Mes: Novembre de 2014

113 “Nights in White Satin”

(Justin Hayward)Moody Blues

THE MOODY BLUES

Days of Futur Passed

1967

 

 

En blanc

 

Pot passar. De fet, passa. Que en un moment donat et quedis en blanc. Hi han escriptors que s’hi han trobat. Ni endavant ni endarrere. Llavors, per desencallar la cosa  acostumen a escriure una història que va d’un escriptor que es queda en blanc. És un bon sistema. Sols han de ficar-se un parell de passes endarrere de si mateix i observar el que fa. A partir d’aquí encarar-se on se li acudeixi. Obrir la nevera, sortir per la porta, o directament per la finestra, i ja està! L’imaginació ja volar. Per altra banda aquest acostuma ha ser el procediment habitual, però enlloc de sortir volant sense més ni més, és com si el motor no acabés d’arrancar i calgués donar-li una empenteta. Com corre prèviament per habitacions i passadís per agafar revolada i, ara sí, travessar la finestra i després d’un parell de sotragades i espetecs (Ai que cau! Quin ensurt!) refer-se i enlairar-se pel cel, amunt que fa baixada, travessant núvols, estratosfera, espai exterior, ull de cuc i tot el que se li presenti.

Això, lo de l’escriptor que no sap què escriure, podria ser un gènere literari en si mateix. O com en aquest blog. Es podria obrir una nova secció on ficar-hi els escrits escrits sota els efectes d’aquest estat àgraf i que es podria anomenar la ment en blanc, o coses escrites quan no sé sap què escriure. O un altre com escrits forçats. O escrits a contrament (per lo de a contracort…) O encara un altre, més eloqüent, com sense solta ni volta. Lo més sensat seria deixar l’entrada en blanc, sense paraules. I de disc col·locar-hi L’Àlbum Blanc (The White Album), dels Beatles. Blanc sobre blanc…

Normalment, a mesura que la setmana va avançant, més d’hora o més tard va aflorant alguna que altra idea per abordar el proper lliurament del Cansongs. Aquest cop s’acostava el cap de setmana i cap indici de musa per enlloc. Dissabte, i res de res. Diumenge, i el més calent era a l’aigüera. Dilluns, i ja em vaig fer l’orni. Estava clar que era víctima d’aquesta mena de síndrome de l’escriptor en blanc.

Qui té mal busca remei. En moments de feblesa creativa un pot recórrer a l’ajut extern. Confidències, verbalitzacions, posades en comú, engrescaments col·lectius a peu de barra. Tot un reguitzell de mètodes pal·liatius, com aquell que va a la farmàcia amb la recepta del metge sota el braç. A negra nit tornant a casa, arrossegant encara els símptomes de l’eufòria de bravates i alcohol, encendre l’ordinador i trobar-se de nou amb aquella claror blanca del document en blanc. Com seria més apropiat dir-ne d’això? Blanc sobre negre…? o negre sobre blanc…?

Obro pestanya nova al navegador i busco a YouTube Noches de blanco satén (Nights in white satin, de The Moody Blues) A través dels altaveus de l’ordinador sona aquella vella cançó (feia mil anys que no l’escoltava) que omple de melancolia l’estança. Quina paradoxa pel meu antic equip de música, aquelles altes torres negres i mudes, en un altre temps centre d’operacions de les meves dèries i deliris musicals i que ara s’ho ha de mirar apartades des d’un racó fosc. I és que quan un té el sentiment de culpa prou desarrollat la simple mirada callada d’un baffle et pot enfonsar la nit.

Sempre m’he preguntat com s’ho feia un escriptor per superar aquest moment de pàgina (o pantalla) en blanc. No és que me les vulga donar d’escriptor ara. Està clar que no tothom que fa una paret de totxos és paleta. O qui fa un ou ferrat és Ferran Adrià, posem pel cas. Jo senzillament sóc un que es fica a escriure. Com si ara sortís per la porta corrent desaforat i no per això em dic Kiliam Jornet. I quan dic escriptor i aquests lapsus creatius, no penso tant en l’escriptura d’una novel·la, que és com una carrera de fons, un procés de llarga durada, sinó en treballs més curts però constants, en el dia a dia de qui ha de lliurar puntualment i sense falta un article o una columna a un diari o revista, fet que no es pot demorar més de lo que la periodicitat del mitjà en qüestió exigeix. Suposo que se’n surten tirant d’ofici. Allò que només l’experiència i les teves pròpies capacitats et poden donar. Queda palès que jo no he tirat pas d’ofici sinó de morro. Jo diria que ratllant l’escriptura automàtica, que automàticament hauria d’anar a la paperera.

M’havia fet tot un llitat de temes ocurrents. Flotadors salvavides per quan arribés l’ocasió. Aquest cop no ha calgut utilitzar el mall (trencar el vidre en cas de naufragui…) La vitrina resta intacta. La reservarem per una propera topada amb la senyora de blanc, punyetera, capritxosa, enjogassada, imprevisible.

112 “Red Right Hand”

(Mick Harvey / Nick Cave / Thomas Wydler)Nic Cave-Let love in

Nick Cave & The Bad Seeds

Let Love In

1994

 

 

Presències nocturnes

 

Observar, analitzar, deduir. Treure conjectures (no confondre amb la seva germana petita putativa, la xafarderia). Aquesta és la premissa del verdader detectiu. La llosa que haurà d’arrossegar. L’estigma amb que haurà de conviure dia i nit fins al final  dels seus dies. Fins a l’últim sospir. És alhora do i condemna. És la seva naturalesa.

És de nit. El despatx està a les fosques. Sols la lleu llum de l’enllumenat elèctric del carrer que s’infiltra per les escletxes de la persiana a mig tancar deixa endevinar les formes inertes que poblen l’habitacle. Jo sóc dins assegut a la butaca fent temps, esperant que sigui l’hora.

Aquests darrers dies, al despatx totalment remodelat vaig incorporar-hi un element que sempre m’havia fet il·lusió. Cobrir part d’una paret amb un gran tauler de suro on penjar-hi tota mena d’informació. Formar un gran mural visual on fer encaixar les peces d’un cas complex. On es mostrin les conjectures. Hi està exposat l’únic expedient que actualment tinc obert, el que anomeno el cas de La taula voladora, que en aquest mural ara es mostra en tota la seva complexitat. Fotografies, esquemes, informes, retalls de diari, fotocòpies, anotacions, pamflets, tiquets, llistes del Caprabo, números telefònics, plànols, rebuts, factures, ofertes varies, l’horòscop, etc. Qualsevol dada, per insignificant que pugui semblar, pot arribar a ser determinant. M’he passat hores i hores observant aquell garbuix d’informació. Traspassant, intercanviant d’aquí cap allà els diferents elements. Com en una partida d’escacs, tot està a la vista. Cal trobar-hi les connexions. Observar, analitzar, deduir.

De moment però encara estava lluny de trobar respostes vàlides. I com sempre he sostingut, cal exercitar la ment. L’entrenament és vital per, arribada l’hora, poder fer front a qualsevol adversitat. Sense res millor a fer, tenia sobre la taula la missió autoimposada de comprovar la distància real entre les dues senyals d’stop que hi ha al passeig del poble. Les que popularment es coneixem com l’stop de la Creu i l’stop de cal Marina, just tocant a la carretera de Balaguer. Verificar i, si calia, corregir aquella vella premissa de Stop a 150 metros, tants i tants anys enquistada en la ment de tantes i tantes generacions. Naturalment, per tal propòsit, he ordit un pla. Estava clar que fugir de la claror del dia, evitant cotxes i altres obstacles que normalment s’interposen enmig del trajecte. I sobretot, evitar les mirades malpensades dels xafarders, falsos profetes, els que aquí vulgarment anomenem els del banc del Sinofós. Així doncs havia d’actuar de nit. La via estaria lliure d’impediments i la discreció estaria garantida. L’hora escollida també era important. Les 4 m’ha semblat una hora propícia. Ni molt tard ni molt aviat. Calia evitar troneres i matiners. La metodologia també estava clara. Disposava d’un metre (de 3 metres) i unes barretes de guix (de guixar a la pissarra). Cada 3 metres aniria fent petites marques al terra que em servirien per determinar la mida exacta.

Per inspeccionar el terreny feia discretes passejades pel passeig. També passava alguna estones fent algun whisky a cal Marina. Em permetia controlar la situació de ben aprop. Aquella mateix tarda per fer temps em vaig distreure amb el suplement de La Vanguardia. Curiosament hi sortia un reportatge dedicat a Jack l’esbudellador. El reportatge venia il·lustrat amb les fotografies de les 5 víctimes oficialment atribuïdes a l’assassí de l’East End londinenc. Totes 5 dones de mala reputació i que presentaven talls de diferent consideració per tot el cos, preferentment al coll. Només a tall de comentari, veien la fotografia de la darrera víctima, sembla que en Jack anava millor de temps doncs s’hi va poder va poder esgrimir les seves dots amb el punyal (prims, bistecs, costelles, menuts i carn picada) Ni amb un whisky doble vaig poder treure’m els calfreds del cos.

La nit en qüestió doncs, vaig esperar assegut dins el despatx a que fos l’hora. A les 4 en punt vaig sortir del cau per endinsar-me dins la nit freda i silenciosa. Curiosament s’hi havia ficat una boira espesa, impròpia per aquesta època de l’any. Em vaig dirigir cap als carrerons suburbials, freds i humits. Vaig continuar pel carrer del Calvari avall fins desembocar al lloc de destí. Aquella boira, en principi empipadora, ara la veia com una aliada per que la meva acció passes més inadvertida. Com si hagués passat un fantasma. D’entrada em va sobtar que al capdamunt del carrer, al cantó de la Creu, no hi havia cap senyal d’stop. La senyal on hi figurava l’enunciat stop a 150 metros. Vaig anar carrer avall i vaig comprovar que a l’altre extrem de carrer, just al mig del carrer, l’altra senyal d’stop si que hi era. Tenim tant interioritzat aquesta consigna urbanística que ni tants sols ens havíem adonat que ja no hi era. Tant era. Agafaria com a referència la base de la Creu. Vaig treure metro i guix i em vaig disposar a fer les marques. Voltava jo de genollons per terra, anant mesurant i guixant amb curtes i precises ratlles blanques quan del darrera dues mans enguantades. Una mà em va agafar la galta i la va estirar cap amunt mentre l’altra duia una navalla de barber lluent i afilada. Per un moment, dins la navalla, vaig veure reflexat l’horror dels meus ulls. Amb un cop precís d’esquerra a dreta, la navalla va brunzir estripant tot el que trobava, la boira, la nit, el meu coll. La sang brollava del tall, baixava per la gavardina xopa fins arribar al terra on va formar dos rierols que serpentejant semblaven pugnar per veure quin dels dos arribava abans a la Costa el Calent. Si no hagués estat per lo inapropiat de la situació, es podria dir que feia goig de veure. En un gest inútil, amb les dues mans al coll, intentava aturar l’hemorràgia.

Vaig despertar amb les dues mans al coll, amerat no de sang sinó de suor. Era assegut a la butaca del meu despatx. Era evident que esperant que fos l’hora m’havia adormit. Vaig mirarar el rellotge. Marcava les 5:52. Era tard però si m’afanyava encara hi havia temps per completar la missió. En tot cas ja tenia una experiència, ni que fos onírica. Em vaig rentar la cara. Vaig verificar que a la butxaca hi duia metre i guix i vaig recórrer el mateix camí que al somni. Naturalment, no hi havia boira. Això sí, l’aire era fred. Vaig arribar al lloc dels fets. Curiosament la primera senyal d’stop no hi era. La del capdavall sí. Vaig treure metre i guix i vaig anar per feina. Una a una, de 3 en tres, anava sumant les xifres. 63, 66, 69…  Es notava que ja hi estava abessat. 90, 93, 96… Avançava més de pressa del què em pensava. Ja gairebé està… 141, 144, 147 i … no pot ser! Tret d’una petita variació, practicament dona exacte: 150 metres. Ha d’haver-hi un error. Segurament m’he descomptat, em vaig dir. Era el pitjor que em podia passar. Vaig tornar al principi per fer un segon mesurament. Aquest cop vaig tindre més cura d’establir el punt d’arrancada amb precisió. Agafaria la part més sortida de la base de la Creu com a referència. La nova ratlla poca cosa variava de la primera. De ben segur es tractava d’un error en la suma. Ara me’n faria ben capaç. A mig trajecte es va apagar l’enllumenat elèctric. Tot i ser fosc encara, el cel volia començar a clarejar i no he tingut dificultat per veure les ratlles. He arribat a la senyal. Amb la correcció la cosa havia empitjorat. Ara donava 150 metres exactes. No podia donar crèdit a lo que veia. Encara tindria temps per una tercera comprovació. Aquest cop al costat de cada ratlla hi aniria ficant la suma resultant. 3, 6, 9… així no pot fallar. 84, 87, 90… de sobte vaig sentir una remor que em va esglaiar (encara duia el mal cos per lo del Jack…) Vaig notar una presència que de ben segur no era d’aquest món. Un grup de gent que avançava a tot drap a lo ample del passeig sense rumb ni esma. Sens dubte es tractava de zombis. Un grup de morts vivents que no feien plan de fer broma. A l’altre costat de vorera he vist un contenidor d’escombraries. En una maniobra digna d’elogi, m’hi he amagat dins. El grup de zombis s’anava apropant implacable. Tot el carrer retronava al seu pas. El so era aterridor. Al soroll de les petjades s’hi afegia un panteix i una balboteig inintel·ligible que feia glaçar la sang. Era com si traguessin el fetge per la boca. La pudor que desprenien aquella carn morta era insuportable. Fins i tot des de dins el contenidor es percebia aquella pestilent ferum. La por em tenia paralitza. Temia que en d’un moment a l’altre s’obris la tapa del contenidor i fos devorat de viu en viu per aquelles bèsties vingudes del mateix infern. Per sort la remor va anar remetent. Aquells diàlegs  cacofònics anaven remetent i allunyant-se carrer avall. Es va fer el silenci. Jo però encara no gosava a moure un dit. Al cap d’una estona el soroll del motor d’un vehicle es va anar fent més i més audible fins aturar-se just davant del contenidor. Em vaig armar de valor i just van obrir la tapa, en una maniobra digna d’elogi, m’he pogut escapolir del lloc sense que els operaris del camió de neteja em pugessin reconèixer. He enfilat carrer del Calvari amunt fins a desaparèixer just quan les primeres clarors del dia apuntaven per l’horitzó.

Aquella mateixa tarda m’he passejat pel lloc simulant normalitat. He observat atentament la reacció de la gent hi pogut comprovar que res notaven d’estrany. Si et fixaves amb atenció però (jo sabia de la seva existència), allà al terra, a tot el llarg del passeig s’hi podia veure unes petites marques de guix blanc. Unes marques que, espero, abans que se’n adoni algú, el pas de la gent, la pols, la pluja, el vent i el temps acabin esborrant.

Nota del traductor: a la versió anglesa els noms dels llocs citats apareixen traduïts. Així, el carrer del Calvari figura com Calvary Street. La Creu és The Cross. La Costa el Calent s’anomena The Hotman Coast. I el Banc del sinofós, Ifnot Beach.

 

Nick Cave és un artista de pes i amb una llarga trajectòria a les seves espatlles. Aquests dies està d’actualitat per l’estrena del documental 20.000 days of Earth on es mostren les interioritats i processos creatius d’aquest artista australià. A banda d’un bon compositor ens trobem també davant un gran escriptor. Aquest cop, i sense que serveixi de precedent, em temo que al contingut d’aquesta l’entrada el tema musical hi encaixa com anell al dit. Red Right Hand és un tema recurrent del cinema slasher, sub-gènere del cinema de terror en que un assassí s’acarnissa amb adolescents, normalment embolicats en experiències prematures de sexe, o drogues, o les dues coses alhora.  Red Right Hand és un tema perillós.

“Mà dreta vermella”

Ves a donar un petit passeig pels límits de la ciutat
i creua les vies
On el viaducte emergeix,
com un ocell de perdició
mentre canvia i es trenca
On secrets reposen en els focs de la frontera
i en els cables brunzint
Ei amic, saps
que ja mai més tornaràs
Passant la plaça, passant el pont
passant els molins, passant les batudes
En una tempesta formant-se
ve un home alt i ben plantat
En un sobretot negre i polsós
amb la mà dreta vermella

Ell et prendrà en els seus braços,
et dirà que has estat un bon noi
Ell reviurà tots els somnis
que et va dur una vida destruir
Ell arribarà al fons del clot,
curarà la teva ànima encongida,
però no hi haurà una sola cosa
que puguis fer
Ell és un déu, ell és un home,
ell és un fantasma, ell és un guru
Estan xiuxiuejant el teu nom
a través d’aquesta terra desapareguda
però amagat en el seu sobretot
hi ha una mà dreta vermella

No tens diners?
Ell te’n aconseguirà una mica
No tens cotxe?
Ell te’n aconseguirà un
No tens auto-respecte,
et sents com un insecte
bé, no et preocupis, amic
per que aquí ve ell
a través dels ghettos i els barris
i les viles i els tuguris
Un ombra es projecta
on sigui que ell es pari
munts de papers verds
en la seva mà dreta vermella

El veuràs als teus malsons
el veuràs als teus somnis
Ell apareixerà del no-res
però ell no és el que sembla ser
El veuràs al teu cap,
a la pantalla del televisor
Ei amic, t’estic avisant
que l’apaguis
Ell és un fantasma, ell és un déu,
ell és un home, ell és un guru
Tu ets una peça microscòpica
dins del seu pla catastròfic
dissenyat i dirigit per
la seva seva mà dreta vermella

111 “God Only Knows”

(Brian Wilson / Tony Asher)The Beach Boys "Pet Sounds" high res cover art 002

The Beach Boys

“Pet sounds”

1966

 

 

Revolver vs Pet Sounds (2a part)

 

Els dos treballs tenen bastantes coses en comú. Una, potser la més rellevant és el caràcter experimental de les obres (pensem que estem a 1966…) L’altra, també obvia, i que vindria a ser un tret característic de les dues formacions, és que les cançons es sustentaven en gran mesura, en un acurat treball de les harmonies vocals. És per això que hem demanat al Narcís Cercós, actual director de la coral Joia de Maig, i tot un expert en músical vocal que ens analitzés les diferències i similituds entre aquest dos grans grups de la música popular. Tot i declarar-se no ser especialista en aquest estil musical crec que ens presenta un treball rigorós i força revelador, que barreja la part tècnica amb la part més emocional. Crec que l’harmonia vocal té un paper important dins aquest tipus de música i valdrà la pena dedicar propers lliuraments al tema. Aprofito l’avinentesa per agrair al Narcís s’hagi brindat a dedicar-nos part del seu valuós temps. Moltes gràcies. Us deixo amb les seves paraules…

 

THE BEACH BOYS vs THE BEATLES

QUI ÉS MILLOR?

En primer lloc, deixar molt però molt clar que no sóc cap persona especialista en el camp de la música moderna. Per tant, les meves paraules seran una mera opinió sorgida a través de l’escolta d’aquests dos grups musicals.

Les comparacions, tal i com diu la saviesa popular, sempre són odioses. Com tot en la vida, trobarem partidaris d’un grup i partidaris de l’altre, i més en aquest cas quan estem tocant dos dels grups més emblemàtics de la seva època i els quals tenen i tindran sempre un dels principals capítols de la història de la música moderna i de la música del segle XX.

Sumat a això apareix encara una altra problemàtica summament important des de l’apartat político-geogràfic. Aquí es presenta l’enfrontament entre dues de les principals potències del nostre món: els Estats Units representat per The Beach Boys contra Anglaterra (Regne Unit) representat per The Beatles.

Per tant, resoldre la pregunta “Qui és millor?” es fa realment difícil. No només cal fer una valoració musical, sinó també tenir en compte el context que envolta les dues formacions.

Musicalment parlant són dos grups realment molt semblants. Els dos grups van donar una importància cabdal a la veu. Les seves peces, són ja des dels seus inicis molt riques a nivell vocal.

Fins aquest moment la música moderna seguia sempre un mateix estil i un mateix patró. Les seves estructures perduren fins a l’actualitat ESTROFA – TORNADA – ESTROFA – TORNADA – Improvisació amb solos – TORNADA …. i harmònicament seguint les seqüències basades en els graus I – IV – V o graus semblants I – II – VI – V,… jugant amb les dominants secundàries i incloent modulacions a tonalitats veïnes. Aquests patrons es repeteixen al 90% dels temes d’aquests grups i dels de la seva època, però també als grups actuals.

Però com dèiem, els dos grups presenten un tret fonamental: la seva qualitat a nivell vocal. Els dos grups inclouen als seus temes unes riques harmonies vocals, fet que aporta un plus de qualitat als seus discs. Fins aleshores la resta de grups no presentaven aquesta característica, d’un manera tan brillant o tan marcada, fet que els dota d’un segell de qualitat.

Els dos grups presenten aquestes veus prodigioses. Particularment, i deixant de banda el meu treball com a director de cors, crec que els grups que aporten unes riques harmonies vocals fan que la seva música sigui molt més atractiva per als oïents i per tant, genera un magnetisme molt més gran a l’hora de captar nous adeptes, qua al fi i al cap, seran els futurs compradors de discs.

Crec que a partir d’aquí i d’aquest anàlisi refermo i confirmo que per mi el millor grup de la història, i fins ara sense cap mena de rival que els faci ombra ha estat QUEEN (l’altre gran grup britànic).

Tornant al tema que ens ocupa (i perdó per anar-me desviant per les rames… però d’aquesta manera em refermo en els meus raonaments), apareix un moment clau en aquests dos grups. The Beach Boys, pràcticament era un grup vocal familiar, germans i cosins sota la severa tutela de Murry Wilson, onejant com a bandera l’esperit de la Califòrnia, el surf, la platja, els cotxes i les noies…. Tant ells com The Beatles van ser els més llestos de la classe, i segurament han passat a la història ja que van fer de les seves sales d’assaig i dels seus estudis de gravació uns excel·lents laboratoris. Amb això vull dir que van ser els pioners de la seva època i van experimentar molt els diferents registres, estils, instrumentació, harmonització instrumental i vocal, sonoritats, ritmes, … i el més important: van saber importar els resultats d’aquesta experimentació als seus temes.

Entrant a la seva obra discogràfica, arriba un moment clau. The Beach Boys, capitanejats per Brian Wilson, aconsegueixen crear l’”obra d’art”, la millor de les seves obres, el disc Pet Sounds. Un disc que va recoliar el bo i millor dels seus experiments, de les melodies i harmonies vocals i instrumentals, del ritmes…, en definitiva, una obra mestra. Obra que en el seu moment no va a ser tant valorada com ho hauria d’haver estat. Només va assolir el número 10 a les llistes de vendes dels Estats Units. Però en canvi, a Europa on els Beatles semblaven no tenir cap mena de rivalitat el Pet Sounds va arribar al número 2, fet que va fer posar les piles als de Liverpool, els quals van contraatacar amb una altra obra mestra Sgt. Pepper’s. El més probable és que el grup de Liverpool mai haguessin creat aquest excel·lent disc si no hagués estat per la pressió que els va generar l’èxit dels Beach Boys.

Després, ja sigui per tema econòmic, tècnic, o a nivell de creativitat els camins dels dos grups es va tornar a distanciar de manera definitiva. Tots els grups van tenir les seves problemàtiques a nivell intern, però el que sí que va afectar molt els americans va ser el distanciament de la seva ànima mater Brian Wilson. Wilson, a nivell individual, va seguir experimentant i treballant amb noves instrumentacions però la seva implantació als temes potser no va obtenir el rendiment que tots esperàvem.

Sabem que en el món de la música, per obtenir la fama i mantenir-se en un alt nivell, és essencial disposar d’un bon calaix econòmic. Poder gravar als millors estudis, amb els millors especialistes, els millors tècnics de so, els millors mescladors, tocar amb els millors músics, i un llarg etcètera implica invertir molts diners. I potser això va ser el que finalment va fer distanciar més els dos grups. The Beatles van poder continuar experimentant a més alt nivell i va acabar assolint més èxit que els seus homòlegs americans, els quals es van quedar més estancats en el seu estil. Però això, ja són suposicions meves…

En fi, cada persona és un món, i cada oient té la seva opinió i la seva predilecció a nivell musical. Em de ser conscients i tenir molt clar que la música (sigui de l’estil que sigui, i de l’època que sigui) és una font de coneixement, és un element transmissor de sensacions que cadascú les rep i les viu de manera diferent a l’altre. Per tant, cada persona escoltant The Beach Boys o The Beatles rebrà un bombardeig d’informació a través de les notes, dels acords, de les veus, dels instruments… que assimilarà d’una determinada manera i, segurament, el farà emocionar-se de manera diferent a la persona que tindrà al costat.

Per aquest motiu, respondre a la pregunta que ens plantejàvem a l’inici Qui és millor?, no sóc capaç de respondre. Només us aconsello un exercici. Que cadascú escolti els grups, i es deixi endur… que s’emocioni. I el grup que més l’haurà emocionat o que més de punta li haurà sabut posar tots els pèls: aquell serà el millor (però per a ell).

En conclusió, la resposta a la pregunta no existeix perquè la música és emoció.

Jo només us puc dir, i em refermo amb l’inici d’aquest humil article d’opinió, que a mi qui m’emociona és QUEEN. Per tant, ni The Beach Boys ni The Beatles.

Narcís Cercós


A banda del tema original podem gaudir d’una versió a cappella dels propis The Beach Boys. L’altra és la que va enregistrar David Bowie l’any 1984 i que forma part del seu àlbum Tonight. A lo crooner Bowie mostra en aquest tema les seves dots vocals i la seva prodigiosa veu. Aquesta és una de les versions que més m’agraden i que intento, precariament, cantar sota la dutxa.

110 “Tomorrow Never Knows”

(John Lennon)Revolver

The Beatles

“Revolver”

1966

 

 

Revolver vs Pet Sounds (1a part)

 

Per primer cop en aquest blog fem un lliurament doble. Probablement no serà l’únic ni el darrer cop que els aficionats disfrutem d’una sessió doble com aquesta. Avui, com els petit suisse, a mi me’n donaven dos.

I aquest doble Cansongs ve donat per dos discos que van coincidir en el temps (l’any 1966) i les controvèrsies, disputes, asseveracions al voltant d’aquests dos discos per esbrinar quin dels dos és el millor. Estem parlant de Revolver, de The Beatles, i Pet Sounds, de The Beach Boys. Estem parlant ni més ni menys de dos grups pioners del que comunament anomenem pop o música popular. L’any 1966, el grup de Liverpool, que es troba en plena maduresa creativa, edita l’àlbum Revolver. Al mateix any, a 8.000 kg de distància, a Hawthorne, sota el sol de Califòrnia i banyada per les aigües del Pacífic, The Beach Boys, grup menys conegut allí però que arrel de la publicació de Pet Sounds assoleix un gran èxit precisament en camp contrari, a Anglaterra, on sembla que això de la música s’ho prenen més seriosament. Després cada grup seguirà trajectòries diverses i que quedaran escrites en lletres d’or en la història de la música. El que perdurarà en el temps és aquesta batalla aferrissada entre defensors i detractors d’un i altre bàndol per establir la hegemonia d’un disc sobre l’altre. Per saber, en definitiva, quin dels dos discos és el millor.

A banda del vociferi dels aficionats, que cadascú tira cap a casa, anem a escoltar les veus doctes dels entesos. A veure com està la classificació, si em permeteu utilitzar termes esportius (les llistes acostumen a ser subjectives, fins i tot arbitràries, i sobretot doloroses. Amb aquesta mania que tenim d’ordenar, de classificar, d’etiquetar-ho tot, molts cops ens obliguen a establir un rànquing que no té res a veure amb la realitat. És allò de triar entre el pare o la mare. O a quin fill estimes més. Aquest Cansongs, en aquest sentit, crec que queda clar que és un llistat del tot subjectiu i personal però que l’ordre no respon a cap preferència, i que ve determinat per la forçosa metodologia de que les cançons han d’anar sortint d’una en una, en fila de a un, sense que això suposi cap preferència, ordre ni barem. Aquí, tret d’alguna que altra debilitat, pel que fa a l’essencial, totes les cançons del Cansongs són igual de valuoses) De llistes en hi han millers. Fins i tot milions segurament. Anem-ne a triar sols algunes, les que en principi les que gaudeixen de més prestigi, disposen de veus autoritzades i no semblen dubtoses (caldria analitzar-ho en profunditat. De moment ens els creurem…) L’afamada Rolling Stone (Estats Units), en un llistat que anomena 500 Greatest Albums of All Time, de l’any 2012, hi trobem aquests resultats:

1- Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (The Beatles)

2- Revolver (The Beatles)

3- Pet Sounds (The Beach Boys)

Anem a veure que hi diu la prestigiosa Melody Maker (Regne Unit) All Time Top 100 Albums publicada l’any 2000 Melody Maker (100)

1- The Queen is Dead (The Smiths)

6- Revolver (The Beatles)

11- Pets Sounds (The Beach Boys)

Fixem-nos ara en un llistat fet aquí per la revista Rockdelux, on mostra segons els seu criteri, els 200 millors àlbums de la història

1- The Velvet Underground & Nico (The Velvet Underground & Nico)

3- Pet Sounds (The Beach Boys)

7- Revolver (The Beatles)

Bé, suposo que aquestes dades no determinen res, però sí que en podem treure conclusions pel fet que els dos àlbums en discòrdia apareguin a les llistes més representatives i també a la majoria de la resta. I aquestes conclussions seria que realment estem davant de dos obres mestres. Dos àlbums realment importants i molts influents dins el panorama de la música popular. I el que més sorprèn és la vigència de les cançons i, una de dos, o els pop ha evolucionat ben poc o aquests grups, tant The Beatles com The Beach Boys, van fer uns treballs del tot visionaris. Una tercera opció seria que després de donar molts tombs el pop ha fet cap al mateix lloc. De lo qual se’n deriva una qüestió: és la del pop una formula esgotada? Però això ja seria un tema per un altre Cansongs…

És aclaparador la quantitat de versions que hi han tant d’una cançó com de l’altra. M’he ficat a l’Spotify, que no hi són totes ni de bon tros, i no he sigut capaç de trobar-hi la cua. He trobat interessants les de Jai Uttal (músic americà influenciat per la música hindú). I una, més jazzística, del canadenc Michael Occhipinti.