Mes: Març de 2018

246 “A Love Supreme”

(John Coltrane)John_Coltrane_-_A_Love_Supreme

John Coltrane

“A Love Supreme”

1965

 

Nota introductòria

Els seguidors més aferrats al Cansongs saben que Mr Pesquises és un dels personatge assidus més estimats del blog. Potser cap d’ells recorda amb quines circumstàncies el vam deixar. Els nouvinguts al blog no tenen ni idea del que va passar el darrer episodi (entrada 179. Ja deu fer un any d’això) Una nit, una furgoneta amb caràcters orientals s’aturava davant de cal Pesquises i s’enduia un dels seus gatets petits. Mr Pesquises no es va aturar fins a trobar la furgoneta dels segrestadors de felins. La furgoneta pertanyia al restaurant La Gran Muralla. Calia rescatar el gat. O en el pitjor dels casos, venjar-lo. Així doncs, tenim a Mr Pesquises dins el restaurant xinès, disfressat de dona, amb un vestit de la tia Pepa. I disposat a tot. Calia aquesta nota introductòria. Mr Pesquises ha tornat!

La conxorxa oriental (2a part)

¿No se estarán burlando de nosotros?, pregunta Sancho. ¿Y qué? responde don Quijote, allá ellos con sus burlas, que a nosotros no podrán arrebatarnos la gloria del intento

Cita que Luis Landero atribueix a “Don Quijote de la Mancha”, de Miguel de Cervantes. Fragment que he buscat a la novel·la però no he trobat per enlloc. Jo crec que Landero se l’ha inventat. Ha traït la lletra per conservar-ne l’esperit.

 

Per lluir s’ha de patir

Sóc dins el restaurant xinés. El procés per accedir-hi sense aixecar sospites no ha estat fàcil. Mitjançant la tècnica de la disfressa, engatusar als xinesos, i en el seu propi terreny, ja té el seu mèrit. Precisament a ells, als xinesos, que són uns mestres en el subtil art de la disfressa. Per adoptar una nova identitat, femenina en aquest cas, i no aixecar sospites, es necessita molt d’estoïcisme. Per enfundar-se dins aquest vestit de dona, que em va petit unes quantes talles, cal tenir-los ben posats. Però lo més dur de tot han estat les sabates. Introduint els meus enormes peus dins aquelles diminutes cavitats em vaig endinsar de ple en la mil·lenària tradició xinesa dels peus embenats. Tradició refinada i cruel alhora, instaurada durant la Dinastia Song.

La Gran Mulalla

Només obrir la porta i travessar el llindar del restaurant La Gran Muralla he esbarriat la vista per tindre una visió clara de la situació. Havia vist per la tele que a hores d’ara, a la Xina, eren a punt de celebrar l’arribada de l’Any Nou xinés. L’any del pollastre, concretament. Per aquest motiu m’esperava una sala immensa, plena de gom a gom. Tot de gent menuda, esgrogueïts i d’ull aclucats, amb les galtes enrojolades, enriolats i embriagats per la ingesta de destil·lats d’arròs i d’altres herbàcies que corren a dojo. Que fan gresca. Salten, canten i ballen al compàs de tambors, trompes i címbals. Entre la munió un enorme drag de fusta i roba va serpentejant amb ritme desenfrenat. Al fons, d’amunt un escenari, músics, acròbates i ballarines engresquen al personal. Les parets, amb formes i ornaments de fusta, convinent, amb elegància, els daurats, vermells i blau-verds. Sobre els caps, una constel·lació de fanalets ingràvids centellegen il·luminant els sostres alts, altíssims. Dins la penombra s’hi endevina un entramat de cavalls i bigues de fusta policromada d’on pengen fastuoses cortines de paper minuciosament ornamentades amb sumptuoses cal·ligrafies a tinta xina. La pólvora entra a escena. Als xinesos ningú els hi ha d’ensenyar res en matèria de pirotècnia. La cosa comença de forma modesta. Piules, cebetes, bruixes i correcames arran del terra. L’ambient es va escalfant. La munició pesada passa a l’acció, i en un perfecte in crescendo, aquelles petites escaramusses amb quatre petards de no res deixen pas a una veritable batalla de castells de focs d’artifici. Tota la sala retrona i queda inundada de fum, foc i espurnes. El drag treu flames pels queixals. Palles borratxes a discreció solquen l’espai. Coets que encerten fanalets i esclaten en clarors de colors. Traques ensordidores. Bengales que reboten entre cavalls i bigues. L’estructura trontolla. No s’hi veu de fum. Fa fortor a sofre. Allò és un autèntic infern. Per cert, arribat aquest punt seria un bon moment per demanar el compte. Així ens traiem de sobre la culpa de voler fugir sense pagar. La multitud, inconscient del perill, van a lo seu. Lluny de ficar-hi seny, aquella munió de xinesos, frenètics, posseïts, s’entrega a la seva comesa amb fruïció diabòlica. Arriba lo inevitable. Les espurnes encenen les cortines que cremen com el paper (del que són…) Ràpidament les flames s’enfilen fins al sostre i en qüestió de minuts tot l’edifici queda reduït a un munt de cendres fumejants.      

Doncs de tot això res de res. Ni any del pollastre, ni drag, ni ruc ni ase. Quan vaig obrir la porta i travessar el llindar, dins el restaurant La Gran Muralla només hi havia quatre gats (i algun més escampat pels plats, per desgràcia…) En pic vaig trepitjar el rajol un xinés se’m va encara i va vindre cap a mi a rebrem amb una teatralitat fora de mida. Pas ferm, braços oberts i una rialla d’orella a orella. Per l’entusiasme que hi va ficar queda clar que era l’amo. De mitjana edat. De talla mitjana (o sigui, baixet…) Duia indumentària clàssica. Camisa blanca i pantaló negre de tota la vida. Amb disciplina marcial es va aturar davant meu, es ficà firmes i doblegant l’esquena cap endavant em dispensà una reverencia. Jo, endut per l’emoció del moment, oblidant les estretors a les que estava sotmès, vaig respondre a la salutació amb gest simètric. Cosa que resultarà fatal. Les costures van cedir. La part del darrera del vestit esclatà. L’espetec va ressonar per tota la sala. Alertà tota la clientela. Per sort, al coincidir amb que la porta s’havia tancat de cop sembla que l’incident havia quedat dissimulat. Vaig estar hàbil i en un ràpid moviment de braços, els vaig creuar per l’esquena evitant quedar amb el cul a l’aire. El xinés em va voler dur al lloc més tranquil i adient, que correspondria a una dama de la meva categoria. Jo, fent cas omís, vaig anar a la meva, caminant de costat, amb passes curtes, de cul a la paret i evitant donar l’esquena al personal. Em vaig asseure a la primera cadira que em sortí al rescat. Donades les circumstàncies el meu comportament encara haurà resultat ser d’una educació extrema. Respecte (sempre de cara) i humilitat (rebutjar privilegis).

De la carta tot em sonava a xino. No estic avesat a aquests àpats. Assenyalo el menú número 1, el que em resulta més familiar. Sense complicacions. Mentre m’espero puc centrar-me en l’entorn. El local no té cap tret oriental ni res que se li assembli. L’estètica és la típica de la bombolla del totxo. Parets llises, enguixades i pintades. Terra de gres serigrafiat. Fals sostre practicable de plaques amb ulls de bou. El mobiliari és impersonal i cutre, sembla tret d’Ikea (o directament dels xinos…). Fil musical (el so molt baix) amb música d’orquestral retro (*)

(*) Es tracta de música de Paul Mauriat (Nota de d’editor)

Ara també puc precisar quants clients hi han. Tres. Un home jubilat. I una parella de mitjana edat. El jubilat no sembla tenir gaire gana doncs no fa cap cas al plat ple que té al davant. Em mira tota l’estona fixament amb mitja rialla foteta, com si conegués el meu secret i que no sortiré indemne d’aquesta. Ben bé podria ser un agent infiltrat que em vigila. La parella de l’altra taula, en canvi, devora amb delit tot el que els hi porten. L’home em queda d’esquena i no em veu, mentre que la dona, entre mossegada i mossegada m’escorcolla amb la mirada. Provoca un efecte estrany veure una senyora tant pimpollada menjar d’aquesta manera tant poc refinada. Arriba el primer plat…

1r plat: lollitos de plimavela

Una cambrera xinesa atén les altres taules. És jove i baixeta. Maquillada en excés, amb els llavis d’un vermells encès. D’arracades, unes anelles tant grosses que hom s’hi podria penjar practicant gimnàstica artística.  A mi en canvi és l’amo qui em serveix personalment.

–Senyola, si em pelmet… Bon plofit!

Em deixa el primer plat i se’m queda mirant una bona estona embadalit abans no se’n va cap a la barra. No em treu la vista de sobre. Està clar que li deix resultar atractiva i exuberant. El seu cap li fa imaginar moments de luxúria. Sí li trec dos pams! Al pobre el faria anar com una baldufa. Li deu anar aquest pal. La veritat és que m’hi començo a trobar bé en aquest paper de seductora. En els terrenys del desig no hi ha res escrit. Però deixem-nos de romanços. No caiguem en les debilitats de la carn i centrem-nos en el propòsit que realment ens ha dut fins aquí. Buscar el meu gat o qualsevol altre entre els plats cuinats em fa l’efecte que és missió impossible i alhora, inútil. Analitzem la situació. Els fets semblen irrefutables. Aquesta gent es van endur el meu gat. La pregunta clau és, perquè se’l van endur? Saber-ne el motiu ajudaria a estirar del fil. Tenim tres hipòtesis:

A- Per una qüestió purament crematística.
B- Per un motiu purament circumstancial (l’ocasió fa al lladre…)
C- Altres…

Valorem-ne les opcions. En el fons A i B són practicament el mateix. Dues variants de la mateixa índole. C és més dispers. Intentar seguir els diferents camins que ens presenta seria complex. Ens duria setmanes. Potser mesos. I ens faria perdre un temps preciós. Així que ens arriscarem i abandonarem C per centrar-nos en A i B. Totes dues, malifetes amb nocturnitat, l’una amb més traïdoria que l’altra, però totes dues accions deplorables al cap i a la fi. Pensar que s’han pres tantes molèsties per obtenir un simple àpat resulta ridícul. I sí que un gat jove fa la carn tendra, però no surt a compte. Avui la gent no és de rostar. Mal que mal jo al seu lloc trio la gata gran. Gallina vella fa bon caldo. I allarga més. No sé com van de números aquests xinesos però això són faves contades. A veure si resultarà que a més a més de curts de mida també són curts de gambals. Però bé, suposem que és així. Llavors lo correcte hagués estat denunciar els fets als mossos. Però que sigui lo correcte no vol dir que sigui lo més assenyat. Resultaria infructuós. La meva paraula contra la seva. I sense cadàver no hi ha delicte. Una inspecció visual està vist que no és suficient. I aconseguir una intervenció més escrupolosa i analítica per part de la científica és impensable. Ha d’haver-hi tall gros perquè moguin el cul. I a més, si fos el cas, per quan vinguessin a regirar el pobre gat ja estaria paït i re-paït. I ja entraríem en terreny escatològic. Avisar els mossos només faria que alertar aquesta gentussa, donar-los temps a desmantellar tot el tinglado i desaparèixer sense deixar rastre. Està clar que estic sol en això. Hauré de trepitjar el fang sense cap ajut.

 

Pt. 1- Acknowledgement, el primer moviment dels quatre que composen A Love Supreme, en la versió del disc original. Una versió “moderna” de Robert Glasper.

245 “5:06 am (Every Stranger’s Eyes)”

(Roger Waters)

Roger_Waters_Pros_Cons_HH

Roger Waters

“The Pros and Cons of Hitch Hiking”

1984

La vida a peu

A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta (nom lúgubre, sens dubte heretat d’algun funest succés) S’hi troba la plantació de xops del Benjamí de cal Vaquero. Sobresurten en mig de correus més baixos i modestos. S’enlairen esvelts, nobles i majestuosos.
A fe que en la nostra vida rutinària es compleix allò de que sempre portem el cotxe “empegat al cul”. És per això que aquella tarda, apressat per l’imminent revisió de l’ITV vaig haver de deixar-lo al taller perquè hi donessin una ullada general i així estalviar-me posteriors ensurts. Val ha dir que malgrat les meves precaucions, o per culpa d’aquestes, aquest cop sí que en vaig tindre d’ensurt. Lleu, això sí, però que va suposar una doble visita. Al taller i a l’ITV. Està clar que si no vols que et diguin que no, no preguntis. En alguns casos lo millor és no donar idees. N’hi ha que s’hi agafen com un ferro roent, encara que només sigui per emprenyar. En fi, aquest tràmit ja està passat. Tornem a aquella solejada tarda de febrer. Com deia, vaig sortir del taller amb el cul alliberat, amb un parell d’hores per endavant per a que els mecànics fessin els arreglos pertinents (després va resultar ser un sabotatge…). Quan et veus privat del vehicle, de cop descobreixes que tens dues extremitats inferiors i que, malgrat tot, se’n recorden de caminar. Per part nostra només cal ficar-hi una mica de voluntat que elles ja van soles. Un prodigi. Que hi siguin les dues cames. I que caminin! Així doncs me les vaig emprendre per tornar a casa caminant, creuant tot Tàrrega de punta a punta. Feia una mica de fresca, però ben abrigat i amb l’ajut del sol, que ja es feia sentir, un cop activat, feia un bon oratge. A quatre passes vaig entrar en un bar a fer un cafè. Era una hora fluixa. La voràgine dels dinar ja havia passat. A fora, a la terrassa, sols hi havia un parell de fumadors empedreïts passant fred. Dins no hi havia ningú. Només els treballadors del local que, distesos, la feien petar. No sé quin comentari em va fer recordar al Benjamí, que ens havia deixat feia pocs dies de manera sobtada. En aquests casos sempre massa aviat. En concret em va vindre al cap aquella anècdota de les noies Testimonis de Jehovà i que ell mateix m’havia explicar. Resulta que dues noies empolistrades van trucar a la porta. El Benjamí va obrir i elles van començar a predicar les bondats de la seva fe. A provar de fer-lo combregar amb rodes de molí. El Benjamí les va tallar i amb cara de mala llet els hi va aviar: “No cal que us escarrasseu. Jo només sé robar, violar i matar!” (justament ell, que mai hauria fet res dolent…) Naturalment aquelles xicotes van fugir atemorides escales avall, cames ajudeu-me. Em feia gràcia com ho explicava el Benjamí, intentant reproduir el to i la cara seriosa, per acte seguit, fer-se un tip de riure.
Ja caferat vaig sortir del bar per reprendre el trajecte. A peu tot passa més poc a poc i els detalls són més considerats. Amb aquestes vaig arribar al Pati on aquests dies hi estàvem treballant. Era curiós trepitjar-lo amb el tarannà i el posat dels jubilats (que curiosament tots són arquitectes) que cada dia ens passen revista d’obra. Et permet mirar-te les coses des d’una altra perspectiva. Més relaxada. Com aquell que guita com juguen a la botifarra i sap quina carta s’ha de tirar, lliurats del pes de la responsabilitat.
A la plaça dels Escolapis hi havia el Fermí i la Cruz, també amb posat de jubilat. Aquests ho eren de debò. Ella, ja gairebé recuperada d’una operació. Feien cura de repòs asseguts al sol a l’empara d’un banc arrecerat. Segons diu el Joan Francesc, el Fermí és el meu actor fetitxe. El meu Marcello Mastroianni. El meu Vittorio Gassman. I és que el Fermí és un actor que sembla tret directament del neorealisme italià. Només faltava que l’escena fos en blanc i negre. La conversa va ser entranyable. Vam recordar la meva mare. Els anys de teatre compartits. M’agrada escoltar la gent gran com el Fermí. Gent que n’han passat mil i una i continuen aferrant-se a la vida amb aplom i serenor.
Al Majèstic encara fan 50 sombras liberadas. La setmana passada, fent cua (no recordo per quina pel·lícula) ens va sobtar una veu potent: “algú més per les sombres…?”. Era l’amo que treia el cap demanant si quedava algú per poder començar la projecció. D’això se’n diu cinema al detall. Està bé aquest tracte personalitzat. Com si fos l’antic colmado de la cantonada. Aquell moment em va recordar Ed Wood, de Tim Burton, en que Martin Landau es fica en el paper d’un Bela Lugosi embogit creient ser el mateix comte Dracula. “Pull the string! Pull the string!”. “Algú més per les sombres…?”

Als anys 70 molts pagesos i ramaders de la comarca escollien fer la mili de voluntaris a Lleida. Encara que suposés allargar-la en el temps era una bona opció per estar prop de casa i poder ajudar en el negoci familiar. Aquest va ser el cas del Benjamí. Tenien vaques. Recordo que de ben petit agafava la lletera i fent drecera anava a buscar la llet a cal Vaquero. De la mili el Benjamí no crec que en guardés massa bon record. Això sí, a través dels seus relats ens va donar a conèixer al Teniente Castillo. Un paio barroer i rabassut. Arquetip d’oficial castrense caspós. Un personatge que ens va deixar frases memorables. Frases que encara avui faig anar de forma recurrent. Era d’artilleria, però per lo que deia dedueixo que no en tenia ni puta idea. “Madrazo! ¿Ya has puesto bien las coordenadas? Mira que un milímetro en el plano es un kilómetro en la realidad…”. “Muchacho, vas a acabar con mi carrera…”. Tenia, això sí, dots de mando. Encara que fos a base de disbarats i d’improperis. “Donde están los tios? Sus voy a pisar los guevos”. I la frase més cèlebre de totes: “Muchacho. Sus voy a pegar una patá en los guevos que se los voy a poner en las amígdalas!”.
Em vaig creuar amb l’Agent 007 que, blog en mà, sobrevola la zona blava en busca de noves preses.
Davant del restaurant xinés recordava que a Mr Pesquises encara el tenim dins d’un xino. Ja deu fer un any d’això. Disfressat amb un malmès vestit de la tia Pepa. Fins i tot els més optimistes dubten que se’n surti…
Tot el carrer va trontolla al pas d’un cotxe sorollós. Cridaner tot ell, des del color fins al bram del motor.
Per fi vaig arribar a casa. Un parell d’hores més tard em van acompanyar al taller. Un cop dins al meu cotxe tot torna a ser com sempre.
A peu d’autovia, direcció Bellpuig. En els confins del terme d’Anglesola. A la partida de La Dona morta. Els xops del Benjamí segueixen dempeus.

IMG_20180315_175721