Tag Archives: Josep M Santesmasses

168 “Words Underlined”

(Jesse Marchant)Jesse Marchant

Jesse Marchant

“Jesse Marchant”

2014

 

Amor a la feina

Per A. i per R, que em guardaran el secret…

Repeteix el mateix recorregut de cada dia. Ningú trobaria res d’estrany sinó fos que és diumenge a la tarda i avui no es treballa. L’interior del magatzem, ple d’activitat i bullici en dies feiners, avui està buit i en silenci. La incertesa guia els seus passos, però petites pistes (la porta entreoberta, objectes fora de lloc…) li atorguen la confiança de que l’estan esperant. Amb una barreja de temor i deliri travessa l’espai que dona a la gran nau. Immensos estants replets i alts fins al sostre formen passadissos que ben bé semblen un laberint. Un, dos, tres! Qui no està pararà…! ressona per les parets. Silenci per resposta. Els ulls s’esforcen per adaptar-se a la llum esmorteïda que es filtra per les ennegrides claraboies. Avança tremolós entre estructures, entarimats, entoldats i baluernes. Entre caixes, eines i embornies. Voreja màquines, vehicles i ferralla. Una lleu remor. Un ombra fugaç que tomba la cantonada. Finalment el contacte visual. És allà al final del passadís, descobert i paralitzat. Es miren i,com un fuet tots dos corren com a bojos cap a la porta per passadissos paral·lels, en una carrera d’esbufecs i rialles. El cor a punt d’esclatar. Gairebé arriben alhora. Un, dos, tres, salvat! crida apressat allargant el braç mentre l’altre se li abalança al damunt i cauen pel terra rodolant enriolats i enjogassats.

S’abracen tant fort que les esquenes gairebé es espeteguen. Els cossos s’estremeixen. Despullats fan l’amor fins a l’extenuació. Duen les espatlles i les natges amerades en suor, arrebossades amb pols i llimadures, però amb la mateixa dignitat com si es tractés de sorra de la mateixa illa de Naxos. Es besen les paraules i les rialles. I així passen la tarda de diumenge mentre la resta ofegen les frustracions amb futbol i alcohol. I així, abraçats, arraulits i en silenci passen tota la nit.

La primera llum del dia neix a través dels finestrals de vidre armat. Quan els treballadors més matiners entren per la porta l’amant secret ja ha marxat per la porta del darrera, emparat per les ombres i la quietud de la matinada. Ell ja és assegut al magatzem, amb roba de treball, pentinat i diligent, preparat per rebre les ordres pertinents. Dilluns al matí i el primer de tots, pensen. D’això sí que se’n diu amor a la feina.

Agrair al Josep M Santesmasses la descoberta d’aquesta magnífica trilogia de pop melancòlic i aires de road movie.  I al Daniel Giribet, una vegada més, per la seva traducció experta i lliure.

 

Paraules subratllades

Passat l’estrès, la febre baixa
Sons humans em van despertar
Un carrer desert
Soledat, un foc que s’apaga
Em sento estrany
De la resta del món
El sentiment creix
Crec que m’estic deixant anar

Baixant pel carrer
De sobre on xoquen els mons
I la llum està sola
Amb un gran esforç
Em vaig aturar per trobar el vers
Amb que millor acaba el poema
On eres tu
Quan tot se’n va anar a la merda
I es va torçar?
Aquelles paraules que vaig subratllar

La teva part, estàs fet pols
Amb un peu enrere
Estudiant i valorant les possibilitats
Que t’equivoquessis amor
Hi havia alguna cosa
Ara fosa a negre
Amb els actes equivocats
De la teva meitat agradable
No et recolzis en mi
Per ajudar-te

Ara el pes
De tot allò ha cedit
Només és per mi
Veig el camí
Mira per on vas
Troba la llar de la ceguesa
Conec molt bé aquell canvi
De les coses a millor
El que es coneix
És deixar anar les coses

I en el desastre del comiat
Ets un anyell ferit
No podies guanyar la juguesca
Tot el teu melancòlic amor
S’esvaeix en l’aire
Era lluny per les illes
Amb els peus inquiets
En un dia assolellat
Vaig veure una llum en tu
Però es va apagar

Anuncis

162“Aerial Boundaries”

(Michael Hedges)Michael Hedges

Michael Hedges

“Aerial Boundaries”

1984

 

Amb alevosia i nocturnitat

Al rellotge del campanar toquen les 12 de la nit i jo romanc amagat, al capdavall del carrer, a una distància prudencial de la casa de Mr. Cansongs.  Intento observar, des de la distància, si puc localitzar al gran espia  Mr. Pesquises, ja que segurament està amagat en les immediacions, observant i vetllant per al bon desenvolupament del bloc musical que aquí s’hi cou… Un professional de l’espionatge de la seva talla segurament passa desapercebut per la major part dels veïns, per la seva capacitat camaleònica, però a un gat vell com jo… un “Watchmen”  perspicaç com ningú… m’he atrevit a vigilar al vigilant… El rellotge del campanar toca les 3 de la matinada, i penso que tenim sort de que la nit no sigui fresca… puc passar-la vestit amb teixits més aviat “prims”… De sobte… , veig una silueta “fins ara desapercebuda” que comença a fer saltets…, lògic, tantes hores de vigilància passen factura a la bufeta.  Mr Pesquises salta i salta… al més pur estil “Tequila”… Aprofito que desapareix d’escena i em poso a córrer cap a la casa i celler de Mr. Cansongs…

Aprofitant la “carrerilla/carrinclona” quant soc davant la reixa del núm. 14 la traspasso d’un salt olímpic…, just a l’hora…, les 3:15, quant habitualment el gat “Guenyo” acostuma a martiritzar a Mr. Cansongs. El gat es passeja pels voltants “como Pedro por su casa”… tenia raó!!!  El gat guenyo treu el cap per una finestra –només ajustada- i l’empeny lo just per escollar-se dins la casa…  Aprofito el moment i entro. Sort que vaig de camuflatge “negre amb camisa blanca”…  Em situo al passadís i puc sentir a la “tieta” que ronca profundament…,  no m’estranya, només veu vi…, diu que l’aigua no li prova…  Gatejo el passadís fins a la porta del despatx-saló on es cou el bloc…, trec el cap i puc veure a Mr. Cansongs dormit a la butaca davant l’ordinador…, lògic, normal…, últimament sofreix molta pressió: se li moren els músics de dos en dos.  Arriba un moment en el cos ja no aguanta més.

M’apropo fins a un pam del nas i observo que dorm amb la boca oberta…, em trec la motxilla de l’esquena -ara esdevinguda “valija parlamentaria”- i trec els meus estris… un auriculars grans amb dues pinces de la carn enganxades amb “cinta aïllant”…, li poso al cap…, poc a poc… i obro les pinces, tot posant-l’hi una tablet a dos dits del nas, en la qual hi he gravat “Neu!”… zummmm, zummmm, zummmm. Morfeu aprovaria la meva perspicàcia…, la finalitat es cercar un espai soporífic que em permeti fer lo que he vingut a fer.

Per que no es desperti aparto la cadira amb rodetes amb Mr. Cansongs dormint com un lliri…, i la poso al costat del radiador, tot esperant que el “caloret” de la Rita el mantingui sedat… Busco una cadira…, totes plenes de llibres…, aparto el llibres d’una cadira i aparto els llibres que hi ha al costat de la taula per fer-ne una paret de “llibres” que em pugui tapar darrere d’ells. Ara no em veu (per si es desperta sobtadament). Obro l’ordinador i em demana la clau: provo amb David Bowie i s’obra la sessió…, obro el bloc i em poso a escriure el que vull dir:

No se com…, els meus amics del Toti’s Pub em varen convèncer d’anar a Cervera a veure els Sirex en directe… els Sirex? No foteu!!!! Si són uns vells carques…, Però bé, tant ban insistir que hi vaig anar. Per fer-ho més planer m’hi vaig portar la “teràpia del dijous”.  Dins la sala vaig veure que estava tota curulla d’homes calbs i dones amb cabells blancs…, vaig pensar… on m’he fotut!!! Ara bé, quant aquells dits vells i madurats van començar a tocar les guitarres em vaig quedar sorprès…, sonava de “collons”…, ostres, em vaig adonar que eren uns músics de cap a peus…, encara que alguns ben just podien moure els peus, ja que s’aguantaven drets per poc…, les lletres eren carrinclones, però el ritme molt digne… que Déu em perdoni, però vaig poder veure que els musics vells –per raons d’edat- són músics dignes. He d’admetre que van fer ballar i cantar a tota aquella generació de joves dels seixantes del segle XX…, i van sorprendre a joves del segle XXI. Amb tot, el que em va flipar –lo suficient per violar a Mr. Cansongs- va ser quan en Lesli va explicar que en una actuació li van demanar que escrivís una lletra –més actualitzada- de “la escoba”…, cosa a la qual ell va replicar que ells quan eren joves ja van fer el que van poder…, matisant que la nova lletra del que ara s’hauria d’escombrar d’aquesta societat…, l’han d’escriure els joves d’avui. Digne, digníssim en Lesli dels Sirex. Em vaig treure la perruca d’emoció…”.

De sobte sento un barbulleix…, en Mr. Cansongs arriba al final de la fase rem del son i canta “sonanbulament”…, “donde estoy… no se… me siento libre, libre… y esto si me altera el cuerpo… una barbaridad…”.  Quedo garratibat…, deu ser la segona botella que s’han begut amb el José Maria…, moment en que al campanar toquen les 4:00…, replico… “si esto es la guerra que no venga la paz…”. Intento introduir ràpidament una cançó dels Sirex al bloc i de sobte…, es “bloqueja”…,  i s’activa un programa que evita filtracions no desitjades en el bloc…, es veu que la selecció està acotada…, vetada…, renoi…, estem perduts.  El programa activa automàticament una versió aleatòria de la gent –músics- que hi a “la cup” del celler… comença a sonar “Get out your lazy bed” de Matt Bianco, una formació britànica dels anys vuitanta del segle XX famosa pel seu jazz/pop…

La música sona frenèticament…, i jo em moc al ritme ràpid de la música…, trec els llibres amuntegats…, poso a Mr. Cansongs davant l’ordinador…, trec ràpidament la tablet del seu nas i els auriculars amb les pinces de la carn acoblades…, trec la cinta aïllant del ratolí…, just al moment en que fa servir el dit per netejar-se el nas…, uffff Out…, carrego rapit els estris a la motxilla parlamentària i…, just llavors, observo un escarabat negre que em mira!!! L’observo detingudament i lentament em trec la sabata –darrerament una arma de destrucció massiva- i quan intento liquidar-lo gira cua i es precipita cap a la estanteria de la paret…, amb l’impuls de la precipitació vaig per lliurar al món d’aquest mal petit i de sobte…, estavello el cap a l’estanteria de llibres…, clocc, bloccc, clocc…, quedo mig inconscient al terra mentre l’estanteria començar a balancejar…, cau o no cau…, en el fimbreix es despenja un llibre de la estanteria i em dona al mig del cap!!! Sobre i es desplega unes copies doblades d’un llibre d’un tal Jaspert… el seu nom el tenia pegat als ulls…, quina creu!!! Aixeco el cap i veig al fons del passadís al gat guenyo que em mira assegut tot badallant amb la boca oberta…, o millor dit, potser  se’n riu de mi?  La sabata surt disparada al vent i es sent un “marramiauuuuu”. Arreplego apressadament el llibre i el col·loco malament a l’estanteria…

En aquell instant Mr. Cansongs comença a despertar-se…, sortim corrents per la finestra tots dos, el gat guenyo i un servidor…, ens apostem tots dos d’esquena a les portes de la reixa del carrer…, aturo al gat i li dic…, encara no!! A l’altre costat del carrer hi ha Mr. Pesquises!! El gat em mira malament, però s’atura. Trec un petit mirall i observo entre la reixa si es veu al gran espia de ponent…, “voilà”… veiem la llum d’una cigarreta en la foscor quant “chupa”… el guenyo pregunta que chupa…, responc que no preguntí que Chupa…, chupppsssssss… sssssssssss…, es sent un soroll escatològic…, un grup de veïns i veïnes carregats de Dyc amb gel i farts de torrons…, Amb el mirall veig que la llum de la cigarreta s’apaga i Mr. Pesquises es retira en la foscor…, el guenyo i jo saltem la reixa al passar els dyccaires…, ens afegim dissimuladament al grup i desapareixem… Ha estat una missió impossible.

Mr. Raons    

 

Agraïments: Al Miquel Torres per la seva feliç i ben trobada intromició al blog. I al Josep M. Santesmasses, per descobrir-me al Michael Hedges, guitarrista consumat del Percussive picking. Aquest és un terme que emergeix d’un estil que incorpora atacs aguts en les cordes, així com colpejar la part superior de les cordes i guitarra per aconseguir l’efecte percussiu. Guitarristes flamencs han estat utilitzant aquestes tècniques durant anys. La major resistència de les cordes d’acer feia difícil d’aplicar. La tècnica es pot desarrollar gràcies a l’ús de pastilles a les guitarres acústiques, que es va fer comú en la dècada de 1970. Michael Hedges va començar a utilitzar les tècniques de percussió a principis de 1980.

Aerial Boundaries interpretat per Michael Hedges. Una versió impecable i impol·luta de Kevin Horrigan. Finalment una de les moltes lliçons que es troben a la xarxa d’aquesta tècnica.

114 “Utopia”

(Alison Goldfrapp / Will Gregory)Goldfrapp-Feltmountain

GOOLDFRAPP

“felt mountain”

2000

 

 

En negre

 

Si en l’entrada anterior em vaig quedar en blanc, en aquesta, ves per on, m’he quedat en negre. I com pot ser això?, un preguntareu. Quina diferència hi ha entre quedar-se en blanc o quedar-se en negre? Doncs senzillament si en el primer cas un es queda amb la mirada perduda, la ment allà al carall, i en posició de badoc davant un document en blanc, ja sigui de paper, físicament, o telemàticament, mirant un document obert de Word, fiquem pel cas, en el segon cas, el de quedar-se en negre, es dona quan un ja ni es digna a encendre l’ordinador i, amb tot el desparpajo del món, i sense un bri de remordiment, es deixa caure al sofà i, comandament en mà, s’abandona a les vulgaritats televisives.

En un rampell de remordiment em dic que no es pot quedar així, abandonant, sense més ni més, als seguidors i deixar-los a les fosques. Per un moment penso amb la Carme, amb el Josep M (el Colom), seguidors confessos i convençuts del Cansongs que, a altes hores de la nit, ja dins el llit, el senyal acústic del mòbil anunciant l’arribada d’un nou lliurament del Cansongs els reconforta i poden, per fi, dormir tranquils. Tot està en ordre. Penso doncs, en que el silenci tens del mòbil els neguiteja i no els deixa descansar en tota la nit. És com quan un es queda adormit al sofà davant del televisor encès i, de sobte, algú (carregat de bones intencions) l’apaga i aquell silenci sobtat ens desperta. Sembla una paradoxa però realment això passa.

Amb la mandra penjada a l’esquena i la son a l’aguait darrera la porta, em un esforç digne de menció, obro l’ordinador i em fico a escriure aquestes línies. Segueixo la mateixa tàctica que a l’anterior entrada. Al YouTube busco temes musicals relacionats amb black. Black Sabbath i el seu Paranoid. No sé per que em ve al cap el Josep M Santesmasses seguint el ritme contundent amb el seu 46 i seu cubata als dits. Black is Black, Naturalment. El Back in Black, dels AC/DC (el Josep M Torna a encendre un altre 46…) El Paint it Black dels Rolling… ( collons! Avui no en tindrem prou amb un paquet…) En fi, la llista podria ser molt llarga.

Tant és. Dona igual que el tema musical i l’escrit no tinguin cap relació. Són tant els Cansongs que això ha passat… No m’hi trencaré el cap. M’afanyaré i col·locaré un tema dels que hi han al celler. La qüestió és complir amb el lliurament setmanal establer. Carme, Josep M, aquí va… enviat! Ja podeu dormir tranquils. Bona nit i bons somnis…utòpics.