Mes: Abril de 2012

10 “Thick as a brick”

(Ian Anderson)JethroTullThickAsABrick

Jethro Tull

“Thick as a brick”

1970

 

El millor grup del món.

Al Ramon, bon amic i “tullià” de mena. Crec que es deia Miquel. No recordo de quin poble era. Però se lo que em va aportar. La memòria té aquestes coses. Vam estudiar junts a Mollerussa l’únic any que vaig ser-hi. Havia acabat l’EGB i marxàvem a estudiar fora del poble per primer cop. I com acostuma a passar, sempre hi ha un o altre de més gran que t’explica secrets fins llavors desconeguts, com ara qui són els Reis o d’on venen els nens. Sempre hi ha algun o altre que va per davant nostre. El Miquel era, en qüestions musicals, un d’aquestos profetes que ens fan confessions reveladores. Amb la perspectiva del temps la magnitud dels fets s’ha relativitzat, però en aquells moments d’iniciació, el Miquel va ser un gurú. Als migdies, havent sortit de l’institut, mentre fèiem temps en un bar esperant per agafar el tren (aquell mateix que ja esperavem al matí tot escoltant en Raimon [veure entrada n. 2 d’aquest blog]) Hi havia una jukebox, una d’aquestes màquines que ficaves una moneda i triaves una cançó. Allí, amb el Miquel parlavem de música tot fent un beure i escoltant “Have a cigar” de Pink Floyd, “Gloria”, de la Patti Smith, i “Too old to Rock ‘n’ Roll… too young to die!”, de Jethro Tull. M’anomenava grups desconeguts o que n’havia sentit parlar però encara no havia escoltat mai. En una d’aquestes converses (això ho recordo amb claredat) va fer una afirmació lapidària: “Jethro Tull és el millor grup del món”. Això, a hores d’ara sona del tot innocent, però en aquell moment la rotunditat d’aquelles paraules van fer efecte. Naturalment no vaig parar fins aconseguir escoltar els discos de Jethro Tull. Aquest grup anglès està liderat per l’Ian Anderson, una mena de padrí amb pinta de pagès llunàtic que toca la flauta travessera mentre canta i fa equilibris alhora. Aquest paio va resultar ser tot un geni, amb una inventiva i destresa desbordant per la composició musical. Aquesta barreja de folk, rock i heavy, amb un punt de regust medieval, fan que la seva música sigui una proposta molt personal i interessant. Personalment vaig quedar gratament satisfet quan, anys més tard, en una entrevista a l’Ian Anderson afirmava que, contrariament a l’opinió general, ell no prenia ni havia pres mai cap droga. Que el que molts músics necessitaven per crear, ell ja ho tenia per natural. Els temes dels que podríen parlar aquí són molts, però m’he decidit per aquest “Thick as a brick”, un tema que durava el que cavia en un LP, una raressa avui en dia, però molt al us en aquella época, on els discos eren conceptuals i tots els temes formaven un tot, no com ara que cada cançó va pel seu cantó. La portada és de les que et fan enyorar el format en vinil. Era, literalment, un diari, espectacular i tot un prodigi de diseny. I la música, no tinc paraules. La banda està pletòrica. Les idees vessen per tot arreu, sobretot en la primera part. Segurament no és “el millor grup del món”, plaça eternament vacant, però sí que es tracta d’un dels grans grups de la història del rock. Crec que es deia Miquel. No recordo de quin poble era. Però se lo que em va aportar. Trobareu les lletres i més informació en aquests enllaços: http://www.tullianos.com/index.php?option=com_content&task=view&id=315&Itemid=152 http://www.tullianos.com/

En el primer enllaç podeu escoltar una versió reduïda interpretada en directe. A l’altra hi ha tota la cara A del LP (summament recomanable).

9 “Tres quarts”

(música: Feliu Gasull / Lletra: Enric Casasses )La tonalitat de l'infinit

Feliu Gasull

“La tonalitat de l’infinit”

2000

 

Sílvia Pérez Cruz, Feliu Gasull i Enric Casasses a Cervera

D’uns anys ençà Cervera, musicalment parlant s’ha anat guanyant a pols un prestigi ben merescut. Senyal que les coses s’han fet bé. Enguany, dins el marc del 2n Festival de Pasqua de Cervera, concretament en el concert de cloenda (7 d’abril), vam tindre el privilegi de disfrutar d’uns intèrprets de primer nivell. Em refereixo al trio força heterogeni format per la Sílvia Pérez Cruz (veu), el Feliu Gasull (guitarra) i l’Enric Casasses (recitat). La Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983), tot i la seva joventut és ja tota una veterana i compta en el seu currículum amb nombroses col·laboracions en diferents àmbits musicals, des del jazz fins al flamenc, passant per la cançó tradicional. Tant la seva veu com tot ella transmeten una sensibilitat a flor de pell i un bon rotllo que s’encomana. Acaba de publicar el seu primer treball en solitari, 11 de novembre (del qual espero fer-me’n resó en una propera entrega d’aquest àlbum). El Feliu Gasull (Barcelona, 1959) me’l va fer descobrir la Maria, la meva neboda, a través d’aquest vídeo, per cert, molt ben realitzat, on es parla de temes molt interessants.

Feliu Gasull és un compositor complexe i profund. Com a intèrpret és perfeccionista i delicat, amb una tècnica personalíssima, que sap extreure de la guitarra matisos inimaginables. De l’Enric Casasses (Barcelona, 1951) n’havia sentit parlar, però no havia llegit mai res d’ell. Ja es va veure, per les lletres i el seu tarannà que es tracta d’un personatge d’una marcada i forta personalitat. Els seus textos són alhora sensibles i carregats d’una mordacitat força punyent. Li agrada jugar amb les paraules i la seva sonoritat. El podem veure i escoltar en aquest enllaç http://lletra.uoc.edu/ca/enric-casasses-multi#multimedia13649

El concert va unir aquestes tres personalitats, tot i que a la posada en escena li mancava rodatge i algun que altre desajust (que es s’esmenarà amb el temps), musicalment va ser magnífic i ple de moments de gran sensibilitat, amb un públic en tot moment atent i entregat. He triat per aquest blog Tres quarts, la peça amb la que van tancar el concert. Delicada i continguda, traspua una sensibil·litat que ens fa esborronar. Malauradament no he trobat a xarxa cap interpretació de la Sílvia i el Feliu junts. N’hi ha una de la Sílvia amb un altre acompanyant, però el so no es prou bo. En la versió que podeu escoltar el Feliu Gasull acompanya a la terrassenca Gemma Humet, que també canta prou bé.

8 “Hyperballad”

(Björk / Neelle Hooper)Björk-Post

Björk

“Post”

1995

 

Björk

Björk, aquesta xicota islandesa d’aspecte fràgil i inofensiu és tot un remolí. Una artistassa de cap a peus, mostrant sempre una gran personalitat en tot el que fa. Durant les dècades del 80 i 90 del segle passat el seus projectes anaven precedits d’una gran expectació, marcant tendències i assenyalant el camí a seguir en el terreny musical. En els seus discos ha sabut envoltar-se de la crème de la crème dels músics i productors de l’avantguarda musical (pop, rock i derivats…) Això ha permès que el seu gran talent se’n veiés potenciat i a la vegada que la seva progressió no es quedés estancada.


A Hyperballad compta amb la col·laboració de Nellee Hooper, productor, DJ i compositor britànic, famós pels seus treballs amb Madonna, U2, Garbage, Massive Attack entre altres. Al tema conflueixen diferents formes i estils musicals, creant unes harmonies força interessants. La veu de Björk hi acaba de ficar la força i l’emoció.
La lletra explica una estranya i bonica història d’amor d’una persona autodestructiva que busca una estratègia per protegir la seva relació.

Hyperballad
Vivim en una muntanya
Just al cim 
Hi ha una bella vista
Des del cim de la muntanya.

Cada matí camino cap a la riba
I llanço petites coses
Com: peces de cotxe, ampolles i coberts
O el que sigui que trobi al voltant
S’ha convertit en un hàbit
Una manera de començar el dia.

Travesso tot això
Abans que despertis
Així puc sentir-me més feliç
D’estar fora de perill aquí amb tu

És en realitat molt aviat
Ningú està despert
He tornat al meu precipici
I segueixo llançant coses
I sento el soroll que fan mentre cauen
I les segueixo amb els meus ulls, fins que s’estavellen
Em pregunto com sonaria el meu cos
En xocar amb aquestes roques? 
I quan aterri
Els meus ulls estaran
Tancats o oberts?

Travesso tot això
Abans que despertis
Així puc sentir-me més feliç
D’estar fora de perill aquí amb tu

Fora de perill aquí amb tu

A falta d’una, he triat dues versions distanciades en el temps. La primera és una interpretació fidel a la del CD en estudi. L’altra, interpretada 12 anys més tard a París, és una versió més “dance”(més maquinorra, per entendre’ns) i força espectacular.

7 “Jesus’ blood never failed me yet”

(Gavin Bryars)Jesus blood

Gavin Bryars

“Jesus’ blood never failed me yet”

1993

 

Jesus’ blood never failed me yet
Never failed me yet
Never failed me yet
There’s one thing I know
Loves me so

La sang de Jesús encara no m’ha fallat
Encara no m’ha fallat
Encara no m’ha fallat
Hi ha una cosa que sé
Que m’estima tant

Jesus’ blood

Avui, divendres Sant, fa entrada en aquest Àlbum una peça de lo més espiritual i mística, força apropiada per aquesta data, amb la transubstanciació com a tema de fons.
Gavin Bryars és un compositor i contrabaixista anglès (Goole, Regne Unit, 1943) que ha practicat diversos estils musicals, entre ells el minimalisme. Gavin Bryars aprofita una gravació de 1971 en la que un vagabund canta una mena de cançó religiosa, per muntar una seqüència amb els tretze compassos de la primera part, repetint-los una vegada darrera l’altra. A aquesta seqüència s’hi va afegint progressivament un acompanyament amb diferents instruments creant tot un seguit d’harmonies que van in crescendo donant a la peça un caràcter d’himne força colpidor.

La història complerta, i molt ben explicada la podeu llegir en aquest enllaç:

http://absncies.blogspot.com.es/2008/07/jesusblood-never-failed-me-yet.html

Anys més tard es va enregistrar de nou, aquest cop afegint-hi la veu del Tom Waits (Pomona, California, 1949), músic i actor estatunidenc, que inspirant-se en el blues, el jazz i el vodevil, fa unes composicions força personals i que interpreta amb una veu aspra i peculiar. La seva música la podríem definir com a peces interpretades en un tuguri de mala mort, a altes hores de la nit, passada pel filtre de l’alcohol, el fum i les males companiyes.

Un cop més agrair l’inestimable ajut de Daniel Giribet, que amb els seus coneixements d’anglès encara no m’ha fallat…