Avui tornem a tindre un altre Cansongs d’urgència per lamentar la pèrdua d’un altre músic il·lustre. Ens ha deixat Chris Squire, l’extraordinari baixista de Yes. Ho he sabut casualment fent una consulta a un diari digital. Yes és un dels grups emblemàtics de l’esmentat rock simfònic. Un dels grans dinosaures (més dinosaure i mastodòntic si cap si tenim en compte que encara avui el grup es manté en actiu. Veurem que passa després d’un sotrac com la desaparició de l’únic membre que ha participat en totes les gravacions de la banda anglesa. Podríem afirmar que Yes té escampats admiradors i detractors a parts iguals. Música enrevessada, complexa, virtuosa, que veu de múltiples fons. Estructuralment molt influenciada per la música clàssica. Compaginen passatges realment caòtics amb altre de extraordinària bellesa.
Amb Close to the edge, un dels seu millors treballs, enceten una fórmula recurrent que aniran repetint en els propers treballs més immediats. Aquesta fórmula consistia en un tema llarg, que ocupava la totalitat de la cara A del elapé. A la cara B hi havia dos temes més curts però de desenvolupament extens i que res tenia que veure amb la típica cançó de 3 minuts que tant s’estilava a l’època.
Per segon cop però renuncio a escollir un tema d’aquest disc (veure el Cansongs número 46) per col·locar-ne, no un, sinó dos, de Fragile, el disc anterior a aquell i en què Chis Squire realitza un treball colossal al llarg de tot l’àlbum. Long Distance Runaround i The Fish són dos temes que al disc trobem seguits, un darrera l’altre, però enllaçats de tal forma que semblen dos parts d’un sol tema. Squire participa activament en la composició de ambdós temes. Hi podem apreciar la línia precisa i melòdica que dibuixa amb les notes del seu baix.
Un dels segells característics dels discos de Yes eren també les magnífiques portades de Roger Dean. Deixar-se endur per la seva música i endinsar-se en les fantàstiques il·lustracions era tota una experiència. Ara mateix em sembla veure al Chris deambulant per un d’aquests paratges fabulosos.
Un no es pot refiar de l’amor a primera vista. Va haver-hi un temps, quan jo era més jove i més neòfit amb això de la música, que dubtava de les cançons que m’agradaven a la primera escolta. Pensava que no eren de fiar. Per altra banda n’hi havia de lletges i que no m’agradaven gens. A aquestes, encara que a contracor, sabia que calia donar-los-hi una segona oportunitat.
En un elepé acostumava ha haver-hi el tema més comercial. Lo que seria el single i que estava fet precisament per agradar desseguit i així promocionar el disc. En canvi, aquella cançó en la que no acabaves d’entrar pensaves: paciència. Segur que és la millor i, a base d’insistir, com la tònica, acabarà agradant-te. Com si fossin tresors enterrats que calgués descobrir. Per ficar un exemple, recordo que al seu dia Starless & Bible Black, de King Crimson em semblava un disc caòtic, estrany, sense cap ni peus. En canvi ara el trobo un treball magnífic. Un dels més elepé preferits del Fripp i companyia. Un disc per a tota la vida.
Més tard va vindre una altra temporada en que cada cap de setmana havia de conviure amb aquestes músiques… diguem-ne, vulgars. I no parlo de quan érem jovenets i més vulnerables. No parlo de quan les hormones estaven esvalotades i freqüentàvem les discoteques com qui transita un espai més dins la permanent disjuntiva que sempre resulta ser l’adolescència. No. ja érem més ganàpies i això agreujava la situació doncs no podia al·legar ignorància. No teníem quartada. Era l’època en que semblàvem estaquirots a la discoteca, fent el plan de l’orni, jugant a seduir i a ser seduïts mitjançant no sé quina mena de llenguatge no verbal de ves a saber quin carall de psicòleg es va inventar. Ara que faig memòria em sembla recordar que dins el mateix estil hi havien dues modalitats. La modalitat barra, que no consistia en altra cosa que servar la barra del local practicant aixecament de vidre i consumint tabac a punta pala (llavors es podia fumar dins els locals) L’altra modalitat era el de palplantat al llindar de la pista (la pista era el lloc habilitat per que ballés el personal) Allí s’havia de servar el vidre a pols i naturalment donar-li al cigarros. Un moment clau era quan elles es ficaven el cigarro a la boca i tu havies d’aprofitar per oferir-li foc. La veritat és que era glamurós aquell ambient fumejat dels locals. L’inconvenient era que arribaves a casa amb una pudor a fum que empestava. Si no fumaves estaves desarmat. La labia no servia de massa enmig d’aquell soroll ensordidor. A no ser que volguessis escopir les paraules a l’orella de la respectiva sofridora. N’hi havia que convidaven a beure del seu bas estant. Això jo no ho havia fet mai. Hi no és que sigui maniàtic, però ho trobava poc higiènic. I poc elegant, de passada. Ara que ho recordo penso que potser era, dins les limitacions del repertori no verbal, la manera més directa i explícita de lligar. Lligaria amb el que va respondre el Woody Allen quan li van demanar si el sexe és brut. Va respondre que només és brut quan es fa bé.
I pel que fa al ventall de localitzacions, ja sols falta donar el pas i fotrens dins la pista. A ballar. Bé, lo que se’n diu ballar, ballar, no sé si seria la definició més adequada. Allò era moure convulsament dins un ritus xamànic-espasmòdic col·lectiu desenfrenat. Entenc que és una qüestió d’entrega. Entrar a la pista era com qui entra a la dutxa. Un cop ensabonades i esbandides les parts que toca, quedar-se sota el ratx de l’aigua és pur caprici. Malbaratament d’aigua més que res.
Encara ara intento esbrinar que collons fotíem allà i què volía dir tot allò. El que sí entenc és que ja s’hi anés ben tard, doncs així no calia estar-s’hi tantes hores (qui dies passa anys empeny…) Una manera de passar el diumenge a la tarda sol envoltat de gent. Narcotitzat pel fum, l’alcohol i els watts. També entenc lo de la consumició. Una definició força encertada i malèvola d’un catxondo. Un joc de paraules mordaç. Per que allí realment o consumies o et consumies, bàsicament de fàstic.
I ja que hi estem ficats, podríem disseccionar les discoteques per zones. Donem per suposat que pels qui no erem balladors la zona del lent o patxanguero estava descartada. Sols si podia anar a donar un vol per verificar que hi havia gent que estava pitjor que tu (pels que miraven ho dic). Se’n havia de fugir ràpidament. Dins l’entramat de les discoteques, a banda de la barra, la pista i (important) la riba de la pista (diguem-ho així), també hi havia altres zones. Els pòdiums era terreny vedat pels exhibicionistes. Normalment estaven ocupats pel John Mo i el seu col·lega de Seana. A la cabina del discjòquei sols s’hi estava el discjòquei la novia del discjòquei. Els reservats, llocs foscos normalment ocupats per gent poc reservada. Era on les parelles feien el preescalfament (de lo que després dins el cotxe consumaven) mentre els altres ens consumíem. Ser fora d’aquestes zones esmentades era ser en terra de ningú. Clar que hi havia la possibilitat de quedar-se al mig del passadís que unia lo lent amb el ràpid, però això ja era per penjats o personal molt selecte. Un fora pistes discotequero. Pur vici.
I tornant al tema que ens ocupava, al seu dia vaig caure rendit en les gargamelles de músiques vulgars i fumadores com aquest Born Slippy (Nuxx) que, he de confessar-ho, encara em té fascinat ara. Es recomana volum a tot drap i voluntari sacrificat fent pampallugues amb les llums.
El destí ha volgut que, no una mort sinó dues, m’hagin fet deixar per un moment les fascinants imatges de l’escala en hifi en que aquests dies em trobo sumit. Una mena de trànsit enlluernador. De manera irremissible fa que tinga aquest blog abandonat, i per tant, als seus seguidors, com aquell que diu, menyspreats. L’edat no perdona i sofà i televisió fan una combinació implacable. Així doncs, el luctuosos fets que m’han fet despertar del meu abaltit repòs han estat, la desaparició de dos personatges de pes. Per una banda, la mort de l’Ornette Coleman, magnífic saxofonista alt i gran impulsor de l’anomenat free jazz, un estil musical que, com el Red Bull, et dona ales. La seva ha estat una discografia sense concessions, plena de troballes estètiques, de propostes ossades. Com escrivia avui mateix Iker Seisdedos a El País, “las composiciones de Coleman (…) abrieron tantas puertas como cerraron las ventanas del provecho económico”.
L’altre personatge que també ens ha deixat aquests dies és Christopher Lee que va encarnar (compartint amb Bela Lugosi aquest honor) al conde Dràcula més famós de la història. Aquest senyor de perxa imponent forma part del meu imaginari més íntim. I és que Christopher Lee va ser el primer que em va fer tindre por. No parlo de la por innata. La que duem tots als nostre gens, la que tenim per instint. Aquesta pot estar provocada per un ensurt, un soroll sobtat, la foscor. Parlo d’aquella altra por, l’anhelada. La que anem a buscar amb tot el coneixement del món, per exemple, dins una sala fosca de cinema. El delit per la por col·lectiva. Com no estremir-se atrapat en aquell castell lúgubre habitat pel vampir d’ulls sangonosos? Com no esgarrifar-se sota la fiblada d’aquells ullals freds? Però sobretot tinc gravada, quan tornava sol cap a casa, la visió (imaginada) del vampir ocult en la foscor, perseguint-me pels carrers mal il·luminats, mentre jo cantava a ple pulmó per espantar la por (Qui canta el seu mal espanta. Sols conec dos motius raonables pel que algú canta: l’un és per que està molt content. L’altre, per que està cagat de por)
Miri com és miri, d’alguna manera la música em va salvar. Segur que en aquells moments però hauria agraït una estaca ben afilada, o una bona cabeça d’alls. L’aguerrit vampir segurament també hauria caigut seduït per les misterioses notes d’aquesta Lonely Women sumint-lo en una tristesa que hagués durat de per vida. Una versió enregistrat en directe a Viena l’any 2008. Després dues versions maquíssimes. Per caure rendit en braços d’aquesta dona solitària.
Un dels segells característics dels discos de Yes eren també les magnífiques portades de Roger Dean. Deixar-se endur per la seva música i endinsar-se en les fantàstiques il·lustracions era tota una experiència. Ara mateix em sembla veure al Chris deambulant per un d’aquests paratges fabulosos.
Mr Cansongs 