85 “Song for Zula”

(Matthew Houck)Muchacho_album_cover

Phosphorescent

“Muchacho”

2013

“D’un mal novici i un bon mestre, no en pot sortir un bon monjo. D’un bon novici i un mal mestre en pot sortir un bon monjo”

     Transcripció lliure i imprecisa d’una màxima dels monjos de Montserrat.

 

Curs de Noves Tecnologies tardor-hivern 2013

El curs

Aquest darrer trimestre vam posar en pràctica a La Solana un nou curs dedicat a diverses matèries digitals i que vam anomenar “Noves Tecnologies” (“TNT” en la meva agenda i apunts, doncs la inexperiència en aquest terreny, i la incertesa dels resultats feien que fos una autèntica bomba de rellotgeria. Realment era tot una satisfacció ser objecte de tanta confiança. Això no treia l’acolloniment, doncs després de tant esperonament, afalagaments i copets a l’espatlla, ets tu qui ha de trepitjar l’arena, i escometre a la bèstia, un toro, un lleó o un paio de dos metres emprenyat i armat amb una forca, segons programa i dia. En un altre símil ocurrent, era com enfrontar una partida amb vuits i nous i cartes que no lliguen. Tenia però, algun as guardat a la mànega, amb el risc que això comporta de que et fotin una cara de mans. Com deia el meu pare, per ser bon jugador has de tenir “el cap fred i els peus calents”. D’aquí ve que anés a comprar una estufa. No explicaré aquí els detalls de curs, que com qualsevol altre, va discorre dins l’àmbit habitual d’interrelació entre professor que ensenya, alumnes que aprenen. Em centraré només, en algunes particularitats del curs (suposo que tots tenen les seves. Atendre al manual de forma meticulosa i estricta produeix una cosa neutra i amorfa i, per lo tant, morta)

Els alumnes

Si cada curs és diferent, sigui de la matèria que sigui, és degut als alumnes. Són la variant, el factor que fa alterar el producte. La constant és el professor i les seves circumstàncies. Així doncs, atenent aquest precepte, la incògnita sobre cada curs es mantindrà mentre no s’hagi establer contacte amb els alumnes i se’n coneguin els poders. Per que cada alumne duu dins seu un poder (aquells estius a Cambrils, les aigües i els tebeos de la Marvel van causar danys irreparables…) Un poder que cal treure i donar-li un bon us. Cal saber però, que en aquest terreny, quan les coses es torcen, tornant al símil de bregar a l’arena, a vegades pot arribar a ser més perillosa una mosca collonera que el brau més impetuós. Per sort, la collita d’alumnes d’enguany ha estat excel·lent. De seguit doncs, es van esvair els dubtes de la incertesa per deixar pas a unes plàcides classes bon ambient amb harmonia.

Les aules

El nostre espai de treball (la nostra arena), un cop s’ha obert una gran portalada, s’accedeix a una mena de distribuidor que dona accés, entre altres, a dues aules que han estat el nostre espai de treball (la nostra arena…) Aquests dues aules estan ubicades als baixos de l’Hospital, una residència per a gent gran. Una de les aules, o hi ha una pissarra, projector i taules i cadires disposades a la manera clàssica, podríem dir. És gran i confortable, en la que s’hi estava força calent sense tindre, aparentment, cap font de calor. Aquesta aula està situada justament sota les habitacions dels residents, el que ens feia pensar que tenien la calefacció “a tope”, i d’aquesta manera en gaudíem els de baix i anar en cos de camisa, malgrat les boires i el fred que va fer aquells dies. M’agrada imaginar, dins l’àmbit de la residència, amb les parets blanques, llençols blancs, infermeres amb bates blanques, gent gran, blancs afinats, en un habitacle apart, una nau immensa, de sostre i parets altíssimes, temps endarrere també blanques, ara negres, al mig, una muntanya de carbó negre, uns paios amb samarreta imperi, emmascarats de dalt a baix, i que amb abnegació inquebrantable omplen de carbó una caldera que crema a tot drap dia i nit. Vet aquí que a l’aula gran hi estiguéssim tant calents. A l’altra, l’aula petita, la sala de màquines, hi ha un taulell que abasta tres de les quatre parets, hi han disposats els ordinadors, tots ells entrellaçats per una munió de cables. En un extrem del taulell, connectat a tota aquesta xarxa, hi ha el router ADSL (encaminador), que a la vegada està connectat a la línia telefònica que ve de l’exterior. Aquesta aula és més aviat petita, i tot i ser contigua de l’altra, i que aparentment hauria d’estar també sota el flux de les calòriques de dalt, hi fa un fred que pela. Aquest misteri climàtic va ser acceptar per tots amb un resignat escepticisme. Una petita estufa elèctrica (petita però matona) va solventar el tema. Això sí, primer van haver passar uns dies de penúries que no els hi desitjo a ningú.

L’Infern

En un principi no n’era un sinó tres els cursos: edició de vídeo, disseny gràfic i retoc d’imatge. Per diferents circumstàncies i sobretot, pel fet que hi havia alumnes que feien dos i fins i tot tots tres cursos, la cosa es va convertir en una mena de pack, un tres en un. En aquells moments previs, quan encara es desconeixien el nivell i els recursos de l’alumnat, es va plantejar d’encarar el curs (sobretot el d’edició de vídeo) amb recursos i mitjans  modestos i que estiguessin a l’abast de tothom, com ara enregistrar amb telèfons mòbils i editar amb programes gratuïts, ja sigui on-line o instal·lats. El calvari que varem passar aquells primers dies en aquella aula petita només ho sap qui s’hi troba. Editar vídeo amb aquella connexió nefasta era un suplici. Ordinadors carrinclons. Programes que no anaven. Ens descarregavem versions de proba per 30 dies que exigien registre al cap d’una setmana. Les cookies (galetes), com a nenes entremaliades i maleducades, anaven al seu aire, aquí i allà, fent-nos la guitza. Els spams per tot arreu i a l’ordre del dia. Se’ns instal·laven utilitats alternatives de manera sistemàtica. Propaganda i ofertes a dojo. Tot plegat, governat per Mr. Microsoft i Mr. Google, ens tenien a mercè dels seus capricis. En una paraula, allò era com treballar a l’infern. Més ben dit (i amb el temps ho vam esbrinar) allò ERA l’Infern.

El Mal

“El gat no treu les urpes fins que les ha de menester”. Aquesta dita que sento dir tot sovint a la meva mare és molt adient per explicar lo que va passar un cop les cartes van ser boca amunt. Una vegada sabuda la naturalesa de qui ens enfrontàvem, que no era altre que el mateix Dimoni, tothom va ficar de la seua part. Van treure “el poder” que duien a dins. Així, amb el temps, l’aula gran va passar a ser el nostre lloc de treball habitual, d’una tebiesa confortadora, fruit de tasca dels abnegats fogoners. A l’aula petita sols hi entràvem per estricta necessitat. Allí hi regnava una fredor estricta, que gelava l’alè. Lluny de la imatge clàssica de flames i calderes, el nostre Infern era com un blog de gel que gelava els ossos i esmorteïa els muscles. Per completar el mapa, suposo que el vestíbul deuria ser el purgatori, un lloc neutre, i on, en altres èpoques hauria fet sortir als alumnes entremaliats o poc aplicats a purgar les penes.

Guillem_the_barbarian

Els poders

A l’Infern s’hi anava, bàsicament, a connectar el router. A invocar al Dimoni, amb qui havíem de combatre tots els dies, tant si volíem com si no. Per sort, com ja he dit, comptàvem a els nostres poders. Les nostres armes per combatre el Mal. Passo a enumerar-ne només algunes.

El Guillem i el seu flamant MacBook.

Una escut que duia la poma mossegada, símbol del pecat a les Sagrades Escriptures, tot un emblema protector per a nosaltres. Aquella poma tenia les propietats i virtuts d’un crucifix, era aigua beneïda, un cabeça d’alls, un amulet que plantava cara a les hosts malignes i feia rabiar a Mr. Microsoft.

El Tarsici i el seu codi encriptat

.docba un blasem gleGoo Mr. matesis questa Amb .rillPe cap rrercó sesen tilhos rrate en nos-sardinen emdípo xíai i bes·lasíl les de drel’or tintverin ,tatcripen geguatllen un amb llocs rentsfedi als nos-trargisre de sarpopro va qui ser va Ell. raguse mafor de xaxar la per garvena i PC’s els zarlittiu per bé molt drevin va ens cisiTar el com tantcons i çatdreen meho Un

 Xavier l’exorcista

L’únic que podria entrar a l’Infern gelat i romandre-hi hores i hores era el Xavier, l’informàtic de l’Ajuntament. És una mena d’exorcista que té un ple domini de la situació. D’aquelles llargues sessions en sortia desfet, ple de caramells, però amb el semblant impertorbable.

 La connexió peruana

La Yolanda i el Demetrio, amb la seva senzillesa i innocència, resultaven una protecció infranquejable. Quan la Yolanda invocava les seves filles, “las gemelas”, desarma a la bèstia més ferotge. La seva candidesa fon l’iceberg més compacte.

L’estufa

Si alguna cosa mitigava la fredor d’aquell lloc maligne, era aquella petita estufa, que ens protegia de quedar-nos glaçats a l’acte. Fa pocs dies, un quan ja s’havia acabat el curs, vaig mirar el dors de l’estufa i va confirmar les meves sospites: Estufes Gabriel. No podia ser d’altra.

La música

La música, sempre la música, que amansa les feres. Sempre balsàmica i reparadora de l’esperit. Aquesta “Song for Zula”,  és una d’aquestes cançons que ens protegit aquest mesos. Pertany al grup Phosphorescent, nom sota el qual s’amaga l’artista Matthew Houck, originari d’Alabama.

I així ha anat discorregut el curs. I tots hem gaudit i aprés de les Noves Tecnologies.

Aquest escrit, sols apte per a iniciats, està dedicat als alumnes del curs: Yolanda, Madior, Àngel, Roger, Miquel, Guillem, Tarsici, Demetrio, Trini, Juan José, Josep.

A tots ells, gràcies!

“Cançó per la Zula”

Alguns diuen que l’amor crema
Que fa un anell de foc
Oh, però jo sé que l’amor s’esvaeix
Tant fràgil com una pluma en un riu
Veus, carinyo, vaig veure amor. Mira, va venir a mi
Es va encarar cap a mi per que veiés
Sí, llavors vaig veure com l’amor em desfigurava
Cap a una cosa que no reconec

Mira, la gàbia, em deia. Vaig dir, “Vinga, entra”
No em tornaré a obrir així mai més
Ni posaré la cara contra el terra, ni les dents a la sorra
No em quedaré així estirat dies i dies
No em veuràs caure, ni lluitar per mantenir-me dret
Que em reconegui amb les seves mans retorçades 
Mira, la gàbia, em deia. Vaig dir, “Vinga, entra”
No em tornaré a obrir així mai més.

Mira, la lluna està replendent sobre els arbres nocturns
Jo veig les ombres que projecten amb la seva blanca llum
Els meus peus són daurats, el meu cor és blanc
I correm junts pel desert tota la nit
Veus, carinyo, no sóc una cosa trencada
No em quedo estirat a les fosques esperant a vós
No, el meu cor és daurat, els peus lleugers
I corro pel desert tota la nit

Així que alguns diuen que l’amor crema
Que fa un anell de foc
Tot el que sé és que l’amor és una presó
Un assassí que ve d’un malson
I tots vosaltres, veniu a veure
Us quedeu allí drets darrera el vidre mirant-me
Però el meu cor és salvatge, i els ossos vapor
I et podria matar només amb les mans si fos lliure
Com sempre, com sempre, com sempre, com sempre

(Traducció: Daniel Giribet)

 

84 “Mandela Day”

(Simple Minds) Simple Minds “Street Fighting Years” 1989   Johnny Day El camí pel que transita aquest Cansongs el dibuixa el destí i és ben bé incert i sinuós. Allò de “l’home proposa i Déu disposa”. Aquesta setmana, que estava determinada a difondre una recent troballa musical i a esplaiar-se en la narració de les […]

83 “My Baby Just Cares for Me”

(Walter Donaldson / Gus Kahn)Nina simone-Little girl blues

Nina Simone

“Little Girl Blue”

1958

 

Nina Simone

El passat cap de setmana vaig poder veure pel Telenotícies (a TV3, Déu ens la guardi molts anys…) que havia actuat a Barcelona Lisa Simone, la filla de Nina Simone, la llegendària cantant, compositora i pianista de jazz. També activista i defensora de les causes perdudes. En aquestes breus entrevistes dels noticiaris, un vist i no vist, la cantant va fer un al·legat a favor de la seva pròpia personalitat com artista envers la rèmora que pot suposar ser “la filla de”, un llast massa pesat d’arrossegar com pot ser en el cas d’una estrella d’aquestes dimensions. Caldrà escoltar aquesta xicota i seguir-ne la trajectòria doncs confesso que res he sentit d’ella. En aquesta fugaç aparició televisiva vaig poder comprovar el sorprenent semblant entre mare i filla. Podem afirmar per la fisonomia que és ben bé de cal Simone. Això sí, de xures i dimensions més modestes. La mare, de figura poderosa i arrodonida, amb una boca prominent, on sembla que hi dugui un teclat de 8 octaves. La Lisa, la filla, de trets més ponderats, de figura esvelta i liviana. Clar que tot això no ens diu res de la forma de cantar i de la qualitat artística. En faig referència però, per que recordant el dia que vaig descobrir a la Nina, també per televisió, concretament al programa “Àngel Casas Show”, que presentava i dirigia l’Àngel Casas. Recordo que em va impactar aquella figura gran, imponent de la Nina Simone, aquell aplom, aquell savoir faire de qui ja ha viscut moltes coses. I aquella expressivitat, aquella desimboltura cantant i tocant el piano. Aquest “My Baby Just Cares for Me” interpretat en directe em va captivar al primer moment.

Nina Simone

I ja que ha sortit a la palestra aprofitaré per dedicar-li unes línies a l’Àngel Casas (crec que en un dels primers Cansongs ja l’esmentava) és conegut com a presentadors de diferents talk show’s televisius (programes d’entrevistes) Les primeres referències que vaig tindre de l’Àngel Casas van ser com a director de la revista musical “Vibraciones” (1974-1982), una gran revista, per cert, amb bons articles, bones crítiques i bona documentació. M’agradava especialment la secció anomenada “VIBS”, en la que cada mes es repassava, de forma exhaustiva, la trajectòria d’un artista, grup o estil musical. Anys mes tard l’Àngel va entrar a TVE de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique (Wikipèdia dixit), on va presentar “Musical Express” (1980-1983), i diferents programes on sempre hi quedava reflexa’t el seu saber i bon gust musical. Està clar doncs, que donada la meva afició per la revista “Vibraciones” i lo molt que va influir en la meva educació musical, podem deduir que l’Àngel Cases ha estat una influència per a mi en aquest sentit. També ho van estar els altres dos periodistes esmentats, el Carlos Tena, va presentar una bona temporada el famós programa “Clásicos populares”(1976-2008), a Radio Nacional, (la idea i els guions neixen i després continuen amb Fernando Argenta) on es feia divulgació de la “música culta” d’una manera absolutament personal i divertida. Entre dades biogràfiques verídiques, anècdotes i acudits, es dona a conèixer les músiques del Viejo peluca (Bach), del Cura pelirrojo (Vivaldi), o del Sordo genial (Beethoven). El Carlos Tena, un personatge catxondo i que tenia molta gràcia, era una persona ideal per conduir un programa d’aquestes característiques.

El Diego A. Manrique ha tingut una dilatada carrera i que m’ha permés descobrir infinitats d’autors i grups. Des de col·laborador, entre altres, de l’esmentada “Vibraciones”, fins a presentador de programes televisius com “Popgrama” (1979-1980, junt amb Carlos Tena) o “Caja de ritmos” (1983). Ha estat crític musical del diari El País de manera assídua. El que ha fet sobretot el Diego ha estat radio. Ha fet diferents programes a Radio 3. “El Ambigú” (1992-2010) ha estat el quin ha tingut una trajectòria més extensa. Entre els anys 2008 al 2012 va ser director adjunt de l’emissora.

Així dono fe de com aquests tres periodistes que tant han contribuït a dibuixar la meva trajectòria musical. Naturalment n’hi han hagut altres, però estarien dins un altres escalafó, un altre estadi, per dir-ho d’alguna manera. Espero que en propers lliuraments en pugui fer esment.

Podeu trobar més informació sobre programes musicals i televisió en aquest enllaç

http://rollingstone.es/noticias/view/grandes-programas-musicales-de-la-television-en-espana-incluido-uno-nuevo

I tornant a la Nina Simone, dir que “My Baby Just Cares for Me” és una versió d’un tema que l’any 1930 Walter Donaldson (música) i Gus Kahn (lletra) van escriure per la banda sonora de la pel·lícula “Whoopee!”. Nine Simone en va fer aquesta versió l’any 1958 i que anys més tard es va fer popular gràcies a formar part d’un anunci pel famós perfum Channel n. 5. Per a que una versió sigui bona, normalment no l’ha de reconèixer ni sa mare. I a fe que en aquest cas la Nina Simone ho va aconseguir.

La versió original de 1930. A l’altra que podem escoltar, la de la Nina Simone, els cèlebres estudis d’animació Aardman Animations en van fer un impecable i magnífic videoclip.