Category Archives: Uncategorized

Vademècum

286 “If I Should Lose You”

(Ralph Rainger / Leo Robin)

Chet Baker-Diane

Chet Baker & Paul Bley

“Diane”

1986

Autoficció-2

Els escrits d’aquest blog s’han nodrit bàsicament de temes relacionats amb el seu entorn o directament fan referència, interpel·len la seva pròpia condició. Estaríem parlant doncs d’autoficció. Aquest estil narratiu consisteix en una mena de variant de l’autobiografia. Però mentre en aquesta els fets explicats són verídics, a l’autoficció són versemblants (possibles), però sense compromís amb la veritat. Autor i narrador es confonent, però no es fa explícit que siguin la mateixa persona. Ha de passat per la història per explicar-la. Es crea així una ambigüitat, un joc metaliterari que el lector ha d’acceptar d’antuvi. El fet en si ha permès construir un nou punt de vista novel·lesc i per tant una nova forma de narrar menys subjecta a l’acció, més lliure, fins i tot morosa.
L’autoficció és un neologisme creat per l’escriptor i crític francés Serge Doubrovsky, qui va inaugurar el gènere amb l’obra “Fills” (1977). Després nombrosos autors s’han apuntat a la fórmula: J. M. Coetzee, Paul Auster, Esther Tusquets, Francisco Umbral, W. G. Sebald, Félix de Azúa, Javier Marías, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Soledad Puértolas, per citar-ne alguns.
Aquest estil, aplaudit al seu dia, ara sembla estar passat de moda, inclús mal vist pels erudits. Veiem només alguns a veure què en diuen. Al seu article “Contra la autoficción” Laura Freixas assenyala que “la autobiografía ha ido ganando protagonismo a lo largo del siglo XX está fuera de duda. ¿Por qué? Por varias causas: la ‘imposibilidad de inventar grandes tramas insólitas’ –todas están inventadas ya– que señalaba Ortega en sus Ideas sobre la novela (1925); porque la quiebra de los “grandes relatos” nos empuja a refugiarnos en nuestra propia experiencia como única fuente fiable de verdad y sentido; porque en el siglo XX coinciden experiencias colectivas traumáticas con una masiva alfabetización… Pero ese recurso a lo vivido, que parece una solución, abre a su vez nuevos problemas. El de la memoria, tan vacilante y engañosa. El de la ética: ¿tiene derecho quien escribe a entregar al público esas vidas ajenas inevitablemente trenzadas con la propia? Incluso el judicial: en España (¿todavía?) no ha sucedido, pero sí, por ejemplo, en Francia, donde Camille Laurens le ganó un juicio a su exmarido, que la había denunciado por publicar un relato de su separación…”
Julia Musitano al seu treball “La autoficción: una aproximación teórica. Entre la retórica de la memoria y la escritura de recuerdos” defineix l’autoficció comgénero paradójico por excelencia, que vacila entre dos mundos, el de la autobiografía y el de la novela, y que no nos permite como lectores discernir entre verdad o invención. Viene a registrar una paradoja contemporánea: la espectacularización de la intimidad, la imbricación de los espacios, los límites laxos entre lo público y lo privado, entre la realidad y la ficción”.
Potser l’Anna Caballé, a “¿Cansada del yo?” potser és més benèvola “Al novelista ya no le fue necesario inventarse un mundo imaginario, unos personajes, un paisaje. Con la autoficción no requiere de un andamiaje. Le basta con recrearse a sí mismo (y a sus seres próximos, igualmente gentrificados) instalándose en el eje de la acción como único paisaje posible, halagando al mismo tiempo la inteligencia del lector que se complace en descubrir, o creer que descubre, los elementos no ficcionales depositados en la ficción para crear una ilusión de autenticidad que por supuesto es falsa”.
En fi. Podríem seguir i seguir. Però crec que queda clar en quin atzucac es troba avui en dia l’autoficció i per ende, aquest blog.

285 “Garota de Ipanema”

(Vinicius de Moraes / Antonio Carlos Jobim)Vinicius-Toquinho-Creuza_La_Fusa

Vinicius de Moraes

“En La Fusa con Maria Creuza y Toquinho”

1970

Blog de pisos

Aquests dies, mestres durin les vacances, m’he proposat fer un lliurament cada un o dos dies. Sempre que les circumstàncies ho permetin, és clar. A vegades, un fet inesperat ho pot fer punyetes. El compromís inicial del Cansongs era de fer una entrada setmanal. Fa mesos que això no és possible. Limitar la producció a la meitat, o a un lliurament al mes, encara que sembli una paradoxa, ho empitjora, és més difícil. Fer-ne pocs obliga a ser més rigorós i selectiu. Una entrada diària, per exemple, permet moltes llicències, tant amb la tria de les cançons com els temes. Hi cap tota mena d’arguments, estils i condicions. Un es pot permetre cert llibertinatge. En canvi imagineu-vos un sol Cansongs a l’any. Seria tasca impossible. La responsabilitat d’escollir un sol tema estaria abocat al fracàs. Et paralitza.

Ara, a manera d’experiment faig aquesta sèrie estiuenca per comprovar si, a banda del temps, també es tracta d’una qüestió d’exigència. Quan una gran empresa vol verificar la satisfacció dels seus clients, només cal recórrer al famós big data. L’abast del Cansongs és modest, i en lloc d’una gran corporació, més aviat s’assembla a una comunitat de veïns. Els gustos dels usuaris no es rastregen en fredes estadístiques. Els verifica de primera mà. Els encerts i defectes els hi fan arribar a peu d’escala mirant-li als ulls. El del 1r-2a es queixa que no surten prou autors catalans. El de 4t-1a, que he abandonat els grups anglesos per rendir-me als americans. La del 2n-2a, que perquè no surt cada setmana. Una altra exigeix que surti sempre el mateix dia i a la mateixa hora. Milions en una gràfica no fan pas l’efecte devastador que uns ulls escrutant-te fit a fit. També hi ha els elogis, és clar. Les paraules amables i d’agraïment. O un senzill somriure en creuar-se al replà. De tot això viu aquest blog. De ser algú dins la comunitat. Per això el millor del Cansongs són els comentaris. Bons i dolents. És el que li dóna vida.

284 “Ducter”

(Geordie Greep / Morgan Simpson / Cameron Picton / Matt Kwasniewski-Kelvin)Black Midi

Black Midi

“Schlagenheim”

2019

Autoficció-1

Tres lliuraments seguits… um… això ja no és normal. Alguna cosa s’està tramant. Esperaré una mica més però a desvetllar-ho.

Fa uns dies, el Sergi Pàmies, a la seva columna de La Vanguardia explicava com, en plena onada de calor, estava esperant l’autobús en una parada de Villarroel quan va veure a “Enrique Vila-Matas i la seva inseparable Paula de Parma en clara actitud d’estar buscant taxi”. Vila-Matas portava en una capsa un ventilador de torre per estrenar. La Paula de Parma, un test d’orquídies “delicadament embolicat”. En aquestes circumstàncies el Sergi Pàmies no va trobar oportú saludar a la parella i ho va posposar per un altre dia. Coneixent el seu tarannà i aquell curiós carregament, li va semblar que la parella en realitat estava assajant alguna escena per la seva pròxima novel·la.

Mentre llegia aquest article ja em veia baixant pel carrer del Carme i en passar per davant de cal Sauret, la xicota sortint de la llibreria al meu encontre amb un exemplar de l’últim llibre del Vila-Matas. En aquell moment jo recordaré l’article. Compraré el llibre delerós de trobar-hi algun passatge recreant l’escena del taxi amb el ventilador de torre i el test amb orquídies a les mans. Sense que el Vila-Matas ho esmenti sabré que allà al fons, desenfocat, en una parada de bus hi ha el Sergi Pàmies que se’ls guita. O potser havent també llegit l’article, el Vila-Matas farà sortir al Sergi Pàmies com un personatge amb un nom fictici. Vés a saber quin paper li farà fer. Així doncs, si mostrem tot l’espectre, traçant una línia recta que no respon a les traves del temps ni de l’espai, en un extrem hi sóc jo. Després, i per aquest ordre, la xicota de cal Sauret oferint-me el llibre, el Vila-Mata i la Paula de Parma buscant taxi carregats, i el Sergi Pàmies esperant el bus a l’altre extrem. Encara s’hi podria però, afegir un darrer personatge, tancant el cercle. Jo mateix, palplantat darrere el Sergi Pàmies mirant tota l’escena. Sent allí gràcies al poder de la literatura.

283 “Yesterday’s Man”

(Graham McPherson / Chris Foreman)Mad_Not_Madoriginal

Madness

“Mad Not Mad”

1985

Joc de trons

Dos lliuraments seguits del Cansongs? Després d’un mes sense cap… deu ser la calor. Una mosca no fa estiu. De moment no crec que ningú se n’adoni del meu pla. Un pla que ningú sospitarà i que no puc desvetllar per por a desfer el desig.

Un altre dia de refugis nuclears. De ciutats desertes. Només l’arribada de la marinada aboca la gent als carrers. Llegeixo a l’agenda cultural: Tàrrega: Vins i marinada a la plaça del Carme (el Pati de tota la vida) Actuació de Walking Roots. Els nostres destins semblen units aquest estiu. Avui en format trio. I en un marc més adient. Taules escampades pel Pati amb gent conversant i bevent vi. A lo Joc de Trons. Vins de la Vall del Corb. Per acabar-ho d’adobar les primeres espases dels Set Regnes de Ponent van fent una volta d’honor pels estands. Una imatge xocant, per cert. Stark’s, Lannister’s, Bolton’s, Targaryen’s (sobretot molts Targaryen’s…) tots barrejats en tenebrosa i inquietant comitiva (dagues i verins poden saltar en qualsevol moment…) Càmeres i mòbils atents per recollir el moment. Compartim taula amb l’amic Pep Benaiges i la seva xicota. Amb el Pep conversem i bevent com autèntics Lanninter’s. Enfosqueix a ritme de Walking Roots. Un veritable plaer. Avui dedico aquesta entrada al Pep a qui fa temps vaig prometre els Madness. I ja se sap: “un Lannister sempre paga els seus deutes”. Vaig retirar cap a casa com un caminant blanc.

282 “Baby Can I Hold You”

(Tracy Chapman)Tracy_Chapman_-_Tracy_Chapman

Tracy Chapman

“Tracy Chapman”

1988

Anotacions estiuenques

Sembla que avui farà calor. Quan un torna de buscar tabac, i sense tabac, poques excuses sonaran creïbles. Saps que després de mesos fora, cap argument servirà. Potser l’opció més honesta sigui fer-se l’orni i parlar del temps. Com si res. Un cop els teus t’acullen sense retrets et segueixen la veta amb qualsevol banalitat com què farem per dinar? Llavors, en secret, sense dir-ho per no espatllar-ho, decideixes redimir-te agafant-te a algun propòsit. Un acte que compensi als que t’envolten pel teu mal cap (ja ho deia el Julio Cortázar: ens agafem als propòsits com a flotadors)

Ahir a la nit els carrers, ara alleugits del batan de calor, són plens de gent i canalla desvetllada amb ganes d’esbargir-se després de passar tot el dia reclòs a casa com qui s’amaga en un refugi nuclear. Crits, sorolls i música s’escampant per carrers, places i terrasses. Després de cruspir-me una terrina mitjana de torró a la Jijonenca vaig disposar-me tornar cap a casa tot passejant. De l’Ateneu m’arribava una veu familiar. Em vaig apropar tímidament a la terrassa i em vaig quedar a poques passes de l’entrada. No és el mateix entrar amb la determinació de l’assedegat que amb la desídia del que ja està saciat. Les taules plenes de gent amb ganes de xerrar. Semblava que feia segles que no es parlaven. Un formiguer de cambrers anaven d’aquí cap allà carregats de refrigeris i combinacions. Al fons de la terrassa, entre l’enrenou i mal il·luminats vaig reconèixer les figures de la Juh i el Santi. Els Walkin’ Roots. L’oïda encara no em fallava. La situació m’ha sabut greu. Tothom anava a la seva. Una combinació que no lligava. Un destil·lat anyenc desfilat dins d’un granissat. Amb tant de gel queda aigualit. Vaig respectar que acabés el tema. Mentre enfilava cap a casa Tracy Champman es diluïa entre el bullici dels carrers.

 

281 “Sumother Song”

(Kenny Wheeler)Deer_Wan

 

Kenny Wheeler

“Deer Wan”

2014

Música enllaunada

Aquesta setmana Apple ha finiquitat iTunes, aplicació que permet descarregar, organitzar i reproduir música. Encara que aquestes tasques es podran continuar fent i estaran assignades a tres programes diferents, d’alguna manera, la desaparició d’iTunes significa un “fi de cicle”. L’adéu a les descàrregues digitals per donar pas a l’era de l’streaming. L’aparició de la famosa aplicació d’Apple, sumada als enginys suministrats per la companyia de la poma van implantar també una manera d’escoltar música. El de les cançons en front dels àlbums.

Els veterans en el sector melòman (els que ens agrada escoltar música vull dir) hem passat per molts mètodes i artilugis. Des de la cinta de cassette fins al CD, passant pel disc de vinil. Dels reproductors a piles als equips stereofonics d’alta fidelitat. Els walmans, els iPods o directament als ordinadors. La ràdio sembla un punt i a part dins el cotarro doncs, adoptant diferents formes i xures diverses, habitant diferents cossos, encara continua subsistint i sent un mitjà vigent (encara que sense l’empenta d’anys remots).

Però no deixem que els arbres no ens deixin veure el bosc. Si no ens deixem aturdir per tant d’aparell, formats i sistema de transmissió, si deixem de banda el mèdium i anem a l’essència, a l’hora de la veritat, si volem escoltar música sols hi som els músics i nosaltres. Per molt complicat que ens ho fiquin si ho desitgem de debò no hi han excuses.

Kenny Wheeler va ser un trompetista, fliscornista i compositor canadenc. En aquest disc va comptar amb col·laboracions de luxe. Va contribuir a engreixar la factoría ECM, que per aquella època no parava de treure vinils meravellosos.

 

280 “Mishima / Closing”

(Philip Glass)The Dublin Guitar Quartet

 

The Dublin Guitar Quartet

“The Dublin Guitar Quartet Performs Philip Glass”

2014

Minimalista o repetitiva?

Amb aquesta mania que tenim d’etiquetar-ho tot sempre tinc el dubte de com anomenar aquesta música: minimalista o repetitiva?

El fet és que Philip Glass voltava aquests dies per Barcelona. El passat dimarts (21 de maig) el Palau de la Música va oferir un concert del compositor de Baltimore. La música de Glass irromp en el món musical amb l’òpera Einstein on the Beach (1976) i arriba a públics més amplis als anys 80, amb obres com Koyaanisqatsi (1980), banda sonora de la pel·lícula homònima de caràcter experimental, i la publicació de Glassworks (1980), amb peces curtes de càmera que permeten ser encabides en el format de disc convencional. En aquella època Discos Castelló tenia diverses botigues al carrer Tallers. Dues, una dedicada exclusivament a la música clàssica, una altra a la música actual (“modern” en dèiem nosaltres). Aquests dos establiments estaven separats per pocs números. Aquest tipus de música (minimalista, repetitiva?) no sabies ben bé on anar-la a buscar. Així com teníem clar on adquirir una simfonia de Mahler, o el darrer disc de Talking Heads, per ficar un exemple, en el cas de Philip Glass (i altres de la seva corda: Michael Nyman, Wim Mertens…) sempre hi havia dubtes. Acostumàvem a trobar-los al “modern”, en algun apartat de new music o algun nom similar, més per la voluntat del mercat que no pas pel concepte musical. Massa pretensiós de pertànyer al grup dels escollits, Glass i companyia havien de compartir passadís amb Dire Straits, Iron Maiden, José Luis Perales o José Soto “el Sorderita”, ) Gràcies a la participació en bandes sonores de pel·lícules i documentals els noms d’aquests autors comencen a sonar entre el gran públic.

Sembla que Philip Glass definitivament s’ha guanyat el dret de ser a l’Olimp entre els immortals. Avui en dia però, ja no tenim el dubte de les botigues, senzillament perquè cap de les dues existeix. La música de Philip Glass les ha transcendit.

A la xarxa és on trobem molta de la obra de Philip Glass. Mishima, quartet de corda n. 3, banda sonora de la pel·lícula sobre la vida de l’escriptor i crític japonés Yukio Mishima. Obra escrita originalment per a quartet de corda, és d’una gran força emocional. Aquesta relectura de The Dublin Guitar Quartet em sembla d’una bellesa extraordinaria.