El passat 22 d’abril, al Blues & Ritmes 2015 de Badalona, va actuar (per primer cop a les nostres terres) Daniel Lanois, presentant Flesh & Machine, el seu darrer treball. Daniel Lanois és un músic i productor canadenc amb una llarga i prolífera trajectòria a les seves espatlles. Al seu currículum figuren nom amb solera. Entre les seves produccions hi han àlbums històrics com ara The Joshua Tree i Achtung Baby, de U2, Oh Mercy, de Bob Dylan, o So, de Peter Gabriel. És un explorador, un malabarista del so. Tot i ser un mestre en el terreny de l’electrònica, és també un molt bon guitarrista (es desenvolupa força bé en el maneig de la steel guitar). Al tema Opera, Daniel Lanois toca un aparell que no sé identificar. Potser els més aficionats als instruments electrònics ens en sabran donar raó de l’andròmina que maneja el senyor Lanois. L’anterior bateria, Bryan Blade, ha estat substituït per un joveníssim Kyle Crane, que defensa amb més que dignitat el seu lloc. En aquest tema sosté la tensió fins a límits extenuants. Brutal! Una bona combinació.
A l’hora d’escriure alguna cosa sobre B.B. King és fàcil recórrer als tòpics (nascut a d’Itta Bena [Mississipí], fill d’una família humil de parcers), a les turmentoses relacions conjugals (casat i separat dos cops [sols a una tercera en discòrdia, la Lucille, la seva inseparable guitarra Gibson, va saber ser fidel del tot]) o a la seva poca resistència als plaers de la carn (se li atribueixen un total de 15 fills, que a la vegada li han aportat més de 50 nets) o a lo que ell mateix deia, que no havia estat un bon pare (varis dels seus descendents escoltaven al seu predecessor des de la presó) També es podrien esmentar els problemes econòmics (les seves prolífiques i gires [havia arribat a superar els 300 concerts l’any] no eren per alimentar la nombrosa família sinó per atendre un important deute amb l’Hisenda federal i mantindre la seva ludopatia [o mantindre la família i alimentar la ludopatia, com vulgueu, que tant és] cal recordar que estava instal·lat a Las Vegas, capital mundial del joc. El fet d’estar envoltat de casinos, segons ell, l’ajudava a moderar la seva afició, ja que no passava més de dues setmanes seguides a casa [potser per això en fugia]) o les múltiples anècdotes relacionades amb el seu precari estat de salut (havia de tocar assegut. Tenia problemes de vista. Patia diabetis… [ja m’imagino al seu metge de capçalera ficant-se les mans al cap cada cop que B.B. King anunciava que se’n anava de gira un altre cop])
Tot això ho trobarem escrit arreu. Aquí sols es tracta de fer-nos ressò de la pèrdua d’aquest gran del blues. El Rei del blues de nom i fets. Un guitarrista excepcional que va congeniar els compassos polsosos del vell blues dels camps de cotó amb l’electricitat turbulenta de les grans urbs. Tal com escriu Fernando Navarro avui a El País,
era el medio camino perfecto entre Mississippi y Chicago, entre lo rural y lo urbano, entre el Génesis y el Nuevo Testamento del blues.
Aquell matí les hores transcorren arrossegant-se dins del despatx. Al advers de la porta el nom de Mr. Pesquises invertit enterbolit pel vidre glaçat. Assegut, miro embadalit com la fum del cigarro s’enfila a través del raig de sol que entra per la finestra. Tal vegada es rebel·len volves de pols suspeses en l’aire descendent sense cap presa, fins aterrar mansament sobre l’expedient que tinc sobre la taula. És el del cas de la taula voladora. La resta són al prestatge, convenientment arxivats. El gat perdut, la pilota embarcada, l’aigüera embussada… tots casos tancats. Ara mateix l’únic cas obert i de moment sense possibilitat de resolució és el de la ditxosa taula. Fa mandra ficar-se en un cas aparentment senzill però que a mesura que passa el temps es complica més i més. Els testimonis directes han oblidat (o volen oblidar) els detalls. Potser per deixadesa (o per por). Han desaparegut probes (o directament s’han destruït?) Ell lloc dels fets està contaminat (ves a saber si expressament). Em pregunto qui hi ha al darrere de tot aquest cas?
La pols és assumpte per ociosos. Quan un entra en acció la pols desapareix. Es fa invisible. Tal vegada penso en la bellesa de l’escena. Amb l’estètica del moment. Vist des de dalt, en un pla zenital, la imatge deu ser estupenda. La llum, el fum, jo recolzat sobre la taula i el mentó entre el palmell de les mans. Llàstima que un no pot ser protagonista i espectador alhora. Els temes de la pols i la ubiqüitat em fan pensar que, en la meva condició de detectiu privat (en pràctiques, tot s’ha de dir), per arribar a ser un autèntic professional del ram em caldria introduir, com a mínim, dues figures importants i imprescindibles per a tot detectiu privat que es preï. Una figura seria la de la secretaria fidel. Una noia guapa però gens vanitosa. Noia eficient, pulcra, intel·ligent, educada, discreta i abstèmia. Sensible, ordenada i detallista. Secretament enamorada del seu jefe però que mai gosarà a dir-ho. Per ell, en canvi, és com una segona mare (l’esmorzar a taula, camises planxades…) Una germana gran molts cops, sobretot quan ell li confessa entre sanglots i ferum d’alcohol, galta empegada a les popes, els seus desenganys amorosos amb dones perverses. Però ara mateix no em puc permetre aquest luxe. Que l’únic que faria seria treure la pols i canviar la distribució del despatx cada 15 dies.
L’altra figura en que he pensat és la del confident. Aquell que se’n assabenta de tot. Que fa de vigia mentre un dorm. Que respon sense fer preguntes. I aquest servei sí que me’l puc permetre. M’aixeco d’una revolada. Em fico la gavardina i el barret. Surto i tanco la porta amb decisió. Amb l’embranzida, he deixat darrera meu una estela de pols suspesa a l’aire.
És mig matí quan arribo al centre. Com de costum el meu home és recolzat al peu de pedra de la Creu de terme que presideix la cruïlla. Punt neuràlgic de la vila. L’encontre, amb aquella figura sota l’escalonat de pedra, atorga a l’escena dots transcendents, com si estiguéssim al mateix peu d’una escalinata romana. El Prims és un paio (que no és paio) carrincló i escardalenc. Xupa i pantalons texans. Bota campera. Relativament jove però revellit i socarrimat per algun excés del passat. Està fet pols, vaja. Coneix el carrer com ningú. No se’n mou. En forma part i per això passa inadvertit. Al contrari d’altres vegades, que sempre em feia l’orni, avui m’hi he acostat tot simpàtic. Sembla que avui farà bo, oi? li he dit com aquell que hi parlés tot sovint. Ai, home… sí noi… m’ha respost mentre amb un somriure m’ensenyava tota una ristra de dents ratades i ennegrides. Escolta Melà… em podries fer un favor?… em pots deixar un euret deu per fer un cafè? Ja ho trobarem home… Amb aquest personal cal ser ràpid de ment. Sembla que em confon per un altre. O potser ho fa veure? Aquesta segona opció denotaria que en cas de que anessin maldades estaria disposat a ser discret. A callar com un puta. A dir jo a aquest paio no el conec de res. Aquell matí jo vaig parlar amb el Melà…Quin professional, noi, he pensat. Estava clar que coneixia els codis del carrer. La llei no escrita dels proscrits. He aprofitat l’avantatge que m’oferia amb safata.
Abans però, evitem ser vistos pels ocupants del banc del sinofos. Asseguts una mica més enllà, al mig del passeig, són una mena de competència deslleial. Difamen, esbomben i dilapiden tota mena d’informació, fins a deixar-la inservible quan, de no obrar així, podria ser d’un gran valor per professionals com un servidor. Trec la cartera i al Prims li salten els ulls del cap. Li dono 10 cèntims dient que tinc un petit encarreg per ell i prometent que, un cop complert, li seran lliurats la resta dels diners. El Prims i jo marxem cadascú per la seva banda emplaçant-nos al carrer del Calvari, sens dubte un indret menys concorregut i més discret. Vull ficar-lo a prova. Abans de fer-li confiança cal comprovar la seva predisposició i, sobretot, la seva eficàcia.
Un cop al Calvari (de manera improvisada però sense que es noti) li dono les instruccions pertinents. Aprofito que un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb un xandall llampant és a punt d’entrar a cal Marina. Indico al Prims que resti al cap del carrer i que, de manera dissimulada vigili les maniobres d’aquell foraster. Jo seré a l’altra punta de carrer, controlant que el personatge en qüestió no ens volgués despistar fugin per alguna de les portes del darrera, les que donen a la cuina o al vell cinema. En qualsevol cas ell, el Prims, no havia d’abandonar el seu lloc fins haver informat degudament de les incidències i passar-me’n un informe detallat. Un euro bé s’ho valia.
No sé quan temps havia passat però l’espera es feia eterna i res no passava. El sol començava a ser de justícia. De tant en tant, d’amagat, feia petites incursions carrer avall per treure el cap. Efectivament el Prims restava diligent al seu lloc. Em decideixo a espiar per la finestra cap a dins del bar per comprovar que el paio del xandall no s’ha esfumat. De puntetes, estirant el coll, per sobre dels adorns empavonats del vidre veig que el paio del xandall encara hi és. De sobte, darrera meu la remor d’una presència em sobresalta. L’ensurt és considerable. Més quan, pel costat meu passa un paio ros, no massa alt, d’uns quaranta i escaig i amb el mateix xandall llampant, clavat al de dins. No me’n sé avenir. Això sembla l’atac dels clons. Encara no estic refet i el paio del xandall-2 va Calvari avall. Passa per davant del Prims. Torno a espiar per la finestra i el pitjor dels presagis es confirma. El paio del xandall-1 encara és dins. En un malabarisme ocular guaito dins i fora simultàneament i comprovo que, efectivament, hi han dos paios del xandall. Que estan repetits.
Aquest cas s’ha complicat de mala manera. Hauré de prendre cartes en l’assumpte. A més, no hi ha res més incòmode que vigilar davant d’un bar i passar sed. Amb una gest còmplice indico al Prims que esperi una estona més al seu lloc. M’armo de valor i entro a Cal Marina. Em recolzo al començament de la barra i demano un got d’aigua de l’aixeta. El paio del xandall és a l’altra punta de barra, parlant de manera distesa amb un grupet i amb aires de no tenir cap pressa. Faig un sant Hilari i mentre demano una altre got d’aigua paro l’orella. Me’n assabento que el paio en qüestió és un dels dos bessons de cal Gendret (els havia conegut de jovenets quan venien a estiuejar a casa del seu padrí) Això resolt l’enigma. No es tracta d’un paio repetit sinó de dos que s’assemblen. És normal que dos bessons, mentre són petits, vagin vestits iguals. Suposo que per qüestions pràctiques. No ho és tant de normal que de grans continuïn coincidint amb el vestuari. Suposo que deuen ser socis del mateix gimnàs o club esportiu. D’aquí que duguin el mateix xandall. Tot lliga. Cas resolt.
Surto a fora i veig al Prims que encara aguanta en la seva posició (amb aquest sol encara es desmelarà…) Espera delerós la seva recompensa. Com a tràmit li demano si ha vist passar al paio del xandall. La resposta és previsible doncs abans li ha passat a un pam del nas. Davant la meva sorpresa em contesta que no. No crec que així, a corre-cuita, el Prims sigui capaç de distingir un bessó de l’altre. Dret a llei però, em diu la veritat. El paio del xandall que jo li he dit de vigilar encara no ha sortit del bar. Hi han dues possibilitats (avui sembla que tot està duplicat…) o bé és un fisonomista excepcional (destria un bessó de l’altre) o és un veritable encantat (ni l’ha vist passar) Sembla que em quedaré amb el dubte. Lo promès és deute. Quan trec la cartera el Prims fa un vista com un saler. He retingut fort l’euro fins que me’l ha arrabassa dels dits i ha enfila el passeig, més content que un gínjol.
Jo marxo Calvari amunt. Darrera meu, les meves petjades aixequen un rastre de pols. Diria que és la mateixa pols que em trobaré al despatx i que sembla ser per tot arreu.
Vitamin C és un tema del grup alemany Can que apareix a Puro vício, la magnífica pel·lícula de Paul Thomas Anderson basada en la novel·la homònima de Thomas Pynchon. Ambientada a finals dels anys 60, narra les peripècies de Doc Sportello, un detectiu privat força peculiar i que alguns cops sembla emparentat amb el nostre estimat Pesquises. La pel·lícula vindria a reflectir que en una època on les substàncies alucinògenes i estimulants estaven a l’ordre del dia, la percepció de la realitat s’havia de veure forçosament afectada. Podem gaudir d’una recent i magnífica versió de Unknown Mortal Orchestra. També una gravació dels seus creadors, el grup Can.
Vitamina C El seu pare es va comprar un avió. La seva mare guarda tota la pasta familiar,
Una maca bufetada, em quedo al racó, Ella viu fora i dins de l’harmonia.
Ei tu, Estàs perdent, estàs perdent, estàs perdent, estàs perdent la teva vitamina C.
I per Nadal muntant el seu poni O trepitjant el cap de l’home porc, Una maca bufetada, em quedo al racó, Ella viu fora i dins de l’harmonia.
Ei tu, Estàs perdent, estàs perdent, estàs perdent, estàs perdent la teva vitamina C.
He estat pensant amb la conversa que hem tingut aquesta tarda i el neguit que et produeix els preparatius d’aquesta mena de concert-bacanal-testament, la noche de los muertos vivientes o ves a saber el què acabarà sent aquest event. Per il·lusió no serà. M’ha fet especial gràcia el suggeriment que t’ha fet el Rafel de que amb tantes i variades personalitats, per que la cosa no acabi sortint-se de mare, mantindre sempre algú dalt l’escenari que tingui clar cap on es vol anar i garantir així una coherència al llarg de tot el concert. Respecte a això i tal com t’he comentat, et passo un vídeo del John Zorn, que com a mínim podríem qualificar de curiós doncs jo encara no havia vist mai una format com aquest. Un grup de músics de jazz (i quins músics…) i el compositor, el propi John Zorn al mig de l’escenari. Una manera de director, guia o mentor, donant entrades, consignes, recordatoris, comentaris i tota mena de indicacions als músics. Lo d’un director en jazz és comú en big band, però no en grups reduïts com en aquest cas. En qualsevol cas, i tornant al tema que ens ocupa, el de les mares marxades, serà interessant veure aquest xoc estilístic. La gràcia segurament estarà en aquest estira i arrosa. Una cosa o altra en sortirà. Estic segur que bona.
Bé, espero que el tema t’agradi (els intèrprets són de primera) Moltes gràcies pel llibre i fins aviat!
Una abraçada (també al Nel i la Magalí)
Jordi
PD: Del John Zorn ja te’n tornaré a parlar en altres ocasions. Aquest compositor i músic novaiorquès és un artista amb moltes i molt variades facetes. Prolífic i amb una llarga trajectòria a les espatlles.
Hi han cançons que naixen cançó i que, de cop i volta, sense previ avís, deixen de ser-ho. Deixen de ser això, simple cançó per convertir-se en icona. Himnes de generacions senceres. Cavall de batalla d’una causa. Consigna d’uns ideals. Sense esperar-ho, a contra cor fins i tot, com un fill dels braços de la seva mare, són arrabassades del seu creador i lliurades al poble. L’autor queda sol, menyspreat, deixat de banda en un racó de vorera buida i bruta mentre música i multitud, amb banderes, emblemes, estendards i consignes es perdem carrer amunt. El músic perd la condició d’home per esdevenir demiürg. Un déu que, com en aquell quadre de Dalí, es veu sodomitzat per la seva pròpia deïtat. La condició de déu té aquestes coses. La solitud del Mite. El preu de l’Eternitat.
Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa. Blowin’ In The Wind, de Bob Dylan. Grândola, Vila Morena, de Zeca Afonso, Al vent, de Raimon. Where have all the flowers gone, de Pete Seeger. L’estaca, més en el cas de Lluís Llach. També, en menor mesura, aquest Viatge a Ítaca. Cançons que van nàixer cançó i que, de cop i volta, sense previ avís, van deixar de ser-ho. Costa acostar-s’hi (fins hi tot costa al seu creador) a aquesta mena de monstre que ja ni reconeix al seu pare. És difícil apropar-s’hi i dedicar-li una mirada innocent. Intentant tornar a veure aquella mirada neta que va tindre un dia, quan encara només era una cançó.
Fugir del Mite. Apropar-se a l’home.
Viatge a Ítaca
I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Mr Cansongs 