Mes: Desembre de 2016

198 “Cowboys & Angels”

(George Michael)listen-without-prejudice-vol-1

George Michael

“Listen Without Prejudice Vol. 1”

1990

 

Records

El nom de George Michael ja el tinc lligat per sempre a un viatge. D’això ja fa, pel cap curt, un quart de segle. La música ajuda a recompondre unes imatges malmeses per la mala memòria i el pas del temps. Amb el Josep M Vidal (lo Petit…) ja durant la infantesa vam ser companys de pupitre. Asseguts un al costat de l’altre travessàvem cursos, coneixements i vivències. En aquell viatge tornàvem a seure junts dins un tot terreny, cap a Algesires, per reunir-nos amb la resta de companys per embarcar i creuar l’estret rumb al Marroc. A mig camí, deuria ser en algun lloc del País Valencià, que ens vam aturar per fer benzina i estirar les cames. Vam entrar en un centre comercial i vaig comprar, en casset, el darrer disc de George Michael. A partir d’allí i fins arribar a lloc aquella cinta de casset no va parar de rodar i rodar (cara A, cara B, A… B… A… B…) convertint-se en la banda sonora d’aquell trajecte. Ara que hi penso, crec que el Josep M, tot i agradar-li aquella música, va suportar amb molta paciència la meva restringida aportació musical. I sobretot amb molt de respecte, potser la virtut més preuada de l’amistat.

A través de l’ordinador es podria saber per quins llocs vam passar. Avui en dia amb tecnologia i mapes es pot reproduir exactament qualsevol itinerari (possibil·litat fascinant i terrible alhora) Però no vull fer-ho. No calen imatges hiperrealistes. Ja m’estan bé els records tal i com els conservo. Un conjunt de petites aquarel·les en moviment, amb el paper gastat, taques de colors harmònic i esvaïts. De contorns imprecisos. A les aquarel·les més que veure s’endevina un tot terreny que transita per carreteres que voregen el mar. Creua penya-segats abruptes. Els dos ocupants, malgrat el risc que pot aparentar l’escena, no tenen cap por. Imatges volàtils com un somni, barrejant-se a l’aire amb la música de George Michael.

197 “If I Ruled The World”

(Leslie Bricusse / Cyril Ornadel)jamie-cullum

Jamie Cullum

“The Pursuit”

2009

 

Postveritat

Aquest matí, a Vallbona de les Monges, al Museu del Cinema Josep M. Queraltó, ha tingut lloc la celebració dels 40 anys del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Dins dels actes el periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) ha impartit la conferència “El periodisme i l’opinió pública” en la que ha exposat d’una manera amena i entenedora com d’important és estudiar i entendre el passat per poder assolir el futur. També ha parlat de la indefensió del periodisme en front el món actual, que va canviant desbocat i a velocitat vertiginosa, a cavall de les noves tecnologies, les xarxes socials, el big data. Ens assetja una mena de Gran Germà orwellià, que ens vigila des de Silicon Valley. Les noves tecnologies, malgrat aportar moltes coses positives, com ara ficar el coneixement a l’abast de tothom, també té els seu perills. Sembla ser que la veritat ja no és lo important, que ara lo què es porta és la postveritat, terme que el diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit com la paraula del 2016. Ha definit postveritat com el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals, o sigui, que el que realment passa és menys important que com ens fa sentir el que passa. Tot això ens aboca, segons explica Foix, a un futur incert, governat per opinions fetes des de la invenció, la mentida, la calumnia, la por o l’odi.

Com a contrapunt a aquest aterrador presagi i treure’ns el mal rotllo de sobre (al menys una estona…) què millor que If I Ruled The World,  aquest bonica cançó de Jamie Cullum. Un artistàs de cap a peus.

Per cert, moltes felicitats al Grup de Recerques per aquests 40 anys i que en puguin complir molts més!

196 “Still… You Turn Me On”

(Greg Lake)elp_-_brain_salad_surgery

Emerson, Lake & Palmer

“Brain Salad Surgery”

1973

 

Greg Lake

Un altre que ens ha deixat (quina feina més desagraïda aquesta de recopilar morts…) Greg Lake, va ser cofundador junt amb Robert Fripp de King Crimson, una de les bandes fonamentals del rock progressiu. La forta personalitat de Fripp va fer que aviat deixés la banda ben embarcar-se en nous projectes. El més immediat i ambiciós va ser va Emerson, Lake & Palmer (junt amb Keith Emerson i Carl Palmer) un trio que van assolir la màxima expressió del rock simfònic. la formació va viure els seus moments de glòria durant la dècada dels 70. Després diferents projectes personals sense la repercussió d’aquells Emerson, Lake & Palmer superdotats, pretensiosos i excessius.

Greg Lake però, semblava ficar-hi la pausa. Els temes que firmava en solitari acostumaven a desmarcar-se de la resta pel seu intimisme i modèstia. Per retre tribut a la seva figura hi havia diferents opcions. Lucky man, cançó que va compondre Greg Lake de ben jovenet seria una bona tria. Pertany al primer disc homònim de E,L &P. Disc que, cosa insòlita, ja ha aparegut dos cops al Cansongs! 21st Century Schizoid Man, tema debastador que enceta l’obra de King Crimson estaria un bon epitafi. M’he decantat per Still…You Turn Me On, aquesta bonica balada de l’any 1973. Una petita joia amagada entre piles de teclats i percussions abrumadores.

195 “Sound and Vision”

(David Bowie)low_album

David Bowie

“Low”

1977

 

Cerimònies de la confusió

Que els temps estan canviant és una evidència. I amb ells també canvien les maneres en que ens arriba la música i com la gestionem. Nous hàbits, nous formats i formes. Una mena de ens que tot just arribem a entreveure ja muta cap a altres formes cada cop més insospitades. Que lluny queda tot aquell món del lp sota el braç… Just aquesta setmana que els Rolling Stones han tret nou disc nou en estudi sembla ben bé un fet anacrònic. Em refereixo al fet d’editar un disc físicament. Que es pugui palpar. Perquè dona la sensació que ja ningú compra discos (ojo, que amb casos com aquest del Rolling’s segur en venen milions…) Però per norma general la tendència sembla dur-nos cap a un altre lloc. Que la discogràfica de torn es prengui la molèstia de fer arribar un disc a les botigues sembla formar part d’una litúrgia, congregar als  fidels que encara combreguen amb formes rodones. En definitiva té l’aparença d’un acte simbòlic que desencadenarà, això sí, tot una reacció en cadena que és realment el veritable objectiu (de les discogràfiques), lo que mou els diners, llegeixis: descàrregues (legals i il·legals) per Internet, activitat a les xarxes socials, difusió i marxandatge, redireccionaments cap a altres àrees de mercat i un llarg etc que se’ns escapa de les mans (sols el totpoderós Big Data ho sap…)

Per què dic això? Doncs perquè els criteris per escollir el Cansongs d’avui ja no ha seguit els vells postulats habituals. Perquè, a dalt figura, com sempre, la caràtula d’un disc. Una cançó en concret encapçala la entrada. Però la tria s’ha fet sense tenir en compte cap d’aquests elements. El concepte d’àlbum s’ha perdut. Ni tant sols la cançó aquí és important. És Sound and Vision com podia haver estat qualsevol altre. Ja ho deia el meu pare: lo més important de la música són les harmonies. Venia a dir que ben harmonitzat El chiringuito, del Georgie Dann podria arribar a ser sublim. El que aquí realment es vol mostrar és aquesta mena de cerimònia de so i llum (so i visió…) (David Casamitjana, com collons es pot gravar tot això…?) Aquesta bacanal desfermada, aquesta catarsi col·lectiva que penja de la xarxa i que realment no correspon a cap disc en concret. Els canons s’han trencat. Ves a saber si sols per aquesta vegada o per sempre. Ja es veurà. Ara no escoltem la música asseguts al mig d’una sala amb els ulls tancats. Ara escoltem i mirem alhora, amb els oberts, i ens deixem seduir per les cerimònies de la confusió.  

La fascinació ha pogut amb el rigor. Crec que aquest cop val la pena pecar i deixar-se temptat pels cants de sirena d’aquest acte de màgia, blanca, negra o ves a saber de quin color.

El gran Beck exerceix de mestre de cerimònies. En aquest any que ens ha deixat, tampoc bé malament un nou homenatge a David Bowie, el nostre alienígena preferit….

194 “Don’t Do It”

(Holland / Dozier / Holland)the-last-waltz

The Band

“The Last Waltz”

1978

 

The Last Waltz. 40 anys

Aquest passat 25 de novembre es van complir 40 anys de l’històric concert de The Band, The Last Waltz, al Winterland de San Francisco, California. Aquest concert, que suposava la despedida del grup canadenc, va congregar un grapat d’artistes de primera fila, entre altres, Neil Young, Muddy Waters, Emmylou Harris, Van Morrison, Bob Dylan o Eric Clapton. Ara, per commemorar aquesta efemèrides es publicaran edicions per donar i per vendre. Edicions de luxe, per a col·leccionistes, numerades, limitades i tota la pesca.

Aquí al Cansongs, per deixar-ne constància, hem triat justament un tema que no venia inclòs al triple lp original. Es tracta de Baby Don’t You Do It (que The Band van abreviar com Don’t Do It), tema originariament escrit per a The Supremes, però que va enregistrar per primer cop Marvin Gaye al seu àlbum How Sweet It Is to Be Loved by You (1964) És considerat un clàssic entre els grups Mod degut a les versions que van fer The Small Faces, From The Beginning (1967) o The Who, Who’s Next (1971)

Per cert, aquest àlbum és un altre dels que lluïen a l’aparador del Garriga (Harry’s en dèiem, en plan de broma) Al seu dia no en vaig fer massa cas. En aquella època estava més pel rock simfònic i músiques més siderals. Avui en dia, com més va més aprecio aquesta altra mena de música, que toca més de peus a terra i que ens parla de qüestions més mundanes.

La versió de The Band que tanca el documental The Last Waltz, de Martin Scorsese. També les versions de The Who, The Small Faces i Marvin Gaye. Les diferències estilístiques són evidents.