229 “21st Century Schizoid Man”

(Robert Fripp / Ian McDonald / Greg Lake / Michael Giles / Peter Sinfield)

King Crimson                

“In The Court of The Crimson King”

1969

 

Els tancs

Anava bé de temps.  Quan un té massa temps pensa. I qui pensa, es capfica. I a vegades això no és bo. M’havia apuntat al Curs d’iniciació a la Narrativa que feien a la Biblioteca. Al bar del davant m’esperava que fos l’hora entre cafès i notícies inquietants. Auguris  de repressió. I en aquest context penses: té sentit apuntar-se a un Curs d’iniciació a la Narrativa, de dos mesos de durada si d’un moment a un altre ens poden enviar els tancs? Trobar la porta del super tancada? No poder sortir ni de casa i que pels carrers només transiti la por? I em vaig ficar a pensar de quina manera aquesta amenaça podria alterar la meva vida. Com podria, concretament, impedir que fes el curs. Vaig passar de la idea a la hipòtesi. A valorar que de sobte, realment un tanc irrompés dins la plaça Sant Antoni, davant mateix de la Biblioteca. De seguida em vaig ficar a buscar pel mòbil mesures de tancs (de 3,60 a 3,75, segons model) A confrontar-les amb l’amplada dels carrers. I sí, passaria justet, però passaria. Podria fugir carrer Major amunt, on aquest s’estreny. Potser alguns balcons o balustrades no donarien. Però tant és. No hi havia res salvat. Aquesta gent no mira prim i segur que res aturaria la marxa del blindat, escapçant al seu pas les façanes que calgui, deixant tot el carrer Major amb les vides domèstiques a l’aire. Una 13 Rue del Percebe allargassada. Llavors he recordat que la tieta Nuri viu en aquell carrer. Segur que l’enrenou la sorprendria fent cafè, o asseguda al balancí trucant la senyora Maruja.

Immers en aquestes disquisicions m’he adonat que el curs ja deuria estar a misses dites. He acabat de perdre el temps debaten-me entre la vergonya de fer tard i el pensament, poc decorós, de que aquell curs potser tenia les hores contades. En tot cas, el llegir m’ha fet perdre l’escriure.

Però en un acte de valor i dignitat, i per poder assegurar la meva assistència el segon dia de curs, he ordit un pla. Es tractaria, bàsicament, de parar un parany. D’amagat, bordejaria la ciutat per la perifèria. Travessaria l’Ondara amb la llibreta entre les dents. Un cop fora de l’aigua, atrauria l’atenció del tanc i, amb flegma taurina, esperaria fins l’últim moment per endinsar-me al casc antic. Triaria un carrer prou ample pel que el tanc es veiés amb cor de perseguir-me. El carrer Estudi sembla un bon presagi. Aniria corrent per carrers cada cop més estrets amb aquella mole d’acer xafant-me els talons, enderrocant murs, enduent-se tot al seu pas en mig d’un núvol de pols, espurnes i gemecs esgarrifosos.

Finalment els carrers vencerien la bèstia, que a l’emblemàtic carrer de les Piques quedaria estrebada i sepultada de runa a l’alçada de la taverna El Bola. Jo seguiria corrent, i deixaria cada cop més endarrere als tripulants sortint del tanc, ara un munt de ferralla, atordits i emblanquinats, entre pols i estossegs, davant la mirada atònita dels parroquians, dels gegants i caps grossos que hi han al davant la taverna, i dels Pubill, que sempre seuen a la fresca. Ja fora de perill i minorant el pas enfilaria per Lluís Folquet, que dona just al costat de la Biblioteca. Travessaria el porxo amb pas sigilós però segur per entrar a l’edifici i, ara sí, començar el Curs d’introducció a la Narrativa.

King Crimsom emprenia el seu regnat amb un disc realment contundent, que obria amb aquest 21st Century Schizoid Man demolidor. Un regne on Robert Fripp exercia de veritable monarca. Peter Sinfield, de trobador. I la resta, de vassalls, amb tota la força i destresa al seu servei per erigir tot un imperi.

A la xarxa no he trobat el tema original del disc (suposo per una qüestió de drets) El que sí hi han són múltiples versions en directe enregistrades pel grup en diferents etapes, condicions i qualitats de so. També es troben infinitat de versions de lo més variat. Com a exemple n’he triat una que m’ha semblat exòtica.

https://youtu.be/5q_Yo13XD7o

202 “Larks’ Tongues in Aspic, Part One”

(D. Cross / R. Fripp / J. Wetton / B. Bruford / J. Muir)

King Crimson

“Larks’ Tongues in Aspic”

1973

 

John Wetton

Una altra necrològica? Això en lloc de ressenyes semblen esqueles. Malauradament així és. Darrerament la producció d’aquest bloc ve marcada pel toc a difunts. Sap greu però hi han cites i esdeveniments que no es poden passar per alt. John Wetton ens va deixar l’altre dia. Un més que se’n va. El crepuscle dels deus. Si busquem a la Wikipedia John Wetton va estar en un fotimer de grups. I tant! Sols coneixia la seva trajectòria a grans trets. Només sabia que després de King Crimson havia format part d’Asia, una d’aquelles superbandes que en diuen. Per cert, això de les superbandes seria el resultat de reunir a destacats músics de diferents grups en un de sol. És una fórmula que se sol perdre en malabarismes o estirabots. Ai si el senten… Déu hi faci més que nosaltres.

En tot cas aquella etapa de John Wetton amb King Crimson va ser gloriosa. (1973-74) La banda, liderada per Robert Fripp, es nodria d’excel·lents músics que rarament repetien més enllà de dos o tres àlbums. Això va permetre a la formació evolucionar constantment sense caure en l’estancament. Pel que diu King Crimson és una superbanda. No ben bé. En la cort del Rey Carmesí Robert Fripp regnava. Una mena de tirà dinamitzador. Això no és un oxímoron…? Que sabia donar veta. De fet en dona. Després de tants anys encara estan en actiu. El secret? Disciplina crec que en diu el Fripp. Per frippar…

196 “Still… You Turn Me On”

(Greg Lake)

Emerson, Lake & Palmer

“Brain Salad Surgery”

1973

 

Greg Lake

Un altre que ens ha deixat (quina feina més desagraïda aquesta de recopilar morts…) Greg Lake, va ser cofundador junt amb Robert Fripp de King Crimson, una de les bandes fonamentals del rock progressiu. La forta personalitat de Fripp va fer que aviat deixés la banda ben embarcar-se en nous projectes. El més immediat i ambiciós va ser va Emerson, Lake & Palmer (junt amb Keith Emerson i Carl Palmer) un trio que van assolir la màxima expressió del rock simfònic. la formació va viure els seus moments de glòria durant la dècada dels 70. Després diferents projectes personals sense la repercussió d’aquells Emerson, Lake & Palmer superdotats, pretensiosos i excessius.

Greg Lake però, semblava ficar-hi la pausa. Els temes que firmava en solitari acostumaven a desmarcar-se de la resta pel seu intimisme i modèstia. Per retre tribut a la seva figura hi havia diferents opcions. Lucky man, cançó que va compondre Greg Lake de ben jovenet seria una bona tria. Pertany al primer disc homònim de E,L &P. Disc que, cosa insòlita, ja ha aparegut dos cops al Cansongs! 21st Century Schizoid Man, tema debastador que enceta l’obra de King Crimson estaria un bon epitafi. M’he decantat per Still…You Turn Me On, aquesta bonica balada de l’any 1973. Una petita joia amagada entre piles de teclats i percussions abrumadores.

154 “Ulaani”

(Kimmo Pohjonen)

Kimmo Pohjonen

“Kluster”

2002

 

Kimmo Pohjonen

En anteriors comentaris realitzats en aquest blog vaig reiterar al Vicent Loscos que li tenia reservada una sorpresa musical. Per fi la tenim aquí. Es tracta, a més, d’un artista no anglosaxó, detall que sé que el Vicent també agrairàs. Sent com és un enamorat de la música d’acordió aquesta és una entrada que no es pot deixar perdre. Es tracta de Kimmo Pohjonen, músic finlandès. Als vuit anys el seu pare li va regalar el seu primer acordió, aprenent a tocar-lo amb l’orquestra de ball de la família. Va créixer tocant música popular finlandesa. Va estudiar folk i música clàssica a l’Acadèmia Sibelius. Més tard es va interessar per maneres altres maneres de tocar l’instrument en diversos indrets. A Texas i Cajun, de Lousiana, amb Flaco Jimenez i Queen Ida, i a Buenos Aires amb el bandoneonista Astor Piazzolla  com a referents. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb diverses formacions i grups de diferents àmbits musicals. Tan el poden escoltar acompanyat del quartet de corda Kronos Quartet, com desmelenant-se amb Trey Gunn i Pat Mastelotto, dos músics vinculats a King Crimson i que segueixen els postulats de Sant Robert Fripp. Com podem veure, tots gent de nivell més que contrastat.

Està clar que estem davant d’un virtuós. Més que tocar l’acordió, el que fa Pohjonen és torturar-lo. Una mena de Jimi Hendrix de l’acordió. Resulta prodigiós els sons que n’extreu. Espero les consideracions del Vicent, home que coneix l’instrument, per constatar-ho. Pohjonen és com una esponja. Ho absorbeix tot sense renunciar a res. Des de aires folklòrics a harmonies de la música contemporània. Tradició i modernitat es donen la mà.

L’acordió sempre ha estat un instrument relegat a tavernes i xerinoles. A taulells llantiats i serrells onejats per la marinada. A conviure entre feres i acròbates sota carpes eventuals. Kimmo Pohjonen l’ha rescatat de la clandestinitat dels antros per dur-lo a l’exhibicionisme dels auditoris. No sabem si per quedar-se, naturalment gràcies al mestratge de Kimmo Pohjonen.

Ulaani és el tema que obre el seu disc Kluster, editat d’any 2002. És un tema que a la seva època va sonar moltíssims cops a Diálogos 3, l’entranyable programa que presentava Ramon Trecet a Radio 3. Al segón enllaç podem disfrutar del concert sencer que Kimmo Pohjonen va realitzar l’any 2001 al festival Jazz Baltica. Realment val la pena.  

142 “Born Slippy (Nuxx)”

(Rick Smith, Karl Hyde, Darren Emerson)

Underworld

“Second Toughest in the Infants”

1996

 

Amor a primera vista.

Un no es pot refiar de l’amor a primera vista. Va haver-hi un temps, quan jo era més jove i més neòfit amb això de la música, que dubtava de les cançons que m’agradaven a la primera escolta. Pensava que no eren de fiar. Per altra banda n’hi havia de lletges i que no m’agradaven gens. A aquestes, encara que a contracor, sabia que calia donar-los-hi una segona oportunitat.

En un elepé acostumava ha haver-hi el tema més comercial. Lo que seria el single i que estava fet precisament per agradar desseguit i així promocionar el disc. En canvi, aquella cançó en la que no acabaves d’entrar pensaves: paciència. Segur que és la millor i, a base d’insistir, com la tònica, acabarà agradant-te. Com si fossin tresors enterrats que calgués descobrir. Per ficar un exemple, recordo que al seu dia Starless & Bible Black, de King Crimson em semblava un disc caòtic, estrany, sense cap ni peus. En canvi ara el trobo un treball magnífic. Un dels més elepé preferits del Fripp i companyia. Un disc per a tota la vida.

Més tard va vindre una altra temporada en que cada cap de setmana havia de conviure amb aquestes músiques… diguem-ne, vulgars. I no parlo de quan érem jovenets i més vulnerables. No parlo de quan les hormones estaven esvalotades i freqüentàvem les discoteques com qui transita un espai més dins la permanent disjuntiva que sempre resulta ser l’adolescència. No. ja érem més ganàpies i això agreujava la situació doncs no podia al·legar ignorància. No teníem quartada. Era l’època en que semblàvem estaquirots a la discoteca, fent el plan de l’orni, jugant a seduir i a ser seduïts mitjançant no sé quina mena de llenguatge no verbal de ves a saber quin carall de psicòleg es va inventar. Ara que faig memòria em sembla recordar que dins el mateix estil hi havien dues modalitats. La modalitat barra, que no consistia en altra cosa que servar la barra del local practicant aixecament de vidre i consumint tabac a punta pala (llavors es podia fumar dins els locals) L’altra modalitat era el de palplantat al llindar de la pista (la pista era el lloc habilitat per que ballés el personal) Allí s’havia de servar el vidre a pols i naturalment donar-li al cigarros. Un moment clau era quan elles es ficaven el cigarro a la boca i tu havies d’aprofitar per oferir-li foc. La veritat és que era glamurós aquell ambient fumejat dels locals. L’inconvenient era que arribaves a casa amb una pudor a fum que empestava. Si no fumaves estaves desarmat. La labia no servia de massa enmig d’aquell soroll ensordidor. A no ser que volguessis escopir les paraules a l’orella de la respectiva sofridora. N’hi havia que convidaven a beure del seu bas estant. Això jo no ho havia fet mai. Hi no és que sigui maniàtic, però ho trobava poc higiènic. I poc elegant, de passada. Ara que ho recordo penso que potser era, dins les limitacions del repertori no verbal, la manera més directa i explícita de lligar. Lligaria amb  el que va respondre el Woody Allen quan li van demanar si el sexe és brut. Va respondre que només és brut quan es fa bé.

I pel que fa al ventall de localitzacions, ja sols falta donar el pas i fotrens dins la pista. A ballar. Bé, lo que se’n diu ballar, ballar, no sé si seria la definició més adequada. Allò era moure convulsament dins un ritus xamànic-espasmòdic col·lectiu desenfrenat. Entenc que és una qüestió d’entrega. Entrar a la pista era com qui entra a la dutxa. Un cop ensabonades i esbandides les parts que toca, quedar-se sota el ratx de l’aigua és pur caprici. Malbaratament d’aigua més que res.

Encara ara intento esbrinar que collons fotíem allà i què volía dir tot allò. El que sí entenc és que ja s’hi anés ben tard, doncs així no calia estar-s’hi tantes hores (qui dies passa anys empeny…) Una manera de passar el diumenge a la tarda sol envoltat de gent. Narcotitzat pel fum, l’alcohol i els watts. També entenc lo de la consumició. Una definició força encertada i malèvola d’un catxondo. Un joc de paraules mordaç. Per que allí realment o consumies o et consumies, bàsicament de fàstic.

I ja que hi estem ficats, podríem disseccionar les discoteques per zones. Donem per suposat que pels qui no erem balladors la zona del lent o patxanguero estava descartada. Sols si podia anar a donar un vol per verificar que hi havia gent que estava pitjor que tu (pels que miraven ho dic). Se’n havia de fugir ràpidament. Dins l’entramat de les discoteques, a banda de la barra, la pista i (important) la riba de la pista (diguem-ho així), també hi havia altres zones. Els pòdiums era terreny vedat pels exhibicionistes. Normalment estaven ocupats pel John Mo i el seu col·lega de Seana. A la cabina del discjòquei sols s’hi estava el discjòquei la novia del discjòquei. Els reservats, llocs foscos normalment ocupats per gent poc reservada. Era on les parelles feien el preescalfament (de lo que després dins el cotxe consumaven) mentre els altres ens consumíem. Ser fora d’aquestes zones esmentades era ser en terra de ningú. Clar que hi havia la possibilitat de quedar-se al mig del passadís que unia lo lent amb el ràpid, però això ja era per penjats o personal molt selecte. Un fora pistes discotequero. Pur vici.

I tornant al tema que ens ocupava, al seu dia vaig caure rendit en les gargamelles de músiques vulgars i fumadores com aquest Born Slippy (Nuxx) que, he de confessar-ho, encara em té fascinat ara. Es recomana volum a tot drap i voluntari sacrificat fent pampallugues amb les llums.

20 "Starless"

“Starless”                     
(Bruford / Cross / Fripp / Palmer-James / Wetton)
King Crimson
“Red”
1974

Parlar de King Crimson és parlar, bàsicament, de Robert Fripp. De fet Robert Fripp seria a King Crimson lo que Guardiola és al Barça, o el professor Xavier a la Patrulla X (tots dos calbs, per cert…). Una mena de visionari que ha sapigut conjuntar i extreure lo bo i millor de cadascun dels elements dels que ha disposat. En el cas de Robert Fripp, s’ha envoltar de grans músics, molts d’ells virtuosos, provinents de diferents branques musicals, i ha sabut extreure’n tot el talent. Músics que havien passat o acabarien tocant en altres grups importants. Gent de la talla d’un Greg Lake (Emerson, Lake & Palmer), Bill Bruford (Yes), Mel Collins (Camel; Caravan) o John Wetton (Uriah Heep) entre molts altres. Una tasca com aquesta no és fàcil i requereix d’un lideratge fort. Desconec la personalitat del Fripp, però pel tarannà i la gran mobilitat del personal de la banda, una de dos, o bé ha estat impossible retindre per molt de temps als músics, o és que aquest Fripp té un caràcter que se les porta. De fet, la música de King Crimson requereix d’una forta disciplina per ser executada. La seva música és molt oberta i abraça multitud d’estils que van del free-jazz al hard-rock, passant per estils tant diversos com rock progressiu, la música experimental o el heavy metal. La seva música té els aires de llibertat del jazz però executat amb la precisió d’una grup de càmara clàssic.
La història d’aquesta banda britànica passa per diferents etapes, amb anades i vingudes, amb desercions, acomiadaments i, fins i tot, algun membre que deixa la música per anar-se’n a un temple tibetà (Jamie Muir). Des del seu naixement (1969), la banda es dissol i reagrupa en diferents ocasions. L’any 1974 sembla que la desaparició de King Crimson sigui definitiva. A l’any 1981 però, set anys més tard, torna a aparèixer amb força. Curiosament aquesta darrera (última?) etapa, que durarà fins l’any 2003, la formació es mantindrà gairebé estable. Els d’aquesta darrera etapa, també bons músics, tot i començar amb entusiasme, em fa l’efecte que han sucumbit a la tirania del Robert Fripp. A la música hi manca aquella tensió sorgida de la confrontació de multiples talents i personalitats. La trajectòria de King Crimson és molt rica en anècdotes. Per aclarir totes les diferents formacions caldria tot un desplegable. Si voleu saber-ne més consulteu la història del grup a la xarxa, per exemple a


http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

No us penseu que lo del Robert Fripp acaba aquí. Al marge de King Crimson, té tota una trajectòria musical, “solo o en compañía de otros”, com diu el títol de la pel·lícula, que és molt prolífica. Cal destacar també la seva faceta com a inventor d’instruments… però bé, això ja és una altra història. D’aquí unes setmanes l’hi dedicarem una entrada en aquest “Àlbum” per deixar constància d’aquest important personatge dins la història del rock.

Aquest cop m’ha costat molt decidir-me per un tema que fos representatiu. De fet, no n’hi ha cap que pugui  encabir aquest vast univers, ple de tantes idees i aportacions musicals desenvolupades dins el grup. Ja ho tinc… “Starless”, per aquesta melancòlica bellesa que desprèn. L’engranatge Crimson, com sempre, funciona a la perfecció, tant en estudi com en directe…

“Sense estrelles”

La posta de sol d’un día enlluernador
daurat a través del meus ulls.
Però els meus ulls que s’han capgirat
sols veuen
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

La caritat d’un vell amic
un cruel sonriure recargolat.
I el somriure senyala la falsedat
cap a mi
un cel sense estrelles i una foscor bíblica

El gel blau i el cel platejat
s’esvaeixen fins a tornar-se gris.
A un gris esperança d’anys, per a ser
un cel sense estrelles i una foscor bíblica