286 “If I Should Lose You”

(Ralph Rainger / Leo Robin)

Chet Baker & Paul Bley

“Diane”

1986

Autoficció-2

Els escrits d’aquest blog s’han nodrit bàsicament de temes relacionats amb el seu entorn o directament fan referència, interpel·len la seva pròpia condició. Estaríem parlant doncs d’autoficció. Aquest estil narratiu consisteix en una mena de variant de l’autobiografia. Però mentre en aquesta els fets explicats són verídics, a l’autoficció són versemblants (possibles), però sense compromís amb la veritat. Autor i narrador es confonent, però no es fa explícit que siguin la mateixa persona. Ha de passat per la història per explicar-la. Es crea així una ambigüitat, un joc metaliterari que el lector ha d’acceptar d’antuvi. El fet en si ha permès construir un nou punt de vista novel·lesc i per tant una nova forma de narrar menys subjecta a l’acció, més lliure, fins i tot morosa.
L’autoficció és un neologisme creat per l’escriptor i crític francés Serge Doubrovsky, qui va inaugurar el gènere amb l’obra “Fills” (1977). Després nombrosos autors s’han apuntat a la fórmula: J. M. Coetzee, Paul Auster, Esther Tusquets, Francisco Umbral, W. G. Sebald, Félix de Azúa, Javier Marías, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Soledad Puértolas, per citar-ne alguns.
Aquest estil, aplaudit al seu dia, ara sembla estar passat de moda, inclús mal vist pels erudits. Veiem només alguns a veure què en diuen. Al seu article “Contra la autoficción” Laura Freixas assenyala que “la autobiografía ha ido ganando protagonismo a lo largo del siglo XX está fuera de duda. ¿Por qué? Por varias causas: la ‘imposibilidad de inventar grandes tramas insólitas’ –todas están inventadas ya– que señalaba Ortega en sus Ideas sobre la novela (1925); porque la quiebra de los “grandes relatos” nos empuja a refugiarnos en nuestra propia experiencia como única fuente fiable de verdad y sentido; porque en el siglo XX coinciden experiencias colectivas traumáticas con una masiva alfabetización… Pero ese recurso a lo vivido, que parece una solución, abre a su vez nuevos problemas. El de la memoria, tan vacilante y engañosa. El de la ética: ¿tiene derecho quien escribe a entregar al público esas vidas ajenas inevitablemente trenzadas con la propia? Incluso el judicial: en España (¿todavía?) no ha sucedido, pero sí, por ejemplo, en Francia, donde Camille Laurens le ganó un juicio a su exmarido, que la había denunciado por publicar un relato de su separación…”
Julia Musitano al seu treball “La autoficción: una aproximación teórica. Entre la retórica de la memoria y la escritura de recuerdos” defineix l’autoficció com “género paradójico por excelencia, que vacila entre dos mundos, el de la autobiografía y el de la novela, y que no nos permite como lectores discernir entre verdad o invención. Viene a registrar una paradoja contemporánea: la espectacularización de la intimidad, la imbricación de los espacios, los límites laxos entre lo público y lo privado, entre la realidad y la ficción”.
Potser l’Anna Caballé, a “¿Cansada del yo?” potser és més benèvola “Al novelista ya no le fue necesario inventarse un mundo imaginario, unos personajes, un paisaje. Con la autoficción no requiere de un andamiaje. Le basta con recrearse a sí mismo (y a sus seres próximos, igualmente gentrificados) instalándose en el eje de la acción como único paisaje posible, halagando al mismo tiempo la inteligencia del lector que se complace en descubrir, o creer que descubre, los elementos no ficcionales depositados en la ficción para crear una ilusión de autenticidad que por supuesto es falsa”.
En fi. Podríem seguir i seguir. Però crec que queda clar en quin atzucac es troba avui en dia l’autoficció i per ende, aquest blog.

235 “Round About Midnight”

(Thelonious Monk)

Thelonious Monk                 

“Genius of Modern Music. Volume One”

1947/1951

 

En silenci i a les fosques

Són les sis de la matinada. Un dia més em disposo a sortir de casa per anar a treballar. En silenci i a les fosques. La Maria sempre em diu que faig una sorollada de por.

El nostre pis, un primer segona, és acollidor i lluminós. Segons entres et trobes amb el rebedor. El menjador i la cuina a banda i banda. Al front, el passadís, que duu a la resta d’estances. A l’esquerra l’habitació de les nenes i el lavabo. A la dreta, el despatx. I al fons, la nostra habitació. A la nit, la Maria és de tenir totes les persianes abaixades. Tot tancat hermètic. Perquè aquestes finestres no ajusten bé, diu. Que hi passa aire i gastem molta calefacció. I les nenes es constipen. La Maria és bona i té bon caràcter, però quan s’enfada, s’enfada. I si li trenques el son es fica d’una mala llet… i ui, si li despertes les nenes. Llavors es converteix en una fera. A la nit la nostra habitació i la de les nenes són obertes. Hem de poder sentir-les, és clar. Doncs bé, aquell pis confortable i lluminós, a les sis de la matinada, si has de sortir-ne en silenci i a les fosques, es converteix en un lloc inhòspit i fosc. Un panteó, amb una reina i dos princeses adormides per algun encanteri. Un regne de silenci i foscor. I un borinot, que sóc jo, que dóna tombs, a les palpentes, maldestre i encara mig endormiscat. Per sort sé que a l’alba despertaran totes tres com un miracle que es repeteix cada dia.

Però jo he de creuar aquella casa sense trencar-ne l’ordre. Per aquesta travessia compto amb l’únic l’ajut de la claror del mòbil. Aprofito el petits intervals de llum que el dispositiu dispensa entre pitjada i pitjada. No faix anar la llanterna perquè consumeix molt i tinc la bateria fotuda. Me l’hauria de canviar però la Maria ja m’ha ficat la mala consciència al cos dient que per fabricar-les extreuen no sé quin mineral de no sé quin país aprofitant l’explotació infantil.

Mòbil en mà començo el meu periple. Entro al lavabo. Aquí és l’únic punt on puc gaudir de l’enllumenat. L’interruptor però és a la part de fora. Això m’obliga a realitzar una maniobra de veritable precisió. Entrar al lavabo i, amb la porta ajustada, deixar l’espai just per treure el braç, prémer l’interruptor per acte seguit, arronsant-lo cap a dins,  tancar la porta sense fer soroll i vèncer la velocitat de la llum que, entremaliada, intenta propagar-se per tot el passadís i colar-se dins les habitacions. Un cop enllestit i endreçat he de repetir l’operació però de manera inversa. Surto a la foscor de nou. Ara entro al despatx on ja tinc disposada la roba que m’he de ficar. No puc donar la llum perquè la porta s’ha despenjat i, per tancar-la del tot cal una empenta que, en aquestes cinscumstàncies causaria un terrabastall de proporcions descomunals. En aquest punt recordo que he de trucar al fuster. Un cop vestit entro a la cuina. Tres quarts del mateix. La porta rasca al terra i el frec produeix grima. Primer la llum de la nevera. Després la intermitència del mòbil m’ajuden a escalfar i beure’m el cafè amb llet. El microones fa un soroll esgarrifós.

Ja gairebé ho he aconseguit. Sols queda salvar l’últim escull. El més perillós. A aquella mateixa hora el veí del davant treu el seu gos a passejar. I mira que a mi m’agraden els animals. Però no sé perquè aquell gos no em pot ni veure. Em quedo al rebedor, a les fosques i en silenci escoltant com veí i gos surten de casa i es perdent escales avall. Altres vegades, després d’una estona sense resposta, intuint que ja han marxat o encara tardaran a fer-ho, agafo aire, obro la porta i m’aventuro a sortir sigilós i sense ser vist ni sentit. Alguns cops però, hem coincidit. El veí ja fa prou de contenir aquella bèstia que s’abraona amb els ulls fora de si i traient escuma pels queixals. Es provoca un escàndol monumental que travessa el passadís i s’escampa per tot casa. S’encén la llum, i de l’habitació del fons en surt veloç una mare que va a apaivagar els plors de les filles. Abans de desapareixer em dispensa una fugaç però intensa mirada de ràbia. Sé que més tard hauré de rendir comptes.

Reproduïnt les paraules que Gerardo Sanz dedica a Thelonious Monk  descriu la música al pianista de Rocky Mount, Carolina del Nord com “Demiurgo de un universo que jamás obedeció a otra lógica que la propia, Thelonious Monk (1917-1982) consagró su carrera a la conquista del espacio. Mientras sus coetáneos confundian la expresión con la acumulación de notas, el perfilaba estructuras a partir de lo estrictamente necesario descubriendo para el jazz la conmovedora belleza de la simplicidad y convirtiendose, involuntariamente, en el primer minimalista de la historia de la música popular”. (Rockdelux. Los 200 mejores discos del siglo XX. 2002)

Round About Midnight és ideal per il·lustrar el pelegrinatge del personatge del nostre personatge, encara que la “ronda nocturna” a la que fa referència la cançó faci referència a un altre tipus de ronda, molt més etílica.

Convertit en un standard, es troben infinitat de versions. N’he escollit un parell del propi Thelonious Monk, per quartet i piano sol. La Sara Vaughan fica veu a una versió que posterior s’hi va afegir lletra.

174 “Lingus”

(Michael League)

Snarky Puppy

“We Like It Here”

2014

 

Big bands.

Dins el Cultura/s (suplement del diari La Vanguardia) cada dissabte tinc una cita ineludible amb Registre/s, apartat dedicat a les novetats discogràfiques. A l’exemplar del passat 14 de maig, Mauricio Bach, en una breu però exemplar ressenya feia un repàs a les big bands del segle XXI. El terme big band fa referència a una gran banda o orquestra de jazz. Aquests tipus de formació musical pròpia de la música de jazz va estar en voga a l’època daurada del swing, durant les dècades dels 30 i 40, prolongant-se fins a principis dels anys 60 (tot això al segle XX). A la seva nòmina hi figuren noms il·lustres com ara Count Basie, Duke Ellintong, Glenn Miller o Benny Goodman. Després, noves corrents estètiques, bebop, free jazz, i els elevats costos econòmiques que suposava reunir formacions tant nombroses van fer caure en desús aquesta modalitat.

Actualment però, amb les big bands sembla que tornen a brotar nous llucs. A l’esmentada ressenya del Cultura/s s’hi fa esment de varies d’aquestes big bands que han adaptat aquest tipus de formació als temps actuals. I la tria és realment enlluernadora. Del tots els artistes esmentats sols coneixia Wynton Marsalis (ja apareix al número 62 del Cansongs) que, com diu Mauricio Bach, amb la Lincoln Center Orchestra practica un jazz d’arqueologia, mot que defineix a la perfecció la tasca de Marsalis, doncs aquest fa una immersió en les arrels del jazz per fer-ne una relectura. La resta de propostes són ben diferents però totes fascinants. Segur que totes aniran apareixen per aquí al blog. Avui però voldria deixar constància de Snarky Puppy, una big band en versió moderna que a les tradicionals seccions de vent i percussió incorpora guitarres elèctriques i teclats electrònics. El resultat és realment entusiasta i vitalista.

En aquesta gravació crida l’atenció aquest format de concert tant íntim, amb auriculars per cadascun dels membres del públic. En podrien prendre bon exemple els tècnics de so del Bruce Springteen o qui carall siguin els responsables, doncs potser seria una solució als greus problemes d’àudio que hi van haver l’altre dia al concret a Barcelona. I que el so estiguessin a l’alçada de l’honestedat i entrega de The Boss*

*(la font que ha donat fe del nefast so del concert del Camp Nou ha estat el Joan Francesc Dalmau, a qui últimament fem anar de poli malo. Que ens dispensi la confiança…)