Fa uns dies MySpace va anunciar que s’havien perdut tots els seus arxius penjants entre els anys 2003 i 2015. MySpace és una plataforma en línia on els usuaris poden establir xarxes d’amics, grups, blocs, fotos, vídeos i música. Principalment per la música es va fer molt popular durant els primers anys del present segle. Darrerament la popularitat de MySpace havia caigut molt en detriment d’altres xarxes socials en alça. La desaparició “sense remei” segons la companyia, es va produir durant una operació de “migració”. Parlant en xifres, uns 50 milions de cançons.
Aquest fet m’ha fet recordar un episodi de la meva joventut, quan tenia ínfules d’artista. Feia fotografies en blanc i negre i processava les meves pròpies còpies. Donant tombs al tupí, vaig tindre una ocurrència, si més no, peculiar. Volia muntar una exposició de fotografies. Fins aquí res d’estrany. Del que es tractava era, i aquí ve lo singular, d’alterar el procés de revelatge i conservació de les fotografies. De contaminar químicament les còpies per tal que durant la durada de l’exposició les imatges s’anessin alterant i degradant fins a la seva dissolució total. El concepte final seria que l’artista sobrevisqués a l’obra. No a l’inrevés, que l’obra sobrevisqui a l’artista, com acostuma a ser habitual. Tot i rumiar-hi força i fer alguns experiments el projecte es va quedar en no-res. En tan sols això, una ocurrència. Per recaragolar més el tema ara podem dir que més que sobreviure el que van fer aquelles còpies és no van arribar a néixer.
Tornant al cas de MySpace, imaginar tot aquest arsenal d’arxius al núvol ens pot recordar la imatge d’un cementiri digital. Un lloc que rarament visitem, i que sols hi acudim algun cop molt de tant en tant per invocar o recordar a un difunt.
També podem pensar que aquests senyors de MySpace no van seguir la norma bàsica de fer una còpia de seguretat. Això tan elemental que sempre ens recomanen i que no acostumem a fer mai. Clar que amb tal volum d’arxius, caldria una rèplica del núvol sencer. Si ho extrapolem a tot el fato que hi ha penjat potser ens caldria un univers paral·lel per encabir tot el gènero. Núvols duplicats. Clonats. Universos saturats i inservibles. Plens de llistats. Índexs. Cercadors. La memòria desafiada. Des dels inicis dels ordinadors ja es tenia clar: l’important és tenir força memòria.
Com acostuma a passar en aquest blog la cançó escollida no té res a veure amb el tema exposat. Quan O Superman es va publicar tot això del núvol, no hi era ni de broma.
Que els temps estan canviant és una evidència. I amb ells també canvien les maneres en que ens arriba la música i com la gestionem. Nous hàbits, nous formats i formes. Una mena de ens que tot just arribem a entreveure ja muta cap a altres formes cada cop més insospitades. Que lluny queda tot aquell món del lp sota el braç… Just aquesta setmana que els Rolling Stones han tret nou disc nou en estudi sembla ben bé un fet anacrònic. Em refereixo al fet d’editar un disc físicament. Que es pugui palpar. Perquè dona la sensació que ja ningú compra discos (ojo, que amb casos com aquest del Rolling’s segur en venen milions…) Però per norma general la tendència sembla dur-nos cap a un altre lloc. Que la discogràfica de torn es prengui la molèstia de fer arribar un disc a les botigues sembla formar part d’una litúrgia, congregar als fidels que encara combreguen amb formes rodones. En definitiva té l’aparença d’un acte simbòlic que desencadenarà, això sí, tot una reacció en cadena que és realment el veritable objectiu (de les discogràfiques), lo que mou els diners, llegeixis: descàrregues (legals i il·legals) per Internet, activitat a les xarxes socials, difusió i marxandatge, redireccionaments cap a altres àrees de mercat i un llarg etc que se’ns escapa de les mans (sols el totpoderós Big Data ho sap…)
Per què dic això? Doncs perquè els criteris per escollir el Cansongs d’avui ja no ha seguit els vells postulats habituals. Perquè, a dalt figura, com sempre, la caràtula d’un disc. Una cançó en concret encapçala la entrada. Però la tria s’ha fet sense tenir en compte cap d’aquests elements. El concepte d’àlbum s’ha perdut. Ni tant sols la cançó aquí és important. És Sound and Vision com podia haver estat qualsevol altre. Ja ho deia el meu pare: lo més important de la música són les harmonies. Venia a dir que ben harmonitzat El chiringuito, del Georgie Dann podria arribar a ser sublim. El que aquí realment es vol mostrar és aquesta mena de cerimònia de so i llum (so i visió…) (David Casamitjana, com collons es pot gravar tot això…?) Aquesta bacanal desfermada, aquesta catarsi col·lectiva que penja de la xarxa i que realment no correspon a cap disc en concret. Els canons s’han trencat. Ves a saber si sols per aquesta vegada o per sempre. Ja es veurà. Ara no escoltem la música asseguts al mig d’una sala amb els ulls tancats. Ara escoltem i mirem alhora, amb els oberts, i ens deixem seduir per les cerimònies de la confusió.
La fascinació ha pogut amb el rigor. Crec que aquest cop val la pena pecar i deixar-se temptat pels cants de sirena d’aquest acte de màgia, blanca, negra o ves a saber de quin color.
El gran Beck exerceix de mestre de cerimònies. En aquest any que ens ha deixat, tampoc bé malament un nou homenatge a David Bowie, el nostre alienígena preferit….
De tots es sabuda la capacitat camaleònica de David Bowie per transformar-se en allò que calgui. Així ho ha fet tota la seva carrera, adoptant diversos aspectes i formes musicals, segons convingui. Leonard Zelig, conegut com l’home-camaleó, té les mateixes dots mimètiques que Bowie. Una tarda, sortint del super, Zelig i Bowie es troben up a up i, sense poder defugir l’envit, fidels a la seva naturalesa, l’un vol ser l’altre, l’altre vol ser l’un. Oficialment aquesta matinada David Bowie ha mort. En realitat és Leonard Zelig qui ha deixat aquest món. Bowie, que té l’aspecte del Zelig, volta tant campante, com si res. Continua anant al super i, ves a saber si hores d’ara ha adquirit l’aspecte d’algú o altre, tant pot ser un militar japonès com una ballarina amb tutú, no té manies. De la seva fesomia sols hi ha una cosa que no canvia. Els ulls. En té un de cada color. No es pot precisar de quin color és el dret i quin l’esquerro. Aquests van mutant cada cop que es miren al mirall. L’un vol ser l’altre, l’altre vol ser l’un.
Els dos treballs tenen bastantes coses en comú. Una, potser la més rellevant és el caràcter experimental de les obres (pensem que estem a 1966…) L’altra, també obvia, i que vindria a ser un tret característic de les dues formacions, és que les cançons es sustentaven en gran mesura, en un acurat treball de les harmonies vocals. És per això que hem demanat al Narcís Cercós, actual director de la coral Joia de Maig, i tot un expert en músical vocal que ens analitzés les diferències i similituds entre aquest dos grans grups de la música popular. Tot i declarar-se no ser especialista en aquest estil musical crec que ens presenta un treball rigorós i força revelador, que barreja la part tècnica amb la part més emocional. Crec que l’harmonia vocal té un paper important dins aquest tipus de música i valdrà la pena dedicar propers lliuraments al tema. Aprofito l’avinentesa per agrair al Narcís s’hagi brindat a dedicar-nos part del seu valuós temps. Moltes gràcies. Us deixo amb les seves paraules…
THE BEACH BOYS vs THE BEATLES
QUI ÉS MILLOR?
En primer lloc, deixar molt però molt clar que no sóc cap persona especialista en el camp de la música moderna. Per tant, les meves paraules seran una mera opinió sorgida a través de l’escolta d’aquests dos grups musicals.
Les comparacions, tal i com diu la saviesa popular, sempre són odioses. Com tot en la vida, trobarem partidaris d’un grup i partidaris de l’altre, i més en aquest cas quan estem tocant dos dels grups més emblemàtics de la seva època i els quals tenen i tindran sempre un dels principals capítols de la història de la música moderna i de la música del segle XX.
Sumat a això apareix encara una altra problemàtica summament important des de l’apartat político-geogràfic. Aquí es presenta l’enfrontament entre dues de les principals potències del nostre món: els Estats Units representat per The Beach Boys contra Anglaterra (Regne Unit) representat per The Beatles.
Per tant, resoldre la pregunta “Qui és millor?” es fa realment difícil. No només cal fer una valoració musical, sinó també tenir en compte el context que envolta les dues formacions.
Musicalment parlant són dos grups realment molt semblants. Els dos grups van donar una importància cabdal a la veu. Les seves peces, són ja des dels seus inicis molt riques a nivell vocal.
Fins aquest moment la música moderna seguia sempre un mateix estil i un mateix patró. Les seves estructures perduren fins a l’actualitat ESTROFA – TORNADA – ESTROFA – TORNADA – Improvisació amb solos – TORNADA …. i harmònicament seguint les seqüències basades en els graus I – IV – V o graus semblants I – II – VI – V,… jugant amb les dominants secundàries i incloent modulacions a tonalitats veïnes. Aquests patrons es repeteixen al 90% dels temes d’aquests grups i dels de la seva època, però també als grups actuals.
Però com dèiem, els dos grups presenten un tret fonamental: la seva qualitat a nivell vocal. Els dos grups inclouen als seus temes unes riques harmonies vocals, fet que aporta un plus de qualitat als seus discs. Fins aleshores la resta de grups no presentaven aquesta característica, d’un manera tan brillant o tan marcada, fet que els dota d’un segell de qualitat.
Els dos grups presenten aquestes veus prodigioses. Particularment, i deixant de banda el meu treball com a director de cors, crec que els grups que aporten unes riques harmonies vocals fan que la seva música sigui molt més atractiva per als oïents i per tant, genera un magnetisme molt més gran a l’hora de captar nous adeptes, qua al fi i al cap, seran els futurs compradors de discs.
Crec que a partir d’aquí i d’aquest anàlisi refermo i confirmo que per mi el millor grup de la història, i fins ara sense cap mena de rival que els faci ombra ha estat QUEEN (l’altre gran grup britànic).
Tornant al tema que ens ocupa (i perdó per anar-me desviant per les rames… però d’aquesta manera em refermo en els meus raonaments), apareix un moment clau en aquests dos grups. The Beach Boys, pràcticament era un grup vocal familiar, germans i cosins sota la severa tutela de Murry Wilson, onejant com a bandera l’esperit de la Califòrnia, el surf, la platja, els cotxes i les noies…. Tant ells com The Beatles van ser els més llestos de la classe, i segurament han passat a la història ja que van fer de les seves sales d’assaig i dels seus estudis de gravació uns excel·lents laboratoris. Amb això vull dir que van ser els pioners de la seva època i van experimentar molt els diferents registres, estils, instrumentació, harmonització instrumental i vocal, sonoritats, ritmes, … i el més important: van saber importar els resultats d’aquesta experimentació als seus temes.
Entrant a la seva obra discogràfica, arriba un moment clau. The Beach Boys, capitanejats per Brian Wilson, aconsegueixen crear l’”obra d’art”, la millor de les seves obres, el disc Pet Sounds. Un disc que va recoliar el bo i millor dels seus experiments, de les melodies i harmonies vocals i instrumentals, del ritmes…, en definitiva, una obra mestra. Obra que en el seu moment no va a ser tant valorada com ho hauria d’haver estat. Només va assolir el número 10 a les llistes de vendes dels Estats Units. Però en canvi, a Europa on els Beatles semblaven no tenir cap mena de rivalitat el Pet Sounds va arribar al número 2, fet que va fer posar les piles als de Liverpool, els quals van contraatacar amb una altra obra mestra Sgt. Pepper’s. El més probable és que el grup de Liverpool mai haguessin creat aquest excel·lent disc si no hagués estat per la pressió que els va generar l’èxit dels Beach Boys.
Després, ja sigui per tema econòmic, tècnic, o a nivell de creativitat els camins dels dos grups es va tornar a distanciar de manera definitiva. Tots els grups van tenir les seves problemàtiques a nivell intern, però el que sí que va afectar molt els americans va ser el distanciament de la seva ànima mater Brian Wilson. Wilson, a nivell individual, va seguir experimentant i treballant amb noves instrumentacions però la seva implantació als temes potser no va obtenir el rendiment que tots esperàvem.
Sabem que en el món de la música, per obtenir la fama i mantenir-se en un alt nivell, és essencial disposar d’un bon calaix econòmic. Poder gravar als millors estudis, amb els millors especialistes, els millors tècnics de so, els millors mescladors, tocar amb els millors músics, i un llarg etcètera implica invertir molts diners. I potser això va ser el que finalment va fer distanciar més els dos grups. The Beatles van poder continuar experimentant a més alt nivell i va acabar assolint més èxit que els seus homòlegs americans, els quals es van quedar més estancats en el seu estil. Però això, ja són suposicions meves…
En fi, cada persona és un món, i cada oient té la seva opinió i la seva predilecció a nivell musical. Em de ser conscients i tenir molt clar que la música (sigui de l’estil que sigui, i de l’època que sigui) és una font de coneixement, és un element transmissor de sensacions que cadascú les rep i les viu de manera diferent a l’altre. Per tant, cada persona escoltant The Beach Boys o The Beatles rebrà un bombardeig d’informació a través de les notes, dels acords, de les veus, dels instruments… que assimilarà d’una determinada manera i, segurament, el farà emocionar-se de manera diferent a la persona que tindrà al costat.
Per aquest motiu, respondre a la pregunta que ens plantejàvem a l’inici Qui és millor?, no sóc capaç de respondre. Només us aconsello un exercici. Que cadascú escolti els grups, i es deixi endur… que s’emocioni. I el grup que més l’haurà emocionat o que més de punta li haurà sabut posar tots els pèls: aquell serà el millor (però per a ell).
En conclusió, la resposta a la pregunta no existeix perquè la música és emoció.
Jo només us puc dir, i em refermo amb l’inici d’aquest humil article d’opinió, que a mi qui m’emociona és QUEEN. Per tant, ni The Beach Boys ni The Beatles.
Narcís Cercós
A banda del tema original podem gaudir d’una versió a cappella dels propis The Beach Boys. L’altra és la que va enregistrar David Bowie l’any 1984 i que forma part del seu àlbum Tonight. A lo crooner Bowie mostra en aquest tema les seves dots vocals i la seva prodigiosa veu. Aquesta és una de les versions que més m’agraden i que intento, precariament, cantar sota la dutxa.
(David Bowie / Reeves Gabrels) David Bowie “Hours…” 1999
Diumenge a la tarda. Fullejant el diari un titular em crida l’atenció:
“La vía Làctea xocarà amb la seva veïna Andròmeda”. Caram, això sembla que no pot ser gaire bó… continuo lleguin i més avall hi ha una aclariment:
“… la col·lisió, que tindrà lloc d’aquí 4.000 milions d’anys, desplaçarà al Sol”. Home, bo no és, però tenim cert marge…
Diumenge a la tarda acostuma a ser un moment de melancolia, en que l’ànim va de baixa. Normalment, durant la setmana, per sobreportar la vida rutinària, tracem plans, ens fem propòsit, ens marquem obligacions a les que (com diria l’admirat Julio Cortázar, “…ens hi agafem com a flotadors”) pel cap de setmana. Ens anem creant unes expectatives que diumenge a la tarda ja s’han hagut de complir, i per lo tant ja s’han esgotat. El diumenge a la tarda molts el dediquen a fer zàping ajaguts al sofà (amb símptomes resacosos, segons si a la vigília van fer bondat o no…) , o bé a seguint “Carrusel deportivo”(“Minuto y resultado” en la versió televisiva) amb la quiniela als dits (gestant noves expectatives) o també, en la versió urbanita, fent llargues cues a la carretera, de camí de tornada a casa. Els aficionats al futbol deixen en mans (més aviat en peus) de l’atzar el destí del dia. Al vespre, a dormir aviat i sense son, que demà hi ha matines…Després d’aquesta proclama tant poc alentadora, no puc ficar pas cap dels temes previstos, com ara “Love will tear us apart”, de Joy Division, o “He matado a mi hermana”, de Mar otra vez… les deixarem per una altra ocasió… Per a que la parròquia d’aquest blog no deserti a bandades camp a través haurem de buscar un títol ben optimista.… ja està! el David Bowie. El cantant de veu greu i ulls camaleònics és tot un veterà i té molts temes que ja són clàssics dins la música pop, i per lo tant dignes de figurar en aquest Àlbum. Els seus millors temes segurament els hem de buscar a la dècada dels 70. Malgrat això, i donada la imperiossa necessitat d’aixecar l’ànim del personal, em decanto per aquest “The Dreamers” (“Els somiadors”), un tema de 1999 però que a mi em transmet força bon rotllo i energia positiva, d’una èpica desbordant, inclús en diumenge a la tarda.
Ben mirat jaure al sofà, seguir la quiniela o fer cua a l’autovia no està tant malament. Fins i tot poden ser activitats engrescadores, si es fan amb entusiasme. Al cap i a la fi, potser que quan es desplaci el sol tant sols varïi una mica la trajectòria de l’ombra a l’hort… canviant les tomateres de lloc… i encara falten 4.000 milions d’anys…
“Els somiadors”Corbs d’ulls negres Volen en espiral Fan que miri cap amunt Cap a la posta de sol de foc Alçen les armes amunt Amb la caiguda de la foscor Aquests són els dies, amicsHome superficial Home superficial Menja als portals Amb el cap acotxat Sempre en declivi Ningú ajuda ja a ningú Així que es fa petit mentres cavalquen Sota el cel vermellósAixí va Només un que cerca Una ànima solitaria L’últim dels somiadors
Home superficial Home superficial Parla amb les ombres Mou les mans tremoloses I sempre fa una mica tard Per l’acabament del dia
Així va Només un que cerca Una ànima solitaria L’últim dels somiadors
Agraïr, un cop més, al Daniel Giribet la seva apassionada traducció.
