214 “Oceanus”

(Ralph Towner)

Ralph Towner

“Solstice”

1975

 

Música sense significat?

“Del que no es pot parlar cal callar”

Ludwig Wittgenstein

Després d’algun que altre lliurament debatent sobre el significat de les lletres de les cançons (ja veu Mr Raons que el seu comentari a dut cua…) aquest cop dedicarem el Cansongs a un tema instrumental. Aquí no hi han paraules que valguin. Música pura i dura. Però tant si una cançó hi ha lletra o no, un tema musical no deixa de ser aquella sensació que ens transmet. Valgui com a mostra que podem escoltar una cançó en un idioma totalment desconegut i del que no entenen ni mu i tot i així disfrutar de valent.

Què va ser primer, la lletra o la música? Dependrà fins on vulguem abastar el concepte del què considerem música. La música concreta ja existia des que el món era món. Des de la remor del vent fins a una allau. Des de la creació de l’univers si volem ser primmirats. Però la cançó com a tal, amb lletra i música, potser va néixer amb un australopitec caçant-se els dits amb una pedra. Emetent un gemec de dolor irreprimit acompanyat pel so contundent de la pedra sobre l’os. Una peça mínima. Rotunda. Un acord primitiu, igual a destemps i poc afinat, però sincer i sentit, expressat amb tota l’ànima. L’èmfasi (que diria el Lluís Virgili), que en definitiva és el que ens transmet l’emoció de la música, per sobre de qualsevol significat.

213 “Werewolves of London”

(Waddy Wachtel / Marinell / Zevon)

Warren Zevon

“Excitable Boy”

1978

 

Àncores

La música és una gran aliada de la memòria. Una cançó ens pot traslladar a una època de la nostra vida. Una melodia ens retorna un instant fugaç, potser perdut per sempre però que recobrem gràcies a la música. Així doncs la música actua com a desencriptador, clau que obre portes tancades. Escampem cançons pel temps i l’espai com qui escampa senyals per seguir un rastre en mig d’un desert immens, inabastable. Tirem amarres aquí i allà. Petits fils musicals, fins però resistents, fermament ancorats al temps per a què el moment no s’escapi.

Ahir precisament en vaig tirar una, des de la finestreta del cotxe, baixant la serra de Forès. Se’ns va aparèixer un home llop, sembla ser que de Londres però que ahir, ves per on, voltava entre Belltall i Ciutadilla.Una tarda esplèndida i lluminosa sota un cel de cotó fluix. Qui ho havia dit que els homes llop només sortien de nit?

I l’home llop udolant. Auuuuuuu…