All posts by Mr. Cansongs

279 “God If I Saw Her Now”

(Anthony Phillips)ANTHONY-PHILLIPS-Geese

 

Anthony Phillips

“The Geese & The Ghost”

1977

D’oques amb mantega i fades escaldufades

Ara feia temps que no treia a la palestra un d’aquells discos adquirits a Andorra. Tresors preuats transportats en llargues, inacabables travessies en autocar. Jornades d’hivern, marcades pel calendari futbolístic. Al matí, assalt a les botigues. A la tarda un partit anodí, ple d’insults, poca història. Sempre perdíem. A la tornada, ja fosc, anxovats dins l’autocar com a sardines, amb el botí al sarró. Calia però travessar la frontera, l’últim escull fins a assolir la llibertat. Barreres, uniformes, llanternes. “¿Algo que declarar…? Tots quiets al seu seient. Muts i a la gàbia tenallats per la por. Ambient carregat. Una calefacció excessiva. Barreja de suor freda, liniment Sloan i formatge escaldufat. Hi ha una edat en què la por no té mesurador. Tampoc la culpa. Després, de més gran, ja depenent de l’amplària d’espatlles. Però en aquell moment, no. Tant era ser un pròfug de la llei com dur un paquet de més. No és fins ara però, que caic en el compte que en aquell silenci s’hi ocultaven interessos diversos. Els meus, a banda d’alguns encàrrecs làctics, bàsicament eren els discos. Potser no tot eren formatges de bola, barres de mantega, paquets de sucre o cartons de tabac. Igual duien revistes porno, pamflets subversius, consignes secretes, fàrmacs, substàncies prohibides o maletins buits.

Ja negra nit, els discos arribaven a casa llefiscosos de mantega. Però sans i estalvi. Es veu que els Pirineus sempre s’han travessen millor untats. De mantega o del que sigui.

Anthony Phillips va ser un dels membres fundadors del grup britànic Genesis. L’any 1970 va deixar la banda després de la gravació del segon disc Trespass per prescripció facultativa (por escènica i una pneumònia). The Geese & The Ghost va ser el seu primer treball en solitari on aprofundeix en els sons bucòlics i reminiscències medievals. Trets característics amb els quals ja van deixar petjada als primers treballs de Genesis.

 

277 “O Superman”

(Laurie Anderson)LaurieAnderson_BigScience

Laurie Anderson

“Big Science”

1982

 

MySpace

El olvido borra y la imaginación escribe

Luis Landero

Fa uns dies MySpace va anunciar que s’havien perdut tots els seus arxius penjants entre els anys 2003 i 2015. MySpace és una plataforma en línia on els usuaris poden establir xarxes d’amics, grups, blocs, fotos, vídeos i música. Principalment per la música es va fer molt popular durant els primers anys del present segle. Darrerament la popularitat de MySpace havia caigut molt en detriment d’altres xarxes socials en alça. La desaparició “sense remei” segons la companyia, es va produir durant una operació de “migració”. Parlant en xifres, uns 50 milions de cançons.

Aquest fet m’ha fet recordar un episodi de la meva joventut, quan tenia ínfules d’artista. Feia fotografies en blanc i negre i processava les meves pròpies còpies. Donant tombs al tupí, vaig tindre una ocurrència, si més no, peculiar. Volia muntar una exposició de fotografies. Fins aquí res d’estrany. Del que es tractava era, i aquí ve lo singular, d’alterar el procés de revelatge i conservació de les fotografies. De contaminar químicament les còpies per tal que durant la durada de l’exposició les imatges s’anessin alterant i degradant fins a la seva dissolució total. El concepte final seria que l’artista sobrevisqués a l’obra. No a l’inrevés, que l’obra sobrevisqui a l’artista, com acostuma a ser habitual. Tot i rumiar-hi força i fer alguns experiments el projecte es va quedar en no-res. En tan sols això, una ocurrència. Per recaragolar més el tema ara podem dir que més que sobreviure el que van fer aquelles còpies és no van arribar a néixer.

Tornant al cas de MySpace, imaginar tot aquest arsenal d’arxius al núvol ens pot recordar la imatge d’un cementiri digital. Un lloc que rarament visitem, i que sols hi acudim algun cop molt de tant en tant per invocar o recordar a un difunt.

També podem pensar que aquests senyors de MySpace no van seguir la norma bàsica de fer una còpia de seguretat. Això tan elemental que sempre ens recomanen i que no acostumem a fer mai. Clar que amb tal volum d’arxius, caldria una rèplica del núvol sencer. Si ho extrapolem a tot el fato que hi ha penjat potser ens caldria un univers paral·lel per encabir tot el gènero. Núvols duplicats. Clonats. Universos saturats i inservibles. Plens de llistats. Índexs. Cercadors. La memòria desafiada. Des dels inicis dels ordinadors ja es tenia clar: l’important és tenir força memòria.

Com acostuma a passar en aquest blog la cançó escollida no té res a veure amb el tema exposat. Quan O Superman es va publicar tot això del núvol, no hi era ni de broma.  

 

276 “Cançó per a Inés”

(Joan Francesc Dalmau)JF-Cançó per a Inés

 

Joan Francesc Dalmau

“Cançó per a Inés”

2019

Cancó de protesta

El passat 16 de febrer vam publicar el número 272 d’aquest blog, on vam estrenar “Cat el gat”, un tema fet, diríem que, a la antigua usanza”, a l’estil de les cançons de protesta que havien estat habituals a casa nostra i arreu de les espanyes allà pels anys 60 i 70. El Règim començava a donar mostres de debilitat i els cantautors, amb imaginació i enginy sortejaven les restriccions de la censura amb lletres aparentment inofensives i innocents però que en realitat deien molt, deixaven al descobert totes les vergonyes d’aquell règim opressiu.

Al contrari dels rapers, que diuen a les coses pel seu nom i amb totes les lletres, sembla que la tendència haurà de ser la de fer anar les lletres justes i fer malabarismes lingüístics per no acabar a la garjola o de tour per Europa.

Cançó per a Inés té el genuí sabor del blues del Mississipí, sols que en aquest cas està fet a la ribera de l’Ondara. Cantada mastegant xiclet agafaria negritut i tot.

Com que el tema dona per molt i sembla que va per llarg amb el Joan Francesc fem la broma de que amb aquesta sèrie de cançons acabarem fent una òpera rock. Cosa que farem “con sumo agrado…”

 

275 “Gloria’s Step”

(Scott LaFaro)

Bill Evans

Bill Evans

“Sunday at the Village Vanguard”

1961

El poeta del piano

L’escriptor Gene Less va batejar Bill Evans com el poeta del piano per la bellesa de les seves frases al teclat, amb reminiscències dels impressionistes. Va col·laborar amb músics de renom, com George Russell, Charles Mingus, Jimmy Giuffre i, sobretot, amb Miles Davis a la gravació del mític disc Kind of Blues. Va volar del niu per crear la seva propia formació. Amb el baixista Scott LaFaro i el bateria Paul Motian, dos músics exquisits, va trobar el seu hàbitat natural, on van obrir nous camins en el format de trio (piano, baix, bateria) on el diàleg entre els tres instruments és constant i viu.
Les proeses jazzístiques acostumen a tindre caràcter de concreció en dia, hora i lloc. En el cas de Bill Evans tenim un dels seus testimonis i testament escrit a foc en aquestes sessions enregistrades en directe el 25 de juny de 1961 al Village Vanguard de New York.

274 “I Believe In You”

(Tim Friese-Greene / Mark Hollis)Talk_Talk_-_Spirit_of_Eden_cover

Talk Talk               

“Spirit Of Eden”

1988

 

Mark Hollis, in memoriam

Aquest passat dilluns va traspassar Mark Hollis, vocalista i líder de Talk Talk. El grup es va formar a Londres l’any 1981. Va tindre uns inicis fulgurants col·locats varis hits a les llistes d’èxits, com ara “It’s My Life” i “Such a Shame”. És a partir del seu tercer àlbum “The Colour of Spring” que la banda fa un gir cap a un estil musical, amb temes més llargs i reposat, amb tocs minimalistes i jazzístics. “Spirit of Eden”, el seu següent treball suposa un pas endavant en aquesta direcció. La publicació del disc va comportar demandes creuades entre el grup i el segell discogràfic. A uns per editar un single sense permís de la banda, i a aquests acusats de fer música “poc comercial”. Tot i que la banda va sortir guanyadora d’aquest litigi, aquest cas va servir de precedent perquè als contractes les cases discogràfiques puguin incloure una clàusula per garantir que els artistes fessin “música apta comercialment”.

Talk Talk són considerats els pioners de el que més tard s’anomenarà Post-rock. “I Believe In You” és precisament el tema que es va editar com a single sense el consentiment explícit dels seus creadors.

 

273 “Lips Like Sugar”

(Will Sergeant / Ian McCulloch / Les Pattinson / Pete de Freitas)Echo_&_the_Bunnymen_album_cover

Echo & The Bunnymen               

“Echo & The Bunnymen”

1987

 

400 Àlbum de cançons

Divendres passat, com sempre, al voltant de les sis de la tarda, ha arribat el número 400 de l’Àlbum de cançons, col·lecció de cançons que setmana darrera setmana el Josep M Oliva (Manresa, 1958) Com tots els incondicionals d’aquest blog saben, és l’inspirador del Cansongs. Llicenciat en periodisme, el Josep M ha estat i és un activista musical incansable i perseverant. És programador, entre altres, del Club de la cançó de Manresa. La seva estima i entusiasme per la música traspua en tots i cadascun dels lliuraments del seu Àlbum de cançons. I com totes les coses autèntiques i fetes de cor, s’encomana.

Fa uns dies vaig proposar-li de fer-li una entrevista telemàtica per deixar constància d’aquests 400 números i celebrar xifra tan rodona, a la qual cosa va accepta de bon grat. Aquí en podeu veure el resultat. La seva llarga experiència en aquest terreny l’ha dut a conèixer una ristra de grans artistes que realment fan enveja. Afegim un parell d’imatges com a mostra.

Tinc molt present però que en un futur pròxim, aprofitarem qualsevol excusa per reprendre la conversa, aquest cop però, de cos present i amb unes braves pel mig.

Moltes gràcies Josep M, i per molts anys!

IMG-20190219-WA0040

El Josep M. amb el disc de la Janis Joplin, el primer lliurament del seu Àlbum de cançons

 

1- Com neix la idea de fer l’Àlbum de cançons?

Durant més de vint anys vaig fer un programa de ràdio, a Manresa, que es deia «Carregat de romanços ». Saps quina sensació tan maca és la de poder programar les cançons que t’agraden, llençar-les a l’aire i pensar que les comparteixes amb desenes o potser centenars de persones que mai coneixeràs però que vibraran a l’uníson amb tu amb aquella música? Doncs l’àlbum de cançons té una mica d’això, va néixer com un intent de compartir les cançons però també de revestir-les amb la importància que es mereixen, explicant una mica la seva història o altres històries paral·leles que es mouen al seu voltant i que els donen el reconeixement (a la cançó però també al cantant i als seus autors) que ni els youtubes ni els spotifys ni aquests aparells on n’hi caben milers no els dóna. És això: les ganes de compartir o de donar a conèixer les cançons que m’agraden i també el desig de fer justícia als artistes i als creadors.

2- Una pregunta que m’he plantejat sovint és si les cançons i autors que tries els tens acotats, i en deixes altres al marge perquè l’Àlbum tingui una coherència estilística, o senzillament fiques la música que t’agrada i punt?

Les cançons que trio van sortint a la babalà, perquè em venen al cap en aquell moment o per una qüestió d’oportunitat (l’època de l’any, un fet que ha passat, una noticia relativa a la cançó o al cantant…). La tria no té ni una intenció antològica ni hi ha cap prioritat per qüestions de qualitat. En aquest sentit no hi ha cap mena d’acotació. Hi ha artistes que m’agraden moltíssim de sempre i que encara no han aparegut a l’àlbum (ara em ve el cap l’Alberto Cortez, per dir-ne algun) o d’altres que han sortit potser només un cop o dos després de quatre-cents àlbums (l’Ovidi o el Sisa, que tant m’agraden i que tant m’estimo) sense que tingui una explicació lògica. L’única cosa que sí que controlo una mica és que no surtin tres àlbums seguits en italià, posem per cas, o tres cançons d’estils o artistes molt semblants una darrere l’altra. Això és l’únic que sí que s’escapa a l’atzar, la resta no té cap criteri d’unitat, és totalment eclèctic i fet sobre la marxa.

3- L’altre dia em parlaves d’un tema que et neguiteja: la desaparició del disc com a format físic. Ens ho pots explicar?

La gent que m’estima saben que si m’han de fer un regal i volen encertar segur, amb un disc no fallaran mai. Diria que és amb el que m’he gastat més diners (bé, en això i en convidar a sopar noies a les que després els acabo perdent la pista). M’agrada el disc (tant en vinil com ara en CD) pel que té d’objecte però també per aquella sensació de tenir una cosa sòlida, un arxiu musical fet al meu gust amb cançons que podré fer sonar tota la vida i amb tota la informació que no es troba en aquells mitjans amb els que ara la gent escolta música i que ni tan sols esmenten els autors. En un disc hi pots trobar les lletres, el nom dels que l’han fet, la data d’edició, el nom de la gent que hi ha participat, els arranjadors, els músics, les dedicatòries, les fotos… D’uns anys ençà els dissenyadors, que tantes vegades -dissortadament- es creuen per damunt dels altres creadors, han imposat el seu criteri estètic -molts cops força discutible- i han fet que alguns llibrets dels que acompanyen els cedés no serveixin absolutament de res: amb les lletres i tota la informació pràcticament il·legible degut al tamany de la lletra o bé a les tintes escollides, fan que no hi hagi a penes contrast i no es pugui llegir res. És una llàstima que ningú els cridi a l’ordre i que els faci entendre que la seva feina és secundària i mai pot anular la finalitat per a la qual els discos s’acompanyen amb un llibret i que és perquè el puguem llegir.

Dit tot això, em dol veure com cada cop es venen menys discos perquè si continua així els anomenats suports digitals els acabaran reemplaçant i els gustos (si es pot dir que en tenen algun) dels que no donen cap importància a tots aquells valors afegits que comentava abans i que trobem als discos, acabaran imposant el seu criteri (si es pot dir que en tenen cap) i els que valorem totes aquelles altres coses ja no tindrem l’opció de triar. Com passa amb tants altres camps, la dictadura del públic menys exigent s’imposa i els que preferim altres coses ja no tenim opció d’escollir. Passa el mateix amb les pel·lícules en dvd, amb la crisi de la premsa escrita davant dels que deixen de comprar diaris perquè creuen que troben el mateix de franc a internet, etcètera, etcètera. De tot plegat crec que l’únic que té un futur clar és el llibre. L’amenaça de ser reemplaçat pel “llibre electrònic” sembla ser que s’ha quedat en un malson.

4- Un dels vessants que més admiro del teu treball és que la teva cultura musical s’alimenta de discos, però sobretot, d’actuacions en directe que tu tens la sort d’haver-hi assistit. En aquest aspecte em guanyes per golejada. Els pocs concerts als quals jo he assistit són memorables. Memorables bàsicament per això, perquè són pocs…

Avui mateix, en una entrevista a Radio 3, parlàvem d’aquest tema. Diuen que una gravació, un disc, és el testimoni d’un moment passat. Un record, una fotografia. En canvi la música en viu pertany a l’aquí i a l’ara. És el present. M’ha semblat una idea bonica.

Sí, és així, però també és veritat que gràcies als discos he disfrutat molt i m’he enriquit molt amb artistes que per un motiu o altre  no vaig poder veure mai: Janis Joplin, Édith Piaf, Gilbert Becaud, els Beatles, Alfredo Zitarrosa, Mari Trini, Camilo Sesto… Quina sort poder-los tenir en disc. Canten per mi quan vull i moltes vegades em transmeten coses noves i m’emocionen tant com si els veiés a l’escenari. I de vegades, sortint de concerts d’artistes molt més modestos, també m’he comprat el disc, que no trobaria a cap botiga i potser tampoc a internet, amb la il·lusió de seguir-los disfrutant a casa, una cosa impagable.

5- Com veus el futur de la música?

Suposo que amb èpoques de tot -igual com ha estat sempre- però bé. El que no veig amb tant optimisme és allò que dèiem dels discos, ni la possibilitat d’escoltar a les ràdios o a les teles algunes coses que valen molt i queden sepultades per la comercialitat… En fi, deixant el tema dels discos, la resta no ho veig ni millor ni pitjor que en temps passats.

6- Ja sé que és una putada però si haguessis de triar només 3 autors, amb quins et quedaries?

Ostres, és complicat. I és que en la música, a diferència de la pintura, per exemple, no  només valoro els autors sinó també els intèrprets. Així de cop i sense donar-hi massa voltes penso en la força del Tom Jones, la sensualitat de la María Jiménez, la veu preciosa de la Marina Rossell o de la Soledad Bravo, la grandiositat escènica del Raphael, la genialitat musical del Lluís Llach…  Purament com a autors, apart que m’agradin també com a cantants, Serrat per a mi és el primer, sense pensar-m’ho ni un segon. El Serrat sempre: per la varietat temàtica, per la riquesa de les seves lletres, per l’emoció que em transmet… El Sabina indiscutiblement en seria un altre. No té la varietat temàtica del Serrat però la seva habilitat mai vista per fer versos enginyosos, xocants, paradoxals i brillants com un castell de focs lingüístic, no té parangó. Però ja no és el mateix, alerta, no és el mateix. I encara hi ha una altra cosa: el Serrat em sembla entranyable, el Sabina tot el contrari. També el Víctor Manuel em sembla un gran autor de cançons, i a  un nivell més minoritari i més proper, el Joan Isaac, tan poc valorat comparat amb el que es mereixeria. N’he dit quatre, en podria dir més.

7- Ara potser et ficaré en un compromís: t’atreveixes a escollir 3 temes del Cansongs que t’hagin agradat? (pot dir-ne, si es dóna el cas, 3, 2, 1 o cap…) Amb 3 però gosaria a fer de malabarista i incloure al lliurament que pertoqui del Cansongs una cançó que suposadament et podria agradar…

Mira… els teus gustos musicals i els meus, Jordi, van per camins força diferents, però evidentment que amb les entregues que portes ja fetes i que van camí de les tres-centes, en trobaria tres, sis, nou i bastantes més. Citaré una cançó que vam escollir els dos en dies diferents: “Qualsevol nit pot sortir el sol”, l’obra immortal del Jaume Sisa, que està també a l’Olimp dels meus artistes estimats. L’altra seria la “Suzanne” del Leonard Cohen, un artista que vaig descobrir tard i a qui com més conec més m’agrada. I una tercera seria una raresa que em va fer moltíssima gràcia. La cançó “Que seas feliz”, cantada per un desconegut per a mi, un cantant local segons explicaves, de nom artístic -i m’imagino que real-  Domingo Sardà, lo Mingo el Carlets, per als teus amics. No pensessis ni per un moment que li poso com una cosa estrafolària o per fer una concessió a una aportació local del teu àlbum; t’ho dic ben seriosament. Jo només coneixia aquesta cançó -i la coneixia des que deuria tenir tretze o catorze anys, cantada per la Mari Trini-. La versió que vas mostrar tu em va semblar una descoberta, té l’encant dels artistes marginals però autèntics. Si en lloc de tres cançons només en pogués triar una, t’hagués dit aquesta.

 

Josep M Oliva-2018El Josep M en una imatge recent