Tag Archives: Carme Sardà

114 “Utopia”

(Alison Goldfrapp / Will Gregory)Goldfrapp-Feltmountain

GOOLDFRAPP

“felt mountain”

2000

 

 

En negre

 

Si en l’entrada anterior em vaig quedar en blanc, en aquesta, ves per on, m’he quedat en negre. I com pot ser això?, un preguntareu. Quina diferència hi ha entre quedar-se en blanc o quedar-se en negre? Doncs senzillament si en el primer cas un es queda amb la mirada perduda, la ment allà al carall, i en posició de badoc davant un document en blanc, ja sigui de paper, físicament, o telemàticament, mirant un document obert de Word, fiquem pel cas, en el segon cas, el de quedar-se en negre, es dona quan un ja ni es digna a encendre l’ordinador i, amb tot el desparpajo del món, i sense un bri de remordiment, es deixa caure al sofà i, comandament en mà, s’abandona a les vulgaritats televisives.

En un rampell de remordiment em dic que no es pot quedar així, abandonant, sense més ni més, als seguidors i deixar-los a les fosques. Per un moment penso amb la Carme, amb el Josep M (el Colom), seguidors confessos i convençuts del Cansongs que, a altes hores de la nit, ja dins el llit, el senyal acústic del mòbil anunciant l’arribada d’un nou lliurament del Cansongs els reconforta i poden, per fi, dormir tranquils. Tot està en ordre. Penso doncs, en que el silenci tens del mòbil els neguiteja i no els deixa descansar en tota la nit. És com quan un es queda adormit al sofà davant del televisor encès i, de sobte, algú (carregat de bones intencions) l’apaga i aquell silenci sobtat ens desperta. Sembla una paradoxa però realment això passa.

Amb la mandra penjada a l’esquena i la son a l’aguait darrera la porta, em un esforç digne de menció, obro l’ordinador i em fico a escriure aquestes línies. Segueixo la mateixa tàctica que a l’anterior entrada. Al YouTube busco temes musicals relacionats amb black. Black Sabbath i el seu Paranoid. No sé per que em ve al cap el Josep M Santesmasses seguint el ritme contundent amb el seu 46 i seu cubata als dits. Black is Black, Naturalment. El Back in Black, dels AC/DC (el Josep M Torna a encendre un altre 46…) El Paint it Black dels Rolling… ( collons! Avui no en tindrem prou amb un paquet…) En fi, la llista podria ser molt llarga.

Tant és. Dona igual que el tema musical i l’escrit no tinguin cap relació. Són tant els Cansongs que això ha passat… No m’hi trencaré el cap. M’afanyaré i col·locaré un tema dels que hi han al celler. La qüestió és complir amb el lliurament setmanal establer. Carme, Josep M, aquí va… enviat! Ja podeu dormir tranquils. Bona nit i bons somnis…utòpics.

Anuncis

96 “Good Morning Britain”

(Roddy Frame)

Aztec Camera

“Stray”

1990

 

 

Cantant sota la dutxa

Hola cansongsmaniàtics! Això de l’Escala en hi fi acabarà amb nosaltres (ja va estar a punt de fer-ho l’any passat) Amb l’esforç que comporta i l’afany d’estar a l’alçada de les actuacions, que cada nova edició es van superant, doncs un queda desbordat i no em veig en cor de compaginar-ho amb la redacció d’aquest blog tal i com es mereixen els seus seguidors. En qualsevol moment ja m’espero alguna carta/email de la Carme dient, i amb raó, a veure què és això, que m’he cregut, que no hi ha dret. De manera preventiva i per aturar el cop intentaré, com a mínim, que no deixi de sonar la música. El personal del Celler està enrabiat i serà qüestió de treure ferro a l’assumpte donant volada de tant en tant a algun que altre dels soterrats residents.

Per tenir alguna cosa que dur-se a l’orella proposaré un tema dels Aztec Camera. Aquest grup escocés de nom tant rimbombant no és que l’hagi seguit molt que diguem, però sí que he anat atresorant al calaix algunes de les perles que ens han anat deixant al llarg de la seva carrera. Entre elles però, sobresurt aquesta fastuosa “Good Morning Britain”. És una de les cançons que més he cantat sota la dutxa, al ras o a on presti, que qualsevol lloc és bo per entonar. El Daniel Giribet, el nostre traductor preferit, ens delecta amb una versió de la lletra realment reveladora (no he sabut que la cosa anava d’Irlanda del Nord fins ara).

Espero que la disfruteu i us mantingui distrets, al menys fins que trobi una mica d’assossec. La il·lusió es desborda però la energia s’esgota…

“Bon dia Anglaterra”

En Jock té un vot a Parochia
Deu llargs anys i encara la té
Pagant taxes i anant a la presó
Preocupa’t més endavant.
I el vent bufa calent i bufa fred
Però ens aireja i això és el que ens han dit
La música dóna fins que s’enfonsi la indústria musical
Deixa’ls que mengin cultura.

El passat està saturat de vergonya
Però l’endemà ja veurem
Per viure una vida decent
Bon dia Anglaterra

Vint anyets i una pistola carregada
Enterraments, por i la guerra no s’ha guanyat
Un Paddy(*) és només una broma simpàtica

Dissimula el perill.
I un corporal mira despectivament un nen catòlic
I es mira la seva pistola com una joguina per pijos
Està matant més que la alegria celta
La Mort no és desconeguda.

La hora del pivón arribarà algun dia
És una dolça veu cridanera que no cedeix
A casa no són vacances
Els teus fills s’en van de casa Neil.
Als turons i les valls i més lluny
Pots sentir la cançó de la democràcia
L’eco de l’eternitat
Amb el sentiment d’una bona obra.

El passat està saturat de vergonya
Però l’endemà ja veurem
Per viure una vida decent
Bon dia Anglaterra

Desde Tyne fins on flueix el Tàmesi
Els meus germans i germanes Anglesos saben
Que no és cap on vas
Si no la teva raça, credo i color.

De la cel·la a comissaria fins la tomba profunda
Només a una parada amb metro
No siguis massa negre, ni massa gai
Només una mica més tonto.

Però en aquesta terra verda i magnífica
On em faig la casa, em planto
Que sigui guai ser un home,
Un uniforme és un traïdor.

L’amor és internacional
Si va ben dret o acabes caient,
Fes-los saber que ho vas donar tot,
Preocupa’t més endavant.

El passat està saturat de vergonya
Però l’endemà ja veurem
Per viure una vida decent
Bon dia Anglaterra

(*) Paddy: terme per referir-se de forma ofensiva a una persona d’Irlanda

65 “Fitzpleasure”

“Fitzpleasure”

(Joe Newman / Gus Unger-Hamilton /
Gwilym Sainsbury / Thom Green)

Alt-J
“An Awesome Wave”

2012

No sóc d’obrir cartes que no van al meu nom però està clar que fa una estona algú amb mà experta ha fet passar aquest sobre per sota la porta del meu despatx amb la intenció d’aprofitar la meva tafaneria de detectiu. Tot hi haver-me afanyat a obrir la porta, el portador del sobre en qüestió ja havia desaparegut. El carrer estava desert i sols una lleugera brisa trencava el silenci. Un botxa ha passat rodant.


Al davant del sobre hi ha escrit un escuet “Mr. Cansongs”. A la part del darrere no hi figura cap remitent. Després de deixar el sobre una bona estona al damunt de la taula i de que hagués cridat l’atenció del meu gat blanc i gris, he intentat engrescar-lo el sobre s’obrís de forma fortuïta degut a la jugera del gat. Que semblés un accident, vaja. Però el gat ha desatès les meves insinuacions i s’hi ha ajagut de cul. Que carall, m’he dit, al cap i a la fi tot diari personal està escrit per a que un dia algú o altre el llegeixi, i amb gest ferm he obert el sobre.
Benvolgut  Mister Cansongs:   
Estic molt preocupada;  ja fa tres setmanes que no tinc notícies de vostè? Que no es troba bé? Que s’ha mort lo gat lleig i guenyo? Que han tancat el Bar Foment?  Que s’ha quedat tancat al celler lo Sr. Detectiu? Comprengui que estic amb un sin vivir. Obrint i tancant l’ordinador a veure si vostè ha fet l’entrega setmanal. Però avui me he dit, això ja passa de castaño oscuro. He de saber que li passa al Mister Cansongs. Potser se li  han acabat les idees. Potser se li ha assecat la inspiració. Potser està molt ocupat i il·lusionat amb una feina molt xula i important. I als seguidors habituals del blog ja no ens fa ni cas. Se que 64 entregues ja son moltes. Però pensi que nosaltres els seus fidels seguidors també tenim el nostre mèrit i ens mereixem  arribar ha les 100 i no que ens deixin aparcats. Bé doncs, sense res mes que dir-li, fins aviat.

Salut!

Carme


Caram, està clar que darrera aquesta enigmàtica carta s’hi amaga un missatge en clau. Amb l’ajut d’un regle he començat a traçar diagonals. L’he copiat en un foli que després he retallat, paraula per paraula, per canviar-ne l’ordre buscant totes les combinacions. He enregistrar el text amb la gravadora de veu i l’he escoltat accelerat, alentit i a l’inrevés. M’he l’he llegit al reflex d’un mirall. I res. Sols he pogut treure en net que aquesta tal Carme quan diu “lo Sr. Detectiu”, es refereix a mi, i que estava al corrent del meu affaire amb el gat lleig i guenyo (ha obviat lo de malparit i siamès). La resta s’he m’escapa de les mans. Està clar que la clau de tot plegat és saber qui coi és aquest tal Mr. Cansongs.
Per aguditzar l’enginy em preparo un Pilar Argüeso amb gel (és la darrera ampolla que em queda a la farmaciola)
Això de les “entregues”, sembla clarament un assumpte de drogues. I si parla de 100, no parlem de poca cosa. Aquí hi ha un partida de cal collons. El destil·lat sembla que va fent afecte i cada minut que passa la informació es rebel·la de forma clara i concisa. Lo del “celler” és evident que hi fica en sentit figurat. L’únic lloc concret esmentat és aquest Bar Foment. La clau de tot plegat és trobar aquest tal Mr. Cansongs al Bar Foment. El Gat em mira estupefacte. Tant ell com jo mateix ens fem creus de la meva perspicàcia i dots detectivesques.


Apuro el destil·lat, agafo la gavardina i la pipa (ara fumo amb pipa) He de trobar aquest Bar Foment i aquest Mr. Cansongs. De moment, amb la insinuació de que “ho se tot” els hi podré arremangar unes quantes rondes de whisky i escurar uns quants cendrés (per la pipa. L’economia del negoci a vegades requereix d’aquests sacrificis)


Després de rodar i rodar he fet cap al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Només a l’entrar, en una sala contigua, a través de les portes entreobertes m’ha semblat veure, deixat en un racó i en la penombra un piano rònic i enfangat. M’apropo a la barra, m’encaro a la mestressa i li demano un whisky doble amb gel. Celebro que no hagi fet cap al·lusió ni gest al inapropiat de l’horari (som a mitja tarda) Mentre em serveix em fixo amb qui hi ha al local. Hi ha un ambient afable. Hi ha un parell de paios asseguts a la barra fent unes cervesses. Un paio sol assegut en una taula  on pren cafè. Al fons del local hi ha una taula on fan la butifarra totalment absorts pel joc i totalment aliens al que passa al seu voltant. En una cadira una gata hi fa becaines.


En una pose totalment estudiat però simulant distracció obro la cartera d’on espien tot de bitllets (són del Monopoli…) mentre li empeto a la mestressa:
– estic buscant a un tal Mr. Cansongs (li passejo la cartera pels morros) No sabríeu pas donar-me’n raó?
– Sí, home. I tant. És aquell d’allà (senyalant cap al cafeter solitari)
– Ah, sí. Caram, quin cap el meu (li he dit tot plegant la cartera i ficant-me-la a la butxaca) No l’havia vist. Ja li podreu carregar el gasto. Estant al seu terreny si provés de pagar jo segur que se m’enfadaria. Té molt de caràcter. És com una convenció que tenim establerta de fa molts anys.


M’he apropat a la taula i no he anat amb romanços.
– Perdoni que el molesti. Mr. Cansongs?
– Sí, jo mateix.
– Fa temps que l’estic buscant. Que podríem parlar un moment.
– Sí, home. Faci el favor de seure.
M’ha convidat a seure i tot just m’anava a demanar si volia prendre alguna cosa li he senyalat el meu got buit a la mestressa.
– Bé, vosté dirà.
Miri, Senyor… Cansongs. Aniré al gra. Tinc al meu poder un document que el compromet del tot.
He fet una pausa mentre la mestressa em canviava el got.
– No em miri amb aquesta cara. No es faci l’orni. Se de bona font tot el que es cou en aquest local.
– La veritat és que no se de què em parla.
– Li diu res lo de “64 entregues”?
– Ostres…
– Ja veig que se’n va recordant. Au va, prenguis un d’aquestos (li he dit tot aixecat el meu whisky doble) i segur que l’ajuda a refrescar la memòria.
No serà pas un d’aquests seguidors psicòpates. Ha vist “Misery”?
“el meu petit pingüí de ceràmica sempre mira cap al sud…”
– No portarà pas un mall amagat sota la gavardina…?
– Veig que és vostè molt agut. Però no ens desviem del tema. Com pensa sortir-se’n d’aquesta situació?
– Caminant. Si no porta un mall amagat, és clar.
– Que s’hi barreja al cafè? Merda d’aquesta amb la que trafica?
– Miri, està pixant fora de test.
– Venga, home. Fins i tot sé que ha d’arribar a les 100 entregues.
– Aquest és un assumpte que no li incumbeix.


En aquestes ha entrat un paio al local que ha vingut directament cap a nosaltres.
– Hola. Li presento a Mr. Raons. El senyor…?
– Pesquises. inspector Pesquises.
– Això. El senyor Pesquises ja se’n anava.
– Sí… i tant. Però recordi que tenim un assumpte pendent. Fins aviat (he apurat el got d’un glop. Quan he arribat a la porta he dit en veu alta per a que em sentís la mestressa) Ah, i gràcies pel convit. Molt amable, com sempre (i me n’he anat)

I se n’ha anat. Mentre demanava un parell de cafès Mr Raons m’ha dit:
– Caram, de que el coneixes aquest galtut?
– De fet no l’havia vist mai. Però m’ha fet recordar que tinc una cosa pendent. Ens acabem els cafès i m’acompanyes.


Hem arribat que encara hi havia claror de dia. Hem encès el llum d’oli i hem baixat per les escales cap a la foscor del celler. Hem obert els feixucs candaus i cadenes que asseguren la pesada reixa. Aquell lloc tenebrós estava sumit en el silenci més absolut. Ni rastre del sarau i la disbauxa que habitualment hi regnaven. Hem fet alguns crits que s’han perdut, foscor avall, rebotant per les rocoses parets d’aquelles cavitats. La desolació s’ha apoderat dels nostres esperits.
– Hem sento fatal (li he dit a Mr. Raons) Això és com fer hort. No en hi ha prou en sembrar una planta, s’ha de cuidar cada dia. És distret i divertit l’acte de fer criatures. Però se’ls hi ha de pagar les sabates.
– No desesperis. Amb dos simples pedres es pot provocar un incendi.
– Vols dir…
– Sí, home. I tant. Per que no cantem alguna cosa?
I així ho hem fet. Hem taral·lejat una melodia. Primer amb timidesa, com qui no gosa. Després amb la desesperació de dos nàufrags a la deriva. Sota aquelles bòvedes granítiques i la esquifida claror de la flama vacil·lant, més que una cançó allò semblava una pregària. Un pregària cap a un Déu sord i mut.
De sobte s’ha escoltat una remor minsa, gairebé inaudible que sortia de la foscor. Cada cop s’ha anat fent més forta. Llums encegadores han definit els perfils d’aquella caverna infinita. Gairebé sense adonar-nos-en els nostres cants s’han vist acompanyats per una munió de veus i instruments, creant acords i harmonies inversemblants. Un in crescendo fastuós. A Mr. Raons i a mi ens han saltat les llàgrimes d’al·legria. Fins i tot amb el Robert Plant, amb qui tenia una relació esquerpa, ens hem fos en una llarga i afectuosa abraçada.
En mig d’aquell lloc tenebrós, estrany i inhòspit he sentit que tornava a ser a casa.

 

Alt-J és un grup britànic fundat l’any 2007 i que fins al moment sols ha publicat un EP i un llarga durada, aquest magnífic “An Awesome Wave”. Veurem que ens depara en un futur pròxim aquesta jove i prometedora formació.
 
La primera versió, en estudi (amb el vídeoclip oficial) Una segona versió enregistrada en directe al Festival de KEXP (una emissora de radio de Seattle, EEUU, una de les més importants pel que fa a la divulgació de la música independent) I una tercera, un remix amb l’alquímia i barreges habituals en aquests casos.
 

http://youtube.googleapis.com/v/hlvhf7rUfuQ&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/nQm-MfleN_4&source=uds