la talla de Paco de Lucia, Al Dimeola o Carlos Santana, per citar sols alguns exemples. A la dècada dels 70 va liderar la Mahavishnu Orquestra. Lotus Feet, pertany al disc Inner Worlds, publicat l’any 1976. En aquest tema el violó de Jean Luc Ponty s’encarrega de dur la veu cantant. Zakir Hussain domina el temps i l’espai. McLaughlin, guitarrista de dits vertiginosos, es mostra més contingut que mai. Es limita a fer quatre notes, però totes col·locades al seu lloc. En una segona versió, en que McLaughlin i Hussain repeteixen, T.H. Vinayakram al ghatam i Hariprasad Chaurasia, amb el bansuri, en fan una lectura més pausada i reflexiva. Finalment, la versió del disc en estudi. Més elèctrica i colorista. A la xarxa trobareu moltes més versions, pròpies i alienes. Vosaltres mateixos…

Lotus Feet és una mena de mantra musical que ens mostra la vessant més espiritual d’aquest músic singular.

 

 

 

 

 

 

238 “Sing, sing, sing (with a Swing)”

(Louis Prima)sing-sing-sing

Benny Goodman                 

“Sing, sing, sing (with a Swing)”

1937

 

Presències reals

El vampir abandona la penombra del bar. Venint d’on ve, quan empeny les altes vidrieres i entra al gran saló és com un esclat de llum, so i color.

El local és ple de gom a gom. La festa es troba en el seu punt àlgid. Els convidats, entregats a la causa. Tot just l’orquestra acaba de començar a tocar els primers compassos de “sing, sing, sing” un swing frenètic. Esclata la bogeria. El Ramon i l’escultural nòrdica més que ballar, volen desaforats per tota la pista. És l’hora de la disbauxa i els amics dels nuvis estan disposats a fer que aquest dia sigui inoblidable. La núvia, que del vestit només conserva el vel, no es pot desempallegar de les amigues més íntimes i és objecte de jocs i bromes d’allò més innocents. El nuvi, que no duu ni tant sols la corbata, corre perseguit per la Maite i quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos decidides a sotmetre al novici a un ardent ritus iniciàtic. Una corrua, encapçalada per l’Alfons i tot de capgrossos, seguits per tota la mainada, que esvalotats travessen de forma temerària el bosc d’enardits ballarins. Endarrerit, tanca la filera un altre Alfons, un tal López, que porta al cap unes enormes banyes de cérvol que el fan decantar ficant en seriós perill la integritat física del personal (encara traurà algun ull…) En una vora, el Dr. Soares, alt, prim, al voltant dels setanta, molt atractiu, delecta a una rotllana de públic exclusivament femení, entre elles la Imma Costa, totes embadalides per la mirada blava i entremaliada del doctor i el seu càlid accent argentí. Sherlock Holmes i la Margarida sostenen un apassionant debat sobre les similituds i diferències de les boires de Londres i l’Urgell. El Jordi li explica a Tarek “el viatger” que ell sort n’ha tingut d’un GPS anomenat Miquel per poder arribar al convit. A la zona dels refrigeris el Josep s’enfarfega de mousse de mango. Va amb camisa florida sense mànigues, pantaló curt i ulleres de sol. Un abillament més propi del Carib. El Josep Anton, que ha ensumat l’ambient tropical s’ha deixat caure per allí. L’envolta tot un seguici que es mostra interessat en el seu darrer invent. Un enginy per guardar coses que et faria cabre un armari mirall dins la butxaca (riu-te’n de la butxaca màgica del Doraemon) I al seu costat, la jove Alba, que presumeix de padrí. Un home s’entesta a prendre mides a totes les obertures argumentant que ho fa per comprovar si hi passa un tanc. L’Imma Raluy s’ho passa d’allò més bé asseguda al costat del mestre, al piano, tocant a quatre mans. En un racó, la vídua Camps i parentela, que configuren una estampa de voltors, ho critiquen tot. El domador de lleons decapitat s’excusa dient que té el cap en un altre lloc. El sotsinspector Garcia, que arrossega un avet Douglas, s’ha entestat a convèncer la Daisy-Grace a que se n’emporti un exemplar d’aquesta conífera a casa per guarnir-la. Ella però no està d’arbres. És més de pessebre i prefereix la molsa. Manel, el fuster, i la Gata and Cristi posen junts per una foto que els fa el Josep Anton. Aquest, que si una cosa li sobra és temps (potser el treu del seu enginy prodigiós), entre invent i invent aprofita per fer un reportatge fotogràfic. I ves que no el tingui acabat, imprès i enquadernat abans no s’hagi acabat la festa! El Ramon i l’escultural nòrdica passen com una exhalació emportant-se pel davant la mèdium que era al mig com els dijous.Un lleó, enjogassat, amb la pota fa rodar el cap del domador mentre aquest li diu que avui no es nota el cos massa a puesto. Passa corrents la núvia, ja sense vel, decorada com un pastís. La música retrona a tot drap. Les amigues enriolades. El Josep Anton inventor. El Dr Soares i l’Imma Costa ballant. La Margarida i Sherlock Holmes emboirats, també ballant. El Josep Anton fotògraf. L’altra Imma ballant amb el mestre sobre el piano. Al nuvi no se’l veu. El Josep menjant mousse.  El Ramon. La nòrdica. El domador. L’Alfons. El vampir…

La Montse abaixa els interruptors. Tot l’edifici queda a les fosques i en silenci. La Montse surt al carrer, just a la plaça Sant Antoni, de Tàrrega. Després de fer una última ullada a la foscor de dins tanca la porta com qui tanca un llibre. Fa fred i no volta una ànima. És tard i té ganes d’arribar a casa.

Els personatges d’aquest relat:

el vampir, el Ramon i la nòrdica, la Maite i les quatre germanes amb vestits transparents i vaporosos. Els dos Alfons, el Dr Soares, les Immes i el mestre al piano. Sherlock Holmes i la Margarida. El Jordi, Tarek “el viatger” i el GPS Miquel. El Josep enfargegat de mousse de mango. El Josep Antoni viatger, el Josep Antoni inventor, l’Alba. L’home que mesura els tancs. La vídua Camps i parentela. El domador decapitat, el lleó, el sotsinspector Garcia i la Daisy-Grace. L’avet Douglas i la molsa. Manel, el fuster, la Gata and Cristi. El Josep Antoni fotògraf, la mèdium i la Montse. Tots ells presències reals. Que mentre perduri la memòria conformaran un record plaent i entranyable.

La versió radiofònica…

Sing, sing, sing (with a Swing) és un tema escrit i enregistrat en disc originariament per Louis Prima l’any 1936. Un any més tard Benny Goodman enregistraria una versió de 9 minuts! Insòlit en aquella època en un disc de 12 polsades a 78 rpm ocupant el tema les dues cares. (l’estàndard eren 3 minuts en discs de 10 polsades)

Hem inclòs una versió de 2013 amb un solo de bateria a càrrec de Daniel Glass realment espectacular pel seu treball dedicat a la història de la música americana recollit en el DVD The Century Project.

 

225 “Body & Soul”

(Edward Heyman / Robert Sour / Frank Eyton / Johnny Green)TETE_MONTOLIU_TETE!

Tete Montoliu                  

“Tete!”

1975

 

Tete a la memòria

El passat 24 d’agost es van complir 20 anys de la mort de Tete Montoliu als 64 anys. Al Tete li tenia una consideració especial doncs sembla ser que eren parents amb la Maria el Torra, veïna del meu poble. Algun cop a casa havia sentir algun comentari al respecte. La Maria tenia molta relació amb la meva família (havien compartit tertúlies, sopars, saraus i dies de platja) Ara, que he anat perdent confidents no puc precisar quin grau de parentiu tenien. De la Maria també sé que havia tingut una vida de novel·la però tampoc recordo els detalls. El temps va sepultant histories segurament dignes de ser explicades. Així que si vull recuperar tota aquella informació hauré de recórrer a noves fonts d’informació. Segurament hauré d’acudir als més vells del lloc, i esperar que la memòria no els traeixi com a mi.

Sortosament de la música i del virtuosisme del Tete sí que en tenim constància gràcies a les gravacions que es conserven. Aquest Cansongs tant poc didàctic i eloqüent, tant desmemoriat i poc memorable, el miraré d’apariar amb una anècdota que vaig sentir l’altre dia a la radio. Va anar més o menys així (escric de [mala] memória). L’Ignasi Terraza (un altre gran pianista, també invident) va anar a un concert del Tete Montoliu. Es va quedar absort escoltant tocar al mestre. Quan va acabar el concert l’Ignasi va anar a felicitar-lo i mostrar la seva admiració. El Tete li va dir:

– Seu al piano i toca tu ara.
-No, no. Jo prefereixo escoltar (l’Ignasi va contestar)
A lo que el Tete va replicar:
-Què és tocar música sinó escoltar…


214 “Oceanus”

(Ralph Towner)Solstice

Ralph Towner

“Solstice”

1975

 

Música sense significat?

“Del que no es pot parlar cal callar”

Ludwig Wittgenstein

Després d’algun que altre lliurament debatent sobre el significat de les lletres de les cançons (ja veu Mr Raons que el seu comentari a dut cua…) aquest cop dedicarem el Cansongs a un tema instrumental. Aquí no hi han paraules que valguin. Música pura i dura. Però tant si una cançó hi ha lletra o no, un tema musical no deixa de ser aquella sensació que ens transmet. Valgui com a mostra que podem escoltar una cançó en un idioma totalment desconegut i del que no entenen ni mu i tot i així disfrutar de valent.

Què va ser primer, la lletra o la música? Dependrà fins on vulguem abastar el concepte del què considerem música. La música concreta ja existia des que el món era món. Des de la remor del vent fins a una allau. Des de la creació de l’univers si volem ser primmirats. Però la cançó com a tal, amb lletra i música, potser va néixer amb un australopitec caçant-se els dits amb una pedra. Emetent un gemec de dolor irreprimit acompanyat pel so contundent de la pedra sobre l’os. Una peça mínima. Rotunda. Un acord primitiu, igual a destemps i poc afinat, però sincer i sentit, expressat amb tota l’ànima. L’èmfasi (que diria el Lluís Virgili), que en definitiva és el que ens transmet l’emoció de la música, per sobre de qualsevol significat.

182″La Fiesta”

(Chick Corea)Return-to-Forever

Chick Corea

“Return to Forever”

1972

 

ECM

La publicació a Espanya dels discos del prestigiós segell discogràfic alemany ECM (Edition of Contemporany Music) allà cap als anys 70, va suposar un gran esdeveniment pels aficionats de la música enllaunada. Als discos de bandes i músics que seguíem en aquell temps, en el meu cas preferentment, de psicodèlica, rock simfònic i música electrònica, s’hi van afegir tot un seguit d’artistes desconeguts fins llavors i que ampliaven l’espectre musical. ECM podríem dir que s’ocupa del Jazz d’avanguarda, però com sempre en aquests casos, aquesta etiqueta es queda curta per definir l’extens espectre que avarca el catàleg de la casa. En una altra línea però barrejada amb aquesta, sense fer-ne distincions (tot és música…) enregistra música clàssica, que va de versions de música antiga fins a obres originals de compositors contemporanis.

Tot estava summament cuidat, des de l’enregistrament fins al disseny. Destacava l’elegància de les caràtules. Res a veure amb les oníriques i impactants imatges d’Hipgnosis, que en aquella època tallava el bacallà, o les nyonyes imatges dels grup posant davant càmera. Aquí era tot més diàfan, net i polit.

La nòmina d’artistes és espectacular. Keith Jarrett, Jan Garbarek, Gary Burdon, PatMetheny, Miroslav Vitous, Stanley Clack, Jack Dejohnette, Egberto Gismonti són alguns dels més coneguts. Una llarga nòmina d’artistes nòrdics engreixen la nòmina del segell. Noms poc o gens coneguts fora del circuit d’erudits, però músics tècnicament impecables, tots de primeríssima fila.

Chick Corea era un dels artistes amb els que disfrutava de valent. Després de passar per la banda de Miles Davis i aportar-hi el seu talent amb el piano elèctric, Chick Corea es va forjar una extensa carrera en solitari que encara dura avui en dia (als estius és habitual trobar-lo sent cap de cartell dels festivals de jazz més reputats de l’estat i d’arreu del món durant tot l’any)

La Fiesta és habitual en el repertori de Chick Corea i ja s’ha convertit en un standard. El tema, de reminiscències espanyoles, apareix per primer cop al disc Return to Forever, de 1972 (títol que donaria nom a la banda que acompanyaria al pianista de Massachusetts del 1972 al 1977 (el 2009 van tornar a reunir-se per realitzar alguns concerts i enregistrar-los en viu) Per raons de drets aquesta primera versió no es troba a YouTube. De les diverses versions disponibles destacaria aquesta, relativament recent (2011), de Chick Corea i Gary Burdon en directe. Ja havien enregistrat junts el tema a Duets (1978), àlbum en estudi, també per ECM. Un plaer pels sentits. Una autèntica Fiesta.

D’alguna manera aquest Cansongs va dedicat al Toni Serés, seguidor habitual del blog. Persona de basta cultura i bon amic. Per algun comentari tinc la certesa que, en un moment o altre, cadascú des del seu auditori particular, durant aquells llunyans 70, vam coincidir escoltant Return to Forever.