Tag Archives: Bob Dylan

185″Marquee Moon”

(Tom Verlaine)marquee_moon_album_cover

Television

“Marquee Moon”

1977

 

Cap, cor i entranyes.

Recullo l’anècdota de “Los 2o0 mejores discos del siglo XX”, número 200 de Rockdelux (octubre, 2002), exemplar que guardo com un tresor i que acostumo a fullejar tot sovint. Encara que l’anèctota pertany a l’època en que Television preparaven Adventure (1978), el disc immediatament posterior a Marquee Moon, és força representativa de la idiosincràsia de la banda. Es veu que Tom Verlaine estava escoltant Mr Tambourine Man, de Bob Dylan, quan va descobrir que l’arpegi de guitarra d’aquesta cançó encara seria millor si es toqués al revés, els acords ordenats a la inversa i les notes tocades de la última a la primera. Verlaine ho va provar però no se’n sortia. No tenia la tècnica suficient. Així que va encomanar-li a Richard Lloyd, un altre membre de la banda amb més destresa amb la guitarra. D’aquí en va sortir el tema Days.

Tal com diu Joan Pons, autor de la ressenya, que els dits de Tom Verlaine fossin incapaços de moures a la mateixa velocitat i desimboltura que la seva ment era lo de menys. Dins el seu cap ja podia anticipar com sonaria la música que imaginava. Era posseïdor d’un talent innat. És curiós com el crític remata la descripció d’aquest episodi: “És una qüestió de talent (…) igual que un bon escriptor no té perquè ser un bon mecanògraf, un músic té que tocar amb el cap, amb el cor, alguns cop inclús amb les entranyes, mai amb els dits. Lo altre, la perícia amb l’instrument, és sols pràctica. Pràctica pura i dura”. Tal com deia aquell, “reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi…”

Quan Television va enregistrar Marquee Moon, el seu primer treball, la banda feia mesos que tocava i polia els temes i estaven més que rodats. Un cop a l’estudi de gravació algunes cançons van sortir a la primera. Television ha estat una rara avis, difícil de classificar, dins el panorama musical novaiorquès de l’època.

La versió en estudi. Una en directe, a “La edad de oro”, el programa que TVE emitia la nit dels dijous entre els anys 1983 i 1985, i presentat per l’entranyable Paloma Chamorro. Finalment un tutorial que de ben segur farà les delícies dels guitarreros.

Anuncis

140 “Opera”

(Alex Krispin / Daniel Lanois)Daniel Lanois

Daniel Lanois

Flesh & Machine

2014

 

Daniel Lanois.

El passat 22 d’abril, al Blues & Ritmes 2015 de Badalona, va actuar (per primer cop a les nostres terres) Daniel Lanois, presentant Flesh & Machine, el seu darrer treball. Daniel Lanois és un músic i productor canadenc amb una llarga i prolífera trajectòria a les seves  espatlles. Al seu currículum figuren nom amb solera. Entre les seves produccions hi han àlbums històrics com ara The Joshua Tree i Achtung Baby, de U2, Oh Mercy, de Bob Dylan, o So, de Peter Gabriel. És un explorador, un malabarista del so. Tot i ser un mestre en el terreny de l’electrònica, és també un molt bon guitarrista (es desenvolupa força bé en el maneig de la steel guitar). Al tema Opera, Daniel Lanois toca un aparell que no sé identificar. Potser els més aficionats als instruments electrònics ens en sabran donar raó de l’andròmina que maneja el senyor Lanois. L’anterior bateria, Bryan Blade, ha estat substituït per un joveníssim Kyle Crane, que defensa amb més que dignitat el seu lloc. En aquest tema sosté la tensió fins a límits extenuants. Brutal! Una bona combinació.

122 “River Man”

(Nick Drake)Five_Leaves_Left

Nick Drake

“FIVE LEAVES LEFT”

1969

 

 

Malenconia

 

El sopar

Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.

Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.

Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)

Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.

Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.

 

El ressopó

Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.

Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.

 

La candelera

Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.

A la recerca de la malenconia perduda

Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.

Fred.

Tenebres.

Silenci.

Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.

La malenconia

De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.

L’home del riu

La Betty va passar per aquí
Deia que tenia alguna cosa a dir
Sobre les coses d’avui
I les fulles caigudes

Deia que no sabia les notícies
Que no havia tingut temps de triar
Una manera de perdre
Però ella creu

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre el pla
Del temps violeta

Si m’explica tot el que sap
Sobre com baixa el riu
I les festes tota la nit 
Durant l’estiu

La Betty deia que havia resat avui
Demanant que el cel s’esvaeixi 
O potser es quedi
No n’estava segura

Que quan pensava en la pluja d’estiu
Demanant la seva ment un cop més
Va perdre el dolor
I es va quedar per més

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre la prohibició
De sentir-se lliure

Si em diu tot el que sap
Sobre com baixa el riu
No crec que
Sigui per a mi

Oh, com van i venen

(Traducció: Daniel Giribet)

La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.

115 “Stay With Me”

(Ronnie Wood / Rod Stewart)Faces-A-Nod-Is...-1971

FACES

A Nod Is as Good as a Wink… to a Blind Horse

1971

 

 

Ian McLagan

 

Desgraciadament hem d’acudir al Cansongs de guàrdia. Aquest passat dimecres 3 de desembre Ian McLagan, col·laborador del Rolling Stones i teclista de Small Faces va morir a Austin (Texas) als 69 anys a causa d’un problema vascular. ens va deixar el gran Ian McLagan, teclista del grup britànic Small Faces i més endavant de l’escissió d’aquest, Faces (anomenat també The Faces), junt amb Rod Steward i Ronnie Wood. Apareix al disc Some Girls, 1978, del Rolling Stones. Va editar varis treballs en solitari, i va col·laborar, entre altres, amb artistes de la talla de Chuck Berry, Bob Dylan i Bruce Springsteen. Actualment estava en actiu i tenia prevista de manera imminent una gira per Amèrica del Nord.

Ian McLaganSempre que ens deixa una gran estrella ens quedem una mica més orfes. I aquest món sembla una mica més pobre, solitari i trist. Per sort ens queda la música per recordar-lo i aixecar l’ànim.

(Pete Seeger)Pete Seeger

Pete Seeger

“The Rainbow Quest”

1960

 

Pete Seeger (3 de maig de 1919 – 27 de gener de 2014)

 “Què se n’ha fet d’aquelles flors”

Què se n’ha fet d’aquelles flors,
fa tants dies?
Què se n’ha fet d’aquelles flors,
fa tant de temps?
Què se n’ha fet d’aquelles flors,
les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran. Qui sap si mai tornaran.

De les noies que s’ha fet?
Fa tants dies…
…Van marxar a buscar els nois

D’aquells nois que se n’ha fet?
Fa tants dies…
Van marxar a ser soldats

Dels soldats que se n’ha fet?
Fa tants dies…
A la guerra els han portat.

A la guerra els han portat
Fa tants dies…
Les tombes els han cobert.
Ells ja mai més tornaran

Sobre les tombes hi ha flors
fa tants dies…
Les noies les han deixat.
Amics meus, quan n’aprendrem?

Adaptació al català de “Where Have All The Flowers Gone?” de Pete Seeger realitzada per Ramon Casajoana

(Bob Dylan)Bob_Dylan_-_The_Times_They_Are_a-Changin'

Bob Dylan

“The times they are a-changin´”

1964

 

Els temps estan canviant

Han passat poc més de tres dies des de la darrera entrada del Cansongs, i a la vegada aquest va sortir a la llum ben bé quinze dies després de l’anterior. I us preguntareu, a què ve aquest desgavell? En aquestes properes i, espero, breus ratlles, intentaré argumentar-ho. Com ja s’ha dit varis cops aquí, aquest blog es mou per pulsions, al compàs dels batecs d’un cor bàsicament, doncs, quines són les parts del cos que fa moure la música? En molts casos, les cames, però en tots, el cor. Intentar controlar, ordenar aquest cor melòman sembla empresa difícil, per no dir impossible. Presoner d’aquesta arrítmia, buscar-hi una seguida i veure’n l’estat vindria a ser com fer-li un electrocardiograma i treure’n un diagnòstic. Recordeu aquells mesuradors de nivell d’àudio analògics amb agulles dels amplificadors? Vu meters es deien. Allò no venia a ser una mena d’electrocardiograma, un mostreig sincronitzat de les palpitacions de la música amb les del cor?

Vumeter

I tot i així, aquest blog intenta establir-ne un d’ordre. El seu propi ordre intern. Com el d’aquell despatx atapeït de fato, a totes llums mal endreçat i caòtic, però on el propietari, i només ell, sap trobar-hi allò que busca. Un ordre desordenat, en diuen. D’aquesta manera doncs, intentaré justificar tant lo dels quinze dies com lo dels tres. Lo dels quinze no té misteri. En els darrers lliuraments haureu comprovat (alguns, patit) la considerable extensió dels escrits. La voràgine i el desenfrè de la vida moderna fa que molts cop la inspiració, que no saps mai quan trucarà a la porta, i el temps per plasmar-ho a la pantalla requereixi més d’una setmana. Com és evident, servidor creu avinent prioritzar els continguts que no pas la puntualitat. En altres paraules, arribar tard a la cita però fer-ho polit i endreçat. Lo dels tres dies també té explicació. Dins la història de la música es van produint esdeveniments, efemèrides, obituaris, aniversaris, en definitiva, fets que marquen aquesta Història i que el Cansongs no pot atendre com caldria. Aquesta tendència als escrits “elaborats” no lliga, xoca frontalment amb aquesta altra idea més periodística, testimonial, d’immediatesa que requereix el recull i record de tots aquests fets dels que parlàvem. Sense anar més lluny aquest mateix any ens han deixat músics importants, Ray Manzarek (The Doors), Josep Fortuny (Elèctrica Dharma) o Germán Coppini  (Siniestro Total, Golpes Bajos) i hauria estat bé al seu dia fer-los un petit homenatge. És per això que a partir d’ara hi haurà sessió a part, una mena de Cansongs de Guàrdia (ja es va fer quan ens va deixar el Lou Reed) que estarà a l’aguait i serà qui s’encarregarà de retre tribut, de fer els honors que corresponguin a tots aquells artistes i fets que el transcurs de la vida ens vagui deparant. Anirem fent allò que bonament puguem i, tal com diu la dita, un o altre enterrarà al darrer.

En el cas d’avui poca cosa es pot afegir a la tinta vessada per lloar la figura amb status de llegenda com és en Robert Allen Zimmerman, conegut per tothom com Bob Dylan. Just aquesta setmana (la setmana dels barbuts), concretament El dia 13 de gener de 1964, just aquesta setmana fa 50 anys, es va publicar un dels discos emblemàtics de la dilatada i fructífera carrera del cantautor de Minnesota.

Aquests dies ha coincidit a les cartelleres Inside Llewyn Davis, magnífica pel·lícula dels germans Cohen que ens explica com el cantautor Llewyn Davis (figura inspirada en la figura real del músic folk Dave van Ronk) malviu, intenta sobreviure de la música en aquella època convulsa dels 60’. En una escena de la pel·lícula, Llewyn fa una prova als estudis de la Columbia (segell en que va enregistrar Dylan el seu Lp). Es mostra al responsable artístic de la companya discogràfica com una persona honesta. I tractant-se dels Cohen, segur que alguna cosa hi deuria haver. Per que si d’alguna cosa poden presumir el Cohen és de tenir una llengua bífida (molt encertat en aquest cas) i viperina, i de fer gala d’un humor negre corrosiu. Si aquest senyor de la Columbia (desconec fins a quin punt està basat en un personatge real) hagués tingut algun indici poc edificant, segur que els germans n’haguessin pres el degut compte. Cap al final de la pel·lícula, on veiem la silueta esquifida de Bob Dylan, se’n fa una breu però significativa referència.

Al margue d’aquesta anècdota, el que cal destacar de la pel·lícula és el retrat detallat i sensible d’una època en que la música vivia uns moments convulsos i que serien decisius pel futur de la música popular.

L’ombra de Dylan és allargada. The times they are a-changin´, tema que obre i dona nom al disc, s’ha convertit en tot un clàssic. Bob Dylan el va escriure per descriure l’esperit d’aquella època en que s’obria pas com artista. Avui en dia encara conserva tota la seva vigència. De fet els temps sempre estan canviat.

“Els temps estan canviant”

Veniu gent, reuniu-vos,
on sigui que estigueu
i admeteu que les aigües
han crescut al vostre voltant
i accepteu que aviat
estareu calats fins als ossos,
si creieu que esteu a temps
de salvar-vos
serà millor que comenceu a nedar
o us enfonsareu com pedres
perquè els temps estan canviant.

Veniu escriptors i crítics
que profetitzeu amb la vostra ploma
i mantingueu els ulls ben oberts,
l’ocasió no es repetirà,
i no parleu massa aviat
ja que la ruleta encara està girant
és l’escollit
perquè el perdedor ara
serà el guanyador més tard
perquè els temps estan canviant.

Veniu senadors, congressistes
si us plau escolteu la crida
i no us quedeu al llindar,
no bloquegeu l’entrada,
perquè resultarà ferit
el que s’oposi,
fora hi ha una batalla
furibunda
aviat copejarà les vostres finestres
i cruixiran els vostres murs
perquè els temps estan canviant.

Veniu pares i mares
voltant de la terra
i no crideu
el que no podeu entendre,
vostres fills i filles
estan fora del vostre control
vostre vell camí
està corcat
si us plau, deixeu pas al nou
si no podeu donar un cop de mà
perquè els temps estan canviant.

La línia està traçada
i marcat el destí
els lents ara,
seran ràpids més tard
com l’ara present
més tard serà passat
l’ordre
s’esvaeix ràpidament
i l’ara primer
més tard serà l’últim
perquè els temps estan canviant.