Tag Archives: Jazz

214 “Oceanus”

(Ralph Towner)Solstice

Ralph Towner

“Solstice”

1975

 

Música sense significat?

“Del que no es pot parlar cal callar”

Ludwig Wittgenstein

Després d’algun que altre lliurament debatent sobre el significat de les lletres de les cançons (ja veu Mr Raons que el seu comentari a dut cua…) aquest cop dedicarem el Cansongs a un tema instrumental. Aquí no hi han paraules que valguin. Música pura i dura. Però tant si una cançó hi ha lletra o no, un tema musical no deixa de ser aquella sensació que ens transmet. Valgui com a mostra que podem escoltar una cançó en un idioma totalment desconegut i del que no entenen ni mu i tot i així disfrutar de valent.

Què va ser primer, la lletra o la música? Dependrà fins on vulguem abastar el concepte del què considerem música. La música concreta ja existia des que el món era món. Des de la remor del vent fins a una allau. Des de la creació de l’univers si volem ser primmirats. Però la cançó com a tal, amb lletra i música, potser va néixer amb un australopitec caçant-se els dits amb una pedra. Emetent un gemec de dolor irreprimit acompanyat pel so contundent de la pedra sobre l’os. Una peça mínima. Rotunda. Un acord primitiu, igual a destemps i poc afinat, però sincer i sentit, expressat amb tota l’ànima. L’èmfasi (que diria el Lluís Virgili), que en definitiva és el que ens transmet l’emoció de la música, per sobre de qualsevol significat.

182″La Fiesta”

(Chick Corea)Return-to-Forever

Chick Corea

“Return to Forever”

1972

 

ECM

La publicació a Espanya dels discos del prestigiós segell discogràfic alemany ECM (Edition of Contemporany Music) allà cap als anys 70, va suposar un gran esdeveniment pels aficionats de la música enllaunada. Als discos de bandes i músics que seguíem en aquell temps, en el meu cas preferentment, de psicodèlica, rock simfònic i música electrònica, s’hi van afegir tot un seguit d’artistes desconeguts fins llavors i que ampliaven l’espectre musical. ECM podríem dir que s’ocupa del Jazz d’avanguarda, però com sempre en aquests casos, aquesta etiqueta es queda curta per definir l’extens espectre que avarca el catàleg de la casa. En una altra línea però barrejada amb aquesta, sense fer-ne distincions (tot és música…) enregistra música clàssica, que va de versions de música antiga fins a obres originals de compositors contemporanis.

Tot estava summament cuidat, des de l’enregistrament fins al disseny. Destacava l’elegància de les caràtules. Res a veure amb les oníriques i impactants imatges d’Hipgnosis, que en aquella època tallava el bacallà, o les nyonyes imatges dels grup posant davant càmera. Aquí era tot més diàfan, net i polit.

La nòmina d’artistes és espectacular. Keith Jarrett, Jan Garbarek, Gary Burdon, PatMetheny, Miroslav Vitous, Stanley Clack, Jack Dejohnette, Egberto Gismonti són alguns dels més coneguts. Una llarga nòmina d’artistes nòrdics engreixen la nòmina del segell. Noms poc o gens coneguts fora del circuit d’erudits, però músics tècnicament impecables, tots de primeríssima fila.

Chick Corea era un dels artistes amb els que disfrutava de valent. Després de passar per la banda de Miles Davis i aportar-hi el seu talent amb el piano elèctric, Chick Corea es va forjar una extensa carrera en solitari que encara dura avui en dia (als estius és habitual trobar-lo sent cap de cartell dels festivals de jazz més reputats de l’estat i d’arreu del món durant tot l’any)

La Fiesta és habitual en el repertori de Chick Corea i ja s’ha convertit en un standard. El tema, de reminiscències espanyoles, apareix per primer cop al disc Return to Forever, de 1972 (títol que donaria nom a la banda que acompanyaria al pianista de Massachusetts del 1972 al 1977 (el 2009 van tornar a reunir-se per realitzar alguns concerts i enregistrar-los en viu) Per raons de drets aquesta primera versió no es troba a YouTube. De les diverses versions disponibles destacaria aquesta, relativament recent (2011), de Chick Corea i Gary Burdon en directe. Ja havien enregistrat junts el tema a Duets (1978), àlbum en estudi, també per ECM. Un plaer pels sentits. Una autèntica Fiesta.

D’alguna manera aquest Cansongs va dedicat al Toni Serés, seguidor habitual del blog. Persona de basta cultura i bon amic. Per algun comentari tinc la certesa que, en un moment o altre, cadascú des del seu auditori particular, durant aquells llunyans 70, vam coincidir escoltant Return to Forever.

179 “The Pursuit of the Woman with the Feathered Hat”

(Joe Zawinul)Weather Report

Weather Report

“Mr. Gone”

1978

 

La trama oriental (1a part)

El curiós de ca la bacona

No ens enganyem. No hi ha com fer les necessitats a casa. Són d’admirar aquells que són capaços de defecar a qualsevol lloc, lliurats de tota afecció, mania o recel. Fins i tot hom diria que sembla lo més natural i saludable. Les deixalles, com més lluny de casa, millor. Tal com deien aquells parents, que lo seu era mocar-se amb mocadors de paper. Fer-ho amb mocador de roba era poc higiènic doncs era com guardar-se el constipat a la butxaca. En canvi, amb els de paper es llença, i fora. Jo, que voleu què us digui, sóc de mocador de roba de tota la vida. I sempre dos, per si de cas. Tot hi admetre la lògica aclaparadora de la teoria dels meus consanguinis, reconec que no hi puc. Ni amb lo dels mocadors ni amb lo de cagar fora de casa. I tant una cosa com l’altra, els mocadors i… les dejeccions, m’han esgarrat algun que altre cas. Més d’un cop, en plena missió, he hagut de marxar cap a casa a fer de ventre. Després, tornar al lloc en qüestió i arribar ja a misses dites. És per això que sempre procuro sortir de casa pentinat, menjat, pixat i cagat. Ah, i amb dos mocadors nets a la butxaca. Però tot això me’n guardaré prou de dir-ho. Sens dubte són uns dels meus punts flacs i, si aquesta informació, que ara em rebel·lo a mi mateix, a la manera de monòleg interior, caigués en mans de l’enemic, podria ser utilitzada en contra meva i esdevindria un greu inconvenient pel bon esdevindre de futures missions. I tampoc pot caure en mans amigues. Per molt que se’n valorés el meu valor i dots innates, això ben segur seria una taca al meu expedient, una rèmora que truncaria el meu ingrés a l’elit dels investigadors, que la seva comesa no és altra que la de resoldre qüestions d’abast interestel·lar, ve-t’ho aquí.

 

Pla de desafecció

El cas que tinc ara mateix sobre la taula, el que he anomenat, de manera provisional i fins que no s’aclareixin els fets, “la trama oriental”, va començar de la següent manera. Per la seva total compressió ens hem de remuntar temps endarrere, ab ovo de quan em trobava en ple pla de desafecció cap als gats. La meva bona relació amb aquests petits mamífers és del tot coneguda. Les meves actuals obligacions com a detectiu però priven de dedicar-hi el temps necessari. Les gates, astutes elles, ja es cuiden d’amagar les cries lluny de qualsevol presència humana. Un cop esquerats, començen a aparèixer de tot arreu bèsties menudes, escardalenques, esquerpes, famèliques, esfereïdes… i lletges! Fins i tot alguna de guenya. M’aclaparo davant la gran profusió de petits felins sense domesticar. Un gatet amansit pot ser un àngel. Un de feréstec és el dimoni. El mètode estava funcionant (el de desafecció vull dir…) fins que un dia, la meva gata emprenedora (sí, aquella que busca a fora el que no li donen a casa), en un gest d’excessiva confiança, va sortir del cau on tenia els petits tant campante i sense prendre cap mena de precaució. Jo, en un acte de debilitat, vaig buscar, fins a trobar-la, aquella petita llar. Tres petits i afables gatets es van deixar acaronar per les meves mans repetint un ritual que es remunta a la infantesa. I per si això fos poc, quan després la mare va ensumar la profanació, no es va dignar ni tant sols a canviar-los de lloc. Ja eren meus. O jo seu (ja m’havien robat el cor). Els tres gatets ja han sortit del cau. Ara són tres gatets jovenets, blanquets, eixorivits i enjogassats. Cada matí, quan escampo el menjar pel terra, s’hi aboca un estol indefinit de gats de totes classes, mides, xures i colors. Un, dos i… tres. Hi són tots tres! (faig alleujat). Pla de desafecció enlaire. Hauré de augmentar la dosi d’alcohol.

 

L’art de la disfressa

L’art de la disfressa és inherent a l’ofici de detectiu. Ocultar-se, dissimular, simular ser un altre sota una aparença aliena. Forma part de la seva essència. Disfressar-se bé però, no és tant senzill com sembla. Com ja és sabut, un futur agent de l’ordre sideral ha de preparar-se assidue modum. Així que em trobava practicant el subtil art de la disfressa per quan fos menester. Havia fet algunes provatures amb roba i alguns complements trobats als armaris de casa, davant del mirall. Els resultats eren realment pasmosos. Me’n feia creus de com amb un simple canvi de vestuari podem semblar un altre. En un acte de sinceritat però, i mirant-me fixament als ulls em deia que aquell era jo, per molt que les aparences enganyessin. Era necessari exposar-me a la vista i al judici dels altres. Algú que no fos jo. Com tot experiment que es preï primer calia provar-ho amb animals. I això és el que feia. Em ficava diferents atuendos i complements i sortia a fora a sotmetrem al judici dels gats. Abrics, jaquetes, barrets, perruques, bigotis, barbes, ulleres. Diferents combinacions i complements. Calia impostar la veu també, detall important i que sovint (ho podem veure a les pel·lícules d’espies…) no s’ha cuidat prou. Veu ronca, de pito, falset, gangós, tartamut. Com a primer banc de proves recorria a clixés, només aptes per assajos, no pas per a casos de debò: Chiquito, Eugénio, Jesús Hermida… Com a resultat obtenia una espantada general. Només aguantaven el tipus, la gata emprenedora, que es mostrava indiferent (és de món i està curada d’espants) i els tres gatets (santa innocència…) que se’m quedaven mirant, perplexos (bé, quan vaig sortir decidit fent de Chiquito es van endur un bon ensurt…) Amb els gats i el seu bon olfacte vaig comprovar que també caldria una bona untada de perfum, ungüent, bàlsam o qualsevol altra substància que camuflés l’olor corporal. Amb aquest conjunts de coses s’obtenia una cuirassa, una pell externa. Ara només calia insuflar-hi ànima. Interpretar un personatge.  

Van ser dies de treball intens. Havia arribat l’hora de provar l’experiment amb éssers humanes, assumint el risc que això comporta. Va ser assenyat triar una hora prudent. A primeríssima hora del matí volta poca gent i en cas de que l’assaig sortís malament, minimitzar els danys i evitar mals majors. Americana, pantalons de pana, faixa i boina (del meu difunt padrí)  i barba prominent (d’un joc d’articles de broma) van ser la combinació escollida. Estossegava de tant en tant i parava una mica encorbat. El Prims podria ser una bona pedra de toc. Exposar-me a l’ull clínic d’un home sagaç i observador com ell era una veritable proba de foc. Al poc de sortir de casa em vaig creuar amb un parell de matiners sense aixecar sospites. Tot just arribar al Calvari ja vaig veure al Prims a l’altra punta de carrer. De seguida que va detecta la meva presència va enfilar carrer amunt i va vindre cap a mi amb pas decidit. “Melà…! Escolta Melà…!” feia el miserable. Per sort, amb una maniobra digna d’un atleta, vaig poder fer un canvi de sentit i fugir d’allí a la carrera. Vaig esmunyir-me per dreceres poc practicables però que jo em vaig empenyar a practicar, resant de no trobar-me a ningú doncs la vestimenta i el posat ara si que no lligaven gens, amb el perill que això suposava no tant sols cap a la meva persona sinó també pel l’esdevindre de futures missions.

Un cop a casa, suat amerat i esbufegant, vaig veure com la disfressa havia quedat feta un llum, tota estampada de card, arç, cua de rata, milloca i esbarzer. Practicament inservible. Més tard, un cop assossegat, vaig trobant-li una nova utilitat a la disfressa, que no era altra que la de camuflatge, molt adient en segons quines situacions al de fora. El vaig penjar a l’armari tal qual.

Em preguntava com el Prims havia sigut capaç de reconeixem amb aquell aspecte i de tant lluny. Manejava dues possibles hipòtesis:

Opció A – El Prims era realment bo i posseïa dots extraordariament eficaços per disseccionar identitats.

Opció B – A tothom anomenava Melà. El nom de Melà era un Mcguffin. Tothom donava per entès que el confonien. Era una tàctica que amb tothom funcionava. Tret que ensopegués amb el mateix Melà, que llavors ho clavava.

Realment una estratègia d’una ment prodigiosa.

 

L’estrany cas del gat a mitjanit

Pocs dies després, al matí, no em van sortir els comptes. Un… dos… i… merda!  En falta un! Vaig resseguir racons i jaços habituals. Res. Ni rastre del tercer gatet.

La nit anterior havia estat tranquil·la. Era al meu despatx apurant un cul de bossa de patates fregides destorrades i encenent l’últim cigarret del dia quan vaig espiar a través de la persiana de la finestra. A fora era fosc. La farola del carrer parpellejava. Vaig observar moviments estranys. Un vehicle que circulava molt lentament es va aturar just davant de casa. La llum dels pilots de frens van tenyir de vermell la façana del davant. La porta del vehicle, la del costat de l’acompanyant, es va obrir. La disfunció de la farola conferia a l’escena un efecte estroboscòpic. Algú va baixar. Amb l’esvaïda llum de l’interior del cubicle em va semblar distingir la silueta del conductor. Al que havia baixat es va desplaçar fins a perdre’l de vista. L’altre esperava dins del vehicle amb el motor en marxa. Al cap d’uns segons el que havia baixat va tornar a entrar dins el meu camp de visió. Semblava que duia alguna cosa als dits. Ara amb pas nerviós s’afanyava per deixar-ho al darrera la furgoneta (vaig deduir que era una furgoneta) Gairebé no li va donar temps a pujar que el conductor ja havia arrancat desapareixen carrer avall en la foscor de la nit. Just abans de perdre’l de vista vaig poder endevinar al lateral del vehicle traços que semblaven ser signes orientals. Després, silenci. La farola va defallir definitivament.

En qualsevol cas a totes aquestes il·lacions no hi vaig arribar fins l’endemà al matí. Un cop assabentat de la desaparició del gat vaig lligar caps. Aquesta escena nocturna la vaig haver de reconstruir a posteriori, no sense fer un gran esforç mental i tirant de dots innates, vet aquí, dels indicis treure’n deduccions.

 

La descoberta

Els següents dies vaig vagar per la comarca resseguint tots els locals xinesos. La profussió d’aquests garitos i la impossibilitat de vigilar-los tots amb la dedicació que el cas requeria em va colpir el cor i enfonsar en el més absolut desànim. Una tarda, cap cot, a punt de llançar la tovallola, va passar davant meu, com una aparició, la furgoneta en qüestió. Els traços precisos i nítids que se’m revelaven a la llum del sol eren ben bé nous, però el signes orientals esgrafiats al lateral del vehicle encaixaven perfectament amb els que havia entrevist aquella nit fatídica. No hi havia dubte. Era el mateix vehicle. Va trencar per una travessia. Per sort vaig ser a temps de veure com la furgoneta s’introduïa dins del què semblava un pati interior. Un cop dins la portalada es va tancar darrere seu flanquejada per un mur alt i inflanquejable. Vaig donar el tomb a la mansana. Efectivament, per alçada, el pati coincidia amb el local xinés. El pati deuria fer les funcions de magatzem del restaurant.

Em vaig ficar mans a l’obra. Aquella mateixa nit accediria a l’interior del local per esbrinar què se’n havia fet del meu petit gatet blanc desaparegut. Aquest cop però la disfressa escollida seria de molt més nivell. Havia remenat pel mundo de les esgolfes. Hi havia trobat tota una combinació de la tia Pepa. Un vestit de nit de mudar de color negre. Originariament de màniga llarga i llarg fins als peus. Al ser més alt, el vestit em quedava més axurat, les mànigues fins als colzes i curt just per sota dels genolls. I naturalment, els complements: sabates de taló alt, collarets, anells, arracades, rellotge, braçalets… enjoiat fins dalt. Una mica de farciment als pits i un bon toc de maquillatge acabarien de fer la resta. Ah, i tot això tocat amb un barret (emplomallat i tot!) que causaria sensació.

Espero que sigui l’hora de sopar per baixar del cotxe. Amb pas elegant i impertèrrit creuo el carrer fins arribar a la vorera. La repicadissa dels talons sobre les llambordes ressona en la nit. Amb gest decidit entro al restaurant xinès.

Continuarà…

174 “Lingus”

(Michael League)Snarky-Puppy-We-Like-It-Here1-1024x1024

Snarky Puppy

“We Like It Here”

2014

 

Big bands.

Dins el Cultura/s (suplement del diari La Vanguardia) cada dissabte tinc una cita ineludible amb Registre/s, apartat dedicat a les novetats discogràfiques. A l’exemplar del passat 14 de maig, Mauricio Bach, en una breu però exemplar ressenya feia un repàs a les big bands del segle XXI. El terme big band fa referència a una gran banda o orquestra de jazz. Aquests tipus de formació musical pròpia de la música de jazz va estar en voga a l’època daurada del swing, durant les dècades dels 30 i 40, prolongant-se fins a principis dels anys 60 (tot això al segle XX). A la seva nòmina hi figuren noms il·lustres com ara Count Basie, Duke Ellintong, Glenn Miller o Benny Goodman. Després, noves corrents estètiques, bebop, free jazz, i els elevats costos econòmiques que suposava reunir formacions tant nombroses van fer caure en desús aquesta modalitat.

Actualment però, amb les big bands sembla que tornen a brotar nous llucs. A l’esmentada ressenya del Cultura/s s’hi fa esment de varies d’aquestes big bands que han adaptat aquest tipus de formació als temps actuals. I la tria és realment enlluernadora. Del tots els artistes esmentats sols coneixia Wynton Marsalis (ja apareix al número 62 del Cansongs) que, com diu Mauricio Bach, amb la Lincoln Center Orchestra practica un jazz d’arqueologia, mot que defineix a la perfecció la tasca de Marsalis, doncs aquest fa una immersió en les arrels del jazz per fer-ne una relectura. La resta de propostes són ben diferents però totes fascinants. Segur que totes aniran apareixen per aquí al blog. Avui però voldria deixar constància de Snarky Puppy, una big band en versió moderna que a les tradicionals seccions de vent i percussió incorpora guitarres elèctriques i teclats electrònics. El resultat és realment entusiasta i vitalista.

En aquesta gravació crida l’atenció aquest format de concert tant íntim, amb auriculars per cadascun dels membres del públic. En podrien prendre bon exemple els tècnics de so del Bruce Springteen o qui carall siguin els responsables, doncs potser seria una solució als greus problemes d’àudio que hi van haver l’altre dia al concret a Barcelona. I que el so estiguessin a l’alçada de l’honestedat i entrega de The Boss*

*(la font que ha donat fe del nefast so del concert del Camp Nou ha estat el Joan Francesc Dalmau, a qui últimament fem anar de poli malo. Que ens dispensi la confiança…)

173 “Sweet Thing”

(Van Morrison)Astral Weeks

Van Morrison

“Astral Weeks”

1968

 

Els 60 a Discópolis.

Radio 3, que va camí dels 40, continua sent l’emissora de referència a nivell estatal en la divulgació de la música popular. La seva filosofia sempre ha estat basada en criteris culturals i divulgatius. Un servei que pot i ha d’oferir un ens públic. Fa potser una dècada llarga la programació va virar cap a lo que seria la radiofórmula. Llavors les premisses semblaven ser unes altres, més encarades cap a l’entreteniment i la mercadotècnia. Un tenia la impressió que la cosa feia aigües i se’n anava tot a noris. Lo pitjor encara havia d’arribar. En van treure de sobre a molts dels presentadors de l’emissora amb jubilacions anticipades. Alguns, com ara Ramon Trecet o Diego A. Manrique, que en un principi no es van avindre a deixar el barco, van acabar despatxats de mala manera i de forma poc elegant. Ha passat el temps i per sort Radio 3 ha sortit a flote. Els programes s’han redreçat, força treballats i nodrit de continguts molt interessants. L’emissora, tot hi estar molt més estructurada que abans, sembla respirar, salvant les distàncies, aquell aire fresc dels inicis.

Encara queden però, dispersats per la graella de Radio 3, algun que altre d’aquells vells dinosaures. Un d’ells és José Miguel López, amb el seu programa Discópolis (de dilluns a divendres, de 14.00 a 15.00 h) que des de l’any 1987 ençà aguanta ferm a l’univers de les ones hertzianes. També el podem escoltar a Discópolis jazz (dissabtes i diumenges, de 14.00 a 15.00 h), successor de A todo jazz, programa que la mort del malaurat Juan Carlos Cifuentes, Cifu, va deixar orfe i que José Miguel López en va assumir la direcció i presentació.

Aquests darrers tres mesos Discópolis ha estat dedicant íntegrament els seus programes ha repassar els millors discos de la dècada dels 60. Una gran dècada, per cert, en que el rock ‘n’ roll es trobava a les beceroles i tot estava per fer. Per franja horària puc escoltar practicament cada dia el programa i això em permet rememorar, redescobrir, i en molts casos, descobrir molts dels temes pioners i que van semptar les bases del que és avui en dia la música popular. Fa unes setmanes van repassar un artista que tenia poc freqüentat. Es tracta de Van Morrison, concretament del seu disc Astral Weeks, segon treball de l’anomenat lleó de Belfast, i que data de l’any 1968. És un disc magnífic. Amb una música potser més propera al folk que no pas al rock. Es tracta de composicions delicades i plenes d’emotivitat. Per interpretar-les, Van Morrison es va envoltar de músics del món del jazz convertin aquest disc en una autèntica obra d’orfebreria. Una veritable delícia.

En una conversa, el Joan Francesc Dalmau em va explicar que recentment havia assistit a un concert del Van Morrison. “No tornaré més a cap concert seu…” em va aviar agreujat. Pel comentari poc entusiasta i algun detall vaig deduir que no era el concert el que l’havia decebut al Joan Francesc, sinó algun desaire inadequat del senyor Morrison. Cal dispensar-li. No ha de ser fàcil comportar-se quan ets una llegenda viva de la música. Les llegendes mortes ho tenen més senzill. En tenen prou guardant la compostura.

Una versió en directe del 2008. La versió original de l’àlbum, amb la lletra traduïda al castellà. Mai es pot deixar passar per alt incloure una versió del Jeff Buckley.

155 “Sol d’octubre”

(Marc Miralta)Marc Miralta

Marc Miralta

“Jazz a l’estudi”

2011

 

Sol nocturn

Ja fa nits que a altes hores de la matinada, sense poder agafar el son, m’alço del llit i, com un somnàmbul impostat, rodo per una casa sense llum, ni foc, ni cendra calenta. M’arrauleixo a la butaca davant de la televisió buscant amb el seu afecte narcòtic, recobrar el son perdut. A aquella hora gairebé a tots els canals et volen vendre coberteries o hi fan música. Ja em vam parlar d’aquest tema i sembla que no es tracta de cap rampell melòman sinó més aviat d’una raó purament crematística. Amb tot aquest enrenou, el d’aixecar-me per les nit vull dir, m’he xupat un grapat de jazz a l’estudi. La veritat és que hi ha gent molt bona i a més a més molt preparada. Amb el volum baixíssim, bressat per la música, debilitat pel poc descans, la foscor de la casa i el silenci, tot just trencat per un lleu fil musical, d’uns músics que van a la seva sense atendre a oients solitaris. Per que els músics de jazz són onanistes de mena. En solitari, per parelles, trios o quartets. En grans big bands fins i tot (valgui la redundància) S’escolten i complauen entre ells. Es donen bo a ells mateixos. La resta a callar, trempar i riure. Són jutge i part. En un concert de jazz l’auditori acaba just al llindar de l’escenari. Més enllà no compta.

Habitualment, tot i que aquell enrenou de la televisió desperta el meu interès, el son m’acaba vencent. L’altra nit però, va sortir al programa un paio amb una baluerna. Es tractava d’un xilofon que tocava amb sorprenent desimboltura. El tarannà campexano d’aquell xicot va acabar d’ajudar a desvetlla’m. Escoltant-lo ja vaig empalmar amb el Telenotícies, la dutxa, la tassa de llet i així amb tota la resta del dia.

Aquell mateix matí, ja despert del tot, vaig córrer a comprovar si aquella música era tant bona com m’havia semblat des d’un bon inici o, si aquell encanteri inicial era fruit a l’estat de somieig del moment. Amb tots els sentits en ordre i amb tot el coneixement vaig corroborar que, efectivament, aquella música era molt bona. Com a mostra us deixo aquí aquest Sol d’octubre (preste en aquest temps), lluminosa peça de Marc Miralta que a mi em va enlluernar en plena nit.

Nota: en l’enllaç hi ha tot l’àlbum sencer. Veig però que es pot navegar dins la finestra. A dalt, a l’esquerra hi ha un desplegable. Escolliu el número 6-Sol d’octubre. Si voleu escoltar tot el disc també és una bona opció. Vosaltres mateixos…)

En aquest enllaç podeu veure el programa en qüestió emès a TV3
http://www.ccma.cat/video/embed/3379950

137 “Little Bittern”

(John Zorn)John_Zorn_-_O'o_album_art

John Zorn

“O’o”

2009

Mail obert

Hola Joan Francesc.

He estat pensant amb la conversa que hem tingut aquesta tarda i el neguit que et produeix els preparatius d’aquesta mena de concert-bacanal-testament, la noche de los muertos vivientes o ves a saber el què acabarà sent aquest event. Per il·lusió no serà. M’ha fet especial gràcia el suggeriment que t’ha fet el Rafel de que amb tantes i variades personalitats, per que la cosa no acabi sortint-se de mare, mantindre sempre algú dalt l’escenari que tingui clar cap on es vol anar i garantir així una coherència al llarg de tot el concert. Respecte a això i tal com t’he comentat, et passo un vídeo del John Zorn, que com a mínim podríem qualificar de curiós doncs jo encara no havia vist mai una format com aquest. Un grup de músics de jazz (i quins músics…) i el compositor, el propi John Zorn al mig de l’escenari. Una manera de director, guia o mentor, donant entrades, consignes, recordatoris, comentaris i tota mena de indicacions als músics. Lo d’un director en jazz és comú en big band, però no en grups reduïts com en aquest cas. En qualsevol cas, i tornant al tema que ens ocupa, el de les mares marxades, serà interessant veure aquest xoc estilístic. La gràcia segurament estarà en aquest estira i arrosa. Una cosa o altra en sortirà. Estic segur que bona.

Bé, espero que el tema t’agradi (els intèrprets són de primera) Moltes gràcies pel llibre i fins aviat!

Una abraçada (també al Nel i la Magalí)

Jordi

PD: Del John Zorn ja te’n tornaré a parlar en altres ocasions. Aquest compositor i músic novaiorquès és un artista amb moltes i molt variades facetes. Prolífic i amb una llarga trajectòria a les espatlles.