Mes: Setembre de 2015

153 “Paranoid Android”

(Colin Greenwood / Ed O’Brien / Jonny Greenwood / Philip Selway / Thom Yorke)OK

Radiohead

“OK Computer”

1997

 

Silenci

Mals temps per la lírica. El pacient i sofert seguidor d’aquest blog ja deu haver perdut la fe. A mitjanit, en la foscor, rebre aquell senyal inequívoc que anuncia un nou Cansongs deu ser confortable. I ara no arriba. Avui, al carrer del Calvari he aprofitant la lluna plena per albirar a Mr Pesquises. Ni rastre del detectiu. Tampoc del piano al bar Foment. Fa mesos que Mr Raons i Mr Cansongs no es troben per fer un cafè i arreglar el món. Al celler, darrerra la porta, temes musicals, nous i vells i de tota mena, s’apilen a les escales sense que ningú respongui a les súpliques de llibertat. El silenci també és música. Això sí, sempre que vagi seguit o precedit per alguna que altra nota. El silenci per si sol és el no-res.

Ja que es tracta de mantindre les constants vitals del blog aposto per cavall guanyador. Al menys que en lo musical no decaigui. En el seu debut Radiohead es va trobar amb un hit aclaparador amb Creep.

https://youtu.be/VbCbcTgxdv8

Aquests èxits prematurs poden enfonsar una banda. Al menys fer trontollar la seva carrera. La banda d’Abingdon (Anglaterra) va saber trampejar aquest sotrac tirant pel dret. Estava clar que Thom Yorke i cia no es conformaven sent un grup de rock de tants. Amb OK Computer, el seu tercer treball, Radiohead incorpora l’electrònica a la seva música i aconsegueix un àlbum important dins el panorama de la música popular. Valent, imaginatiu, innovador, amb un resultat gèlid i emotiu alhora. Rock adult que dia el bon amic i melòman Josep de cal Ferro. OK Computer segueix sent rock & roll però també és alguna cosa més.

152 “Let It Happen”

(Kevin Parker)Tame Impala-Currents

Tame Impala

“Currents”

2015

 

La psicodèlia combina amb tot

Tal dia com avui, un 15 de setembre de 1975, fa justament 40 anys, es va editar Wish You Were Here, el magnífic disc dels Pink Floyd. Avui però no tiraré d’efemèrides. A aquest emblemàtic àlbum dins la meva particular col·lecció de preferències vull dedicar-li una entrada més acurada, sense urgències i amb el tractament que es mereix. No voldria menystenir als protagonistes d’avui, però tractant-se d’una banda relativament jove cal veure si amb el pas del temps assolirà la trajectòria de David Gilmour, Roger Waters i companya. Bé, són altres temps.
Actualment la psicodèlia disfruta d’una bona salut. Multitud de grups nous arreu del món fan música que, d’alguna manera invoca aquells aires renovadors de finals dels 60’. Això és el que a primera vista (o primer cop d’orella) podríem dir dels Tame Impala, i que seria el que d’alguna forma els relacionaria amb Pink Floyd, encara que només fos de manera esbiaixada (ja sabem que això de les etiquetes és un tema discutible) Els australians formarien part d’aquesta nova corrent. Clar que avui en dia la psicodèlia no es serveix sola. Es barreja amb altres ingredients i combina amb tot. Si féssim una deconstrucció matussera, (a la manera de Ferran Adrià) de la música dels Tame Impala hi trobaríem una barreja de lo més variada. Un bon raig de música disco. Uns grans matxucats de soul. Unes gotes d’àcid rock. Essència de folk. Un pensament r&b. Tot ben agitat i servit ben fred. Sempre s’ha dit que les barreges acostumen a fer mal. No és el cas de Tame Impala, que sap dosificar els ingredients de forma proporcionada i en el seu punt just. De moment Tame Impala ens ofereix un beuratge força refrescant. Ja veurem com evoluciona amb el temps. I també a la panxa.

151 “Let It Grow”

(Eric Clapton)EricClapton461OceanBoulevar

Eric Clapton

“461 Ocean Boulevard”

1974

 

Clapton reings

Eric Clapton és un valor segur. és com aquell parent o amic incondicional, que no fan soroll però saps que sempre hi pots confiar en cas de necessitat. Aquesta confiança el pot dur, sense voler, a l’ostracisme. Com que el tenim segur, no cal amoïnar-se’n. I no esperarem pas a que es mori! Una mica passa amb l’Eric Clapton. Un mestre a la guitarrista. Ha mamat dels clàssics del blues i els ha dut al seu terreny, un àmbit més roquer, però sense perdre’n l’essència. Aquí, en aquest blog s’ha fet al·lució a slowhand (mà lenta), sobrenom amb que es conegut l’Eric Clapton i als motius que van dur a guanyar-se aquest mot. Han estat Mr Raons i Mr Cansongs durant les seves llargues i reflexives converses qui han fet broma del tema. Sembla que no era pas per la seva manera de tocar la guitarra, sinó per l’extremada lentitud amb que es ficava la mà a la butxaca alhora de pagar les rondes. Que igual resulta que el xicot té arrels catalanes, ve-t’ho aquí.

La vida d’Eric Clapton sembla extreta d’una novel·la de l’època victoriana. Secrets familiars (va viure tota la infantesa creient que els seus padrins eren els pares i la seva jove i veritable mare passava com la seva germana). Carrera fulgurant (durant els anys 60’ i 70’ Clapton va formar part de nombroses formacions integrades per grans músics de rhythm and blues, The Yardbirds, John Mayall & The Bluesbreakers, Cream, Derek & The Dominos, la qual cosa li va suposar un important bagatge per la seva futura carrera en solitari) Amors no correspostos (es va enamorar perdudament de Pattie Boyd, llavors la dona de George Harrison, just el millor amic de Clapton). Addiccions a drogues i alcohol (producte de la vida turbulenta de les actuacions i, diuen, per superar les històries de desamor. Sembla ser que 1971 Clapton es va passar tot l’any a la seva casa de Surrey, venent les seves preuades guitarres per poder mantenir els seus hàbits additius) Reconciliacions i ruptures (amb els anys la Patti Boyd es separaria de l’ex guitarrista de The Beatles i es casaria amb Eric Clapton. Amb el temps aquests també s’acabarien separant) Morts tràgiques (el seu germà va morir d’accident de moto als 26 anys. El seu fill va caure d’un gratacels quan només en tenia 4) Col·laboracions estel·lars (The Beatles, Elton John, J. J. Cale, Luciano Pavaroti, Mark Knopfler, B. B. King  i un llarguíssim etc.)

Clapton_is_god_by_msneep

I ja que hem començat amb un sobrenom, acabem-ho amb un altre. Quan John Mayall’s & The Blues Breakers with Eric Clapton va ser publicat, el 1966, un graffiti es van començar a escampar per Londres. Clapton is God (Clapton és Déu). Poderosa setència. Per les seves resonàncies bíbliques em fa vindre a l’esment aquella frase que surt a Rumble Fish (1983), la meravellosa pel·lícula de Francis Ford Coppola, amb el noi de la moto, un personatge inoblidable. I la frase resa: The motorcycle boy reigns (el noi de la moto regna). Eric Clapton. Una vida de novel·la. Un guitarrista de cine.