(Ian Anderson)
Jethro Tull
“Thick as a brick”
1970
El millor grup del món.
Al Ramon, bon amic i “tullià” de mena. Crec que es deia Miquel. No recordo de quin poble era. Però se lo que em va aportar. La memòria té aquestes coses. Vam estudiar junts a Mollerussa l’únic any que vaig ser-hi. Havia acabat l’EGB i marxàvem a estudiar fora del poble per primer cop. I com acostuma a passar, sempre hi ha un o altre de més gran que t’explica secrets fins llavors desconeguts, com ara qui són els Reis o d’on venen els nens. Sempre hi ha algun o altre que va per davant nostre. El Miquel era, en qüestions musicals, un d’aquestos profetes que ens fan confessions reveladores. Amb la perspectiva del temps la magnitud dels fets s’ha relativitzat, però en aquells moments d’iniciació, el Miquel va ser un gurú. Als migdies, havent sortit de l’institut, mentre fèiem temps en un bar esperant per agafar el tren (aquell mateix que ja esperavem al matí tot escoltant en Raimon [veure entrada n. 2 d’aquest blog]) Hi havia una jukebox, una d’aquestes màquines que ficaves una moneda i triaves una cançó. Allí, amb el Miquel parlavem de música tot fent un beure i escoltant “Have a cigar” de Pink Floyd, “Gloria”, de la Patti Smith, i “Too old to Rock ‘n’ Roll… too young to die!”, de Jethro Tull. M’anomenava grups desconeguts o que n’havia sentit parlar però encara no havia escoltat mai. En una d’aquestes converses (això ho recordo amb claredat) va fer una afirmació lapidària: “Jethro Tull és el millor grup del món”. Això, a hores d’ara sona del tot innocent, però en aquell moment la rotunditat d’aquelles paraules van fer efecte. Naturalment no vaig parar fins aconseguir escoltar els discos de Jethro Tull. Aquest grup anglès està liderat per l’Ian Anderson, una mena de padrí amb pinta de pagès llunàtic que toca la flauta travessera mentre canta i fa equilibris alhora. Aquest paio va resultar ser tot un geni, amb una inventiva i destresa desbordant per la composició musical. Aquesta barreja de folk, rock i heavy, amb un punt de regust medieval, fan que la seva música sigui una proposta molt personal i interessant. Personalment vaig quedar gratament satisfet quan, anys més tard, en una entrevista a l’Ian Anderson afirmava que, contrariament a l’opinió general, ell no prenia ni havia pres mai cap droga. Que el que molts músics necessitaven per crear, ell ja ho tenia per natural. Els temes dels que podríen parlar aquí són molts, però m’he decidit per aquest “Thick as a brick”, un tema que durava el que cavia en un LP, una raressa avui en dia, però molt al us en aquella época, on els discos eren conceptuals i tots els temes formaven un tot, no com ara que cada cançó va pel seu cantó. La portada és de les que et fan enyorar el format en vinil. Era, literalment, un diari, espectacular i tot un prodigi de diseny. I la música, no tinc paraules. La banda està pletòrica. Les idees vessen per tot arreu, sobretot en la primera part. Segurament no és “el millor grup del món”, plaça eternament vacant, però sí que es tracta d’un dels grans grups de la història del rock. Crec que es deia Miquel. No recordo de quin poble era. Però se lo que em va aportar. Trobareu les lletres i més informació en aquests enllaços: http://www.tullianos.com/index.php?option=com_content&task=view&id=315&Itemid=152 http://www.tullianos.com/
En el primer enllaç podeu escoltar una versió reduïda interpretada en directe. A l’altra hi ha tota la cara A del LP (summament recomanable).
Mr Cansongs 