All posts by Mr. Cansongs

254 “Tubular Bells”

(Mike Oldfield)Mike_oldfield_tubular_bells_album_cover

 

Mike Oldfield

“Tubular Bells”

1973

Campanes tubulars

L’any 1973 el panorama musical va quedar sacsejat per la publicació de Tubular Bells. El disc contenia una única peça, bàsicament instrumental, que s’entenia al llarg de les dues cares de l´elapé. Fins aquí res extraordinari si ens atenim als costums de l’època, on aquests temes mastodòntics i de llarga durada eren freqüents entre les gravacions dels grups de rock simfònic o progressiu. El que realment cridava l’atenció era que Mike Oldfield tocava pràcticament tota la llarga nòmina d’instrument emprats en el disc. L’altre punt rellevant era que Oldfield tot just tenia vint anys. Tubullar Bells és una obra molt madura per un treball de debut d’algú tant jove. Més sorprenent encara si atenem als rumors que indiquen que la peça va ser concebuda uns anys abans, quan el jove Mike era encara un adolescent. El disc va ser el primer llançament de Virgin Records. Richard Branson, el seu propietari i fundador va encertar apostant pel jove talent. Els redits d’aquest dins van assegurar l’estabilitat de la discogràfica.

Uns mesos més tard de la seva publicació va arribar la seva popularitat indiscutible. Tubular Bells va ser escollir per formar part de la banda sonora de l’Exorcista. De fet, s’associa més amb aquesta pel·lícula de terror que no pas amb el recés bucòlic que originàriament en realitat és aquesta mena de cànon in crescendo. Molt lluny de les possessions diabòliques. Particularment em sap greu aquesta dicotomia sensorial en què s’ha convertit Tubular Bells. Suposo que a Mike Oldfield també. Greuge mitigat, en part, pels moviments al conte corrent. Tal com deia Dorothy Parker, “les dues paraules més importants de la llengua anglesa són xec adjunt”.

Als qui no conegueu la peça us suggereixo no quedar-vos als primers compassos. Només hi trobareu dimonis lletjos, bruts i maleducats. Si continueu avançant descobrireu el paradís.

 

 

 

 

 

 

253 “Lotus Feet”

(John McLaughlin)R-1679637-1236501002.jpeg

 

John McLaughlin & Mahavishnu Orchestra

“Inner Worlds”

1976

Mantra musical

John McLaughlin és tot un mestre tocant la guitarra. Un veritable virtuós. Nascut a Anglaterra, la música índia ha tingut una gran influència en el seu estil. El jazz i la fusió li deuen grans pàgines. Va participar en els primers treballs de Miles Davis i això no deixa de ser un aval. Són celebres els seus encontres amb guitarristes de la talla de Paco de Lucia, Al Dimeola o Carlos Santana, per citar sols alguns exemples. A la dècada dels 70 va liderar la Mahavishnu Orquestra. Lotus Feet, pertany al disc Inner Worlds, publicat l’any 1976. En aquest tema el violó de Jean Luc Ponty s’encarrega de dur la veu cantant. Zakir Hussain domina el temps i l’espai. McLaughlin, guitarrista de dits vertiginosos, es mostra més contingut que mai. Es limita a fer quatre notes, però totes col·locades al seu lloc. En una segona versió, en que McLaughlin i Hussain repeteixen, T.H. Vinayakram al ghatam i Hariprasad Chaurasia, amb el bansuri, en fan una lectura més pausada i reflexiva. Finalment, la versió del disc en estudi. Més elèctrica i colorista. A la xarxa trobareu moltes més versions, pròpies i alienes. Vosaltres mateixos…

Lotus Feet és una mena de mantra musical que ens mostra la vessant més espiritual d’aquest músic singular.

 

 

 

 

 

 

252 “I’m In I’m Out And I’m Gone”

(Ben Harper / Jason Mozersky)Ben_Harper_Get_Up!

 

Ben Harper, Charlie Musselwhite

“Get Up!”

2013

El Blues i el Diable

Ben Harper, segons paraules seves diu que “als vint anys ja buscava el blues. Però no el vaig trobar”. N’hi ha que per per aconseguir-ho han venut la seva ànima al diable. Es diu que Robert Johnson va fer un pacte amb Lucífer en una cruïlla de camins de Clarksdale, un poble de Mississipí. La llegenda es fonamenta en el fet que Robert era un guitarrista mediocre. Cap a l’any 1930 es retira. Un any més tard reapareix tocant la guitarra com un mestre. En aquest fet molts s’hi van ensumar fortor de sofre.

Amb els pas dels anys Ben Harper ha acabat trobant el blues. No sabem si entregant la seva ànima al diable. O en el seu cas però potser ha optat per altres vies. Una és freqüentar les males companyies. Un grup que s’autoanomeni The Innocent Criminals no poden ser de fiar. Segur que hi ha el bo i millor de cada casa. I sobretot la companyia de Charlie Musselwhite, un vell diable que toca l’harmònica de manera endimoniada. Hi ha qui diu que “no et fiïs d’un home que duu segell i anells al dit petit…”

Ens veiem a l’Infern!

 

 

 

 

 

 

251 “Arabesque No 1”

(Claude Debussy / Isao Tomita)Tomita

Isao Tomita

“Snowflakes Are Dancing”

1974

 

El somni és vida

És quan dormo que hi veig clar”

J. V. Foix

De dia. El senyor Maties viu sol. Ja no li queda família propera. Hom diria que és un home gris. Rutinari. Per esmorzar sopes amb un ou cada dia del món. Mentre s’aparia intenta retenir les imatges d’ahir a la nit. Com cada matí surt del petit pis de parets empaperades heretat dels pares. Vesteix clàssic i discret. Correcte i esquiu en el tracte. Les paraules justes. Quaranta anys a la mateixa empresa. Un magatzem a l’engròs. Ha passat d’aprenent a encarregat gairebé sense voler. Per inèrcia. Allí es refugia en l’aritmètica i la memòria. Ja no hi queda ningú més vell. No se li coneixen aficions. No té vida social. Simplificada ara en la impersonalitat de les grans superfícies. Els àpats són pura necessitat. La tele fa companyia.

De nit. En pijama. Net i polit. Pulcrament afaitat. Com si se n’anés de viatge. La bossa d’aigua calenta per tot equipatge. La col·loca amb cura dins el llit. Just al lloc dels peus. Deixa que s’escalfi mentre enllesteix els darrers detalls. Tanca llums, portes i finestres. Deixa a punt la muda per demà. Revisa el despertador. Es fica al llit com si pugés en un tren. S’acomoda entre els llençols blancs i nets i es disposa a gaudir del trajecte. Cada nit emprèn un viatge amb destí incert. Nous indrets, aventures, emocions. Nous colors que el salven de la grisor quotidiana. Una breu oració apresa de petit. Se senya. Tanca el llum. Aviat arribarà el son.

Els discs d’Isao Tomita (Suginami, 1932- Tokio, 2016) apareix en plena eclosió de la música electrònica. La seva obra consisteix bàsicament en reinterpretacions de peces clàssiques interpretades amb sintetitzador. El teclista i compositor japonès no es limitava a reproduir les peces fil per randa, sinó que infon la seva empremta personal. “Arabesque N0 1” forma part d’un àlbum dedicat íntegrament a la música de Claude Debussy publicat l’any 1974.

Aquesta peça es va utilitzar com a sintonia de Planeta Imaginari, un programa infantil-juvenil de televisió produït per TVE Catalunya, als estudis de Sant Cugat del Vallès, dirigit per Miquel Obiols que es va començar a emetre per primera vegada els dissabtes de matí el 1983, al circuit català de TVE.

Per últim, el tema original de Debussy en versió del pianista Jean-Efflam Bavouzet.

250 “D Is For Dangerous”

(Alex Turner / Matt Helders / Jamie Cook / Nick O’Malley)Favourite_Worst_Nightmare

Arctic Monkeys

“Favourite Worst Nightmare”

2007

 La conxorxa oriental (i 3)

Estic dins el restaurant xinés, ocult dins una entitat femenina. Dins aquest vestit de dona, que em manté immobilitzat justament perquè no aguanta el pas del temps ni la meva amplada d’espatlles. He vingut fins aquí a la recerca del gatet perdut, segrestat per una banda de malfactors orientals. Tot i estar fermat, des d’aquesta cadira puc observar, analitzar, escodrinyar l’enemic. Treure’n conclusions concloents. Aquests galifardeus poc s’imaginen que mentre em serveixen l’àpat jo, amb les meves dots d’investigador, els hi vaig desmantellant el “tinglado”.

2n plat: alóz tles delícias

Al paio jubilat li han retirat el plat sense haver-ne tastat ni un mos. No m’ha tret la vista de sobre en tota l’estona, i el seu rictus foteta m’està treien de polleguera. Em vénen ganes d’alçar-me i trencar-li la cara. En un acte de serenor caic en el compte de què ara sóc una dona i que potser l’home, amb estil matusser, el que vol és seduir-me. L’he impressionat tant que fins i tot ha perdut la gana. Els que no han perdut la gana són la parella, que rosten els plats fins a endur-se el vernís. Ara que també s’esperen com jo, ella li fa algun comentari a l’home en veu baixa mentre em mira de reüll. Està clar que li parla de mi. L’home dissimula i no gosa a giràs, però noto que em mira a través dels ulls d’ella. Segur que em veu com una possible rival (estic totalment ficada en el paper…) i l’intoxica amb comentaris maliciosos i falses afirmacions. Se li veu de lluny l’enveja als ulls. És una serp verinosa de llengua bífida. Mentre amb una punta llepa el plat amb l’altra entra dins l’orella i se li menja el cervell. Val més tenir que desitjar, nena… I tu? Estàs perdut, desgraciat…

3r plat: telnera aglidulce

Tots els plats tenen el mateix gust, amb aquesta textura llefiscosa. I pensar que pot haver-hi el meu gat esmicolat no ajuda. Però he de fer el cor fort, empassar-me les manies i menjar-m’ho tot, com si res passés. Per no aixecar sospites. Sóc presoner de la meva malmesa disfressa que m’impedeix belluga’m de lloc si no vull ser descobert. A la paret del fons, a l’esquerra, hi ha una barra. I a la dreta una porta de doble full que dóna a la cuina (d’allí surten els plats) Entremig, un passadís. Duu als lavabos segons el cartell. Des de la meva posició no puc veure com és aquest passadís. Si no estigués presoner i pugés alçar-me simularia anar al lavabo. Entraria un moment per fer un riu (només cal pensar-hi perquè te’n vinguin ganes…) Esperaria un moment dins, calibrant la situació. Sortiria un altre cop al passadís assegurant-me que no em veu ningú. En algun lloc segur que havia una porta que hi ficava privat. Sense fer soroll obriria la porta, i la tancaria darrere meu per encarar un altre passadís, aquest molt més llarg i estret, mal il·luminat. Aquí el fil musical estaria callat. Tant sols silenci. Hi hauria portes a banda i banda. M’endinsaria al ventre de la bèstia. Obriria una de les portes. Hi hauria una mena de rebedor. Darrera unes vidrieres translúcides palpitaria una claror ataronjada. Feria olor a encens i cera cremada. S’escoltaria una música oriental, sumptuosa i delicada. Lentament aniria obrint la vidriera corredora i espiaria a l’interior. Seria un habitacle decorat amb catifes i tapissos de tons vius. Rengs de ciris escampats pel terra farien tremolar l’espai. Vetes de fum d’encens s’enfilarien amunt fins a esvair-se en una subtil boirina que gravitaria per tota l’estança. Hi haurien tres noies. Serien molt joves. Dues anirien pulcrament mudades amb vestits i ornaments orientals. El pentinat i l’excessiu maquillatge les faria més grans del que són. A la vegada totes dues maquillarien a la tercera noia que la tenia d’esquena. Duria un quimono de seda de colors llampants que li arribaria fins als peus. La llum ataronjada dels ciris i la pàtina d’encens donarien a l’escena un aspecte pictòric. Tot i estar molt concentrades en la seva tasca les dues noies s’adonarien de la meva presència. Paralitzades primer en una barreja de sorpresa i vergonya, es taparien la boca mig enriolades. L’altra noia es giraria amb parsimònia. Em miraria als ulls. El seu rostre, bellíssim, a mig maquillar, semblaria un quadre inacabat. Els seus ulls, foscos com la nit, es fixarien als meus. Sense deixar-me de mirar, amb les dues mans obriria el quimono i el deixaria lliscar espatlles avall fins plegar-se als seus peus. M’oferiria el seu cos com una fruita madura a punt de collir. Estaria totalment nua. De pell blanquíssima. Un cos menut i proporcionat. Pits breus i delicats. El sexe, pulcrament rasurat, dibuixaria una escletxa que convidaria a endinsar-s’hi i anar fins als confins de l’univers.

 –Aquí té les postles…       

Les postles: colnetto de nata

 –Aquí té les postles… Senyola! Peldoni. Que voldlà de postles?

La veu del cambrer m’ha retornat a la taula del restaurant. Esbosso un tímid somriure i, de mala gana escullo el primer que veig. El jubilat i el seu estúpid somriure continuen fixats en mi. L’home de l’altra taula ha demanat el compte mentre ella es fa la distreta i de reüll m’envia dards enverinats. Han arribat les postres. Cornetto de nata, marca no-t’hi-fixis. Unes postres molt vulgars per un sopar suposadament exòtic. Tenia presa per tornar a les meves indagacions. Del fons de l’habitació s’hauria obert una porta. Entraria una dona. El semblant de les tres adolescents canviaria. Xisclarien com a bogues. Fugiria pel passadís entrant al primer compartiment que trobaria, quedant-me quiet darrera la porta en silenci.

Foscor. S’ensumaria una fortor que tirava endarrere. No estaria sol a l’habitació. Percebria alguna presència aliena. A les palpentes buscaria algun interruptor. Encendria la llum. Un magatzem immens. Fileres de gàbies apilades. Gats, gossos, conills i altres animals domèstics que, amb la claror sobtada, començarien a gemegar de forma histèrica i desfermada. Ternals, cadenes i ganxos penjant del sostre. Al centre un piló de fusta amb ganivets de diferents mides i altres estris de dissecció. Un escorxador. Vísceres i fragments d’animals esbocinats. Escatxics i regalims. Tolls de sang. Fortor a por i a mort.     

Fugir. Del costat del restaurant arribaven crits i enrenou. Correria en direcció contraria, passadís avall. Al final de tot, creuaria una porta. Sortiria a la nit. S’encendrien varis focus il·luminant el pati exterior. Segurament seria el de la part posterior del restaurant. Alliberaria tots aquells animalons, però tenia clar que primer m’hauria d’enfrontar amb els seus captors. Començarien a sortit una munió de xinesos armats amb paelles, girapeixos i cullerots. Una trentena, mal comptats. Quedaria encerclat al mig del pati. De la meva disfressa, ara ja inútil, me’n desfaria d’una estrebada. Em quedaria literalment en calces. Aquest gest seria un primer cop d’efecte que sorprendria i desorientaria l’adversari (és una doble victòria desorientar un oriental…) En la batalla és bo dur la iniciativa psicològica. Conservaria les mitges i les sabates de taló alt. Els meus peus unflats havien quedat soldats dins les petites cavitats i ni amb l’ajut d’aquell exercit xinés n’hauríem sortit de treure-me-les. També duria els complements (rellotge, polseres, arracades, collarets…) que conferirien a la meva figura un aspecte més estrafolari. A un carallot se li escaparia el riure, que encomanaria a la resta, que començaria a enriolar-se sense esma. Una vegada desfogats (algun encara haurien de reprimir alguna riallada. Altres s’eixugarien les llàgrimes…) un babau, el més fort i alt, un gegant al costat dels altres, una anomalia de l’espècie, evidenciant poc sentit de l’humor, desfaria el cercle i va avançaria cap a mi amb cara de mala baba amb la intenció d’enllestir aquella comèdia. Tal com vindria li engaltaria una puntada als ous. L’espetec de clasca trencada ressonaria per tot el pati provocant un esglai general que fins i tot em sobtaria a mi. Aquella mole s’encongiria com un cuc. Em miraria amb expressió llastimosa. Una llàgrima relliscaria per la galta abans de caure al terra com un sac. Amb esportivitat deixaria que els seus sequaços retiressin aquella despulla humana.   

Licol d’alós

 –Espelo que el sopar hagi estat del seu aglat. Per la senyola… gentilesa de La glan mulalla…

El paio amb pinta de ser l’amo del local em serveix una copa fent tota una cerimònia. M’aclareix que es tracta de baijiu, un licor molt apreciat al seu país. Es queda palplantat esperant que degusti aquell beuratge. Perquè em deixi en pau me’l bec d’un glop. Per l’aspecte semblava inofensiu, però un cop dins crema com una mala cosa. És com si m’hagués empassat una palla borratja que baixa pel garganxó i acaba esclatant a l’estómac. El xinés, que primer s’ha sobtat, somriu complagut. Amb un gest li he demano el compte. Per un moment m’he tret de sobre aquell paio mentre la munió de xinesos empaellats s’hem tirarien al damunt. Canviarien de tàctica i ara atacarien en massa. En una perfecta coreografia els aniria eliminant amb un perfecte Kung-fu que em sortiria de dins amb una fluïdesa sorprenent. Aquella saviesa ancestral, retingut als meus gens ves a saber des de quantes generacions, ara s’expressaria de forma natural. Fent un salt, descrivint un gir de tres-cents seixanta graus, d’una sola puntada tombaria tota la primera filada. Mandíbules, nassos, pòmuls. Tot desencaixat. Una pluja de petits queixals dringarien i escamparien pel paviment. Amb suma agilitat esquivaria els cops infructuosos dels malfactors. El meu cos aniria i vindria. Desactivaria l’atac l’enemic amb precisió quirúrgica. Ossos trencats. Luxats. Tòrax enfonsats. Pulmons negats. Espinades dislocades. Cranis esberlats. Òrgans fora de servei. Sistemes nerviosos en col·lapse. El pati ple de xinesos adolorits escampats pel terra. L’últim esbirro que quedaria sa ni tant sols s’aproparia. Em llançaria la paella, amb tant mala traça que l’embarcaria al pati de veí. Acte seguit fugiria. Estaria tant atemorit que ensopegaria i es fotria de lloros contra el muntant de la porta. Em quedaria sol dempeus enmig d’aquell sacramental. Una veu esgarrifosa m’interpel·laria. Vindria de dalt la balconada:

 –Místel Pesquises! Aquest cop has alibat massa lluny! Pagalàs cal el teu atleviment!

Enmig d’un núvol de fum i espurnes va apareixeria una figura enigmàtica que em desafiaria. Alt com un sant Pau. Duria una túnica fins als peus, de color morat brillant, decorada amb símbols orientals daurats. De trets asiàtics. Ossut i esprimassat. Amb un bigoti allargassat. De fesomia era clavat al Fu-manxú. Hom diria que era ell. O el seu germà bessó. Seria la seva viva imatge. Sens dubte aquell personatge lucifèric era el jefe de la banda. D’aquella conxorxa oriental. Estava clar que aquest no empraria estris de cuina. Invocaria la màgia. El Kung-fu no seria suficient per aquest combat singular. Em clavaria la seva mirada diabòlica, vermella com la sang. Estendria els braços cap a mi amb gest enèrgic. De sobte he sentit un relligament a l’estómac. Estic marejat. Que em dispensi l’oponent. Un altre dia serà. Surto disparat cap a la porta. Creuo el passadís i torno al restaurant. El sopar no se m’ha ficat bé. El licor d’arròs ha causat un rebombori. Després de pagar emprenc la retirada. Desfaig la trajectòria d’entrada, i amb la mateixa encaració. Culs endarrere (el vestit aguantava a dures penes), arramblat a la paret i sense donar l’esquena a l’amo del local, que m’acomiada tot complagut fent reverències. Jo, servant-me el barret, corresponc a la seva cortesia amb simètrics gestos i expressions, tot i què en el meu cas són de ventre regirat i records pels seus avantpassats.

Digestió

El trajecte amb cotxe s’ha fet llarguíssim, amb ventositats incloses, que han caldejat l’ambient i embogonat els vidres. Quan he arribat a casa he esprintat fins al lavabo. Si d’allò se’n podia dir esprintar. Ho he fet com he pogut, a dures penes. El vestit s’ha esquinçat en mil bocins. Les sabates em crucificaven els peus. Els talons han acabat cedint fent-me anar un parell de cop pel terra. Com aquell que diu he acabat entrant a casa a marrameus. I amb els fets consumats. En mig de la munió de gats, que em miraven entre estorats i encuriosits, hi he vist el gatet petit que faltava.

Arctic Monkeys va ser un dels primers grups en difondre la seva música per Internet. D Is for Dangerous pertany al seu segon àlbum en estudi publicat d’any 2007.

248 “Song 2”

(Damon Albarn / Graham Coxon / Alex James / Dave Rowntree)Blur_Blur

 

Blur

“Blur”

1997

Blur Vs. Oasis-1

Als anys 90 a Anglaterra es va iniciar una confrontació acarnissada entre Blur i Oasis, dues bandes que lluitaven per la supremacia del Britpop. Com si sols pogués haver-hi una gran banda britànica. Una lluita ben absurda però que les discogràfiques i la premsa es van encarregar d’atiar en bé de les arques dels implicats que aquesta història engreixava. Les dues bandes també s’hi ajudaven. Ja els hi anava bé. Una estratègia similar es va voler utilitzar al seu temps amb Beatles i Rolling Stones, encara que no s’hi van avenir massa. Les seves músiques eren ben diferents. Com les de Oasis i Blur és diferent. Oasis prové de Manchester, i les seves cançons tenen un aire més obrer. Un rock més contundent. Blur, en canvi, ve d’un ambient més refinat i artístic de Londres. Les cançons són hedonistes, i amb lletres de crítica social. Passats els anys, Noel Gallagher i Damon Albarn (líders de les respectives bandes) van fer les paus. La mamella ja estava munyida.

Personalment sempre he preferit la música de Blur. Però amb això dels gustos no hi ha res escrit.