Mes: Març de 2013

57 “The Killing Moon”

 

 

“The Killing Moon”
(Will Sergeant / Ian McCulloch / Les Pattinson / Pete de Freitas)
Echo & The Bunnymen
“Ocean rain”
1984

Hi ha qui se les pensa totes. Els senyors de les SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) des de la seva fundació, allà per l’any 1899, amb les sigles SAE, fins a dia d’avui, han vetllat i vetllen pels interessos dels artistes i editors preservant-los dels tractes abusius per part d’intèrprets i d’oients (que sols farien que parar l’orella sense deixar anar un duro) i recaptar lo que per justícia els hi pertoca als indefensos artistes. I així és com es van forrant cobrant l’impost corresponent de la venda de discos i dels concerts en directe, de les emisions a través dels mitjans com ràdios i televisions. No contents amb això (el diner crida diner) han clavat queixalada a tot allò que sona: bars, perruqueries, supermercats, esglésies i tota mena d’establiments susceptibles de poder-s’hi escoltar música curosament registrada i catalogada als seus engreixats i lucratius arxius.

Amb l’arribada de l’era digital i les noves tecnologies, que permeten fer còpies idèntiques a l’original, i amb Internet, que les propaguen fins als confins més remots del planeta i part de l’estranger, se’ls hi ha anat de les mans una part gran del pastís. Però no patiu, que de gana no es moriran. Al menys els quatre espavilats de torn, que no fan més que rumiar d’on treure “tajada”. Ja van aplicar un nou canon pels suports digitals, ordinadors i aparells reproductors. I tant hi fa que l’us que se’n faci no sigui aquest, doncs l’impost és de caràcter preventiu (per si de cas…), molt propi dels nostres temps, passant-se pel forro el dret més fonamental de la nostra democràcia com és la presunció d’inocència. Mentre no es demostri lo contrari tots són presumptament delinqüents i se’ns hauria d’aplicar “ipso facto” la llei de ganduls i malfactors.

El penúltim “invent” en aquesta matèria és utilitzar a les cadenes de televisió, i consisteix en que la pròpia televisió munta una factoria de música. Un grup de músics que composa i registra convenienment els seus temes musicals. Després ells mateixos s’encarreguen d’omplir hores i hores de programació per poder anar vivint del xollo. Es veu que fan una pasta, sent actualment la música que més ingressos genera. Feta la llei feta la trampa. I si la música es toca en directe, doncs es cotitza més. Així doncs és com ens expliquem que en aquests programes de matinada de tarots i consultoris esotèrics, darrera d’una bruixa o bruixot agorer i malastruc aparegui algun músic tocant sense parar, molts cops practicament de manera inaudible (és veu que lo del volum tant és). La qüestió és que el paio toqui, i com més estona millor (el contador dels euros va donant tombs…) Basicament es tracta de guanyar calés amb una cosa que no serveix per res.

Aquesta pràctica, fins ara pròpia d’horaris intempestius, ja s’ha començat a estendre a altre franges de la programació, i ja comencem a veure magazíns o concursos amb els seus músics de torn (gairebé no se senten però també compta…) Sembla que l’actual direcció de les SGAE (menys mal…) ha qüestionat aquesta pràctica i hi ha un debat obert. No és d’estranyar que mentre no s’aclareixi el tema a nivell legal, aviat veurem a l’home del temps fen les seves prediccions metereològiques amb un paio al costat tocant les maraques, o als presentadors dels telenotícies donant alguna notícia d’abast internacional al compàs d’un bolero, o els debats del Cuní i els contertulians habituals discutint sobre economia als acords d’una big band.

He pensat que potser podria aprofitar la benentesa i treure’n benefici. La qüestió és contactar amb un músic que estigui disponible i disposat a endur-se uns diners extra (tal com estan les coses ningú diria que no), que composi, registri i després interpreti els temes mentre jo (i ell) anem pel carrer, entrem en algun establiment (com més gent hi hagi millor) o fins i tot mentre estic escrivint aquest blog al so de tonades, ritmes i arpegis de lo més variats. Si el negoci va bé igual puc ampliar la plantilla contractant més músics i figurants que vagin escampant la música aquí i allà. Podria ser una bona manera de sortir de la crisis. Un o altre ho pagarà.

Com ve sent habitual, hi han raons i cansongs que no lliguen en res. Potser en el cas de “The killing moon” el podríem relacionar amb els bruixots i adivins que apareixen de matinada a la televisió i fan referència a la fatalitat del destí. Echo & The Bunnymen és una banda de post-punk formada a Liverpool l’any 1978 i que després de diferents etapes, separacions i alguna mort, encara estan en actiu. La seva música és molt característica del post-punk d’aquells anys 80. “Ocean rain” es va escoltar moltíssim en el seu temps al pub del poble. De fet conservo LP original (no recordo massa bé com va arribar a les meves mans però és un dels que es va salvar de la crema del pub. En algun cansongs anterior ja se’n ha fet referència a aquell incendi “fortuït”)

 

 

La versió en estudi de l’àlbum i una altra gravada en directe en un concert celebrat l’any 2001 a Liverpool, la ciutat natal del grup.

 

 


http://youtube.googleapis.com/v/s5ipLE1cD6M&source=uds

56 “Father and son”

“Father and son”                     
(Cat Stevens)
Cat Stevens
Tea for the Tillerman
1970

“Els marges són els grans temples del secà”
                                  Lluís Foix
                      (“La marinada sempre arriba”)

De fa 3 anys ençà el Grup de Recerca Aladrell, sota els auspicis dels Amics de l’Arquitectura Popular, organitza el “Curs a l’iniciació a la construcció de marges”. La primera edició va tindre lloc a la Masia de cal Monic, a Castellserà (Urgell). La segona a Puigverd d’Agramunt (Urgell). I aquesta darrera a la partida de Vilaseca, dins el terme municipal de Seròs (Segrià). L’objectiu del curs és posar en valor aquestes construccions de pedra seca que s’aixequen arreu del nostre territori, construïdes amb esforç i tenacitat per les mans dels nostres avantpassats. La funció del marge (o espona) és la de contindre la terra en un coster o desnivell per formar un bancal (segons la zona també s’anomena feixa o marjada). D’aquesta manera es guanya terreny conreable allà on era erm. La materia prima per construir-los són la pedra de la zona, apilada, entrelligada i estrebada seguint els principis més elementals de l’arquitectura. Antigament hi havia l’ofici de marger, però molts cop eren els propis pagesos els encarregats de construir, reparar i consolidar els marges. A banda de la seva funcionalitat, també cal remarcar-ne l’aspecte estètic, esdevenint construccions de gran bellesa, i dotant al territori d’un caràcter propi i genuí.
La precarietat i senzillesa d’aquestes construccions fan indispensable un manteniment continuat. L’acció dels element (sobretot l’aigua), la flora i fauna del lloc fan que els marges es vagin degradant i acaben caient. Malauradament els temps moderns, amb la modernització del camp i el pracmatisme han propiciat l’abandonament dels marges a la seva sort. És habitual veure aquí i allà marges maquíssims, esbudellegats, ensulsiats o convertits en runes, reduïts a un simple munt de pedres sense ordre ni concert, desprovistos de sentit. En el pitjor dels casos en moltes finques s’han esborrat literalment del mapa.

En aquest context, davant la necessitat de sensibil·litzar la gent davant aquest fet, és on aquestos cursos pretenen donar a conèixer el valor dels marges i fomentar-ne la seva preservació. A la meva manera de veure, aquests cursos es sustenten sobre tres pilars fonamentals. El primer és que cal trobar propietaris disposats a conservar els marges, que siguin receptius i sensibles amb el tema patrimonial, i que s’estimin la història i el territori. Tant el Jaume Pedrós (també membre de l’organització i veritable impulsor de l’iniciativa), el Jordi Torra de Puigverd, com la Glòria Jové han respòs a aquest perfil. S’han util·litzat les seves fiques com a camp de treball, tant per reparar alguns bocins de marge com per aprendre a construir-ne de nou.
El segon pilar rau en el personal docent, amb el Jordi Martí “Natx” (picapedrer de les Ventoses), l’Eusebi Varela (mestre de cases d’Aitona) i el que subscriu aquestes ratlles, que té el gust i l’honor de pertànyer a aquest magnífic grup professional i humà. I el Jaume Pedrós, que com a bon pedagog que és, organitza, coordina i vetlla per la bona marxa del curs. Cal destacar el suport de l’associació dels Amics de l’Arquitectura Popular que avalen i donen renom al curs.
I el tercer pilar, fonamental, l’alumnat. Gent entusiasta que ve disposada a aprendre, a ensenyar, a compartir experiències i vivències de manera despresa i generosa, fins i tot apassionada.
En aquestes tres edicions han vingut d’arreu de les nostres contrades. De comarques tant dispars com el Bages, el Tarragonès, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Barcelonès, la Noguera, el Vallés oriental, el Segrià o les Terres de l’Ebre.
L’experiència ha estat magnífica. Per exemple, reconforta saber que el Jordi Torra, allà a Puigverd va refent marges. Potser poc a poc, però ell va fent. Els coneixaments transmesos no van caure en sac buit. O en aquesta darrera edició, recent i amb el record molt viu. L’emplaçament de la finca era amb un turó que voreja el riu Segre. És un punt estratègic i la vista es esplèndida. Allí hem refet espones molt maques, pujades emprant tots tipus de pedra que tenien a mà: carraus voluminosos, codines de riu i lloses ben primes combinades amb traça i gust. Allí mateix, durant la Guerra Civil, el bàndol republicà resistia les escomeses dels Nacionals en cruents combats. Al marge de la finca, al límit del tossal que dona al riu, una trinxera a manera de cicatriu zigzaguejant oberta al terra ens ho recorda. Oliveres joves substitueixen les que durant “la contienda” van ser devastades per les flames per aplacar el fred als ossos dels soldats.
La Glòria i la seva família ens han tractat com a reis. El “padrinet” de bon matí ja ens esperava a la finca amb el fosc encès i les brases a punt. El “padrinet” va a la finca cada dia del món. S’ha emocionat al explicar-nos les històries de la guerra i al reviure com refèiem aquelles espones que amb tant d’esforç i dedicació va pujar el seu pare.  
En aquest marc en que les pedres parlaven hem conviscut durant dos dissabtes tot treballant, ensenyant, aprenent, compartint i fent xerinola. “Tots els que som aquí som uns romàntics”, deia l’Eusebi a tall de resum.
Aquests cursos ens enriqueixen a tots. Deixen petjada, tant en el territori com en les persones.

Podeu veure més fotos aquí: Aladrell

Cat Stevens (Marylebone, Londres, 1948), cantautor força popular als anys 70. Fa uns anys es va convertir a l’Islam amb el nom de Stevens es va convertir a l’Islam al desembre de 1977 i va adoptar el nom musulmà Yusuf Islam l’any següent. L’any 1979, va subhastar totes les seves guitarres, va donar tot el benefici a ONGs, i va deixar la seva carrera musical per dedicar-se a causes filantròpiques i educatives en la comunitat musulmana. “Father and son” és una senzilla i alhora bellíssima cançó que ens explica la relació entre un pare i el seu fill i les seves desavinences generacionals.
Aquest tema ha estat versionat per multitut d’artistes. Junt amb l’original del Cat Stevens, he triat un parell per il·lustrar-ho. Una versió convina la poderosa veu del Jonny Cash amb el fràgil fraseig de la Fiona Apple. L’altra versió està a càrreg del Rod Stewart, l’escocès de veu trencada per l’Scotch whisky.

http://youtube.googleapis.com/v/FsGERE6GH8M&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/DG3WIYbdcPE&source=uds

55 “1983… (a merman i should turn to be)”

“1983… (a merman i should turn to be)”
(Jimi Hendrix)
Jimi Hendrix
“Electric Ladyland”
1968

Vull aprofitar aquest blog per parlar de tant en tant de locals emblemàtics que hi han o que hi han hagut a les nostres contrades. Fer una mena d’inventari d’aquells llocs d’esbarjo peculiars, que s’han desmarcat del tarannà general i que el factor determinant de la seva singularitat ha estat i és la música que s’hi escolta. Hi hem passat bones estones de tertúlia i bona música, ja sigui “enllaunada” o en viu.

Per encetar aquesta mena de secció de “locals amb encant” he triat La Fontana de Bellpuig, local emblemàtic en la seva època, que reclamava i acollia gent de tota la comarca. Personalment no és que l’hagués freqüentat massa, i més aviat en tinc un record difús i poc precís. Tinc la sensació però que era un local important, l’únic al seu entorn en que podies escoltar aquesta mena de música més alternativa, allunyada dels circuits comercials i que tant ens atreia als aficionats aferrissats al vinil.
L’edifici segueix l’estètica modernista i tenia l’aire del típic bar de poble, amb una sala gran, diàfana i de sostre alt, en la que es combinaven aquest ambient més popular amb un altre més peculiar, en concret el que esdevé de la generació hereva del 68, que vol fer l’amor i no la guerra (el hippies, vaja) i que escolta tant els pioners del rock, folk i rhythm and blues com les propostes alternatives del moment. Tot sovint l’herba liada i encesa també ajuda a fer caliu. O sigui, que en aquest espai l’aroma del “carajillo” es barrejava amb les flairades de les “fines herbes”.

Per conèixer l’origen de l’edifici ens remetrem al Jaume Torres Gros, erudit i historiador de Bellpuig, i que ha recollit en nombroses publicacions la història de la vila i les seves contrades. Farem un breu recorregut per l’història del local i ho ficarem en context junt amb alguns aconteixaments significatius i de tota mena.

1935. “El Teatre de l’Ateneu Prat de la Riba era al carrer de la Font; avui es el local conegut com La Fontana. Fou inaugurat com a seu de la Lliga Catalana 1’1 d’abril de 1935, per Pasqua. La secció de noies debuta amb l’obra . Es repeteix l’obra a l’agost. No en fou possible cap mes altra, ja que el juliol de 1936 el local tanca a causa de la guerra”. (1)

Un cop acabada la Guerra civil a l’edifici s’hi fan misses, actes religiosos i altres activitats acords amb el Règim. Al cap d’uns anys passa a ser un graner.

1958. Per Nadal d’aquell any es crea la “Agrupación cultural recreativa y deportiva La Fontana” (coneguda popularment com “La Fontana”) de “Educación y Descanso”. “Va posar en marxa una societat oberta a tothom, amb sales de cafè i esbarjo, i amb una pista al darrera per a tota classe de festes i activitats esportives”(2)
1959. Es fan prospeccions a la recerca de petroli al terme de Bellpuig. Sense èxit.
1964. El cantautor Raimon actua per primer cop a Bellpuig.
1971. Es canvia la força de la llum 125 w a 220 w per tota la vila.
         S’inaugura la primera discoteca, la Daisy, a l’antic magatzem del “Servicio Nacional del Trigo”.
1976. Actuació de Lluís Llach, el 9 d’abril.
         El 4 de setembre tenen lloc les “6 hores de cançó”.
1977. Actuació del Lluís Llach, el 9 d’abril.
        El “Grup de Joves” trasllada la seva seu a La Fontana. Aprofitant la pista que hi ha al darrera s’hi fan tot tipus d’activitats, culturals, lúdiques i esportives.
S’hi torna a fer activitats teatrals. El grup “La Boira Teatre” hi té la seva seu.
1979. El senador Lluís M. Xirinacs fa una conferència a La Fontana.
1982. La Fontana passa a diversos esbarts formats per joves.
          Durant aquests anys 80 les parets del local es pinten totes de negre.

L’activitat es va allargar fins als anys 90, dècada en que l’edifici resta tancat fins a dia d’avui i que mostra un estat d’evident degradació.

Els darrers vestigis d’aquest emblemàtic local és “La Fontana Band Grup”, que sorgeix el 1995  i interpreten música soul, rhythm and blues, etc. Anys més tard la formació es dissolt i en surt “Good Navity”, grup musical que actua pels carrers, a les residències de gent gran, etc. de forma desinteressada. El seu repertori està format per nadales i cançons clàssiques.

Com ja he explicat anteriorment, el meu record és molt difús, i pot ser que la meva percepció no s’ajusti a la realitat. La mala memòria, una observació esbiaixada i la pàtina del temps produeixen aquestes coses. I si he d’escollir una música que s’adeqüi i evoqui aquell ambient que vaig o em va semblar viure, no dubtaria en assenyalar cap a Jimi Hendrix. “1983… (a merman i should turn to be)” és un tema que he descobert fa relativament poc però que s’ha convertit amb un dels meus preferits del guitarrista de Seattle. Menys violent i salvatge que de costum, en aquest tema el Jimi toca la guitarra amb suma elegància.


En un mail d’última hora, Mr. Raons, em demana d’alliberar del celler a un malmès Bob Dylan (per raons òbvies). Aquestes darreres setmanes, després de rescatar un parell d’esquelets desvalguts (per qüestions humanitàries), la petició de Mr. Raons sembla assenyada.  Finalment lo que m’ha fet decidir pel Jimi Hendrix ha estat un tema de seguretat. Donada la seva afició piròmana, tot el personal corria perill d’acabar aflamat convertint en un infern aquella cavitat que s’enfonsa fins les entranyes de la Terra.


Quan pujava les escales, tot just darrera la reixa tancada hi havia el Bon Dylan. Hem creuat les mirades, ens hem mirat als ulls i sense dir-nos res ha assentit donat la seva aprovació. El Bob està curtit. El Bob encara aguantarà.


Agraïments:

Al Jaume Torres Gros per la seva abnegada dedicació i generositat.

Bibliografia:


(1) “El teatre a Bellpuig al segle XX”Jaume Torres Gros
(2) “”Llibre de Bellpuig. Una història gràfica”VV.AA.

Altres publicacions consultades:
“Les entitats de Bellpuig al segle XX”Jaume Torres Gros



54 “Video games”

“Video Games”                     
(Del Rey / Parker)
Lana del Rey
Born to die
2012



<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
em desperto… aixeco el cap i me’n adono que m’he quedat embaltit amb el cap sobre el teclat de l’ordinador. El que era un document (i una ment) en blanc, ara és un text llarguíssim format per un sol caràcter, repetit fins la sacietat, indesxifrable. A fora ja és negra nit. La foscor de la cambra sols està perturbada per la claror que surt de la pantalla i la de la lluna que entra per la finestra. Tot just avui Mr Raons m’explicava com, un cop la raó topa amb el seu propi límit, l’inconcient continua treballant per travessar-lo. És just el que ha passat, he pensat. Llàstima que tot l’esforç hagi estat en va, doncs l’escrit esdevé inútil en termes pràctics.

L’inconcient s’ha escabullit per passadissos laberíntics com els somnis fugaços. La raó em diu, d’una manera molt raonable, que encara tinc el cap espès i avui no trobo l’inspiració per escriure. La raó em diu que després d’un tema tant plàcid com el de la setmana passada n’he de ficar un de “canyero” (gra fort). Surto a fora i la frescor m’estremeix el cos. Encenc el llum d’oli i baixo les escales del celler buscant l’inspiració. La flama balancejant projecta tremoloses ombres sobre les parets irregulars com si jo fos el mateix Nosferatu. Quan arribo a baix i apropo el llum a la reixa, famèliques figures s’abraonen espetegant contra el ferro forjat. Per uns moments la pesada reixa sembla que cedirà. Però resisteix. Apropo el llum i les ombres s’aparten per deixar les cares mig al descobert dels qui estan més andavant. Tot i que desfigurades per la claror de la llàntia i desmillorades per l’infame condició del recluiment, reconec les fesomies. Als d’Animal Collective que fan l’animal. Al Robert Plant cridant de ràbia. A la Janis Joplin que li fa la segona veu. A l’Alice Cooper que em mira amb ulls desorbitats, amb una serp que se li emparra per l’espatlla. Al Caetano Veloso tararejant “cu-cu-rru-cu-cú pa-lo-ma”. Al Neil Hannon, tot i desmillorat, que no perd l’elegància ni la flema britànica. Al Diego Vasallo desvalgut en un racó. Al Bunbury que es fica xulo i em planta cara. Al Devendra Banhart que m’ofereix un “porro”. Al conde de Montecristo que es fa el mort. A l’Steve Wonder que no perd el somriure (el veig per les dents i el reflex de les ulleres…) Al Van Morrison que sembla que s’ha decidit a fer règim. Al Charlie Parker que encara busca el saxo. A la Wendy James que intenta seduir-me ensenyant-me la cuixa. Al Brian Ferry que volta despentinat. Als Echo & The Bunnymen jugant a la brisca. A la Suzy Quatro que m’escup. Al Sanjosex cantant


Ja no em va la realitat
La llum m’és a desgrat


Al darrere, l’Último de la fila. I molts més cap al fons, centenars, milers, que es perden en les tenebres. Al Miles Davis que s’obre pas s’apropa a la reixa i amb una nota de trompeta m’apaga el llum…

Pujo les escales a les palpentes, encegat per la foscor i les llàgrimes. Per molt que m’hi esforci avui no trobo cap raó per alliberar-ne a un abans que un altre. Podria deixar-los anar a tots. Però això se que no és bo. No és bo per ells i sobretot, no és bo per mi, doncs aquest àlbum ja no tindria raó de ser. Sento la culpa del demiürg. Agafo el cotxe i em fico a conduir en la nit sense esma ni rumb.

Gairebé es pot dir que ha estat l‘inconscient qui m’ha dut fins aquí. Aturo el cotxe davant del Bar Foment. Al carrer no es veu ni una ànima. Durant el trajecte tampoc n’he trobat cap. No se ni l’hora que és però segur que es tardíssim. El Foment sembla tancat. No s’hi veu ni llum ni cendra calenta. Apropo la cara als vidres i amb les mans fent clofa, a l’interior s’hi endevina una figura. Però si sembla… Faig uns copets al vidre i la figura se n’adona de la meva presencia, s’aixeca i ve cap a mi. És Mr. Raons que m’obre la porta mentre em dona la benvinguda.
– Bona nit, Mr. Cansongs. Com tu per aquí a aquestes hores?
– No se massa ben bé què m’ha dut fins aquí. I tu, que hi fas?
– Diguem que tinc una bona raó per ser-hi.
– Doncs jo no conec la meva. Crec que ha estat l’inconscient qui m’ha dut fins aquí.
– Em sembla raonable.
– Oh, i a les fosques que estàs.
– Raó de més.
Mr. Raons em convida a seure a la seva taula. Del darrera la barra treu una ampolla i dos gots.
– M’han deixat d’amo del local (diu mentre omple els gots) Whisky… (aclareix, sense donar-me temps a preguntar-li) És el que toca en aquestes ocasions, oi?

És curiòs com els ulls s’adapten a la foscor del lloc. Practicament ho veiem tot. En una cadira del costat dorm la gata. Ja se li comença a notar la panxa (ara no la vull molestar. Si es desperta la felicitaré…) Sobre la taula de la botifarra, reis, cavalls, sotes i asos resten quietes. Fins llavors no m’he adonat que a la taula més allunyada s’hi asseu una figura que veu en silenci. El piano… un petit focus s’encén i l’il·lumina i els reflexos ens devetllen l’identitat del nostre partenaire solitari. És l’ex Sant Pare Benet XVI, impecablement tot vestit de blanc. Ens dirigeix una mirada còmplice i ens desitja salut aixecant el got i fotent “lingotazo”. S’examina amb el tacte els dits nusos allà on havia estat “l’Anell del Pescador” per tornar a la postura abstreta d’abans. Nosaltres li corresponem apurant el beuratge.

La presència de dues figures sota la llum del focus ens reclament l’atenció. El pianista s’acomoda i aixeca la tapa deixant al descobert el lluent teclat. La cantant, de figura esvelta, s’ajusta el micro. Duu un vestit de nit, tot negre. Va pimpollada de dalt baix. Sembla sortida de la perruqueria (o de la capa…)

– Caram, si és la Lana del Rey.
– Del rei no ho se, però està com una reina…
– Té una veu molt maca.
– I un esquelet gràcil espectacular (diu mentre ompla els gots)

El piano trenca el silenci desgranant les primeres notes. La veu de la Lana ens deixa estabornits interpretant “Video games”, un d’aquelles històries d’amants atemorits per la finitud.
En aquests estats melancòlics res com un tema desolador per comportar la desolació. Molt millor que un “corrido” mexicà. L’eufòria que ens provocaria sols seria un efecte efervescent, com l’escuma del xampany. Les notes i ritmes dislocats dels mariaxis sols serien com ales d’Ícar, que ens impulsarien enlaire aprofitant el rebuf de la música, per després, extingida la darrera nota, precipitar-nos al terra de manera irremissible.
La gata s’ha arraulit a la cadira. El “Sant bevedor solitari” ha fet anar el dit desanellat per dur el compàs.  

Quan la notícia d’aquesta entrada s’escampi i arribi al celler (d’una manera o altra sempre se n’assabenten) els meus músics predilectes em detestaran. Però en el fons se que m’estimen.