32 “Hoppípolla”

“Hoppípolla”                     
(Sigur Rós)
Sigur Rós
“Takk…”
2005

Al Jaume Torres, que sense voler surt als llibres d’història…


[Allegro]

32 era el número que lluïa Earvin “Magic” Johnson a la samarreta dels Lakers. M’ho faig vindre bé per poder parlar de bàsquet, del Jaume i altres conceptes que requeriran de la complicitat dels qui han compartit els fets. A la resta de mortals em donaria per satisfet si al menys aconsegueixo no avorrir-los.

[Maestoso]

Amb el Jaume Torres no ens vam coneixer fins als trenta i tants. Sense saber-ho però, els nostres destins ja s’havien creuant en varies ocasions. A principis dels 70 vam coincidir a campaments al Flamisell (la Vall Fosca) i a la tradicional excursió que s’acostumava a fer a Madrid, un cop acabaves l’EGB. Tots dos vam seguir amb passió aquelles finals Lakers-Celtics dels anys 80. Tots dos vam dedicar el temps d’esbarjo a practicar i seguir futbol i bàsquet (ell va aconseguir certa fama com a porter del Barbens) No va ser fins l’any 1996, retirats de qualsevol activitat esportiva i criant panxa al sofà que, gràcies a l’obstinació del Ricard Blanch, una mena de Quixot (amb tot lo bo i lo dolent), que va saber fer-nos tornar a les pistes i, com es diu en l’argot, “vestir-nos de curt”. Van ser uns anys magnífics, en els que vam fer grans amistats i amb les que vam compartir moments entranyables. En definitiva, que vam poder disfrutar d’una segona joventut.

[Andante con moto, ma non troppo]

Vademècum de bàsquet (abreujat)
Actualment a l’NBA està plena d’atletes. Jugadors dotats d’un físic portentós i que fan qüestionar-se la necessitat d’aixecar les cistelles. En èpoques anteriors hi havia més talent. Lo del Michael Jordan no admet discussió. Un ésser sobrenatural. Segurament el millor jugador de bàsquet de tots els temps.
…bé, ara que els seguidors del Jordan  ja tenen la frase i se’n han anat i ja no ens escolten, puc afirmar, i que quedi entre nosaltres, que el més gran ha estat el “Magic” Jonhson. Mireu si era “tremendo” que al seu costat, un paio com el Kurt Rambis, que no en tenia ni punyetera idea de jugar a bàsquet, semblava que fos bo.
Podeu veure un resum de la seva carrera en aquest vídeo
http://www.youtube.com/watch?v=HJYO–zM5Vs
Al Wilt Chamberlain no el vaig aconseguir. Larry Bird era un camioner bebedor de cervessa que les enxufava des de qualsevol lloc. Kevin McHalle (1) era un pivot que la pòlio va dotar d’un moviment de cames desconcertant pels rivals. Kareem Abdul Jabbar era un gegant de 2,18 amb bona mà (pels ganxos, sobretot). El “Doctor J” va incloure l’estètica a les acrobàcies. Akeem Olajuwon (com l’anomenava l’Andrés Montes) era un “ballarí de claqué”. Isiah Thomas, un malabarista. L’almirall Robinson, l’elegància. Charles Barkley, un pivot baix i rabassut, va ser màxim rebotejador de la NBA (segurament gràcies al seu cul). Si anem al vell continent, els antics països de l’est eren els amos. Kikanovic, al qui practicament desconec, sembla que ha estat un dels millors. Sharunas Marchulenis, base lituà, un dels primers europeus en triunfar a l’NBA. Mirza Delibasic era un artista. Toni Kukoc, un fenomen. Drazen Petrovic, segurament el millor d’aquest costat. Amb el Pau Gasol i el Navarro ens trobem amb la mateixa dicotomia Jordan-”Magic”. El Pau és un jugadoràs, però Navarro és una mosca collonera que pulveritza la cistella contraria. Un dels grans. Naturalment, n’hi han molts més dels que podríem parlar, però esgotaríem l’espai d’aquest blog i la paciència del lector… (2)

[Adagio affectuoso ed appassionato]

El Jaume i jo érem els més veterans de l’equip. Estàvem fora de lloc, però una cosa ens integrava i ens legitimava dins el grup: la nostra il·lusió. Vam recobrar aquell caliu (només qui hagi practicat esport en equip sabrà del que parlo) Aquella il·lusió de fer la bossa amb l’equipament. Aquells nervis previs al partit. Plantejar cada partit com una batalla. Lluitar, de manera noble, però sense treva, per cada pilota. Recorrent a l’èpica quan el físic et fallava. Aquella gresca i bon ambient a la dutxa després dels partits. El sentir-te part del grup i ser fidel a una causa.
Tot això ho vam compartir amb el Jaume, fora de lloc, a destemps, com dos adolescents irresponsables i amb poc senderi.

[Finale]

Sigur Rós és un grup de pop islandès que fa una música força personal, creadors d’atmosferes etèries. El videoclip de la cançó, amb aquests padrins “xafatolls”, és una metàfora perfecta per il·lustrar aquesta història de rauxa, inconsciència i amistat.
El segon clip pertany a “Heima” (“a casa” en islandès), una pel·lícula documental que va enregistrar el grup durant la gira que va fer la banda per Islàndia.

Notes:
1- Kevin McHale apareix per cortesia cap al Josep Guardia, jugador que té en gran estima. En una llista de les meves preferències no s’he m’acudiria mai incloure un jugador tant estrafolari com aquest.

2- Hi han jugadors que, malgrat no estar dins el primer nivell, mereixen tot el meu reconeixament, doncs em van influir molt en la manera de concebre el joc. David Russell, que va jugar molts anys a Estudiantes, seria un d’ells.

31 “Köln, january 24, 1975. Part I”

“Köln, january 24, 1975. Part I”                     
(Keith Jarrett)
Keith Jarrett
“The Köln Concert”
1975


“La realidad puede permitirse el lujo de ser increíble, inexplicable. Lamentablemente una obra de ficción no puede permitirse las mismas libertades”.         
 
 (“Aire de Dylan”, d’Enrique Vila-Matas)

Va caient la tarda al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) ens estem cruspin uns donuts acompanyats d’uns cafès. La gata fa becaines en una cadira del costat. Al fons els habituals de sempre fan la botifarra. Els últims rajos de sol s’esvaeixen quan irromp per la porta Keith Jarrett, l’afamat pianista de Pensilvànnia. Per un moment es fa el silenci i tot s’atura davant aquella figura esquifida però determinada que sense dubtar avança cap al piano que està instal·lat per l’ocasió. Mr. Raons i jo ens hem quedat amb el donuts a mig mastegar. Un jugador s’ha quedat amb el braç alçat, amb la manilla de trumfo als dits, a punt d’arrastrar. Fins i tot la gata, pasota de mena, ha aixecat el cap a veure que passava. El Keith ha fet una breu inspecció al piano i s’ha dirigit al taulell a parlar amb la mestressa.

El temps s’ha tornat a posar en marxa. He pogut desfer la bola que s’he m’havia fet a la boca. Finalment la manilla a rodat pel tapete.
– És en Keith Jarrett. És curiós que amb el piano sempre improvisa (li he dit a Mr Raons “per lo bajini”)
– Clar, així no li cal escriure ni dur partitura…
– Ja ho diuen, el món avança gràcies als ganduls.
– Doncs ja veuràs com a aquest paio la mestressa li treu la son de les orelles…
I hem seguit amb les nostres cabòries.

De sobte un gran remostré ens ha trencat la conversa. El jugadors de botifarra estaven tots agafats al piano portant-lo a pes de braços mirant de traslladar-lo de lloc. La mestressa els anava manant, atenent les instruccions del Keith, que s’ho mirava atentament. A la poca estona, Mr. Raons i jo també hi estàvem agafats (al piano) fent de camàlics. Ens l’ha fet portar de punt a punta de local, el molt cabronàs… es veu que allí on estava no era el lloc adequat… un cop s’ho ha mirat i remirat encara ens ha fet donar un parell de tombs amunt i avall amb el piano al coll fins deixar-lo en el seu lloc d’origen.  Clar, aquell piano s’ha hagut d’afinar. Ha arribat un tècnic amb tot d’estris. A nosaltres ens ha tingut a tots firmes, atents a tot el que l’hi calgués. Ja era negra nit quan finalment semblava que tot estava en ordre. Als oients ens ha fet asseure en unes cadires escrupulosament alineades. Ah, i sense xistar. Amb el local a les fosques, al Keith encara l’hi molestava la claror que venia de l’enllumenat del carrer. Ens hem hagut d’esperar una bona estona a que algú fes les gestions pertinents per deixar tot Sant Martí a les fosques.

Per fi, tret d’un breu incident provocat pel gat, que ha sortit de dins el piano, el Keith s’ha assegut davant l’instrument. Abans de prémer cap tecla però, ha estat ben bé un quart d’hora clavant-nos una mirada inculpadora que adivinàvem a través de la foscor. Moments abans una inoportuna tos havia alertat al Keith ficant-lo de mal humor. Crec que per culpa d’una engruna de donuts que s’hauría encantat darrera d’un queixal.

I el Keith Jarrett s’ha ficat a improvisar. Per sort, capficat com estava en la música, no ha estat fins a trenc d’alba, quant la primera claror del dia il·lumina el local, que se’n adona que tots (gat inclòs) estem adormits. Quina manera més bonica d’agafar el son. I he tingut un somni meravellós.

http://youtube.googleapis.com/v/AxGWyFaVnFc&source=uds

 

30 “Ciudad sin sueño”

“Ciudad sin sueño”
(Lletra: Federico Garcia Lorca
Música: Enrique Morente & Lagartija Nick)
Enrique Morente & Lagartija Nick
“Omega”
1996

Enrique Morente era un artistes de cap a peus. De la mà de grans mestres va aprendre les bases de l’art flamenc. La seva carrera discogràfica va començar amb peces flamenques tradicionals (en podríem dir “pures”?), però tot i ser un cantaor de prestigi, aviat va mostrar la seva vessant més inquieta i va gravar treballs trencadors que es sortien del cànon establert, fet que li valdria la reprovació dels puristes més obstinats i obtusos. Aquest neguit creatiu el va portar a col·laborar amb gent tant diversa com Los Planetas, Pat Metheny, les Veus búlgares o Sonic Young.
A tot això s’hi ha d’afegir el seu tarannà “campechano” i afable, molt ponderat en les seves idees i gens estirat.

Aquest “Omega” és una bomba de rellotgeria. Un disc que trenca motlles. Les diferents peces que el conformen tenen com a base poemes de Federico Garcia Lorca i Leonard Cohen. Enrique Morente, rescolçat per altres músics del flamenc, com ara Vicente Amigo, Tomatito o Isidro Muñóz, es troba com peix a l’aigua dins aquest caudal de música. Lagartija Nick, grup granadí de rock alternatiu, fica el contrapunt perfecte a aquest treball impetuós i valent.

29 “Psyché rock”

“Psyché rock”                     
(Pierre Henry / Michel Colombier)
Pierre Henry
“Messe pour le temps present”
1967

“Tots aquests moments es perdran… en el temps… com llàgrimes en la pluja”
                      Roy Batty
                     (Blade Runner, 1982)

A Blade Runner, la meravellosa pel·lícula de ciència-ficció de Ridley Scott, clàssic inqüestionable, no sols del gènere sinó de tota la història del cinema, entre altre qüestions, se’ns parla de la memòria com a base de la nostra existència. Els mecanismes de la memòria són ben complexos. Molt sovint ens passa, a mi cada cop més, que no som capaços de recordar que vam menjar ahir per dinar i en canvi tenim una imatge força precisa d’algun fet que ens va passar fa molts anys, quan erem molt petits. Sembla ser que la memòria va lligada al llenguatge. Per això és difícil conservar records anteriors als 3 anys. En tot cas alguna imatge difusa, una sensació poc concreta i que sens fa complicat de transmetre. És a partir dels 3 o 4 anys quan comencem a utilitzar el llenguatge i podem nombrar, classificar els records.

Els sentits són els que ens permeten evocar aquests records. Un so, una olor, un tacte a la pell. No hi ha dubte que un gran mitjà per evocar records és la música. Amb ella podem arribar fins a aquells racons més amagats de la memòria i allí trobem coses de les que semblava que no en sabríem mai més res.

Dins el marc d’aquest àlbum de cançons, n’hi hauran que seran anteriors al meu naixement però que vaig descobrir posteriorment. Ara em pregunto, quina va ser la primera cançó que vaig sentir?  Això es fa impossible de saber. Segur que de ben petit em vaig creuar amb moltes melodies. Un èxit del moment que sonava per la radio. Un vall a l’envelat per la Festa Major quan em bressaven al cotxet. Una cançó de caramelles per Pasqua Florida mentre mossèn Ricard m’acaronava. Tot això s’ha perdut en el temps, “…com llàgrimes a la pluja”. Qualsevol opció hauria de ser inventada. Quina és però, la primera cançó que sóc capaç de recordar? He fet un exercici memorístic i no he pogut anar més enllà. Al tocadiscs del pis que teníem al mig de poble varis són els temes que recordo escoltar-hi, “Bring a little lovin’”(1968), de Los Bravos, “Cerca de las estrellas”(1968), de Los Pekenikes, “La fera ferotge”(1968), d’Ovidi Montllor, entre altres. Però per les dades d’edició dedueixo que dos són els més antics i per lo tant amb més possibil·litats de ser escoltats amb anterioritat. L’un és “El baile del bufón”, de Los Relámpagos, i l’altre “Psyché rock”, de Pierre Henry, tots dos del 67.

Del grup madrileny en parlaré en una altra ocasió dedicant-li una entrada en aquest blog. En aquesta ocasió em centraré amb el Pierre Henry, un dels exponents de la música electrònica analògica als anys 60. No podem parlar de pioner perquè de fet la música electrònica va començar molt abans. Si tenim en compte algunes experiències ens hem de remuntar a finals del segle XIX (en properes entregues en parlarem de tot això…) La música de Pierre Henry ha estat font d’inspiració de molts autors posteriors. Encara avui en dia moltes de les seves propostes continuen sent vigents.

Ja us podeu imaginar aquell nen de 5 anys davant aquests sons tant “moderns” i estranys. No en podia pas sortir indemne. Molts cops, si escorcollem una mica en els orígens, moltes coses queden justificades. Vet aquí.

28 “Time has got nothing to do with it”

“Time has got nothing to do with it”                     
(Peter Murphy / Pete Bonas)
Peter Murphy
“Love hysteria”
1988

Peter Murphy és d’aquells artistes que havien de ser-hi. Eren moltes ja les nits que la seva poderosa veu m’atormentava reclamant figurar en aquest llista de cançons tant “sui generis”.
Al seu repertori hi ha un bon grapat de cançons. Amb moltes d’elles hi he festejat però al hora d’escollir-ne una no podia ser altra que aquesta “Time has got nothing to do with it” si no volia córrer el risc que la meva pròpia veu (de la consciència, en aquest cas) m’hagués fotut més nits enlaire.

I la veritat és que encara ara la trobo commovedora com el primer cop. La lletra és força estranya. Les paraules, amb la musicalitat amb la que surten de la gola de l’ex-membre de Bauhaus infonen èpica i misteri. Tot i així no arribo a trobar-hi un significat llògic (molts cop ni cal) Aprofitaré doncs aquest concepte del temps com a punt de partida per relacionar dos relats. Dos variants del mateix tema en que en un mateix periode de temps, segons per qui, pot passar més o menys coses.

La primera de les històries té com a protagonista a l’Antonio Díaz, (el podeu conèixer en aquest magnífic vídeo https://vimeo.com/36867859 que ha fet la Maria Giribet, producte de la casa també) poderós escultor del ferro i que té un caràcter i temperament heretats d’aquest noble metall. L’anècdota, explicada per ell mateix, la transmeto aquí sense que l’Antonio Díaz en conegui l’existència i confiant que per raons generacionals sigui maldestre en l’us d’Internet i les noves tecnologies. En qualsevol cas el contingut d’aquesta història l’honra i sols en podria retreu la indiscreció.

Es trobava el jove Antonio (això de jove, per falta de dades, m’ho invento) passant uns dies en un hotel d’algun lloc del centre d’Espanya compartint les vacances junt amb la seva dona i un matrimoni amic. Aquella tarda d’estiu l’Antonio i el seu amic anaven donant tombs al voltant de la piscina de l’hotel (les dones estaven per uns altres menesters). Es veu que l’amic estava atabalat per algun assumpte i no parava de donar explicacions a un Antonio atent. Resulta que a la vora d’aquest hotel hi havia una instal·lació militar americana. Estaven practicament a tocar, i estaven separats per un passadís de pocs metres amb un filat metàl·lic a cada banda. Aquest passadís, com que hi era prohibit l’accés estava més aviat deixat i ja hi havien crescut els matolls i les males herbes. En un moment donat, no se sap ben bé per quina causa, en aquells matolls, ressecs com deurien estat per aquella època de l’any, s’hi va calar foc. L’Antonio, que se’n va adonar, no va dubtar ni un moment en enfilar-se al filat i saltar cap a dins del passadís. En un primer moment va intentar aturar l’incendi picant amb un bastó. Donat que això no va ser suficient, va alertar a altres clients i personal de l’hotel i els va instar a que l’ajudessin. Aquestos omplien galledes amb aigua de la piscina i els hi anaven passant a l’Antonio que les abocava sobre les flames. Finalment va poder apagar el foc.

Les autoritats militars van renyar a l’Antonio pel fet d’haver fet cas omís dels indicadors de la zona. No obstant això, van valorar la seva determinació per apagar aquell foc fins i tot possant en perill la seva integritat física. Tant és així que al cap de pocs dies l’Antonio va rebre una mena de diploma on se l’hi agraïa la seva intervenció i on es feia esment del seu acte heroic. Sigui com sigui, tot just haver apagat aquell foc i haver tornat la calma al lloc, l’Antonio es va incorporar al costat del seu amic que, aliè a tota la moguda, continuava donant tombs a la piscina, capficat amb les seves explicacions. L’Antonio les va seguir atent, aquest cop més encara, per a veure si agafava el fil.

Es veu que l’amic tracta de bajanades el relat d’un incendi i de corredisses. Fins i tot, ni ensenyant-li el diploma s’ho acaba de creure.

Bé, volia explicar-ne dues d’històries però veig que m’allargaria massa. Ho deixaré per una altra ocasió. Suposo que amb aquestes històries el temps no hi té res a veure…


“El temps no hi té res a veure”

Fes-me una cosa artificial, amb caràcter
Feta de fusta, amb força vital
Fes-li un braç, que apunta a la terra
I una mà, que em senyala
Sigui on sigui
Sigui on sigui
I que coneix tot lo invisible

El rellotge no pot girar enrere
Amb tristos remordiments
El temps no hi té res a veure
Veuries, veuries
Si tinguessis 3 anys un cop més
I ho tornessis a fer tot igual
El destí ens torna bojos
El destí ens torna bojos

I te’n vas anar a l’aventura
Amb molta vergonya
Potser la teva boca podria ensenyar
Potser penses que creus que
Hi té molt a veure amb
Hi té molt a veure
No espatllem res, res de res

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure

Els canvis són bojos amb ulls inculpadors
I morals que desdibuixen les paraules
De nous missatges
Si només sabéssim
Que no tot passa aquí
Allí les incògnites no abunden
I s’oblida la ceguera
S’oblida

El pla perfecte
No és l’home
Que et diu
Que t’equivoques

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure

Vés cap a la clariana
I entesos els miratges
Lluita i crida el jurament
La il·lusió és el dolor
La il·lusió és el dolor

El temps no hi té res a veure
El temps no hi té res a veure
Temps