All posts by Mr. Cansongs

260 “The Great Gig in the Sky”

(Richard Wright / Clare Torry)Dark Side of The Moon

Pink Floyd

“The Dark Side Of The Moon”

1973

App

L’aplicació prometia ser una bicoca. Amb uns petits i senzills passos en la configuració, de manera aleatòria, seguint els paràmetres dels meus gustos musicals, l’aplicació aniria seleccionant la cançó i enviant periòdicament el Cansongs mentre jo, tant panxo, estaria fent cura de repòs. Estirat a la platja gaudint de les vistes. Cruspint paella en algun local climatitzat. Degustant gelat de torró tot passejant pel port al capvespre. Veien declinar el dia gronxat per les aigües del mar. L’estiu perfecte, vaja. L’aplicació era una versió free, de prova. En pròximes versions, de pagament, el programa seria capaç de redactar l’escrit, ajustat a l’estil de l’usuari, afegint-hi, al gust, percentatges d’autors consagrats. Un 20% de Calders. Un 10% de Moncada, fiquem pel cas. De moment sols tria la cançó i l’envia. Les dues primeres setmanes la cosa va anar perfecta. Quin plaer, sota aquella calma estiuenca, rebre el Cansongs com un seguidor més. La tercera setmana la cosa no rutllava. El següent lliurament no arribava. Primer vaig atribuir-ho a alguna errada tècnica. O que l’opció “aleatori” ho era tant que potser imitava la cadència irregular i inestable de l’usuari en qüestió. A la quarta setmana em vaig començar a ficar nerviós. Vaig intentar resoldre-ho pel mòbil però no hi va haver manera.

El dia es va despertar fosc, amb el cel tapat. Núvols amenaçants i el vent presagiaven tempesta. No prestava anar enlloc. A l’alternativa de quedar-me tot el dia a l’apartament vaig decidir agafar el cotxe i arribar-me a casa a solucionar el problema de la maleïda aplicació. El trajecte va ser un via crucis a pas de tortuga, gairebé a les palpentes sota un aiguat que negava el parabrisa. Llamps i trons i calamarsa que retronaven sobre la carrosseria. Per postres la nit abans no havia carregat el mòbil i em vaig quedar sense bateria. Cada cop estava més atabalat i tenia por d’estimbar-me sense poder demanar auxili.

En obrir la porta de casa la coincidència amb un llamp proper va dotar l’escena de dramatisme. Allò era una disbauxa. L’aplicació i era estirada al sofà, amb la tele a tot drap, i esgotant les existències de cervesa. La Rumba i la Fitfiu feien carreres pel passadís. Al despatx hi havia una sessió de house groove. L’ordinador feia de dj. Les llums anaven bogues fent pampallugues. Agafant-lo pel fil, el ventilador feia donar tombs al secador com un possés. El rentaplats i la rentadora movien l’esquelet amb desespero. El microones mirava de ficar calenta la nevera. L’escalfador restava a l’aguait, en plan cràpula. La torradora anava torrada, trontollant d’aquí cap allà, víctima dels licors pesats. A l’habitació la planxa i el túrmix tenien una relació obscena.

Després vaig saber que els havia enganxat gràcies a tenir el mòbil fora de servei. Sens dubte el seu aliat. Tots van tornar al seu lloc habitual amb la cua entre cames. Em vaig encarar a l’aplicació, que no sabia on ficar-se. Sens dubte, la promotora d’aquest motí amb la casa panxa enlaire. Vaig procedir a desinstal·lar-la. De res servien les seves excuses que, acte seguit, van esdevenir súpliques. Amb el dit sobre el botó d'”eliminar” va mirar d’estova’m. Em va cantar, fil per randa (sabia els meus gustos la punyetera…) The Carpet Crawlers, de Genesis, amb una impecable imperfecció gairebé humana…

There is lambs wool under my naked feet
The wool is soft and warm
Gives off some kind of heat…

I seguia, i seguia…

The carpet crawlers heed their callers
We’ve got to get in to get out…

Fins que em va tombar. Vam arribar a un acord.
Tot i que la tempesta no va remetre el viatge de tornada va estar d’allò més plàcid.  Jo anava estirat al seient del darrera. L’aplicació va conduir fins la platja. Durant el trajecte em va cantar tot un repertori de lo més personalitzat. Tot just arribavem va deixar de ploure i els núvols van escampar. Vam albirar el mar i un cel estrellat quan tot just refilava els primers compassos de The Great Gig in the Sky. 

257 “Building Steam with a Grain of Salt”

(DJ Shadow)DJ Shadow

DJ Shadow

“Endtroducing…..”

1996

Cut’n’paste

Es parla que DJ Shadow compta amb una col·lecció de 60.000 discos. En el soterrani d’una tenda de discos Josh Davis (el seu nom real) va trobar una veritable mina en forma de vinils de multitud d’estils. La majoria música pràcticament desconeguda. Aquests discs més altres fons i textures sonores, diàlegs de velles pel·lícules (molt cinema de terror underground), entrevistes, etc. van ser la base amb la qual es va construir Endtroducing……, una veritable obra mestra del sampling (tècnica que consisteix a reutilitzar sons per crear-ne de nous) Aquest material, que en mans menys expertes podria haver estat un pastitx, DJ Shadow les sap encaixar i dotar d’ànima. Tota una lliçó d’un mestre del tallar/enganxar.

 

 

 

 

 

 

 

 

256 “Summertime”

(George Gershwin)Porgy_and_Bess_(Armstrong_&_Fitzgerald)

Ella Fitzgerald & Louis Armstrong

“Porgy & Bess”

1958

Estiu

Porgy & Bess és una òpera en tres actes, amb música de George Gershwin i llibret anglès d’Ira Gershwin i DuBose Heyward (autor de la novel·la Porgy, en què es basa l’obra). Porgy & Bess narra la història de Porgy, un home negre invàlid que viu als suburbis de Charleston, Carolina del Sud, i els seus intents de rescatar Bess de les urpes de Crown, el seu proxeneta, i de Sportin’ Life, el seu camell.

L’any 1958 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar una selecció de temes. Sumertime és la cançó més popular de l’òpera i que ha esdevingut tot un estàndard del jazz.

Entre la infinitat de versions n’he triat l’original del disc de Fitzgerald i Armstrong, una altra d’Andrea Motis amb Joan Chamorro Quintet & Scott Hamilton. Per últim, una colpidora i lisèrgica versió marca de la casa de Janis Joplin.

 

 

 

 

 

 

255 “The Rhythm Changes”

(Patrice Quinn / Kamasi Washington)kamasi_mike_park

Kamasi Washington

“The Epic”

2015

Jazz amb majúscules

Kamasi Washington ha inscrit el seu nom a la nòmina de grans intèrprets i compositors del jazz per engrandir la llegenda d’aquesta música de l’instant. Amb 32 anys, aquest saxofonista californià s’ha forjat un sòlid present i un esplendorós futur pel davant. L’any 2015 va publicar el triple àlbum “The Epic”. Un treball en forma de triple àlbum mastodòntic. Èpic, tal com resa el seu títol, i que desborda talent, inspiració i energia a dojo.

 

 

 

 

 

 

 

254 “Tubular Bells”

(Mike Oldfield)Mike_oldfield_tubular_bells_album_cover

 

Mike Oldfield

“Tubular Bells”

1973

Campanes tubulars

L’any 1973 el panorama musical va quedar sacsejat per la publicació de Tubular Bells. El disc contenia una única peça, bàsicament instrumental, que s’entenia al llarg de les dues cares de l´elapé. Fins aquí res extraordinari si ens atenim als costums de l’època, on aquests temes mastodòntics i de llarga durada eren freqüents entre les gravacions dels grups de rock simfònic o progressiu. El que realment cridava l’atenció era que Mike Oldfield tocava pràcticament tota la llarga nòmina d’instrument emprats en el disc. L’altre punt rellevant era que Oldfield tot just tenia vint anys. Tubullar Bells és una obra molt madura per un treball de debut d’algú tant jove. Més sorprenent encara si atenem als rumors que indiquen que la peça va ser concebuda uns anys abans, quan el jove Mike era encara un adolescent. El disc va ser el primer llançament de Virgin Records. Richard Branson, el seu propietari i fundador va encertar apostant pel jove talent. Els redits d’aquest dins van assegurar l’estabilitat de la discogràfica.

Uns mesos més tard de la seva publicació va arribar la seva popularitat indiscutible. Tubular Bells va ser escollir per formar part de la banda sonora de l’Exorcista. De fet, s’associa més amb aquesta pel·lícula de terror que no pas amb el recés bucòlic que originàriament en realitat és aquesta mena de cànon in crescendo. Molt lluny de les possessions diabòliques. Particularment em sap greu aquesta dicotomia sensorial en què s’ha convertit Tubular Bells. Suposo que a Mike Oldfield també. Greuge mitigat, en part, pels moviments al conte corrent. Tal com deia Dorothy Parker, “les dues paraules més importants de la llengua anglesa són xec adjunt”.

Als qui no conegueu la peça us suggereixo no quedar-vos als primers compassos. Només hi trobareu dimonis lletjos, bruts i maleducats. Si continueu avançant descobrireu el paradís.