Nois, no dono a l’abast. No sé si és la síndrome postvacacional o que cony ho fa que quan me’n adono ja ha passat una setmana llarga del darrer lliurament del Cansongs i apa, el més calent és a l’aigüera, en puc donar fe doncs tinc un munt de temes encetats però la feina no surt, deu ser això, que al portar-ho a l’ample se m’escapa el fato per tot arreu, no voldria pas transmetre un missatge pessimista, Déu nos en guard, ni buscar excuses o justificacions, tot el contrari, però el que valen són els fets i aquestos no em donen pas la raó. Mentres, a l’altra riba de riu (per dir-ho d’una manera metafòrica) el Josep M. Oliva (autor del veritable i primogènit Àlbum de cançons i inspirador d’aquest blog) segueix impertèrrit amb el seu lliurament setmanal, erre que erre ell, sense destrictar gens ni mica del seu propòsit que com una gota malaia, es mostra implacable. Per si el personal no ho recorda, els hi faré memòria que el Cansongs va nàixer sent una mera i burda còpia d’aquell i, tot i portar prop d’un centenar de cançons d’avantatge, i fent-me un el xulo, com aquell que dona peixet em vaig proposar d’atrapar-lo en número de lliuraments, això sí, sent del tot respectuós amb l’adversari aplicant aquell proverbi xinés que diu “sols quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”, ficar-me a la seva alçada i donant a entendre que en cap cas gosaria a rebasar-lo doncs l’elegància no s’ha de perdre mai. Per quin vas Josep M? pel 280…? ufffff… en fi no em vull deprimir. I tranquil Josep M, tu ves fent que un dia o altre et pot passar lo que a mi, que se’t giri feina i llavors sentiràs el meu alè al clatell (de bon rotllo, eh?), la moral és lo últim que s’ha de perdre. Revisant el text d’aquesta entrada me’n adono que aquest és compulsiu, de tall enriquià (referent a l’Enric Valls, autor que practica la tècnica de l’escriptura automàtica molt estimat per aquí i que ha sovintejat amb els seus comentaris causant estralls i lesions de consideració en algun que altre hemisferi dret) un text en el que un ha d’agafar aire a fons abans no capbussar-s’hi doncs és com bussejar dins d’una cova submergida on no saps si hi trobaràs cap cavitat on treure el cap per respirar.
Com és sabut els artistes “allotjats” al celler són moltíssims i de molt variat estat, condició i llinatge. El mecanisme de tria per cada lliurament pot semblar metòdic i reflexiu però ans al contrari, jo el qualificaria de capritxós, fins i tot d’obsessiu. Aquest cop mateix per exemple, lluny de barallar diferents possibilitats m’he encaparrat en un sol autor. El malastruc i malaurat Marvin Gaye. Havia de ser ell i no pas cap altre qui encapçalés aquesta entrada i tota la setmana l’he passat escoltant temes seus. Soul del bo, sensual, carnal i sumptuós. So Motown en estat pur. Com sempre es fa difícil triar-ne una de sola de cançó, però ens queda el consol que els temes que apareixen al Cansongs més que destins són fars. Petits punts de llum en la foscor, que ens han de guiar, a cadascú per la seva ruta, per les procel·loses i abruptes aigües de la música.
La versió d’estudi i una altra enregistrada en directe. Clou la sèrie una versió còsmica dels danesos The Asteroids Galaxy Tour.
Aquesta és la crònica d’una crònica, fallida, sobre els Sonotone. Vaig voler jugar a ser periodista, i un seguit d’incidents es van interposar pel camí fent que al final desistís en el meu afany. Estic convençut que Sant Francesc de Sales va intercedir per salvaguardar la professió. De manera fragmentada, passo a relatar com van anar els fets.
Anem a pams. Com tantes altres bandes, Sonotone el van formar al seu dia quatre joves amics que compartien inquietuds i aficions. Sonotone és una hidra de quatre caps (desatenent les exigències mitològiques, que perseveren en que una hidra de debò n’ha de tenir de 7 a 9 de caps). Joan Romeu (bateria), Miquel Gaya (baix), Magí Prats (guitarra i veu) i Joan Francesc Dalmau (guitarra i veu). Per art de màgia, de tant en tant apareix un cinquè cap, Emma Ulibarri (veu), per donar un toc femení a la bèstia. De manera esporàdica, en una de les seves mutacions, al policèfal li emergeixen dos caps més. Els Josepmaries. Concretament Josep M. Gordillo (guitarra midi) i Josep M. Viola (bateria), ambdós de Balaguer, quedant la cosa en 7 caps i fent honor a la mitologia, otorgant-li valor epistèmic. Així que li convé, l’animal adopta múltiples formes, formats i formacions. De totes elles, dos són les més reconeixibles. Quan respon al nom de Sonotone beuen clàssics del rock & roll (bàsicament dels 60’, 70’ i 80’) …i cervesa. Quan se’ls hi empeta per fer temes propis llavors es fan dir Destil·lats JF, consumint per tot beure licors de collita pròpia, elaborats tots ells a l’alambic del Joan Francesc Dalmau (d’aquí lo de JF…) També beuen cervesa. El grup conviu amb algun que altre oxímoron, fet que duen amb dignitat.
Converses amb la hidra
Els Sonotone originals, la hidra de quatre caps, va tocar durant quatre anys fins que van ficar seny. Ara, després d’uns anys inactius, en un rampell inconscient, han tornat als hàbits dels assajos i les actuacions. Ja van participar en la celebració del 100 Cansongs al bar Foment de Sant Martí de Maldà (18 d’octubre de 2014) Com a Destil·lats JF van aparèixer per primer cop al concert de cal Marina, a l’antic cinema d’Anglesola (11 de juliol de 2015), que es va enregistrar en directe i va quedar plasmat en el disc No tinc epitafi, del que hem extret com a mostra aquest El dimoni medita, que avui encapçala aquest lliurament.
Això és lo que més o menys lo que se sap dels Sonotone /Destil·lats JF. A partir d’aquí és quan un servidor, amb la voluntat de fer un reportatge que il·lustri aquesta entrada, es fica en camisa d’onze vares. Per trencar el gel vaig passar per e-mail un breu i bàsic formulari on demanava als quatre caps pels inicis del grup, les seves aficions musicals, etc. De fet el vaig passar al Joan Francesc, i aquest o va reenviar a la resta de component. De seguida vaig veure que cada membre tenia el seu propi tempo, la seva pròpia sinergia. El Joan Francesc em va contestar un parell de dies després, per correu electrònic. El JF, modest i patidor de mena, es mostra curós en temes més generals. Pel que fa a les qüestions més intimes s’hi llança amb entusiasme. “Bob Dylan” afirma amb rotunditat després d’un llarg reguitzell de músics. “Només tenia 12 0 13 anys quan vaig començar a llegir les seves lletres traduïdes i va ser una experiència que em va girar el cervell. En aquella edat, aquella època i aquell entorn, les lletres de Dylan et feien obrir la ment, desafiaven totes les veritats que tenies interioritzades i t’ho feien questionar tot. Recordo que escoltava el disc The Freewheelin i seguia les lletres mentre ell cantava. Potser per culpa d’allò ara sóc un desgraciat en lloc d’un banquer…”
Al cap d’uns dies el Miquel Gaya em va trucar per quedar i respondre al qüestionari de viva veu, amb cerveses pel mig. Així ho vam fer. Vam quedar una tarda a cal Marina. Després de les salutacions pertinents amb l’Anna vam anar al gra. El seu aspecte rude contrasta amb la seva parla pausada i assenyada. Quan fa una estona que te l’escoltes et sembla que estàs davant d’un xaman. “escoltant Puente sobre aguas turbulentas, en un cassette de ma germana, vaig prendre consciència de lo què suposava la música”“El pub Look també va ser un lloc important. Allí menjàvem pipes i escoltàvem música”. De tant en tant avía alguna sentència “la gent canvia de colla als 15 anys…”
Va ser al cap de poc que Sant Francesc de Sales comença a fer de les seves. Un còlic nefrític em deixa fulminat i em duu a Urgència de l’Arnau. Del ronyó sortia una pedra rodant que em feia la punyeta una bona temporada. A casa de baixa, fent repòs.
En aquest procés el Joan Romeu m’arriba muntat en una moto i em duu un foli imprès. Hi ha redactat, resumit, tot el seu periple musical. L’escrit destil·la passió. “Recordo alguns moments concrets on la música va començar a posar-me la pell de gallina. El primer, escoltar Ronda matinal, aquell programa de ràdio que a finals dels 70 escoltava prenent un bas de llet amb galetes maria, i el cul estret per no saber-me bé la lliçó”. Recorda especialment un tema “Logical song, de Supertramp”. La seva llista també és extensa. També destaca un nom. “Creedence Clearwater Revival” Afirma que va rebre “una enorme influència de la discografia vinílica que les meves cosines de Cardona posseïen. Cardona, poble de la meva mare, on hi passava els estius sencers. Ens banyavem al riu, i les meves cosines, més grans que jo, em portaven als guateques que organitzaven en esgolfes de cases centenàries”. A Mollerussa també tenia on trobar els seus referents. “El Look era la meva segona casa. Allà vaig ampliar el radi d’acció, aplicant l’orella…”
Quedo amb el Magí a cal Marina. Ara, a part de la música, amb el Magí també compartim un tema d’àrids. Mentre ell els destria per elaborar formigons jo els vaig desfent a base d’infusions. Prèvia salutació de l’Anna, el Magí i jo ens trobem entaulats a cal Marina amb un parell de birres i unes patates, que sempre presten. El Magí em comença ha explicar els seus orígens musicals. De ben petit ja va mamar música a casa. “El meu pare era membre dels Dandy’s, un quartet de guitarres i llaüts. Feien versions de boleros entre els anys 1954-1960. En aquella època tocaven molt a Ràdio Tàrrega”. Parla dels inicis amb el Joan Francesc (tots dos són de Miralcamp) i com de ben jovenets quedaven per rascar les guitarres. Així com el Magí és una bèstia escènica, toca el que sigui, ja sigui una rumba com un tema pop. En canvi el Joan Francesc té més inquietuds de cantautor “M’agradava escriure des de ben petit (ens recorda el JF al seu email) La meva tieta em va regalar una guitarra amb la que al principi només jugava. Després em van apuntar a unes classes, però ens ensenyaven cançons tradicionals i jo estava impacient per aprendre a tocar temes de Dylan, blues i altres coses i a partir d’aquí vaig anar fent d’oïda”. De seguida me’n adono que el Magí té un llarg periple musical a les seves espatlles. “Vam participar a la Mostra de cançó, al 80 i escaig, amb el Joan Francesc. Jo vaig formar part dels Sugars (Miralcamp), que fèiem música de ball. Vaig tocar al grup Elixir, amb el David Espina, que després va derivar en Artur Killer i el Predicador. Sóc membre de Trifàsic. Col·laboro amb els PJ4…” Malgrat l’interès del tema em costa concentram i les paraules del Magí se m’escapen com fum. Tot i que fa calor i el Magí s’explica amb passió, no justifica la suor que tinc. Tinc calfreds, em venen nàusees i començo a sentir un dolor intents al costat. La pedra torna a fer de les seves. El Magí, que ja té experiència en àrids, em dispensa. El deixo amb la paraula a la boca i la cervesa a mig aire. El pitjor és que no he tastat ni una patata. Mala senyal.
Refet d’aquesta segona sotragada, tenint els dos xicots de Miralcamp situats, ressegueixo les primeres passes dels altres dos caps, el Miquel Gaya i el Joan Romeu. Amb 12 anys el Joan Francesc i el Miquel coincideixen en unes jornades de convivència a Sant Martí de Sesgueioles. El Miquel hagués anat a jugar a bàsquet si no fos per una torticolis que el fa desistir. En un lloc fresc, a l’ombra, troba al Joan Francesc sol, tocant la guitarra. A partir d’aquell dia neix l’amistat. “Agafava l’Orbea de ma mare, i cap a Miralcamp!” explica el Miquel. A Mollerussa era una rara avis, a Miralcamp és el rei del cotarro. Per la seva banda el Joan Romeu feia els seus progressos. “Durant l’any 1982 vaig començar a picar amb uns llistons damunt els coixins del llit. Quina passió! Posava una cinta de cassette en un aparell monofònic i seguia les músiques percudint enèrgicament amb insistència. Vaig poder tocar amb els millors! Naturalment sempre amagat de l’autoritat paterna, que considerava que allò era una quimera (i tenia raó…)” La cosa no s’atura… “Al cap d’un parell d’anys de rebentar coixins i flaçades el Miquel Gaya em va deixar una vella bateria que estava en el pati de no sé qui, per allí tirada. I vaig començar a flipar en colors”.
Tot just deixo l’episodi de la meva pedra endarrere, les meves ínfules de periodista reben una nova batzegada. Encara no havia escrit ni una ratlla d’aquesta crònica quan un abscés al coll em duu a ingressar a l’Arnau. Primer tants sols un dia. Després, en segones núpcies, tota una setmana a dieta líquida i còctels d’antibiòtics en vena. Males llengües no s’acaben de creure aquesta versió i afirmen, de forma viperina, que en realitat tot és un muntatge per ocultar la veritat: un pla per aprimar-me i sortir-ne axurat. Resignat a la rumorologia i a romandre reclòs a l’Arnau, faig anar els meus contactes per nodrim de les eines adients per poder redactar aquesta crònica. Ordinador portàtil, cables, mòbil convenienment configurat per fer de wifi, apunts, notes, llibres, agendes… Me les prometia molt felices, doncs allà on m’instal·len, més que una habitació sembla una suite de gran i espaiosa que és. I més al cap d’un dia, que el company d’habitació li donen l’alta i em queda la suite tota per mi sol. L’Enric Valls en pot donar fer. Ens vam escarxofar al mig d’aquella plaça i vam veure plegats El gran dictat i com aquell xicot tant espavilat s’enduia el pot. Vaig tindre goig sense alegria. Encara no ‘havia arribat la maquinària que em van canviar de la suite a l’habitació més petita de l’Arnau. Allí no prestava treballar. Tant sols un dia vaig desplegar tot l’arsenal, segurament un en que es deurien passat de dosi. I quan ho vaig tindre tot desplegat vaig tindre visites (sempre d’agrair) i ja no vaig fotre ni brot. Segur que el bo de Sant Francesc de Sales rondava pels passadissos d’aquella planta vetllant pels malalts.
El Joan Romeu continua escrivint… “Al cap d’un temps de tocar en privat va arribar el primer grup, On The Raros. Raros, raros, de collons!” I arribem al moment culminant… “Afortunadament, després d’algunes derives funestes, el miracle va aparèixer en forma de passió desfermada… eren ells, Los Sonotones!”
Segons el Joan Francesc “el més important no són les cançons sinó les persones amb les qui toco. Ja fa anys que toquem bàsicament els Sonotone, en Magí, en Miquel, en Joan i jo. Som amics de fa anys i hi ha un bon rotllo que és el que resulta terapèutic”. El Miquel afegeix…”lo millor de tot són els assajos. Tenim la sort que mos tenim”. El Magí ho remataria amb qualsevol tema portat al terreny de la rumba. Si no se li treu la guitarra dels dits tocaria tota la nit…
Ara, al caps dels anys, aquests quatre amics s’han tornat a retrobar per tocar plegats, conformant aquesta hidra de 4 caps que a vegades en té 5 i altres 7, com mana la mitologia.
Ja fora de l’Arnau, superades totes les afeccions, he anat a ficar un ciri a Sant Francesc de Sales. Donats els perills que comporta aquest ofici, miro de fer amb el material que tinc. I ha sortit això.
Recullo l’anècdota de “Los 2o0 mejores discos del siglo XX”, número 200 de Rockdelux (octubre, 2002), exemplar que guardo com un tresor i que acostumo a fullejar tot sovint. Encara que l’anèctota pertany a l’època en que Television preparaven Adventure (1978), el disc immediatament posterior a Marquee Moon, és força representativa de la idiosincràsia de la banda. Es veu que Tom Verlaine estava escoltant Mr Tambourine Man, de Bob Dylan, quan va descobrir que l’arpegi de guitarra d’aquesta cançó encara seria millor si es toqués al revés, els acords ordenats a la inversa i les notes tocades de la última a la primera. Verlaine ho va provar però no se’n sortia. No tenia la tècnica suficient. Així que va encomanar-li a Richard Lloyd, un altre membre de la banda amb més destresa amb la guitarra. D’aquí en va sortir el tema Days.
Tal com diu Joan Pons, autor de la ressenya, que els dits de Tom Verlaine fossin incapaços de moures a la mateixa velocitat i desimboltura que la seva ment era lo de menys. Dins el seu cap ja podia anticipar com sonaria la música que imaginava. Era posseïdor d’un talent innat. És curiós com el crític remata la descripció d’aquest episodi: “És una qüestió de talent (…) igual que un bon escriptor no té perquè ser un bon mecanògraf, un músic té que tocar amb el cap, amb el cor, alguns cop inclús amb les entranyes, mai amb els dits. Lo altre, la perícia amb l’instrument, és sols pràctica. Pràctica pura i dura”. Tal com deia aquell, “reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi…”
Quan Television va enregistrar Marquee Moon, el seu primer treball, la banda feia mesos que tocava i polia els temes i estaven més que rodats. Un cop a l’estudi de gravació algunes cançons van sortir a la primera. Television ha estat una rara avis, difícil de classificar, dins el panorama musical novaiorquès de l’època.
La versió en estudi. Una en directe, a “La edad de oro”, el programa que TVE emitia la nit dels dijous entre els anys 1983 i 1985, i presentat per l’entranyable Paloma Chamorro. Finalment un tutorial que de ben segur farà les delícies dels guitarreros.
Mr Cansongs 