Category Archives: Uncategorized

Vademècum

254 “Tubular Bells”

(Mike Oldfield)Mike_oldfield_tubular_bells_album_cover

 

Mike Oldfield

“Tubular Bells”

1973

Campanes tubulars

L’any 1973 el panorama musical va quedar sacsejat per la publicació de Tubular Bells. El disc contenia una única peça, bàsicament instrumental, que s’entenia al llarg de les dues cares de l´elapé. Fins aquí res extraordinari si ens atenim als costums de l’època, on aquests temes mastodòntics i de llarga durada eren freqüents entre les gravacions dels grups de rock simfònic o progressiu. El que realment cridava l’atenció era que Mike Oldfield tocava pràcticament tota la llarga nòmina d’instrument emprats en el disc. L’altre punt rellevant era que Oldfield tot just tenia vint anys. Tubullar Bells és una obra molt madura per un treball de debut d’algú tant jove. Més sorprenent encara si atenem als rumors que indiquen que la peça va ser concebuda uns anys abans, quan el jove Mike era encara un adolescent. El disc va ser el primer llançament de Virgin Records. Richard Branson, el seu propietari i fundador va encertar apostant pel jove talent. Els redits d’aquest dins van assegurar l’estabilitat de la discogràfica.

Uns mesos més tard de la seva publicació va arribar la seva popularitat indiscutible. Tubular Bells va ser escollir per formar part de la banda sonora de l’Exorcista. De fet, s’associa més amb aquesta pel·lícula de terror que no pas amb el recés bucòlic que originàriament en realitat és aquesta mena de cànon in crescendo. Molt lluny de les possessions diabòliques. Particularment em sap greu aquesta dicotomia sensorial en què s’ha convertit Tubular Bells. Suposo que a Mike Oldfield també. Greuge mitigat, en part, pels moviments al conte corrent. Tal com deia Dorothy Parker, “les dues paraules més importants de la llengua anglesa són xec adjunt”.

Als qui no conegueu la peça us suggereixo no quedar-vos als primers compassos. Només hi trobareu dimonis lletjos, bruts i maleducats. Si continueu avançant descobrireu el paradís.

 

 

 

 

 

 

253 “Lotus Feet”

(John McLaughlin)R-1679637-1236501002.jpeg

 

John McLaughlin & Mahavishnu Orchestra

“Inner Worlds”

1976

Mantra musical

John McLaughlin és tot un mestre tocant la guitarra. Un veritable virtuós. Nascut a Anglaterra, la música índia ha tingut una gran influència en el seu estil. El jazz i la fusió li deuen grans pàgines. Va participar en els primers treballs de Miles Davis i això no deixa de ser un aval. Són celebres els seus encontres amb guitarristes de la talla de Paco de Lucia, Al Dimeola o Carlos Santana, per citar sols alguns exemples. A la dècada dels 70 va liderar la Mahavishnu Orquestra. Lotus Feet, pertany al disc Inner Worlds, publicat l’any 1976. En aquest tema el violó de Jean Luc Ponty s’encarrega de dur la veu cantant. Zakir Hussain domina el temps i l’espai. McLaughlin, guitarrista de dits vertiginosos, es mostra més contingut que mai. Es limita a fer quatre notes, però totes col·locades al seu lloc. En una segona versió, en que McLaughlin i Hussain repeteixen, T.H. Vinayakram al ghatam i Hariprasad Chaurasia, amb el bansuri, en fan una lectura més pausada i reflexiva. Finalment, la versió del disc en estudi. Més elèctrica i colorista. A la xarxa trobareu moltes més versions, pròpies i alienes. Vosaltres mateixos…

Lotus Feet és una mena de mantra musical que ens mostra la vessant més espiritual d’aquest músic singular.

 

 

 

 

 

 

252 “I’m In I’m Out And I’m Gone”

(Ben Harper / Jason Mozersky)Ben_Harper_Get_Up!

 

Ben Harper, Charlie Musselwhite

“Get Up!”

2013

El Blues i el Diable

Ben Harper, segons paraules seves diu que “als vint anys ja buscava el blues. Però no el vaig trobar”. N’hi ha que per per aconseguir-ho han venut la seva ànima al diable. Es diu que Robert Johnson va fer un pacte amb Lucífer en una cruïlla de camins de Clarksdale, un poble de Mississipí. La llegenda es fonamenta en el fet que Robert era un guitarrista mediocre. Cap a l’any 1930 es retira. Un any més tard reapareix tocant la guitarra com un mestre. En aquest fet molts s’hi van ensumar fortor de sofre.

Amb els pas dels anys Ben Harper ha acabat trobant el blues. No sabem si entregant la seva ànima al diable. O en el seu cas però potser ha optat per altres vies. Una és freqüentar les males companyies. Un grup que s’autoanomeni The Innocent Criminals no poden ser de fiar. Segur que hi ha el bo i millor de cada casa. I sobretot la companyia de Charlie Musselwhite, un vell diable que toca l’harmònica de manera endimoniada. Hi ha qui diu que “no et fiïs d’un home que duu segell i anells al dit petit…”

Ens veiem a l’Infern!

 

 

 

 

 

 

251 “Arabesque No 1”

(Claude Debussy / Isao Tomita)Tomita

Isao Tomita

“Snowflakes Are Dancing”

1974

 

El somni és vida

És quan dormo que hi veig clar”

J. V. Foix

De dia. El senyor Maties viu sol. Ja no li queda família propera. Hom diria que és un home gris. Rutinari. Per esmorzar sopes amb un ou cada dia del món. Mentre s’aparia intenta retenir les imatges d’ahir a la nit. Com cada matí surt del petit pis de parets empaperades heretat dels pares. Vesteix clàssic i discret. Correcte i esquiu en el tracte. Les paraules justes. Quaranta anys a la mateixa empresa. Un magatzem a l’engròs. Ha passat d’aprenent a encarregat gairebé sense voler. Per inèrcia. Allí es refugia en l’aritmètica i la memòria. Ja no hi queda ningú més vell. No se li coneixen aficions. No té vida social. Simplificada ara en la impersonalitat de les grans superfícies. Els àpats són pura necessitat. La tele fa companyia.

De nit. En pijama. Net i polit. Pulcrament afaitat. Com si se n’anés de viatge. La bossa d’aigua calenta per tot equipatge. La col·loca amb cura dins el llit. Just al lloc dels peus. Deixa que s’escalfi mentre enllesteix els darrers detalls. Tanca llums, portes i finestres. Deixa a punt la muda per demà. Revisa el despertador. Es fica al llit com si pugés en un tren. S’acomoda entre els llençols blancs i nets i es disposa a gaudir del trajecte. Cada nit emprèn un viatge amb destí incert. Nous indrets, aventures, emocions. Nous colors que el salven de la grisor quotidiana. Una breu oració apresa de petit. Se senya. Tanca el llum. Aviat arribarà el son.

Els discs d’Isao Tomita (Suginami, 1932- Tokio, 2016) apareix en plena eclosió de la música electrònica. La seva obra consisteix bàsicament en reinterpretacions de peces clàssiques interpretades amb sintetitzador. El teclista i compositor japonès no es limitava a reproduir les peces fil per randa, sinó que infon la seva empremta personal. “Arabesque N0 1” forma part d’un àlbum dedicat íntegrament a la música de Claude Debussy publicat l’any 1974.

Aquesta peça es va utilitzar com a sintonia de Planeta Imaginari, un programa infantil-juvenil de televisió produït per TVE Catalunya, als estudis de Sant Cugat del Vallès, dirigit per Miquel Obiols que es va començar a emetre per primera vegada els dissabtes de matí el 1983, al circuit català de TVE.

Per últim, el tema original de Debussy en versió del pianista Jean-Efflam Bavouzet.

248 “Song 2”

(Damon Albarn / Graham Coxon / Alex James / Dave Rowntree)Blur_Blur

 

Blur

“Blur”

1997

Blur Vs. Oasis-1

Als anys 90 a Anglaterra es va iniciar una confrontació acarnissada entre Blur i Oasis, dues bandes que lluitaven per la supremacia del Britpop. Com si sols pogués haver-hi una gran banda britànica. Una lluita ben absurda però que les discogràfiques i la premsa es van encarregar d’atiar en bé de les arques dels implicats que aquesta història engreixava. Les dues bandes també s’hi ajudaven. Ja els hi anava bé. Una estratègia similar es va voler utilitzar al seu temps amb Beatles i Rolling Stones, encara que no s’hi van avenir massa. Les seves músiques eren ben diferents. Com les de Oasis i Blur és diferent. Oasis prové de Manchester, i les seves cançons tenen un aire més obrer. Un rock més contundent. Blur, en canvi, ve d’un ambient més refinat i artístic de Londres. Les cançons són hedonistes, i amb lletres de crítica social. Passats els anys, Noel Gallagher i Damon Albarn (líders de les respectives bandes) van fer les paus. La mamella ja estava munyida.

Personalment sempre he preferit la música de Blur. Però amb això dels gustos no hi ha res escrit.

 

 

 

 

 

247 “L’Àguila Negra”

(Barbara / Delfí Abella)L'Àguila Negra

 

Maria del Mar Bonet

“L’Àguila Negra”

1971

Atrapar un somni

Maria del Mar Bonet té una trajectòria prolífera i coherent. El seu repertori sempre ha feinejat en aigües del Mediterrani. En aquest sentit el seu nom sembla profètic: Maria del Mar… La seva veu sempre m’ha transmès saviesa i serenor.

És difícil atrapar un somni. És com voler retenir una onada dins un clot a la sorra. Quan hi entra, l’aigua s’hi reclou un instant. Adopta la forma de la gàbia. Després, sense remei, l’aigua s’esmunyeix entre la sorra i es fa fonedissa. Ben just en queda un rastre d’humitat. Del clot, les onades n’esborren la forma.   

“L’àguila negra” ja em fascinava quan l’escoltava de ben petit. És una cançó que ha sabut atrapar un somni. Amb tanta traça que la gàbia és la pròpia cançó. I l’ocell negre que hi transita, ves quina paradoxa, hi vola en llibertat.

Tot i ser un tema aliè, la cantant de ses illes també sap fer-se’l seu. La versió d’estudi de 1971. Una versió en directe. La cançó original, de Barbara. Justament ara s’estrena als cinemes una pel·lícula https://www.youtube.com/watch?v=bCGe9E0kv7U sobre la vida convulsa d’aquesta cantant i compositora francesa.