Category Archives: Uncategorized

Vademècum

226 “Mearcstapa”

(Robin Pecknold)Crack-Up_-_Fleet_Foxes

Fleet Foxes                 

“Crack-Up”

2017

 

Hiat

Darrerament passen coses molt estranyes. Tan estranyes que un pondria començar a sospitar. No sé ben bé que, però a sospitar. L’altre dia, per exemple. Al diari hi venien dues entrevistes que ben bé sembraren destinades a quebrantar la meva moral. Venien les dues dins una mateixa pàgina, quan, lo lògic i habitual fora que haguessin dedicat una pàgina per cadascuna, amb abundants destacats, espaiats generosos, i fotografia que llueixi.

Doncs no. Totes dues en una pàgina, compartint estretor. Era com qui s’ho juga tot a una carta. Tot o res. Acumulant tota la dinamita en un sol lloc, enlloc d’escampar-la, per fer tot el mal possible si l’enxampo. Al fullejar el diari potser passa de llarg, però si s’atura en aquesta pàgina, està llest. La casella del pou.

Les dues entrevistes eren breus, com fetes a desgana, pròpies de l’estiu, i poc dignes del que els personatges haguessin merescut. La primera entrevista, la de la dreta, era al Javier Marias a raó de l’imminent publicació de la seva darrera novel·la, Verta Isla. Entre altres consideracions, l’escriptor madrileny assegurava, amb sorna i un clar despreci que “ara tothom es creia escriptor”, amb una concreció cap alguns personatges mediàtics que acabaven publicant la seva novel·la o les seves memòries de torn. Tot i aquesta aclaració, la frase ja estava dita, i com que jo escric (aquest blog n’és una evidència, el mal ja estava fet.

Passo a l’altra entrevista, aquesta dedicada a Jordi Puntí. Allí afirma que “l’autoficció era una mostra de poca imaginació”. Tocat com estava pel Marias, trontollant, va el Pun tí amb aquesta frase i em fica la traveta. Perquè, vaig pensar, de què es nodreix aquest blog sinó d’autoficció? Serà veritat això que diu? O és que l’autoficció, que durant un temps va estar tant de moda, ara ja no es porta?

Als senyors Marias i Puntí, dos escriptors que respecto i pels qui sento veritable admiració (sobretot pel primer) els dispenso de totes totes. Tinc per segur que no hi ha cap connexió entre ells respecte a aquesta conxorxa ni amb els autors de la mateixa per soscavar el Cansongs. Aclarir que jo no sóc pas escriptor sinó una persona que escriu. En el sentit del qui canvia una bombilla no ha de ser pas forçosament electricista. En quan a l’autoficció, els límits de la literatura són difusos. Crec que tot escriptor s’alimenta de la seva realitat. Encara que només sigui en els detalls més minsos. En molts casos, segurament l’escriptor ha re recorrer a la ficció per arreglar un fet verídic. Per fer-lo versemblant. Fent un símil, no sé si encertat, i salvant les distàncies, l’agent George Smiley de John Le Carré es mou en un món d’espies heretat de les pròpies vivències de l’autor. El Pesquises juga a moures en un món, també d’espies, del que només en té referència per pel·lícules i novel·les, o sigui, que és mou en món del què no en té ni idea.

Han passat els dies i, ja estic refet dels retrets col·locats estratègica i maliciosament per tal de demolir les estructures d’aquest blog. Reemprenc doncs l’activitat habitual. Això sí, enviant complida còpia d’aquest text, per correu ordinari, i directament al despatx de Mr Pesquises, per que aquest obri diligències i investigacions sobre aquest cas. De ben segur que ell sabrà estirar del fil que el porti fins la mà que ha ordit aquest pla malèfic i acabar d’una vegada per totes amb els malfactors que l’han perpetrat.

Fleet Foxes em va sorprendre gratament amb el llançament del seu primer àlbum homònim, allà l’any 2008. Un disc amb molt bona acollida per part de la crítica que destacava pel un folk rock lluminós i unes harmonies vocals amb un cert aire a lo Crosby, Stills, Nash & Young ficats al dia. Aclaparats per la repercussió d’aquest treball la banda de Seattle es va trencar les banyes per aconseguir un disc a l’alçada de les expectatives. La gravació de Helplessness Blues (2011) va suposar un esforç tant descomunal que es va convertir en un malson i va esgotar al grup, sumint-lo en un hiat de silenci. Ara apareix aquest Crack-Up, amb uns Fleet Foxes refets i amb plena forma. La cosa promet.

Anuncis

225 “Body & Soul”

(Edward Heyman / Robert Sour / Frank Eyton / Johnny Green)TETE_MONTOLIU_TETE!

Tete Montoliu                  

“Tete!”

1975

 

Tete a la memòria

El passat 24 d’agost es van complir 20 anys de la mort de Tete Montoliu als 64 anys. Al Tete li tenia una consideració especial doncs sembla ser que eren parents amb la Maria el Torra, veïna del meu poble. Algun cop a casa havia sentir algun comentari al respecte. La Maria tenia molta relació amb la meva família (havien compartit tertúlies, sopars, saraus i dies de platja) Ara, que he anat perdent confidents no puc precisar quin grau de parentiu tenien. De la Maria també sé que havia tingut una vida de novel·la però tampoc recordo els detalls. El temps va sepultant histories segurament dignes de ser explicades. Així que si vull recuperar tota aquella informació hauré de recórrer a noves fonts d’informació. Segurament hauré d’acudir als més vells del lloc, i esperar que la memòria no els traeixi com a mi.

Sortosament de la música i del virtuosisme del Tete sí que en tenim constància gràcies a les gravacions que es conserven. Aquest Cansongs tant poc didàctic i eloqüent, tant desmemoriat i poc memorable, el miraré d’apariar amb una anècdota que vaig sentir l’altre dia a la radio. Va anar més o menys així (escric de [mala] memória). L’Ignasi Terraza (un altre gran pianista, també invident) va anar a un concert del Tete Montoliu. Es va quedar absort escoltant tocar al mestre. Quan va acabar el concert l’Ignasi va anar a felicitar-lo i mostrar la seva admiració. El Tete li va dir:

– Seu al piano i toca tu ara.
-No, no. Jo prefereixo escoltar (l’Ignasi va contestar)
A lo que el Tete va replicar:
-Què és tocar música sinó escoltar…


222 “El Equilibrio es Imposible”

(Piratas)Piratas

Piratas                  

“Ultrasónica”

2001

 

Explicar pel·lícules

Que curiós que la entrada 222 hagi coincidit just amb aquesta setmana. 222… de què em sonarà…?

La mort del Leonard Cohen va remore sentiments. Poc temps després del traspàs el Canal 33 va emetre Bird on the Wire, documental enregistrat durant una gira del poeta canadenc el 1972. Aquest esperat testimoni va veure la llum amb 40 anys de retard. Després de gravar-lo, el director Tony Parker va proposar un primer muntatge que va ser rebutjat pel propi Cohen per “massa íntim”. Un segon muntatge encara va agradar menys. El film va desapareix, condemnat a l’oblit. Això va donar peu a que al document l’envoltés una aura de misteri. Fa tres anys es va recuperar el material d’uns polsosos magatzems de Hollywood.

Lo Jaume Benet, fervent admirador de Cohen, em va dur, com si fos un tresor, una còpia de Bird on a wire (l’emès pel 33, en versió original en anglès i subtítols en català https://youtu.be/RRq13gI0ipE) El guardo al fons de l’ordinador a l’espera d’un moment propici per veure’l amb l’atenció que es mereix. Recordo que just l’endemà vam quedar amb el Joan Francesc per fer-la petar. Ell havia vist el documental al 33 i em va començar a explicar-me’n alguns passatges. La seva narració era entusiasta. S’aturava i en treia suc de petits detalls que potser a la majoria ens haguéssim passat inadvertits. En versió corregida i augmentada. Hi havia tanta emoció en les seves paraules (les del Joan Francesc) que donava bo de sentir. La vida d’un poeta comentada per un altre poeta.

Aquest mateix entusiasme i fervor ja m’havia arribat en altres ocasions, per exemple quan el Tomàs Mo (John Mo pels amics) t’explicava les pel·lícules que havia vist. Les seves interpretacions sui generis dels arguments. La narració d’escenes, sempre delirants i divertides. Les situacions més inversemblants baixades a l’ordre de lo quotidià. La descripció de personatges, peculiars i extravagants. En mans del Tomàs, sempre empàtic, els hi acabaves agafant apego. El propi Fu-manxú et queia bé.

La veritat és que considero al Tomàs un gran cinèfil. Li van tots els gèneres. I en la seva nòmina de visionats s’hi pot trobar de tot. Des d’una obra de pes, de Kubrick possem-hi pel cas, a una perla de sèrie B, o un telefilm d’aquest que fan a Antena 3. D’un tostón de Bergman a una salvatjada de sang i fetge. Sempre he admirat en el Tomàs aquesta manca de prejudicis, de no tenir manies en aquest camp. A tots tracta per igual.      

En realitat sabies que amb aquell comando perdut en una remota jungla de Vietnam acabaries adormit al sofà, però dins del relat del Tomàs agafava interès. Lo mateix va passar aquella tarda amb el Joan Francesc i Bird on the Wire. El seu entusiasme no em va fer vindre ganes d’anar corrents a veure el documental sinó de tornar a quedar amb ell l’endemà i que continués donant-ne detalls. I és que no hi ha com sentir explicar històries sortides d’uns llavis apassionats.

Una versió en directe d’Ivan Ferreiro amb Santi Balmes (Love of Lesvian). La versió en estudi original.

220 “London Calling”

(Joe Strummer / Mick Jones)The Clash-London Calling

The Clash                  

“London Calling”

1979

 

Clàssic del Punk

Per aquests dies mandra, ralentí i calor inclement, què millor que un clàssic incontestable. Bona música i poc text. Molt gra i poca palla. The Clash i el seu exitòs London Calling, un torpede just a la línia de flotació. El títol de la cançó fa referència a la frase amb que la BBC obria les seves emissions pels països ocupats durant la Segona Guerra Mundial (“This is London calling…”es podria traduir com “Aquí Londres emetent…”)

London Calling és un manifest, tota una proclama on es fa referència a temes candents del moment relacionats amb el perill nuclear, el canvi climàtic, l’atur, el mercat musical, els conflictes racials i l’abús de drogues a la Gran Bretanya.

La portada, aparentment molt senzilla però força treballada. Des de la tipografia, un homenatge al primer àlbum d´Elvis Presley fins a la fotografia (obra de la fotògrafa Pennie Smith), tècnicament fluixa però impactant i plena de força. La revista Q la va escollir com una de les millors portades de la història, perquè “captura l’últim moment del rock and roll, la pèrdua total del control”.

La versió d’estudi, una en directe, totes dues subtitulades al castellà. I una versió catxonda amb noms il·lustres.