“Hoppípolla”
(Sigur Rós)
Sigur Rós
“Takk…”
2005
Al Jaume Torres, que sense voler surt als llibres d’història…
[Allegro]
32 era el número que lluïa Earvin “Magic” Johnson a la samarreta dels Lakers. M’ho faig vindre bé per poder parlar de bàsquet, del Jaume i altres conceptes que requeriran de la complicitat dels qui han compartit els fets. A la resta de mortals em donaria per satisfet si al menys aconsegueixo no avorrir-los.
[Maestoso]
Amb el Jaume Torres no ens vam coneixer fins als trenta i tants. Sense saber-ho però, els nostres destins ja s’havien creuant en varies ocasions. A principis dels 70 vam coincidir a campaments al Flamisell (la Vall Fosca) i a la tradicional excursió que s’acostumava a fer a Madrid, un cop acabaves l’EGB. Tots dos vam seguir amb passió aquelles finals Lakers-Celtics dels anys 80. Tots dos vam dedicar el temps d’esbarjo a practicar i seguir futbol i bàsquet (ell va aconseguir certa fama com a porter del Barbens) No va ser fins l’any 1996, retirats de qualsevol activitat esportiva i criant panxa al sofà que, gràcies a l’obstinació del Ricard Blanch, una mena de Quixot (amb tot lo bo i lo dolent), que va saber fer-nos tornar a les pistes i, com es diu en l’argot, “vestir-nos de curt”. Van ser uns anys magnífics, en els que vam fer grans amistats i amb les que vam compartir moments entranyables. En definitiva, que vam poder disfrutar d’una segona joventut.
[Andante con moto, ma non troppo]
Vademècum de bàsquet (abreujat)
Actualment a l’NBA està plena d’atletes. Jugadors dotats d’un físic portentós i que fan qüestionar-se la necessitat d’aixecar les cistelles. En èpoques anteriors hi havia més talent. Lo del Michael Jordan no admet discussió. Un ésser sobrenatural. Segurament el millor jugador de bàsquet de tots els temps.
…bé, ara que els seguidors del Jordan ja tenen la frase i se’n han anat i ja no ens escolten, puc afirmar, i que quedi entre nosaltres, que el més gran ha estat el “Magic” Jonhson. Mireu si era “tremendo” que al seu costat, un paio com el Kurt Rambis, que no en tenia ni punyetera idea de jugar a bàsquet, semblava que fos bo.Podeu veure un resum de la seva carrera en aquest vídeo
http://www.youtube.com/watch?v=HJYO–zM5Vs
Al Wilt Chamberlain no el vaig aconseguir. Larry Bird era un camioner bebedor de cervessa que les enxufava des de qualsevol lloc. Kevin McHalle (1) era un pivot que la pòlio va dotar d’un moviment de cames desconcertant pels rivals. Kareem Abdul Jabbar era un gegant de 2,18 amb bona mà (pels ganxos, sobretot). El “Doctor J” va incloure l’estètica a les acrobàcies. Akeem Olajuwon (com l’anomenava l’Andrés Montes) era un “ballarí de claqué”. Isiah Thomas, un malabarista. L’almirall Robinson, l’elegància. Charles Barkley, un pivot baix i rabassut, va ser màxim rebotejador de la NBA (segurament gràcies al seu cul). Si anem al vell continent, els antics països de l’est eren els amos. Kikanovic, al qui practicament desconec, sembla que ha estat un dels millors. Sharunas Marchulenis, base lituà, un dels primers europeus en triunfar a l’NBA. Mirza Delibasic era un artista. Toni Kukoc, un fenomen. Drazen Petrovic, segurament el millor d’aquest costat. Amb el Pau Gasol i el Navarro ens trobem amb la mateixa dicotomia Jordan-”Magic”. El Pau és un jugadoràs, però Navarro és una mosca collonera que pulveritza la cistella contraria. Un dels grans. Naturalment, n’hi han molts més dels que podríem parlar, però esgotaríem l’espai d’aquest blog i la paciència del lector… (2)
[Adagio affectuoso ed appassionato]
El Jaume i jo érem els més veterans de l’equip. Estàvem fora de lloc, però una cosa ens integrava i ens legitimava dins el grup: la nostra il·lusió. Vam recobrar aquell caliu (només qui hagi practicat esport en equip sabrà del que parlo) Aquella il·lusió de fer la bossa amb l’equipament. Aquells nervis previs al partit. Plantejar cada partit com una batalla. Lluitar, de manera noble, però sense treva, per cada pilota. Recorrent a l’èpica quan el físic et fallava. Aquella gresca i bon ambient a la dutxa després dels partits. El sentir-te part del grup i ser fidel a una causa.
Tot això ho vam compartir amb el Jaume, fora de lloc, a destemps, com dos adolescents irresponsables i amb poc senderi.
[Finale]
Sigur Rós és un grup de pop islandès que fa una música força personal, creadors d’atmosferes etèries. El videoclip de la cançó, amb aquests padrins “xafatolls”, és una metàfora perfecta per il·lustrar aquesta història de rauxa, inconsciència i amistat.
El segon clip pertany a “Heima” (“a casa” en islandès), una pel·lícula documental que va enregistrar el grup durant la gira que va fer la banda per Islàndia.
Notes:
1- Kevin McHale apareix per cortesia cap al Josep Guardia, jugador que té en gran estima. En una llista de les meves preferències no s’he m’acudiria mai incloure un jugador tant estrafolari com aquest.
2- Hi han jugadors que, malgrat no estar dins el primer nivell, mereixen tot el meu reconeixament, doncs em van influir molt en la manera de concebre el joc. David Russell, que va jugar molts anys a Estudiantes, seria un d’ells.