Mes: Abril de 2013

61 “Mask”

“Mask”
(Daniel Ash / David J / Kevin Haskins / Peter Murphy)
Bauhaus
“Mask”
1981

El llarg i cru hivern ha quedat endarrere. Ja han passat aquelles fredes i llargues nits, i de les escaramusses i corredisses, d’aquell camp de batalla sols n’ha quedat un paisatge florit i un rastre de panxes plenes. Aviat voltaran gats petits per aquí, i difícilment en sortirà algun de guenyo, doncs al gat malparit, siamès, lleig i guenyo no li hem vist el pel. Així doncs, se’l pot donar per mort de manera oficial i definitiva. Només durant aquella nit especialment acarnissada em va semblar retrobar-me amb el meu arxienemic felí quan en el fragor de la batalla ens vam topar fit a fit i ens vam quedar tots dos immòbils mirant-nos en la foscor. El tamany, la xura, el moviment, tot apuntava que es tractava d’ell. De sobte però, un petit moviment del cap va revelar dues llambregades de claror provinent dels seus ulls. Aquells destells sincronitzats van desvetllar la certesa de que es tractava d’un doble i no pas del malparit en qüestió, doncs en el seu cas hauria transcorregut un petit lapsus de temps entre destell i destell, fruit de la seva particular i aguenyada mirada. Suposo que la por i, sobretot, un cert desig ocult de tornar-lo a retrobar (segurament alguna variant de síndrome nòrdic) van obrar el miratge. Un encanteri que va durar el que va durar aquell instant fins que aquells dos llampecs simultanis es van encarregar de dissoldre’l per sempre.

La feina no millora. Amb els casos de corrupció i espionatge que es van destapant entre polítics, futbolistes i altres personatges de dubtosa reputació, amb tot el que està caient aquests dies, tampoc es tracta de fer massa soroll. Per matar el temps, entre la manca de casos i la meva experiència adquirida al món de la confecció, el despatx s’ha convertit en un autèntic cosidor. Darrerament m’he decantat més pel patchwork. Estic fent un cobrellit amb l’Auca del Sr. Esteve. No és per dir-ho però la veritat és que em queda molt maco. A falta d’ingressos aquesta és la despesa més important que em puc permetre (de fet els retalls els hi prenc a la Creu aprofitant qualsevol descuit cada cop que la vaig a veure amb l’excusa de que m’assessori amb la combinació dels colors o per que m’ensenyi els seus darrers treballs). He rebut varis avisos amb l’amenaça de tallar la llum i l’aigua. Els rebuts van bé per fer una xera cap al vespre, ara que encara fa fresca. M’he apuntat a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i ja he anat a un parell de reunions. He deixat la beguda i el tabac i de moment mato el cuc rosegant regalèssia que cullo directament de l’hort. Potser fa 30 anys el meu pare, el meu germà i jo vam anar a Mequinensa a recollir-ne. A més de fer-nos un fart d’estirar i arreplegar uns quants metres d’arrel, també ens vam endur unes quantes mates i les vam plantar a l’hort de casa. D’aquells feta que l’hort està envaït de regalèssia. Una autèntica plaga que ara intento aplacar a base de rosecs. Recordo també que vam aprofitar aquell viatge per visitar a l’Aurèlio Chesa al seu poble natal, Ballobar (Osca), situat a la falda del riu Cinca. L’Aurèlio Chesa havia estat un dels meus mestres d’escola, que va ser campió provincial d’escacs i que va ensenyar els entrellats d’aquest noble i estratègic joc practicament a tota la meva generació i a altres de posteriors. Així doncs, per aquests capricis que ens depara el destí l’Aurèlio Chesa i la regalèssia han quedat lligats per saecula saeculorum. És curiós com dos conceptes tant distants poden anar associats, com en aquest cas una arrel ens pot remetre a una persona. He de dir també que la succió de la regalèssia m’estalvia algun àpat. Això va bé per l’economia i, per que no dir-ho, per conservar la línia ara que s’apropa l’estiu i a tothom li agrada lluir una figura esvelta. Fins i tot el meu fidel gat blanc i gris s’ha apuntat a la dieta (a falta de bistecs bones són les arrels…)

El telefon és l’únic aparell que no em puc permetre de perdre’l. El mòbil i el fix me’ls van tallar fa temps. He ordit un pla però que segueixo escrupulosament per tal de poder trucar i sobretot rebre trucades. Es tracta basicament que el telefon que util·litzo pertanyia a una altra persona que per desgràcia va morir. Un veí que després de mort, a través d’una finestra que dona just davant de la finestra del meu despatx i que algú es va deixa oberta, sentia com continuava revèn trucades. Ningú ha fet els tràmits per donar-lo de baixa i sembla que hi han diners al compte corrent i a finals de mes el banc va pagant. Una nit vaig aprofitar la foscor per enfilar-me a la finestra, empalmar quatre fils i sostreure l’aparell per emportar-me’l fins la taula del meu despatx. Per dissimular el fil que uneix les dues finestres hi he penjat una estelada. Ja gairebé ningú en fa cas. Al cap i a la fi el meu difunt veí era molt de la ceba (quin homenatge més maco…) No sento cap remordiments, ans al contrari. Crec que es tracta d’una senyal, una ajuda d’ultratomba, que m’arriba del més enllà i que no fa més que ratificar la missió que se’m té encomanada, que no és altra que combatre les forces del mal en una altra dimensió, un altre estadi o ves a saber quin indret i condició, però el que és segur, més enllà d’aquest món.

I com ho fas per rebre les trucades si el telefon va al nom del difunt?, us preguntareu (no m’he atrevit a sol·licitar un canvi de nom per no perdreu tot) Bé, no em negareu que qüestions paranormals com les que m’incumbeixen no poden ser regides per les lleis terrenals. Quan entrem dins el món dels esperits o ésser vinguts d’altres constel·lacions, la física passa a un segon pla davant un codi i unes lleis totalment noves i desconegudes per nosaltres. I amb més raó quan potser que sigui el propi veí difunt qui faci les trucades. De moment, les poques que hi han hagut han estat (continuen sent) els de l’Enciclopèdia Catalana. Encara que demanen pel propietari, crec que saben la veritat i és a mi a qui interpel·len. He d’estar atent i saber interpretar, quan arribi el moment, els signes.

I aquí em teniu. Trafiquejant amb el cobrellit, amb la vista clavada a l’agulla i l’orella atenta al telefon (model Don Julian, per cert) I rosegant regalèssia. En algun lloc he llegit que amb regalèssia i bledes boscanes es pot viure. Quan arribi l’hora arribaré tant lleuger i llistat que cap portal astral se’m resistira, per molt estreta que sigui.

Abans que res però, tinc encara un assumpte pendent i del que no puc defugir. La veritable i primera raó per la que vaig acceptar d’enrolar-me en aquesta apassionant professió de detectiu privat i que no és altra que trobar resposta a aquesta pregunta:

qui collons aixecava la taula?

(to be continued…)

Bauhaus és una banda de post-punk (Northampton, Gran Bretanya) formada l’any 1978 i que s’ha disolt i tornat a reagrupar vàries vegades però van viure el seu màxim esplendor durant els primers anys de la dècada dels 80. Fan una música fosca, recaragolada i que veu de diferents estils, com el punk, la música gòtica o el Krautrock alemany. Les lletres són críptiques i enrevessades. Durant la segona meitat dels 80’ i tot els 90’, mentre la banda es manté separada, alguns membres del grup (Peter Murphy, Daniel Ash) aprofiten per emprendre les seves respectives carreres en solitari amb desigual sort i èxit comercial. Bauhaus ha composat un bon grapat de cançons dignes de destacar, entre elles aquesta “Mask”, certament inquietat i que no ens deixa indiferents. Sembla que actualment la banda torna a estar en actiu per seguir-nos turmentant i transportar-nos als nostres pitjors malsons.
Podem escoltar la versió del disc i una segona en directe.

“Màscara”


L’home a les ombres pensa en fang
somiant amb pensaments atrapats en un sufocant present
observant entre els entorns de ferro
amb la plàstica suor escampant a través de les obertures dels seus ulls

Des de la protuberància del mentó sota la boca tancada

capturaràs veus si és que pots escoltar
cubistes vocals atrapades en un turment
expressions que venen del cap d’un maniquí

La transformació és investida

amb lo misteriós i vergonyós
mentre lo que jo sóc es converteix en una altra cosa
en part caràcter en part sensació

L’ombra s’expandeix



http://youtube.googleapis.com/v/7mQbFlh-Vno&source=uds

 

 

60 “My Girls”

(Animal Colective)
Animal Collective
“Merriweather Post Pavilion”
2009

De tant en tant el món musical s’ha vist immers en una dicotomia, una disputa entre dues tendències, dos estils o maneres de fer. Disputes que, sigui dit de pas, acostument a no anar enlloc, doncs com diu el refrany, les comparacions són odioses, però que serveixen per crear debat, polèmica, fer córrer rius de tinta i afegir ambient al “cotarro” (i fan vendre molts discos, és clar).A la ja popular controvèrsia Beatles-Rolling en podem anomenar algunes altres que en el seu moment van treure espurnes i que en ficaré algun exemple.

Els enfrontaments, amb autèntiques batalles campals, entre Mods i Rockers a l’Anglaterra dels anys 60 que anava més enllà de lo musical, abastant aspectes d’àmbit social, cultural i altres qüestions més supèrflues com ara la moda. The Who ja va reflectir tot aquest ambient al seu doble àlbum “Quadrophenia” (1973)
La polèmica entre Lennon-McCartney arran de la separació dels Beatles (i la suposada intromissió de la Yoko Ono…)
Blur-Oasis (amb Damon Albarn per un costat i els irascibles germans Gallagher per un altre) i les seves “contiendes” verbals disputant-se l’hegemonia del Brit pop durant els 90.
Els pleits judicials que han tingut darrerrament David Gilmour-Roger Waters per la legitimitat o no de l’util·lització del nom Pink Floyd.

I així molts més que no em venen a l’esment. Alguns d’aquest affaires, per cronologia, n’he sigut testimoni i part implicada (com a seguidor, vull dir). D’altres, per qüestions obvies, sols els conec d’haver-ne sentir a parlar o haver-ho llegit. Un d’aquests últims casos, dels que no he viscut però que m’han arribat a les orelles ha estat el debat entre “Pet sounds”-”Sgt. Peapper’s”, o el que seria el mateix, The Beach Boys-The Beatles. Aquesta polèmica entre aquests dos discos, autèntiques obres mestres del pop pioner publicats els anys 1966 i 1967 respectivament suposo que ve per la trascendència dels dos treballs i la influència que ambdós han tingut per a molts musics i artistes posteriors i les ganes de col·locar a cadascú al lloc del podi que li correspon, i això varia segons siguis seguidor de l’un o de l’altre disc. Personalment penso que aquest tipus de conflicte sols és una excusa com una altra per establir una acalorada discussió en que els interlocutors acaben agafan set i ho rematen refrescant-se les goles a la barra del bar. Sempre és bona una conversa musical, suposo que més edificant que no pas discutir de futbol o de cotxes.
Queda pendent i em comprometo a portar aquí dues entrades que parlin d’ambdós magnífics discos. De moment avui parlarem d’una banda que beu directament dels californiants. Es tracta d’Animal Collective (Baltimore, Maryland, EE. UU.) és un grup que fa una música força original, i que combina amb molt d’enginy dues vessants fonamentals: per una banda les bases electròniques, i per l’altra les harmonies vocals. Precisament aquest gust pel joc de veus ens donen una pista per trobar les fonts d’on veuen Animal Collective. I justament la influència més notable la trobem en els esmentats The Beach Boys. D’entrada, la distància en el so i el temps ens pot fer pensar que no és així. Però una escolta més assossegada ens fa adonar que hi han moltes similituds amb la música i l’actitud dels californians a les cançons d’Animal Collective. Una alenada d’aire fresc per la música del nostre temps.

 

Merriweather Post Pavilion va ser sense cap mena de dubte un dels millors discos publicats l’any 2009 dins l’àmbit de la música pop (popular). Un gran treball.

 
“Les meves nenes”
No crec que necessiti gran cosa
Una ànima sòlida i la sang que sagno.
Però amb una nena petita, i la meva esposa
sols vull una casa apropiada

 

No em preocupo per coses luxoses
o per ser part de l’onada moderna.
Però per proveir als meus,
ho faré, amb el cor, a la tomba del meu pare.
A la tomba del meu pare.
(A la tomba del teu pare)
No m’importa semblar preocupat per les coses materials.
Com un estatus social.
Sols vull
Només vull quatre parets de tova i llistons
per les meves nenes

59 "El idioma de los Dioses"

“El idioma de los Dioses”

(Nach)
Nach
“Mejor que el silencio”
2011


Explico tot això per ficar-vos en precedents. Resulta que de uns mesos ençà que vaig de bòlit. Em costa concentrar-me, em disperso en mil i un temes (el darrer acostuma a eclipsar els altres) El meu despiste natural s’ha vist potenciat. A la que puc ja estic enganxat a la pantalla de l’ordinador (per mi que hi fiquen algo…) En definitiva, com s’acostuma a dir, toco massa tecles. I quan arribo al vespre estic desvetllat. Em costa adormir-me al llit. En canvi, torço el coll a l’acte en postures inversemblants: fent contorsionisme al sofà, de funambulista dret repenjat a la paret, o el tossut al seient d’un cotxe (tranquils que condueix un altre…) Al matí son rai. Busco la llet a l’armari i l’anorac a la nevera. Sóc capaç d’emportar-me a la feina el paquet amb el pollastre que s’estava descongelant i que havíem de fer per dinar. Al migdia, quan torno a casa ja se que em toca: l’entrepà de xoriço.

A tot aquest estat cal sumar-hi aquesta mena de febrada que suposa  l’Escala en hi fi. I que li passi a molts no em consola. No se si els símptomes es deuen a un procés bacteriològic o viral. La qüestió és que en aquest estat es fa difícil assumir responsabil·litats, sobretot en el meu cas, que tinc tota una família (nombrosa) al meu càrreg. La rutina fa que no en siguem conscients però cadascú tenim una sèrie de tasques diàries que no podem defugir, com ara treure la brossa, donar menjar als gats o tancar el llum de fora. I aviar-ne un del celler cada setmana… o, és que és molt dur això, eh? Només ho sap el qui s’hi troba. Fins aquí els precedents.

Arribat aquest punt, aquesta nit, abduït un cop més per la pantalla de l’ordinador (pel què hi fiquen…) se m’han fet les talúries, amb la brossa per treure, els gats esvaïts, i el llum de fora cremant. No cal dir que al celler ni llum ni cendra calenta. Abans d’anar-me a dormir he atès les meves obligacions menys les del celler, com aquell mal pare que abandona els fills a la seva sort i no els hi passa ni la pensió. Just abans de ficar-me al llit m’he menjat unes maduixes amb iogurt, com aquella mare capritxosa que ha d’atendre un “antojo”.

Entre el remordiment i les maduixes amb iogurt se m’ha remogut l’estómac. No he pogut aclucar l’ull. Després de molts tombs al llit (i a l’estómac), en un estat endormiscat he notat un pessigolleig als peus. Era l’Ade amb bata blanca que patullava amb els meus peus mentre em deia que això de les maduixes amb iogurt “era una bomba”. M’he despertat entresuat. De sobte se m’ha representat quan revelàvem fotografies en blanc i negre sota aquella llum vermella (algun cop hi havia hagut algun malentès amb algun client despistat -per la llum vermella- que buscava un altre tipus de servei…) Un cop exposat sota la llum  de l’ampliadora ficàvem el paper en una cubeta amb revelador (que era una base) i després el submergíem en un àcid (vinagre amb aigua com a solució casolana) per aturar el procés. Suposo que aquest era l’efecte entre el iogurt (una base) i les maduixes (un àcid) Sols em faltava un bon trago de fixador i ja estaria revelat.

Seguint el ritual vaig baixar les escales, aquest cop però amb unes altres intencions molt més dràstiques. La reixa trontollava amb les embranzides i batzacades. La tremolor del llum d’oli no feia més que multiplicar aquell afecte que el ferro cediria d’un moment a un altre, i deformava les grotesques fisonomies dels indignats presoners. Ulls desorbitats, boques i dents retorçades, llàgrimes i saliveres. Els insults i improperis em colpejàvem la cara. Amb gents impasiu i indiferent vaig obrir la reixa de bat a bat i em vaig fer a un costat. De sobte es va fer el silenci. Van entendre que m’havia rendit. Que havia abandonat la meva responsabil·litat de guardià. Que els deixava via lliure a tots. Va haver-hi u moment d’incertesa, en que van sospitar, recelosos,  que es tractava d’una trampa o, en tot cas, d’una broma. Quan van llegir als meus ulls que la cosa anava de debò es van espantar. Res hi havia entre ells i les escales que els durien a la llibertat, però ningú va donar una passa. No seré jo qui els hi retreure, doncs tinc 50 anys i encara visc a casa dels pares.

Es va convocar “a arrebato”. Van il·luminar l’habitacle amb llums d’oli. Robert Plant clamava al cel. Eric Clapton feia veure que buscava “suelto” per pagar. Steve Wonder anava donant pals de cec. Alice Cooper renyava les serps. Carole King es fregava els mugrons sota la seva samarreta ajustada. El Conde de Montecristo es feia el viu. Em van tocar el cor. Es va obrir un debat. Es va establir una asamblea extraordinària que va convocar una consulta en la que vaig ser escollit com a primer i únic candidat a organitzar les sortides. Amb els ulls amb que em va mirar Amy Winehouse no vaig poder dir que no. Vaig proposar l’ordre alfabètic, però Frank Zappa va protestar de forma airejada. L’ordre cronològic, i l’Andrea Motis es va emmarranar. Creixent, decreixent, per colors, per talles, pel número de la Seguretat Social… tot va semblar malament a uns o altres. I a sorts? Fem-ho a sorts. Donat el cas, semblava just. Calia determinar a quin joc ho fèiem. Quan han sentit la paraula joc la cosa s’ha desmadrat. L’Steve Miller (Band) va treure els “Juegos reunidos Geyper” i allò ja va ser un no parar. En un racó Elton John i les xiques de B52’s jugaven al Monopoly. En un fons fosc l’Enrique Bunbury i el Roger Mas jugaven als “xinos”. El Devendra Banhart jugava i reia solt. Les llums d’oli s’han anat estenent revelant aquí i allà figures àgils i alegres jugant al flendit, al mocador, al cap i salt i que es perdien per cavitats i confins ocults.

Ningú s’ha adonat com tancava la reixa i pujava les escales (acompanyat de l’ombra nosferàtica) Casualment he trobat la solució per aquesta “complexa” entrega del Cansongs. I l’he trobada al carrer, precisament amb un tema que ret homenatge a tots els que resten presos allà baix.

Abans d’anar a dormir m’he pres un “genèric” per pair, que m’ha fet fer quatre rots, m’he ficat al llit i he dormit com un sant.


58 “Hallelujah”

“Hallelujah”
(Leonard Cohen)
Jeff Buckley
“Grace”
1994

“Només quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”

                                      
 Proverbi xinès

 

La Setmana Santa marca un punt d’inflexió dins el calendari i en el decurs del nostre fer quotidià. Sempre imposa i convida a la reflexió i al recolliment. Eus ací un escèptic com jo que al seu dia va participar de les processions, de nen, perquè era el que tocava, i més tard, sota l’anonimat de les vestes, compartint el fervor d’una empresa que requereix l’esforç de tots i cadascun dels participants. Cossos suats i respiracions accelerades. No vaig arribar a dur el Sant Cristo gros però sí una de les dues forquilles que el flanquejaven i que ofereixen suport material i moral al voluntari més sofert. En el meu cas tant és que es tractés de dur al coll al fill de Déu clavat a la creu com de pujar un gran rocall dalt del Pedraforca. La tasca de Sísifo. Deixo que el guió i les circumstàncies el marquin els altres. Jo només sóc i hi soc. Sols espero com a recompensa el fet de merèixer-la, com la felicitat. Per cadascú la idea és diferent, el concepte és el mateix.

Els rigors de l’hivern s’esvaeixen. Les boires se les va endur Sant Vicenç i els vents de març. Uns vents que fan passar núvols veloços que deixen entreveure de manera intermitent els rajos d’un sol radiant. Plou i fa sol. 

Per aquests indrets, per Pasqua, els camps s’omplen de gent. Petits i grans, nens, joves, papes, oncles, padrins, fillols, gats, gossos i altres animals de companya. Colles, famílies, petits o grans munions que s’esbarrien pel territori, que s’aclofen aquí i allà, a l’empara de masies, torres i cabanes, a l’esguard d’algun arbre o pantà. Temps enrere també n’era lloc d’acollida el canal d’Urgell quan les parets eren de terra i avançava vorejat per poderosos plataners. El repertori que ofereix  l’aigua en moviment, com el del foc, no s’esgota mai. El camp és una simfonia d’olors i colors. Els verds dels sembrats i els arbres en flor. El bon temps convida al joc i la disbauxa. Algú fa estona que ha encès el foc. L’olor de la carn sobre les brases fan protestar la panxa. Un bon dinar i xerinola.

Estirats sobre l’herba, el tip, la mandra i la claror ens sumeixen en un estat endormiscat (em ve al cap “L’après-midi d’un faune”, de Debussy) Estirat a terra un descobreix tot un univers. Una allau d’insectes treuen el cap. Un revol d’abelles van cantant un acord encisador. Les marietes prenen el sol presumides en màniga curta. Les papallones dibuixen capritxosos remolins. Aranyes enjogassades es gronxen sobre delicades teranyines. Un llangosto aterra sobre l’herba per moments després enlairar-se tant amunt que se’n perd el rastre entre els rajos de sol. El cargol es d’esentela alertat per un tro llunyà o per una llauna mentidera. 

Amb aquesta cadència emmandrida va caient el sol i amb ell la tarda. La fresca a la pell esborronada ens indica que l’estiu encara trigarà a arribar. Aquest dia ha estat una petita concessió. Un auguri d’esperança. Aquesta setmana hi ha hagut una detenció. Hi ha hagut un sacrifici. Hi ha hagut una resurrecció.

 

Leonard Cohen (Mont-real, Quebec, 1934) és un cantautor canadenc amb una marcada personalitat i poderosa veu. Per la bellesa i complexitat dels seus textos també se’l pot considerar com a escriptor. De fet al marge del seu treball discogràfic també ha publicat un grapat de llibres de poemes. “Hallelujah” a l’àlbum  “Various Positions” (1984), el 8è de la seva llarga discografia, quan la seva carrera com a cantant i poeta estava consolidada. De aquest tema se’n han fet moltes versions, algunes d’artistes de renom, i realment molt bones, però potser cap ha aconseguit superar la gravetat que infon la poderosa veu del Leonard Cohen. Tal com diu Patricia Linn al seu magnífic article El “Aleluya” de Leonard Cohen (El País, 22-10-2010):

“Entre las versiones de diferentes cantantes hay mejores y peores que la de Cohen. Aunque musicalmente algunas parecen, o son, mejores que la de su creador, solo la suya es fiel a la letra. Como dice del amor en una de las estrofas, el “Aleluya” no se trata de una marcha victoriosa. La letra y la melodía señalan que la vida, aún burda y grotesca, permite la dicha, pero solo como una faceta integrada con la soledad, la humillación, la vergüenza (…)  aunque son bellísimas, no transmiten lo que Cohen llama “el frío y roto Aleluya”.

Entre les diferents versions de la cançó hi trobem artistes de la talla de John Cale, K. D. Lang o Rufus Wainwright. Permeteu-me aquest cop concedir el lloc de privilegi a una versió (en contes de l’original), la de Jeff Buckley (Anaheim, Califòrnia (EUA), 17 de novembre del 1966Memphis, Tennessee (EUA), 29 de maig de 1997), fill del també músic Tim Buckley, dotat d’una veu sense cap dubte, extraordinària. La seva prematura i tràgica pèrdua, amb tant sols 30 anys, al morir ofegat mentre nedava al riu Wolf, no ha fet més que elevar la seva figura a l’estatus de llegenda.

A banda de les que pugueu buscar pel vostre conte aquí podrem escoltar 3 versions. La primera del Jeff Buckley, realment estremidora. Una segona, interpretada en directe el 2009 pel propi Leonard Cohen. I finalment una tercera, maquíssima, interpretada per quatre cantants noruecs (Espen Lind, Askil Holm, Alejandro Fuentes y Kurt Nilsen)
 

http://youtube.googleapis.com/v/YrLk4vdY28Q&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/ZvN5e4PzZYE&source=uds